dimarts, de desembre 23, 2008

BON NADAL 2008



Nadala amb la que la nostra més veterana artista Emília de Torres va felicitar les festes nadalenques de 1959, és a dir que aquest és el seu Nadal 50.

( La selecció d'aquesta obra per felicitar a tothom les festes nadalenques no és casualitat. Amb ella vull reivindicar la justícia d'una exposició antològica del seu treball , fet que seria un acte de justícia artística i més tenint en compte el fet de ser dona / artista en els més que difícils anys quaranta/ cinquanta.

Esperem que algú prengui ràpidament el desig de posar fil a l'agulla, no fos cas que féssim tard.)


ALBERTO ROMERO / galería Estampa

Avui l'Alberto Romero ha inaugurat la seva primera individual a Madrid. Ho ha fet a la galeria Estampa i ni més ni menys que succeint a Edurado Arroyo. Volem més? , ja que jo tan sols amb això em quedo bocabadat.

Estic convençut del seu èxit i ell sap abastament que seré el primer en alegrar-me. Ara sols manca que Mataró li ofereixi l'exposició que la sevagran qualitat mereix per deixar de ser artista sols admirat pels propis artistes.

Per quan el fil a l'agulla?. Que sols lluir d'artistes en el blog no sols no serveix per res, ans més aviat demostra moneda falsa. I en aquest cas el que llueix és metall de primera qualitat.


Felicitats Alberto.

dilluns, de desembre 22, 2008

EDUARD COMABELLA

Aquest dissabte les sales de Can Palauet varen acollir la inauguració de la mostra , que en justícia cal qualificar com antològica , dedicada al record de l’Eduard Comabella en el vint aniversari de la seva mort. Una exposició esperada per a molts , emotiva per a quasi tothom , i que ha de servir essencialment per recuperar l’obra i el seu sentit , d’un artista ben especial o si més no ben peculiar. L’obra d’un artista i d’una persona capaç com a pocs d’entendre l’art com element personal i col·lectiu i capaç d’aventurar-se en el mateix fins a les més darreres conseqüències.

És aquesta una exposició amb tres mirades ben definides i diferents: la personal , la del seu descobriment o la del seu coneixement.
La mirada personal , al menys en el meu cas , sols es podrà efectuar dintre d’uns dies. Serà després de la visita en solitud de l’exposició i d’aquell inexorable diàleg que a bon segur establirem en el silenci entre l’Eduard i jo per que com sempre sorneguer em digui:” Sí Pere , has estat a totes les meves exposicions”.

La mort , el brutal suïcidi de l’Eduard em va frapar , i molt. Eren les deu de la nit del dia abans quan tot recordant-li la cita que tenia l’endemà a TVM on el tenia d’entrevistar , em va contestar tot rialler : “No pateixis. Demà jo seré l’estrella de la tele”. I collons si ho va ser.
Però vaig voler mantenir la seva mirada . Les imatges es presenten justament en aquesta mostra. Acompanyat de l’escultura “Eduard” d’en Jaume Simón , a pel, sense papers, amb el cor a flor de llàgrimes vaig fer la meva catarsi personal . Ens apreciàvem massa per a qualsevol retret. Era , i és , el meu artista preferit.

Per això ara em caldrà pair tota la seva transcendència i cal la solitud , impossible en aquest dissabte curull de gents i d’emocions , per seguir veient i pensant en l’art , en el que ens unia , en aquells permanent “Pere , no siguis tan dur” , amb el que em renyava davant les meves furibundes crítiques d’aquells temps destinades a altres artistes , amics o no.

Sigui com sigui , la mirada personal és un tema pendent i que no obviarem en parlar.
Però queda la mirada artística i en ella hi ha dos punts de partida , des del coneixement o partint de zero.

Per aquells que varen seguir la seva trajectòria aquesta magnífica exposició, comissariada de manera exemplar per en Jaume Simon a qui tots els elogis que es puguin fer seran pocs , no tan sols es recordatori de tot el seu caminar , ans esdevé guia perfecte per veure els sempre claus moments de transició , molt difícils d’esbrinar en el tarannà expositiu , i molt més si la digestió d’ismes i tendències és tan ràpida com en el cas de l’Eduard Comabella.

Passejar per la ben estructurada mostra ( gran treball el de Jordi Cuyàs en el disseny de la mateixa ) ens permet veure els seus inicis impressionistes amb clares arrels de Cezanne , el seu intens caminar pel fauvisme amb aquests paisatges vibrants de força i color. Veure la seva paulatina síntesi , en un caminar més geomètric i esquemàtic que el durà al geometriste abstracte dels seus “creuats” i que evolucionarà amb el temps a una abstracció d’espais acotada tan sols per uns colors que porten signes i aromes personals.

Podrem gaudir del groc i el blau Comabella , aquests cromatismes tan personals amb definició d’origen encunyada per aquell que tenia el poder de la paraula escrita , i convertits en epítet , és a dir en definició plenament escaient.

Podem seguir veient la seva evolució , el camí dels signes , el poder de l’abstracció i del concepte , però essencialment el poder d’un interior anant capgirant el concepte i apoderant-se fins assolir el tot , de l’ànima d’un creador capaç de regirar cor i cap , a fi d’aconseguir expressar la puresa dels seus sentiments.

Però per aquells que no el varen conèixer , és a dir la gran majoria , aquesta exposició ha de ser un xoc absolut. Veure les seves darrers peces , brutals , colpidores , fosques fins a la medul·la de l’ànima i enfrontar-les al volcà de força i de colors dels primers temps , precisa d’un anàlisi complert i complex.

Potser no cal anar tan enllà i caldrà deturar-se en l’exemple de la recerca , del saber fer buidat interior en cada obra , en cada concepte. Cal examinar el sentit personal i de comunicació amb l’art com a arma. Cal deturar-se en el sentit de la creació com a nuesa absoluta de l’artista i la seva ànima davant un espectador a voltes tan desinformat com ara mateix.

La mostra de l’ Eduard Comabella a Can Palauet és , a més de totes les consideracions personals que hi podem trobar i aplegar , una exposició d’art com ben poques de les que podem gaudir a la nostra ciutat. A més serveix per recuperar o descobrir , segons el cas, un nom que ja és mític per a molts , per ser considerat com un dels millors artistes dels que hem pogut gaudir a casa nostra , en el darrer segle.

Una exposició d’obligada i repetida visita , per la que cal felicitar molt intensament a atots aquells que l’han feta possible.
Felicitats.

PS.- En la mostra hi manca una peça cabdal. És el treball que li va servir per guanyar el Premi de la Nova Herència Mataronina , que va ser en aquells moments el premi més ben dotat que mai s’hagués celebrat a la ciutat. Les bases del premi indicaven que l’obra guanyadora seria lliurada al Museu de Mataró per formar part de la seva col·lecció. L’obra no està present ja que no s’ha pogut localitzar.

En el seu moment , el Museu que ja dirigia Carles Marfà , és va negar a acceptar l’obra ja que la mateixa no responia als criteris “històrics i qualitatius” mínims per ser conservada en el Museu. Per a Marfà , al que no vull estar-me una vegada més de qualificar com a pèssim director del Museu , la decisió d‘un jurat format per Claudi Mayol , - director de la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana -, els artistes Jordi Arenas , Santi Estrany i en Perecoll, i finalment el que això signa, no tenien prou pedigree com per decidir quina obra podria estar guardada en el Museu o no.

Per això ara que pressuposo ja coneixerà qui era i que ha significat Comabella en la petita història artística de la ciutat , Marfà si té dignitat , dimitirà del seu càrrec , ja que aquest és el segon cas fet públic ( el de Cuixart és l’altra) en que la seva manera d’actuar ha servit per què els ciutadans no disposin en les seves col·leccions públiques d’unes obres significatives d’uns artistes tan importants.
Una dimissió que hauria d’exigir el Regidor de Cultura i en l’oblit el Govern Municipal.

Però no pateixin, per a molts el silenci és el millor dels oblits.

Per sort, no per Eduard Comabella. Aquesta exposició bé ho demostra.

dissabte, de desembre 20, 2008

EL NADAL , ELS THYSSEN I JO

Ahir divendres vaig fer una cosa que no recordo haver fet mai , estar a l’aguait de quan començava un d’aquests programes que en diuen “del cor” i que més aviat és totalment de “menuts”, i una vegada començat seguir-lo atentament durant prop de dues hores..

