divendres, de novembre 27, 2009

LUIS MELÉNDEZ




Gran i grata sorpresa la que vaig sentir al trobar-me a “El País” d’ahir un magnífic article de Félix de Azúa ( “Una mirada desafiante” ) lloant la magnificència d’un artista tan desconegut del públic en general i d’un bon nombre d’afeccionats, però alhora tan magnífic que n’és obligada ja la qualificació entre els grans mestres de l’art espanyol, com ho és Luis Meléndez ( 1715 – 1780 ).

Vaig descobrir ja fa uns anys a Luis Meléndez tot passejant per El Prado intentant fugir de les multituds que envoltaven Grecos, Velázquez i altres noms ben coneguts. No he de negar que el tema de la natura morta , del bodegó , mai havia estat estimulant per a mi. L’havia considerat simplement com un treball escolàstic, com un exercici d’habilitat compositiva , sense cap mena de transcendència, però l’atenta mirada a la seva obra em va deixar bocabadat per la seva perfecció , fruit d’una obsessió , com molt bé explica el columnista en l’esmentat article.

Em va interessar de tal manera la pintura de Meléndez que vaig cercar la corresponent informació en la que a més de trobar una vida de pel·lícula , vaig poder conèixer que les seves obres no eren composicions a l’ús i si en canvi era un veritable puzzle en el que l’autor col·locava i pintava individualment cada peça , per col·locar-la en l’espai que creia adient , sense una visió del resultat final del conjunt, el que accentuà el meu interès. Un interès que va quedar del tot satisfet amb la mostra de caire antològica que li dedicà El Prado al 2004.

Sempre que algú em demana consell per una visita ràpida a El Prado , al costat dels imprescindibles Velázquez , El Greco i Goya , afegeixo els noms de El Bosco, Zurbarán , Ribera i Meléndez. El resultat és espectacular , quasi tots queden sorpresos per la qualitat d’aquest autor desconegut per a ells.

Avui l’atenta lectura de l’impagable article de Féliz de Azúa me l’ha retornat amb tota vigència i m’he quedat de nou corprès amb les seves obres , aquelles que bé es podrien qualificar com les del Mondrian dels segle XVIII.

dijous, de novembre 26, 2009

Avui cal dir en primer lloc que un dona tot el seu suport a l’editorial conjunta publicada en tots els diaris catalans. Una editorial que és excel·lent reflexió de l’estat vital en el que ens trobem els catalans i que hauria de ser punt de profunda reflexió política, aquí i allà , en l’afany de recuperar el nivell precís de la més afinada de les coexistències.

Una reflexió que vistes les declaracions realitzades al voltant difícilment ni tan sols s’iniciarà , amb estirabots tan repulsius com segur serà el de “El Mundo” que ja anuncia una resposta per aquest divendres i que avui ja encapçala la prèvia amb titular tan sucós com : “Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio”.

EL MURAL DE MACHADO

Per diversos cantons m’ha arribat aquests dies la notícia del desig municipal de recuperar el mural al voltant de l’obra d’Antonio Machado que realitzat per Pepe Novellas s’havia d’instal·lar en el passadís del col·legi que porta el nom del poeta.

Per aquells que no recordin la història , aquest mural va ser un encàrrec municipal després de la realització de l’escultura dedicada al poeta realitzada pel mateix Novellas. Va ser un encàrrec d’aquells que en argot es diuen “la torna” i que serveix per compensar als creadors de les mancances pressupostàries que sovintegen en els municipis. Un exemple ben clar estava en l’encàrrec del cartell de l’Onze de setembre encomanat a l’artista que l’any anterior havia realitzat el Cartell de Les Santes.

El cert és que Pepe Novellas va realitzar el projecte amb unes xapes metàl·liques al damunt de les quals s’hi dipositarien personatges i alegories machadianes , amb el nexe unitiu dels seus diversos poemes. Un projecte però que mai es va acabar de plasmar del tot en el paper ni en la realitat de l’encàrrec i que semblava del tot perdut.
El cert és que l’inici de la malaltia de l’artista va accelerar els tràmits i va existir el desig de poder dur a terme el mural però la rapidesa de la progressió de la mateixa va impossibilitat del tot l’existència ni tan sols d’un projecte consolidat.

Ara , de cop i volta , a algú se li ha encès la llumeta i s’han començat les converses per regirar el projecte , donant-li un nou espai d’acollida en el mateix centre escolar però ara en la zona exterior ( molt millor ) i reconstruir l’obra en base als espais marcats per Novellas , seguint el guió pautat per ella mateix , però realitzant els treballs l’artista Ricard Jordà. I aquest bat-i-bull, que voleu que us digui, no m’acaba de convèncer.

Em sembla magnífic que es realitzi un mural artístic dedicat a Machado, que sigui en l’escola que porta el seu nom i que el realitzi el bon artista i millor amic , en Ricard Jordà, però no acabo d’entendre clar ( artísticament parlant) el mantenir l’ideari de Novellas com a fonament del treball.

Jordà i Novellas eren amics , van ser companys d’estudi , varen compartir moltes vivències a nivell personal i artístic , van beure d’una font comú , però els seus llenguatges plàstics son del tot divergents en la formalitat i per tant el resultat serà absolutament diferent. Per això defenso no barrejar les coses , que cagades com lade la Sagrada Família haurien de servir d’exemple. Defenso dons si de cas, un mural de Jordà i per Jordà.

Caldrà dons estar molt a l’aguait de com es plantegin de veritat les coses. Avui per avui el que es ven des de l’oficialitat és que s’ha recuperat el mural de Novellas i s’ha de dir que aquest concepte és absolutament fals. Que hi ha deutes pendents que s’han de pagar ?, dons és fa però d’una manera artísticament coherent i no amb composicions agafades pels pèls .

Però potser el que domina ara és el desig de recuperar una figura important en l’art local i a la que es va tractar força malament , com ho demostra que en tota la seva trajectòria sols va exposar en espais municipals en tres ocasions : Dues en començar la seva carrera i l’altra en motiu de l’antològica en ser anomenat artista olímpic, ja que el pegat de Ca l’Arenas no es pot considerar de cap manera una exposició.

O haig de ser més mal intencionat i pensar que aquesta sorprenent presa de l'oficialitat per recuperar el projecte, és afany de l’Ajuntament per rentar-se la cara davant del silenci a la petició duta a terme ben poc després de morir l’artista , de celebrar una gran antològica a finals de gener de 2010 , coincidint amb el primer aniversari de la seva mort i el que hauria sigut el seu seixanta aniversari?. Un projecte amb el sí de sempre per davant però en el que mai s’ha fet ni tan sols la primera puntada . O millor dit la primera puntada , convertida en la mateixa paraula sense la “n” , sí que es va realitzar amb el vet del comissari proposat per la família.

Un afffaire aquest del mural que sens dubte caldrà vigilar molt de prop. I això que tots els membres de la part artística son de tota confiança , però a vegades el respecte a la figura del mestre i de l’amic , permet acceptar unes malintencionades manipulacions , en allò que en diríem “ a fi de bé”, que en res beneficien a ningú.

dimarts, de novembre 24, 2009

SOC AVI

Permeteu-me que avui no escrigui d’art , ni d’exposicions ni d’artistes.
Que no escrigui de política , ni critiqui a l’Ajuntament , i molt menys a l’IMAC.
Permeteu-me avui que simplement gaudeixi amb tota intensitat d’aquest nou nivell de sensibilitat com és el que s’assoleix en estrenar-se com a avi. I qui hi ha arribat sabrà molt bé del que parlo.

Per això deixeu-me avui simplement somiar en córrer i jugar amb el meu net mentre in-mente vetllo la seva primera nit.

dilluns, de novembre 23, 2009

HIPERMERC’ART

En arribar aquestes dates per arreu floreixen com bolets els anomenats Mercats d’Art , mostres col·lectives de les que tots sabem la seva filosofia: obra individualitzada d’artistes diversos a preus ben raonables .

No puc negar que en soc un bon defensor d’aquest tipus d’activitat. Ja sé que molts em diran que així defenso un art en certa manera adotzenat , ja que encara que es tracti d’obra individual moltes son les vegades en que en realitat es tracta quasi d’una pbra seriada , vistes les mínimes diferències existents entre un i altra treball d’un mateix autor. Però malgrat aquesta evidència , crec que els Mercats d’art tenen una positiva missió.

La tenen ja que adquirir per a ús propi o per a regalar una obra d’art , per petita que sigui , és sempre positiu i és indicatiu d’un sentiment de sensibilitat que bé estaria que fóra ben abundant. I en segon lloc ja que aquesta petita adquisició servirà , a bon segur , com esquer per apropar-se a l’art i per agafar el cuquet davant altres treballs , probablement amb un nivell d’exigència creixent.

