ECOSISTEMA. BOSC. MARTA DURAN.

 

Després de cinc anys sense exposar a la nostra ciutat. Marta Duran ho fa ara a Aparelladors en una exposició que segons explica, Nina García Sabatés en la presentació del targetó, “ l’artista ens mostra un punt d’inflexió en la seva trajectòria artística deixant enrere els jardins i la representació floral per endinsar-se en un llenguatge més essencial on el paisatge es transforma en emoció, matèria i color. Duran evoluciona cap una pintura d’arrel expressionista que s’acosta progressivament a l’abstracció”.

Fa anys que Marta Duran recerca fugir de la seva pintura habitual , aquella que tant bé domina i que tant li plau als seus seguidors. Però com hem dit ja altres vegades sempre apareixien uns atavismes figuratius que a modus de crosses li servien per aguantar unes obres que volien volar més enllà. Certament hem de reconèixer que aquestes crosses cada vegada son més petites i avui ha assolit , al menys en una obra, la alliberació quasi total d’aquests lligams.

Marta Duran sap pintar i ho fa molt bé, però no acaba d’acceptar que, si pretén “captar l’essència de la llum i energia , simplificant les formes fins a convertir-les en atmosferes pictòriques  obertes a la interpretació de l’espectador” com diu en l’escrit de presentació, cal renunciar a la Marta Duran del passat, per més immediat que sigui, i alliberar-se del mateix. Alliberament que aconsegueix en plenitut tan sols en una obra.

L’obre a la que ens referim, és la que presideix aquest comentari, i cal dir que és una magnífica obra. En ella hi ha una molt interessant  creació d’atmosfera, treballada de manera magnífica en el pictòric, deixant en segon terme la vesant més figurativa de l’obra que agafa volada completant el conjunt que acaba essent un paisatge que sona a molt interior.

La resta confegeix un conjunt homogèniament harmònic, que demostra l’important treball que l’artista està duent a terme per alliberar-se d’unes arrels profundament entroncades en el realisme figuratiu. Un camí feixuc que cada vegada li queda més lluny, però que és un model que difícilment podrà abandonar del tot, per que en el fons és el seu .

Però aquestes reflexions no volen indicar que ens enfrontem a una exposició poc interessant. Al contrari. Duran presenta la lluita contra si mateixa, i ho fa amb unes pintures intensament treballades . Ara li toca continuar depurant i netejant les mateixes per que sigui la profunditat la que domini i no pas l’aparença.

Quan ho aconsegueixi, que serà ben aviat, Duran ens oferirà una mirada interior més pura i artísticament més potent que la que ara podem gaudir i en les que la llum i la potència interior de les obres dominarà molt més que ara mateix. Llavors serà quan haurà assolit la fita. La de ser una bona artista figurativa, amb un llenguatge pictòric que no ho és.

Però de moment ens hem de conformar acudint a visionar aquesta exposició que ha de ser clau per a la nova mirada de Marta Duran.

D’aconsellable visita.

 

PS.- Sols un punt negatiu en tota l’exposició i es tracta dels preus de les obres que son absolutament desorbitats, superant els preus d’artistes de primer nivell. No sé si son fruit d’una simple matemàtica, però estan lluny de tota normalitat i crec que poc l’ajuden en la normalització de l’art.

 

 

 

 

DISLÈXIA CROMÀTICA O ARTÍSTICA?

 

La sala d’Aparelladors , espai expositiu de la Sant Lluc està perdent el nivell assolit després de llargs anys. El canvi de directiva implicava una saba nova que havia de provocar una renovació en l’exposat que havia baixat una mica en els darrers anys, però ha estat justament el contrari.

Després de la horrible temporada passada esperàvem una reacció que recuperés el tremp perdut de l’espai . Així, després de la tradicional exposició col·lectiva del 15X15 i la de Mònica Dixon, guanyadora d’una edició de la Bienal Torre Garcia, esperàvem que l’espai havia recuperat el bon senderi expositiu però no ha estat així i ara es presenta l’exposició de Joan Albiol García “STAub” (Tarragona 1959), un dels seleccionats en la biennal de fa dos anys i que per el que podem veure avui en aquesta exposició el seu treball no assoleix el mínim que ha d’exigir una sala amb pedigrí per exposar en els seus espais.

