ESPAI D'ART / KENE

Aquí teniu el darrrer espai d'art en el que el protagonista és KENE , un dels millors artistes urbans de les nostres contrades. 

Kene , provinent del camp grafiti va entrar en el món de l'art més "oficial" , per dir-ho de manera entenedora, de la mà de Joan Pau Blanch Ribó i ha evolucionat amb una carrera intensa aprofundint un llenguatge força personal que ha tingut reconeixements plàstics tan importants com haver estat seleccionat en la 4ª edició de la Biennal Torres García.

Ara , amb motiu de la seva exposició a la casa Gòtica d'Argentona , exposició que per cert recomanem amb tot plaer, va acceptar ser el protagonista del nostre darrer Espai d'art a m1tv, amb una entrevista que crec val la pena escoltar.

KENE / RODRIGO-SUBIRANA

Encara que en aquests darrers temps Mataró ens ofereix algunes exposicions prou valorables , sempre és bo acostar-se als indrets més propers on podem trobar sempre alguna que altre sorpresa artística ben agradable. Ja és habitual que en aquests post parlem de les exposicions de Can Caralt a Llavaneres , sempre recomanables, però també hem de convenir que Argentona segueix amb una línea que si bé no es pot considerar com superlativa si que ha de merèixer l’atenció dels bons afeccionats.

Una atenció que és ben palesa actualment amb les mostres de Kene a la Casa Gòtica i de l creador francès Jean-Pierre Rodrigo Subirana al Museu del Càntir.

Kene, que exposa a la casa Gòtica , és un artista mataroní que conrea l’art anomenat popularment com “urbà” en relació a l’esperit del mural i del grafiti que comporta , però que de fa ja un temps està derivant per uns camins de formats més tradicionals i amb una evolució creativa que depassa la teòrica improvisació de l’art al carrer per realitzar una obra molt treballada tant en l’apartat tècnic com , el que és més important , el conceptual.

Els bons afeccionats recordaran a Kene per les seves presències al Sant Lluc i per la seva selecció a la biennal Torres-Garciía, presentant per un llavors unes cares de tendència cromàtica apostant per la vàlua del contrari , però en un entorn de suavitats blancs/ grisoses , que apostaven per un trompe l’oeil en un treball de profunditats i perspectives destrament tractats.

Ara en aquesta exposició a la casa Gòtica fa un pas endavant , i molt positiu, evolucionant en el mateix concepte gràfic , aquest que té la imatge com a recurs i el tractament de volums com filosofia, però donant-li aire i força mitjançant l’ús d’una atractiva gamma cromàtica en la que no defuig de colors vius i accentuats , alhora que trenca la geometria estricte del seu fer , defugint de l’esquadra i el cartabó per presentar ja algunes “desviacions” en forma de regalims o parells que permeten fer més dúctil l’obra tot trencant l’aparença hieràtica de les seves figures , en un salat endavant que permet albirar noves possibilitats en el seu caminar.

La mostra es complerta amb una atractiva i ben treballada peça mural realitzada en directe sobre el suport establert en la mateixa Casa Gòtica , realització de la qual s’ofereix document videogràfic que recolza el bon fer d’aquest artista urbà amb nom  atenir en compte.

Travessant la plaça , el Museu del Càntir presenta l’obra de Jean-Pierre Rodrigo Subirana , artista d’arrel espanyola i resident a la ben atractiva ciutat francesa de Cahors.

Rodrigo Subirana , és un artista polifacètic que encara que la seva professió està més en la vessant musical , porta al damunt una bona carrera de realitats plàstiques , món en el que es mou no tan sols amb una acurada habilitat tècnica , ans també amb una potència comunicativa que brolla d’una expressió gestual, dinàmica i absolutament viva, en uns plantejaments estètics del tot actual, en un aire de llibertat i joventut absolutament engrescadors.

