divendres, d’agost 25, 2017

JORDI CUYÀS





No soc pas amic de Jordi Cuyàs, ho vaig ser fa anys , però encara que no ens havíem retirat el saluda , fa anys que no parlava amb ell. Malgrat això la seva mort m’ha copejat. Fa uns mesos vaig saber de la seva intervenció cardíaca però estava en el convenciment de que tot havia sortit bé, com en general succeeix. Però ahir en el darrer dia de vacances , a mitja tarda m’arribava la trucada de la mala nova , com ja m’havia succeït al matí amb la mort del vell amic Artur Debat. Dos morts de cor i més o menys coetanis, no és pas un bon final de vacances.

No vull però deixar sense acomiadar-me d’en Jordi, com a  membres que hem estat del gremi de l’art mataroní. Evidentment que no faré obituari personal ni a favor, ni molt menys en contra, però si que m’agrada penjar un post que es va penjar en aquest mateix Transport Públic ,el dia de Sant Josep de fa deu anys , en motiu de la seva exposició a Can Palauet.

Serveixi com a reconeixement a la seva vàlua artística. Vàlua que vaig reconèixer convidant-lo a prendre part a Tempus Fugit, invitació que va declinar mitjançant escrit en el que em deia que per ètica personal no hi podia prendre part.

Aquest és el post


dilluns, de març 19, 2007
JORDI CUYÀS

Fa molt de temps que no parlo amb en Jordi Cuyàs. Circumstàncies personals i artístiques ens han allunyat però mai he deixat de reconèixer la seva vàlua.
M’agrada i molt, el seu estil de disseny gràfic i publicitari, encara que no entengui aquesta mena d’exclusivitat que manté en el PMC. Segueixo pensant que el seu cartell de Les Santes és dels millors, per no dir el millor, i segueixo enamorat d’un cartell alternatiu que va fer per el Mataró Escrit.

Cuyàs és artista de sensibilitat. Ben proper a on escric tinc un treball seu. És de quan va celebrar la seva primera exposició, de la mà d’en Terri, si no vaig errat. En aquell temps jo tenia espai a Ràdio Mataró i els artistes que venien a ser entrevistats realitzaven en directe un apunt, amb uns retoladors i uns llapis de color. Jordi Cuyàs que llavors practicava un dibuix realista i poètic , va deixar com a record un full partitura , mig rebregat , sense cap mena de nota musical i una frase “... una mica de música silenciosa per a Ràdio Mataró”.

Ara , quasi trenta anys més tard segueix a bon segur amb el mateix concepte , però expressat de manera ben diferent a Can Palauet. Aquesta és la crítica que he escrit per el capgròs.com

EL TAMBORET BLANC

El domini dictatorial d’un art contemporani de baix voltatge i més baix interès, ha estat l’únic eix d’aquesta i les més recents temporades a Can Palauet, provocant un sentiment general de refús a aquest concepte creatiu que en l’exposat s’ha mogut en la vulgaritat , el mimetisme i la repetició. Però està clar que en el concepte contemporani existeixen tants artistes de qualitat com en qualsevol altra costat, i quan aquests apareixen el resultat és satisfactori a totes bandes.

Que Jordi Cuyàs és un bon artista ho sabem tots a Mataró. Ho és en l’aspecte del disseny, de la publicitat, en el camp de l’ensenyament ..., i ho és per què sap transmetre adequadament allò que vol expressar , i sap establir els ponts suficients com per que la comunicació arribi amb la màxima intensitat possible.

Ara, Jordi Cuyàs, en aquest retorn expositiu a la seva ciutat fa forta aposta per aquest “tamboret blanc” produït a l’entorn de Beckett 101 , en aquest nou joc pueril dels contemporanis de no celebrar el centenari (quina vulgaritat) , i sí fer-ho a posteriori.

No sé si les obres i el conjunt de la mostra han estat engendrats en el concepte de Becket, però el resultat és escaient i amb prou nivell de qualitat. Andreu Navarra en el magnífic escrit : “El arte segun Samuel Beckett (la realidad como raíl) que podeu trobar a Internet ( www.babab.com/no09/samuel_beckett.htm ) ens parla de que cal acostumar-se a no analitzar , a no comprendre, a operar en el no res, i amb aquest nivell nul de faulació o simpatia , arribar a la claredat tot buidant la ment de prejudicis i alliberant-la del deure d’haver de jutjar el que s’ha vist.

En aquest camp del no res , dels elements simples, en la fragilitat de les aparences, de les faules sense afany de lectura final , en aquest minimalisme de conceptes, gests i expressions Cuyàs estructura el seu esquema, amb algunes evidents referències i mimetismes, però embolcallat en aquells signes personals que capten l’atenció de l’espectador que intenta aprofundir en el que ens vol expressar l’artista. A més , dominador de materials i tècniques , ja siguin plàstiques com visuals, estableix la mirada i la forma material com esquer per portar a l’espectador al seu terreny.

És clar que això no sé si és signe del seu èxit o del seu fracàs. “S’ha fet l’impossible per fer que trií. Per que prengui partit, per que accepti a priori, per que refusi a priori, per que deixi de mirar, per que deixi d’existir, davant d’una cosa que senzillament hauria pogut estimar , o trobar lletja, sense saber el per què.” ens recorda Beckett.
I si així es fa. Que succeeix?. L’autor ha triomfat o ha fracassat ?. A bon segur tan sols ell en te la resposta.

“El tamboret blanc” una bona exposició que pot recuperar a l’espectador en el camí d’un art contemporani que tant i tant malament ens ha copejat.

