dimarts, de setembre 29, 2009

TELEVISIÓ MATARÓ / MARESME



No hi ha dubte que la notícia del dia avui a Mataró és la fusió de Televisió de Mataró amb Digital Maresme per configurar una televisió pública , encara que jo en diria de caire híbrid , que començarà a emetre tot just començar el proper any.

A dia d’avui és una fusió lògica. Ambdues televisions tenien greus problemes que afectaven a la seva viabilitat , però el seu positiu estava en camps complementaris. Mentre Marasme Digital disposava de mitjans tècnics i ajut polític , Televisió de Mataró disposava d’aquesta quota de credibilitat i respecte que s’ha guanyat en tota la seva trajectòria , pel fet difícil d’entendre per part del poder polític , de ser una televisió privada amb afany de pública. Així en aquestes circumstàncies el més natural i coherent era la fusió que donava com a fruit una nova televisió amb un ric passat i un futur prou interessant.

És lògic que m’hagi satisfet la notícia. Soc home de Televisió de Mataró en la que tinc l’honor d’haver estat amb M.José Recoder les primeres persones que aparegueren en pantalla , i d’això en fa més de vint-i-cinc. És per això que patia per la seva possible desaparició vista les carències , en especial econòmiques, en que es movia.
Ara el futur és difícil però és pot anar caminant amb una certa tranquil·litat , i a més quan segons el que s’ha dit avui, el pes i la direcció de programes restarà en mans de la gent de TVM , mentre que Maresme Digital es queda més en la zona de la gestió. Sembla ser dons un acord ben estudiat en que la lògica s’ha imposat.

Però l’alegria d’avui no em fa oblidar l’emprenyamenta de tant de temps , ja que mai vaig entendre la creació del canal públic en comptes de fer el que s’ha fet ara , que és ni més ni menys que potenciar-lo. Hom sap que la decisió, va ser absolutament política en aquest afany de sempre del Govern de ciutat de dominar la informació quan sempre ha estat dolent explicant-se i pitjor publicitant els seus èxits. I no ho dic jo, que ho ha dit el propi Govern.

El cert és que la creació de Maresme Digital va ser unànimement contestada no tan sols per tots els grups de l’oposició, ans també per l’opinió pública general que no entenia l’absurda trabeta per darrera que feia ensopegar fortament a l’apreciada Televisió de Mataró.
Però Baron i el seu Govern , entossudits com sempre , varen seguir endavant fins que ha arribat l’hora de rectificar. Ni més ni menys que el que succeí amb la Nau Gaudí, fent realitat allò que el Govern és l’únic que ensopega dues vegades en la mateixa pedra.

Justament en el post d’ahir , i en resposta a una opinió, explicitava el meu pensament de que aclarir o rectificar eren signes de valentia i honestedat. És el que avui li pertoca a Baron , encara que potser caldria puntualitzar que una cosa és una errada puntual i altra és aquest entossudiment que bé faria el Govern de la ciutat d’anar deixant enrera.

dilluns, de setembre 28, 2009

ESCÀNDOLS

Obrir el diari és submergir-se en un mar d’escàndols de tota mena que et deixen descol·locat i pensant en allò de ... però en quin món vivim.

En les planes d’informació espanyola apareix el cas Gürtel , amb informació actualitzada cada dia amb novetats inesperades , com si fos un fulletó d’aquells per fascicles. L’entramat corrupte de la corrupció del PP és evident però hom “niega la mayor” , mira cap un altre costat , la culpa la té Zapatero, això és un estat policial. I a més jo la tinc més llarga i tu encara ets més corrupte que jo. Davant d’això els escarafalls de rigor per part de la resta de partits polítics però sense aixecar molt la veu , que tots tenim cadàvers a l’armari i no fos cas .

Seguim a planes de nacional i el mateix del mateix ara amb Millet com a protagonista. Se somouen els ciments del país davant un atac a les essències més profundes , i a més fet per un dels nostres. De cada tapadora que s’aixeca en surt un ferum més fort , i heus aquí tots corrent a abrigar-se amb la bandera del desconeixement i el “ qui ho hauria d’haver dit” d’un Senyor com aquest. Alhora , més d’un , de dos i de tres , fent pregàries a la Moreneta per demanar que la cosa queda així.

