dimarts, de juliol 13, 2021

ALBERTO BUSTOS I MARC ITURRI. DUES GRANS EXPOSICIONS

 




A Argentona durant  els mesos de juliol i agost i degut a la potència del càntir i la ceràmica, amb la fira Argillà i la festa del Càntir, la ceràmica assoleix primacia expositiva amb les  exposicions a la casa Gòtica i al Museu del Càntir . Enguany es repeteix la situació amb dues excepcionals exposicions “Naturareza” d’Alberto Bustos (Museu del Càntir) i “Ararat” de Marc Iturri (Casa Gòtica), dues visions plàstiques que essent quasi antagòniques son alhora complementaries i que mostren l’altíssima qualitat d’ambdós autors.



Visionar i analitzar aquestes exposicions em retornen a un dilema que sempre m’ha causat grans problemes amb els ceramistes .Per a mi, i per a molts, la tècnica és sempre mitjà, mai finalitat. L’artista té uns objectius comunicatius amb la seva obra  i empra en cada cas la tècnica que més s’adiu per aconseguir-la. I encara que aquesta variï l’artista seguirà essent creatiu de la branca que ha triat. Un cuiner encara que la seva especialitat siguin el arrossos no serà un “arrossaire” , seguirà essent un cuiner. Un escultor serà definit com a tal sigui quin sigui el material que empri, que sols servirà com qualificatiu mai com nominatiu. . No crec que ningú parli del ferrer Chillida, el picapedrer Cusachs o el marbrista Miquel Àngel



La ceràmica té una definició que s’integra més en les arts aplicades i decoratives, més a la “poterie”, que no pas a altres variacions. Uns camps en els que es pot assolir una perfecció tècnica espectacular i un nivell artístic fora mides, com en els cassos de Llorens Artigas, Cumella i tants d’altres, entre d’ells els grans terrissaires populars i veritables ceramistes en l’essència més pura.




Però per a mi , com en els casos de que avui ens ocupen, i en molts d’altres, quan la comunicació va per altre camins del volum, i amb altres intencions, em nego rotundament a qualificar-los com a  ceramistes i si a nomenar-los com escultors, ja que el que realitzen son pura i clarament “escultures” això sí, mentre altres empren el ferro, la pedra, la fusta , el marbre o qualsevol altre material, ells usen la ceràmica amb les avantatges i desavantatges que aquest material  atresora. Una mirada , aquesta que defenso, que desagrada al màxim al gremi de ceramistes, que segueixen entestats en capdisminuir la valoració de la seva tècnica en un dogmatisme que mai he pogut entendre.



Personalitzant després d’aquesta ,per a mi, obligada prèvia, passem a comentar en individual aquetes dues més que excel·lents exposicions. Alberto Bustos presenta al Museu del Càntir “naturareza”  una exposició en al que segons explica el propi autor en el catàleg “es submergeix en la psique vegetal per descobrir els sentiments turmentats per la degradació del Medi natural que els humans provoquem de manera habitual, fruit de la nostra pròpia degradació com a espècie”.



Ho fa mitjançant una plàstica poètica, tant en la vessant més sensible com en la més dura, que a mi em retrotrau a imatges del sempre màgic fotògraf Chema Madoz. Aprofitant-se de la seva gran capacitat tècnica i de la ductilitat dels materials ceràmics, Bustos genera unes escultures ceràmiques que produeixen a més d’un gran gaudi estètic i simbòlic, una reflexió intensa  de la problemàtica natural , tal i com és la pretensió de l’autor.



Amb uns intencionats trompe l’oeil constants, Bustos va desgranant la seva melodia poètica  i crítica  obligant a  l’espectador  a enganxar-se a les seves reflexions alhora de que gaudeix d’una realitat formal d’alta qualitat i bellesa. El joc de formes i conceptes, amb l’afegitó d’una sensible paleta cromàtica conjuga una veritable simfonia de sensibilitats i art. Tot en una magistral lliçó d’equilibri continuat de  fons i forma que demostra el nivell d’aquets gran escultor, per a mi, i ceramista  per a ell, que és Alberto Bustos.