El cert és que no m’he tornat boig , o potser més ben dit, no ho estava quan vaig començar el meu visionat , però tenia migranya i desorientació quan vaig donar per acabada la tortura.
La causa és ben senzilla. En els darrers dies la zona del carrer on es troba situada l’empresa on treballo està plena d’aquests elements que es diuen periodistes del cor, o d’altra manera papparazzi , en recerca i captura de que vingui algú a recollir uns resultats , o per intentar estirar la llengua a hom que vegin té referència amb l’empresa.

La causa està en que segons sembla , en el laboratori on treballo s’han fet les proves de paternitat del que n’és net de la baronessa Thyssen , una exigència de l’avia al seu fill per a tal de...., en resum un culebrot d’aquells més enrevessats digne de qualsevol televisió sud-americana.

Per això vaig voler veure el que es deia i el cert és que tot va ser un festival de misèries, tant entre els periodistes com entre els que podríem dir protagonistes, a quina més forta. Amanit tot amb la desinformació, la incultura més supina i el joc de greuges comparatius digne de qualsevol akelarre., això per no entrar en el tema científic on es van dir errades de l’alçada d’un campanar , sempre movent-se en el camp de la desinformació i en una permanent i absoluta contradicció seguint la llei del que com més remenem més merda sortirà.

Però en tot el mullader , el presentador no deixava de promocionar l’entrevista que s’oferiria amb Borja Thyssen , el fill de la baronesa , qualificant-la com la primera que concedia a la televisió, cosa que no és cert ja que la primera , i per el que veig , fins ara única entrevista que havia concedit l’ínclit Borja , va ser pel Nadal de 2002 a Televisió de Mataró i amb el que això signa com entrevistador.

La història vé de que a l’Ateneu es celebrà una gran mostra del pintor Josep Amat , amb obres del fons de la Baronesa. Ella va voler visitar un dia l’exposició i va citar en el centre cultural a totes les televisions i agències dedicades al tema del cor. La causa estava en que era el primer Nadal que passava de vídua , ja que el seu marit havia mor feia poc.

Mentre tot el conjunt visitàvem l’exposició , vaig apropar-me al seu fill Borja per preguntar-li al voltant de la notícia que acabava d’aparèixer de que seria el director del museu que es crearia a Sant Feliu de Guíxols. Vàrem continuar parlant d’art , dels seus gustos , de la seva col·lecció etc, fins el punt de dir-li si acceptaria repetir aquelles declaracions davant camera. Em va respondre que ell no feia mai declaracions ja que hom li preguntava per la que llavors era la seva novia ( ara la seva esposa) i un va respondre que sols volia parlar d’art.
Davant d’aquesta resposta Borja Thyssen va acceptar i amb la Maria de camera vàrem enregistrar una entrevista d’uns deu minuts en la que parlava de l’origen de la seva col·lecció, del que tenia , el que cercava i quina seria la seva il·lusió.

La sorpresa de la resta de cadenes i agències va ser tal que l’endemà vàren trucar a Televisió de Mataró que va comercialitzar l’entrevista i em sembla que és la vegada que han fet més calaix d’una exclusiva , que ara es magnificà encara més.
Ja ho veieu. 20 anys fent programes d’art amb un escàs ressò i en canvi una xerrada amb un criatura i èxit total. És a dir , el mateix que aquest blog. Quatre mirades si parlem d’art i un bon grapat més si parlem de política.

Potser serà ben veritat que he equivocat la carrera, i més per Nadal i amb els Thyssen de protagonistes.

divendres, de desembre 19, 2008

EXPOSICIONS A MATARÓ

Els magnífics periodistes del Capgròs afinen i molt en les seves editorials. Ara de nou encerten a la diana parlant d’aquest final d’any artístic a Mataró, on es presenten diverses i ben importants exposicions , d’aquelles que fan goig i conviden a passejar per la ciutat i anar-les a veure , i el que potser en aquest cas és més important , a gaudir.
( http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=3010&tipus=1 )

Però potser l’anàlisi en aquesta ocasió es queda curt i caldria escatar una mica més.
Certament aquest any ha estat ben joiós en el que pertoca a bons exposicions. Si fugim del fiasco permanent de Ca l’Arenas , espai amb una programació que exigeix a crits una remodelació total de plantejaments , en la resta ens hem mogut per camins en bona part satisfactoris.

Espai Capgròs ha mantingut la línia , Lolet Comas amb els seus habituals alts i baixos , s’ha mogut amb clara dignitat i la nouvinguda “espai enblanc” ha aterrat amb empenta.. Però si en canvi ens fixem en les sales “oficials” ( públiques o d’institucions) els resultats no venen d’una capacitat de gestió i de creació il·lusionant, ans el contrari , la il·lusió ha aparegut quan han acceptat propostes foranes.


Les exposicions de Torres-Garcia i Manuel Cusachs arriben al Museu no de mà de gestió pròpia i sí en l’acceptació per part de l’IMAC de dues exigències directes d’Alcaldia:

En el cas de la mostra de Torres-Garcia aprofitant la pressió de la gent del Sant Lluc a qui algú avisa molt abans de la producció de Caixa Girona i de l’ocasió única que es presenta per veure una gran exposició de l’artista uruguaià – mataroní. Una aposta que recolza Baron que s’implica en la mateixa.La de Manuel Cusachs és juguesca parella.. Alcaldia havia apostat per l’antològica i davant el retard accepta la proposta de Cusachs ansiós de veure reflectit públicament el seu esforç.

La mostra de Josep Cusachs a l’Ateneu Laietana veu també la llum davant un clar interès familiar i que l’entitat recolza de manera ferma, i la de l’Eduard Comabella que s’inaugura aquest cap de setmana és fruit del treball incansable , i de fa temps, de Jaume Simon , entomat al final per l’administració.

I així podríem anar parlant d’altres mostres igualment interessants , però m’agradaria tombar el mitjó per reflexionar al voltant de la cara fosca de les mateixes.
Queda ben clar que l’important és l’existència de les mateixes i per tant la possibilitat de que hom les visiti. Però el poder sembla quedar-se aquí i no pretén de cap manera anar més enllà. Publicitat inexistent , difusió mínima , accent en la importància ridícul, promoció didàctica indigne, i.......
Aquí està el gran problema. Per qui mana sols compta el poder dir s’ha fet això sense cap altra anàlisi complementari. I aquest és el gran error, El que val no està tan en la vàlua de les exposicions i sí en la seva transcendència , i d’ella en casos tan flagrants com el de Cusachs , art religiós i també Comabella , el poder públic , és a dir l’IMAC ni hi ha cregut ni hi creu, potser amb l’excepció del cas Comabella en que observant la volada que pot prendre la mostra , semblen despertar , encara que potser tan sols per poder-se apuntar un èxit que de cap de les maneres els hi pertoca ja que simplement hauran fet allò que és de justícia i és la seva obligació.
Fi d’any amb bones exposicions a Mataró , per no dir amb molt bones exposicions. Però que ningú oblidi que han arribat més de la mà dels esforços individuals que no pas d’aquells que enes representen i que ara ben joiosament està disposats a penjar-se unes més que immerescudes medalles.

dijous, de desembre 18, 2008

UNA VIDA D’ESCULTOR



Ahir dimecres es va inaugurar al Museu de Mataró la mostra retrospectiva, que no antològica, com molt bé ens han recordat , de l’obra de Manuel Cusachs. Una exposició que se celebra en motiu del 75 aniversari de l’artista i que esperem serveixi de prèvia a la anunciada i promesa exposició antològica a realitzar entre Mataró i Andorra , que s’ha endarrerit per problemes de l’espai expositiu andorrà.

Manuel Cusachs és artista prou conegut a casa nostra. Sortosament exposa de tant en tant, i a més la ciutat disposa de 6 obres públiques , el que indica aquest grau de coneixement i arrelament. Tot això ens ha fet propers a tots al seu idioma plàstic enquadrat en una estètica mediterrània de gestos, formes i textures , alhora que estructurada fermament en un sentiment interior de país, tant en el que pertoca als seus signes , les seves arrels i els seus creadors.

Malgrat això, tots sabem que el temps passa molt ràpid i que la memòria és feble. Per això malgrat el coneixement previ que tenim tots nosaltres , aquesta mostra és una magnífica ocasió no tan sols per retrobar-nos amb verals coneguts , ans també per endinsar-nos en zones més primerenques i per altres viaranys menys concorreguts , com son els casos del dibuix i la pintura.