Anem a esports i Laporta espiant companys per poder fer el xantatge corresponent i col·locar al de les jaquetes que curiosament té negocis amb el gordo que manava a TV3 i ara està al Barça. Un argument digne d’un telefilm de sèrie B , d’aquells que passen a les cadenes marginals allà les quatre de la matinada. Per amanir-ho tot sols cal fer les pertinents declaracions napoleòniques tot dient que “ ens tenen ganes , i a mi més...” , i acabar xiulant el tema de la Pantera Rosa a l’autobús de premsa. Demencial.

En les planes de societat veiem que avui comença a dispensar-se a les farmàcies la píndola post-coital, però no sé si a les catalanes també, ja que alguns farmacèutics volen fer-se objectors de consciència. A veure si succeirà com fa molts anys en que hi havia farmàcies que no venien preservatius , com per ex. les de Berga en mans de gent del Opus , el que va provocar en tota la rodalia la fama de folladors de la gent de Berga ja que anaven a les poblacions veïnes a comprar-los i ho feien de cinc en cinc, per a tal de tenir reserves.

Igualment es parla de la nova regulació de l’avortament , aquella en la que el Poder Judicial va ser incapaç de valorar degut a que el President es va abstenir a causa de la seva religiositat.
Però si sorprenent és el munt d’irregularitats , pitjor és veure que quan els causants volen explicar-les el que fan es tractar-nos a la gent del carrer com a disminuïts mentals, tot remarcant que en cap cas ningú està disposat a plegar sota cap concepte.

Que tots sabem que la financiació dels partits és cosa bruta i que caldria una nova llei que regularitzes tota la disbauxa que empren tots per a poder cobrir les seves despeses. Com sabem que ningú diu res , ja que el que estigui lliure de pecat.... I així anem i demà seran altres eleccions que la memòria és dèbil
Que s’ens posen els pels de punta de pensar que ningú dels prohoms que van seure al costat de Millet en qualsevol dels seus càrrec i tripijocs, va notar res . Algú ho pot creure?. Però tots a seguir agafats a la mamella dels múltiples càrrecs, i ben fort.
O l’auditoria de seguretat d’un espionatge barroer ?, però sempre sense dimitir , és clar que el sacrifici és per a bé del Barça..
O quedar-se tan panxo en els seus llocs de treball , negant-se a vendre el que permet la llei ( farmacèutics) sense deixar l’oficina i dedicar-se a altra branca de la professió que no els “neguitegés” tant l’ànima.?
O seguir presidint el Poder Judicial sense dictaminar legalment davant d’un projecte de llei, quan justament aquesta és la feina del càrrec?

Amb tot això el ciutadà de a peu , aquell que quan conta milers d’euros en arribar a dos ja s’ha descomptat. Aquell que segueix somiant en un país i un estat en els que manen siguin al menys una mica millors que ell , sols li queda el dret de cridar ben fort:
Aneu tots a fangar.

I si és possible , no torneu.

TÈCNIC DE CULTURA ( VISUAL ) A L’ IMAC.

Fa uns dies comentaven la malifeta de l’IMAC en presentar oposicions per aquest càrrec en ple mes d’Agost ( presentació del 7 al 26 d’Agost) ,ara podem observar que el concurs segueix en una zona ben obscura.

Les bases del concurs deien textualment:
“ ...el President de l'Institut Municipal d'Acció Cultural, o la persona en qui hagi delegat, dictarà resolució en el termini màxim d'un mes, declarant aprovada la llista provisional d'admesos i exclosos, i indicant el lloc, data i hora de començament de la primera fase. Aquesta resolució es publicarà al Butlletí Oficial de la Província (BOP), s'anunciarà en el tauler d'anuncis de l'Institut Municipal d'Acció Cultural (els aspirants també podran consultar aquesta informació a la pàgina web de l'Ajuntament de Mataró – http://www.mataro.cat)
No obstant això, la publicació de la llista provisional d'admesos i exclosos podrà ser substituïda per qualsevol dels sistemes de notificació o comunicació que estableix la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i procediment administratiu comú, modificada per la Llei 4/1999, de 26 de novembre”


Ha passat ja aquest mes de coll i el weeb municipal apareixen els resultats d’un munt de convocatòries però no d’aquesta. Que ha succeït dons?.