Jordi Cuyàs. “El tamboret blanc” ( emmarcat en el projecte Beckett 101 )
Can Palauet .Març i Abril de 2007


Jordi, allà on estiguis, que l’art t’acompanyi.



diumenge, d’agost 06, 2017

GERARD ROSÉS, EL JOIER DEL CARTRÓ





A l’hora de les bruixes del passat dilluns tenia coneixement per la xarxa de la mort del gran artista barceloní de naixement però masnoui/teianenc per voluntat i desig , Gerard Rosés. Feia temps que sabíem del seu complicat estat de salut, però de cap de les maneres n’esperava el fatal desenllaç, ja que darrerament havien estat moltes les vegades que havíem interactuat mitjançant la xarxa social ja fos per temes artístics com polítics.





No puc ni vull negar que la noticia amb copeja durament , no érem allò que es diu amics íntims però si manteníem de fa molt de temps una relació personal en la que l’art ens lligava i les opinions i converses entre nosaltres a vegades massa separades en el temps, esdevenien interminables amb concordances i posicions oposades.

Vaig conèixer a Gerard Rosés l’any 1991, degut a una expo que va realitzar amb la Lolett ( la seva fidel amiga i marxant a Mataró) allà el seu espai botiga/sala d’exposicions de la Plaça Gran. Allà ja vaig quedar més que seduït, jo diria que abduït, per els seus treballs amb el cartró pintat com a material base, en aquells quadres/escultures, sempre de difícil encasellament en els que la quotidianitat agafava protagonisme i assolia nivell de tremp artístic.





El vaig convidar al a tele de Mataró per a una entrevista i aquell dia en sortir per anar a prendre una copa, vàrem acabar quan la gent del bar ens va foragitar ja que era moment de tancar. Allà va néixer una estranya amistat plena de complicitats.




.
En Gerard  tenia pinta d’adust  i portava un posat com d’emprenyat que de primer moment no convidava a la confidència, però una vegada trencada la màscara et trobaves a un home  amb sensibilitat a flor de pell, enamorat quasi fins a la follia pel seu treball amb una passió que li traspuava i que era capaç de trametre a qualsevol que l’escoltés.

L’any següent vaig visitar una expo que realitzà al museu de Granollers i dedicada als Jocs Olímpics. Vaig quedar extasiat i vaig entendre perfectament l’altíssim nivell del seu art , fonamentada en una essència en aparença senzilla però d’enorme dificultat, com la capacitat de convertir en art ( comunicació de sentiments i emocions mitjançant la plàstica i l’estètica) qualsevol cosa de la nostre vida.


Allà em vaig extasiar igualment amb el seu concepte tècnic, amb la seva capacitat de trencar motlles i dimensions, en aquest domini de la tridimensionaltat jugant a ser tan sols bidimensional.

A partir de llavors vaig ser-ne un impenitent seguidor. De les moltes exposicions que li vaig contemplar , em quedo amb una , crec que a la galeria Matisse, després Carme Espinet, amb una gran peça en que es representava una orquestra i un ball. Simplement espectacular i que per se mostrava el gran nivell de l’artista.


Vaig tenir ocasió de presentar-li de manera oral i escrita diverses exposicions. D’una d’ells va sortir la petita peça que encapçala aquest post. Em va dir: “Pere, és una peça petita però molt estimada per  a mi, i voldria que fos per la teva col·lecció”. És una imatge que em porta als meus començaments. El nen soc jo, anant a buscar aigua  a la font, amb el càntir del taller de joieria quan tan sols acabava d’entrar d’aprenent”. Des que entrà a casa està en lloc preeminent.

Gerard Rosés era un rar espècimen que no entenia l’art com element per transcendir en la història i sí com element creatiu que servia per fer reflexionar i essencialment fer feliç a la gent. D’aquí aquesta especialitat en ser poeta del quotidià, en saber convertir qualsevol cosa del dia a dia de la nostra vida en imatge fixa que podia esdevenir obra d’art. La seva ductilitat creativa , l’habilitat compositiva i la creació d’ambients fein que cada passejada per el seu treball et transportés a fets i costums que pertanyien a la seva , a la meva, a la nostre vida. Gerard Rosés era en essència un humanista  que defugia de la intel·lectualitat pedant, per esdevenir home de poble amb coneixements de savi.





La darrera trobada amb llarga xerrada va ser sopant després de ser jurats del Premi Moldumat, amb en Lluís, en Joan i en Didier Lourenço La conversa com no va ser artística ,va aparèixer de nou l’etern desencís del poc reconeixement de l’obra de l’autor. S’emprenyava en Gerard quan  recordava que mentre que a Alemanya era molt respectat, aquí tan sols els art ferits li fèiem confiança, però mai havia assolit el paper que certament mereixia la seva personalitat i la seva obra. Intentava aconsellar a Didier que comença ara la seva carrera internacional tot convidant-lo a esperar sempre el pitjor, per a continuació esclafir en un optimisme absolut i brindar per l’art, la cultura, els artistes i el país.



Sortosament , com sempre diem, els artistes no ens deixen mai ja que romanen en les seves obres. Estic convençut que Masnou i Teià, pobles als que tant va estimar i es va dedicar, tindran cura de mantenir el seu llegat. Per la meva part jo em quedo amb els records personals de moltes xerrades i amb la frase amb la que em dedicà el seu catàleg llibre:”Contemporeneïtat amb tradició.”: A l’amic Pere Pascual, agraït per l’amor que em professa que és mutu”.

Un petó ben fort Gerard i gràcies per el teu art.