diumenge, de setembre 30, 2012

NECESSITAT VITAL





Per veure l’exposició que Josep Serra presenta a l’Ateneu Caixa Laietana  cal entrar a la planta baixa i empassar-se bona part de la Sant Lluc. Si un , després de veure tanta mediocritat junta, encara té ganes de veure art  a bon segur que seguirà el rètol que marca que l’exposició continua en la següent planta (el que no és veritat dons és una altra exposició) i accedirà a l’espai on l’argentoní Serra senyoreja amb la seva abstracció.


Entrar en la mateixa ja és un cop dur, impressionant. Les quatre peces que dominen la sala et deixen bocabadat . Son unes peces intenses , que parlen per si soles i que et conviden amb la seva força a penetrar en l’univers que l’artista argentoní ens ofereix sense por, amb tota valentia , amb el sentiment de seguretat que dona la certesa de saber que un està en el camí idoni i que l’art que intenta crear té en la seva ànima la qualitat suficient com per ser llençat a l’espectador del mateix.




Josep Serra compleix trenta anys en això de l’art i ha volgut celebrar-ho com calia. Essent humil ha entès que no hi ha diners per a gaires festes i que per tant s’ho havia de currar. Així que mentre altres en veure la manca d'ajuts públics ( manca ben lamentable vist el que sí dediquen a altres actes culturals ja sigui provinents de Can Xalant , la Hermandad del Santo Sepulcro o la Penya Al-Andalus ) decidien llençar la tovallola, Serra ha fet feina de formigueta i pidolant aquí i allà ha aconseguit el suficient com per presentar una triple exposició , ocupant les plantes superiors de l’Ateneu Caixa Laietana ( Mataró ) , el Museu del Càntir i la Casa Gòtica (Argentona)  i una sala de la barcelonina galeria Setba. I a més fer-ho amb un catàleg llibre , de gran qualitat , i que us recomano intensament que l’adquiriu. Una triple exposició que sols mereix un reconeixement unànime i que demostra que Josep Serra forma ja part de l’èlit  d'aquest adormit Mataró artístic.


En Josep Serra va arribar a l’abstracció després d’un pas ferm en la figuració tradicional i passar per el sedàs del realisme màgica , aquell que tingué prou importància a Mataró allà els vuitanta , amb  Sabillon i Capozzoli  com a promotors i Jordà, Bernardino i Serra com a components més locals.

Però estava clar que aquell simbolisme sotmès al pragmatisme formal del realisme l’encotillava i no li permetia el desgavell expansiu de la seva força pictòrica. El primer pas va ser el grup Eyns , amb Soriano i Prieto, on Serra practicà una abstracció gestual que malgrat l’avanç que significà no l’acabava d’alliberar-lo del tot. D’aquí el seu trencament i la seva evolució cap una abstracció de clara remembrança amb l’expressionisme abstracte americà en el que ha navegat amb molt d ‘esforç però assolint al fina un nivell i una dignitat davant la qual sols queda l’aplaudiment sincer. Un concepte creatiu esdevingut per a ell, una veritable necessitat vital, tal i com explicita amb el títol de l’exposició.

L’autor no ha volgut fer mirada enrere en aquesta exposició. Ha preferit presentar la seva realitat més personal. Obra més antiga ( no més de cinc anys ) però absolutament vàlida a la seva vila d’Argentona , amb una vesant potser més dolça i poètica , però igualment intensa , i en la que sedueix al públic en un estira i afluixa d’intensitats que convida a penetrar en la filosofia artística que s’ofereix.

Però està clar que el pes de la celebració està a l’Ateneu. Abstracció pura i dura. Sense concessions ni mistificacions. Obra sobre tela i essencialment en grans dimensions a la sala inferior i rotunda obra sobre paper, en la que sense perdre un gram de la força hi ha un desig més intens de sensibilitat, en una abstracció més íntima i propera. Tot , en aquesta aposta de la frase de Mark Rothko que encapçala el catàleg , que diu : “ No soc un artista abstracte. Tan sols m’interessa expressar emocions humanes”.



Unes emocions que son les que dominen en tota l’exposició. Recolzat amb un domini tècnic ben escaient , amb una paleta cromàtica jugada amb habilitat segons la intencionalitat de cada peça, Josep Serra es llença desfermat vers unes obres “ ... desproveïdes d’ancoratge i repòs, que mostren senyals d’ansietat , irracionalitat i fins i tot, de vegades , de violència , mentre que en general el color provoca neguit2 , que és ni més ni menys que com defineix  Michael Leja a les obres de Pollock, encara que cal tenir ben clar les abismals distàncies.

Passejar-se per l’exposició de Josep Serra és fer-ho per un món ben proper al propi. D’aturar-se davant de cada obra i intentar racionalitzar-la esdevé un exercici de psicoanàlisi personal que va més enllà del plaer estètic que les obres ens puguin pregonar. Caos ordenat en un equilibri sempre adient . Ritme desfermat , controlat mitjançant l’ús del gest i el color. Simfonia pictòrica que va molt més enllà de l’eterna dualitat abstracció / realisme , per fer entendre perfectament que l’art sols és art quan   existeix creació i comunicació com és en aquest cas.


És per això que recomanem de manera molt intensa aquesta exposició. I ho fem amb intenció encara més pujada per aquells que son esquerps per  a l’abstracció. Submergir-se a la mateixa amb els ulls oberts comporta adquirir un nou concepte de bellesa plàstica ( interior i exterior) i permet copsar un concepte tan bàsic , com menyspreat , de que l’abstracció no son mai quatre ratlles, quatre taques i uns colors , col·locats tant se’n don , en una tela, i sí és un concepte plàstic i estètic complex , que permet expressar amb tota intensitat les sensacions personals més íntimes , i les emocions externes més intenses.



