dijous, de desembre 19, 2019

LARA SANCHEZ.LARADES





L’espai capgròs es va omplir a rebentar el dia de la inauguració que ocupa l’espai en aquest mes i aquestes festes . Exposició protagonitzada per les il·lustracions de la encara molt jove, però alhora ja experimentada creadora Lara Sánchez.



Comentàvem amb ella la diferència amb al seva primera exposició a la ja desapareguda  galeria ”Art i gent” d’Argentona, de la que entre aquella munió d’espectadors, sols ella i jo en podíem parlar. Llavors era una incipient il·lustradora que es movia amb habilitat ne l món de la caricatura i de la que dèiem “Lara Sánchez és il•lustradora nata i se li nota. Té capacitat per aconseguir flashos de personalitat i de fer-los avinents amb dibuixos aquarel·lats en els que els personatges es mouen en un concepte de caricatura en la que accentua tics i detalls per dotar-los de personalitat pròpia , tot en un ambient distés , joiós i jovenívol, però amb les suficients espurnes com per comprendre que això que ara semblen divertimentos , i ho poden ser , poden anar més enllà per assolir un retrat personal i personalitzat que s’agraeix en el fons i la forma”.




Ara , nou anys més tard Lara Sánchez ens ha donat la raó i mostra esplendorosa la seva evolució cap unes imatges en les que la individualitat es va fonent per entrar en un territori més complex i explicar històries disteses plenes de detalls escaients  i en algunes ocasions apropant-se a aquells dibuixos de masses que va popularitzar i convertir en grans obres d’art, Ricard Opisso.




Aquí, en aquest no deturar-se davant el que domina i llençar-se a cercar terres ignotes en les que complicar-se la vida , però alhora sense modificar el seu sentir il·lustratiu és on rau l’èxit de la creadora.  Innovació creativa i alhora tècnica per anar bastint un camí que complau al públic i alhora a si mateixa, apostant per un cert risc controlat i sense caure en l’adotzenament i creant un cert estil identificatiu , fresc i jovenívol, que la defineix.



Si fa uns anys dèiem que allà hi havia fusta, ara repetim que de seguir en aquest camí de treball i investigació, sense perdre la seva veritat, a bon segur dintre de poc tindrem una il·lustradora que donarà a parlar, si és que no ho fa ja.

Larades. lara Sánchez
espai capgròs
del 28 de Novembre 2019 al 7 de gener de 2020


dimecres, de desembre 11, 2019

SINGULARS. EL PROJECTE






La sèrie “Singulars” és un seguit d’exposicions a celebrar una cada any per retre homenatge a un artista mataroní de trajectòria i història consolidada. El projecte va ser esgarrapat al pitjor regidor de Cultura de la història democràtica de Mataró , en Quim Fernández ,- obvio el Senyor-, durant la difícil negociació del Tempus Fugit. Es va establir per rescabalar la nul·la programació de plàstica a Cultura Mataró, i es tractava d’una exposició de caràcter retrospectiu/ antològic a celebrar a l’Ateneu de la Fundació Iluro, - no hi va manera de que es celebrés a Can Serra o Can Palauet-, a un autor viu , amb brillant trajectòria d’entre els artistes plàstics de la ciutat i que així sèrie reconeguda la seva tasca i alhora posada en valor. Aquesta exposició aniria acompanyat d’un catàleg de nivell, que en repetir-se de manera igual cada any, al final existiria un petita col·lecció d’artistes locals.

La primera edició es celebrà el 2015 amb el protagonisme de Marta Duran i el comissariat de Manuel Guerrero per commemorar els seus 30 anys de vida expositiva.

L’any següent (2016) ja es trencava una de les condicions ja que es dedicà a Raúl Capitani que havia mort feia poc. 
Vist el ridícul fet per Cultura que sistemàticament s’havia negat  a fer una expo antològica demanada intensament per els Dimarts del Llimoner va optar per rentar-se la mala consciència dedicant-li el “singular” de l’any. Encarregat el comissariat a Raquel Medina , l’expo va ser un fracàs total ja que la comissaria reconeixia que no coneixia l’obra de Capitani i que mai havia parlat amb ell. Amb aquest vímets va sortir una expo vulgar amb un seguit d’obres sense ordre ni senderi, amb un catàleg en que no apareixia cap mena de currículum , ni expositiu ni personal. Una expo en la que el taller de Gravat que tants anys dirigí es feia fonedís i que ens oferia una visió molt llunyana a la realitat de l’artista.

