No soc pas amic de Jordi Cuyàs, ho vaig ser fa anys , però
encara que no ens havíem retirat el saluda , fa anys que no parlava amb ell. Malgrat
això la seva mort m’ha copejat. Fa uns mesos vaig saber de la seva intervenció
cardíaca però estava en el convenciment de que tot havia sortit bé, com en
general succeeix. Però ahir en el darrer dia de vacances , a mitja tarda m’arribava
la trucada de la mala nova , com ja m’havia succeït al matí amb la mort del
vell amic Artur Debat. Dos morts de cor i més o menys coetanis, no és pas un
bon final de vacances.
No vull però deixar sense acomiadar-me d’en Jordi, com a membres que hem estat del gremi de l’art
mataroní. Evidentment que no faré obituari personal ni a favor, ni molt menys
en contra, però si que m’agrada penjar un post que es va penjar en aquest
mateix Transport Públic ,el dia de Sant Josep de fa deu anys , en motiu de la
seva exposició a Can Palauet.
Serveixi com a reconeixement a la seva vàlua artística. Vàlua
que vaig reconèixer convidant-lo a prendre part a Tempus Fugit, invitació que
va declinar mitjançant escrit en el que em deia que per ètica personal no hi
podia prendre part.
Aquest és el post
dilluns, de març 19, 2007
JORDI CUYÀS
Fa molt de temps que no parlo amb en Jordi Cuyàs. Circumstàncies personals i artístiques ens han allunyat però mai he deixat de reconèixer la seva vàlua.
M’agrada i molt, el seu estil de disseny gràfic i publicitari, encara que no entengui aquesta mena d’exclusivitat que manté en el PMC. Segueixo pensant que el seu cartell de Les Santes és dels millors, per no dir el millor, i segueixo enamorat d’un cartell alternatiu que va fer per el Mataró Escrit.
Cuyàs és artista de sensibilitat. Ben proper a on escric tinc un treball seu. És de quan va celebrar la seva primera exposició, de la mà d’en Terri, si no vaig errat. En aquell temps jo tenia espai a Ràdio Mataró i els artistes que venien a ser entrevistats realitzaven en directe un apunt, amb uns retoladors i uns llapis de color. Jordi Cuyàs que llavors practicava un dibuix realista i poètic , va deixar com a record un full partitura , mig rebregat , sense cap mena de nota musical i una frase “... una mica de música silenciosa per a Ràdio Mataró”.
Ara , quasi trenta anys més tard segueix a bon segur amb el mateix concepte , però expressat de manera ben diferent a Can Palauet. Aquesta és la crítica que he escrit per el capgròs.com
EL TAMBORET BLANC
El domini dictatorial d’un art contemporani de baix voltatge i més baix interès, ha estat l’únic eix d’aquesta i les més recents temporades a Can Palauet, provocant un sentiment general de refús a aquest concepte creatiu que en l’exposat s’ha mogut en la vulgaritat , el mimetisme i la repetició. Però està clar que en el concepte contemporani existeixen tants artistes de qualitat com en qualsevol altra costat, i quan aquests apareixen el resultat és satisfactori a totes bandes.
Que Jordi Cuyàs és un bon artista ho sabem tots a Mataró. Ho és en l’aspecte del disseny, de la publicitat, en el camp de l’ensenyament ..., i ho és per què sap transmetre adequadament allò que vol expressar , i sap establir els ponts suficients com per que la comunicació arribi amb la màxima intensitat possible.
Ara, Jordi Cuyàs, en aquest retorn expositiu a la seva ciutat fa forta aposta per aquest “tamboret blanc” produït a l’entorn de Beckett 101 , en aquest nou joc pueril dels contemporanis de no celebrar el centenari (quina vulgaritat) , i sí fer-ho a posteriori.
Fa molt de temps que no parlo amb en Jordi Cuyàs. Circumstàncies personals i artístiques ens han allunyat però mai he deixat de reconèixer la seva vàlua.