És dons aquest camí de lluita i passió el que domina per damunt de l’amplitud d’obres que composen aquest variat conjunt expositiu que Josep serra ens ofereix, tot commemorant aquests costosos trenta anys de vida artística i expositiva. Trenta anys en els quals cada dia, en acostar-se al taller ha tingut molt clar que calia anar a la cerca i captura de les emocions i sensacions  del seu interior més personal i profund, per fer-les avinent mitjançant aquesta exposició pública del més íntim , com ho és una obra d’art.

Una intimitat que se'ns ofereix pura, neta , sense mistificacions,. Una intimitat que anirà parella a la nostra quan hi connectem. Una intimitat com sols pot oferir un creador que pensa de cor que només li interessa expressar emocions humanes . una intimitat que sols saben expressar els veritables artistes.
I no ho dubtin, en Josep serra , n’és un d’ells. 

I per el vist en aquesta magnífica “Necessitat vital” , un dels bons.
  

dissabte, de setembre 29, 2012

A ON VAS PSc?






A bon segur que no és aquesta la primera vegada que escric un post amb aquest títol , però darrerament son tants els disgustos que em dona el partit al que , sense haver militat mai, he votat sempre  amb l’excepció del meu vot en blanc en les darreres eleccions a la Generalitat ( Montilla ne va ser el culpable ), que crec cal alçar la veu una vegada més ( la veu del simple votant) per preguntar públicament de nou , a on vas PSC?.

Ja fa uns quants anys en que el PSC no és el que era. La potència desmesurada de la gent del Baix Llobregat , absolutament afins a una política espanyolista ( PSOE ) i alhora absolutament cecs en el sentiment catalanista , va provocar una deriva en el llenguatge polític catalanista  que va anant minvant enfrontat a un política sustentada essencialment en un populisme municipalista ( aquí , a Mataró, també l’hem patit) , esdevingut llei.

Però les urnes dicten sempre sentència. I malgrat que davant cada davallada sempre apareixia la frase tòpica de “ hem pres nota del que ens ha volgut dir l’electorat” , el camí ha estat sempre el mateix , que en el que pertoca a Catalunya , ha estat de corcoll i costa avall.

No fa pas tant que el PSC quasi va signar la seva sentència d'autodestrucció  Va ser en el darrer congrés , perfectament orquestrat des de la base PSOE, en que a partir del fonamentalisme de les bases més properes a l’espanyolisme més ranci ( i aquí Mataró n'és exemple paradigmàtic )  , es va gestar un òrgan de Govern tan esbiaixat que cal recordar va aportar al Congrés estatal 100 vots per l’anticatalanista Chacón , front 1 de sols per al jacobí Rubalcaba.

Ara , curiosament , és aquest òrgan de Govern  del partit , el que decideix per els seus pebrots que el candidat a la Generalitat serà escollit per ells mateixos i que en un gest de magnanimitat accepten que es presenti Tura amb un mínim d'avals ( saben abastament que no en pot aconseguir més ja que s’han carregat a tota l’ala catalanista) i així poder aparèixer amb una cara mínimament democràtica.

Però està clar que els votants no ens mamem el dit . La “legalitat” d'aquesta acció no implica una legitimitat ja que s’ha de recordar molt bé el compromís que el mateix Navarro ( a Terrassa enyoren Royes el que és de delirium tremens ) va prendre tot col·locant a les primàries com a eix del seu mandat.

Ara, demà diumenge , l’aparell decidirà anomenar a Navarro com a cap de llista. Ho farà, no per el bé de Catalunya , ni del PSc ( si és que encara podem dir que existeix ) i sí per el bé propi d‘ells mateixos. I  a més intentarà lluir de democràtic. Però  a on anem ?.

Està clar que fa molt de temps , - no pas d'ara -, que el PSC va amb el pas canviat. Els seus terribles dubtes davant la manifestació de l’11-S , la seva més que errònia posició davant del resultat de la mateixa , el gravíssim error de Navarro i Rubalcaba en la festa de la Rosa , van portar al partit a un pas absolutament canviat , justament al contrari del que reclama la ciutadania d'una Catalunya a la que ha de defensar. Cal recordar que és PSc i no PSOE .

En aquest pas canviat i amb els pixats al ventre , sense saber que fer , l’única sortida que ha tingut Navarro i els seus assessors més propers davant la postura de Mas, és la de la fugida endavant , amb unes ridícules esmenes que els han convertit en personatges de pandereta i els han desacreditat del tot com a polítics forts , que són els que es precisen justament en aquests moments.

I per acabar-ho d'adobar han agafat l’excusa del temps per obviar unes primàries i seguir manant. Però de veritat algú creu que és impossible fer unes primàries com cal?. No hi ha dubte que és possible d'un modus general si s’aposta per una línia d'actuació a l’estil d’ICV , però si es vol amagar aquesta possibilitat sota l’excusa de que es convertirien en unes pseudo -primàries , no hi ha cap excusa possible per no acceptar que siguin els militants i simpatitzants els que escollin el candidat. I com excusa no ha de servir la manca de temps ja que sortosament tots sabem qui és Montse Tura i qui és Pere Navarro i que poden aportar al futur d'aquest país. I queda clar per hom que no sigui un ase , que la balança qualitativa queda clarament decantada vers Montserrat Tura.

En aquests moments “El Periódico” , diari que no es pot considerar pas com anti socialista , publica dues enquestes . En una d'elles explica que 3 de cada 4  catalans està per el referèndum i el dret a decidir . En l’altra 2 de cada 3 votants a l’enquesta creu que Montserrat Tura hauria de ser el cap de llista.