Maria Cusachs , comissaria de la mostra i alhora filla de l’artista , ha deixat de cantó les beceroles , de més interès anecdòtic que no pas artístic , i comença la retrospectiva en l’any 1964 , establint la dinàmica expositiva em quatre blocs: Itàlia ( 1964 –1975) . Models al taller ( 1975 –1979) . Escultura , poesia i literatura ( 1908 –2008) que s’encalcen amb el conjunt de les seves sèries escultòriques, i tot aquest conjunt es reorganitza en dos eixos paramètrics que marquen el ritme , com ho son el Viatge i la Família ( aquesta darrera en exposició apart a Ca l’Arenas, de la que ja en parlarem).

Mitjançant aquest guies podem seguir amb tranquil·litat l’evolució exterior i interior de l’artista . Començant per la primera obra , una magnífica pintura on Cusachs ens examina amb l recurs de l’autoretrat amagat com a peça de taller , fins a l’escultura de pedra , inacabada encara , que marca la fi de la planta baixa del Museu , podem anar gaudint del bon fer del mestre.


Un bon fer estructurat , com ell sempre vol remarcar , en una tècnica que domina sense embuts, apresa amb el pas del temps i amb l’ajut de la teòrica dels seus viatges italianes d’estudi i la pràctica del picapedrers Barbany , que segueixen essent els seus homes de confiança.

Una tècnica en la que ell diu hi troba la llibertat i aquesta aflora tant en la dolçor del granit esgarrapat , com en el sentit tàctil dels seus bronzes , comparats sempre amb Fenosa , i molt especialment en els seus treballs monumentals on aconsegueix acoblar tots els seus sentits estètics, plàstics i passionals. Tot això per no parlar de les seves sèries on la unió poètica – artística – literària , assoleix una dignitat plàstica fora de mides.

Per això en quan exposició d’aquest tipus, a més d’intentar establir el lligam que dona homogeneïtat a tota la trajectòria, el que cal és anar a la recerca i el gaudi dels petits treballs desconeguts. Per això us aconsellem deturar-vos molt expressament en el seu treball sobre pedra ( granet ) fonament i arrel de la seva façana escultòrica i que mica en mica ha quedat en desús davant el bronze més agraït per espectadors i promotors, i fer mirada intensa als detalls d’arrel etrusc provenint de la seva estada italiana , l’evolució del sentit tàctil de les seves escultures , i com no fer memòria de la seva gran capacitat de resolució interior que li serveix a posteriori per realitzar aquesta retrats que són peces claus en tot el seu desenvolupament creatiu.


Tot això sense deixar mai de costat la seva part més de dibuixant , més pictòrica., on es va descobrint la capacitat de creació d’espais , la sensibilitat en que s’acarona la dificultat del concepte , i el foc nou capaç d’aparèixer en l’espurna d’un trascantó en qualsevol dels seus apunts.

Una exposició aquesta la de Cusachs que fa justícia al seu protagonisme, que serveix per marcar més intensament els senyals plàstics que han estat , i son , principi , raó i final de la seva trajectòria i que fa que aquells que el coneixem i el gaudim ens sentim del tot honorats de poder veure’l gaudir en vida d’aquesta mena d’homenatge que reflecteix el resum de la seva trajectòria, i a més de manera tan atractiva com el d’aquesta exposició.

Una mostra retrospectiva , que no antològica, però que serveix per afermar en el seu merescut lloc de privilegi , al treball i el bon fer d’aquest creador del que ningú dubta que és del millor que corre per casa, en Manuel Cusachs.
Felicitats !.

Manuel Cusachs. Una vida d’escultor
Museu de Mataró del 17 de desembre al 22 de Febrer de 2009

www.cultura.mataro.cat/museu

dimarts, de desembre 16, 2008

ARGENTONAH !

Demà dimecres a dos quarts de vuit , és a dir justament a la mateixa hora en que Manuel Cusachs inaugura la seva retrospectiva al Museu ( de nou, visca les coincidències) , Soler &Balcells presenta a Can Xalant el seu nou llibre fotogràfic dedicat ara a la vila d’Argentona.

Conec a l’autor tan sols de vista i mai he parlat amb ell , però em va deixar acalaparat amb el seu anterior treball sobre Mataró, i encara més amb la seva saviesa al presentar-lo a Can Palauet , amb aquella veritable pluja d’imatges.

Ara segons ens informa en la seva documentació , ens ofereix un llibre digital fotogràfic amb 119 imatges, presentat en una edició exclusiva de.220 unitats numerades i signades.
La carcassa del llibre és un concepte de càntir, de color blau transparent -donat que l'ànima del poble és el càntir i la terrissa-, amb quatre galets que marquen els punts cardinals . A l'interior, instantànies extretes dels exteriors del poble d'Argentona, preses arran de terra amb la intenció de capturar la perspectiva oblidada.
Una visió diferent plena de detalls no percebuts de manera conscient, durant un recorregut realitzat pel territori en forma d'espiral. Un conjunt d'imatges que formen un trencaclosques donant un sentit d'unitat a tot el conjunt.

Un llibre que sense haver-lo vist estic convençuts que serà magnífic i que val la pena recomanar. Espero poder assisitir quan espero que es presenti a Argentona , una espera que serà interludi per veure la pròpera exposició fotogràfica de Santes de la que serà protagonista.

GINTRA I EL PÀRKING DEL CARRER TERRASSA.

A casa l’any passat vàrem adquirir una plaça de pàrking d’aquestes de concessió municipal a 50 anys. Era en una pàrking nou que es troba al carrer Terrassa i el cert és que tot el procés de compra va ser esperpèntic i a aquells que vàrem optar per la financiació, entre Gintra i la Caixa Laietana ens varen aixecar del tot la camisa , en un procés a bon segur del tot legal , però que ens va deixar un reragust a engany en les despeses què...

Malgrat ser nou , en aquest primer any de vida el pàrking no ha funcionat del tot bé. Si voleu riure una estona tan sols cal situar-se a l’entrada del mateix i veure les postures direccionals , com de taitxi, que fem els conductors intentant que s’obri la porta... A més ,una porta de vianats no obre , l’altra no tanca,,,,, I truca a Gintra , i queixat a Gintra i aquest com aquells que senten ploure.
I ja que diem ploure , d’ençà que damunt del pàrking s’ha construït un camp de futbol 7 , les filtracions inunden les primeres places del pàrking , i ja veus als seus propietaris ( regidora de les de poder inclosa) fent equilibris de puntetes per poder entrar en el vehicle.

Ahir hi havia junta de propietaris. Hi havia ganes de poder parlar amb Gintra i dir a la cara el farts que estem tots d’ells i a veure si d’una vegada i per totes comencen a arreglar les coses però , oh sorpresa! Gintra no es presenta i sí en canvi una xicota de Cecassa a qui segons sembla Gintra , sense cap mena de comunicació als propietaris, ha convertit en administradora per la gens despreciable xifra de 2140 euros per no fer res. I no cal recordar que Cecassa és una empresa d’un antic i poderós militant socialista.

Així Gintra / Cecassa es presenta als propietaris sense cap document , sense factures , sense res de res , saltant-se la legalitat de primeres convocatòries, quòrum, segona convocatòria amb el desig d’aprovar un pressupost amb un dèficit de 3573.9 euros , ja que segons ella Gintra va errar en fer el pressupost inicial el que implica un augment de quotes de quasi el 40%. Un pressupost amb ingressos englobats i despeses desglossades a la ba-ba-là. És a dir una meravella comptable que a més d’inútil és del tot il·legal.

Un pressupost en el que amb dades de consum reals , calcula un augment del de la despesa elèctrica d’un 36.6% ( no sé si pretenen posar focus a l’estil Camp Nou). D’un augment d’un 50% en la quota de la neteja ( podrem menjar sopes al terra del pàrking) i podem seguir en altres paràgrafs. I tot quan queda documentat en els estatuts que les quotes sols poden ser augmentades amb el percentatge de l’IPC.

Òbviament els pressuposts no van ser aprovats , es va rebutjar tota proposta i es va convocar a una altra reunió en el mes de Gener en que s’exigiran tots els detalls que ara han estat negats , començant amb el perque de l’exagerada despessa que significa Cecassa , de la que fins ahir mateix ningú tenia coneixement.