M’agrada i molt, el seu estil de disseny gràfic i publicitari, encara que no entengui aquesta mena d’exclusivitat que manté en el PMC. Segueixo pensant que el seu cartell de Les Santes és dels millors, per no dir el millor, i segueixo enamorat d’un cartell alternatiu que va fer per el Mataró Escrit.
Cuyàs és artista de sensibilitat. Ben proper a on escric tinc un treball seu. És de quan va celebrar la seva primera exposició, de la mà d’en Terri, si no vaig errat. En aquell temps jo tenia espai a Ràdio Mataró i els artistes que venien a ser entrevistats realitzaven en directe un apunt, amb uns retoladors i uns llapis de color. Jordi Cuyàs que llavors practicava un dibuix realista i poètic , va deixar com a record un full partitura , mig rebregat , sense cap mena de nota musical i una frase “... una mica de música silenciosa per a Ràdio Mataró”.
Ara , quasi trenta anys més tard segueix a bon segur amb el mateix concepte , però expressat de manera ben diferent a Can Palauet. Aquesta és la crítica que he escrit per el capgròs.com
EL TAMBORET BLANC
El domini dictatorial d’un art contemporani de baix voltatge i més baix interès, ha estat l’únic eix d’aquesta i les més recents temporades a Can Palauet, provocant un sentiment general de refús a aquest concepte creatiu que en l’exposat s’ha mogut en la vulgaritat , el mimetisme i la repetició. Però està clar que en el concepte contemporani existeixen tants artistes de qualitat com en qualsevol altra costat, i quan aquests apareixen el resultat és satisfactori a totes bandes.
Que Jordi Cuyàs és un bon artista ho sabem tots a Mataró. Ho és en l’aspecte del disseny, de la publicitat, en el camp de l’ensenyament ..., i ho és per què sap transmetre adequadament allò que vol expressar , i sap establir els ponts suficients com per que la comunicació arribi amb la màxima intensitat possible.
Ara, Jordi Cuyàs, en aquest retorn expositiu a la seva ciutat fa forta aposta per aquest “tamboret blanc” produït a l’entorn de Beckett 101 , en aquest nou joc pueril dels contemporanis de no celebrar el centenari (quina vulgaritat) , i sí fer-ho a posteriori.
No sé si les obres i el conjunt de la mostra han estat engendrats en el concepte de Becket, però el resultat és escaient i amb prou nivell de qualitat. Andreu Navarra en el magnífic escrit : “El arte segun Samuel Beckett (la realidad como raíl) que podeu trobar a Internet ( www.babab.com/no09/samuel_beckett.htm ) ens parla de que cal acostumar-se a no analitzar , a no comprendre, a operar en el no res, i amb aquest nivell nul de faulació o simpatia , arribar a la claredat tot buidant la ment de prejudicis i alliberant-la del deure d’haver de jutjar el que s’ha vist.
En aquest camp del no res , dels elements simples, en la fragilitat de les aparences, de les faules sense afany de lectura final , en aquest minimalisme de conceptes, gests i expressions Cuyàs estructura el seu esquema, amb algunes evidents referències i mimetismes, però embolcallat en aquells signes personals que capten l’atenció de l’espectador que intenta aprofundir en el que ens vol expressar l’artista. A més , dominador de materials i tècniques , ja siguin plàstiques com visuals, estableix la mirada i la forma material com esquer per portar a l’espectador al seu terreny.
És clar que això no sé si és signe del seu èxit o del seu fracàs. “S’ha fet l’impossible per fer que trií. Per que prengui partit, per que accepti a priori, per que refusi a priori, per que deixi de mirar, per que deixi d’existir, davant d’una cosa que senzillament hauria pogut estimar , o trobar lletja, sense saber el per què.” ens recorda Beckett.
I si així es fa. Que succeeix?. L’autor ha triomfat o ha fracassat ?. A bon segur tan sols ell en te la resposta.
“El tamboret blanc” una bona exposició que pot recuperar a l’espectador en el camí d’un art contemporani que tant i tant malament ens ha copejat.
Jordi Cuyàs. “El tamboret blanc” ( emmarcat en el projecte Beckett 101 )
Can Palauet .Març i Abril de 2007
Jordi, allà on estiguis, que l’art t’acompanyi.