És per això que us convido a visitar aquest tipus de manifestacions i tot remenant per aquí i per allà , acabar amb una compra , per petita que sigui , en la certesa de poder trobar alguna que altra peça de valoració més que estimable.
Caldrà passejar-se dons per aquestes manifestacions de les que podem destacar a nivell comarcal la que se celebra a Argentona , mentre que bé valdrà visitar la mostra de “mini art” que organitza els de la Sant Lluc , en un concepte parell. Fora d’aquí cal fer atenció en els diversos que se celebren a Barcelona , amb el de Vinçon com estrella capdavantera , en el que per cert en aquesta edició hi prenen part Margarita Feixas i Regina Puig.

NO ANEM BÉ

Seguim amb la cantarella de que cal regenerar la vida política , afirmació ben encertada per altra part , però alhora succeeix que els grans partits semblen jugar a veure qui la fa més grossa.
No cal ni parlar del PP amb aquest “trio de la bencina “ ( Rajoy- Cospedal – Soraya” ) dignes successors del Gran Teatro Chino de la Manolita Chen.

O de CiU amb el joc de les fundacions i dels prohoms que ho son però que no, ja que eren però potser no tant.

O del tribunal Constitucional que sembla el guirigall digne d’una reunió de comunitat mal avinguda..
O del.....

Però el pitjor és que els que van coalligats amb els meus , és a dir , el PSOE , sembla voler guanyar el concurs de barrabassades.
Ahir a “El País” , entrevista a tota plana amb Leire Pajín. Si algú creia que aquesta noieta tenia alguna cosa a dir fora de rucades , ara ja estarà convençut que això és impossible. Feia temps que no veia una entrevista amb algun responsable de partit polític importat marcant tan poc nivell, omplint-se de més obvietats i jugant al “ i tú més” tot cantant allò de “ que tipo que tengo , que guapa que soy “ , en referència al partit , off course. Unes declaracions que en qualsevol partit seriós haurien provocat una destitució immediata. Però remarco el de “partit seriós”.

I és que aquesta és una expressió difícil d’adjudicar al PSOE. Per moltes coses en general i per una en particular , essent aquesta el lamentable espectacle d’auto afirmació amb el miting d’ahir.
Tots ho hem vist : jazz, catifa vermella, preguntes a l’estil Holliwwood , i presentadors estúpids que encara deuen estar avergonyits del que cal fer per poder treballar i menjar.

Si l’espectacle pseudo-americà era barroer , fora d lloc , inoportú ..., en moments com els actuals tots els qualificatius s’han de resumir amb un : Inadmisible.

I pensar que així volen guanyar les eleccions . Que quan les perdin , que lamentablement i amb molt dolor per part meva , les perdran , que no mirin cap els votants i simplement es mirin al mirall. Allà trobaran la raó de la derrota.

diumenge, de novembre 22, 2009

EN ESTAT PUR

Uns dies de silenci i de repòs per poder-me “recuperar” de l’empatx d’aire pur en forma artística i natural que he acumulat en els darrers dies. Unes visions que han omplert el meu esperit i que en part espero que dintre de poc temps omplin també el vostre.

La tarda de dijous va ser curulla en emocions. Visita a dos col·leccionistes mataronins que m’obren les portes de les seves cases i de les seves col·leccions centrades en una figura al voltant de la qual estic treballant actualment. El plaer és immens i els meus ulls i el meu cap no donen abast davant la intensitat de tants imputs , i el que és més important davant la sorpresa que significa cada nova peça , cada mirada en un racó, cada ....

Unes visites en les que caldrà aprofundir, que t’omplen l’esperit en l’artístic en veure que hi ha gent més enderiada encara que un mateix al voltant de l’art i els artistes locals , i el que és plaer més íntim, que et mostren els seus tresors i els posen a la teva disposició ja que te consideren que ets un dels seus , que a capa i espasa has defensat els seus principis , sense ni tan sols tenir coneixença de la seva existència. I això, que voleu que os digui , es del tot d’agrair.

Al vespre , inauguració de l’estudi de De Antonio que es troba al carrer Argüelles , en la zona que ja s’està convertint en el Montmartre mataroní amb tallers de l’Alberts Alís, l’Anna Garcia i l’Albert Romero, en Josep M. Codina , la Carme Fageda , en Daniel Llin i bona part dels que n’eren alumnes de Pepe Novellas , en Pere Fradera. Com veieu un nucli creatiu important amb ganes de moguda.

Una bonica trobada amb gent d’arreu i amb la sorpresa de la presència del regidor Carlos Fernández a la que a darrera hora s’afegí el també regidor Ramon Bassas. Una trobada amical en la que vaig tenir el petit protagonisme de presentar l’acte , establint una conversa pública amb l’autor que crec va ser prou enriquidora per a tots.
Un estudi , el del bon amic De Antonio que desitgem serveixi per arrelar-lo de manera més ferma si cal , en aquest Mataró que ja és seu i que desitgem sigui protagonista interior de la vivència de les seves emocions i passions esdevingudes obres d’art plenes de pulsions de tota mena.

Com deia en la presentació. De Antonio un artista de Madrid , explosiónat creativament a San Francisco, amb experiències a Dubai i somiant viure a Nova York , però que en el fons sap que Mataró és un bon lloc per crear i que ja mai el podrà deixar de costat.

MURTRA EDICIONS

Divendres a la sala del Col·legi d’Aparelladors ... Murtra edicions va presentar una exposició amb peces del seu segell. Murtra edicions , és a dir Jordi Rosés i Pilar Lloret es defineixen com : ... un taller professional especialitzat en gravat calcogràfic. Fem edicions d'estampes, carpetes d’artista i llibres d’autor; per a editors, museus, empreses, galeristes i artistes individuals “. Ara a Mataró presenten un petit mostroari amb el treball de cinc dels seus creadors.


Sandra Lehnis presenta obres de la seva sèrie “Animus Mundi “ inspirada en el paisatge d’oliveres i ametllers de l’illa de Mallorca. Una sèrie d’aiguaforts i col·lage en la que existeix la recerca d’una unió espiritual entre els elements vegetals de l’illa. Una obra de gran sensibilitat i sentit abstractiu i abstracte , que expressa una serenor espiritual altament comunicativa


Melinda Schawel recerca amb les seves aiguatintes el sentit de la comunicació en un espai ple d’idiomes diferents. Mapes , cartes i postals agafen nova volada de les seves mans , en un cert concepte d’enyors decadent d’una comunicació que a bon segur enriquia el pas del temps, davant la comunicació de la immediatesa d’avui mateix.


Les aiguatintes al sucre amb punta seca i col·lage de la Francine Simonin ens fan aposta per les dues cares de la moneda que tenim tots nosaltres. Per un costat amb suavitat i transparències , amb petits detalls de sensibilitat que atrauen la mirada en la recerca del més íntim. Per l’altra amb peces impactants de cromatismes agosarats en el que no es defuig del contrast entre la força del color i la intensitat de la pinzellada que tot marcant límits , acota espais i centra emocions.

Finalment son Riera Aragó I Perejaume , ambdós amb la seva personalitat i la seva gran qualitat que no anirem pas a discutir aquí, mostren aspectes de la seva ferma personalitat amb uns treballs plenament identificatius que responen perfectament als camps creatius que conreen. Perejaume i el seu paisatge poètic i natural , i Riera i Aragó amb la constatació de l seu peculiar món ple d’artilugis i andròmines que responen sempre al seu pensar.

Una exposició aquesta que cal visitar amb la seguretat que és del millor que podrem veure aquesta temporada i que hauria de tenir continuació amb la visita al seu weeb ( http://www.murtraedicions.com/ ) fet que arrodoniria del tot la visita.

COTLLIURE

Quan cal asserenar l’esperit cadascun de nosaltres te un lloc preferit. Un espai que encara que és ben conegut sempre respira aquell to que permet recuperar la tranquil·litat interior que hom precisa.



Dels diversos indrets que tots tenim in mente , un es queda amb dos poblacions de la Catalunya Nord com son Ceret i Cotlliure. Qualsevol exposició del sempre excel·lent Museu d’Art Modern de Ceret convida a la passejada , - no arriba a les dues hores de trajecte -, especialment en dissabte en el que el mercat setmanal dona un aire especial a la mateixa i més quan el temps és primaveral i es pot r per dinar en algunes de les seves placetes amb encant.

Cotlliure però té un aire més especial si cal. Si en el bon temps el seu punt turístic pot deixar un reragust un xic diferent , endinsar-se per la població en temps com ara mateix , és un plaer indescriptible, com ho ha estat aquest dissabte . Sense res especial, o potser millor dit , amb el seu tot especial , és un indret que cal trepitjar de tant en tant en la seguretat de que la visita és del tot profitosa.

I si apostes per un dinar a Llançà , amb paella de categoria , el resultat esdevé plaer de Deus.

dimecres, de novembre 18, 2009

CREADORS I HEREUS

M’arriba la convidada a la conferència / recital al voltant de Miguel Hernández que Manuel Patricio i Carlos Soriano realitzaran el proper divendres a les 19.03 hores a la sala d’actes del Pla d’en Boet. Tot excusant la meva absència davant la coincidència horària amb l’exposició d’Edicions Murtra , els hi desitjo el més grans dels èxits però potser de manera que no arribi molt lluny el ressò.