I si voleu elements més propers només cal entrar en la xarxa i en el que pertoca a la nostra ciutat veure per on van els trets . Mentre que els actuals regidors i veritables ànima del partit en molts anys es troben en el cantó de les primàries i presenten el seu suport a Tura , el sector espanyolista que domina el partit després del cop d'estat del darrer congrés , defensa a través del bon amic D.Bote ( amb la intel·ligència que tens com has pogut caure sot el poder d'aquests capsigranys ) que no hi ha temps per organitzar unes primàries com cal ( si l’organització no es veu en cor millor que plegui ) i treu a passejar al hoolligan ultramuntà de Carlos Fernández per que etzibi a tort i dret , a tot aquell que no es mogui en l’òrbita de l’aparell.

I així estem. Demà diumenge es consolidarà la signatura de l’acta de suïcidi col·lectiu del PSC , anomenant a Pere Navarro com a cap de llista , personatge al que òbviament votarà sa mare , però no jo. I així es consolidarà la manca de visió política d'un poder entregat en cos i ànima al PSOE i que viu d'esquenes a la realitat nacional de Catalunya , ja que a questa és ben llunyana a aquella que ells desitjarien.

És per això que el divorci sembla ja obligat. Cal renovar el PSC de manera definitiva i sols es pot aconseguir mitjançant una veritable refundació i foragitant  a tots aquells incapaços d'entendre que socialisme i catalanisme han de ser els pilars fonamentals del partit, encara que el converteixi de moment en un grup residual i estigui lluny dels seus temps millors. Que d’enlairar-lo ja en tindrà cura tots aquells que creiem en el socialisme i que entenem que Catalunya és el nostre país i la nostra Pàtria.

dijous, de setembre 27, 2012

SALVADOR VALENTE . TEMPS







Inaugura temporada la sala del Col·legi d’Aparelladors tot presentant sota el genèric “Temps” el treball de l’artista uruguaià Salvador Valente de qui el bon afeccionat pot recordar les seva presència en diverses edicions de la Biennal Torres-García.


Valente practica una abstracció de caire espaial , de modus i manera que el conjunt de l’obra queda distribuït en zones delimitades per un simple entramat lineal que li serveix per marcar una equilibrada dispersió volumètrica , que amb l’ajut de cromatismes poc contrastats converteix en un petit exercici de serenor plàstica la seva obra.

Així és la base i el fonament del seu pensar , tal i com ha deixat patent en les seves participacions al Torres Garcia , però ara sembla voler anar més enllà , donant un petit gir al seu cargol creatiu . Potser cansat del cert estructuralisme del seu treball, l’autor avança ara amb la introducció del gruix , amb la recerca d’un cert desequilibri espaial i potenciant el que podríem considerar part gestual de la seva pintura.


Però els canvis , i més quan aquestos son essencialment subtils en l’aparença , precisen de temps per ser assumits , tant per l’artista com per  l’espectador. I aquesta circumstància s’evidencia en l’exposició.

Així , mentre que en les obres de mida més petita el resultat és prou reeixit i comportant un nivell estimable , el mateix no succeeix en el format gran en que es per la intenció visual i formal, amb peces desequilibrades en el tonal i principalment en l’establiment de les tensions pictòriques que haurien d’obtenir-se per aconseguir un resultat òptim.

D’aquí que el resultat global de la mostra sigui fluix i no respongui a les expectatives que el bon fer de l’artista permetia preveure , però malgrat això be val fer-ne una lectura optimista ja que existint la base d’aquest petit format és sols qüestió de temps que Valente assoleixi el nivell que li ha permès guanyar una merescuda fama , en especial en el seu país natal de l’Uruguai


CONVERSA


Per arrodonir aquest comentari , serveixi en aquest enllaç , el vídeo de la  conversa que va mantenir a “ el Públic” poc abans de la inauguració de la seva exposició.

dilluns, de setembre 24, 2012

MALES NOTICIES






Avui dilluns saltava la sorpresa en una noticia que ha agafat a quasi tots en calçotets. Quim Barnola , la mà dreta de l’Alcalde , qui ha governat en l’ombra aprofitant la seva habilitat per negociar amb tothom , intentant marcar una línia coherent en la disparitat de l’equip de Govern, - poc Govern i menys equip -,  intentant marcar un full de ruta davant la divergència de pensaments , i molt especialment de capacitats, ha dit adéu.  Ha dimitit per motius personals  que és el que és diu quan un dimiteix per què ja en té prou i per què, com molt bon professional que és , se sent incapaç de portar la barca del Govern , que fa aigües per arreu , a bon port. I davant d’això la seva honestedat l’ha fet plegar.

Una dimissió que com castell de cartes ha provocat  una concatenació de canvis que afecta , i de manera ben negativa , al món cultural. Així Josep M. Torrent que havia arribat a dirigir l’IMAC després d’un munt de negatives prèvies per part de persones del més variat pelatge , assoleix el càrrec de Barnola , mentre que és substituït per , ( Oh sorpresa ) , Esther Merino que havia estat  directora de l’IMAC en la infausta època de Sergi Penèdes. És a dir que pitjor no podem anar.

J.MºTorrent, home de partit i expert en comissariats polítics en els mitjans periodístics  públics, per seguir que de cap manera aquestos es desviessin de la línia marcada, va aterrar a l’IMAC i de seguida va entendre que era tant el que precisava canviar que calia començar per alguna ben espectacular per , al menys , cobrir-se les esquenes. I Les Santes era  el punt escaient , i més davant tota la problemàtica de l’any anterior. Així , quan vaig intentar parlar i discutir el tema plàstic , m,ho va deixar ben clar de manera ben honesta: Aquest any sols obriré una carpeta , la de Les Santes. L’any que bé , ja veurem.

Dons no, no ho veurem. Unes noves carpetes s’obren ja a la seva taula. Sort.