El presentat avui és un variat refregit estilístic de l’obra que va ser seleccionada en l’edició de 2024 de la Biennal Torres García, i avui queda clar que si bé una obra aïllada en el poti poti d’una biennal pot cridar l’atenció per ser diferent a la resta , en el moment en que obligues a l’autor a realitzar una exposició, la baralla cau per terra i es desmunta per la manca més absoluta d’un criteri compositiu i artístic que mostri el llenguatge plàstic de l’autor i les seves intencions, i esdevé una disbauxa compositiva sense cap mena de lligam estilístic i estètic , donant clarament a entendre la manca de força creativa de l’autor i converteix el global de l’exposició en una  desfeta total.

Quan intentàvem entendre el sentit creatiu de l’autor, vàrem entrar a la xarxa per visionar altres obres i altres mirades i opinar amb més criteri ,  el cert és que vàrem trobar molt poca cosa, però entre el que vàrem trobar, en primer lloc va ser la plana de Staup, una prestigiosa marca coneguda principalment pel seu parament de cuina d'alta qualitat en ferro colat i ceràmica. Passejar-se per els seus objectes a la xarxa va ser molt més plaent que fer-ho per l’exposició que sota el títol “Dislèctic- cromàtic” ens presenta aquest autor a Aparelladors.

Un títol perfectament adient ja que sols des de l’anomalia  es pot gaudir d’aquesta mostra que marca una nova relliscada en la trajectòria actual de la sala. Cal millorar la programació de manera urgent.

“Dislèctic – cromàtic” . STAup

Sala d’Aparelladors. Mataró

Del 6 de març al 5 d’abril de 2026

 

LLIÇÓ CREATIVA DE MONICA DIXON A APARELLADORS.

 

Després d’un any 2025 per esborrar de la història expositiva d’Aparelladors, la Sant Lluc sembla iniciar de manera més que brillant el nou any amb l’exposició de Monica Dixon guanyadora de la Biennal Torres Garcia de l’any 2017.Per un llavors dèiem de l’obra guanyadora que era una magnífica  peça digne del premi aconseguit en la que presentava “un inquietant treball de fonament figuratiu però gestat en l’eteri, en un joc de contrast en els que la llum i la foscor, generen vectors contradictoris en els conceptes de llibertat en un ambient absolutament claustrofòbic. Amb una acurada pintura plana  , Dixon es capaç de generar volums i profunditat en una peça brillant en el visual , i seductor i inquietant en l’intel·lectual".

Avui Dixon retorna a Mataró amb una magnífica i arrodonida exposició a Aparelladors , en la que deixa de banda la seva segona línia d’actuació que podem veure a l’exposició actual de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí amb aquells paisatges solitaris en els que apareix una única construcció, trencant el ritme visual de l’infinit i creant un solo de saxo en el concert de jazz del seu fer que sembla esdevenir un Hooper sense personatges. Solitud exterior que entra pels porus de l’espectador creant un neguit de solitud anímica absoluta.

Dixon ha volgut presentar a Aparelladors un seguit d’obres de la línia de la guanyadora del concurs Torres Garcia, que cedida per l’Ajuntament presideix la mostra. En aquesta línia de recerca de l’espai en l’eliminació de l’anecdòtic que crec l’acabarà portant a l’abstracció, i seguint el camí que han recorregut tants artistes i que ella avui segueix en l’elaboració d’un espai pictòric en el que domina la potència de la solitud remarcada per el vibrant joc de llum i foscor en el que estableix la seva dinàmica creativa, en el que ella mateixa defineix com “espais sense identitat, construïts únicament amb llum i ombres”.

Aquests espais que l’artista defineix com “no llocs”, elaborats mitjançant un treball tècnic excels i que provoquen una sensació d’atmosfera detinguda, vorejant els llimbs entre la figuració i l’abstracció, generen a l’espectador un especial neguit.