Dic això ja que avui apareix en el diari la noticia de les picabaralles que tenen els hereters del poeta amb el seu llegat amb postures que depassen tot l’imaginable. Per un costat està el tira i afluixa per el lloc on s’ha de dipositar el llegat , si mantenir-lo a Elx on el va dipositar la viuda o traslladar-lo a Oriola. Una tria amb fonaments estrictament econòmics , als que de fora si afegeixen els polítics: Elx (PSOE) - Oriola ( PP ).

Però l’increïble succeeix quan es parla de la celebració del centenari ja que la família ha creat una empresa ( Centenario Miguel Hernández S.L.) i vol cobrar de tothom, arribant al súmmum de que Oriola ha de parlar de “año hernandiano” ja que no pot emprar el terme “Centenario Miguel Hernández” o que l’editorial Aguilar ha hagut de modificar un llibre sobre el poeta en el que el catedràtic Eutimio Martin hi havia treballat quinze anys ja que per reproduir els poemes demanaven més diners que no pas el que cobrarà el mateix autor.

Aquest lamentable fet no és l’únic i sí un nombre més d’una llarga llista de la que en vol rasant podem recordar els casos de C.J.Cela , Alberti o els pintors Saura o José Guerrero.

Curiosament mentre que els artistes acostumen a ser generosos en vida, els seus hereus que passen a viure la vida en base a viure del mort , esdevenen uns ferotges recaptadors que massa vegades perverteixen el llegat del creador i el col·loquen en una tesitura que mai es podia haver imaginat.

O sigui Manel i Carlos , a vigilar no sigui que algú vulgui venir a cobrar el dret de cuixa. I és que un veu que de seguir així hi hauran hereus que voldran cobrar pels drets de posar el nom d’un carrer al “seu” creador. I no vull donar idees.

INAUGURACIONS


Després d’una certa tranquil·litat expositiva en dos dies , dos actes als que caldrà acudir.
Per un costat demà dijous , a dos quarts de nou , l’artista De Antonio inaugura el seu taller i convida a amics i afeccionats.
Vist l’estat de crisi i la gran dificultat per dur a terme exposicions , cada vegades més s’estila aquesta intimista presentació en el mateix estudi de l’artista i destinada a gent propera i interessada. Crec que és una tendència altament positiva. La proximitat d’obra i artista que permet aquest acte lluny a l’oficialitat , a voltes burocràtica , de les inauguracions , conviden a entrar més en el treball del creador i a entendre l’inter-relació entre l’artista i la seva obra. Una possibilitat que demà podrem examinar de nou i de la que n’haurem de parlar.















Com també ho haurem de fer de l’exposició que divendres s’inaugura al Col·legi d’Aparelladors i ..... Seguint la bona temporada arriba ara Edicions Murtra i la seva obra gràfica. Dir Murtra és dir Jordi Rosés i Pilar Lloret, és a dir el bo del millor. Si a més afegim que l’obra porta la signatura dels creadors que indica el flyer hem de quedar convençuts que serà una exposició que no es pot perdre de cap de les maneres.

dimarts, de novembre 17, 2009

PÇA BLUME.
APARCAMENT AMB BUTLLA

Tarda magnífica. Quasi tres hores amb l’art com a protagonista , gaudint d’ell amb tota intensitat. Descobrir petits , o grans , tresors. Endinsar-se per viaranys ocults per arribar a peces de gran qualitat i estima que son desconegudes per a molts. Capficar-se en la rebotiga mental del creador per veure raons, causes i conseqüències . I veure obra i més obra , en gran part molt interessant, d’aquella que un s’enduria a casa sense cap mena d’escarafalls , ja sigui per lluir-la o com a plaer ocult. Una tarda magnífica de la que espero en surtin uns sucosos fruits dels que puguem gaudir tots.

De camí cap a casa , la boira humida incomoda però no produeix aquella fredor que es fica a dintre i que un no sap com treure., el que dona a la passejada un to especial , llàstima que en arribar a la Pça Blume de nou torna al fer de cada dia i jo una vegada més m’encenc.

Per qui no ho sàpiga , la Pça Joaquim Blume és la petita placeta que es troba davant del camp de futbol del Mataró. És un lloc incòmode i difícil per caminats i automobilistes. Per a uns no hi ha pas en el camí natural i per l’altra hi ha un garbuix de direccions que complica enormement la circulació. Dons bé en aquest petit indret avui fregant les nou del vespre nou vehicles mal estacionats. I la xifra era petita , el passat divendres a quarts de vuit n’eren tretze els que infringien les normes.

M’he queixat del desgavell per activa i per passiva i no he obtingut cap resultat. He fet apunt al blog, ho dic a tot guàrdia municipal amb el que em topo. En la setmana passada reclamava l’atenció d’aquell que feia endur amb la grua a un vehicle mal estacionat a la paret del covent . Una queixa amb resultat d’un aixecament d’espatlles ple de tan se m’enfotisme . O el mateix divendres en directe a una patrulla que ho sentia molt però estava de servei custodiant al bus municipal.

Diguis el que diguis , comuniquis amb qui comuniquis , et queixis com et queixis, res impedeix que els que aparquen allà tot esperant que els seus nens acabin el futbol tinguin una butlla que no tenim els demés i això no pot ser.

Si els de Mobilitat creuen que es pot aparcar envaint passos de vianants , ocupant zona de càrrega i descàrrega amb senyal de grua amb atenció preferent , aparcant en zona de prohibició d’estacionar ja que és carril direccional , pujant al damunt de la vorera de l’illeta central i....Dons bé , si Mobilitat crec que això val , que ho digui , que tregui els senyals de prohibició i en col·loqui un altra dient “Aquí val tot” i ens tocarà callar. Però mentre, protestarem en la certesa de que un vehicle aparcat en les mateixes condicions a les onze del matí o les quatre de la tarda durava tan sols cinc minuts sense rebre la corresponent visita de la grua.

Per això i en contra de la butlla d’aquest campi qui pugui seguirem vigilants i periòdicament informarem d l’estat de la qüestió , ja que crec sincerament que ja n’hi ha prou.
Les butlles per Quaresma i ja fa temps que han desaparegut.. Esperem que la de la Pça Blume caduqui ben aviat . A ser possible demà mateix.

Seguirem a l’aguait.

BEATIFICACIÓ


Llegeixo a cg.com que el proper 23 de Gener , Mataró acollirà la primera beatificació que es dugui a terme a Catalunya d’ençà el segle Xiii. El seu protagonista el Dr Samsó , arxiprest de Santa Maria , que va ser assassinat l’1 de setembre de 1936.

És per això que faig ullada a la Guia de Catequistes , escrita per ell, i que era publicada del 23 d’Abril del mateix 36 , és a dir poc més de quatre mesos abans de morir.

Un llibre curiós que serveix per entendre el concepte de religió d’aquells moments.

dilluns, de novembre 16, 2009

ALÍCIA FRAMIS



El , o millor dit , la protagonista de la fotografia que encapçala aquest post és l’artista Alícia Framis passejant-se embotida en un autèntic vestit d’astronauta pel mig de Nova York. Ella és a bon segur una de les artistes més reconegudes mundialment en el camp de les performances i en de les instal·lacions podríem dir més duradores com les realitzades a mig mon i encara que sigui ben desconeguda a les nostres contrades és nascuda a Mataró , ciutat que ha vist ben poc del seu fer ja que les seves escasses presències el seu fer s’ha limitat a Can Xalant i encara que per tant al menys la meitat dels diners correspondrien a la ciutat , aquesta s’ha quedat sempre sense saber el que feia aquesta important artista en el seu camp.

Framis en aquesta ocasió ha fen aposta per protestar per el fet de cap dona hagi arribat mai a la Lluna. Sota aquesta premissa va decidir transformar-se en l’astronauta que mai va poder aconseguir el seu objectiu pel fet de pertànyer a un món completament masclista.
L’experiència , a bon segur curiosa i si més no divertida però en absolut transcendent, malgrat el film que sortirà de la mateixa ja que Framis es fa acompanyar d’un càmara i un fotògraf que capten la resposta de la gent davant l’insòlit procedir de la “creadora”.

Una aposta aquesta de Framis molt lligada a la seva trajectòria que al meu entendre demostra el buit absolut d’unes propostes que volen provocar i / o bocabadar i que al final semblen el segon episodi de l’anunci d’una coneguda cadena d’hamburgueses , substituint el rei del joc de cartes per un astronauta que ni tan sols s’assembla a l’astronauta al que li faltava un bull , tan genialment interpretat per Jerry Lewis

LA REGENERACIÓ DE LA VIDA POLÍTICA

Aquest sembla ser el leif-motiv dels darrers temps , en un afany que de cop i volta sembla apreti a tots els partits polítics de tots els colors.