A bon segur que Gintra actua igual en altres indrets , que potser més messells “traguen” ja que per cent vint euros a l'any.. Però aquest no és el cas. Vells i valuosos activistes veïnals , joves disposats a que s’acompleixi el que es va dir i està escrit i “torrecollons” sempiterns com un mateix , no estem disposats a deixar-nos aclaparar.


Per això i mentre seguirem protestant pels camins habituals , no estaria de més que el director de Gintra , o el seu President , el regidor Batista . convoqués el més ràpidament possible una reunió amb els propietaris en que per un costat quedessin molt clares les gestions administratives i econòmiques dutes a terme per Gintra sense comptar mai amb la resta de propietaris i per l’altra quedés igualment clar quan es duran a terme les reparacions precises per el correcte funcionament del pàrking i especialment en el tema de les inundacions.

Per què el que sí ens queda molt clar a tots, és que a més de totes les irregulatitas dutes a terme , els propietaris de les places de pàrking municipals no hem de ser els que cobrim el cost econòmic del vergonyós pacte del cas Cernuda. I penso jo que val més dialogar de bon començament que quan les actuacions estiguin ja al carrer.

Per això espero ansiós aquesta convocatòria.

ARCHISÍLABOS

Avui Aurelio Arteta , catedràtic de Filosofia Moral i Política de la UPV publica un magnífic article al voltant del complicat que fem el llenguatge amb l’ús de moltes paraules , a ser possible llargues i complexes , en comptes de l’ús d’altres més definitòries però alhora senzilles.
L’article porta per nom “Archisílabos” (
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Archisilabos/elpepiopi/20081216elpepiopi_4/Tes/) i és un veritable plaer.

Per això vagin aquests paràgrafs com exemple :

“ Echemos la red en ese caladero de términos que nacen de pegar a otro la desinencia -ción. Así obtendremos la limitación en lugar del "límite", la estimulación para indicar el mero "estímulo" (lo mismo que la incentivación ha dejado atrás al artificioso "incentivo"), la formulación por la "fórmula" o la capacitación en vez de la "capacidad". La "compatibilidad" de funciones se dobla para algunos en compatibilización, ahí es nada. Somos objeto de actuaciones administrativas, es decir, de algo más que simples "acciones". El médico nos da una citación y no una "cita" vulgar. En la calle no leemos "rótulos", sino rotulaciones, de parecida manera a como el hombre del tiempo anticipa que habrá "lluvias", sí, pero sobre todo precipitaciones “

Los verbos ofrecen un buen pasto a la afición archisilabizadora. Ahora nos prestamos a referenciar, para no ponernos a "referir", "aludir", "citar" o "nombrar", que son términos más humildes por más breves (y, en lugar de lo referido, etc., lo referenciado). O a regularizar, cuando a menudo lo propio sería "regular" y hasta "reglar". O a sobredimensionar, para evitarnos "ampliar" o "exagerar", lo mismo que hay que hostilizar al contrario que hasta ahora noslimitábamos a "hostigar". No nos conformamos con el modesto "formar" lo que haga falta y recurrimos en cambio al conformar (y es que la conformación deja en la boca un regusto más rotundo que "forma").

George Orwell ya sabía algo de este fenómeno y no dejó de denunciarlo en su día. Lo que pasa es que la regla que dictó para la buena prosa en inglés ("Nunca use una palabra larga donde pueda usar una corta") parece que no vale hoy para el hablante ordinario de español. Ni siquiera para los sumos sacerdotes de la palabra pública, el político y el periodista. Contagiados de la jerga empresarial, solemos priorizar alguna tarea respecto de otras, porque no nos basta con "primar" esa tarea.

Así las cosas, rebosantes de términos ampulosos, nuestros discursos se vuelven a un tiempo más largos de palabras y menos sobrados de ideas. Váyase lo uno por lo otro, dirán los necios, aunque me temo que lo uno busca tan sólo encubrir lo otro".


Espero que els exemples facin pessigolles a la curiositat i llegeixin l’article, és magnífic. I encara que parli del castellà no pateixin , penso que és vàlid per a qualsevol idioma.

dilluns, de desembre 15, 2008


AGRADABLES INCORRECCIONS

Estic convençut que la imatge més vista ahir a les televisions del món va ser la de Bush esquivant les sabates llençades amb tota la fúria i el menyspreu més absolut, per part del periodista iraquià. Qui no l’hagi vist ja la veurà ja que serà repetida en mil i un programes , i calculo que en aquests moments les descarregues del you tube es deuen comptar per milions.

És una imatge que si la veus de cop i volta , com va ser el meu cas , no l’esperes ni de bon tros i et quedes amb cara de tonto, mentre que en el rera fons del pensament surt la rebequeria de l’incorrecte que pensa : “Mala sort . Dintre de tot, en Bush ha tingut prou reflexes”. I penses el “bonic” que hauria estat que li hagués encertat en tots els morros el 43 i escaig que de talla té el periodista “amic”.

Després llegeixes i t’assabentes , o potser recordes , que és cert que dir-te “gos” i llençar-te les sabates son la mostra de menyspreu més punyent que es pugui fer en l’univers àrab , i que carai , que en Bush és mereix això com anècdota , i tot el demés com acte de justícia.

Així que adéu convencionalismes a l’ús , que sí que es veritat que no és la manera , que.... , però que redimonis, certament hi ha incorreccions que son d’un plaent i d’un agradable que no ens faria res pagar per una repetició de la jugada , i en aquesta ocasió , a veiam si hi ha més sort o punteria , i encertem en el blanc , i mai tan ben dit.

Però com que cal ser políticament correcte en el camí de l’excel·lència ,no pateixin. Un , això sí , tot descollonant-se, ni ha pensant , , ni ha desitjat aquesta diana somiada. I sí algú ho insinua ho negaré pel bé de la humanitat. Fins hi tot haver escrit aquest post.

Però per cert , quina llàstima que no l’hagués encertat. En tots els morros, off course.

SETMANA GRAN

La gent de l’art no ens mocarem en mitja màniga en aquestes festes de Nadal.
Si dijous s’inaugurava la mostra commemorativa de Josep Cusachs i Cusachs a l’Ateneu Caixa Laietana , aquest dimecres serà un altre Cusachs , l’escultor Manuel, qui omplirà a vessar les sales del Museu amb una mostra retrospectiva per celebrar el seu 75 aniversari .
Una mostra que es complementarà amb el peti tastet del Cusachs més íntim i familiar a inaugurar a Ca l’Arenas.

Finalment dissabte i a Can Palauet , veurà la llum una de les exposicions més esperades per tota una generació , - la dels cinquanta en endavant -, amb l’anto
lògica dedicada a Eduard Comabella.
Una mostra que fa temps que es devia i que la tenacitat d’en Jaume Simon l’ha fet possible i que ja amb anticipació he de dir que és d'obligada visita i que serà la més absoluta sorpresa per tots aquells que han arribat al efr i el coneixemnt de l'art , en especial del local, de vint anys ençà.

Si a més afegim que a l’espai Capgròs tenim una magnífica mostra de dibuixos de Josep M. Codina i que a “espai enblanc” ens ofereix mirada al sempre atractiu treball de Txé Aymà ,haurem de convenir que ens trobem amb un conjunt que haurem de qualificar , com diuen els vells mataronins , d’autèntic “lujo”,

Amb el desig de que no sols siguin espurna de Nadal i sí preludi d’una permanència en el ritme qualitatiu d’activitats , be val la pena a convidar a tothom a visitar-les.

Segur que no en sortiran defraudats.

diumenge, de desembre 14, 2008


JOSEP CUSACHS

El passat dijous a l’Ateneu Caixa Laietana es va inaugurar una d’aquelles exposicions que haurien de ser norma i no pas excepció. Una exposició de les que dignifica un centre cultural i que honora a qui la organitza , a qui l’acull i a la ciutat on es realitza ja que esdevé esquer cultural per a tot bon afeccionat. Es tracta de la mostra dedicada a Josep Cusachs i Cusachs en la commemoració del centenari de la seva mort.

Cal dir que és una exposició excepcional , del millor que s’ha vist en els darrers anys a Mataró assolint un paral·lelisme qualitatiu amb la de Torres Garcia , salvant totes les distancies., ja que una exposició de Torres García i amb aquell nivell, difícilment es podrà tornar a veure a la nostra ciutat , mentre que la proximitat i familiaritat de Cusachs entre nosaltres ens pot permetre diverses visions i revisions de la seva obra.