Seduïts per la bellesa estètica i plaent que genera la perfecció tècnica del treball pictòric, intrigats per el per què dels interrogants que provoca l’obra, l’espectador es submergeix de forma plaent en la dinàmica de l’autora i cerca sortides en l’atzucac mental que li planteja, però ho fa de forma contenta i benvolent, satisfet de la preocupació i entenen que aquest és justament el camí i la veritable intenció de l’art, provocar emocions que han de ser resoltes individualment per cada espectador.

Amb tot el dit queda clar que ens trobem davant una gran exposició d’una gran artista capaç de generar batecs interiors que ens portin a descobrir no els objectes individuals sinó l’espai en si mateix i la llum que el revela, tal i com diu la pròpia artista. Una exposició magnífica, d’obligadíssima visita que esperem sigui la prèvia d’un feliç any 2026 ben curull de bones exposicions, que falta fa.

 

Monica Dixon

Space, shape and colour

Del 23 de gener al 22 de febrer de 2026.

 

 

 

El llibre ÉsCultura. JORDI PRAT PONS

 

Aquest any de 2025 és el 25 aniversari de l’Associació Sant Lluc que comença la celebració amb la inauguració en la seva habitual sala d’Aparelladors del treball escultòric volumètric de Jordi Prat Pons efectuat amb llibres, amb el títol/juguesca de  “El llibre ÉsCultura” amb el que defineix el seu treball escultòric volumètric realitzat amb llibres,  del que el públic en la seva majoria en tenia notícia  fotogràfica o periodística, però que mai havia pogut mostrar en la seva ciutat nadiua de Mataró.

Jordi Prat Pons és un artista convençut que sempre ha tingut una idea al cap i ha lluitat per dur-la a terme . Aquells que el coneixem des dels seus començaments podem parlar i recordar, del seu figurativisme morandià dels seus començaments que esdevení  , després de la seva figuració esportiva, en els seus especials jocs amb ampolles i etiquetes amb les que comença el seu ideari de compaginar el collage material amb la pintura pura i dura.

Amb el temps hem pogut observar com la pintura anava abandonant el seu espai de privilegi per ser simplement l’acompanyant als treballs materials, en bona part de fonament publicitari, que esdevenien motor i eix del seu treball.

En el catàleg de Tempus Fugit dèiem d’ell que era l’autor que més s’havia acostat en una aproximació plàstica  a icones i/o marques, ja fossin comercials o culturals. Però si acostava no per criticar-les o deïficar-les , is í en canvi per capgirar-les i convertir-les en elements usats i per tant desubicats de la seva funcionalitat.

Tal i com podem veure i gaudir ara mateix a la col·lecció Bassat que s’exposa a la Nau Gaudí, els personatges artístics gestats per altres autors famosos agafen noves mirades i perspectives sota la “manipulació” plàstica a les que les somet amb saviesa, elegància plàstica i gran capacitat creativa , en Jordi Prat.

I en aquesta corrua sense fi en l’afany de cercar nous camins comunicatius, fa un parell o tres anys, que Jordi Prat Pons ens sorprenia amb la seva juguesca escultòrica realitzada amb llibres diversos, de tota mena, color , tipus de lletra, etc amb els  que adequadament situats , jugant amb els seus colors i òptiques, establia un joc visual amb el que recreava una figura , que amb la seva imatge engrandida ampliava el seu concepte i el diàleg humà en el que es trobava immers.

El seu gegantí retrat de Van Gogh va trencar tots els murs i ha estat reproduït visualment per mig mon, i ha rebut l’aplaudiment tancat de tot aquell que l’ha pogut visitar. El mateix ha succeït amb el David de Miquel Àngel i ara, i per primera vegada a Mataró, Jordi Prat Pons ens mostra tres dels seus darrers baluards  artístics.

Per un costat trobem  el collage de títol “Biblio”  que havia estat seleccionat en La Biennal Torres García. Una obra de més arrels pictòriques però realitzada únicament amb lloms de llibres que estan lleugerament modificats en part per aconseguir el resultat final que és aclaparador .

Le altres dues obres presents son el Retrat de Martin Luther King, realitzat donant color a una coneguda fotografia i que està realitzat amb cura tècnica total a la que afegeix un decorat global que intensifica la seva força.

Finalment , i en la part central, ens presenta una sortida atlètica de gran força , però que precisa d’una més ample distancia per ser assaborida en plenitud.