I la seva substituta és Esther Merino , és a dir , el zero absolut. Directora de l’IMAC després de la desaparició de Pena i com a pagament dels serveis prestats a ERC en l’alcaldia d’Argentona  i sota l’aixopluc de l’ex-alcalde Soy , Merino va ser la `perfecta definició del polític que arriba a un càrrec sense tenir-ne idea , i el que és pitjor, sense cap mena de ganes d’aprendre res. Així va ser el seu camí: No voler saber  res , no acudir a cap acte , escaquejar-se de tota responsabilitat i com que era incapaç  per ineptitud ,  va pensar que el millor era no decidir res i deixar que la barca de Penedès s’enfonsés en la misèria més absoluta.

Ara torna al càrrec, molt greu error, ja que ningú dubta de la seva ineptitud, però és clar, entre aquells que encara creuen que l’IMAC té futur en la seva dilució en el cos de l’Ajuntament l’alegria ha estat enorme. Ara de nou queda clar qui és qui mana a la cultura municipal que no és altra que Gisel Noè. I si aquest fet és terrible per la cultura mataronina , per la plàstica és paorós.

Que Déu ens agafi confesats.

PS.- Un bon amic diu que potser jo soc el menys indicat per escriure a quest post ja que mirant lluny potser en soc un dels responsables. Però crec que s’havia de fer , tot pensant  que vaig encertar de ple en la decisió més difícil de la meva trajectòria cultural.


RESPECTE PER ELS CIUTADANS

Mataró i Barcelona tenen govern de CiU.

Aquest cap de setmana, Festa Major de Barcelona. Gran festa a l’antiga fàbrica de cervesa Damm amb grups de nivell internacional. L’espectacle acaba rigorosament abans de les dotze per preservar el descans dels veïns.

A Mataró, “Festa de tardor” organitzada per la Hermandad del Santo Sepulcro , els que van portar a  la legió per a la seva “actuació” processional.  Que fa una germandat de Setmana santa organitzant una “Festa de Tardor”?. No ho sabem, el que si sabem és que va fer la festa amb tot el suport municipal i la presència i felicitació de Joan Mora  i Quim Fernández , mentre que els veïns ens ho menjàvem tot degut al decibels de la festa.  Una festa que el dissabte vespre va tenir  la disco mòbil més cutre del món, que  va aguantar fins a les dues de la matinada.

 Això sí que és preservar  el descans dels veïns. Gràcies




diumenge, de setembre 23, 2012

APRENENTS


El ministre Wert , a qui espero Déu tingui a la glòria quan calgui dons aquí millor que no n’ haguéssim  tingut coneixement , ha fet una nova reforma educativa. Diu que en ella intenta recomposar  la figura de l’aprenent però sota uns coneixements professionals previs. No estic en condicions de dir si té raó o no, però en tot a la vida hi ha un temps d’aprenentatge i en ell , un analista amb ull podria visionar , amb bona dosi d’encert , si aquell aprenent podrà assolir nivell o no. L’art no és element aliè a aquesta tesitura i les exposicions de Chari Orta i Armando Molina que aquests dies exposen en les nostres contrades hagi ho demostren.




La gent del Sant Lluc està duent a terme una tasca ingent , i a bon segur  poc agraïda, en el que pertoca al camp expositiu de Mataró. Intel·ligentment van establir com tres nivells en els seus espais expositius. El de màxim nivell, la joia de la corona,  a la sala del Col·legi d’Aparelladors. El nivell mig a la Sala de la Presó, i el darrer nivell a la sala del Casal Aliança. Però el quid de la qüestió està en definir qui ha d’exposar en cada indret. I aquí és on hi ha el perill d’errades , com ho ha estat, de totes totes , proposant a Chari Orta com a protagonista de la sala de la Presó.

Veure la invitació de la seva exposició no pressuposava  res de bo , però el resultat final és demolidor, convertint la seva mostra en una de les pitjors que el Sant Lluc ha fet en forces anys. Mancada de cap qualitat i farcida de tots els defectes , Chari Orta és l’exemple perfecte de l’aprenent al que encara li manca tot per poder fer el primer pas per individualitzar-se i fer una exposició.

Alguns poden pensar que aquesta crítica és tan demolidora com destructiva i jo penso justament el contrari. Un “pal” com aquest  pot servir per que l’autora reflexioni i vegi el molt que li queda encara per davant per poder desenvolupar de forma correcte la seva afecció i si no ho veu , pitjor per a ella, però en molts casos els eufemismes son un flac favor. I aquest n’és un d’ells.

Ara , sols queda fer un petit toc al Sant Lluc per que afini en la seva programació, sense cessions a qualsevol mena de concessió. La sala de la Presó ha atresorat prou nivellcom per malmetre’l amb exposicions tan penoses com les de Chari Orta.

A l’argentonina “Art i Gent” el cas és diferent. Exposa el madrileny Armando Molina que també és jovencell en això del camp expositiu. Provinent de diversos oficis , ha vist i cregut que en l’art està la seva veritat i el seu futur i a ell s’ha llençat en cos i ànima. Però com dèiem abans hi ha l’aprenentatge previ que significa no tan sols un component pràctic i tècnic , ans també un component ideològic , i si en el cas anterior fallaven els dos components en aquest cas hi ha un component interior que ens permet albirar futur.


Montero és clarament abstracte , però alhora existeix una indefinició absoluta en el seu interior , i crec que n’és conscient. D’aquí aquesta recerca , aquesta conjunció d’encerts agosarat amb errades de principiants que fan del conjunt expositiu una dispersió absoluta que dona nota baixa al conjunt presentat però que alhora et deixa la il·lusió de que en el seu progrés pot existir el suficient artista com per protagonitzar exposicions molt més importants.


FINS ELS PEBROTS

La confraria del “Santo Sepulcro” , una de les responsables de que la passada Setmana Santa de Mataró tingués ressò mediàtic per la presència  de legionaris en un acte processional , va decidir celebrar la tardor i per això res millor que envair el Passeig Carles Padrós , tallar-ne la circulació durant tres dies , i sotmetre als veïns  a una tortura decibèlica durant els mateixos , - fins a les dues de la matinada -, per a la celebració d’una festa associativa , en la que concerts de banda sacra , pasdobles , sevillanes , cançons infantils de quan un era jove ( Teresa Rabal, Payasos de la Tele ...), i caspa , però que molta caspa per arreu, n’han estat els únics protagonistes per a els quatre gats de la pròpia confraria.