Ara al Museu del Càntir presenta una massa bigarrada exposició que impedeix en part copsar l’enorme força del presentat . Un presentat que va des d’unes peces ceràmiques , establertes com una juguesca en el que pertoca a formes , textures i colors , a una seguit de pintures en les que el càntir n’és l’element protagonista.

Presideix la sala una peça mural composada per setze peces individuals , confegint un contrasta puzzle d’una contemporaneïtat i frescor totals que ens retrotrauen en l’estilística i les formes a un bon grapat de referències però que assoleixen en el conjunt un sentit personal i propi que esdevé en signatura creativa de l’autor.

Un sentit que es manté en la resta del presentat on s’evidencia aquest ritme , a bon segur quasi musical vistes les capacitats de l’autor, que a modus d’un “solo” amb molts registres composen la realitat plàstica d’un autor subjugant que podria tenir moltes coses a dir si fos capaç a vegades de repensar una mica més alguna que altre peça , en la certesa de que aquesta reflexió no faria perdre l’espontaneïtat que demostra i milloraria la ja de per se ben valorable qualificació artística.

Kene i Jean-Pierre Rodrigo Subirana , dues bones exposicions que be valen una passejada cap Argentona.

(Les fotografies han estat manllevades del blog d'en Kim Queralt)

TEMPUS FUGIT

Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.

La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.

Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.

Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.

Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.

Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.

Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.

I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.

Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.

M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.

Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.

M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.

M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.

M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.

M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.

PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .

SANT JORDI

Ram de roses ( amb detalls) , oli de Rafael Estrany que honora el meu estudi i que tinc just a tocar a l'hora d'escriure tots els meus post.

Avui vull que sigui ell el que presideixi aquest post que quasi hauríem de dir institucional , d'aquest blog. Vagi amb ell el desig d'un dia ple en el que roses , llibres i per damunt de tot una bona companyia i un sentit de país ens ompli a tots d'aquella joia interior que ens fa sentir-nos nostres i feliços.

Unes roses que han de servir de prèvia a un munt de comentaris que han anat quedant amuntegats en aquests díes i que a partir de demà espero retornin a la normalitat més absoluta.


Bon dia de Sant Jordi.

ESPAI D'ART. PARÉS de MATARÓ

Aquí teniu el darrer Espai d'Art , el que s'acaba d'emetre aquest capvespre a m1tv . Un espai que ha gaudit del plaer i de l'honor de tenir com a protagonista convidat a n'en Joan Parés, en Parés de Mataró, un dels artistes més especials i estimats de la nostra ciutat.

No és en Joan un habitual conreador dels mitjans informatius , d'aquí que aquesta xerrada amb ella agafa volada especial. Per un costat per la singularitat de la mateixa , i per l'altre , com no, per la importància de les seves paraules i reflexions.

Un espai que us recomano intensament i amb tot plaer.

BARCELONA ES QUEDA ENRERA

Molts som els que de tant en tant apuntem al fb i a altres xarxes socials, la nota d’una exposició important que es fa en altre indret de l’estat o en altre racó de món ,alhora que maleïm la poca displicència de Barcelona , ciutat d’importància mundial en el rànking de visitants, per potenciar les grans exposicions com un element més de la seva oferta cultural que la converteix en ciutat desitjada.

Ha passat del tot desapercebut el magnífic article de Josep Playà, editat a La Vanguardia del passat dijous 10 d’Abril, article que us convido a recuperar quan pugueu, en el que explicitava amb xifres el que tots sabem, que no és altre cosa que el mal “estat” en la comparança, dels museus i les exposicions que es realitzen a Barcelona ,  fet que la rebaixa en la valoració global com a ciutat.

Així ens trobem que la llista de Museus més visitat està encapçalada per el Louvre ( 9.334.435 v.), al que segueixen el British Musuem ( 6.701.036) i el Metropolitan de New York ( 6.226.727) , als que segueixen la National Gallery de Londres , els museus Vaticans i la Tate Modern, també de Londres. El reina Sofía ocupa la plaça12 , amb 3.185.413 visitants ( el que fa l’exposició de Dalí), mentre que el Prado està en el lloc 18 , amb 2.306.966 visitants.