Tres obres d’ample mida en la que Jordi Prat Pons demostra per una part la seva gran habilitat compositiva , mental i ideològica en la plàstica, i per l’altra fa demostració de que l’art segueix essent un element viu en el que sempre es pot trobar un nou camí i assolir-lo amb qualitat i dignitat sempre que esdevingui un element de creació del millor nivell possible.

Per tot això queda clar que recomanem intensament la visita  la seva exposició amb la certesa de que els agradarà , alhora que motivarà la seva visita a altres obres i/o exposicions que no es moguin en els paràmetres habitual. Una gran exposició que honora amb alt nivell, el 25 aniversari de l’associació Sant Lluc.

 

Ps.- Fora  de l’exposició crec que cal qualificar com enormement lamentable el fet de que en l’acte inaugural no és fes la pertinent glosa d’agraïment a aquelles persones que han dirigit l’entitat en la majoria d’aquests magnífics 25 anys.

 L’oblit a un passat que s’està notant massa en aquesta nova època i que és  difícil d'entendre ja que en la comparança entre  les exposicions, celebrades i previstes, d’aquestes dues temporades , el passat guanya amplament en varietat i qualitat.

Esperem que el reconeixement a la tasca feta és faci el més aviat possible per responsabilitat i l’adequat agraïment pel treball dut a terme.

 

 

ANNA DE JAIME PRESENTA ELS SEUS "ESPAIS" A APARELLADORS

 

Fa tan sols set ants i mig que Anna de Jaime debutava expositivament. Ho feia a l’espai Capgròs , tot presentant  una volguda imperfecció geomètrica en la que la puresa de les perspectives , angles i estructures , importava poc ja que per a ella semblava que fos l’acotació dels espais, l’harmonia dels volums i el joc del color el que veritablement li pagava la pena.

Des d’aquella exposició hem pogut seguir la seva  evolució i  hem pogut veure com alliberava la seva abstracció per camins més subtils tant a la Biennal Torres García com al premi de pintura de Llavaneres, i com s’afermava en l’abstracció lírica en la darrera presència a l’espai capgròs  al juny de 2021.

Ara tres anys més tard, retorna expositivament a la ciutat i ho fa amb una mostra en la que es referma en aquella abstracció que quasi podríem considerar com espiritual ja que es en l’eteri on troba el millor camí per expressar les seves sensacions.

De Jaime ens presenta en aquesta exposició un seguit de peces en les que exerceix un domini de ritmes i color establint una pintura dinàmica amb les que marca simfonies plàstiques en una abstracció essencial que crida l’atenció de l’espectador que fàcilment es submergeix en la bellesa formal que presenten i entra en la dinàmica comunicativa.  

Però cal destacar la presència d’un seguit d’obres petites  que marquen un nou ritme, en el que el color quasi desapareix per gestar-se amb la sensibilitat i l’ús primerenc del mateix , uns treballs que son del més interessant el presentat, i als que caldrà seguir el pas ja que en ells hi ha el futur de l’autora.

Un futur que sembla albirar-se com altament positiu, si aconsegueix seguir i fer del tot seu, aquest nou idioma plàstic en el que , al meu entendre, s’hi dipositen vímecs suficients pe aconseguir bastir un llenguatge més personal i propi que acabi de definir l’idioma plàstic d’aquesta jove autora que segueix seduint-nos en cada exposició.

A seguir

Anna de Jaime. "Espais"

Sala d'exposicions d'Aparelladors

Del 8 de novembre al 8 de desembre del 2024

CARLES CUSCÓ. MIRADES DESENFOCADES

 

No sé pas si correspon a un críic d’art , especialitzat en la plàstica, fer la crítica d’una exposició de fotografia. Crec però que com que en aquest cas, la intenció de l’autor ha estat més en la intenció de plasmar i traslladar una bellesa abstracta en una imatge plàstica , que no pas en la intenció de mostrar l’ús i el domini de l’art fotogràfic mitjançant la demostració tècnica del mateix, crec que l’exposició que s’ofereix en un espai tradicionalment plàstic entra del tot dintre del meu camp crític.

