NEGRE SOBRE NEGRE. PSC MATARÓ

Si hi ha una bizantina discussió en això del color aquesta rau en el negre , el no color per a uns o el compendi de tots per uns altres. Més o menys com el PSC , el compendi d’una multiplicitat de mirades convergint en una idea de progrés , segons uns , o el monolitisme jacobí de punt de mirada fix , segons altres.

Una dicotomia que ha quedat ben explicitada en la malaurada , però que molt malaurada , llista que el PSC de Mataró presenta per a les municipals. Una llista que un , votant de sempre del PSC , no podia ni imaginar en els seus pitjor sons i que trencant tota la història del partit en la confluència de les sempre anomenades dues ànimes del partit, n’extermina una fent-ne tabula rasa i es llença obertament en els braços de l’altre , en tal manera que quasi hauria de canviar de sigles per dir-se PSAc ( partit Socialista Andalusista de Catalunya).

Que a Mataró el PSc és un desgavell quedava clar amb el cop d’estat en que Gomar, Fernández , Naya i companyia decapitaven tota una història i castigaven a l’exili interior al grup municipal al que han condemnat sense pa ni aigua , en una política de venjança justiciera que els qualifica desqualificant-los, deixant-los com el que son , un grup de qui m’estalvio l’epítet per no ser desagradable.

Però això podrien ser tan sols  batalletes interiors de poca transcendència vers la ciutadania , però quan aquestes batalletes esdevenen llista electoral amb tan poc pes específic , amb gent que fa fredar , mal considerades en el seus entorns professionals i que motiven que hi hagi gent que digui públicament que demanarà canvi de departament si tal ...  toca poder , això ja son faves d’altre costat.

La llista del PSC de Mataró fa pena. En un 2015 en el que la política està canviant a marxes forçades , quan la gent vol solucions i sortides, no es pot caure en la vella aposta de sindicalistes de tercera, associacions de veïns que segueixen sense entendre res , tancats en el que hay de lo mio, i homes de palla que puguin ser manipulats per el poder de l’aparell.

Qui hi ha que ens pugui fer trempar una mica, això per si de cas en coneixem a algú?. És clar que jo soc dels catalanistes ( vade retro, Satanàs ) i no visc en un barri perifèric, ja que la llista del PSC té forma de donnut , amb un gran forat al mig que aplega centre , eixample i costats , que queden orfes de representant. Però que importa , aquests son catalufos independentistes  ( paraula d’algú que va a la llista en lloc de sortida).

Una llista de desconeguts sense ni tan sols el contrapunt de pesos pesants en llocs de no sortida que li servissin d’aval. Però és clar, qui vol avalar a un estol de tant baix nivell. I ho dic potser en el desconeixement, però un desconeixement que el propi partit no ha volgut trencar , potser per por de fer evident les seves febleses i el seu poc nivell. Com és possible que David Bote s’hagi passejat aquests mesos per arreu i sempre sol, i mai hagi estat acompanyat d’aquests que ara volen manar en el nostre futur?.

Però això senyors es paga . I car. I ho sento per en David Bote que a més de ser bon jan , és un home amb ganes, amb capacitat de diàleg i amb desig d’escoltar. Però amb la caterva que s’ha envoltat no hi ha res a fer.

I en el càstig hi haurà la penitència. No es pot plantejar una campanya oblidant que si Mataró és el que és, ho és gràcies als socialistes. Però a uns socialistes oberts i generosos, no com els que ara manen al camí de la geganta , grisos, casposos i rancuniosos. Aquell PSC tenia el poder assentat en el poble. El d’ara es fonamenta en l’odi i la revenja i així no es va enlloc, o potser sí , al fracàs més absolut.

I anem tard. Que és això ara de cridar a uns quants que tenen llums per fer una xerradeta i ajudin al programa?. No, el programa ja hauria d’estar fet i explicat. I la llista cercada en funció del desenvolupament del mateix.

Però no, a can PSC , les llums van escasses i quan tot es negre sobre negre , el resultat final sols pot ser un , el de la foscor més absoluta, aquella que plana sobre un partir que era , representava i lluitava per un objectiu que ara ni recorden.

Pobre PSc. Malaurat PSc de Mataró.

Adéu

MALAMENT SI ENS LLEPEM LES FERIDES

Ja fa una setmana que tot el show de les primàries dels PSc ha acabat i ha acabat com a bon segur esperava l’aparell, -un no convoca una mostra d’aquest tipus si no està del tot convençut de que té les eines per guanyar i que emprant-les té la victòria segura -, i també a bon segur com temíem aquells que pensàvem que la petita escletxa d’alenada d’aire fresc que podrien obrir en les recloses estances de l’aparell del poder serien suficients com per , al menys , establir unes dosi de sensació a aquells que manen , que la perfecció no rau en els seus còmodes sellons ni en les seves estereotipades declaracions i que la vida va per un costat mentre que ells , entestats en un teòric joc de bridge ( i dic bridge ja que van tan de senyors que si parlo de remigio, brisca,o subhastat, no sabrien de que parlo ) van per un altre.

No es precís comentar molta cosa. A Barcelona ha quedat clar l’absoluta discordança entre el poble i el poder polític. Pocs votants , escandaloses actituds de qui tenia la paella pel mànec ( Collboni) que per evitar la sorpresa és capaç de manegar el reglament al seu favor front , curiós no, l’altre membre de l’aparell sols recolzada a la seva zona de Nou Barris.

I que dir de per aquí. Show burlesc a Premià amb un elegit desconegut de tots ja que ni tan sols n’és resident. O pantomima a Mataró amb un David Bote tan desconegut que fins i tot en el web del propi partit li varien el cognom per el de “Boter” , a veure si catalanitzant-lo aconsegueixen enganyar a algú.

Uns resultats tots ells absolutament esfereïdors per aquells que entenem un PSC afí a les seves sigles de socialisme i catalanisme , avui tan llunyanes als que manen. Però, és clar , que hem fet per que tot sigui així ?.

No entrarem en el tema general amb aquest Pere Navarro, sens dubte el pitjor dirigent del partit en tota la seva història , però sí que és hora de fer també reflexió d’autoculpa d’aquest desert opositor que es presenta davant d’aquests usurpadors de sigles que son els actuals dirigents.

És trist sens dubte que al PSc manin els que manen però, no és més trist que no hagi hagut ningú capaç de plantar-los cara?. No és trist que d’entre el grup actual a l’entorn del grup socialista municipal, per exemple,  no hi hagi hagut ningú capaç de plantar cara a l’usurpador?.

No és trist que d’entre la generació dels trenta anys , d’esquerra , progressista i catalanista no hi hagi hagut ningú capaç de donar la cara per defensar-se davant el nacionalisme espanyolista , de facció psoística dura , que domina el partit i que ha trobat en David Bote a la perfecta joguina per ser dominada des del rerefons d’uns arquetips polítics ancorats en un passat llunyà i que no s’assabenta de res de la realitat actual d’un país , Catalunya , que circula per uns camins que no estan escrits en els seus GPS mentals ?.