Pot ser que de tanta feina com tenen a l’IMAC no hagin tingut temps , fet que pot portar a impugnacions , o pot ser que sí que hagi aparegut la llista però que s’ha substituït la seva comunicació per mitjans habituals per altres de desconeguts aprofitant l’esquerda que permet la Llei , el que seria un fet d’obscurantisme absolut que no correspon amb la transparència amb la que l’Ajuntament publica els resultats dels seus concursos i encara ens portaria més a sospitar que aquesta plaça està predestinada i que es vol adjudicar d’amagatotis.

Un embolic , aquest el de la plaça de responsable d’arts visuals, que a petit nivell és un escàndol que no s’hauria de permetre de cap de les maneres.

ACLARIMENT

En el post del passat dia 16 de Setembre ( “ Reflexions Paral·leles “) , parlava de la gent de les JSC , col·locats tots ells en la menjadora de la que difícilment en podran sortir pel seu desconeixement de la vida real i en especial de la laboral.

Citava diversos cognoms i d’entre ells el de Mas , en referència a Eulàlia Mas que començà amb Montilla al Ministeri d’Indústria i continuà a la Generalitat amb càrrec important a la Secretaria de Joventut en el govern Maragall, i actualment segueix la seva carrera professional en la Generalitat en el Gabinet de Relacions Institucionals del departament d’Economia.

A bon segur que per precipitació vaig errar del tot el tret en col·locar en el mateix sac a aquestes persones que tenien el comú de les JSC. Però mentre en els altres son evidents els “mèrits” per ocupar els seus càrrecs , en el cas d’Eulàlia Mas cal significar que és Llicenciada en Polítiques i a més els càrrecs actuals els ha aconseguit per oposició , amb tot el que això significa.

És per això que no era de justícia l’equiparació amb la resta i per tant valguin aquestes línies com necessari i just aclariment .

diumenge, de setembre 27, 2009

ANTOLÒGICA RODOLF TUR

Aquest dissabte es va inaugurar a Argentona una mostra antològica de l’artista Rodolf Tur ( Mataró 1927) i que va residir gran part de la seva vida a la veïna vila on va morir ara farà 25 anys.
És per això que en motiu d’aquest aniversari s’ha celebrat aquest emocionant recordatori en forma d’aquesta exposició que ocupa els espais del Museu del Càntir i de la Casa Gòtica , aplegant un resum de la seva trajectòria artística. Una exposició per el record, que vaig tenir el goig de presentar a petició de la família , fet que em va complaure enormement , ja que gaudia de l’amistat de l’artista i havien estat moltes les hores de conversa que havia mantingut amb ell, amb l’art i l’esperit com sempitern protagonista.

L’obra de Rodolf Tur queda, al meu entendre , clarament diferenciada en dues parts : la del cos i la de l’esperit. Dit d’altra manera, la comercial , aquella que servia per vendre i per fer bullir l’olla ,- la de les mongetes sembla ser en deia ell -, i la que sorgia del seu turmentat interior.


En la primera, l’artista fa demostració de la seva enorme qualitat tècnica, aquella que deixava bocabadats als primers turistes de Lloret on hi tenia una galeria-estudi on pintava en directe seduint als visitants. Son obres de rara habilitat ( pallassos , galls , gira-sols ) on l’espàtula , el gest , el ritme i el color marquen el caràcter d’unes obres comercials, atractives, però alhora ben revolucionaries per l’habitual d’aquells anys. Temàtiques a les que afegeix el paisatge , treballat de manera densa , en un contrast de degradats , que evidencien la seva distància de l’habitual paisatge olotí , dominant en aquells temps.



