Ja en el tarjetó d’invitació l’artista ens explica:

“Mirades desenfocades pretén ser una exposició amb un cert aire experimental on, a través de fotografies totalment borroses, s’intenta transmetre noves sensacions i altres perspectives de bellesa. Una bellesa inusual, particular i amb certa originalitat, al meu entendre.

Per casualitat, o potser per causalitat, un dia vaig fer una fotografia desenfocada que, en observar-la i enlloc de desestimar-la, em va motivar a fer-ne d’altres, fins a arriscar-me a fer aquesta exposició. Durant el procés d’experimentació he sentit un punt d’unió entre la pintura i la fotografia, fet que ha estat, per mi, una bona descoberta i font de satisfacció.”

Certament haurem de dir allò de “dit i fet”, ja que  l’exposició de Carles Cuscó respon perfectament a un ideari i a unes intencions, i a més ho fa perfectament, ara però ha d’entendre que les decisions d’una exposició son quelcom especials i particulars , i que dominar la matèria a exposar no implica dominar la manera d’ensenyar.

Cuscó ofereix unes obres en les que demostra el seu alt grau de sensibilitat, que arriba en plenitud a l’espectador, però alhora també demostra que no sap com ensenyar-les. L’exposició que és excel·lent en la individualitat de les peces, baixa molt la nota en la globalitat de l’exposat, ja que  l’excés d’obres  presentades l’obliga a uns aparellaments i paral·lelismes que trenquen l’harmonia expositiva i fatiguen a l’espectador que no pot gaudir en plenitud de l’exposat.

Aquesta ha de ser una expo important en el caminar de l’autor. Ho ha de ser ja que demostra la seva qualitat que assoleix l’excel·lent en alguns treballs, però  alhora li mostra que ha de calcular les obres a exposar, les temàtiques i molt especialment saber conjugar-les per que aconsegueixin mostrar-se en plenitud , assolint una perfecta comunicació amb l’espectador.

Cuscó un artista de la fotografia a seguir, esperant solucioni adequadament les lleis mai escrites del mitjà expositiu.

 

Carles Cuscó. Mirades desenfocades.

Del 31 de maig al 30 de juny de 2024

Col·legi d’Aparelladors. Mataró.

JOSEP VECIANA: “PASSAT.... FUTUR “

 

Exercir el paper de crític implica conjugar l’opinió personal de l’obra presentada però alhora conjugar-la amb la realitat creativa del presentat. Un difícil exercici d’equilibri que a voltes es fa difícil d’explicar i estructurar. Això és el que m’ha passat amb el treball de l’artista Josep Veciana, encarregat d’inaugurar la temporada artística de la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró

Josep Veciana és autor d’ample i conegut recorregut, encara que vingut a menys en els darrers anys. Ara exposa per primera vegada a Mataró , tot presentant la mostra “Passat... Futur” en la que intenta conjugar dues cares oposades del seu fer.

Per un costat ens presenta  un seguit de pintures de línia pop, d’alta densitat cromàtica en la que juga i conjuga fins a la sacietat amb la figura de Sant Sebastià , i per l’altre en la paret petita de la sala, ens ofereix una mirada al seu passat amb una desena d’obres de petit format en les que ens ofereix una abstracció personal . D’aquí cal pressuposar el títol de l’exposició que no és altre que “Passat... Futur”.

Amb un excés general d’obra, supera la trentena d’obres presentades, , el treball de Veciana, es fa difícil de digerir en la repetició. Els seus Sant Sebastià que es veuen  agradablement en les  obres de mides grans que presenta, esdevenen en la repetició, al meu entendre, com monòtons i estereotipats., no aconseguint amb la força del color donar intenció a bona part de les seves obres.

Vista d’aquesta manera, l’exposició es redueix a tan sols una mitja dotzena d’obres que aguanten un anàlisi i ens poden parlar de l’autor i dels seus missatges. La resta, per un costat és passat , del que l’autor no es vol oblidar ja que barreja catàlegs de la mostra d’avui amb la de fa vint anys, buscant més el record que la realitat.  I evidentment amb mitja dotzena d’obres que tenen un cert valor no n’hi ha prou per fer una exposició que mereixi ser salvada.