Entenc que la “Cofradia del Santo Sepulcro” és una confraria de caire religiós i per tant és en aquest camp en el que ha de desenvolupar la seva trajectòria. No entenc per això que per una festa privada , la seva de la tardor , pugui envair l’espai públic i pugui crear tantes molèsties a un barri sota l’aixopluc d’un permís d’ocupació més que discutible. I el que entenc menys encara és la seva actitud agressiva ( fer una ullada al Facebook sempre és bo ) davant les queixes de qui patíem tal agressió externa, que no ens anava ni ens venia.

És per això que reclamo una vegada més uns criteris clars en la celebració de les mal anomenades “festes de barri” o semblants. No pot ser que el clientelisme polític envers certes entitats , encara que siguin ciutadanament inacceptables , permetin actes i actituds com les que hem patit aquesta setmana tots aquells propers a l’Avda. Carles Padrós
.
(Escric aquestes ratlles , amb totes les finestres tancades i repicant en el meu cap la veu d’alguna assassina de la cançó espanyola.
No soc independentista  però hi ha gent que està fent el possible per que en tingui una conversió absoluta)


divendres, de setembre 21, 2012

L’OIENT









Aquesta fotografia que encapçala avui aquest blog, o alguna de molt semblant, ha estat vista avui per milions de catalans , espanyols i gent d’arreu del món. La mirada s’haurà centrat bàsicament en els dos personatges protagonistes , Artur Mas i Mariano Rajoy , però a bon segur algú haurà observat també la imatge del quadre que els observa amatent al seu darrera. Una obra d’art que sembla escollida de manera exclusiva per a l’acte ja que resumeix en el seu fer tot el poder de la conversa. Així, és una abstracció plena de indefinicions, sense camps marcats , amb veladures i complexes coiuntures cromàtiques. Una obra que crida més a la incògnita que no pas a la concreció. És a dir justa la fusta de tot el que significà la política trobada.






Si ampliem el pla veiem però que l‘obra no està sola , que en té una de parella que complementa el conjunt i n’esdevé fidel guardià de tot el que succeeix. Però la pregunta surt d’immediat per aquell curiós , qui és l’autor d’ambdues obres? . Important ho ha de ser ja que ocupa espai tan privilegiat , però qui és l’autor?
Per a mi ha estat fàcil, i perdonin la immodesta , però és que és un dels meus artistes favorits , al que a més considero com un artista enormement  maltractat per la seva qualitat i trajectòria,  el que el fa desconegut de la gran majoria inclosos la majoria dels grans afeccionats.

Qui és l’autor?. Aquesta és la juguesca que avui us ofereixo.  Com a pista valgui dir que és l’únic artista espanyol que forma part del moviment expressionista abstracte americà i que disposa d’un magnífic Museu en una capital de província espanyola que va haver de tancar durant uns mesos d’aquest any per la reducció de les subvencions oficials i que ha pogut reobrir per  l’habilitat de la gestió, al vendre una obra del seu patrimoni a una industria amiga que alhora la cedida a perpetuïtat al Museu. És a dir, ha perdut patrimoni però manté l’obra en el fons i en exposició.

La solució?. D’aquí uns dies.



dijous, de setembre 20, 2012

CARA I CREU


Avui s'ha inaugurat a l'Ateneu Caixa Laietana , la primera de les mostres de "NECESITAT VITAL. 30 ANYS" , amb les que l'argentoni Josep Serra  inaugura la celebració personal per els seus trenta anys de vida expositiva.
Una exposició aquesta , de gran qualitat i que esdevé en una de les millors inaugurades a Mataró en els darrers anys , essent perfectament comparable a qualsevol exposició de les que estan exposades a la nostra capital, la de l'Estat i més enllà.

Una exposició de la que en caldrà parlar i molt, en acabar les diverses inauguracions  previstes.

Per altra costat , i mitjançant un mitjà informatiu , ens hem assabentat que demà a Can Palauet s'inaugura la X Mostra d'Art Jove. Una mostra discutible en la convocatòria i més encara en la seva difusió de marcats tints poc nets , per emprar una expressió suau.

Per això hem adreçat aquesta carta al regidor Joaqím Fernández per a tal d'obtenir les corresponents explicacions


Sr. Quim Fernández
Regidor de Cultura

 Benvolgut
Mitjançant els mitjans de comunicació m’he assabentat de que demà divendres s’inaugura la X Mostra d’Art Jove , organitzada per la regidoria de la que n’és el cap.

Fora del fet , lamentable al meu entendre , que d’ençà la meva dimissió com a membre del Consell Rector de lIMAC , he deixat de rebre qualsevol tipus d’informació del mateix , fet que considero no és de rebut degut a la meva tasca com a crític d’art en mitjans de la ciutat, serveixin aquestes paraules per conèixer de primera mà l’estructura d’aquesta Mostra d’Art Jove , que de cop i volta apareix a la ciutat.

Vaig ser membre de l Consell rector de l’IIMAC fins el mes de Juny i mai es va parlar ni una paraula d’aquesta mostra . He cercat en els mitjans d’informació local “Capgròs” i ”Tot Mataró” notícies al respecte de la convocatòria i no n’apareix ni un borrall.

M’he posat en contacte amb diversos artistes plàstics de Mataró i comarca, que podrien haver accedit a la mateixa i cap d’ells ha tingut notícia de l’existència de l’esmentada Mostra d’Art Jove.

