Fa ja uns quants anys una pintora mataronina , enfadada amb
mi per que mai atorgava a les seves exposicions la lloança que ella creia
merèixer, va llençar a l’aire l’acusació exculpatòria de que la raó i causa era
de que un , el crític , era misogin. Vaig riure per un llavors i ho segueixo
fent cada vegada que ho recordo.
En el sentir personal sempre he sentit una bona atracció per
les dones. Sobtosament estic casat amb una dona de gran capacitat professional
i gran intel·ligència. He tingut dos
filles amb les que bavejo permanentment. En el treball he tingut la sort d’haver
estat envoltat quasi sempre per dones , i elles han estat sempre els meus caps
més directes, per el que sé perfectament el pa que si gasta del seu bon saber.
Però, i aquí és del que es tracta , sempre he mantingut un
gran respecte per el paper femení en el món de l’art . I no d’ara en el que n’existeix
garbuix, ans de sempre. Noms com els de Nefer, Rosa Codina Esteva, Mònica
Vilert, Assumpta Vilalta en son exemple anterior de la meva aposta aboluta per
el seu bon fer i en puc afegir uns quants més , com per ex. actualment els
casos d’Isabel Biete, Glòria Badosa, Cristina Villa, Emma Agustí i d’altes.
D’entre tot el gruix de dones que han merescut la meva
atenció per ser artistes , que no dones , n’hi ha una que sempre , amb la seva
obra, ha omplert de satisfacció el bocí espiritual de l’art que domina en el
meu pensament i aquesta no és altre que Carme Garolera que sortosament , i ja era
hora , esclata en la seva magnificència creativa a la seva ciutat que és
Mataró,- malgrat que la Direcció de Cultura ja l’hi hagi tret dret de
ciutadania i la consideri barcelonina-, amb aquesta gran exposició, d’obligada visita
, com ho és aquests “Tropismes”
inaugurats el passat divendres a la sala d’Aparelladors
.
Avui passejant-me davant la seva obra m’ha transportat a
aquella vella exposició iniciàtica al Museu, justament amb altres tres artistes
dones on ja Garolera mostrava aquell punt de capacitat interior i creativa que
li ha permès, amb el pas del temps, aconseguir l’alt nivell que ara mateix ens
ofereix.
Carme Garolera ens ofereix avui els seus “Tropismes”, fil
continuador de l’obra que ja presentara a Tempus Fugit. Si ens acostem a la definició
etimològica , veurem que els tropismes s’han de considerar com un fenomen
biològic que indica el creixement o canvi direccional d’un organisme,
normalment una planta, com resposta a un estímul mig ambiental.
Per a Garolera l’estimul ambiental de al seva sensibilitat i
capacitat creativa l’ha portat , com dèiem
en el catàleg de Tempus Fugit , l’exposició que la va donar a conèixer al seus
propis convilatans, a un sentit més vital del concepte en el que de nou la
figuració subjacent, perenne en tota la seva trajectòria, estructura unes noves trames
gràfiques, entrelligades i gestuals que ens sedueixen en profunditat i aconsegueixen
atrapar-nos en aquestes xarxes d’arrels profundes.
Un símil perfecte del
paral·lelisme entre vida i creació, que son elements indestriables en el sentir
de tota veritable artista.
Diu el poeta Antonio Gamoneda que la bellesa no és un lloc a
on hi vagin a parar els covards. Per aconseguir-la fa falta convicció, lluita i batalla perenne.
Garolera està permanentment en ella, i ara més quan afegeix el punt de color en
la justa mida per equilibrar el màxim el control de les tensions de l’obra,
fent que el mateix no sols no decorativitzi la mateixa ans el contrari , l’endureixi
potenciant el seu missatge.
I això per no parlar de la gra sorpresa de l’exposició, com
ho son els treballs d’un caire en aparença més minimalistes , que esdevenen
gest pur, marcant rimes i conviccions , obrint un camí en el que hi caldrà
aprofundir però que avui per avui i en aquest aspecte encara iniciàtic ,supuren
força i sensibilitat per el broc gros. Obres que sols poden ser qualificades
com magnífiques.
No vull acabar aquest comentari sense reproduir les línies d’un
article J.F. Ivars que sense anar dedicades a Garolera em van semblar del tot
escaients i definitòries.
Deia Ivars: EL referent figuratiu resulta essencialment
modificat i sotmès a l’autonomia de la
visió que el redueix en un registre d’estímuls visuals. El motiu, per parlar a
l’antigua, queda llavors reduït a unes escuetes
formes fragmentàries i obert a la llum que condiciona activament els
efectes perceptius.
Em va semblar que parlava de l’obra de Garolera , però no,
ho feia de Ràfols Casamada , amb qui en teoria té poc a veure, però que en l’equiparació
mental per part meva , em va semblar era el millor dels elogis.
Una exposició aquesta” Tropismes” de Carme Garolera,
simplement espectacular i de recomanadíssima visita. Una exposició que hauria
de deixar definitivament el nom de Garolera com una de les grans de l’art
mataroní.
Felicitats.