Per veure l’exposició que Josep Serra
presenta a l’Ateneu Caixa Laietana cal
entrar a la planta baixa i empassar-se bona part de la Sant Lluc. Si un ,
després de veure tanta mediocritat junta, encara té ganes de veure art a bon segur que seguirà el rètol que marca que
l’exposició continua en la següent planta (el que no és veritat dons és una
altra exposició) i accedirà a l’espai on l’argentoní Serra senyoreja amb la
seva abstracció.
Entrar en la mateixa ja és un cop
dur, impressionant. Les quatre peces que dominen la sala et deixen bocabadat .
Son unes peces intenses , que parlen per si soles i que et conviden amb la seva
força a penetrar en l’univers que l’artista argentoní ens ofereix sense por,
amb tota valentia , amb el sentiment de seguretat que dona la certesa de saber
que un està en el camí idoni i que l’art que intenta crear té en la seva ànima
la qualitat suficient com per ser llençat a l’espectador del mateix.
Josep Serra compleix trenta anys en
això de l’art i ha volgut celebrar-ho com calia. Essent humil ha entès que no
hi ha diners per a gaires festes i que per tant s’ho havia de currar. Així que
mentre altres en veure la manca d'ajuts públics ( manca ben lamentable vist el
que sí dediquen a altres actes culturals ja sigui provinents de Can Xalant , la
Hermandad del Santo Sepulcro o la Penya Al-Andalus ) decidien llençar la
tovallola, Serra ha fet feina de formigueta i pidolant aquí i allà ha
aconseguit el suficient com per presentar una triple exposició , ocupant les
plantes superiors de l’Ateneu Caixa Laietana ( Mataró ) , el Museu del Càntir i
la Casa Gòtica (Argentona) i una sala de
la barcelonina galeria Setba. I a més fer-ho amb un catàleg llibre , de gran
qualitat , i que us recomano intensament que l’adquiriu. Una triple exposició
que sols mereix un reconeixement unànime i que demostra que Josep Serra forma
ja part de l’èlit d'aquest adormit Mataró artístic.
En Josep Serra va arribar a
l’abstracció després d’un pas ferm en la figuració tradicional i passar per el
sedàs del realisme màgica , aquell que tingué prou importància a Mataró allà
els vuitanta , amb Sabillon i
Capozzoli com a promotors i Jordà,
Bernardino i Serra com a components més locals.
Però estava clar que aquell
simbolisme sotmès al pragmatisme formal del realisme l’encotillava i no li
permetia el desgavell expansiu de la seva força pictòrica. El primer pas va ser
el grup Eyns , amb Soriano i Prieto, on Serra practicà una abstracció gestual
que malgrat l’avanç que significà no l’acabava d’alliberar-lo del tot. D’aquí
el seu trencament i la seva evolució cap una abstracció de clara remembrança
amb l’expressionisme abstracte americà en el que ha navegat amb molt d ‘esforç
però assolint al fina un nivell i una dignitat davant la qual sols queda l’aplaudiment
sincer. Un concepte creatiu esdevingut per a ell, una veritable necessitat
vital, tal i com explicita amb el títol de l’exposició.
L’autor no ha volgut fer mirada
enrere en aquesta exposició. Ha preferit presentar la seva realitat més
personal. Obra més antiga ( no més de cinc anys ) però absolutament vàlida a la
seva vila d’Argentona , amb una vesant potser més dolça i poètica , però
igualment intensa , i en la que sedueix al públic en un estira i afluixa
d’intensitats que convida a penetrar en la filosofia artística que s’ofereix.
Però està clar que el pes de la
celebració està a l’Ateneu. Abstracció pura i dura. Sense concessions ni mistificacions.
Obra sobre tela i essencialment en grans dimensions a la sala inferior i
rotunda obra sobre paper, en la que sense perdre un gram de la força hi ha un
desig més intens de sensibilitat, en una abstracció més íntima i propera. Tot ,
en aquesta aposta de la frase de Mark Rothko que encapçala el catàleg , que diu
: “ No soc un artista abstracte. Tan sols m’interessa expressar emocions
humanes”.
Unes emocions que son les que
dominen en tota l’exposició. Recolzat amb un domini tècnic ben escaient , amb
una paleta cromàtica jugada amb habilitat segons la intencionalitat de cada
peça, Josep Serra es llença desfermat vers unes obres “ ... desproveïdes
d’ancoratge i repòs, que mostren senyals d’ansietat , irracionalitat i fins i
tot, de vegades , de violència , mentre que en general el color provoca neguit2
, que és ni més ni menys que com defineix
Michael Leja a les obres de Pollock, encara que cal tenir ben clar les
abismals distàncies.
Passejar-se per l’exposició de
Josep Serra és fer-ho per un món ben proper al propi. D’aturar-se davant de
cada obra i intentar racionalitzar-la esdevé un exercici de psicoanàlisi
personal que va més enllà del plaer estètic que les obres ens puguin pregonar. Caos
ordenat en un equilibri sempre adient . Ritme desfermat , controlat mitjançant
l’ús del gest i el color. Simfonia pictòrica que va molt més enllà de l’eterna
dualitat abstracció / realisme , per fer entendre perfectament que l’art sols
és art quan existeix creació i
comunicació com és en aquest cas.
És per això que recomanem de manera
molt intensa aquesta exposició. I ho fem amb intenció encara més pujada per
aquells que son esquerps per a
l’abstracció. Submergir-se a la mateixa amb els ulls oberts comporta adquirir
un nou concepte de bellesa plàstica ( interior i exterior) i permet copsar un
concepte tan bàsic , com menyspreat , de que l’abstracció no son mai quatre ratlles,
quatre taques i uns colors , col·locats tant se’n don , en una tela, i sí és un
concepte plàstic i estètic complex , que permet expressar amb tota intensitat
les sensacions personals més íntimes , i les emocions externes més intenses.
És dons aquest camí de lluita i
passió el que domina per damunt de l’amplitud d’obres que composen aquest
variat conjunt expositiu que Josep serra ens ofereix, tot commemorant aquests
costosos trenta anys de vida artística i expositiva. Trenta anys en els quals
cada dia, en acostar-se al taller ha tingut molt clar que calia anar a la cerca
i captura de les emocions i sensacions
del seu interior més personal i profund, per fer-les avinent mitjançant
aquesta exposició pública del més íntim , com ho és una obra d’art.
Una intimitat que se'ns ofereix
pura, neta , sense mistificacions,. Una intimitat que anirà parella a la nostra
quan hi connectem. Una intimitat com sols pot oferir un creador que pensa de
cor que només li interessa expressar emocions humanes . una intimitat que sols
saben expressar els veritables artistes.
I no ho dubtin, en Josep serra ,
n’és un d’ells.
I per el vist en aquesta magnífica “Necessitat
vital” , un dels bons.