L’any 2017suportava un altre canvi. L’exposició desapareixia de l’Ateneu, el que al menys garantia un cert èxit de públic i era desterrada a Ca l’Arenas, lloc inhòspit i amb audiència habitual paupèrrima. S’oferia l’exposició a Ricard Jordà, a qui uns anys abans es negava una antològica aprovada de feia temps i preparada amb mino per l’autor. Jordà es negava a acceptar el canvi ja que desnaturalitzava tot el concepte de l’exposició que havia preparat amb tanta cura i no volia que la mateixa , retocada, caigués en el silenci públic. Davant aquesta negativa es va trucar a la porta de Pere Màrtir Brasó que tampoc va acceptar, en aquets cas per problemes de salut.

Es negocià llavors amb la família d’Eduard Alcoy de qui es commemorava el 30 aniversari de la seva mort. Curiosament una mostra recordatori d’Alcoy que havia estat igualment amplament reclamada i  havia estat refusada per part del Museu amb la contundent resposta de la seva directora tot dient que Alcoy ja havia rebut el seu homenatge i que ens havíem d’acostumat els mataronins a que Alcoy i Rovira Brull fossin uns artistes mediocres i ja n’hi havia prou amb el que se l’havia recordat. La família acceptà, salvant així els mobles a qui l’havia menystingut, i el comissariat fet per Rosa Alcoy va permetre veure una gran exposició i gaudir d’un estimable catàleg.

En sols tres edicions “Singulars” ja havia perdut dues condicions bàsiques : l’espai a celebrar-se i el fet del protagonisme d’un artista viu.

L’any passat (2018) el protagonisme va ser per Rosa Codina-Esteve, immillorable la tria-, però amb una exposició que traïa del tot l’essència de la sèrie. Era una exposició d’obres dels tres darrers anys i per tant es perdia tota la perspectiva de la trajectòria , element fonamental en el concepte d’aquest projecte. De l’exposició va sorgir un catàleg que ni tan sols va ser presentat en públic i que per tant és absolutament desconegut dels afeccionats i actualment resta criant pols a les estanteries de Beneficència.

Enguany l’escollida ha estat Nefer. Una elecció adequada, però de nou ens trobem amb la parafernalia de l’amiguisme de Cultura. Per el que intuïm, al menys per els escrits, la cura de la mostra ha estat a mans de Montse Frisach una reconeguda crítica i historiadora de l’art actual, però que molt ens temem tenia fins ahir mateix un desconeixement absolut del fer i la trajectòria de Nefer. I es nota en l’esfilagarsada i embotida exposició amb llacunes evidents i importants.

Escric tota aquesta llarga història per que penso que “Singulars” hauria de ser un projecte cabdal en la història de la plàstica mataronina.  I ningú dels que manen a Cultura té coneixement clar de quin era el projecte , actualment desvirtuat del tot. Projecte desconegut alhora per tots els membres del jurat de selecció, - bona part d'ells absoluts desconeixedors de la història de l'art local-,i  dels que sols Josep Mª Codina en té coneixement de primera mà.

Per això dedico aquest escrit a la regidora , tot recordant els principis bàsics del projecte:
1.- Artista viu
2.- Artista de reconeguda trajectòria. L’exposició ha de ser el reconeixement de la ciutat envers la mateixa
3.- Exposició a la que s’ha d’afavorir la visita i per tant cal realitzar-se en un espai expositiu important, mai en el menys visitat de tots com és Ca l’Arenas
4.- Realització d’un catàleg de caire històric, amb escrits , currículums personal i expositiu etc.

Esperem que algú ens escolti per a la propera edició.



dilluns, de desembre 02, 2019

NEFER ”RIU | RES” . MOLTES NOUS I POC SOROLL





Amb unes obre mediocres mai es pot fer una gran exposició, però en canvi amb obres més que acceptables, i algunes de remarcables es pot fer una pèssima exposició. I si algú en té dubtes que s’acosti a Ca l’Arenas i visiti la mostra dedicada a Nefer en l’entorn del cicle “Singulars”. Una exposició lamentablement mal girbada en tots els aspectes i que desnaturalitza el ben fer de Nefer, una de les artistes interessants de les que gaudim en el nostre entorn.