Cal recordar que Cusachs és potser l’artista mataroní més important, o al menys el més conegut. Encara que nascut circumstancialment a Montpeller , on el seu pare important metge mataroní, col·laborava important cursos en la famosa facultat de Medecina. En la seva vida , fora del temps de carrera militar, va alternar la seva residència entre Barcelona i Mataró , on residia al Mas Gener, al veïnat de Valldeix , conegut popularment com a “La casa dels Lladres” degut els dibuixos que hi realitzà en les parets.

Tot l’edifici de l’Ateneu es dedica a recuperar l’obra de Cusachs , de la que feia molts anys no es tenia una visió tan complerta. Ho fa dedicant els tres espais a tres aspectes del seu fer, en l’àmbit zero ens trobem el Cusachs personal i familiar , la planta primera està dedicada a l’obra civil i la planta segona a l’obra militar.

Deixant de costat l’àmbit inicial , d’interessant atractiu a nivell documental i històric , que serveix d’allò que en podríem dir “entrar en matèria” amb els dibuixos i notes que presenta , és en la primera planta , dominada i mai tan ben dit , pels gegantins retrats de més de dos metres , de la seva esposa i de la regna regent Maria Cristina i el seu fill Alfons XIII. Dos obres prodigi en el camp del retrat , de peculiar angle de perspectiva que genera un camp en el que el protagonista del retrat assoleix un nivell de personalitat i domini sobre el visitant.

Però potser no son aquestes les obres més captivadores. Els organitzadors han tingut molta cura en una tria que depassa el concepte artístic per anar al camp privat, afavorit per diversos treballs no tan coneguts de l’autor, i que en alguns casos surten ara per primera vegada a la llum.

Per això cal deturar-se en els paisatges , de concepció parella als dels seus coetanis, que es presenten curulls d’apostes i solucions tècniques. Cal deturar-se en els esbossos i treballs sobre el cavall. , aquest element central de la seva pintura militar , i al que podem veure aquí estudiat i treballat amb rar perfecció i sota tots els angles possibles. I com no cal deturar-se davant figures i retrats que van des de la sensibilitat d’un aquarel·lat retrat de noia fins a la força dels retrats oficials , sense passar per alt la mirada profunda a individus propers.

Un espai aquest dedicat a la seva obra civil que personalitza a l’artista fent-lo sortir de l’encasellament de pintor “militar” i de “cavalls” per el que es conegut en el mercat.

Faceta aquesta que es presenta resplendent en la planta superior. Allà ens trobem al Cusachs més conegut amb tots els ets i uts. Però , tot i amb aquest coneixement previ , queda sempre el petit apunt per la sorpresa , en especial en alguna que altra obra de les que podríem qualificar com a menors.

El Cusachs militar s’esplaia amb aquests paisatges d’exercit , de guerra , però no de batalla , ni quasi amb les seves conseqüències. Més preocupat per un exercici estètic que no pas patriòtic i molt menys pompier , les seves obres semblen il·lustracions d’un mètode militar , a la recerca més de mirades artístiques que no pas simbòliques , fet del que en bona part sembla fugir.

L’exposició de Josep Cusachs és una exposició magnífica , d’impagable visita i que dona alta nota a qui l’ha organitzada. És una exposició que cal visitar i fer-ho amb els ulls ben oberts per descobrir els detalls de gran factura que es presenten en totes i cadascunes de les obres .
A més a més , penso jo, és una exposició que haurien de visitar totes els artistes , professionals i afeccionats , i visitar-la encara amb els ulls més oberts , per copsar , diseccionar , analitzar i apropiar-se dels grans detalls tècnics, compositius , cromàtics, de llum ....que es presenten en l’obra d’aquest magnífic pintor.

Una exposició que cal aplaudir amb tota força , desitjant que sigui un inici de manera de ser i no pas una mostra aïllada en l’activitat artística de l’entitat , Caixa Laietana , a la que en aquest cas cal felicitar ben efusivament.

PS.- No vaig assistir a l’acte inaugural ja que coincidia amb la presentació que un realitzava de la mostra “El casament”, a la Sala de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona. Pel que ser la presència de públic no va ser molt nombrosa. Vaig visitar la mostra l’endemà i en el temps de la meva visita , el nombre d’acompanyants no era pas espectacular , ni de bon tros.

He passejat per la ciutat , he mirat els mitjans d’informació , he visitat espais en que habitualment es parla d’art , he cercat banderoles i publicitat ...., i el cert és que l’exposició sembla no existir fet que és lamentable.

L’exposició de Cusachs és una mostra de primera línia que hauria d’ocupar llocs de privilegi en la informació cultural i artística del país. és una exposició digna de desplaçar-se per visitar-la , i seria una llàstima que com en el cas de Torres García , la poca cura en recolzar-la la convertís en fantasma.

Seria qüestió d’esmerçar-hi tots els esforços per evitar-ho.

dijous, de desembre 11, 2008


EL "BASSAT" A LA NAU GAUDÍ

Els bons amics del Cap gros publicaven ahir el desestimament per part de Bassat dels espais del Col·legi d’Aparelladors i de Can Marfà com a seu per a exposicions de la seva Fundació. Curosos que son confirmaven en Penedès aquesta postura , tot sabent que el tema Bassat és un tema personal de Baron i Bassas i al que de tan en tant deixen donar llepadeta a Romero. Penedès sols en té coneixement quan tot és dat i beneit.

Però encara que un fos el darrer de la fila hom sabia que la proposta municipal que ja fa uns dies corria pel Mataró artístic , sols podia tenir la negativa coma resposta.
La nova sala del Col·legi d’Aparelladors és una bona sala a nivell local però no està preparada per volades més altes. Les seves dimensions ( de paret i alçada) , la seva il·luminació , i molt especialment el difícil lligam de les parts ( Fundació, Ajuntament i Col·legi Oficial) complicava les coses que no milloraven amb la proposta municipal d’ampliar espai mitjançant....
De Can Marfà l’evidència era encara més gran. Can Marfà podia haver estat una bona seu , però triada ja la Farinera , l’adequació temporal del seu espai esdevenia tasca lenta, feixuga i costosa , el que la convertia en inviable.

Respostes que eren del tot previsibles. Bassat disposa d’un Formula 1 que encara que no és dels capdavanters , si és prou important com per que les seves proves es realitzin de manera digne. Dit d’altra manera , si no es poden fer al circuit de Catalunya , les farem a Xest o a Jerez , però de cap manera anirem al Jarama o a Albacete.

En aquest impasse , avui i de manera circumstancial, - benvinguda sigui sempre la coincidència en el transport públic -, m’arribava de la veu de qui potser és qui millor està informat de la realitat política local, dels seus intringulis, i especialment del que es cou a Riera 48 , tot assegurant-me que existia ja un pacte entre Bassat i l’Ajuntament per a tal de que de qui un temps , la Fundació Bassat pugui disposar de la Nau Gaudí com a lloc per a les seves exposicions.

Venint d’on venia la notícia un la creia de totes totes , i més en el que sembla clar que és l’única sortida a l’aposta tancada que ha fet Bassat sabedor de tenir els trumfos a la mà i a més disposant d’una bala a la recambra , cosa que Baron sap. Però malgrat això en calien certes confirmacions.
Unes trucades a diferents bandes, unes respostes , una cantarella comú ,” negaré el dit i que hagi parlat amb tu “, que és com el senyal d’una certificació definitiva , donàven la certesa total per part meva per poder dir que estic en condicions d’assegurar que a partir del proper estiu ( uns em diuen Setembre i altres parlen ja de per l’exposició de Santes) el Museu Bassat realitzarà les seves exposicions a la Nau Gaudí.

Bassat ha acceptat aquest retard veient clar que no podia apretar Baron a una decisió imminent. La decisió de convertir la Nau Gaudí en el telecentre actual va ser una postura personal que va imposar al conjunt del Partit que seguint el seu monolitisme al líder ha defensat a capa i espasa , encara que amb veu ben baixa en la intimitat. Esquerra i Iniciativa s’han mantingut al marge , mentre que el PP i CiU han estat bel·ligerants amb aquest decisió, en una bel·ligerància que es manté i que és una de les raons per les que Baron no vol ni pot fer-se enrera en una decisió, la seva, que ell segueix creient que era í és la correcta , però que de manera temporal be en podria fer un parèntesi.