Però el veritable Rodolf Tur estava en l’altra cantó , en aquelles obres de caire religiós i social on podia abocar tots els seus neguits i inquietuds. Rodolf Tur era un home profundament espiritual , en l’amplitud que va des de la seva religiositat fins un cert misticisme , però alhora era un existencialista amb una clara angoixa vital que intentava expressar amb unes obres dures i abruptes de clara lectura social.

El treball de Rodolf Tur es fonamenta en una tècnica depurada que empra sempre de manera adequada. Per un costat està el fi dibuix amb el que crea un entramat sòlid que , especialment en els primers temps, li serveix d’eix d’uns treballs a l’ou amb aires d’icones orientals de gran qualitat i bellesa. Un dibuix que en les obres de caire social li serveix per estructurar unes figures , a voltes evanescents , amb un cert aire a M.Gudiol, tal i com recordava la seva filla Lydia.
Una exposició, record i homenatge a un artista que va saber expressar amb el seu art el seu immens neguit espiritual. Un art que semblant-nos llunyà , adquireix ara la força d’una nova realitat.

Antològica Rodolf Tur.
Fins el 25 d’Octubre. Museu del Càntir. Casa Gòtica. Argentona

dissabte, de setembre 26, 2009

MISSIÓ ARQUEOLÒGICA PIRINEUS 1907

L’anterior dijous el Museu de Mataró va presentar l’exposició organitzada per La Caixa al voltant de “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus”. Una inauguració que coincidia amb la del Sant Lluc en una coincidència que demostra o el grau de desconnexió de l’IMAC amb la ciutat (absolut ) , o el poder de La Caixa que marca dates ( inabastable), o el pensar que el regidor Penedès es va dir a si mateix que més valia matar dos ocells d’un tret i així ja que havia de complir amb La Caixa feia passejada al Sant Lluc, que ja feia pudor la seva permanent absència ( imperdonable).


Aquesta mostra que a bon segur ja ha visitat molta gent ja que s’ha passejat per arreu del país , - a bon segur Mataró deu ser una de les darrers parades -, fins i tot ha estat exposada a la veïna Premià -, reflecteix amb el segell de perfecció i didactisme que ofereixen aquestes mostres itinerants de La Caixa , la missió científica del Institut d’Estudis Catalans a les valls pirinenques amb l’intenció de recollir tota la informació possible al voltant de l’arquitectura romànica i dels bens artístics i arquitectònics que es trobaven en aquells indrets i que podríem dir estaven “amagats” per a la població en general. Una expedició de caire històric – científic i que va servir per començar a enlairar el poder de l’art romànic , convertit poc després i de la mà de Puig i Cadafalch en el pilar històric-cultural precís per al pensament de país existent en aquells moments noucentistes.

L’exposició formada per pannells amb una bona quantitat de fotografies provinents de la Fundació Amatller d’Art Hispànic , explica de manera clra i didàctica amb l’afegitó de detalls i curiositats , aquesta expedició en la que hi participaren l’historiador del dret Guillem de Broà , el conservador del Museu Episcopal de Vic, Josep Gudiol i el fotògraf Adolf Mas , juntament amb els arquitectes mataronins Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday.

El fet de la presència d’ambdós mataronins feia esperar un accent particular sobre els mateixos , però com és habitual la ganduleria del Museu s’ha limitat a muntar l’exposició i ni tan sols organitzar alguna activitat complementario.
Una mancança que el magnífic historiador i amic Joaquim Graupera explicita en el seu més que recomanable blog “Maresme Medieval” (quimgraupera.blogspot.com ) amb uns paràgrafs que no dubto en reproduir:

“Esperava, que aprofitant el fet de portar aquesta mostra a Mataró, el Museu Municipal dedicaria algun espai a ampliar la relació d’aquests membres de l’expedició amb la nostra ciutat, a més de tenir en compte que un d’ells, Josep Puig i Cadafalch, com a membre de l’Associació Artístic Arqueològica Matarones va col·laborar en la creació d’aquesta mateixa institució (Museu de Mataró) l’any 1894. Crec que amb el personal que disposa el Museu i la tradició que hi ha en l’estudi de l’art medieval en la mateixa ( Secció Amics de l’Art Romànic), hi hauria gent amb les capacitats necessàries per tal de fer aquest annex de l’exposició o bé per organitzar un cicle de conferències dedicada a aquest tema.