I per que diem que és una pèssima exposició?. Doncs essencialment per que no acompleix cap dels objectius de la mateixa. “Singulars” és un cicle que el nefast regidor Quim Fernández va establir per a compensar el fet de l’abandó expositiu a que Cultura tenia, i segueix tenint, amb la plàstica. Es tractaria d’una exposició anyal a celebrar a l’Ateneu , en que de manera retrospectiva es faria repàs a la trajectòria creativa d’una artista viu amb pedegree ciutadà, i que serviria en certa manera pe retre-li homenatge a la seva carrera. Una exposició que aniria acompanyat d’un catàleg notable que arrodoniria així el coneixement que la ciutadania en pogués tenir d’ell.





Qui visiti l’exposició i no tingui coneixement de l’artista sortirà de la mateixa en blanc. Enlloc s’explicita el fer i el caminar de l’artista de qui tan sòls es diu que es nascuda el 1960. I com que no existeix cap nexe unitiu entre les parts, no apareix cap columna vertebral que esdevingui eix axial i lligui presents i passats, i les obres son dipositades en un una mena d’atzar en el que el pes estètic es la única raó i no permet una contraposició d’iguals i contraris, el resultat és un conjunt  esfilagarsat d’impossible lectura interior. Si hi afegim que la lectura exterior també és més que dificultosa degut a l’aclaparador excés de peces  ( a la planta superior s’exposen més de 100 obres) el que fa impossible la seva individualització, i no hi ha manera humana de veure el camí i l’evolució de l’artista , i la diversificació  tampoc permet veure lligams, influencies i homenatges.





Tot això converteix Ca l’Arenas en un veritable guirigall. Sorprèn en la planta inferior el reduccionisme plàstic del treball de Nefer front un domini del visual ( un parell de vídeos i fotografies) que responen a una part molt marginal del seu treball. I front d’ell el poc pes de la seva façana matèrica , amb tant sols uns quants dimonis i el contrapunt d’unes llunes ben pròpies i personals. Al seu costat uns pocs cartells monotemàtics ( excepcional el de la seva expo al Museu) que contrasten amb l’oblit dels seus cartells de caire local , a l’entorn dels retallables que son pura història de la ciutat i de la seva evolució en democràcia.


El pis superior està ocupat per més d’un centenar d’obres a  les que caldria fer una bona depuració. L’acumula d’obres de petites dimensions en una repetició de petits adjectius per aconseguir un epítet global és un absolut fracàs ja que el seu garbuix produeix l’efecte contrari de la dispersió.



En la part central de la sala s’acumulen sense cap mena de respir un seguit d’interessants treballs  en forma de trípics o quatríptics independents que es confonen en la seva proximitat i perden tota laseva força individual en el garbuix del bigarrament provocant una confusió plàstica i mental que els desnaturalitza per complert.



El conjunt es complerta amb unes peces de més grans dimensions que pateixen del mateix i esdevenen claustrofòbiques en el seu reduït marc / espai vital , quan no la seva col·locació dinamita el diàleg com en el cas dels cocodrils cel Nil, malauradament situats en la distància el que impedeix tota possible lectura.

Tot el desgavell compositiu de l’exposició la converteix en un calaix de sastre que permet intuir el nivell de l’artista però impedeix de totes totes visionar i estructurar el seu llenguatge plàstic i evolutiu, això per no dir que impossibilita acoblar-se a les seves referències amb noms tan significatius com Brossa, Ponç i molt especialment Rovira Brull.




Ens trobem així  davant un conjunt d’obres estimables autodestruides en un muntatge expositiu aberrant , que ha de fer del catàleg l’element clau per esbrinar i gaudir de la realitat de l’autora. Allà , amb el corresponent currículum expositiu, i amb les  que esperem atinades reflexions del presentador, podrem gaudir amb plenitud d’una obra que en la seva individualització visual ens permetrà gaudir-la en la seva diversitat. Alhora que pensem quequina bona exposició podria haver estat amb una més acurada selecció, i principalment amb un muntatge estructuat amb el corresponent fil unitiu del conjunt.





Exposició de difícil visita. Si voleu conèixer Nefer millor espereu al catàleg a on a bon segur raurà més la seva veritat que en aquesta disbauxa que és Riu |Res a Ca l’Arenas.

Llàstima.

La foto que encapçala l’article és e l’anunci que va fer Nefer per el taller d’art que Rovira brull, Novellas i Perecoll establiren a les Esmandies. Una peça que seria obligada si “Singulars” fos justament el projecte iniciàtic i no aquest sens sentit actual.