Després de 25 anys de romandre vergonyosament tancats en les
seves caixes de seguretat, el Museu de Mataró ha atès a les raons esgrimides
per alguns i en motiu del 275 aniversari del naixement de Goya s’ha dignat tornar a exposar la
col·lecció de gravats que atresora i ho fa a Ca l’Arenas amb l’exposició que
porta el poc imaginatiu títol de “Volaverunt” .
La perla de la corona de la col·lecció museística local, tant en l’artístic com en el monetari ( fa
pocs anys una sèrie de la tauromàquia va ser subhastada a Sotheby’s i va
superar els 600.000 euros) va arribar a Mataró de la mà de Rafael Estrany que amb
el seu treball en el SDPAN ( Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico
Nacional) va aprofitar per nodrir els fons del Museu de Mataró amb importants i
diverses obres en el que pertoca tant a
l’estilístic com a diversitat d’èpoques.
Nodriment realitzat a partir de de fons incautats als republicans i que no
havien estat reclamats per ningú, i romanien emmagatzemats en diversos indrets
de Barcelona.
En el llibre “Arte, botín de guerra” (Ed Cátedra),
l’historiador Arturo Colorado ens explica que en el 1944 van ser lliurades al
Museu de Mataró dues entregues de 57 i 880 obres d’art. En la primera consten
olis de Martí Alsina; Virgilo Mattoni, Matilla, Urgell, Fortuny, Masriera,
Cases, Rusiñol, dos dibuixos de Dalí i quatre series de gravats de Goya (
Caprichos; Los desastres de la Guerra; Tauromaquia ; Disparates o Proverbios ).
A la segona entrega hi ha 300 monedes i 326 medalles i altres obres d’art no
explicitades. Tot va ser aconseguit per les gestions de Rafel Estrany que en va
fer personalment la tria com era conegut per tota la ciutat de Mataró.
Aquesta col·lecció de
gravats de Goya va ser exposada ben aviat i el març de 1945 els mataronins ja
en van poder gaudir ja que va ser l’exposició que reinaugurà el Museu local (
si voleu ampliar coneixement sobre aquests gravats cliqueu aquí i accedireu a
un acurat article publicat als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria) A posteriori van ser exposades diverses
vegades però des dels temps democràtics sols van ser exposats en la seva
totalitat fa 25 anys en una exposició que va ser imposada per Alcaldia davant
la negativa del Museu . L’exposició tingué tant ressò que esdevení itinerant
per diversos Museu catalans i fins i tot va creuar l’oceà per ser exposada a Mèxic,
a on es desplaçaren alguns dels que s’havien negat a realitzar la mateixa.
Ironies de la vida.
Ara a ca L’Arenas el museu de Mataró vol apostar per la contemporaneïtat,
i els presenta amb l’afegitó d’unes absurdes i innecessàries intervencions de
Irene Sola, Marcos Prior, Anna Dot i Compañía la Soledad, no entenent que Goya
és, 275 anys desprès del seu naixement, molt més contemporani que quatre
galifardeus que no li fan ni pessigolles i de qui els seus petits jocs no
serveixen per a res , més enllà de distreure l’atenció i crear una certa distorsió
en relació al que veritablement importa, l’obra de Goya.
Sortosament el criteri expositiu de les estampes ha estat el
clàssic, tant en el que pertoca a emmarcat com a distribució en la que es segueix el nominal de cada sèrie que mantenen la seva
unitat gestacional. D’aquesta manera , clàssicament museística, l’obra de Goya
es gaudeix en plenitud i permet introduir-se en la mateixa amb una certa
facilitat.
Les estampes del Museu de Mataró pertanyen a l’edició de
1937, coneguda com “sèrie de guerra” , considerada per els experts com una de
les de més qualitat per la impressió i l’entintat de la mateixa. La tirada es
limità a 150 exemplars amb papers Japó antic, Japó Imperial i Arches. La de
Mataró correspon al nª 16, és una de les 15 que va ser tirada en paper Japó
imperial, i en el moment de la seva impressió es venia a 700 pessetes/col·lecció.
És la primera col·lecció de gravats que va preparar l’artista
per a la seva venda. Tècnicament parlant Goya demostra el seu domini absolut de
l ’aiguafort però aprofitant per els fons l’aiguatinta amb el que aconsegueix
uns espectaculars efectes que milloren
en molt cada peça.
Consten de 80 estampes, encara que l’any 1797 s’anunciava l’aparició
de les mateixes i la publicitat parlava de 72 estampes. El format actual de 80 planxes
es confirma el 1799 en el Diari de Madrid i amb l’adquisició de 4 col·leccions complertes
per la Duquessa d’Alba, que en certa manera havia incentivat aquest treball ja
que els primers dibuixos es realitzaren a Sanlúcar a casa de la mateixa.
El seu contingut que es considerà molt agosarat en aquells
moments ja que es centrava en els errors i vicis humans, per el que moltes
personalitats s’hi van veure retrats, va ser generat per el tancament que l’artista
va realitzar en si mateix degut a la malaltia que patia i que degenerà en la sordesa.
Per a realitzar-los va emprar molts dibuixos preparatoris
que demostren la seva gènesi i les successives modificacions que va fer al
projecte. El resultat final no deixa “títere sin cabeza” amb una crítica
ferotgement directa i que abasta a tots els estaments.
Molt significatiu és el nº 61 , “Volaverunt” que justament
ha estat escollit com a títol de l’exposició mataronina. Fora del fet de la
semblança de la protagonista amb la Duquessa d’Alba, en el Prado hi ha una
anotació del propi autor que diu: “Hay Cabezas tan llenas de gas inflamable que
no necesitan para volar, ni globo ni
brujas”. Un conjunt de reflexions que bé es podria fer avui mateix del museu de
Mataró, noblesa que vola per damunt de
tot, creient-se sers superiors i amb uns caps (projectes) que sols son gasos sense
substancia.
DESASTRES DE LA GUERRA
La sèrie “Desastres de la guerra”, també coneguda per la simplificació
de “Desatres”, consta de 80 làmines que van ser començades a passar a les
planxes en el 1810.
Mostren amb tota la cruesa , física i mental, la guerra del francès.
En elles Goya no pren una postura partidista. No veu la gerra com una baralla
de bons i dolents per això censura la violència vingui del cantó que vingui. Tant
ataca als francesos , als que mostra sense cara, coma a alguns espanyols als
que anomena en ocasions “populacho”.
Però Goya vol anar més enllà i critica als poderosos, la
seva insolidaritat el que porta que els darrers “desastres” estiguin molt
propers a alguns “caprichos”.
Si amb els caprichos, Goya havia tingut por per les conseqüències
que li podien causar, ara es reprodueix accentuada, el que fa que sols algunes
proves circulessin entre els seus amics. I malgrat que els gravats es produïren
entre els anys 1810 i 1815, la primera edició arriba el 1863 realitzada per l’acadèmia
amb les planxes que havien arribat a les seves mans, algunes amb les
imperfeccions produïdes per els seus 40 anys d’emmagatzemament.
L’estampa nº16 “se aprovechan” és la única que falta en la col·lecció
de Mataró. Va desaparèixer en època indeterminada i es certificà la seva
absència el 1966. Sembla que Algú va
voler fer efectiu el títol i se l’endugué,
per aprofitar-se’n ja sigui econòmica o contemplativament.
TAUROMÀQUIA
Elaborada entre 1814 i 1816 “La tauromàquia” és un parèntesi
entre el dramatisme dels desatres de la guerra i el misteri ple de foscor dels “Diaparates”
que vindran a continuació. Diuen que Goya
fregant els 70, desencisat i amargat per la postguerra, es refugia en la
tauromàquia a la que era afeccionat des
de jove i ara es retroba amb un element que l’apassiona
Goya va gravar al menys 44 planxes, les primeres aprofitant
uns treballs d’il·lustració que havia preparat per un llibre de toros de fernández
de Moratín i les següents ja espeicifiques per a l’ocasió, però quan va sortir
a la venda,- octubre de 1816-, l’edició
era de 33 planxes.