A l’altre costat de la plaça de l’església, a la casa Gòtica, exposa les seves peces Marc Iturri. Ho fa sota el títol d’Ararat. Que com hom sap és una muntanya turca, encara que segueix essent la muntanya sagrada dels armenis, que segons el  Gènsi va ser el lloc on es va aturar l’Arca de Noé després del diluvi universal. A més és una muntanya volcànica coberta de neus perpetues.



Una mica jugant amb tots aquets elements , reals i metafòrics, Iturri desenvolupa una exposició plena de peces magmàtiques, configurant un territori plàstic dur i aspre  en el que es van dipositant els treballs,  d’una manera agresta i contundent.



Iturri  ens presenta la seva vessant més ceràmica amb alguns plafons i peces de formes més tradicionals, en el que és fàcil fer comparança ceràmica amb el negre sobre negre del mataroní Perecoll. Peces  de gran bellesa però que queden sotmeses a la potència plàstica de les escultures fetes amb gres refractari, porcellana i esmalts , en les que la textura , densa i irregular, amb el contrast de l’apunt blanc porcellànic com a punt d’equilibri  produeixen una impressió visual i sensitiva d’alta graduació.

Argentona acull així dues grans exposicions, d’un altíssim nivell creatiu i sensible que qualsevol afeccionat a l’art no s’ha de perdre de cap de les maneres .

Felicitats als autors i als programadors.



dijous, de juliol 08, 2021

ELS ESPAIS D’ANNA DE JAIME

 



Anna de Jaime retorna amb l’exposició “espais” a l’espai capgròs on debutara fa quatre anys amb l’exposició “territoris”.

Per un llavors parlàvem d’una autora preocupada més per l’essència que per les formes , per l’acotació els espais, l’harmonia dels volums i el joc del color , movent-se en aquell pensament de l’art que no té significació però sí sentit, un sentit que per de Jaime està en la recerca d’una bellesa més espiritual  que formal.

Ara quatre anys després , la jove autora ha evolucionat, trencant les estructures geomètriques per les que es movia i decantant-se cap un abstracció més pura i nítida en les formes però en la que l’espiritualitat segueix essent el seu tret més característic.



Anna de Jaime és autora d’evolució lenta i afermada, és molt més dièsel que no pas que d’explosió incontrolada, tal com hem pogut observar en les seves participacions en diferents mostres col·lectives, en les que en totes elles hem pogut veure aquella passa endavant a la recerca de la seva identificació artística.



Ara en aquesta escarida i triada exposició al capgròs, l’autora mostra que domina perfectament l’abstracció cromàtica jugant amb una paleta agosarada però alhora subtil, aconseguint que la bellesa formal i aparent de les seves obres quedi en un segon terme ja que el misteri que desprenen, generat per la profunditat i expressivitat assolides,  ens porta a cercar noves interpretacions personals.



A més, ara i de trascantó, apareix el grafit que sembla obrir-li la porta a un augment del eteri i del subtil, aquell que s’assoleix en el paper però que és molt més dificultós assolir a la tela. Una aposta arriscada ja que comporta la pèrdua del color, element fins ara fonamental en la seva obra, però que estem convençuts assolirà mb èxit , aconseguint entrecreuar equilibradament els dos elements en aquesta nova aposta tan sols encetada.

Interessant expo la d’Anna de Jaime a l’espai caprgròs, en la que demostra ser una realitat total amb aspiracions i empenta d’un futur ben prometedor. Recomano la visita.

 

 

Espais. Anna de Jaime

Espai capgròs. Mataró

De l,1 al 28 de juliol de 2021

 

dimarts, de juliol 06, 2021

DANIEL LLIN. IN MEMÒRIAM

 



Senes haver superat encara el cop que significà la mort d’Albert Geronés, , ens arriba un altre cop baix amb la notícia de la mort de Daniel Llin, l’artista pintor i gravador, membre de la junta de l’Associació Sant Lluc i del grup Tarlatana 17 i persona estimada per hom que el coneixia.

