LLIÇÓ CREATIVA DE MONICA DIXON A APARELLADORS.

 

Després d’un any 2025 per esborrar de la història expositiva d’Aparelladors, la Sant Lluc sembla iniciar de manera més que brillant el nou any amb l’exposició de Monica Dixon guanyadora de la Biennal Torres Garcia de l’any 2017.Per un llavors dèiem de l’obra guanyadora que era una magnífica  peça digne del premi aconseguit en la que presentava “un inquietant treball de fonament figuratiu però gestat en l’eteri, en un joc de contrast en els que la llum i la foscor, generen vectors contradictoris en els conceptes de llibertat en un ambient absolutament claustrofòbic. Amb una acurada pintura plana  , Dixon es capaç de generar volums i profunditat en una peça brillant en el visual , i seductor i inquietant en l’intel·lectual".

Avui Dixon retorna a Mataró amb una magnífica i arrodonida exposició a Aparelladors , en la que deixa de banda la seva segona línia d’actuació que podem veure a l’exposició actual de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí amb aquells paisatges solitaris en els que apareix una única construcció, trencant el ritme visual de l’infinit i creant un solo de saxo en el concert de jazz del seu fer que sembla esdevenir un Hooper sense personatges. Solitud exterior que entra pels porus de l’espectador creant un neguit de solitud anímica absoluta.

Dixon ha volgut presentar a Aparelladors un seguit d’obres de la línia de la guanyadora del concurs Torres Garcia, que cedida per l’Ajuntament presideix la mostra. En aquesta línia de recerca de l’espai en l’eliminació de l’anecdòtic que crec l’acabarà portant a l’abstracció, i seguint el camí que han recorregut tants artistes i que ella avui segueix en l’elaboració d’un espai pictòric en el que domina la potència de la solitud remarcada per el vibrant joc de llum i foscor en el que estableix la seva dinàmica creativa, en el que ella mateixa defineix com “espais sense identitat, construïts únicament amb llum i ombres”.

Aquests espais que l’artista defineix com “no llocs”, elaborats mitjançant un treball tècnic excels i que provoquen una sensació d’atmosfera detinguda, vorejant els llimbs entre la figuració i l’abstracció, generen a l’espectador un especial neguit.

Seduïts per la bellesa estètica i plaent que genera la perfecció tècnica del treball pictòric, intrigats per el per què dels interrogants que provoca l’obra, l’espectador es submergeix de forma plaent en la dinàmica de l’autora i cerca sortides en l’atzucac mental que li planteja, però ho fa de forma contenta i benvolent, satisfet de la preocupació i entenen que aquest és justament el camí i la veritable intenció de l’art, provocar emocions que han de ser resoltes individualment per cada espectador.

Amb tot el dit queda clar que ens trobem davant una gran exposició d’una gran artista capaç de generar batecs interiors que ens portin a descobrir no els objectes individuals sinó l’espai en si mateix i la llum que el revela, tal i com diu la pròpia artista. Una exposició magnífica, d’obligadíssima visita que esperem sigui la prèvia d’un feliç any 2026 ben curull de bones exposicions, que falta fa.

 

Monica Dixon

Space, shape and colour

Del 23 de gener al 22 de febrer de 2026.