Em sembla a mi però, que estant més avesats els polítics als números ( metres edificables, pusvàlues , tants per cent ...) que no pas a les lletres , no han arribat a entendre el sentit de la paraula regeneració ( renovar moralment , fer un canvi radical en bé ) i s’han quedat en un mix estrany amb el concepte “generació” com clau i a partir d’aquí comencem a canviar en la recerca d’una nova generació i en l’eliminació d’aquella altra que sembla passada de moda i aquí l’estan cagant.

A un , que ja s’acosta als seixanta , li comença a fer ràbia aquest sentiment de que tot el jove és bo i tot el que depassa una certa edat ja sols serveix per a guardar a les golfes quan òbviament hi ha de tot i per arreu. Conec un bon grapat de joves als que envejo per la seva capacitat , els seus coneixements i com no per els molts anys que els hi queden per davant per a desnvolupar-los. Però de joves inútils i ineptes n’hi també per arreu amb el clar exemple de Bibiana Aido ( govern ) , Leire Pajín ( partit ) Ana Barrera ( Ajuntament) i la coincidència en el sexe és tan sols això, coincidència.

Seria bo dons que algú a n’els partits , especialment en el vol ras de la política ciutada , entengués bé això de la regeneració i fes aquesta renovació moral en un canvi radical en bé. Com per ex. hauria de succeir amb el tema Cultura i el PSC.

Malgrat que la Ponència Marc del darrer Congrés del PSC local deia textualment que :
" El PSC aposta per la Cultura com un dels pilars ciutadans a potenciar en
els propers anys, conscient de la importància que té la Cultura tant a
nivell individual com col·lectiu, ja que és generadora de progrés i
evolució personal , és imprescindible per a la cohesió social, estableix
l’entramat bàsic del teixit de la ciutat i alhora n’és pol d’atracció i
activació econòmica.
.....
El PSC aposta per la cultura per tothom, per una activitat cultural
variada, eclèctica i de qualitat, que tingui la rellevància que la ciutat
mereix; per una activitat cultural popular, constant i variada en tots els
barris de la ciutat
.........

Amb aquests elements i d’altres que puguin aparèixer, el PSC aposta
per la Cultura com un dels pilars imprescindibles en el desenvolupament
d’aquesta Mataró de futur, d’aquesta ciutat que sap cap on va.

Dons bé , amb tots aquests trets fonamentals establerts en l’iderai polític del Congrés el cert és que ha pasta un any i encara és hora que es reuneixi la sectorial de Cultura que per cert renovaà la seva direcció a començaments de Juliol i que encara no ha tingut temps de convocar cap reunió per a dicutir els temes pendents , que son molts. Potser hi ha por de que algú canti les coses calres al voltan de la inoperancia del partit en l’entorn cultural en el que ni piulen ni existeixen.

Potser fer això, contactar amb el carrer , amb els militants , els simpatitzants . Escoltar el que diuen , el que volen , de que es queixen , podria ser una gran manera de regenrar la vida política, però si em permeteu dir la meva , estic del tot convençut que no sembla estiguin per la labor.

diumenge, de novembre 15, 2009

PRESENT


Cap de setmana ple de diverses sensacions de tot tipus. Avui , sensació de pau i serenor amb passejada aprofitant la bonança primaveral tan llunyana a les dates de novembre en les que estem.

Passejar gaudint del sol, amunt i avall pel Passeig dels anglesos de Caldetes és un plaer sols a l’abast dels escollits.
Prendre el vermouth amb el suau remor de les ones de fons en mig de la més agradable de les converses serveix per compensar les complicacions d’una setmana que a la feina ha hagut d’afegir la vaga dels autobusos inter-urbans el que ha significat aixecar-se més de mitja hora abans i si tenim en compte que els despertador sona quan encara en manquen vint per les sis ...

FUTUR I PASSAT

Elements que han dominat de manera intensa en aquest cap de setmana omplint-lo d’intenses i contradictòries emocions.

Emoció de futur , encara que fent ullada al record , en celebrar l’aniversari de la filla petita. Ja en porta quinze al damunt amb tot el d’història de l’ahir i del demà que això significa. De moment moltes satisfaccions i sols els maldecaps naturals . Que tot continui si més no igual.

Emoció del passat que remou els més íntims records en anar buidant la casa de la mare , aquell espai en el que ja mai més habitarà ja que el seu estat físic i mental l’obliga a estar en una residència.



Remoure calaixos i intimitats trobant sorpreses i petits records que un a vegades sabia i que en altres et deixa bocabadat. Saberut i col·leccionista com era el pare , era d’esperar trobar petites joies i el cert és que així ha estat. D’entre ells avui en mostro un exemple de tres dels elements importants per a ell:

L’art popular amb aquest goig de 1851( impressió de l’impremta Abadal) , "Coblas en albansa de la Sagrada Imatge de Cristo, que se venera en la Ciutat de Mataró , en una cantonada entre los carrers anomenats Rabalet, Cami-Real, Pou-de-Vall, y de Sant Pere " ( sic).


La literatura , amb aquest Romancero Gitano editat al 1938 ( preu 2.50 ptes) i el professional amb aquest curiós manual de defensa davant la Guerra Química de 1940. No deixa de ser curiós el cognom Cospedal de l’autor. A bon segur això d’especialitzar-se e “intoxicacións” de tota mena ho deu portar el cognom. Sigui com sigui , curiós el llibre i curiós el cognom de l’autor.




ARRELS


Un cap de setmana sense visitar una exposició és com un cap de setmana perdut. M’acosto dons al Museu del Càntir on Marta Petit presenta una instal·lació de títol “Arrels” que ve definida per la pròpia autora com : “ ...Arrels que teixeixen el subsòl creant connexions com un sistema nerviós , sanguini , neuronal. Arrels que permeten les formes , que donen un lloc de ser , que ens alimenten i ens nodreixen, ens permeten créixer i donar fruits. Si sóc d’aquí puc anar allà, si sé d’on sóc puc transformar. Ara és present, present és consciència, consciència és el tot . Qui som ?. Arrels "


A Marta Petit li hem vist tocar molts registres de la seva pianola artística . i generalment aconseguint uns resultats , si més no visuals prou satisfactoris. Ara ho aconsegueix una vegada més.
La seva instal·lació , visualment atractiva , amb una realització agosarada que implica a l’espectador que és troba al bell mig del magma vegetal que presenta , obliga a sentir-se reflexiu davant la intencionalitat de la creadora que domina el conjunt amb aquesta realització tensa , vibrant , seductora en la que n’és obligat entrar al drap i endinsar-se en les seves reflexions.

Un bon treball aquest de Marta Petit que caldria visitar amb ulls ben oberts.

dijous, de novembre 12, 2009

TORRES GARCIA


Com molt bé expliquen la gent del Sant Lluc en el seu weeb , la Galeria Dalmau acaba la seva celebració del seu 30 aniversari amb una magnífica exposició de Torres Garcia.
La galeria es troba al carrer Consell de Cent just en arribar Pg. de Gràcia tot tocant la joieria de luxe Cartier , encara que jo sempre dic que les veritables joies de luxe son les que amb saviesa excepcional la família Perelló Draper presenten a la seva galeria .
( fotografia de portada manllevada del Sant Lluc)

Una galeria especialitzada en Torres García i l’Escola del Sur per un cantó i l’escola de París per l’altra amb noms tan importants com Viñes , Bores i molt especialment Manuel Ángeles Ortiz , artista del que fa ja uns anys vàrem tenir ocasió de veure una gran exposició a Can Palauet ja que la seva filla i descendents resideixen de fa temps a Vilassar de Mar. Un artista de gran importància , amic de tota la generació del 27 i especialment de Falla i Garcia Lorca que justament és padrí de la seva filla Isabel a la que dedica el poema “La señorita del abanico” que molts recordaran cantada per Paco Ibañez en aquell mític disc de Poetes Espanyols a l’Olimpia parisenc.

L’exposició que avui presenten de Torres Garcia és de nou un desgavell de grans treballs. Sortosament de Torres Garcia darrerament estem veient moltes coses . L’exposició que va tenir parada a Mataró n’és un exemple , la magnífica presència a les col·leccions Thyssen i Reina Sofía ( a la foto ) en son altres. Amb tot això tenim una imatge força complerta del seu bon fer , de la que l’exposició n’és una demostració més.

Una mostra que tot visitant-la em va provocar el pensament de la necessitat de que algú a la nostra ciutat fes adquisició d’una obra d’aquest genial artista d’arrel mataronina. Ja sé que els temps son difícils però no m’estic de recordar que entre els fonaments del Fons d’Art existia l’obligació del consistori local de destinar una partida a adquisició d’obres d’art per completar l’exposició. Potser d’haver-se fet ara hi haurien calerons per l’adquisició.