“Mentiria si dic que soc un gran amic de Daniel Llin , però mentiria igualment si dic que no el conec. He tingut la sort, i voldria remarcar la paraula sort , de xerrar forces vegades amb ell i de compartir alguna vegada taula i estovalles, i per tant he pogut gaudir de la seva saviesa que va molt més enllà de l’artística .

En Daniel Llin és un home saberut, mediterrani de naixement i essència, combina aquesta genètica amb un concepte quasi germànic, a bon segur adquirit en la seva estada laboral per aquelles terres. Aquesta conjunció, a bon segur explosiva per a molts, en ell esdevé racional en el seré equilibri que aquí en diríem de seny i rauxa. Un equilibri que li permet transmutar, com si de vasos comunicants es tractés, aquells coneixements artístics, musicals i de pensament, en una corrent de flux continu que li genera un bon fer que ell sembla regularitzar mitjançant el seu exercici plàstic.

Gravat de Santa Maria del Trastevere, amb el que m'obsequià després d'una exposició


Potser per tot això en Daniel Llin ha trobat en el més que noble art del gravat aquell punt d’idoneïtat en la seva forma d’expressió. Jo diria que és així ja que en ell coexisteix l’exigència precisa del que podríem dir fredor tècnica germànica, - l’ofici de gravar és rígid en la recerca de la perfecció, sense permetre cap error -, amb la disbauxa creativa, amb la trempera sensible de plasmar unes emocions internes que depassen amplament el que podríem dir fredor ambiental.”

Aquests paraules encapçalaven el comentari crític de l’excepcional exposició de gravats que realitzara al Col·legi d’Aparelladors el 2014.

Rellegint-les penso que son un bon retrat de la personalitat  de Daniel Llin, encara que artísticament caldria parlar també de la seva pintura , lliure, intensa, cromàtica , mediterrània  i de la que vull destacar tres peces: “El convit” realitzada per  l’experiència del Casament, amb aquelles taules parades en la representació plàstica de la Plaça Sta Anna; l’obra amb la que guanya el Concurs de pintura ràpida del mil·lenari de Santa Maria; i l’obra” l’estudi” que presenta al Sant Lluc de 2015. Tres peces que son compendi i resum d’un brillant fer plàstic.

   Daniel Llin pintant l'obra guanyadora del Concurs de Sta Maria


En la pintura apareixia el jove mediterrani que s’agosarava i es desfermava amb una paleta cromàtica aguda i uns enfocs espaials més que interesants.

En Daniel Llin era un intel·lectual, un home saberut i savi. Una saviesa que destil·laven totes les converses. Sabia molt d’art, d’història, de filosofia, de música i de moltes coses més, però mai t’aclaparava amb la seva superioritat de coneixements. Escoltava mig tancant els ulls  que de nou saltaven vius per puntualitzar, aclarir o discutir qualsevol opinió, això sí, sempre amb l’educació i elegància que dominava la seva personalitat.



Crec que a Daniel Llin el tindrem present més ara que no hi és que quan estava en mig de nosaltres. Però és que ara en una conversa sempre ens faltarà el seu comentari ple de raó i de saviesa, que servia de contrapunt o de contrafort, sempre  precís i necessari.

Jo , com no, trobaré a faltar també aquells pessics de monja al respecte d ‘algun comentari crític meu, pessics sempre dirigits a la forma i molt poques vegades al fons. I principalment aquell comentari davant alguna obra penjada en una exposició , aquell “bo, molt bo” amb que sentenciava un treball artístic que el sadollava com artista i com espectador. Una sentencia davant la qual sols quedava l’afirmació gestual i, ja que no en fallava cap.

Daniel Llin, reposa en pau i segueix allà on siguis fent demostració del teu art i la teva bonhomia.

Adeu, Daniel