Per el que fa a Catalunya , la llista ve encapçalada per el Museu Dalí de Figueres ( lloc 40 i 1.333.430 visitants), el Museu Picasso ( lloc 71 i 911.342 visitants), Caixafòrum ( lloc 74 i 892.806 visitants), Macba 8 lloc94 i 643.274 visitants)i MNAC 8 lloc 97 i 635.197 visitants).

Les comparances son esgarrifoses si a més tenim en compte  que ens superen també l’IVAM (52- 1.163.419), el Thyssen ( 67 – 944.827) i el Guggenheim (70-931.015).

Això per no parlar de les exposicions de l’any que va encapçalada per la mostra de la Dinastía Zou al Nacional Palace Museu de Taipéi i en la que la mostra de Dalí al Reina Sofia ocupa la cinquena posició. La primera exposició de Catalunya és la dels autorretarts de Picasso al seu museu ( pos. 306) seguida per la de Meliès ( Caixaforum. Pos 329) essent la primera del MNAC , ”la batalla de Tetuán” ( pos  529) i la primera del MACBA , “Pintures de Lawrencw Weinwe” ( pos 587).  Abans de la primera exposició més visitada a Catalunya, n’hi ha 15 més de la resta de l’estat.

Certa,ment sols son xifres , però son tan remarcables que haurien de merèixer un anàlisi que depassés la comparança competencial del museus estatals i demés. El cert és que els Museu de Catalunya son poc visitats i les exposicions menys encara , malgrat que en teoria arriben al nostre país , en especial a Barcelona , un munt de turisme cultural.

Cal dons esbrinar causes i treballar per millorar la situació. Però per fer-ho cal per damunt de tot que existeixi una voluntat política i el clar pensament que la cultura que ofereixen els Museus és a bon segur un dels millors índexs de nivell que s’ofereixen als visitants.

Cal dons potenciar-los, augmentar el nivell de les seves exposicions, fer-los visibles als ciutadans i afavorir les seves visites mitjançant oportunes promocions que els converteixin en elements vius i no segueixin essent vistos com dinosaures ancorats en un passat que quasi ningú interessa. Però, ho farà?.

Si Catalunya pretén ser més gran encara , està obligat a fer grans els seus Museus i les mostres que en ells s’ofereixen. Un punt important que caldria tenir-lo en compte.

PS.- Per el que pertoca a Mataró, no fa falta dir res. Com era d’esperar no s’han fet públiques les xifres de visitants , a bon segur per el de miserables que deuen ser. I això que en el recompte es fan trampes constants. A Can Palauet es quantifica la gent que va a l’arxiu, a Ca l’Arenas la gent que va a conferències o jornades familiars , etc.

Malgrat això crec que és obligat que les dades siguin públiques. Ho seran ?. Crec que tots estem convençuts que no.

MALAMENT SI ENS LLEPEM LES FERIDES

Ja fa una setmana que tot el show de les primàries dels PSc ha acabat i ha acabat com a bon segur esperava l’aparell, -un no convoca una mostra d’aquest tipus si no està del tot convençut de que té les eines per guanyar i que emprant-les té la victòria segura -, i també a bon segur com temíem aquells que pensàvem que la petita escletxa d’alenada d’aire fresc que podrien obrir en les recloses estances de l’aparell del poder serien suficients com per , al menys , establir unes dosi de sensació a aquells que manen , que la perfecció no rau en els seus còmodes sellons ni en les seves estereotipades declaracions i que la vida va per un costat mentre que ells , entestats en un teòric joc de bridge ( i dic bridge ja que van tan de senyors que si parlo de remigio, brisca,o subhastat, no sabrien de que parlo ) van per un altre.