Baron no vol que la decisió sigui examinada com un signe de feblesa ( per a mi i per a molts seria el contrari, un gest de capacitat de govern i de que cal primar l’interès de la ciutat per damunt dels del partit) , i principalment no vol causar danys a Ana Barrera que té en aquest telecentre “regalat” el seu únic actiu com a regidora , ja que la seva tasca a Joventut es significa per el no res i a més per que apareguin problemes arreu allà on ensuma : Casal de Joves de Cerdanyola , Can Soleret, Sidral ... , en espera d’altres que comencen a fumejar i això tot tenint en compte que és tan petita i insignificant la seva aportació al PAM del proper any que sembla indicar un desig de dalt de que no toqui res ja que hom sap que simplement ho acaba espatllant.

Per tot això Baron espera temps de major calma , trobar un espai per resituar de manera adequada el telecentre a , a ser possible amb afegitons diversos que el millorin , per poder acontentar als joves , a Barrera i com no a Bassat.

Una postura que alguns consideraran intel·ligent , mentre que per a un és simplement hàbil i conseqüent , que no és poc , i que en realitat essent positiva per a molts , qui hi acaba guanyant és la ciutat que activa amb valor afegit la Nau Gaudí i pot començar a gaudir del per ara il·lusionant Projecte Bassat.

CONGRÉS PSC

Fa dies que de tant en tant un deixava anar la seva insistència en la recerca del document final del darrer congrés local del PSC.

Un té clar que si hi ha un document marc , hi ha unes esmenes que s’accepten o no , al fina el que s’aprova és el document definitiu que al menys , i encara que sigui en un cert borrador, està per escrit. Cal dons fer les correccions justes en el que pertoca a gramàtica i estil, i.... Acostumat a les urgències en el meu treball em costa entendre el pas lent d’altres organitzacions i d’aquí la meva queixa.

Sortosament avui i de diferents mans m’arribava el document final que ja és públic i està a disposició de tothom en el weeb del PSC. Veig que s’han acceptat totes les meves propostes , que en realitat era una , com és la de donar pes a la cultura com element essencial en el desenvolupament de la ciutat i dels seus ciutadans .

Tasca complida i ara a apretar per que aquest document es desplegui amb tota la seva intensitat.

dimecres, de desembre 10, 2008

ROCA I LA CONSTITUCIÓ

Ahir a la tarda vaig assistir a la conferència al voltant de la Constitució que en Miquel Roca va realitzar a la Sala de Plens de l’Ajuntament , com acte oficial en el trentè aniversari de la mateixa. Una sala amb una relativament minsa concurrència vista la importància del tema i del conferenciant, i amb molt pocs elements “polítics” entre els espectadors que vàrem poder seguir una distesa xerrada , amb prou èmfasi i intenció , per part d’un dels pares de la nostra Carta Magna.

La conferència va estar magnífica , tot i que un no concorda amb alguns dels aspectes que ben aferrissadament defensà Miquel Roca que ja d’entrada ens avisava al proclamar-se com a “ defensor de la Constitució, a bon segur l’últim defensor “ remarcant que a la seva edat estava clar que ja no anava a canviar.

No és pas aquest el lloc per entrar en la discussió puntual del que es va dir . Evidentment Roca va oferir una visió flexible del text que segons ell es pot adaptar a molts estira i arronsa ja que el text està desenvolupat més en raó d’un concepte estricte i sí en canvi d’una mirada més polièdrica. Una visió que no concorda del tot amb la meva el que em porta a discrepar d’ell en l’aspecte de la reforma o no de la mateixa.

I si ell ironitzava que sembla que es vol apostar pel canvi en una manera de postura anti-avorriment jo ironitzaria també que a mi m’agradaria votar en positiu una constitució ja que en el seu moment , - i és l’única vegada que ho he fet – la meva postura va ser l’abstenció.

Una conferència que a més de la lectura personal de cadascun dels assistents al voltant del tema em va deixar dos reflexions. La primera la marcava el mateix Roca tot remarcant la manca de pedagogia que s’ha fet en tots aquests anys al voltant del tema , cosa que es ben certa.
Una conferència com la d’ahir de Roca hauria de ser obligada entre els estudiants de Batxillerat , a bon segur amb la contraposició de Tardà i els seus morts, barruts i borbons.

I hauria de ser aconsellable per a tota una ciutadania que en bona part ni es va assabentar de l’acte , fet habitual davant la sempre nefasta publicitació dels actes municipals. Potser amb actes com els d’ahir disminuïa un xic aquesta desafecció que sembla preocupa tant als polítics locals.

Dic sembla ja que un , que justament no està del tot en aquest camí de la desafecció malgrat els esforços dels polítics , intenta de fa dies saber si les esmenes que va presentar al Congrés Local del PSC van ser preses en consideració o no. Digueu-me il·lús , però a un li agrada saber si el seu treball ha donat fruit o no. Ho aconseguiré?. En tinc tots els dubtes.

NO HI HA MANERA

Demà a les 7 de la tarda conferència de Santi Estrany tot parlant de la figura del seu pare Rafel Estrany. A dos quarts de vuit a l’Ateneu inauguració de l’exposició commemorativa del centenari de la mort de Josep Cusachs i Cusachs. A les vuit del vespre al Saló de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona inauguració de l’exposició “El Casament” amb obres de 26 artistes mataronins , i primer dels bolos d’aquesta exposició que s’inaugurà el passat estiu a la ala de la Laietana de la Pça Sta Anna.

I ara que?. Com hem de fer-ho?. No hi ha manera que el nostre flamant Institut d’Acció Cultural intenti organitzar les diverses accions culturals sense que aquestes se solapin?. No hi ha manera de que el Consell Comarcal comuniqui amb els Ajuntaments de la Comarca , tot creuant dades , per evitar flagrants coincidències ?.

De moment sembla ser que diuen que per miracles a Lourdes.

.


dimarts, de desembre 09, 2008

DIBUIXOS

Josep Mª Codina és un artista d’alt nivell que ha aconseguit afermar-se en un llenguatge plàstic personal que el fa del tot identificable. La seva trajectòria , ferma i segura , ens ha permès endinsar-nos en el seu món on apareix aquest sentiment tàctil de pell com a superfície i alhora com a barrera , separant de manera ferma però alhora transpirable en aquelles dicotomies esdevingudes per a ell essencials com son la dualitat interior / exterior , o l’equiparable cos / esperit. Un llenguatge que ha tingut la millor plasmació estètica en pintures de bona mida en les que l’esforç investigador tècnic ha tingut un gran paper.

Ara ens sorprèn presentant-nos a Espai Capgròs una magnífica mostra de dibuixos que segueixen la seva filosofia personal , amb una perfecta adequació a l’espai ( el de la sala i el d’unes obres més reduïdes ) i a una nova mirada més dúctil però alhora igualment intensa.

Josep Mª Codina ha entès aquesta exposició com un divertimento, en el sentit més estricte del concepte. Un divertimento no és com algú creu una peça feta sense compromís , una mica a la babalà , tot jugant. No és així. Un divertimento és una aposta especial del creador per uns elements que rarament empra en el seu treball habitual. Son peces sense un compromís estricte , més d’investigació, però realitzades amb tota la intenció i totes les capacitats. I generalment amb resultats sorprenents.

Ni més ni menys és el que succeeix en aquesta dotzena de dibuixos de Codina. Un paper especial, dens, amb unes certes irregularitats i amb una tonalitat de cotó pur , li serveix de base per establir una diàleg àgil i gens contradictori entre els seus dibuixos que segueixen el tarannà habitual i la novetat d’una gravat verge , en el que es marquen uns nous senyals, que enriqueixen encara més el ric i sòlid idioma plàstic de l’autor. S’aconsegueixen així unes obres de rara seducció que imanten la mirada de l’espectador que precisa anar més enllà del ritme que conformen gravat , textures i grafit , per assumir en la totalitat el ric pensament del creador.

Una mostra magnífica que aferma el paper de Josep Mª Codina com un dels grans de l’art de la nostra ciutat.

Espai Capgròs del 4 al 30 de Desembre de 2008.

XOCOLATA


Llegeixo al capgròs.com que el passat divendres va ser presentada al celler Castellví , la xocolata Mataró , nou producte autòcton de la ciutat.
No soc pas un gran degustador dels productes pastissers. M’agraden els torrons, els panellets , i alguna que altra cosa més però no soc de tortell ni de pastís del diumenge , i molt menys de la bolleria de diari. Escassos son els croissants o les ensaïmades que passen pel meu pap en el decurs de l’any , però avui he vist joiós que aquesta xocolata “Mataró” venia amb la signatura de l’Enric Rovira i he quedat del tot joiós.