Fer-se mal és fotut , però sols llepar-se les ferides serveix per a molt poc. I molts, començant per un mateix , ens hem quedat en això, en maleir la nostra sort, en dir, a on van aquests ..., sense veure que estavellant-se , - com ho faran -, també ens estavellem nosaltres i així el futur és més negre i el sot és més profund i de més difícil sortida.

És dons l’hora de deixar de lamentar-se i alçar la veu ben fort. És l’hora de fer entendre que encara estem a temps de refer el camí. Que no hi ha res immutable i que el millor servei per la ciutat que pot fer David Bote és el de meditar i pensar que aquest no és el seu camí ni la seva guerra, i que anar de cap de llista és el pitjor que pot fer , per Mataró , per el PSc i per a ell mateix. És l’hora de tornar enrera en la batalla i pensar en el futur.

Un futur complex que canviarà encara més a partir del 9N , passi el que passi, i que precisarà d’una mirada potent, incisiva i quasi clarivident. Unes característiques de les que no disposa ni el bon jan de Bote , ni la caterva d’interessats que el maneguen des del darrera.

Potser ja ens hem llepat massa les ferides. I si intentem capgirar el desgavell que s’acosta ?. Potser no seria una mala mesura.

DAVID BOTE. CANDIDAT A L’OPOSICIÓ?

S’han acabat les primàries al PSC de Mataró i han guanyat els que havien de guanyar , faltaria més. David Bote , únic candidat , ha assolit esser anomenat cap de llista per a les properes eleccions municipals. I vull deixar ben clar el meu pensament actual. David Bote , al que conec i aprecio, és el nou cap de llista del PSc ( o hem de dir PSOE ) per a les municipals, però de cap de les maneres és candidat a l’alcaldia i sí ,com a màxim, a cap de l’oposició.

M’agrada la idea de “primàries”. Penso que és l’única manera de poder guanyar a l’aparell del partit, malgrat les múltiples trampes que fa i farà per aconseguir que el guanyador de les mateixes sigui el candidat in pectore. En alguns llocs es juga net , dintre del que cap. A Barcelona per ex, on des del primer moment s’ha clarificat exigències i forma de votació , definint-la com a pública per a tothom , pagant dos euros i signant un compromís de pensament.

En aquest joc estan el candidats i de moment de manera més que correcte menys l’oficialista Collboni que s’ha passat tres pobles amb J.Martí. Per cert , que collons fa Collboni com a representant del PSc?. Qui en la zona privada comparteix vida i guanys amb qui denigra a molts col·lectius , en especial a la dona , amb repugnants programes televisius com la nissaga dels “Sálvame” , hauria d’estar incapacitat per defensar en la zona pública , la política d’igualtat d’un partit seriós com el hauria de ser el PSc. Parlar en aquest cas de diferenciar vida pública i privada és una fal·làcia absoluta.

Però tornem a Mataró. Mentre Bote fa un ridícul paripé de transparències , declaració de renda inclosa, el PSc local en fa una explícita demostració del que no és transparència, no explicant enlloc com funcionen les primàries. Així en el seu web no apareix el reglament de les mateixes fins que el que això escriu ho denuncia en les xarxes socials. Llavors ( 13 de març) es penja el reglament, quan ja fa dos dies que Bote ha presentat les seves credencials (amb Xavier Amor de testimoni) i 24 hores d’ençà el seu primer acte de recollida de signatures en seu del partit.

És a dir , no fem públic el reglament fins que el “nostre escollit” no hagi agafat avantatge en la recollida , i a més a més i per el que pugui ser , no sigui que Baron vistes les nostres malifetes es repensi , seguim sense dir si en cas de que siguin necessàries votacions , aquestes es faran sols de portes endins o obertes a la ciutadania , que és justament l’esprit de les primàries.

Com és possible que l’executiva faci trampes tan barroeres?. L’explicació és ben fàcil: Cal que Baron no pugui guanyar de cap de les maneres. Així ens guardem l’as sota la màniga. Si Baron es presenta, votacions  “ a porta tancada” , que allà l’apallissem. Si hi ha candidats i son de la corda , a portes obertes que fa el demòcrata.

Per això és un pèssim començament per Bote  al que considero honrat a carta cabal i a qui no afavoreix en res el tripijoc dels seus “amics”. de candidatura. Uns amics capaços de fer que Xavi Amor estigui present en el moment de les simples intencions de presentar-se ( hauria fet el mateix en cas de que un socialista de base hagués gosat plantar-ne cara ?. Jo ho dubto ),  quan en el mateix dia s’havia deixat sol a Baron per defensar-se dels lamentables i roïns atacs de Mora. Llavors  al costat de Baron no hi havia ningú. Quan és obvi que era obligada la presència d’Amor, la de Gomar com a cap del partit a la ciutat , com a mínim la de Naya com a responsable de política municipal. Però no hi havia ningú. La màxima d’aquests depredadors és clara: “A l’enemic, ni aigua”.

I així ja tenim a David Bote disposat al sacrifici. Però , i ara  què?

Està clar que hi ha partits que tenen vocació de govern (PSOE, PP, CiU, PNV ..).N’hi ha d’altres que tenen sentit d’oposició ( CUP, Ciutadans, partits alternatius varis ) i finalment d’altres saben que el seu lloc està en l’oposició però que quan poden esgarrapen la seva minsa quota de poder ( ERC, ICV … ). Voler ser “poder” o voler ser “oposició” és una aposta legítima, però sempre he cregut que el millor és intentar assolir el poder per intentar dur a terme el programa electoral. Que no val aspirar a l’oposició que ja se n’encarreguen altres d’intentar que aquell sigui el teu lloc. I amb els vímets en que s’estructura la candidatura del Psc , perdó, PSOE, sols hi ha l’aspiració a una oposició , això sí arregladeta.

Però aquesta visió no és compartida en res per els ideòlegs de la nova candidatura. Per a ells hi ha un únic culpable , que és Baron , que va perdre les eleccions per fer una política a favor  del centre i en contra dels barris (?) i que per això va deixar a la militància sota mínims . Tot sense ni fer mirada al tema sobiranista, que al seu entendre en res ha afectat al partit ( que Santa Llúcia els conservi la vista).

 Així per tant , si  per un costat mort el gos  acabem amb la ràbia , sols quedarà reconquerir la fidelitat dels barris per assolir no tan sols bons resultats , ans també reconquerir l’alcaldia ja que CiU perdrà poder front a ERC. Per tant el nom del candidat poc importa. Serà qüestió de fer-li fer passejada per arreu i endavant. Que la gent vota PSOE i no Bote.

Però és clar que aquest anàlisi simplista no s’aguanta per enlloc. NI Baron va perdre per no apostar per els barris , que ho va fer i amb escreix , ni donar presència a un candidat és fàcil. O si no que ho expliqui Iniciativa que amb més de dos anys de precandidatura i quasi una legislatura de regidor ,  J. Martinez segueix essent un absolut desconegut.

Ara doncs li toca al candidat donar la cara i això serà difícil per a ell. Bote és professoral, sap perfectament el guió del partit, però no sap improvisar i la seva timidesa el deixa Ko davant qualsevol dialèctica ràpida. I el que és pitjor, no està en l’entorn social de la ciutat , fora del reducte del seu barri de Cerdanyola. El seu desconeixement del nucli vital de la ciutat , del seu cor caliu, és un inconvenient que difícilment superarà si no va de la mà d’un amic que conegui la realitat vital de la ciutat . I ara per ara , ni el té , ni se l’espera , vista la cohort viral que l’acompanya.

Però això és tan sols un apunt a vol rasant. Hi ha molts condicionants que marcaran el futur . I un especialment ( el 9-N). Però també caldrà parlar d’expectatives en les llistes , encara que això ja serà per un altre post , ja que hi ha tant per dir , que..

.

Per que està clar. Amb poques cartes marcades , quins han de ser els dipositaris?. Els amics , els capos del partit, algú que doni un cert aire catalanista i ens faci dissimular?... Les novetats més o menys independents que hem anat a buscar...?. Algú de la corda Baron per no dir que no existeix continuïtat...? S’haurà resolt ja el dilema de si conreem l’hort particular o tornem a l’hort de la ciutat?... I és clar , que no falti un jove , i no oblidem la quota femenina ... Parlant d’això, acceptarà l’ex diputada un lloc que  doni pes i experiència o amb l’aval ja n’hi ha prou .. ? I la suplent del senador, que fem amb ella ara que ...? I l’assessor a qui hom  ha vist el llautó de la seva incapacitat manifesta?...

Moltes preguntes per poder-ne seguir parlant.

De moment ja tenim candidat. Per a mi candidat a l’oposició. I el trist és que no sé pas si la ciutat i / o el partit s’ho poden , o s'ho han de permetre.

Sigui com sigui, sort.

THE WINNER IS …… ALÍCIA ROMERO

Dissabte al migdia l’assemblea local del PSc escollia a Alícia Romero com a representant de l’agrupació per a ser tinguda en compte en la confecció de la llista electoral del partit per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

50 votants van decidir per 39 vots a favor , 8  en contra i 3 abstencions , acceptar la proposta de la direcció i anomenar a Alícia Romero com a la seva candidata . Ara serà el PSc comarcal ( l’ 11 d’octubre ) i si s’escau el Consell nacional, qui decidirà el 14 d’Octubre , la seva acceptació i la seva col·locació en les llistes.

S’ha acomplert dons el pla “b” i Alícia Romero retorna a la política i ho fa amb ínfules i aspiracions , sabent que està recolzada per l’aparell del partit , en especial per Esteve Terradas i Joan Rangel,  a qui va qualificar com els seus pares i mentors polítics , en el dia en que s’acomiadava de l’Ajuntament de Mataró.

Alícia Romero és una persona vàlida , capaç, preparada , ambiciosa ,- penso que molt -, que no ho va fer malament en el seu pas per la política local. He mantingut sempre una bona relació amb ella, amb alguna que altra sonada discussió, ja que ella va ser la “culpable” del desvio de les intencions de Can Minguell, que havia de ser un espai dedicat a la creació artística plàstica  ( la torna per el robatori del projecte inicial de Can Xalant ) i va acabar essent destinada a les noves tecnologies i a l’audiovisual amb uns patètics resultats , convertint-se en un dels grans fracassos de la darrera legislatura. Curiosament, ara el nom de Can Minguell, no apareix en el currículum de ningú ( en el de Romero tampoc ),com si hagués aparegut per generació espontània.

Romero va marxar dons va perdre la batalla amb Baron. Llavors va dir textualment “no vull fer de la política una professió”  ( podeu llegir  el seu comiat en el seu blog ). Ara un any i mig més tard , torna. És una postura absolutament legítima i tots hem caigut alguna vegada en retornar al lloc on mai havíem de tornar. Mai diguis mai. Per tant res a dir , però si soc sincer em sembla notar un cert aire de revenja , aprofitant la gens subtil venjança de l’agrupació local amb Consol Prados  , que va preferir a Baron en comptes de fer-li contestació.

Hàbilment Consol Prados presentà públicament la seva renúncia , però ho fa quan sap que l’Agrupació local ha decidit fulminar-la ja que estan en posicions polítiques contraposades. Una destitució tan venjativa com absurda ja que no hem d’oblidar que Prados no era una parlamentaria qualsevol i havia ocupat llocs de responsabilitat en el Govern i en el grup parlamentari. Però la tallada de caps del grup espanyolista dominant  és absoluta. I així els ( ens )va.

És obvi que Alícia Romero no ve gratis. No està per quedar-se com a diputat , sense que el seu fer tingui una visibilitat pública. Estima la imatge , - la que té i la que dona -, i sembla evident ( ja ho deia La Vanguardia ) que el seu retorn s’ha de llegir en clau electoral municipal i amb l’alcaldia com a meta.

Ara el Parlament ha de servir com a palanca per a la seva reaparició pública (d’ençà la seva renúncia era fonedissa total en la vida política mataronina) i rellançar la seva figura per a la lluita de les primàries , que a Mataró , si es fan obertes com caldria per reglament , poden ser a mata degolla i a on els ganivets aniran volant , tot esperant que al final no facin mal a ningú. Tot en una estratègia de la que ja en parlàvem fa un parell de dies.

Així que ja ho sabem tots. The winner  ha estat Alícia Romero. De moment . Però el camí s’endevina llarg i la lluita intensa. Veurem al fina que hi diu el poble. 

Però el trist està en que per ara , la història no es pot dir pas que sigui gaire edificant.

CONFERÈNCIES

A finals de la setmana passada es van celebrar a Mataró dues conferències prou importants com per fer-ne esment. Una , el dijous, de caire artístic  amb el protagonisme de Francesc Miralles i el preu de l’art com a temàtica , i l’altre, el divendres , de caire polític amb Miquel Iceta de protagonista i el federalisme com a opció política per a l’estat espanyol.

VALOR I PREU DE LES OBRES D’ART

Amb aquest títol tan suggerent el crític d’art Francesc Miralles , ben entroncat actualment amb la nostra ciutat ja que ha cedit a la mateixa el seu arxiu personal , va ser el protagonista d’un nou capítol d’aquest Dijous a la Nau que s’estan celebrant amb tot èxit , el segon dijous de cada mes.

La coincidència de dia, encara que no horària, amb la inauguració del Sant Lluc, coincidència que va esdevenir inevitable per raons d’agenda , va fer que l’assistència fos una mica més minvada i fossin una cinquantena d’atents receptors els que s’acostaren a la Nau per escoltar la dissertació del crític.

Després de repassar la història de l’art dels últims segles i explicar com les cases de subhastes, els marxants i les galeries han gestionat la compra-venda d’obres artístiques a partir del segle XVIII -coincidint amb la decadència de les monarquies, la aristocràcia i l’Església com a principals suports econòmics dels artistes-, el crític i historiador Francesc Miralles va anar desgranant el creixent divorci entre valor artístic i preu econòmic de les obres d’art.

La independència econòmica dels artistes va germinar en una nova temàtica a les obres d’art, fins aleshores monopolitzades pels retrats, les escenes militars o les figures religioses. Els creadors van tenir la llibertat de mirar al seu entorn i escollir què pintar o esculpir, i van néixer les primeres corrents artístiques. Però aquestes novetats van portar aparellades les obres de petit format i un increment ingent del nombre de peces d’art. Van ser aquests fets els que van transformar el món de l’art, creant la necessitat de donar sortida a la gran quantitat d’obres que s’havien produït i de permetre la supervivència dels artistes que les havien creat. Es va generar un nou fet econòmic al voltant de la creació i la producció artística que fins aleshores no havia existit. Les subhastes, els marxants i les galeries van entrar així en escena.

Però segons en Miralles, va ser després de la Segona Guerra Mundial quan l’escenari artístic pren un nou i definitiu rumb, amb el relleu de París com a capital artística del món, a favor de Nova York. Miralles va dir que “de la mateixa manera que hi va haver un Pla Marshall per rehabilitar la economia europea, hi va haver un Pla Marshall cultural per imposar la cultura nord americana a Europa i al món”, sovint, de manera aliena al valor estètic de les obres d’art, la qual cosa “portarà a la disbauxa actual”.

Segons Miralles, “ara es venen marques, ja no es venen obres d’art” i va il·lustrar aquesta reflexió amb diversos exemples, com l’art d’Andy Warhol o l’interès de la Col·lecció Saatchi per impulsar la carrera d’artistes com en Damien Hirst, un dels més cotitzats al panorama artístic actual, que compta fins i tot amb un equip de més de 140 persones que es dediquen a produir obres amb la seva signatura “creant productes comercials, el que és igual a una degradació del concepte cultural”. Ha explicat que és així com “la marca supleix el judici crític” alhora que la figura desprestigiada de l’intel·lectual “ha perdut la seva credibilitat ètica”.

El crític d’art va acabar la seva conferència comentant que si l’art local no és cotitza igual que el de d’altres parts del món és degut a que “no hi ha un entramat econòmic al darrera”.

Una conferència desenvolupada en el tradicional estil disbauxat de Francesc Miralles que ens va permetre aprofundir en aquest món , tantes vegades opac per a tants , com és el del comerç i l’art.

FEDERALISME: CATALUNYA I ESPANYA

Títol també ben seductor per aquesta conferència que Miquel Iceta va realitzar a la Nau Cabot i Barba , davant d’una trentena d’assistents.

Després d’una lamentable presentació per part del cap del PSC local, en Xesco Gomar que es dedicà a menysvalorar la manifestació del 11S i discutir les seves xifres , fet que obligà a Iceta a començar la seva dissertació tot puntualitzant que el quid de la qüestió no estava en les xifres i sí en el fet de que havia estat la manifestació més important celebrada mai a Catalunya.

Miquel Iceta , intel·ligent , cultivat , bon orador i amb saviesa per contactar amb el públic va desgranar la teoria federalista i la contraposició amb l’ independentisme ,remarcant els avantatges que al seu entendre implica a quest sistema d’estat. Una conferència convincent però de la que vaig sortir amb el convenciment que podria haver defensat amb igual habilitat , dades i convicció la idea contrària.

Una idea , la del federalisme , que a mi no em desagrada gens , i menys si es tracta del federalisme asimètric de Maragall, però que actualment té un enorme problema de fons i de base. Per aconseguir un estat federal és necessari que siguin les diverses parts les que es vulguin federar. I avui per avui a Espanya no hi ha ningú, ni el PP ni el PSOE ( Rubalcaba ho deixava ben clar el passat diumenge ) que estigui per la labor , per el que el federalisme sí que pot ser actualment una quimera.

És clar que potser la clau de tot està en aquesta mena d’autodeterminació amb olor a independència però amb flaire federal, que sembla encisar a Mas , segons la docta opinió de Joan Salicrú en un article del seu blog que us recomano no us perdeu.

Per si esteu interessats en aprofundir amb el pensament d’Iceta , valgui aquest apunt en el seu blog que reflexa perfectament allò que digué en viu a la seva conferència , i que a més a més porta tal quantitat d’enllaços a les més diverses reaccions a la manifestació del 11S i les seves conseqüències que esdevé una peça a guardar per poder , amb el temps, comparar raons i veritats.

SILENCI

Ha passat una setmana d’ençà el congrés local del PSC i el silenci més gran plana per damunt del mateix. Excel·lent es pot pensar, però és un silenci tan dens que queda massa clar que és un silenci forçat , un silenci que no m’agradaria fos com aquell que és preludi de la més gran de les tronades.

Ho dic ja que un congrés tan tens com el que es desenvolupà la passada setmana no s’acaba amb el mateix , precisa de reflexions públiques que serveixin com a signe per navegants , siguin del color i la tendència que es vulgui i en aquest cas el silenci és absolut.

Per Ramon Bassas i Joan Antoni Baron , els més habituals blocaires dels socialistes , sembla com si el congrés no hagués existit. Ni una paraula. Ni per bé ni per malament. Xesco Gomar també manté absolut silenci. No sols no ha escrit res en el seu renovat blog , en el que navega solitari el seu discurs d’investidura. I el mateix succeeix en la resta de protagonistes socialistes de les xarxes socials, amb l’única excepció de l’el·líptic autor del blog “Els temps i els dies” , que ofereix claus evidents amb el post en que simplement reprodueix l’obra de Théodore Gericault, “El rai de la medusa” , obra de 1819 que es troba al Museu del Louvre i que fa referència al dramàtic naufragi en costes africanes del vaixell francès “La medusa” , en el que van morir la majoria dels navegants. ( Això sí que és clar avís per a navegants)

És com si la pública picabaralla  realitzada en l’entorn del twitter entre Ivan Pera i Carlos Fernández  al voltant del meu post del diumenge passat , hagués provocat un toc general d’alerta de no donar municions a l’enemic que per cert cada dia està més dèbil i desnortat i amb una gestió municipal cada vegada més esperpèntica.

Sols en Joan Salicrú amb el seu excel·lent post del dimarts 6 de març 

http://joansalicru.blogspot.com/2012/03/canvi-de-rumb-al-psc-de-mataro-la.html ,

analitza amb profunditat , més que les raons del canvi, les conseqüències que en poden derivar , conseqüències de les que tots estem a l’espera , en especial en el que pertoca a la postura pública del grup municipal socialista i en especial a qui serà qui marcarà el pas , si Naya com a secretari de política municipal ( que Déu ens agafi confessats ) o Baron com a cap del grup municipal. ( Una difícil separació d’espais polítics que hem volgut representar amb la fotografia que encapçala el post).

Mentre, Xesco Gomar  està desaparegut en combat. Anul·lada la seva presència pública en una entrevista a m1tv, que estava confirmada poques hores abans , intenta refer ponts per millorar la seva imatge pública que és patètica, i mitjançant intermediaris està pactant trobades per poder explicar de motu propi i en vis a vis, la seva filosofia política i els plantejaments que intentarà dur a terme en el seu mandat.

Enfrontat de fa molt temps amb els medis informatius locals , i més encara després de les darreres eleccions generals en les que va pressionar al màxim i de males maneres per a tal de que es “cobrís” la votació de la seva parella Ana Barrera per considerar que era “candidata” , ara es troba que el ressò del seu “triomf” ha estat molt minsa i ha passat desapercebut per a la gran majoria de ciutadans.