No es precís comentar molta cosa. A Barcelona ha quedat clar l’absoluta discordança entre el poble i el poder polític. Pocs votants , escandaloses actituds de qui tenia la paella pel mànec ( Collboni) que per evitar la sorpresa és capaç de manegar el reglament al seu favor front , curiós no, l’altre membre de l’aparell sols recolzada a la seva zona de Nou Barris.

I que dir de per aquí. Show burlesc a Premià amb un elegit desconegut de tots ja que ni tan sols n’és resident. O pantomima a Mataró amb un David Bote tan desconegut que fins i tot en el web del propi partit li varien el cognom per el de “Boter” , a veure si catalanitzant-lo aconsegueixen enganyar a algú.

Uns resultats tots ells absolutament esfereïdors per aquells que entenem un PSC afí a les seves sigles de socialisme i catalanisme , avui tan llunyanes als que manen. Però, és clar , que hem fet per que tot sigui així ?.

No entrarem en el tema general amb aquest Pere Navarro, sens dubte el pitjor dirigent del partit en tota la seva història , però sí que és hora de fer també reflexió d’autoculpa d’aquest desert opositor que es presenta davant d’aquests usurpadors de sigles que son els actuals dirigents.

És trist sens dubte que al PSc manin els que manen però, no és més trist que no hagi hagut ningú capaç de plantar-los cara?. No és trist que d’entre el grup actual a l’entorn del grup socialista municipal, per exemple,  no hi hagi hagut ningú capaç de plantar cara a l’usurpador?.

No és trist que d’entre la generació dels trenta anys , d’esquerra , progressista i catalanista no hi hagi hagut ningú capaç de donar la cara per defensar-se davant el nacionalisme espanyolista , de facció psoística dura , que domina el partit i que ha trobat en David Bote a la perfecta joguina per ser dominada des del rerefons d’uns arquetips polítics ancorats en un passat llunyà i que no s’assabenta de res de la realitat actual d’un país , Catalunya , que circula per uns camins que no estan escrits en els seus GPS mentals ?.

Fer-se mal és fotut , però sols llepar-se les ferides serveix per a molt poc. I molts, començant per un mateix , ens hem quedat en això, en maleir la nostra sort, en dir, a on van aquests ..., sense veure que estavellant-se , - com ho faran -, també ens estavellem nosaltres i així el futur és més negre i el sot és més profund i de més difícil sortida.

És dons l’hora de deixar de lamentar-se i alçar la veu ben fort. És l’hora de fer entendre que encara estem a temps de refer el camí. Que no hi ha res immutable i que el millor servei per la ciutat que pot fer David Bote és el de meditar i pensar que aquest no és el seu camí ni la seva guerra, i que anar de cap de llista és el pitjor que pot fer , per Mataró , per el PSc i per a ell mateix. És l’hora de tornar enrera en la batalla i pensar en el futur.

Un futur complex que canviarà encara més a partir del 9N , passi el que passi, i que precisarà d’una mirada potent, incisiva i quasi clarivident. Unes característiques de les que no disposa ni el bon jan de Bote , ni la caterva d’interessats que el maneguen des del darrera.

Potser ja ens hem llepat massa les ferides. I si intentem capgirar el desgavell que s’acosta ?. Potser no seria una mala mesura.

VITIA PICTORIAL. JOAN DE LA OSSA

Ara fa tres anys que Joan de la Ossa tornava a l’activitat expositiva a la seva ciutat de Mataró després de molts anys d’absència ,amb una exposició a la ja desapareguda sala de Gal-Art.

Per un llavors vaig fer una crítica que incidia en dos conceptes molt clars , per un costat el fet de que la seva pintura s’havia immobilitzat en el passat i no presentava l’evolució necessària que el pas del temps marcava , i per l’altre en la necessitat de millorar tècnicament ja que la seva proposta plàstica estructurada en la figuració i el realisme exigia uns fonaments tècnics molt superiors als presentats fet que li provoca un munt de solucions tècnicament errònies als seus plantejaments plàstics.

Ara , tres anys més tard , Joan de la Ossa exposa al col·legi d’Aparelladors en la que és la seva primera exposició important a la ciutat sense haver fet cap cas de les recomanacions ( òbviament està en el seu dret i aquesta és la seva llibertat) i mantenint del tot els problemes estructurals que presentava ara fa tres anys.

Obviant que per fer que una obra d’art sigui reeixida s’ha d’aconseguir un equilibri adient entre continent i contingut, fet impossible d’aconseguir en aquest cas ja que de la Ossa segueix entestat en una dèria filosòfica mal plantejada en el desenvolupament plàstic i pitjor acabada en el tècnic amb una figuració realista plena d’errades que acaben d’enfonsar la totalitat de l’obra.

La lectura de la seva pintura ens porta al record d’aquell realisme màgic que practicava en la seva joventut amb altres col·legues allà per la Biga Blava. Una història que malgrat la dissertació d’algú poc coneixedor de la recent història de l’art local , és en res parella a la practicada per l’escola de Mataró , ja que mentre que aquesta mantenia una forta càrrega social , el grup de de la Ossa seguia en l’aposta del trompe l’oeil , de l’aparença, del voler significar , però amb una buidor al darrera que es feia , i es fa , evident tan sols escatar una mica el seu treball.

Una línia pictòrica amb un certs aires medievals, però que evidentment està a les antípodes d’una metafísica a lo de Chirico, un surealisme a l’estil Magritte , o uns reflexions renaixentistes a lo Delvaux , tal com s’insinuava , al meu entendre de manera tan errònia com absurda , en la presentació de l’exposició.

De la Ossa practica una línia que es mostra insípida , de caire fred , que no genera cap vibració al enfrontar-se a ella i que conseqüentment no genera el feeling precís per establir un nexe comunicatiu. La seva figura femenina es nota impostada, com si fos aliena a una història de la que curiosament n’és la protagonista fet que comporta el desmembrament absolut de l’estructura filosòfica , per dir-li d’alguna manera , que hauria de provocar la reflexió intel·lectual de l’espectador i que esdevé així una anècdota despenjada de tot , sense aportar res de positiu al conjunt.

Un distanciament del que bona part de culpa la té la poca qualitat tècnica de la seva figuració realista . Repassar la seva figura femenina  és fer repàs a un grup de dones “esgarrades” , com es diria en altres temps. Quasi és impossible en el conjunt general , trobar una figura en la que no existeixi un important defecte tècnic que trenqui la formalitat acadèmica exigida i la converteixi en poc natural i per tant desfaci l’encanteri que en aquest cas l’obra de de la Ossa precisa.

Si a més hi afegim altres inconvenients tècnics com ho puguin ser perspectives inversemblants, metodologies de stick-stack en la superposició d’imatges o altres inconvenients formals haurem de convenir que el resultat del presentat és del tot fluix i no respon ni a les exigències de l’espai , ni a les expectatives que caldria esperar del creador.

I dic expectatives ja que sempre he pensat , i penso ( encara que a bon segur no ho cregui l’autor) ,que de la Ossa té moltes més possibilitats de les que ofereix ara , i que en un món artístic tan eclèctic com l’actual el seu llenguatge pictòric també té el seu camp de conreu.

Però és clar que per aconseguir-ho ha de realitzar una doble evolució: Conceptual i tècnica. Conceptualment ha d’abandonar la seva asèpsia que no porta enlloc per virar vers una transmissió intensa que generi dialèctica comunicativa , i en el que pertoca al tècnic ha de millorar , i molt, la seva figura realista i la seva estructura que en podríem dir arquitectònica, per establir unes bases el suficientment sòlides com per fer creïble la seva intenció i que no succeeixi el d’ara , que fa que els seves exposicions siguin un cúmul d’intencions eternament fallides.