Vaig descobrir les seves xocolates ja fa uns anys en motiu d’un obsequi que vaig rebre. Vaig quedar encantat pel excel·lent gust , de la xocolata i del disseny. Així sense voler, va esdevenir en el meu xocolater de confiança i aprofitant l’avinentesa de que la meva afillada creixia en edat i això de la mona tradicional no li anava tant , any rera any va caure com a Mona una delicatessen de l’Enric amb l’aplaudiment unànime de qui rebia l’obsequi i d’aquells que en certa manera l’aprofitàvem.

Ara , quan havent depassat els trenta i joiosament casada encara em reclama any rera any la Mona , ja tinc la de l’any vinent : Una magnífica reproducció de la tapa del clavegueram mataroní en disseny de la mà de Puig I Cadafalch. Per cert que no és pas l’únic model amb la firma del genial arquitecte mataroní. Les rajoles que conformen el panot típic dels carrers barcelonins, a ell atribuïdes d’ençà la seva utilització a la Casa Ametller, en son un altra de les delicioses xocolates de l’Enric Rovira.

Felicitats dons per la nova xocolata i encara més felicitats per haver escollit a l’Enric Rovira. No el conec de res però tan sols visitar el seu weeb , cosa que recomano, diu a les clares que han encertat.

Felicitats.

dilluns, de desembre 08, 2008

DE FESTA

Ja s’acaba aquesta estranya conjunció de festes , que acostuma a formar un o dos ponts , o un aqüeducte i que enguany ha quedat en aquest entrepà de diumenge.

Una dosi festiva suficient que un l’ha dedicada essencialment a descansar que ja tocava. És a dir fora de que dissabte vaig tenir guàrdia fins al migdia i que el diumenge era el que jo en dic “dia de la mare” , que és aquell festiu al mes que comparteixo del tot amb ella , passejant –la ,- aquesta vegada passejada per l’interior dels pobles de la costa -, dinant amb ella , estimulant-la en els records i intentant que passi un dia del més agradable possible. Dons bé a la resta , el plaer immens de la migdiada , llegir, escolta música , veure el futbol gaudint molt , i anar carregant piles per aquesta recta final de l’any.

De tot el que he llegit em quedo amb dos temes més personals com son l’entrevista amb Clint Eastwood (magazine de La Vanguardia) amb un encapçalament magnífic :”La vida és excitant mentre que segueixis aprenent” , i alguns escrits sobre el tema universitari i el pla de Bolonia que visc amb l’interès personal de tenir una filla en edat universitària i a qui aquest conflicte sembla haver-la despertat a un nou concepte més adult de la societat.


Però d’entre tot em quedo amb la magnífica columna d’Almudena Grandes a “El País”. Aquesta magnífica escriptora , esquerrana convençuda en plantejaments i fets , ens ofereix avui una visió absolutament real d’un bocí de la societat ben important. Una visió que a més de real és copsadora de l’evidència d’un fracàs social i marca un desencís que traspua de l’escrit i ens arriba a tots.
Una imatge centrada a la madrilenya barriada del Pozo del Tio Raimundo , però de la que fàcil seria fer-ne una translació local.

Com que crec que paga molt la pena el transcric directament ;

FLORES DE LUNA

El título del espléndido documental de Juan Vicente Córdoba, una de las películas más emocionantes, y la más triste que he visto últimamente, evoca las chabolas que florecían bajo la luna en el Pozo del Tío Raimundo, en las décadas de 1950 y 1960.

Los inmigrantes andaluces y manchegos que llegaban a Madrid buscando un futuro con las manos vacías tenían que levantar cuatro paredes y un techo antes del amanecer. Lo lograban con la ayuda de los vecinos, que, si hacía falta, les prestaban sus muebles, y hasta a sus hijos, para que al día siguiente la policía encontrara una casa habitada y no la echara abajo.

Así, a base de voluntad, de constancia y de solidaridad, aquel lodazal de infraviviendas se convirtió en un barrio confortable y algo más, un símbolo de la superación personal y colectiva, célebre por sus exitosos experimentos sociales. Ahora, el Pozo destaca por su índice de fracaso escolar, el segundo de España. Siete de cada diez nietos de aquellos luchadores que se apuntaban a la escuela con 40 años, para aprender a leer y a escribir después del trabajo, la abandonan hoy antes de tiempo.

Ignorantes, arrogantes, pródigos en tintes y escarificaciones, miran a la cámara y dicen que el trabajo español es para los españoles, que los inmigrantes ecuatorianos huelen mal y que estudiar es de pringados. Ajenos a la cultura del esfuerzo y la recompensa, que identifican con la pobreza, se sienten cómodos en una sociedad desmemoriada, insolidaria y autocomplaciente, que desconfía de la enseñanza pública y fomenta la admiración por la riqueza privada.

Han despreciado oportunidades que nadie de su familia ha tenido antes que ellos, pero no dan sólo rabia. También dan pena. Porque, si es verdad que la crisis todavía no ha tocado fondo, no van a valer ni para poner un ladrillo

dimecres, de desembre 03, 2008

ART I POLÍTICA

Sota el títol “Art per a la política o política per a l’art? “ , el diari “El País” realitza de la mà de Catalina Serra un excel·lent anàlisi al voltant de l’ample debat que ha ocasionat al cúpula de Barceló recentment presentada.. Un article que paga la pena llegir per la seva polièdrica visió ja que ofereix punts de vista diversos , repassa la història , presenta dades , ofereix opinions, i en certa manera ens permet enfortir o refutar la que a bon segur tenim cadascun de nosaltres.

Per aquells que no vulguin fer-ne lectura complerta , vagin aquí els encapçalats de l’article:
“Cultura i poder sempre s’han necessitat”. “Els països busquen associar la seva imatge a les avantguardes , - cas Barceló -, i això genera polèmica“. “La creació no exigeix consens si no criteri”.
“D’ençà les piràmides les grans obres es deuen a la política”. “En la transició es volia transmetre una imatge d’un país jove i modern”. “Si es comparen vacunes i art tota exposició sembla cara”.

Titulars prou atractius com per ser esquer en la lectura d’aquest , repeteixo , magnífic article.

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Arte/politica/politica/arte/elpepucul/20081203elpepisoc_1/Tes

BONES PERSPECTIVES

Avui s’ha presentat públicament el projecte de l’Escola Municipal de Música que entrarà en funcionament el setembre de 2009 Un projecte tan interessant com necessari i que esperem i desitgem es desenvolupi amb tota força , pujant un punt més el brou de cultiu musical , fins ara alimentat per una valuosa oferta privada.

Igualment dintre d’uns dies serà presentat el projecte del centre de les “Tres Roques” un centre que vol ser pol formatiu a tots nivells i que per les seves característiques , si no han variat d’ençà la presentació del projecte allà el març del 2007 , pot esdevenir un punt cultural important.

De 1133 m2 , la seva planta baixa està destinada a un espai polivalent , la primera planta l’han d’ocupar tres aules , una sala de lectura i una sala d’Internet , mentre que la planta superior està prevista per altres tres aules , una sala de reunions i despatxos.

Un projecte ambiciós que a bon segur pren com a referència altres espais semblants com ho puguin ser la Casa Elizalde , o la Bonmaison , i que promet molt sobre el paper , però que neix llastrat per l’indret on es troba , al carrer Tres Roques , a Cerdanyola Nord i proper a la Rda Rocablanca.. Un lloc mal comunicat amb transport públic el que mourà a l’ús del vehicle privat en una zona d’alta densitat i amb un greu problema d’aparcament.

Sigui com sigui i avui per avui , són aquestes dues notícies culturals que ens reconforten ja que serveixen per disminuir el gran desavantatge d’equipaments culturals de Mataró amb ciutats del seu nivell.

J.Mª. CODINA

Aquest dijous en Josep Mª Codina presenta una nova exposició a l' Espai Capgròs. Serà una exposició especial ja que és la primera vegada que realitza una exposició de dibuixos.
Serà una exposició ben important , equivalent com no al nivell de l’artista , que seguirà la trajectòria de les seves pintures amb aquesta diferència tècnica que implica el dibuix.

Una mostra que esdevé un absolut divertimentto en el sentit més estricte de la paraula , que no vol dir que es tracta de “collonades” ans el contrari , el divertimentto és aquella peça no habitual d’un autor , realitzada per a gaudir ell mateix i que en general corresponen a modus i maneres que no li son permeses ni en el seu treball habitual , ni en les seves exposicions.