Però millor no fer-se mala llet i quedar-se tan sols amb el gran plaer de veure exposició de tan alt nivell que per si sola paga el desplaçament a Barcelona.

PS1 .- Tot parlant de Manuel Ángeles Ortiz se m’encén la llumeta de que tots els artistes que exposen a Can Palauet deixen una obra com a “pagament” de l’exposició. Cal pensar que en el cas de Ángeles Ortiz també va succeir. Però si és així , on es troba aquesta veritable obra de Museu ?... I si no va ser així , quina va ser la raó de l’excepció?. Uns interrogants que caldria desvetllar

PS2 .- Protestar , o ser torrecollons com diuen de mi alguns , a vegades té resultats positius. Així puc dir que els weeb els diferents espais expositius de l’IMAC estan actualitzades i indiquen correctament les mostres que en ells s’hi exposen.
Esperem que el fet sigui norma i no excepció. Sigui com sigui però, ens mantindrem a l’aguait.

dimarts, de novembre 10, 2009

09.09.09

D’ençà aquest dilluns la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna ) acull la fase expositiva de la que va ser memorable jornada del passat nou de setembre en que la conjunció de tots els nous possibles en l’imaginari de M. Àngels Ballbé, JM Calleja , N. Harbisson, A. Ibanyez i M.Ribas ( els n9u n9us ) es van donar la mà per consagrar el fruit de 99 artistes que van fer d’una nou el seu element creatiu.

Amb un muntatge en aparença elemental , però enormement adient i d’una efectivitat absoluta , les peces que aquell dia tots vàrem assaborir amb els condicionaments naturals de l’acte , ara , tot mantenint la seva essència , s’ofereixen reposades per a una delicada visió individual que permet aprofundir en els treballs de tots i cadascun dels protagonistes i observar així amb satisfacció la total coherència del presentat amb la identitat creativa dels artistes , que en tots els casos han sabut estructurar de manera ben encertada el seu propi jo creatiu davant un objecte en aparença inhòspit però que com es pot observar és del tot dúctil per a la creació personal.

Per això be podem dir que com a mínim dues han de ser les lectures a realitzar per a tot espectador. Una ha de ser la purament creativa i com ja hem apuntat es un tema resolt amb nota ben alta. Amb la diferència personalitzada per cada espectador dels seus gustos personals , haurem de convenir que cap d’elles sembla fruit de la improvisació ans el contrari totes elles ens ofereixen una reflexió que va més enllà de l’aparença per aconseguir en alguns casos trets de volguda transcendència del pensament que depassa l’entorn de la mateixa obra.

I sí el concepte plàstic / creatiu és excel·lent, no ho és menys la filosofia que el mon artístic ens ofereix al darrera que no és altra que la de l’afany de fer públiques les seves capacitats. Que no és altra que la capacitat d’engrescar-se davant qualsevol idea col·lectiva que permeti donar a entendre a la gent que la grandesa de l’art no està , ni estarà mai , en el monocromatisme ideològic esdevingut fet modal , i sí en la riquesa que dona la diversitat , el mestissatge i la capacitat de crear sensacions comunicatives amb qualsevol cosa , encara que aquesta sigui tan simple , senzilla i habitual, com una nou.

Una exposició que demostra la gran capacitat creativa que existeix a la ciutat. Una exposició que planteja l’obligació a qui pertoqui de que aquesta capacitat arribi a tothom i de la mà de tots els creadors. Una exposició que permet al públic entendre que reflexionant a bon segur que ell mateix és capaç de poder oferir una mirada diferent a las noranta nou que estan presents en aquesta exposició d’obligada i satisfactòria visita.

Una exposició que mereix la més gran de les felicitacions col·lectives. I disposats a qualificar , en aquest cas de nou la nota està cantada: 9.99

09 09 09
Sala d’Exposicions Caixa Laietana . Fins el 9 de desembre de 2009


(Crítica que es publicarà a cagròs.com )
Imatges corresponents a les peces de Nefer, Carme Garolera i Marta Reniu

FETS I NO PARAULES

Amb aquest títol Josep Ramoneda publicava avui a la secció de Catalunya de “El País” un dels seus sempre brillants articles. Tot recomanant ferventment la seva lectura , valgui destacar el seu paràgraf final que és contundent per a tots i demolidor per alguns. Diu així:

Pero la responsabilidad de los partidos es grande. Una de sus principales tareas es la selección de personal adecuado para las responsabilidades de gobierno. Y en esta función hoy no son eficientes. El poder burocrático de los partidos -con el control de las listas como arma para la servidumbre, como Rajoy acaba de recordar- hace una criba que prima siempre la obediencia sobre la capacidad, el oportunismo sobre el talento. Esto es también una forma de corrupción y los resultados están a la vista: ausencia de proyectos políticos y apoteosis de la sospecha. Sin grandes disculpas y sin alharacas, los partidos pueden demostrar con los hechos que son capaces de enmendarse. A estas alturas, ya sólo con hechos concretos convencerán a la población. En Cataluña, tienen el año próximo una oportunidad de demostrar que su voluntad de hacer mejor las cosas es real. ¿Cómo? Pactando entre ellos una campaña electoral de bajo coste y alto contendido político. Sería el mejor remedio contra la desafección.

Quan he llegit això m’ha vingut a la ment una noticia d’ahir mateix llegida al cg.com en la que es deia que Carlos Fernández havia estat anomenat President de Mataró Audiovisual alhora que Quitèria Guirao n’era anomenada vice presidenta.

No soc periodista de carrera però aquest proper maig celebraré el meu trenta cinc aniversari de col·laboracions periodístiques en els més diversos mitjans locals. Com a periodista en essència em sento menyspreat del tot en veure que la presidència del que haurien de ser dos canals poderosos d’informació local queden sota el poder de dos dels més gloriosos ineptes del nostre Govern.

Si ja va ser de pena que Fernández assolis la responsabilitat d’informació, el fet va arribar a demència amb l’afegitó de la responsabilitat lingüística i ara arriba al desideràtum més absolut amb aquest nou càrrec.
Tan poc respecte mereixen els ciutadans i els periodistes que treballen en aquests mitjans per tenir uns manaires tan incompetents ?.

Això com bé diu Ramoneda és també una forma de corrupció , aquella que fa que actualment tants ens trobem allunyats d’un partit , el PSC , al que ens costa reconèixer com a nostre.

dilluns, de novembre 09, 2009

ACCEPTO LES DISCULPES


El President Montilla ha demanat públiques disculpes a la ciutadania pels lamentables fets de corrupció que estem vivint en el nostre país. Unes disculpes que jo com a ciutadà “emprenyat” , i valgui l’expressió de moda , accepto de bon cor. Malgrat això no estaria de més que els nombrosos catòlics que Montilla té en el partit li fessin avinent que en la moral cristiana ,- aquesta que vulguem o no és la que domina en el nostre entorn -, el perdó sols s’aconsegueix si la seva petició va acompanyada d’un pertinent propòsit d’esmena, una situació que no sembla ni de bon tros que succeeixi aquí.

No es pot demanar un nou estil de fer política i al moment llençar unes dures crítiques, encara que merescudes , a aquest aprenent de tercera regional que vol sembrar Alfons Guerra quan no li arriba a la sola de la sabata , com ho és el sempre impresentable Felip Puig. Com no ho és , i ara ho dic en clau local, enviar SMS a la gent del PSC destacant el cas de Genis Carbó, quan hem oblidat la història del regidor llavanerenc Jimenez amb bones relacions amb l’entorn comarcal del partit.

Crec que de veritat cal fer una bugada intensa en el món polític per deslliurar-se d’aquestes taques que aguanten a una rentada normal. Cal assenyalar-les , fer-hi tractament i finalment eliminar-les. Però per fer-ho s’ha d’estar convençut de que existeixen , i a més a més , saber distingir el blanc del negre , i valorar el gris en tots els seus matisos.

Per això em va semblar magnífic l’escrit que Joaquín Leguina va publicar fa uns dies a “El País”. Em sembla tan interessant que malgrat el llarg que és el reprodueixo en la seva integritat. Unes reflexions que bé farien la gent dels partits en general, del que jo voto en particular i dels de “casa” en més epecificitat, de llegir-lo atentament i adoptar les mesures més escaients.


Mangoneo y corrupción

Por razones fáciles de entender, últimamente se escucha con frecuencia la siguiente sentencia: "No todos los políticos son iguales", lo cual es una obviedad, aunque se diga con intención de defender la honradez de los más frente a la corrupción de los menos. Y es una obviedad porque los políticos, como cualesquiera otras personas, son únicos e irrepetibles... Pero el recordatorio no sirve absolutamente para nada, pues ni siquiera trata de aportar solución alguna contra la marea negra que está cubriendo de basura a la política española.