Una paraula , aquesta de “fallida” que és la que respon millor a una exposició que passarà amb més pena que no pas glòria en la petita història de l’habitualment reeixida sala del Col·legi d’Aparelladors.

TEMPUS FUGIT / M|A|C

Capgrós.com fa avui una ampla crònica en relació a l’acte inaugural de l’exposició “Tempus fugit” que es realitzà el passat divendres. Una crònica que per el seu interès reproduïm a continuació.

‘Heu sabut posar en valor allò que tenim a casa’

L’alcalde Joan Mora destaca els vincles de Capgròs amb la ciutat i els seus artistes en la inauguració de l’exposició “Tempus Fugit”. El món de la cultura es va donar cita divendres passat, dia 4, a l’Espai Capgròs en la inauguració de l’exposició ‘Tempus Fugit’. Una mostra que serveix per arrencar la celebració dels 30 anys de Capgròs, i que presenta obres de set dels grans artistes de la ciutat: Albert Alís, Josep M. Codina, Manuel Cusachs, Marta Duran, Ricard Jordà, Parés de Mataró i Perecoll. L’acte va estar presidit per l’alcalde Joan Mora, que va destacar el reconeixement que Capgròs ha exercit sempre amb el món de les arts plàstiques local. “Heu sabut posar en valor el que tenim a casa”, va dir Mora, reconeixent als artistes que des de l’Ajuntament “potser no us hem fet el reconeixement que mereixeu”. L’exposició, patrocinada per IOTT (Institut Oftalmològic Tres Torres), recull dues obres de cada un dels set artistes, una de fa 30 anys, coincidint amb el naixement de Capgròs, i una d’actual. Contraposades, permeten veure l’evolució vital i artística d’aquests creadors. “30 anys són un terme relatiu per a cadascú, però el més important és que els haguem viscut amb plenitud i sense penedir-nos de res”, va dir Joan Mora. Per aconseguir-ho, va afegir, cal haver fet les coses “amb tot el sentiment, ànima i orgull possibles”. Així ho han fet els artistes i també Capgròs durant aquestes tres dècades, segons va ressaltar l’alcalde. “Capgròs és  un referent de ciutat, que porta el nom de Mataró arreu, que és admirat a Catalunya com a gratuït de referència”, Mora va assenyalar “l’enorme esforç empresarial que hi ha al darrere perquè la gent trobi el valor en la feina que feu”. L’alcalde també va destacar la tasca del setmanari per “ser capaç de donar la volta a ‘capgròs’, aquesta paraula que era despectiva i que avui portem amb orgull”. L'editor de Capgròs, Mateu Ros, va recordar "la gran vinculació de Capgròs amb l'àmbit cultural i social de Mataró". Uns vincles que, entre altres aspectes, es posa de manifest en la tasca de l'Espai Capgròs, que aquest 2014 celebra el seu 11è aniversari. "Més d'un centenar d'artistes de la ciutat i de la comarca han pejat les seves obres en aquestes parets", va recordar. Ros va apuntar que amb aquesta inauguració arrenca la celebració del 30è aniversari de la revista. "Volem seguir fent camí, amb la confiança que tots ens seguiu donant. Aquest és el sentiment que tenim avui tots els que estem al darrere de Capgròs envers la ciutat i la comarca", va assenyalar.  Artistes compromesos Prèviament, el crític d’art Pere Pascual, coordinador de l’exposició Tempus Fugit, va destacar la implicació dels artistes en aquesta motra. “S’han compromès en el projecte des del primer moment, i han presentat obres clarament diferenciadores de les seves etapes”, va dir. Pascual va apuntar que els artistes, amb les seves obres, són “els únics capaços de fixar el present, un moment determinat que fa de frontissa entre el passat i el futur”. L’exposició presenta “14 d’aquests moments determinats on es mostra l’evolució artística i personal de tots aquests creadors”. Pascual