Una exposició dons que us recomanem amb tot plaer i que restarà oberta fins el 30 de desembre.

dimarts, de desembre 02, 2008

PASQUAL MARAGALL



M’hauria agradat estar el passat cap de setmana al Palau per trencar-me les mans d’aplaudir a Pasqual Maragall. No puc, ni vull, amagar que soc “maragallista” total i que crec fermament que ell és del més important que ha passat per aquest país en els darrers quaranta anys.

Ara més que mai segueixo creient fermament en ell amb tots els seus pros i contres. La seva capacitat de geni , capaç de captivar a tot un poble vers una il·lusió col·lectiva , la seva idea de futur que depassa amplament l’estretor de mires de tants dels seus correligionaris polítics i d’altres polítics d’altres partits , el fa un home diferent, capaç de ser ell i capaç de contagiar esperit , enginy i força a tots aquells que l’escolten.

Davant tan buròcrata eficaç, tan home d’aparell de partit , davant tanta por de fer per no fer , o de no fer per fer, que un ja es perd , la seducció d’un somriure sorneguer segueix essent esquer d’aquells que seguim creient que amb tots els errors possibles val més un geni apagat que un funcionari ben encès.

Per això aquest Maragall que encara té el seny precís i la rauxa necessària . – gràcies alcalde Baron per manllevar-te la frase-, va donar aquest dissabte un pas més en demostrar que és del millor que ha succeït en aquest el nostre país i que front a ell res poden tots aquells buròcrates de poder que el van foragitar del mateix i del partit.

Temps hi haurà que alguns se’n penediran.

CONGRÉS

Encara que el congrés del PSC local va acabar aquest dissabte segueixo furgant per arreu a veiam si trobo el document final, després d’esmenes, i així puc veure si van ser acceptades les que vaig proposar a l’entorn de Cultura.
Malgrat que oficialment sembla que tot va ser tranquil , mirant per aquí i per allà , començant pels comentaris que han aparegut en aquest blog , tot sembla indicar que hi va haver alguna cosa més que dialèctica. Accentua aquest sentiment el fet del silenci , aquell que jo qualifico com “administratiu”, de tots aquells que es mouen al voltant del poder.



Començant per Bassas que s’escapa per la tangent amb un comentari generalista i superficial pel capgròs.com , i seguint per tota la línia oficialista de Baron, Fernández , Pera , Figuerola , Naya i demés , el congrés sembla que no hagi existit , i quan han existit uns resultats tan galdosos per el poder , quan s’ha demanat el vot secret , quan hi ha hagut escridassades , quan hi ha queixes de votacions irregulars , queda clar que cal sortir a la llum a dir cadascú la seva , i si no a quedar-se en la frase matrimonial de l “ parla ara o calla per sempre”.

Per això queixant-me un cop més de la manca de reacció del govern , o de l’aparell del partit en aquest cas , vull incidir en un dels pocs punts que com a simpatitzat m’ha quedat clar, que és la potenciació de les sectorials com element de debat i de coincidència amb la societat. No he pas de dir que coincideixo del tot amb l’esperit d’aquest punt. I dic esperit ja que em costa creure que un partit com el PSC serà capaç de trencar els eu monolitisme quasi religiós per acceptar el pensament lliure d’aquells que participem en les sectorials ?.

Particularitzant en la de cultura en la que solo col·laborar. Algú és capaç de creure que Pera , Gomar i Bruguera seran capaços de presentar a l’IMAC l’opinió de la sectorial de Cultura que de totes totes no haurà de coincidir quasi mai amb la línia oficialista?. El NO per resposta és tan clar com la malèvola interpretació que va fer el PSC idels estatuts de l’IMAC que ell havia ajudat a crear.

I aquest és un exemple més d’un partit al que caldria recomençar creient en si mateix. Però per fer-ho s’ha de treure de sobre el pesat llastra d’uns palmeros que segueixent essent el gran tumor que destruint-lo per dintre , impedeix l’entrada d’una aire fresc que a bon segur els foragitaria d’aquestes parcel·les de poder tan injustificadament adquirides.

dilluns, de desembre 01, 2008

PER PARLAR-NE

Tinc un lector que de forma anònima va afegint comentaris a alguns dels meus post , defensant als que manen en el PSC de Mataró. Em sembla perfecte i aplaudeixo la seva fermesa en defensar allò en el que ell creu, encara que potser a ell no li sembla tan perfecte la discrepància ja que aprofitant l’anonimat titlla de covards ( en deu saber la definició ? ), a altres companys que segons sembla varen demanar simplement allò al que tenien dret ( vot secret ) en les votacions del darrer congrés del partit, però ell sabrà quina és la seva catadura moral.

Avui però patina de manera absoluta fen reduccionisme al comentari de l’idioma , que òbviament no anava per on a ell interessa i sí en el sentit del domini en l’executiva del sector “espanyolista” (PSOE) front el sector “catalanista” (PSC) , una diferència que com millor es visualitza és mitjançant l’idioma.

I en aquest apunt no m’agafarà. Soc català i aquest és el meu idioma i penso que ha de ser l’idioma del meu país i de la gent que en ell hi viu, i especialment dels partits polítics que exerceixen el seu paper polític en aquest territori , però de cap manera ho imposaré i no vull perdre el gran tresor que tinc de poder conèixer el castellà i gaudir de la seva riquesa.
Però en el punt idiomàtic s’ha de ser molt curós , i no és de rebut que en el PSC existeixi en moltes ocasions un tracte poc acurat en l’obligada defensa de l’idioma com també caldria dir, en defensa de la cultura autòctona en front d’altres manifestacions la promoció de les quals hauria de caure en desús.

Per cert i com a cirereta , puc dir-li que la meva dona no és catalana i tota la seva família és castellano parlant , i com és natural, cap problema.

PER EXPLICAR
Fa ja uns quants dies que Lluís Bassat va fer pública la seva demanda de poder disposar d’un espai expositiu on començar a fer tastets de la seva col·lecció , vist l’endarreriment del seu projecte de Museu .
Han passat els dies i per part oficial cap mena de resposta. Tan sols el secretari de les JSC ha etzibat a tort i dret amb un manifest en el que ha caigut en el ridícul més absolut per l’erroni i l’absurd dels seus plantejaments, ja que en cap moment ni el Sr.Bassat ni els partits polítics, ni els particulars que estem d’acord amb la seva demanda , han dit res del telecentre que simplement hauria de canviar d’ubicació , fet que en res entorpiria la seva funció que tots sabem és altament positiva i necessària.


Ara es diu pels mentiders culturals de la ciutat que un dia d’aquests l’Ajuntament es despenjarà amb una proposta alternativa. Pel Govern, la Nau Gaudí és innegociable. El “sostenella i no enmendalla” és llei , potser en el convenciment que si un es manté ferm en un error , aquest acaba essent un encert , cosa que tots sabem no es veritat. Van apostar per un “Telecentre” en contra de tots i moriran en la seva aposta , considerada per la resta com errònia i/o absurda.

Els rumors apunten en dues direccions. Un està en aprofitar Can Serra ara que el Museu ja està entre Ca l’Arenas i Can Marfà i no té un projecte expositiu per la temporada , mentre que l’altra parla d’aprofitar unes naus industrials en desús , properes a la que serà la seu del Museu , per a tal de començar de manera provisional i sense moltes despeses aquest lògic desig de Bassat.

Sigui el que sigui el que no és de rebut és aquest silenci oficial. Està clar que de bones a primeres el Govern no pot treure conills del barret , però sí que el ciutadà té dret a saber quin és el pensament d’aquells que el governen. I més quan es tracta d’un tema com aquest que ha aconseguit una rara unanimitat política i un alt grau de complicitat ciutadana.

Cal dons filar prim i explicar-ho bé. S’ha de pensar en la relació continent / contingut i que per això en aquest esclafar motors no val qualsevol cosa. Que a fi de comptes el que vol Bassat és poder gaudir dels seu Museu i de la seva col·lecció i que per ell , fer-ho a Mataró li sembla magnífic , però mai es tancarà la porta a altres indrets si les propostes li son avantatjoses.

Ara dons és precís i boligat explicar les coses i fer-ho de manera neta , clara i directa , uns qualificatius als que el Govern en això de la informació no els té pas assolits ni de bon tros.