És per això que li dirigeixo aquestes ratlles per a tal de saber quins han etat els camins emprats en la difusió d’aquesta mostra , i així esvair allò que tot el món de la plàstica local i comarcal té clar , que ha estat una altra activitat partidista d el’IMAC per a tal d’afavorir a l’únic art que sembla existir oficialment a la ciutat com és l’art mal anomenat contemporani , i afavorir de pas a un ens com és Can Xalant , que malgrat les promeses electorals de CiU , segueix gaudint d’unes condicions de privilegi inaudites en una democràcia , com ho demostra que quinze mesos després del canvi de govern , el concurs de Can Xalant segueixi a l’aigüera i a bon segur dintre de poc es renovarà la seva concessió per un temps nou en aquesta eternització d’una situació legalment regular però èticament absolutament reprovable.

En espera de les seves respostes
Una abraçada
Pere Pascual “PIC” , crític d’art


PS.- Tant aquesta carta com la seva resposta seran publicades al meu blog “transport públic” per entendre que no es tracta d’una qüestió personal i sí de la comunitat artística local.

dimecres, de setembre 19, 2012

JOSEP SERRA . NECESSITAT VITAL. TRENTA ANYS


 

 
 
Demà dijous, a dos quarts de vuit del vespre ,a l’Ateneu Caixa Laietana s’inaugurarà la primera de les quatre exposicions que Josep Serra s’ha muntat per celebrar la magnífica xifra de 30 anys d’activitat artística. Les sales del primer i segon pis aculliran la mateixa que es veurà completada amb les dues exposicons a Argentona ( Museu del Càntir i casa Gòtica ) , amb inauguració el proper dissabte a les vuit del vespre , mentre que per completa la jugada el proper dimarts, també a les vuit del vespre , inaugurarà racó en la bacelonina Galeria Setba , a la Pça Reial.

Quatre exposicions en les que presenta obra actual i dels anys més propers , sense cercar de cap de les maneres que sigui una retrospectiva , deixant tan sols el pes del record en dues peces dels seus començaments per que marquin el pas del temps i la seva evolució.

Unes exposicions que us recomanem amb tot plaer , el mateix que tindrem en presentar-les tal i com hem fet amb el text de presentació del magnífic catàleg / llibre que ha editat per l’ocasió. Un text en el que aprofundim en el més que interessant treball que ens ofereix l’autor i que reproduïm a continuació:
 
 

 
 
 
NECESSITAT VITAL
30 ANYS

 
“No soc un artista abstracte,
tan sols m’interessa expressar emocions humanes”

                                                    ( Mark Rothko)

 
 

 

 

Fa ja un temps que els artistes van entendre la necessitat de donar títol a les seves exposicions. Va ser després de copsar que una exposició no era tan sols el recull d’un seguit de peces que es col·locaven, més o menys ordenadament  en l’espai expositiu. Que una exposició no deixava de ser com un capítol de la seva obra total i per tant havia de mantenir una coherència en el global, alhora que ser pont d’unió entre el seu passat artístic i el seu futur.

Però posar títol a una exposició, batejar-la en una paraula , no és un fet baladí i sí és sempre aposta difícil . Ho és ja que la frase o paraula triada serà la que marcarà empremta i per tant haurà de definir de la manera més exacte tot el sentit de la mostra , esdevenint alhora la pista iniciàtica que ha de servir per a l’espectador com a primer punt d’informació d’allò que li vol comunicar l’artista.

 

En Josep Serra , aquest artista argentoní que celebra ara amb aquest seguit d’exposicions la gens menyspreable xifra de trenta anys de vida artística expositiva, ho ha tingut ben clar des del primer moment. Per ell, tot el seu concepte artístic , el què , com, quan i de quina manera , es resumeix sempre en un sentiment unívoc que s’expressa en una veritable necessitat vital de ser artista , i a més , de ser-ho amb aquesta la seva pintura.

Si som curiosos i ens acostem al diccionari  veurem que necessitat és “ allò de que hom no pot prescindir ” , mentre que vital correspon a “ allò que dóna la vida o la manté ”. És justament aquí, en aquest entrecreuament espiritual d’ambdós  conceptes, on es genera una ànsia creativa que començà com tothom, en aquells primerencs dibuixos  establerts al modus i la metòdica de l’època  i que tan bocabadats deixaven a familiars , amics i companys, per la seva magnífica reproducció de la realitat.

 

Una obra però que va quedar ràpidament en l’oblit  en la recerca d’unes noves formes d’expressió que fossin més “sentides” per ell mateix. Entenia Josep Serra  que l’art és una comunicació d’emocions , però que alhora era precís que aquestes produïssin un cert neguit a l’espectador , obligant-lo a anar més enllà de l’aparença.

Per aquells dies ,- la dècada dels vuitanta -, dominava en l’entorn de Mataró  un art essencialment simbolista . Per un costat Eduard Alcoy i Josep Maria  Rovira Brull havien creat, per un dir , la que a posteriori s’anomenaria “Escola de Mataró” , amb els artistes Josep Novellas, Perecoll, Pal, Pere Viada i Ricard Jordà. Una escola d’arrel simbolista , amb una accentuada crítica social i política.   Per l’altre costat , i amb l’enllaç comú de Ricard Jordà, s’establí una corrent parella a l’entorn del realisme màgic  , amb una certa arrel sud americana , amb els noms de Gregorio Sabillón , Capozzoli ,  l’argentoní Bernardino i d’altres , en la que Josep Serra va trobar aquell punt precís per poder fer el salt  evolutiu.

 

 

La seva solvència tècnica li va donar el fonament precís  i la seva emoció interna  li va donar l’aquiescència intel·lectual per conrear de manera prou satisfactòria aquells camins , com queda ben palès en la peça mostrada en aquesta exposició, que amb la seva presència no tan sols referencia al passat , ans serveix de molló inicial  en el definitiu caminar plàstic de l’artista.
 

