Ja fa una setmana que tot el show
de les primàries dels PSc ha acabat i ha acabat com a bon segur esperava l’aparell,
-un no convoca una mostra d’aquest tipus si no està del tot convençut de que té
les eines per guanyar i que emprant-les té la victòria segura -, i també a bon
segur com temíem aquells que pensàvem que la petita escletxa d’alenada d’aire
fresc que podrien obrir en les recloses estances de l’aparell del poder serien
suficients com per , al menys , establir unes dosi de sensació a aquells que
manen , que la perfecció no rau en els seus còmodes sellons ni en les seves
estereotipades declaracions i que la vida va per un costat mentre que ells ,
entestats en un teòric joc de bridge ( i dic bridge ja que van tan de senyors
que si parlo de remigio, brisca,o subhastat, no sabrien de que parlo ) van per
un altre.
No es precís comentar molta cosa. A
Barcelona ha quedat clar l’absoluta discordança entre el poble i el poder
polític. Pocs votants , escandaloses actituds de qui tenia la paella pel mànec
( Collboni) que per evitar la sorpresa és capaç de manegar el reglament al seu
favor front , curiós no, l’altre membre de l’aparell sols recolzada a la seva
zona de Nou Barris.
I que dir de per aquí. Show burlesc
a Premià amb un elegit desconegut de tots ja que ni tan sols n’és resident. O
pantomima a Mataró amb un David Bote tan desconegut que fins i tot en el web
del propi partit li varien el cognom per el de “Boter” , a veure si catalanitzant-lo
aconsegueixen enganyar a algú.
Uns resultats tots ells
absolutament esfereïdors per aquells que entenem un PSC afí a les seves sigles
de socialisme i catalanisme , avui tan llunyanes als que manen. Però, és clar ,
que hem fet per que tot sigui així ?.
No entrarem en el tema general amb
aquest Pere Navarro, sens dubte el pitjor dirigent del partit en tota la seva
història , però sí que és hora de fer també reflexió d’autoculpa d’aquest desert
opositor que es presenta davant d’aquests usurpadors de sigles que son els
actuals dirigents.
És trist sens dubte que al PSc
manin els que manen però, no és més trist que no hagi hagut ningú capaç de plantar-los
cara?. No és trist que d’entre el grup actual a l’entorn del grup socialista
municipal, per exemple, no hi hagi hagut ningú capaç de plantar cara a l’usurpador?.
No és trist que d’entre la generació
dels trenta anys , d’esquerra , progressista i catalanista no hi hagi hagut
ningú capaç de donar la cara per defensar-se davant el nacionalisme
espanyolista , de facció psoística dura , que domina el partit i que ha trobat
en David Bote a la perfecta joguina per ser dominada des del rerefons d’uns arquetips
polítics ancorats en un passat llunyà i que no s’assabenta de res de la
realitat actual d’un país , Catalunya , que circula per uns camins que no estan
escrits en els seus GPS mentals ?.
Fer-se mal és fotut , però sols llepar-se les ferides serveix per a molt poc. I molts, començant per un mateix
, ens hem quedat en això, en maleir la nostra sort, en dir, a on van aquests
..., sense veure que estavellant-se , - com ho faran -, també ens estavellem nosaltres
i així el futur és més negre i el sot és més profund i de més difícil sortida.
És dons l’hora de deixar de lamentar-se
i alçar la veu ben fort. És l’hora de fer entendre que encara estem a temps de
refer el camí. Que no hi ha res immutable i que el millor servei per la ciutat
que pot fer David Bote és el de meditar i pensar que aquest no és el seu camí
ni la seva guerra, i que anar de cap de llista és el pitjor que pot fer , per
Mataró , per el PSc i per a ell mateix. És l’hora de tornar enrera en la
batalla i pensar en el futur.
Un futur complex que canviarà
encara més a partir del 9N , passi el que passi, i que precisarà d’una mirada
potent, incisiva i quasi clarivident. Unes característiques de les que no
disposa ni el bon jan de Bote , ni la caterva d’interessats que el maneguen des
del darrera.
Potser ja ens hem llepat massa les
ferides. I si intentem capgirar el desgavell que s’acosta ?. Potser no seria
una mala mesura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada