Després de cinc anys sense exposar a la nostra
ciutat. Marta Duran ho fa ara a Aparelladors en una exposició que segons
explica, Nina García Sabatés en la presentació del targetó, “ l’artista ens
mostra un punt d’inflexió en la seva trajectòria artística deixant enrere els
jardins i la representació floral per endinsar-se en un llenguatge més
essencial on el paisatge es transforma en emoció, matèria i color. Duran
evoluciona cap una pintura d’arrel expressionista que s’acosta progressivament
a l’abstracció”.
Fa anys que Marta Duran recerca fugir de la
seva pintura habitual , aquella que tant bé domina i que tant li plau als seus seguidors.
Però com hem dit ja altres vegades sempre apareixien uns atavismes figuratius
que a modus de crosses li servien per aguantar unes obres que volien volar més
enllà. Certament hem de reconèixer que aquestes crosses cada vegada son més
petites i avui ha assolit , al menys en una obra, la alliberació quasi total d’aquests
lligams.
Marta Duran sap pintar i ho fa molt bé, però
no acaba d’acceptar que, si pretén “captar l’essència de la llum i energia ,
simplificant les formes fins a convertir-les en atmosferes pictòriques obertes a la interpretació de l’espectador” com
diu en l’escrit de presentació, cal renunciar a la Marta Duran del passat, per
més immediat que sigui, i alliberar-se del mateix. Alliberament que aconsegueix en plenitut tan sols en una obra.
L’obre a la que ens referim, és la que
presideix aquest comentari, i cal dir que és una magnífica obra. En ella hi ha
una molt interessant creació d’atmosfera,
treballada de manera magnífica en el pictòric, deixant en segon terme la vesant
més figurativa de l’obra que agafa volada completant el conjunt que acaba
essent un paisatge que sona a molt interior.
La resta confegeix un conjunt homogèniament
harmònic, que demostra l’important treball que l’artista està duent a terme per
alliberar-se d’unes arrels profundament entroncades en el realisme figuratiu.
Un camí feixuc que cada vegada li queda més lluny, però que és un model que difícilment
podrà abandonar del tot, per que en el fons és el seu .
Però aquestes reflexions no volen indicar que
ens enfrontem a una exposició poc interessant. Al contrari. Duran presenta la lluita
contra si mateixa, i ho fa amb unes pintures intensament treballades . Ara li
toca continuar depurant i netejant les mateixes per que sigui la profunditat la
que domini i no pas l’aparença.
Quan ho aconsegueixi, que serà ben aviat,
Duran ens oferirà una mirada interior més pura i artísticament més potent que
la que ara podem gaudir i en les que la llum i la potència interior de les
obres dominarà molt més que ara mateix. Llavors serà quan haurà assolit la
fita. La de ser una bona artista figurativa, amb un llenguatge pictòric que no
ho és.
Però de moment ens hem de conformar acudint a
visionar aquesta exposició que ha de ser clau per a la nova mirada de Marta
Duran.
D’aconsellable visita.
PS.- Sols un punt negatiu en tota l’exposició
i es tracta dels preus de les obres que son absolutament desorbitats, superant
els preus d’artistes de primer nivell. No sé si son fruit d’una simple
matemàtica, però estan lluny de tota normalitat i crec que poc l’ajuden en la
normalització de l’art.