va aprofitar per apuntar que una de les lectures que es pot fer de Tempus Fugit és “la reivindicació de la plàstica com un element potent i actual”. El crític d’art va destacar que l’obra i la vida dels set artistes són exemples de “fidelitat, identitat, treball i constància”, lligant-ho amb la campanya al voltant dels valors que la ciutat promou enguany. “Seria bo que l’Ajuntament retornés d’alguna manera als artistes aquests honors que ells rendeixen a la ciutat”, va afegir, llançant un guant que posteriorment l’alcalde va recollir. M|A|C Davant de diversos testimonis, l’alcalde Mataró Joan Mora va afirmar “aquesta exposició l’hauríem d’haver fet nosaltres” en el clar sentit de l’ideari de ciutat que “Tempus Fugit” comporta. Davant d’aquesta afirmació poc em va costar recordar-li que el projecte havia estat enviat al M|A|C   en el que pertoca al seu ideari inicial amb 24 artistes. Joan Mora va fer evident el seu interès , remarcant que una exposició com aquesta calia a la ciutat i que faria les consultes pertinents per conseguir que el projecte fos una realitat, remarcant el seu interès i la seva idea de ciutat. Avui , aquesta tarda a las 19.34 hores he rebut el següent mail del M|A|C Benvolgut Sr. Pascual, hem rebut a l’adreça electrònica del M|A|C a l’apartat “Tens un projecte” a nom seu i amb el títol Tempus fugit una proposta d’exposició. Tal i com anuncia el web, convidem a fer propostes que puguin encaixar amb el projecte. En aquest sentit, estarem encantats d’atendre els artistes participants que puguin necessitar pels seus treballs l’ús del M|A|C Lab o del Centre de Documentació, per a la qual cosa poden adreçar-se a nosaltres directament. Gràcies pel seu interès. Atentament, Mataró | Art | Contemporani De moment no vull fer comentaris , que a bon segur temps hi haurà. Sols reprodueixo el concepte de projecte establert en el web alhora que penso que encaixa en tot amb el projecte presentat. I si no és així  m'agradaria que algun responsable m'ho expliqués. El M|A|C es defineix com a projecte cultural que té com a objectiu desenvolupar programes de recerca , producció i exhibició de projectes artístics contemporanis duts a terme per creadors i professionals locals, nacionals i internacionals, amb una forta implicació amb el seu context. El M|A|C vol ser un laboratori de creació, un espai per a la producció i transmissió de les pràctiques artístiques contemporànies que doni visibilitat als processos de creació, propiciï exposicions i activitats per a diferents públics i activitats pedagògiques diverses.  El M|A|C, tot i que en un emplaçament disseminat, vol situar el projecte al nucli de la vida cultural de la ciutat i implicat amb els públics (especialitzat, potencial i virtual), amb el propòsit de consolidar-lo com el laboratori dels artistes i l’espai d’exhibició i divulgació de l’art contemporani. Repeteixo que temps hi haurà de dir més coses. Ara sols resta esperar . Cultura ha fet el que tots sabíem faria, cap sorpresa doncs. Ara el tema està a les seves mans alcalde Mora. Espero que les paraules en que afirmava que l’Ajuntament no havia fet el reconeixement que es mereixien els artistes tindran prou sentit de justícia com per analitzar una decisió que lamentablement , i per part meva , sols es pot entendre des del partidisme i l’habitual actuació genocida de Cultura vers la plàstica mataronina.

GRÀCIES / BIS LLIGONYA

Sense pretendre-ho de cap de les maneres però m’ha quedat un títol de post del tot adient, en aquest conjunt de pensaments que avui m’ocupa després d’un cap de setmana de descans i relax que falta feia.