 Josep Serra no és un artista fred , ans el contrari. La necessitat de la submissió estricta a l’ordre , per més fantàstic i imaginari que aquest fos , l’estrenyia en una cotilla que li tallava la seva circulació artística. El seu art precisava anar més enllà i sols el trencament absolut li podia donar les ales de llibertat que el seu concepte artístic precisava. La seva necessitat vital, dominant  ja en aquells moments , va servir per portar-lo a la seva realitat més interior, aquella en la que treballa des de llavors.

Potser tot rau en que Josep Serra participa del concepte de Rothko que encapçala aquest escrit. El que l’importa és expressar emocions i a més  fer-ho amb una potència tal que depassi la sempre fèrria defensa interior de l’espectador, remís a enfrontar-se a una imatge i a una idea ,  a bon segur incomprensible a primer cop d’ull,  front la qual poques ganes té en desxifrar tot aquell entramat d’imputs que sap  es dirigeixen cap ell i que ha d’intentar  copsar i traduir.

 

 

Serra entén perfectament la necessitat de que la seva pintura fugi del banal. Sap que és ben cert el tòpic de que l’artista no ha de pintar el que veu , i si en canvi ha de veure el que pinta , i d’aquí que trobi que l’essència de la seva pintura ha de recaure en el propi acte de pintar. Un acte materialitzat en el gest pictòric  que per tant  esdevé conseqüència del que hauríem de considerar un pur automatisme psíquic.  Un concepte parell al que fou fonament i clau del desenvolupament  del que amb el temps s’ha anomenat expressionisme abstracte.

 

És en aquest camp on Josep Serra millor s’identifica, si és que és precís i obligatori, encaixar  i/o  encaixonar a un artista en el redós d’un isme o tendència particular. És així ja que la seva pintura parteix del mateix ideari que no és altra que el convenciment de que la font primordial de l’art és l’ésser subjectiu de l’artista. Que és ell i ningú més que ell , el generador mental d’allò que després haurà de traslladar a l’obra d’art.

 

D’aquí que la seva pintura respongui sempre a una introspecció racional, sensible o irracional, segons s’escaigui. Una introspecció que el motiva a pintar signes , símbols, imatges , taques ..., escampades segons un ritme i una harmonia que sembla respondre sols a un encanteri personal que dirigeixi la seva mà , quan en realitat és fruit d’una profunda reflexió estètica i també ètica , que el dirigeix cap unes composicions que han de provocar una resposta sensitiva a l’espectador. L’han de frapar, neguitejar i motivar a sentir-les com a pròpies i per tant a sentir-se com a posseïdors d’una veritat artística.

Així l’obra de Serra s’expandeix en la tela d’una manera il·limitada i oberta. El seu fer sembla prendre dos models diferents però alhora concordants. En l’estilística de Pollock, la seva obra és un teixit de línies en expansió en la que el caos aparent ho domina tot. I diem aparent ja que el conjunt d’aquest caos s’observa equilibrat en un reordenament tel·lúric que dóna pes a l’obra i sembla alliberar-la de les tensions internes a que està sotmesa.

Però també s’evidencia la font de Clifford Still en aquest sentit d’extensió d’àrees cromàtiques que van dominant l’espai , com si intentessin retornar a un ordre més cartesià  tota  la disbauxa del desplegament indiscriminat dels gests, signes i senyals que conformen el treball de l’artista.

 

Uns elements aquests que son claus per a intentar entrar en el seu univers particular. Tenim així el ritme gestual que domina per damunt de tot establint espais i equilibris , alhora que es generador de la força central. Un gest establert que ara és més predominant que mai i que  podent ser esquer , acaba essent pilar de tot.

Amb ell hem de considerar el ritme com altre element fonamental. Un ritme que va des de lentituds emotives a la recerca de sensibilitats perdudes , fins a disbauxats brams que semblen exigir respostes contundents per part de l’espectador.

Tot amanit amb una paleta voluble i variable, jugada amb habilitat segons la intencionalitat de cada peça i que d’un temps ençà està ampliant el ventall de manera tan evident com positiva , amb l’aparició de nous cromatismes desconeguts en la seva trajectòria, que apuntalen uns nous camins a descobrir que es preveuen ja de bell antuvi com de gran interès en l’evolució del creador.

 

Així,  per parlar de l’obra de Josep Serra be podem acudir, - salvant totes les distancies que en aquest cas son abismals- ,  a les paraules de Michael Leja quan parla de les obres de Pollock  definint-les com a “... desproveïdes d’ancoratge i de repòs , mostren senyals d’ansietat, d’irracionalitat i fins i tot, de vegades , de violència, mentre que en general el color provoca neguit ...” , o a les paraules de Robert Motherwell  quan assegurava que “... les decisions importants en aquest procés creatiu, responen  a la veritat i no a criteris estètics. Cap artista no acaba tenint l’estil que s’esperava en començar. Només entregant-se completament al mitjà pictòric és possible trobar-se un mateix i trobar l’estil que el defineixi”.

 

 



És aquest camí de lluita i passió  el que domina per damunt de l’amplitud d’obres que composen aquest variat conjunt expositiu que Josep Serra ens ofereix, tot commemorant aquests costosos trenta anys de vida artística i expositiva. Trenta anys en els que cada dia , en acostar-se al taller ha tingut molt clar que calia anar a la cerca i captura de les sensacions i emocions del seu interior més personal i profund, per fer-lo avinent mitjançant  aquesta exposició pública del més íntim , com ho és una obra d’art.

 Una intimitat que se’ns ofereix pura , neta , sense mistificacions. Una intimitat que anirà parella a la nostra quan connectem amb ella. Una intimitat com sols pot oferir un creador que pensa de cor que sols l’interessa expressar emocions humanes. Una intimitat que sols saben expressar-la els  veritables artistes.

 I no ho dubtin , en Josep Serra n’és un d’ells.