Pero, ¿en verdad, la mayoría de los políticos son honrados? Si por honrado se entiende aquel servidor público que sólo se lleva para casa su sueldo, puede afirmarse sin demasiado riesgo que la mayoría de los políticos españoles son honrados. Pero el calificativo de honrado exige, a mi juicio, alguna precisión más. Por ejemplo, en torno al mangoneo. (Mangonear: entremeterse uno en cosas ajenas, pretendiendo mandar y disponer). Vamos a ello.

Durante algún tiempo hemos asistido -y asistimos- perplejos a manejos sin cuento en torno a la presidencia de Caja Madrid, y resulta escandaloso, pero no estamos ante algo nuevo, sólo contemplamos un mangoneo que es más espectacular que otros por practicarse éste con luz, cámaras, micrófonos y taquígrafos. Pero algo parecido ya ocurrió cuando, no hace tanto, vimos colocar sin ruido al frente de grandes empresas recién privatizadas (y también de Caja Madrid) a un grupo de amigos personales de Aznar, el entonces presidente del Gobierno, y no fue cosa muy distinta de la que pretendió hacer después Rodríguez Zapatero con Endesa y otras empresas energéticas... ¿Y qué preside, si no es el mangoneo, las concesiones de televisión o de las frecuencias de radio por parte de los distintos Gobiernos, ya sea el nacional ya sean los regionales? En fin, también el mangoneo manda a la hora del otorgamiento de contratos de obras o servicios públicos. Buena parte de las recalificaciones de terrenos no tienen otro origen que el mangoneo, y mangoneo sigue siendo que, por ejemplo, en Cataluña no haya forma de ganar un concurso público si la empresa o el individuo no tienen el domicilio en aquellas tierras.

Bien se ve, pues, que el mangoneo en España es el rey de la vida política. Una colonización ilegítima realizada por todos los partidos y que abarca a otros muchos aspectos de la vida social, judicatura incluida.

Pues bien, la corrupción no es otra cosa que un mangoneo remunerado. Por lo tanto -por aquello de que quien evita la tentación evita el pecado-, si los partidos quisieran, de verdad, acabar con la corrupción, tendrían que renunciar al mangoneo... pero eso -creo yo- va a ser mucho pedir.

Claro que algún ingenuo se preguntará si es evitable el mangoneo e intentaré darle respuesta.
No se trata de una utopía como tantas de las que han querido y quieren erradicar el mal de los corazones humanos, no es eso. Se trata de algo más sencillo, pues el objetivo es simplemente ponérselo más difícil a los potenciales corruptores y corruptos. ¿Cómo? Haciendo que las decisiones en el ámbito público sobre recalificaciones, contratos de obra o de servicios, concesiones, nombramientos fuera del ámbito estrictamente político (por ejemplo: Cajas de Ahorros), intervención en empresas y actividades privadas... estén: a) regladas y b) sean objeto de decisiones colegiadas por personas que no estén sujetas a mandato imperativo y sean elegidas con criterios estrictamente profesionales. De esta suerte, los políticos recibirían menos visitas interesadas y podrían dedicar ese precioso tiempo a solucionar algunos problemas, que buena falta hace.

Otra visión optimista a este propósito asegura que "no es que ahora haya más corrupción que antes, lo que ocurre es que ahora se persigue -judicial y policialmente- con más eficacia y ahínco". Pero ésta es una afirmación tan cándida como metafísica y, por tanto, vacía, pues resulta imposible comprobar mediante datos fiables si lo que se afirma es verdadero o falso.

Mas, sea como sea, estos escándalos encadenados que salpican -aquí y acullá- todo el mapa de España componen una mezcla explosiva cuando se juntan en el tiempo con las colas del paro, las cuales se comportan como tenias en el intestino de la sociedad española. Solitarias que siempre acaban por reproducirse, para seguir consumiendo el alimento (la fuerza de trabajo) que habría de servir para una sana supervivencia colectiva. Porque, digámoslo de una vez, el mercado laboral español es un desastre en el cual una buena parte de nuestra juventud naufraga entre contratos laborales encadenados y efímeros. Unos trabajos sin perspectiva de futuro, con la amenaza, siempre presente, del despido y donde abundan los gestores empresariales cuya especialización parece ser la de echar gente a la calle. No hay en el mundo un país que gaste -proporcionalmente- más dinero que España en formaciones profesionales de todo tipo. Dinero tirado, pues son aprendizajes que no sirven para casi nada en el campo laboral.

Una mezcla explosiva, sí, la de la crisis y la corrupción. Una conjunción perversa en la cual puede estar el germen del populismo... o de la abstención masiva... Y ante este deterioro, ¿qué van a hacer los grandes partidos? Lo diré en pocas palabras: mucho tendrá que apretarles el zapato para que se decidan a renunciar al mangoneo, fuente de toda corrupción. Lo más probable es que no hagan nada práctico. Y no lo harán porque los partidos españoles tienen una bien acreditada fama de no querer autorreformarse, y tampoco están dispuestos a descolonizar lo que han colonizado... Unos partidos que no quieren ni oír hablar del artículo 6 de la Constitución, que les obliga a ser democráticos en su estructura y funcionamiento. Unos partidos que, asimismo, desprecian otro artículo de la Constitución, aquel que obliga a una selección de personal -en la esfera pública- en la cual han de primar "el mérito y la capacidad". Unos partidos que se han dotado de unos reglamentos parlamentarios que ningunean a los diputados y a los senadores reduciéndolos al triste papel de meros ejecutores de un ente burocrático llamado "Grupo Parlamentario". En fin, unos partidos que están encantados de haberse conocido.


Pero hay a este respecto una hipótesis aún más pesimista que me cuesta aceptar y se resume así: la falta de interés de los partidos en cortar de raíz la corrupción nace de la propia sociedad. Por un lado, la plaga del sectarismo y su transformación en un electorado fiel, incapaz de castigar a sus adoradas siglas y, por otro, la trivialización de la moral pública.

Todo lo cual conduce a la minimización del impacto electoral de las malas conductas. Si a eso se añade la generalización de una corrupción -que afecta a todos los partidos-, el electorado llega fácilmente a la conclusión de que se está ante una especie de gripe que llega inexorable con el invierno y que es inherente a la actividad política... y por eso es preciso acostumbrarse a convivir con ella...
Mas no es necesario tener la fe de Gramsci para intentar evitarlo y actuar, siguiendo aquel viejo criterio según el cual al pesimismo de la razón siempre cabe oponer el optimismo de la voluntad.


09.09.09

Aquest vespre s’ha inaugurat a la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana (Pça Sta Anna) l’exposició de les 99 “ nous” participants en la magnífica experiència del carrer Nou en la ja famosa data del 09.09.09.
Una exposició de la que en parlarem amplament demà però que ja de bones a primeres cal destacar en el disseny del seu muntatge , en el magnífic catàleg editat i en la qualitat de totes les peces presentades que ara brillen encara més.
Una experiència magnífica , plasmada ara de manera igualment remarcable que cal visitar sense oblit.

diumenge, de novembre 08, 2009

L’AROMA DELS CAFÈS



En Jordi Santamaría va inaugurar dissabte exposició a la Sala del Casal ( Sant Lluc ) , que va enregistrar un ple absolut , en el que podríem dir que és la seva primera experiència individual seriosa a la que és la seva ciutat.

Santamaría no és per edat un jove artista i tampoc ho és per experiència dons fa ja un grapat d’anys que s’inicià de la mà de Guerau Calabia. Però sí que ho és en el que pertoca a una presència activa en món de la plàstica local on la seva presència , encara que sempre ha depassat la mediocritat , ha estat en comptagotes i sense assolir aquell nivell de prestància suficient com per ser reconegut.

Ara en aquesta individual i sota el títol “Entre copes” fa aposta genèrica d’un camp que li és perfectament escaient a la seva manera plàstica com ho és el món dels cafès. Així Santamaría repassa en una trentena d’obres l’ànima captiva que domina en aquesta ambients i ho fa acostant-se ja sigui al concepte general del mateix , deixant-nos amb l’aroma dels mateixos , copsada de manera ben adient mitjançant l’ús d’una perspectiva plana que equilibra les imatges i que restant protagonisme a les figures fa que la mateixa recaigui en el concepte general que esdevé proper a l’espectador que fàcilment és capaç de rebre el rumor, el fum , la cridòria o la serenor i el glamour que es desprèn en cada cas.


A més l’autor s’acosta als personatges i en un estil tècnic i alhora conceptual, ben proper a Pepe Novellas del que l’artista en va ser deixeble, Santamaria aposta per la visió del detall en la sempre sucosa aposta per identificar el més amb el menys i així saber transposar la sensibilitat més propera amb una altra de més general , en un joc de paral·lelismes ben estructurat en el concepte i acuradament desenvolupat en la realitat.

Amb tot això l’exposició de Santamaría esdevé en atractiva ( excepte algunes peces fora de to i de context )per als espectadors i crec que el que és molt més important ,marca una ratlla divisòria fonamental per a la seva trajectòria ja que la qualitat que demostra l’obliga ja a un salt superior que esperem sigui ben productiu.