Però en parlar amb la gent present a la inauguració i amb els promotors, la visió era molt diferent. Per ells aquesta exposició podia ser la de la recuperació creativa i pública de l’artista. I un, en discrepa profundament. Per que Josep Veciana si de veritat vol recuperar el temps en l’art perdut, ha d’aprofundir en la seva línia, oblidar monotemes i principalment enterrar el passat. El seu futur està en el desenvolupament d’aquesta figuració cromàtica , cercant una certa varietat i oblidant temps passat, que ho vulgui o no, no tornarà.

Una exposició, aquesta la d’Aparelladors, que paga la pena visitar per les obres de mida gran, que mostren la capacitat i qualitat de l’artista Josep Veciana, però que cal oblidar per les pintures d’un passat i per la repetició estereotipada del monotema eix i a bon segur raó, de la seva exposició

 

Josep Veciana. “passat... Futur”

Col·legi d’Aparelladors. Mataró.

8 de setembre al 8 d’octubre de 2023

EDUARD HUERTOS . GRAVATS

 L’Eduard Huertos té un físic imponent, entenent com a tal aquell que imposa. Si em permet la comparança, jo el veig com el gegant amable de molts comptes infantils.  Un físic que per aquella estranya relació de valors ens imaginem correspondria a un artista vigorós, dur i complex. D’aquells que sembla hauria de barallar-se amb l’obra mitjançant el gest, la potència, i una certa intensitat de pinzellada. És a dir un artista més de broc gros, que no pas de petita i acurada sensibilitat que és com en realitat se’ns mostra en les seves obres i en aquesta magnífica exposició que ara presenta al Col·legi d’Aparelladors.

Aquests frases corresponen amb les primeres que li vaig dedicar a Eduard Huertos   en una crítica. Van ser per la seva exposició individual a Aparelladors a finals del 2016. Qualificava el títol amb l’expressió de l’extrema sensibilitat del seu gravat. Han passat uns quants anys i vull dir sense embuts que cada vegada que veig anunciada una exposició seva tinc el convenciment absolut que em submergiré en el que ens presenta i gaudiré de la plenitud de l’art, a bon segur de que entre ambdós existeix una comunió intensa de la bellesa, el sentiment i la intencionalitat artística.

Avui Huertos, sembla haver volgut mostrar-nos que el seu gaudi està en la diversitat, que des del geometrisme més estructural fins al tachisme tot és possible en l’ànima del creador , sempre i quan sàpiga els seus límits i les seves capacitats.

Si tenim en compte la llarga i ample història artística d’Eduard Huertos des dels seus començaments , fent beceroles amb els grans, fins ara mateix en que de manera sensible expressa les seves sensacions i emocions, i ho fa com si d’un joc d’infants es tractés, es pot fer una petita enciclopèdia del bon fer en l’art gràfic.

Crec que no cal la crítica puntual en l’anàlisi de la dispersió que sembla presentar en alguns casos, al costat de la rigidesa quasi matemàtica que sembla expressar en altres, per no entrar en el detall de les seves quasi miniatures que esdevenen lliçó puntual i magistral d l’ús de la línia el color.

Crec que davant una exposició com de la que parlem, tan sols ens queda plantar-nos davant de es seves obres i examinant-les amb atenció, anar gaudint tot omplint-nos del bon art i deixant que el mateix es distribueixi per el nostre cos i ànima, per sentir-nos sadollats per un bé tan escàs.

Per tant, ben poc queda a dir, tan sols el petit apunt de que amb una petita reducció del presentat, estic convençut que el resultat seria millor i molt més plaent, però ja sabem que tot crític pere punyetes , com un ho és, sempre ha de trobar algun punt negatiu.

Però oblidem el detall i tornem a la realitat de la gran qualitat artística que atresora aquest artista mataroní, que mereix  el reconeixement com un dels gran artistes de casa nostre i que alhora és massa desconegut del públic en general.

Per no perdre de cap manera la seva magnífica exposició. De veritat, no us la perdeu i penseu que cada obra és una veritable lliçó d’art. No us en penedíreu.

 

Eduard Huertos. Gravats

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 14 d’abril al 14 de maig de 2023