El gran èxit que va tenir a França per el romanticisme que
emanava el tema va fer en el 1876 s’hi afegiren 7 làmines més numerades amb
lletres i que corresponen a les planxes refusades per l’artista.
Encara que pugui ser considerada una obra menor per la seva
escassa intencionalitat, aqueta sèrie té en canvi un gran valor artístic per
copsar el moviment , les contradiccions de la “corrida” i la vessant passional
de la mateixa. Aquesta ha es tat una sèrie de referència per gran quantitat d’artistes
posteriors que s’han apropat al mateix tema per copsar , amb el seu llenguatge , aquest “art”
especial que son les corridas de toros.
DISPARATES
També coneguts com “Proverbios” o “Sueños” son sens dubte
els més difícils d’interpretar. Encara que l’opuscle que ofereix Ca l’Arenas
els situa entre 1815 i 1819, els estudiosos els consideren coetanis de les
pintures negres i els daten entre 1819 i 1823.
No se’n va fer cap edició en vida de l’artista i la primera va ser realitzada per l’Acadèmia
en 1864, amb sols 18 planxes, les quatre restants va ser publicades a França el
1877, però existeix una prova d’estat numerada amb el 25, per el que no acaba d’estar
clar , nom, títol i nombre de planxes.
Rebroten temes antics com els dels tapissos o dels
caprichos, alhora que s’observa una desviació clara entre els dibuixos
preparatoris i l’obra definitiva.
El món del psicoanàlisi que tantes vegades s’ha fixat en
Goya parla de l’alliberament del subconscient en aquesta confusió irracional,
molt del món íntim de Goya.
Valgui aquesta amplia explicació, - fonamentada essencialment
en els textos de Alfonso E. Pérez Sánchez, ex director del Prado que realitzà
per el catàleg de la Fundació Juan March
-, llunyana al concepte de crítica
habitual en aquest blog., per el fet de l’escassa informació que hi ha a l’exposició.
Mínima en el cas de l’opuscle de mà, en el que per cert per una desconeguda raó
les sèries no estan per ordre temporal i si per un orde capritxosament aleatori,
i inexistent en l’absència d’uns fulls de sala totalment obligats per a la
comprensió del fet i moment, tant de l’artista com de la societat, cosa que permetria
una millor comprensió de la força i intencionalitat dels gravats, reduïts ara a
un simple anàlisi tècnic i estètic.
Malgrat aquestes greus deficiències , la visita a l’exposició és absolutament obligada alhora que cal
aconsellar la repetició de la mateixa ja que hi ha tant a veure i a gaudir que
és impossible abastar-ho tot en una sola ullada. I en la visita no perdin ni un
segon en la ridícula alternativa contemporània que fa més mal que bé al conjunt
exposat.
Una espectacular exposició que no hauria de tardar 25 anys
més en ser presentada al públic i que hauria de tenir un espai propi al Museu
en el que de manera alternativa s’anessin exposant el conjunt d’estampes i
evitar així que la gran majoria de mataronins tinguessin desconeixement de que Mataró
disposava de tan preuat tresor artístic.
PS.- Dues consideracions al marge
1.- Es vergonyosa i vergonyant la no aparició del nom de
Rafel Estrany en tota l’exposició, quan ell va ser el responsable de l’arribada
i manteniment de la col·lecció a Mataró. No sols és un gest de fills desagraïts
ans també una demostració del permanent desig de falsejar la història artística
de Mataró que té d’un temps ençà el Museu de Mataró. Manipulació que ha quedat
ben evident en les exposicions dedicades a Jaume i Jordi Arenas o en el desideràtum
manipulador de “Art a Mataró (1942-
2016)”.
2.- Una exposició tan important com aquesta mereix una
publicitació igual d’important. És lamentable l’absència generalitzada de
qualsevol cartell informatiu i també la nul·la difusió realitzada en mitjans
informatius ,quan aquesta exposició podria atreure amb facilitat visitants d’arreu
del país, ja que son rara avis les exposicions que presentin el conjunt total
dels gravats de Goya.
Dos apunts que bé faria Cultura Mataró d’esmenar.