De moment ,i a manca de més grans possibilitats , l’exposició del Casal és una exposició a visitar i el nom de Jordi Santamaría és un nom a recordar en el concepte d’una figuració costumista que no és habitual en els nostres indrets.

Jordi Santamaría. “Entre copes”
Del 7 al 28 de Novembre de 2009
Casal de la Nova Aliança. Ass. Sant Lluc

dissabte, de novembre 07, 2009

DEDICAT A L'IMAC

A bon segur que el sempre encertat Forges , s'ha inspirat en les propostes plàstiques de l'IMAC
per l'acudit publicat avui a "El País".


Tan encertat com genial

dimecres, de novembre 04, 2009

TRANQUIL·LITAT

L’Espai Capgròs presenta aquest mes el treball del mataroní Josep Pla , centrat essencialment en l’aigua com a eix motriu de les seves impressions paisatgístiques, en una exposició a la que ha donat per títol el que encapçala aquest post.
En Josep Pla és un artista de casa però alhora totalment desconegut dels afeccionats ja que mentre manté una activitat expositiva constant a Anglaterra , amb Londres i la zona de Cornualles com punts principals , alhora que també ho fa a la zona dels Països Baixos , en canvi la seva activitat al nostre país es remunta ja a fa uns quants anys , i en el que pertoca a la nostra ciutat encara la seva presència és més llunyana , amb una antiga mostra al Foment i una iniciàtica a Les Voltes de la rectoria.


Per diverses circumstàncies he pogut seguir la seva evolució pictòrica i he pogut veure els seus avenços en el camp del paisatgisme sempre a la recerca més del seny que no pas de la rauxa., assolint un nivell que s’ha de dir ben clarament és molt superior a la insípida exposició que ens presenta.
Ha errat Pla convertint la seva exposició en un inútil recordatori de la seva trajectòria. I dic inútil ja que si havia decidit mantenir el seu treball ocult a la seva ciutat , fer-ne ara una mirada enrera res li aporta , alhora que confon a l’espectador. I erra també apostant per la seva façana més decorativa i comercial que li dona nivell d’ofici però no de creació.

Josep Pla , com s’observa perfectament amb les imatges que acompanyen al post i que correspon en a obres ambientades en la zona del delta , sap copsar l’ànima del que vol pintar i la transmet en aquesta serenor que no sols és pictòrica ans també personal. És en aquesta introspecció on aconsegueix uns bons resultats i no pas en aquestes peces massa externes i poc interioritzades que no trameten l’emoció deguda i esdevenen uns paisatges freds i impersonals.

Igualment la presència puntual d’obres més lliures i més actives en formes, textures i pinzellades és tan sols puntual sense agafar la volada necessària i més quan en aquest aspecte és on el sentit creador és fa més evident.


Crec que Josep Pla està ara en un impasse important i molt m’agradaria que el camí que trií sigui el millor per a ell. Penso que en aquests moments li cal reflexionar internament, no escoltar a ningú del voltant , començant si vol per aquest comentari , i decidir amb tota llibertat el que creu ha de ser el seu camí de futur.

I repeteixo la paraula llibertat ja que en ella està , al meu entendre , el punt millor d’un artista desconegut a casa nostra i que no ha encertat en aquest el seu retorn. I és una llàstima ja que us puc assegurar que té obra molt , però que molt millor, i com deia abans penso que les imatges així ho demostren.

NOVES PERLES DE L’IMAC


L’IMAC podria ser permanent protagonista d’un APM cultural amb fets que haurien d’anar precedies del ja mític “ ho haveu vist , la mare que els va parir...”. Dons l’últim que hem vist , o millor dit sabut , és el lamentable fet al voltant del dibuix de Salvador Dalí que retrata al sardanista Pep Ventura.


Aquest dibuix juntament amb el retrat de Piu Pujades son les dues obres de Dalí que arribaren al Museu de Mataró “arrambades” per Rafael Estrany. Ambdues peces que durant molt de temps varen estar amagades de l’exposició pública , ja varen tenir el seu protagonisme a Ca l’Arenas en la mostra dedicada al retrat. Son dons obres vistes de fa poc i que per tant que no caldria que de nou fossin exposades com es fa , en la mostra d’aquest any en el que pertoca al tema de l’art i la guerra.

Una presència que en el cas de Pep Ventura és més absurda encara ja que havia estat demanada la seva cessió per part del Museu de l’Empordà per ser una de les estrelles de l’exposició “Pep Ventura abans del mite: Quan la sardana era un ball de moda” que ha ocupat aquest Museu des de l’1 d’Agost fins el passat diumenge. Dons bé , en el darrer mes en el buit deixat per el retrat s’explica la cessió tan sols limitada en el temps d’aquesta obra de Dalí.

Quina manera de fer el ridícul i deixar malament el nom de la ciutat , reclamant una obra absolutament intranscendent en l’exposició en la que es troba.
--------
Algú recorda el culebrot de l’arxiu Miralles. Crec que estic en condicions de dir que si no es fa una actuació ben aviat , l’arxiu Miralles volarà de la ciutat davant el punt mort en que es troba el que podríem dir , protocol d’acceptació i posta en marxa.
El cert és que Miralles al·lucina per la inoperància i el desinterès de l’IMAC davant un arxiu artístic dels més importants del país i es trist pensar que el més probable, si no és que algú mou fitxa ben aviat , aquesta arxiu anirà a altra indret més interessat , convertint-se en una nova oportunitat cultural perduda en aquesta ciutat que sembla maleïda per a tot allò que soni a cultura.

dimarts, de novembre 03, 2009

EN CLAU MATARONINA ( II )

Que la crisi també ha arribat als Museus és un fet del que s’ha parlat i molt, Una crisi econòmica ja que han desaparegut potents promotors , públics i privats ,ha baixat el nombre d’espectadors i a més ha davallat de manera molt ostensible el merchandaising que encara que sembli mentida acaba essent el manà del dia per a molts museus.

És per això que els de la Thyssen , llestos com son , han programat per aquesta temporada una exposició que sota el nom de “Lágrimas de Eros” , que ha publicitat de manera excel·lent tan per el poster de la mateixa , amb la mítica fotografia de Richard Avendon amb Nastassja Kinski abraçada per la serp , com per el fet de fer condons especials per aquesta exposició amb obres eròtiques de la mateixa.

L’exposició de contrastada qualitat , encara que si he de ser sincer d’un interès més que relatiu, està mereixent tota mena de comentaris entre els que hem quedo amb aquells que parlen més de la raó social , cultural i religiosa de les causes que motivaren la creació de les obres exposades que no pas en el que pertoca a la vàlua artística de les mateixes. Per això hem quedo i recomano l’article de Mario Vargas Llosa en el país del passat diumenge en que parla de “La desaparició de l’erotisme” fen especial esment en la realitat de la pobresa de l’art eròtic actual degut a la desaparició del concepte de l’art de l’amor , convertint la realitat sexual més en un esport físic que no pas en un concepte espiritual.

Però fent lectura mataronina d’una exposició com aquesta a un li ve al cap l’exposició de Pepe Novellas que finalment no va poder ser possible.

No descobreixo res tot recordant que els darrers treballs de Pepe Novellas va ser una sèrie d’obres de gran format que responien a la visió plàstica d’un seguit de poemes eròtics del seu gran amic Manuel Patricio. Unes obres de gran força eròtica i d’un intens aroma sensual, plenes d’una potència tant interior com exterior. Era desig de l’artista que poguessin ser exposades i a corre cuita es va intentar amb la resposta positiva d’Ajuntament i IMAC que comportant-se com uns senyors varen moure calendari per que l’exposició fos possible. El seu estat va fer impossible complir la seva il·lusió.

Aquestes darreres obres no han estat mai exposades i tot semblava que sí ho podrien ser en la mostra antològica que a poc de morir es va sol·licitar a l’Ajuntament per a dur-se a terme de forma conjunta amb la Caixa Laietana i la Galeria Lolet Comas , lloc on exposava habitualment ja que cal recordar que Novellas sols exposà en sales públiques en el començament de la seva carrera al Museu i en motiu de la mostra retrospectiva com artista Olímpic. La intenció era celebrar l’exposició en el primer trimestre del proper any en el que coincideix el primer aniversari de la seva mort i la data en que hauria complert seixanta anys.

El cert és que d’aquesta exposició res s’ha concretat , excepte el vet de l’Ajuntament al comissari que presentà la família , i malgrat les paraules de l’Alcalde , fetes públiques en l’acte homenatge en el sant Pere Més Alt : “Abans de Santes us podré donar bones notícies” , el silenci menyspreant ha planat sobre la proposta .

Però si Mataró no mou fitxa i no mostra interès , si que ho ha fet el Museu de Llavaneres que de la mà del sempre magnífic Lluís Albertí està treballant en la possibilitat , tan real com merescuda , de que en la propera primavera pugui ser factible aquesta exposició.
Un fet que demostrarà una vegada més , el nul interès de qui mana envers els artistes , sempre i quan no portin el copyrigth d'un lloc que tots sabem.