Ben aconsellat intenta fer un tomb a la seva imatge negativa però li serà molt difícil, dons la seva guàrdia de corps no va pas gens sobrada ni d’habilitat comunicativa ni de dialèctica política ja que son “aparell” pur i dur i per tant sols el catecisme del partit marca l’ortodòxia i la veritat i davant d’aquest inflexible rigor, la comunicació és quasi impossible.

De moment dons silenci en la nova executiva. Silenci de pau o que amaga tambors de guerra?. O potser el silenci de la necessitat d’anar amb peus de plom per començar justament amb bon peu?.

Un bon peu que per cert no ha tingut la sectorial de Dona escollint il·lustrar la reflexió en el Dia de la Dona treballadora amb una peça de la pintora Marga Riera que , oh casualitat , és justament la seva responsable . Per responsabilitat i per ètica hauria estat millor qualsevol altra treball artístic. Una relliscada que no s’hauria de repetir.

Igual que aquest silenci que toca trencar ja ,  això sí, amb veu ben alta i clara.

PSC MATARÓ. FESTIVAL SHAKESPEARE

Fa ja uns anys que un polític mataroní amb poder, després d’una llarga xerrada al voltant de temes culturals municipals , em va dir que tenia bons conceptes a defensar però que no podria mai exercir de polític ja que no era gens florentí. Davant la meva cara de sorpresa em va explicar que era massa clar i directe i que en política calia ser florentí en el fet , és a dir astut, saber amagar la veritat , emprar les armes sols quan era precís etc .., al que jo vaig afegir que això també implicava conxorxes , amics i enemics variables , traïcions , maquiavelisme per generalitzar. La seva resposta va ser clara:Exacte. La política és això, per aquesta raó es parla de l’art de la política.

Ahir a la nau Cabot i Barba es va realitzar el darrer capítol d’aquesta manera d’entendre la política ,  - de la que caldria fugir de totes totes -, amb la realització del Congrés Local del PSC i la proclamació de la nova executiva . Amb ell acabava el darrer acte , - de moment -, d’aquest veritable drama shakesperià  en que s’ha convertit la història del PSC local en els darrers temps. Un drama amb tots els ingredients precisos. Amors i odis; amics i enemics; pactes i contrapactes ; amistats i traïcions . Un drama amb el poder municipal com objectiu i en el que la venjança plana pel damunt durant tota la representació.

Una història que comença just quan Manuel Mas decideix, o li fan decidir , abandonar el càrrec d’alcalde . El llegat sembla lligat i ben lligat amb la successió de Pilar González , però el seu tarannà potent , pragmàtic , lluny de futeses i populismes , no agrada a aquells que veuen que amb ella al poder no tindran protagonisme i seran tan sols uns regidors sense molt de pes específic en el context de ciutat . Que serà la que podríem dir “guàrdia pretoriana”  del petit comitè qui remenarà les cireres.

És per això que cal buscar un candidat alternatiu i es troba en Joan Antoni Baron que en certa manera havia quedat desautoritzat per l’alcalde Mas amb el tema de la retirada de les zones blaves de Cerdanyola. Però l’important és guanyar i els polítics florentins , - en Joan Antoni no ho és -, saben cercar recolzament i l’aconsegueixen en aquest cas , tant en els barris aprofitant el poc carisma popular de Mas i González , com en les joventuts en la que ja hi ha un grup de membres amb evidents ànsies de poder.

D’aquesta manera , i sorpresivament, Joan Antoni Baron assoleix el bastó d’alcalde i paga el seu deute amb una llista electoral en la que apareixen els noms importants que el van recolzar , arribant alguns al poder de manera incomprensible per les seves nul·les qualitats com és el cas de Carlos Fernández o Ana Barrera.

Però els cadells no en tenen prou. Creguts de si mateixos fins al límit, pensen que la seva fidelitat resumida en la paraula “palmeros” amb els que son coneguts, mereix molta més alta recompensa i l’exigeixen sense obtenir resposta. És per això que juntament amb els descontents de la política de Baron , al que curiosa i malèvolament acusen d’haver abandonat als barris , intenten fer un “cop d’estat” de cara a les llistes electorals de les darreres eleccions . Un cop que fracassa després de més d’un reunió en la que els tons alts i agres dominen. Baron es planta i fa la llista que creu convenient , i no la que li vol col·locar l’aparell del partit , descavalca del poder a aquest grup de palmeros i baixa de posició a Carlos Fernández al que col·loca en lloc secundari  ( sols assolirà càrrec de regidor per les incompatibilitats de Carmen Esteban) , per sota del grup afí. Una baixada que genera un espetec important i motiva a “personatges” del partit a emigrar a altres llistes ( Xesco Gomar) per no ser emprats en llocs residuals.

La pèrdua de les eleccions destapa la caixa dels trons . Baron decideix no dimitir i es manté a l’oposició amb el desig i el convenciment de que pot recuperar l’alcaldia en les properes eleccions iamb el que el ball de bastons que causa la pèrdua generalitzada de llocs de poder , i de treball, es converteix en brou de cultiu per a una nova oposició.

Ara l’enemic ja no és Mas i si és Baron , per tant manca tan sols repetir la mateixa jugada: tots contra Baron. I així aquells palmeros , anomenats ara Blackberrys, s’associen amb aquells que li poden donar el poder, que curiosament , - que malèvola és la història -, son aquells a qui van descavalcar en l’acte anterior.

Però ara han aprés la lliçó i no es refien de ningú. Saben que sols podran aconseguir els objectius si tenen el poder i son ells els que manen. Per això no accepten la proposta unitària d’aixoplugar a tothom sota el paraigües institucional d’Esteve Terrades. Accepten una executiva plural , però amb les coses ben clares i la cadena de comandament també. Nosaltres som el poder i vosaltres , si voleu i accepteu , us quedareu amb les engrunes. A més es saben forts ja que compten amb el recolzament del nou secretari comarcal ( Xavier Amor ) que és , no ja de la seva corda , ans més enllà. és el seu ídol, el seu guru.

I així estem , el que vol dir clarament que estem molt malament , molt pitjor del que sembla.

És obvi que es lamentable que Xesco Gomar sigui el primer secretari , però el que és tant o més preocupant és que Javier Naya sigui el secretari d’acció municipal o que David Bote sigui secretari d’organització.

I ara què ?. Enfrontats executiva i grup municipal , qui decidirà el camí a seguir ?. Hi haurà prou visió de mataronisme com per tirar endavant?.  Crec que el sentit de ciutat sí existeix en el grup municipal, però no existeix en absolut en el nucli del nou poder del PSC local.

És per tot això que crec que els votants , els simples ciutadans, que no entenem massa aquesta eterna lluita pel poder , hem d’exigir que acabi d’una vegada i per totes aquest culebrot amb aires de drama shakesperià. Ara més que mai és obligat un foc nou. En aquesta executiva hi ha massa gent amb les mans tacades de sang política com per anar amb la cara neta en la política local i intentar recuperar el poder que és el que la ciutat precisa i més després del que s’està veient amb CiU al capdavant de la nau.

Cal fer foc nou i fer-ho ja , dons si no ho fem així d’aquí quatre dies les dagues s’afilaran de nou a la recerca del lloc a la llista electoral, i sigui qui sigui l’elegit com a capdavanter ( Xesco Gomar en això és llest i sap que mai pot ser cap de cartell ) es trobarà amb les mans tan lligades que si la darrera llista era patètica , la que vindrà pot ser de Rècord Guinness d’incapacitat.

Per això jo demanaria que per començar no ens vulguin fer passar als votants del PSC per passerells. Que no ens parlin d’unitat , anar junts , il·lusió del futur, capacitat d’autocrítica etc. Cal reflexionar i fer-ho amb intensitat.

I per damunt de tot no deixar de passar per alt la frase de Manuel Mas , protagonista el·líptic de tota la història , que va definir la realitat actual amb una cruesa absoluta: El que hi ha ara prové del pitjor del partit :l’aparell i les joventuts.

Cal dons escombrar-ho tot i buscar gent vàlida ( que n’hi ha i molta ) fora dels entrellats de qui passeja sovint per la seu. Sols així es podrà donar per tancada aquesta història.

Però com que no soc florentí i sí pragmàtic, estic convençut que no serà així. Costa massa arribar al poder per deixar-lo anar així com així. Llavors tot queda en un discurs per a hooligans , i aquesta tàctica ja no serveix en política.

Avui mateix a la premsa hi ha just el que no s’hauria de fer. Es tracta del partit d’ahir del Barça. Excepte Ramon Besa , mestre sempre , els diaris centren tot el tema en l’àrbitre que va estar lamentable , però obliden el que calia veure: que el Barça va estar en el mateix nivell. És cert que l’expulsió de Piqué és discutible, però el que no ho és , és el seu lamentable estat de forma que l’obliga a realitzar certes jugades que no succeirien en condicions normals. Certs els penals però cal examinar com és possible passar més de mitja hora sense crear ocasions.

Aquestes son les lectures que de realitzar-se porten al futur i son les que hauria de realitzar el PSC.

Ho farà?. Ja m’agradaria però molt em temo que no.

QUO VADIS PSC DE MATARÓ?

Avui hem pogut llegir en els digitals dels informatius la notícia que malgrat ser molt temuda era d’esperar, que no és altra que Xesco Gomar culmina el cop d’estat que va intentar ja abans de les municipals , presentant-se com únic candidat al càrrec de primer secretari del PSC local , amb una executiva de la que s’han publicat els noms de Javier Naya , David Bote i Esteve Terrades que a bon segur es convertiria en el nou president local del PSC.

La notícia també dona els noms de J.A. Baron i Consol Prados i hom sap que entre els noms que formaran el poder hi haurà el clan andalús amb Carlos Fernández i Ana Barrera i també el nucli oposat visceralment a Baron amb Remigio Herrero i Manuel Patricio. Noms que corresponen fil per randa al nucli opositor a l’actual grup de regidors del govern , fet que em fa sorprendre en el cas de Baron i Prados que en la seva acceptació veig massa un manteniment del poder en comptes d’una sortida per ètica i dignitat personal.

Tots sabem qui és Xesco Gomar. Un té molt clar que si existís a nivell individual, un intentaria tenir com un anti- míssils personal ja que el qualificatiu polític ,- i vull remarcar  l’adjectiu de polític ja que del que estem parlant ara és de política -, en el que a mi respecta és d’un personatge sinistre i indesitjable.

Ho és en el fer i el que es pitjor , ho és amb un ideari anti català que ha propagat de manera intensa i constant  mitjançant el seu càrrec de delegat de la Junta d’Andalusia que en comptes de servir per unir l’ha emprat per separar i establir uns confrontació constant vers el catalanisme esdevingut dimoni permanent en el seu discurs polític.

Aquest tarannà, aquesta posició política , és certament tan vàlida com la contrària , però aquesta paritat desapareix quan el que es pretén és obtenir un càrrec important del PSC en una ciutat important del país. I per a mi està molt clar que qualsevol mandatari del PSC , sigui el seu nivell de comandament que sigui , ha de tenir ben clar els criteris essencials que marquen l’essència del partit que no son altres que Socialisme i Catalanisme. No disposar d’un d’ells , i el que és pitjor , anar de manera visceral en contra d’un d’ells (catalanisme) , l’hauria d’impossibilitar de totes totes , per ocupar un càrrec d’aquest nivell.

Però aquells cadells  van esdevindre palmeros i el poder no tan sols els hi va riure les gràcies a, ans també els hi va donar el bocinet de poder per veure si així estaven cofois i callaven. Però creguts i crescuts no n’han tingut prou. Convertits en uns blakberrys , van d’executius poderosos quan en realitat son la més clara demostració d’una de les més importants causes per la que els ciutadà no vol entrar en l’orbita de cap partit polític. Ara es creuen George Clooney i no s’adonen que Quico Rivera els hi pot donar lliçons.

Però com que les coses son com son i succeirà el que succeirà , un per dignitat personal ha de respondre amb les petites mesures que té a les mans. Una és la denunciar el frau de llei de la seva candidatura per evident incompliment dels valors estatutaris del partit , i l’altra és fer pública la seva intenció de no voler tenir cap relació institucional amb personatges de tal casta.

És per això que avui mateix he dirigit un mail a l’agrupació socialista local demanant que estableixin la meva baixa com a simpatitzant . Ha estat amb el mail que transcric a continuació:

Companys
Soc Pere Pascual Martí , DNI .... , amb residencia a Mataró, Av ..... , Dp 08304 , tfns ......i correu electrònic .......
Coneixedor de que la única candidatura a primer secretari del PSC a Mataró és la que encapçala Xesco Gomar i entenen que la mateixa significa un formal atentat a la catalanitat que el PSC defineix en els seus conceptes bàsics i essencials, em veig obligat a demanar-vos
Prego dons que tramiteu la mateixa alhora que demano no rebi cap més notificació de cap tipus en relació al partit.
Desitjant-vos la màxima sort que a bon segur precisareu vistes les persones que ben aviat dirigiran el partit rebeu les meves salutacions
Atentament
Pere Pascual Martí la meva baixa com a simpatitzant del PSC.

Prego dons que tramiteu la mateixa alhora que demano no rebi cap més notificació de cap tipus en relació al partit.

Desitjant-vos la màxima sort que a ben segur precisareu vistes les persones que ben aviat dirigiran el partit ,  rebeu les meves salutacions

Atentament

Pere Pascual Martí


PS.- Sorprès estic de que havent publicat en el Facebook un comentari parell al respecte del cas PSC , ja he rebut unes quantes respostes a nivell personal donant-me la raó  . Llàstima que generalment els perdedors sempre anem carregats de raons.

20 ANYS

La mala notícia de la candidatura de Xesco Gomar m’arriba avui 29 de febrer , data exacta en la que vaig venir a residir a Mataró ara ja fa cinc o vint anys , segons es miri.

Una decisió de la que no me’n penedeixo en absolut , malgrat la lamentable deriva que pot prendre el futur en aquest cap de setmana.

EXPOSICIONS

No voldria que el desencís polític em fes oblidar un obligat consell artístic que no és altre que recomanar de manera intensa dues exposicions que s’inauguren en els propers dies.

Així demà a 2/4 de vuit del vespre i a l’espai capgròs,  Jordi Santamaria  ens presenta les seves “Escenes de Platja” , mentre que divendre serà en Pere M. Brasó qui al col·legi d’Aparelladors ens demostrarà que “M’he  quedat en blanc”.

Dues bones exposicions que no us heu de perdre.

COMENÇA EL FUTUR?

Divendres a la inauguració de l’exposició de Perecoll hi van assistir quatre regidors, a saber: J.A.Baron , Montse López , Quico Melero i Ivan Pera. Ningú més , ni del govern ni de l’oposició.

No puc negar que sorprenent-me l’absència de tota persona propera al govern ( no és de rebut que demanis a una persona un munt de col·laboracions per a la ciutat mitjançant la seva presència en diversos col·lectius municipals  i quan ell realitza un acte puntual tu et facis fonedís en tots els nivells ) , més em va sorprendre la presència d’alguns dels esmentats regidors , - especialment Baron i López -, ja que un els feia per estricta lògica en el congrés del partit. La seva absència i la imatge de Terradas i Carlos Fernández presentant les esmenes congressuals, em va obrir els ulls de cop ( i l’aixeta del mal humor també ) i em va quedar ja tot clar. El poder s’aferra a les cadires quan les capacitats personals estan a nivells de sola de sabates. Alea jacta est. Catalunya havia estat vençuda una vegada més.

Avui , tots els diaris i els comentaristes diuen la seva. Una opinió que variarà segons mitjans o columnista però que en un mix es resumeix  en que si fa no fa hi ha hagut allò de tocar-ho tot per no canviar res , que de manera més planera es resumeix en canviar els maniquins de l’aparador però mantenint inamovible l’estructura general de la botiga.

És obvi que Pere Navarrro pot fer bones coses. Com ahir em deia un company al facebbok , “ al menys pronuncia la “C” correctament”. La gent de Terrassa a la que conec el valora bé, sense excessos, encara que matisa que després del caciquisme de Royes  qualsevol persona amb un mínim d’educació i decència es podia posar-se la ciutat a la butxaca. El que es parla de la seva persona és interessant especialment en el que pertoca a una certa proximitat, concepte que es desconeixia a Nicaragua , en els darrers temps.

Però és clar. Si per un costat t’envoltes de l’espanyolisme ranci de Corbacho, l’espanyolisme municipalista més granat ( Sabadell, Cornellà , Santa Coloma, Salt ... ), l’espanyolisme més tenyit de postmodern de Chacon , l’espanyolisme de retruc de silenci de Daniel Fernández , l’home invisible en els darrers anys a Madrid on no ha piulat ni una sola vegada per defensar com calia a Catalunya front els seus “aliats” , quan en aquests anys hi ha hagut tants greus atacs. Si....

I en canvi limites a efectes decoratius les persones del mal anomenat sector catalanista , quan per definició tot el PSC ho hauria de ser , anem malament. Si et carregues fulminantment a Tura , Castells, Maragall i tot aquell que sàpiga de cor Els Segadors, és que anem més malament encara.

I si la teva primera decisió,- que sempre és de gran importància ja que serveix indefectiblement per deixar petja i indicar ben clarament quin serà a partir d’ara el camí a seguir -, és decidir que no cal grup parlamentari propi , dret fonamental del propi partit , i limites les opcions a una possible discrepància en alguna votació que es refereixi a Catalunya... És a dir , que no, que seguirem mesells i callats a la Carrera de San Jerónimo..., vol dir que l’hem cagada.

Tot això sembla indicar, ni més ni menys , que ja es poden començar a comprar noves pancartes en que desaparegui la “C” final , en referència a Catalunya. O potser m’equivoco i les pancartes serviran però no gran part de la logistica habitual del partit , dons comença a quedar ben clar que a partir d’ara PSC vol dir simplement Partit / Partido ( a gust del consumidor ) Socialista de Cataluña.

O sigui que espero resposta. Aquells , que com un mateix, ens sentim socialistes i catalanistes , és a dir posseïdors de les arrels i les raons del PSC , a qui collons hem de votar?.

Agrairia resposta. De veritat.

CONGRÉS LOCAL

Però queda ben clar que la transcendència d’un congrés com aquest es reflexa ràpidament cap avall , i Mataró , en estat d’interinatge , ha de recuperar la “normalitat” institucional i començar a preparar el futur.

L’elecció que fàcil és definir com “sectària”  , d’eleccions de delegats. El silenci absolut als simpatitzants al respecte de la presència de les diferents opcions a la nostra ciutat en la prèvia congressual. L’elecció d’Esteve Terradas com a membre del gran staff del partit. El moviment dels palmeros ,que començava ja avui  acostant-se a periodistes per  a tal d’aconseguir ( il·lusos d’ells )  comentaris favorables als resultats del congrés ( en general i en clau maresmenca i mataronina ) , oi Xesco Gomar ...

Tot indica que la batalla ja ha començat i l’objectiu és clar. I el pitjor és que vistes com estan les coses ho poden aconseguir amb una certa facilitat.
Un objectiu que ens fa pànic a molts i que d’aconseguir-se seria qüestió d’un exili immediat , encara que sigui interior.

L’objectiu és Esteve Terradas com a secretari local i començar a preparar la carrera municipal  amb la dupla : Carlos Fernández i Ana Barrera com a caps de cartell, deixant la decisió final a la conveniència o no de que una dona sigui per primera vegada alcaldessa de Mataró.

I aquesta és la realitat , es desmenteixi per on es desmenteixi.

Una realitat ni pensada pel pitjor enemic i davant la qual a CiU es deuen estar esconyant de riure.

Com veieu, un mal començament sempre pot  anar  a pitjor.

Esperem que els astres ho adrecin , per que per el que fa als homes....

DESBALLESTAT

Tot aquell que té un mínim interès per a la ciutat i per tant per a la política que es cou a Riera 48, ja està ben assabentat del que va passar a la seva sala noble el passat dijous. Si algú no n’està ben assabentat be farà en passar-se per les excel·lents informacions del Capgros.com i del Tot Mataró, i si vol anar més enllà no estarà de més fer ullada al magnífic post de Joan Salicrú en el seu blog “Coses meves” , en el que a més de la vessant informativa apareix la lectura política del que significà l’ensopegada, - la primera que no serà l’última , de Joan Mora.

Però queda clar que una cosa és la informació, l’altra la lectura política , que anirà esbiaixada segons la tendència personal, i potser el que més manca és la lectura rasa i curta del poble pla, que per el que un pot veure en el seu entorn , és de cansament , fàstic i un evident ja n’hi ha prou , per que el cert és que no és això companys , no és això , el que els ciutadans volem dels polítics que manen a la nostra ciutat.

CiU ha decidit governar en minoria. Una opció que a bon segur no és la millor ja que les escletxes son moltes i tot per anar en orris en un tres i no res , com ja han pogut observar. Però és una opció vàlida i com és qui ha guanyat les eleccions té tot el dret d’intentar-ho, i més quan l’opció lògica , - la dita sociovergència -, sembla inviable més per raons personals que no pas polítiques. Un intent de manera de governar que , al meu entendre de manera ben errònia , ha estat dinamitat per una postura canviant dels grups ara a l’oposició, que semblen més interessats en el desgast polític que no pas en el que avui per avui fa més falta que no és altra cosa que arremangar-se tots per intentar fer surar a la ciutat de la crisi en la que , com tot el país , l’està dominant. Però si això és un error , pitjor és , - i em pesa en l’anima dir-ho -, la lectura errònia que el PSC local fa del tema.

Que Baron ha tingut un mal perdre ha estat una sorpresa per a molts , inclòs un mateix. Que darrerament sembla que se li en vagi la pinça ja és més preocupant. L’animadversió lògica envers Joan Mora , - jo també “odiaria” a qui em portés als jutjats sols per interessos polítics i sense cap mena de raó objectiva -,  l’està portant a una obcecació sense límits que el fa desvariejar , mentre ningú del seu voltant és capaç de para-li els peus. És trista la postura de Consol Prados i misèrrima la de l’Ivan Pera fent de corifeus del patró.

Lamentablement , el meu partit, el PSC , ha perdut el nord i ni tan sols sap el dia en que estan. I no es pas frase metafòrica i si real ja que en el targetó de la presentació per part de Joan Rangel de la ponència marc del 12è Congrés Mataró Maresme del partit , la data de la convidada és pel 21 de juny , quan és obvi que es tracta del mes de juliol. Un error, sense transcendència però que ens ofereix aquesta segona lectura.

El dimecres , just un dia abans del ple municipal,  el plenari del partit va ser ben mogut i no pas gaire favorable a Baron i a la seva manera d’actuació en tot el tema electoral. Els bastos van ser el pal dominant  i va quedar ben palès que el PSC local està del tot desnortat i el que es pitjor , sense un lideratge capaç de tornar-lo amb força a ser capdavanter en la ciutat.

Potser per això encara s’entén menys la postura de Baron en el ple i molt menys la lectura que en fa a posteriori amb la definició de que CiU ha donat la clau de la governabilitat a PxC. Però que ens hem begut l’enteniment tots?. Tan estúpids ens creu Baron i el PSC per etzibar-nos tal afirmació?.

És obvi que entre CiU i el PPC hi ha un pacte. Ens hem d’estranyar quan el mateix han fet a la Generalitat?. A fi de comptes , encara que sigui un pacte malèvol , - mai hauríem d’oblidar , i menys perdonar , el paper del PPC en el tema Estatut -, aquest és un pacte de dretes com estem acostumats a patir.

Però poc dir el PSC quan ha mantingut pactes amb ERC quan la mateixa dinamitava pel seu costat i amb la seva oposició el projecte del mateix Estatut. Si llavors era defensable el pacte per raons de ser un “pacte d’esquerres” , ara el tema hauria de ser igualment equiparable.

Però és evident que CiU no té res a veure amb PxC. La senyora ( per emprar l’eufemisme ) Lora i els seus es dedicaran tot el mandat a tocar els collons a tothom. Votaran de manera absolutament impredictible i variaran la seva postura per una mirada , un gest o pel color d’una camisa. Això no voldrà dir que hagin pactat amb CiU o amb el PSC segons la direcció del seu vot. Però si anem més enllà, que a bon segur és el que pretén explicar Baron  encara que ho fa molt malament , si PxC té aquest poder de decisió és potser per que el PSC no ha volgut pactar per fer governable la ciutat. I recordem que pactar implica ineludiblement una renúncia per part de tots I Baron no està per la labor, fet que ens dol a tots i jo personalment lamento molt, ja que no m’esperava aquesta postura tancada del nostre fins fa poc alcalde que sembla demanar a crits un relleu en la cúpula del poder .

Crec sincerament que CiU va guanyar les eleccions amb un esquema de govern de la ciutat que els ciutadans van acceptar donant-li la victòria. Per tant crec que s’ha de deixar que el duguin a terme. I quan el sistema no funcioni serà el moment de votar en contra i immobilitzar la seva política , no ara i de vell antuvi.

Durant molts anys el Govern de la ciutat en mans del PSC, sol o amb companyia , s’ha estructurat amb un organigrama absurd de tants caps, tants barrets. Hom havia de tenir la seva porció de poder i la dedicació exclusiva , o dit d’altra manera , el “modus vivendi” assegurat , encara que en certes regidories amb mitja jornada i un parell de dies a la setmana hi havia més que suficient.

Això per no parlar de la descoordinació del global , amb una estructura de regne de taifes en que el regidor n’era el virrei i feia el que li venia en gana sense explicacions prèvies o posteriors, com queda clar en el cas de la independència absoluta en que l’ínclit Penedès va destrossar cultura , sense el més mínim toc d’atenció.

Encara que només per això caldria callar i esperar resultats, però no ha estat així i penso que cal rectificar i fer-ho ràpidament. El PSC ha d’intentar pactar amb CiU de manera urgent, i si Baron és la rèmora potser caldria prendre accions dràstiques. I si per qualsevol cosa no és possible ,- i la “cosa” hauria de ser molt grossa -, cal deixar que CiU s’organitzi com cregui convenient i no seguir paralitzant una ciutat com està ara mateix sense aquell poder de decisió que cal i que ningú sembla poder exercir per manca de l’estructura corresponent.

És l’hora de la política deia Baron pocs minuts de perdre les eleccions. Jo afegiria que a més és l’hora d’exercir-la amb responsabilitat . O sigui que ja hosap el PSC. Escolteu al poble i aquest us ho dirà ben clar. No es pot seguir per aquest camí ja que serà nefast per a la ciutat però pot ser pitjor, molt pitjor, per a un partit com és el meu , el PSC que avui es troba tristament desnort at i sense cap mena de lideratge.

PS.-  Espero que ningú lligui malèvolament aquest escrit crític amb la postura socialista,  amb el fet de que he estat proposat per el Govern de la ciutat com a membre del Consorci del Museu d’art contemporani de Mataró. Museu Bassat. Una proposta que em sembla anava entre les que s’havia de votar en el mogut ple i que no tinc ni idea si va tirar endavant o no.

És cert que soc socialista de sempre , que he intentat col·laborar en el possible en el tema cultural. És igualment cert que mai el PSC ha cregut oportú aprofitar-se de mi convidant-me a prendre part en cap organisme de caire oficial o no. M’ha semblat correcte i mai he medrat per aconseguir cap mena de reconeixement.

Ara el Govern actual de la ciutat ha cregut que puc ser útil en l’encaix del Bassat i em dona l’oportunitat de dir la meva. He acceptat gustós i treballaré amb la meva habitual passió per millorar el de millorable que té el Museu. I allà em tindreu a disposició de tothom.

Però aquest fet no servirà de fre a la llibertat de seguir dient el que penso, és a dir com ha estat sempre. A la cortesia de l’agraïment per que s’hagi pensat en mi i seguirà la valentia de seguir criticant tot allò que no em sembli bé. Com per exemple avui és la postura del PSC