 
Pere Pascual, crític d’art.
Mataró, estiu del 2012
 


 

 

 

 

dimarts, de setembre 18, 2012

CONFERÈNCIES






A finals de la setmana passada es van celebrar a Mataró dues conferències prou importants com per fer-ne esment. Una , el dijous, de caire artístic  amb el protagonisme de Francesc Miralles i el preu de l’art com a temàtica , i l’altre, el divendres , de caire polític amb Miquel Iceta de protagonista i el federalisme com a opció política per a l’estat espanyol.

VALOR I PREU DE LES OBRES D’ART

Amb aquest títol tan suggerent el crític d’art Francesc Miralles , ben entroncat actualment amb la nostra ciutat ja que ha cedit a la mateixa el seu arxiu personal , va ser el protagonista d’un nou capítol d’aquest Dijous a la Nau que s’estan celebrant amb tot èxit , el segon dijous de cada mes.
La coincidència de dia, encara que no horària, amb la inauguració del Sant Lluc, coincidència que va esdevenir inevitable per raons d’agenda , va fer que l’assistència fos una mica més minvada i fossin una cinquantena d’atents receptors els que s’acostaren a la Nau per escoltar la dissertació del crític.

Després de repassar la història de l’art dels últims segles i explicar com les cases de subhastes, els marxants i les galeries han gestionat la compra-venda d’obres artístiques a partir del segle XVIII -coincidint amb la decadència de les monarquies, la aristocràcia i l’Església com a principals suports econòmics dels artistes-, el crític i historiador Francesc Miralles va anar desgranant el creixent divorci entre valor artístic i preu econòmic de les obres d’art.

La independència econòmica dels artistes va germinar en una nova temàtica a les obres d’art, fins aleshores monopolitzades pels retrats, les escenes militars o les figures religioses. Els creadors van tenir la llibertat de mirar al seu entorn i escollir què pintar o esculpir, i van néixer les primeres corrents artístiques. Però aquestes novetats van portar aparellades les obres de petit format i un increment ingent del nombre de peces d’art. Van ser aquests fets els que van transformar el món de l’art, creant la necessitat de donar sortida a la gran quantitat d’obres que s’havien produït i de permetre la supervivència dels artistes que les havien creat. Es va generar un nou fet econòmic al voltant de la creació i la producció artística que fins aleshores no havia existit. Les subhastes, els marxants i les galeries van entrar així en escena.

Però segons en Miralles, va ser després de la Segona Guerra Mundial quan l’escenari artístic pren un nou i definitiu rumb, amb el relleu de París com a capital artística del món, a favor de Nova York. Miralles va dir que “de la mateixa manera que hi va haver un Pla Marshall per rehabilitar la economia europea, hi va haver un Pla Marshall cultural per imposar la cultura nord americana a Europa i al món”, sovint, de manera aliena al valor estètic de les obres d’art, la qual cosa “portarà a la disbauxa actual”.

Segons Miralles, “ara es venen marques, ja no es venen obres d’art” i va il·lustrar aquesta reflexió amb diversos exemples, com l’art d’Andy Warhol o l’interès de la Col·lecció Saatchi per impulsar la carrera d’artistes com en Damien Hirst, un dels més cotitzats al panorama artístic actual, que compta fins i tot amb un equip de més de 140 persones que es dediquen a produir obres amb la seva signatura “creant productes comercials, el que és igual a una degradació del concepte cultural”. Ha explicat que és així com “la marca supleix el judici crític” alhora que la figura desprestigiada de l’intel·lectual “ha perdut la seva credibilitat ètica”.

El crític d’art va acabar la seva conferència comentant que si l’art local no és cotitza igual que el de d’altres parts del món és degut a que “no hi ha un entramat econòmic al darrera”.

Una conferència desenvolupada en el tradicional estil disbauxat de Francesc Miralles que ens va permetre aprofundir en aquest món , tantes vegades opac per a tants , com és el del comerç i l’art.


FEDERALISME: CATALUNYA I ESPANYA




Títol també ben seductor per aquesta conferència que Miquel Iceta va realitzar a la Nau Cabot i Barba , davant d’una trentena d’assistents.

Després d’una lamentable presentació per part del cap del PSC local, en Xesco Gomar que es dedicà a menysvalorar la manifestació del 11S i discutir les seves xifres , fet que obligà a Iceta a començar la seva dissertació tot puntualitzant que el quid de la qüestió no estava en les xifres i sí en el fet de que havia estat la manifestació més important celebrada mai a Catalunya.

Miquel Iceta , intel·ligent , cultivat , bon orador i amb saviesa per contactar amb el públic va desgranar la teoria federalista i la contraposició amb l’ independentisme ,remarcant els avantatges que al seu entendre implica a quest sistema d’estat. Una conferència convincent però de la que vaig sortir amb el convenciment que podria haver defensat amb igual habilitat , dades i convicció la idea contrària.

Una idea , la del federalisme , que a mi no em desagrada gens , i menys si es tracta del federalisme asimètric de Maragall, però que actualment té un enorme problema de fons i de base. Per aconseguir un estat federal és necessari que siguin les diverses parts les que es vulguin federar. I avui per avui a Espanya no hi ha ningú, ni el PP ni el PSOE ( Rubalcaba ho deixava ben clar el passat diumenge ) que estigui per la labor , per el que el federalisme sí que pot ser actualment una quimera.

És clar que potser la clau de tot està en aquesta mena d’autodeterminació amb olor a independència però amb flaire federal, que sembla encisar a Mas , segons la docta opinió de Joan Salicrú en un article del seu blog que us recomano no us perdeu.
Per si esteu interessats en aprofundir amb el pensament d’Iceta , valgui aquest apunt en el seu blog que reflexa perfectament allò que digué en viu a la seva conferència , i que a més a més porta tal quantitat d’enllaços a les més diverses reaccions a la manifestació del 11S i les seves conseqüències que esdevé una peça a guardar per poder , amb el temps, comparar raons i veritats.