CRÍTICS


Tot tenint en compte que repartim estopa per a tothom , no està de més publicar aquí part de l’article de Rosa Montero que amb títol “ De críticos feos e Hipatías hermosas” reflexiona sobre el paper de la crítica , i ho fa davant les crítiques negatives rebudes per Amenábar en la seva darrera pel·lícula que agradà força a l’escriptora. L’article , per a gaudi de molts diu :

Desde luego las relaciones entre los críticos y los artistas son siempre difíciles. Qué digo, son más que difíciles, son casi imposibles. Por lo menos, en lo que respecta a los novelistas. Los escritores solemos decir que ansiamos encontrar a nuestro crítico soñado, aquel que sería capaz de enseñarnos los defectos de nuestras obras con hondura, inteligencia y delicadeza. Pero lo cierto es que luego no soportamos que nos señalen nuestros defectos, por mucha hondura, inteligencia y delicadeza que le pongan. Y supongo que a todos los artistas les ocurre igual.

Hace un par de meses se hizo público un fascinante estudio hecho por el departamento de psiquiatría de la Universidad de Semmelweis, en Hungría. Tomaron a 328 individuos sanos y sin antecedentes de dolencias neuropsiquiátricas y los sometieron a un test de creatividad; y al mismo tiempo comprobaron si los sujetos poseían una determinada mutación en un gen del cerebro llamado neuregulin 1. Se calcula que el 50% de los europeos sanos tiene una copia de este gen alterado, un 15% tiene dos copias y el 35% restante no posee ninguna. Pues bien, resulta que este gen con nombre de chiste parece tener una relación directa con la creatividad: los más creativos fueron los que tenían dos copias, y los menos aquellos que no tenían ninguna. Y lo más asombroso es que esta mutación también conlleva un aumento del riesgo a desarrollar trastornos psíquicos, así como una peor memoria y… ¡una terrible hipersensibilidad a las críticas! No me digan que no es un atinado retrato robot del artista. Maldito y bendito neuregulin 1, fulgurante y fastidioso gen mutante.

Así que a lo peor estamos todos neuregulinizados hasta las cejas, y por eso no aguantamos ni una ligera crítica sin desmoronarnos. Pero además es que los críticos en sí tienen bemoles. Si se mira bien, es una profesión imposible, porque no existe un baremo objetivo con el que juzgar las obras creativas. La historia nos demuestra que artistas que hoy son considerados geniales fueron apaleados por los expertos en su día, y viceversa. Los buenos críticos, que sin duda existen (salvo que se metan con nosotros: entonces empiezan a parecernos menos buenos), conocen la cualidad delicuescente de su trabajo. Pero los malos dictaminan y trompetean tan seguros de lo que dicen como Moisés al bajar de la montaña con las Tablas de la Ley entre las manos. Disfrutan y abusan, en fin, de su pequeñísimo poder. A veces pienso que algunos críticos odian en realidad la materia que critican, y que escriben sus reseñas para vengarse de toda una vida profesional equivocada.

Ágora, en resumen, me ha gustado muchísimo, aunque comprendo que a algún crítico le pueda parecer una castaña, porque ya hemos dicho que no hay normas objetivas a la hora de juzgar una obra de arte. Lo que me mosquea, justamente, es esa especie de unanimidad en la censura. Se diría que muchos críticos se limitan a seguir lo que otros opinan; que se dejan llevar blanda y tontamente por el fluir de las aguas, por los prejuicios y los intereses, por las convenciones y los tópicos, por los banales dictados de la moda; y así, hay artistas a los que nunca pondrán mal, hagan lo que hagan, y artistas a los que nunca pondrán bien. Y todo esto, en fin, irrita muchísimo, incluso sin contar con el neuregulin.


DIGUEM-NE ANÈCDOTES

Aposta encertada. La Lolet mataronina simpàtica i enraonadora de l’entrevista de Millàs amb Pasqual Maragall, en El País Semanal era , com ja vàrem pronosticar , Lolet Comas , com ho demostra les fotografies mútues que es varen fer ella i el President Maragall amb els respectius mòbils.

Com ja vàrem comentar en el seu moment , la gent de Ca l’Arenas la va cagar de nou amb les mides del gegantí quadre de Perecoll , convertint metres en centímetres.
La nostra protesta , en directe a la gent de Ca l’Arenas i en públic en aquest blog , ha tingut resposta. La solució no ha estat corregir la dada, el que seria el correcte, i fer una nova cartela. Dons no , una mica de tipex i aprofitant que amb la il·luminació quasi no es veu , en un tres i no res , mides eliminades i aquí pau i després glòria.
Però que miserables i mesquins son la gent de Ca l’Arenas i la de l’IMAC

I parlant de ca l’Arenas curiosa l’activitat rampinyaire dels caps de Can Xalant. El pla d’usos parla de que s’aprofitarà Ca l’Arenas per fer públic i avinent els treballs de la gent que estigui treballant a Can Xalant. L’esperit està clar , donar oportunitat als joves residents i demés que allà mantenen activitat. Però els que dirigeixen han pensat allò de per què no aprofitar l’ocasió no sigui cas que ... i vet aquí que els de dalt de l’organigrama Pep Dardanyà i Xavier Arenós s’han reservat les dues darreres exposicions de la temporada per presentar de forma individual i no compartida com en la resta , les seves pròpies i personals experiències artístiques.
Jo que voleu que us digui. A més de demostrar uns criteris ètics ben discutibles , a fets com aquests jo els qualifico com els de la petita corrupció, una manera d’actuar molt comú allà on manen els de beneficència.

dilluns, de novembre 02, 2009

EN CLAU MATARONINA

No puc negar una certa tendència a extrapolar certs escrits , cròniques o comentaris i fer-ne una lectura en clau mataronina. En aquests dos darrers dies m’ha succeït algunes vegades en el que pertoca a l’apartat artístic i crec que be val fer-ne revisió publica.

La primera lectura be valdria fer-la al voltant del fenomen del barroc , del que molt bé en parlava aquesta dissabte en Ramon Bassas en el seu blog. Un fenomen que a mi personalment em complau ja que encara que no sigui aquest l’estil que més m’emocioni, jo dec ser un d’aquells catalans atípics que els hi agrada el Romànic però no pensa que és el millor del món i molt menys que fora d’ell no hi ha salvació.

M’apunto al consell de la lectura de l’article de Calvo Serraller ( d’aquest i de tots els que porten la seva firma ) i no estaria gens malament que encara que fos de trascantó aquesta dèria per el barroc aterrés a Mataró , tot reivindicant de nou la figura de Viladomat que segueix essent més desconegut del que voldríem i caldria.

L’altra lectura ha vingut avui mateix a “La Vanguardia” amb l’article de la sèrie “A través del espejo” amb signatura de J.F.Yvars que per aquells que no en tinguin coneixença d’entre el seu ample currículum , i també en clau mataronina , era l’autor de l’apartat de l’art primitiu en el catàleg de l’exposició de Torres Garcia que vàrem poder visitar a començaments de l’any passat.
L’article de títol “La radicalidad del negro” és al voltant de la retrospectiva de Pierre Soulages que es presenta actualment al Centre Pompidou.
És aquest un dens article que recomano amb passió, en especial a tots aquells seguidors de Perecoll i a ell mateix ja que ens fa un excel·lent repàs sobre l’evolució del negre en aquella “vasta región en la que se carece de orientación precisa. Pero un tema inquietante : trabajar el negro sobre fondo negro”.
L’estudi del negre en relació a Klee , Kandinsky, Rembrandt, Hartung, Tàpies, Rothko... , en aquesta recerca del que definia coma “ultra negre” , considerat com indici d’una nova sensibilitat , “ otro campo de actividad plástica orientado a la percepción desnuda”. Per aconseguir arribar a aquest particular nirvana que considera: “ ... mi emoción nace desinteresada por la imagen, prescinde por entero de la referencia concreta. El espacio, la luz , el ritmo toman forma i singularizan el negro”. Ja que segons ell mateix “ ... más allá del negro , por supuesto, queda el diálogo de luz y pigmentos. Vestigio y huella”.

Una magnífic article que ens apropa a aquest gran artista que n’és Soulages i que alhora ens permet per afinitat , comprendre millor el rerafons del treball de Perecoll en aquesta passió comuna de la radicalitat del negre.

I caldrà deixar per demà la lectura local de l’exposició de la Tyssen al voltant de l’erotisme que ahir diumenge mereixia a “El País” un altra impagable article de Vargas Llosa. Una relació de la que estirant en pot sortir si més no un curiosa història al voltant d’una exposició que no va poder ser i que segurament serà , i a fora de Mataró, per culpa de la desídia de qui té el poder expositiu de la ciutat.