GRÀCIES

Gràcies per a tots aquells que en el seu conjunt heu fet que “Tempus fugit” fos un èxit en el dia inaugural en el preludi del que es pressuposa una mostra artística de transcendència.

Gràcies molt especials per a Albert Alís, Josep Mª Codina, Manuel Cusachs, Marta Duran, Ricard Jordà, Parés de Mataró i Perecoll, els set artistes veritables i únics protagonistes de la mostra. Unes gràcies immenses , no tan sols per la vostra participació, ans també per la manera de practicar-la. Hauria estat molt fàcil agafar qualsevol pobra de l’estudi , de les actuals i d’aquelles que van quedant emmagatzemades , i sortir del pas. Però no ha estat així.

Tots vosaltres heu fet anàlisi personal i heu cercat aquelles peces que lligaven en el concepte , que oferien la lectura més adient per aquesta mirada evolutiva que és l’essència de la mostra i heu encertat de totes , totes. Temps hi haurà per la crítica expositiva però ha quedat ben clar que l’objectiu, al menys per part dels protagonistes , ha quedat del tot complert.

Gràcies als regidors Montse López, Quico Melero, Esteve Martínez i José López per la vostra assistència. I gràcies a l’alcalde Joan Mora per presidir l’acte. I més gràcies encara per que apostés en públic per que la versió real de “Tempus fugit” , en el projecte que ja fa dies va ser adreçat a Cultura , fos una realitat. Esperem i desitgem que així sigui.

I gràcies a la resposta general del públic i l’afeccionat. Crec que la qualitat del presentat ens honora a tots , i que voleu que us digui. Si avui ho permeteu, estic molt orgullós d’haver estructurat des de bambolines aquest “Tempus fugit” esdevinguda una exposició d’obligada i reflexiva visita.

Gràcies de nou a tots. De tot cor.

"BIS" LLIGONYA

Aquest dissabte , sense cap mena de soroll i tal com a vegades cal fer les coses , la gent de la televisió de Mataró, aquells que vàrem tenir la gran sort de compartir hores i passions amb en Lluís Lligonya , el nostre Bis , li varem retre homenatge en el pça que l’Ajuntament li ha dedicat i en la que aquesta setmana es va col·locar la placa corresponent.

Aquest dissabte , amics, companys , familiars i alguns representants de la classe política , a pel , sense anuncis ni propagandes , varem sentir de nou com la força d’en Bis ens envaïa i retornàvem als orígens d’una informació local potent , tal i com en immillorables paraules ha explicat l’Oriol Burgada.

Allà , a la cruïlla del Torrent de la Pòlvora i el carrer Marià Ribas, just on conflueix el vell Mataró amb el Parc per frontera , els barris, representats en aquest cas per Cirera , i la Nova Mataró que ell va seguir en el seu naixement amb tota pulcritud , allà hi ha la plaça Lluís Lligonya , ben envoltada per la societat , l’ensenyament (Antonio Machado ), el futur ( escola bressol Elna) , l’esport (pavelló Mª Teresa Roca ). Tots els elements socials que en Bis va lligar a la Tele de Mataró, com molt bé va explicitar en Jaume Puig en el seu parlament.

Tot el que havia de dir d’en Bis ho vaig dir en el seu moment. Sempre em queda en el record la seva veu sorneguera quan em deia tot rient,”...  i a Mataró diuen que noi interessa la cultura ?. Però si jo rebo més queixes per l’espai d’art que per el 24  hores”.

Bis Lligonya una figura irrepetible que cal tenir sempre molt present quan es parla de la informació de proximitat. Per això crec que és imprescindible fer realitat una proposta , crec que va ser del grup municipal socialista , de que els estudis de m1tv , la continuadora de Televisió de Mataró, i en la que ens mantenim tants i tants col·laboradors , agafin el nom d’Estudis Lluís Lligonya.

Seria una justícia que honorant el mestre ens honoraria a tots.