Un cop més lamentablement es desaprofiten oportunitats. Sembla que ens limitem a anar programant exposicions itinerants llogades a altres entitats, mentre que la ciutat disposa d’un ampli patrimoni que moltes vegades es difon molt poc i d’una gran tradició historiogràfica desaprofitada. Enyorem una etapa passada en que el Museu era un espai obert per fer xerrades, col·loquis, tertúlies i altres activitats sobre la nostra història i el nostre patrimoni i on tots hi
érem benvinguts.”

Tot coincidint amb aquestes opinions , vull coincidir també amb ell recomanant aquesta mostra. Malgrat aquesta absència local que tan de bé faria a l’exposició , la resta té prou importància com per que aquells que no l’hagin visitat en altre indret hi facin detinguda passejada. Val la pena.

dimecres, de setembre 23, 2009

MOBILITAT SOSTENIBLE I SEGURA

Aquests dies s’està celebrant per arreu unes jornades dedicades a consciènciar a la població de la necessitat d’establir en el que pertoca a la mobilitat d’unes pautes d’actuació que primin per damunt de tot la sostenibilitat i la seguretat.

Aquests tipus de jornades em semblen molt bé i acostumen a tenir positius resultats ja que penso existeix ja una conscienciació prèvia . Però una vegada convençut l’individu sols falta que trobi els elements adients per dur-ho a terme. Que trobi més facilitat que no pas entrebancs ja que si no el més natural és que torni als seus hàbits de costum i tot se’n vagi en orris , i el cert que això és el que acaba succeint generalment.

Soc un ferm defensor del transport públic que uso de manera diaria. El vehicle privat sols l’uso per desplaçaments fora de l’habitual. Però hi ha vegades que et venen ganes denviar-ho tot a passeig i caure en el vici del cotxe porta a porta. En aquests darrers dies el pensament m’ha voltat en dues ocasions.

La primera ha estat al voltant del nou centre de formació de les Tres Roques, lloc de difícil i incòmode accés que a bon segur retraurà a molts possibles interessats. Essent un lloc d’impossible aparcament , incòmode accés a peu o en bici pel costerut del camí, vaig pensar en el bus, amb resultats ben lamentables en la resposta. Línies que per la seva orbitalitat efectuen quasi un passeig turístic per la ciutat , temps de pas que en el millor dels casos és de mitja hora, etc. Per tant , si algun dia anem a Tres Riques tocarà agafar el cotxe i ja veurem que en fem d’ell. O potser el millor serà ni apropar-se .


La segona té com a protagonista l’Empresa Casas , la meva fidel companya de viatges a Barcelona de fa quaranta anys. De la Casas n’he parlat moltes vegades i sempre malament. El cert és que ara ha millorat la puntualitat , però el que no millora és el tracte als passatgers als que en hores punta transporta com animals.

L’arribada del nou curs ha comportant com passa cada any , un augment de passatgers en les primers hores del matí. El meu autobús habitual ( 6.15 h. C2) quasi s'omple a la Pça Granollers i sortim de Cerdanyola amb un munt de gent dreta o asseguda per les escales. I a l’autopista hi falta gent. I mentre en el cotxe privar hom ha d’anar amb el cinturó de seguretat ( perfecte) , aqui la gent dreta , amb dificultat per agafar-se i disposat a estampar-se contra qui sigui o el que sigui , a la primera frenada una mica brusca. Mobilitat sostenible per a l’empresa , insostenible per els passatgers , i de segura, res de res.

És per això que aprofitant aquesta setmana de la mobilitat convidaria al senyor Alcalde i al regidor de Mobilitat a fer excursió cap a Tres Roques amb el bus urbà ( val portar entrepà per si s’agafa gana per la durada del viatge) i l’endemà agafar a Cerdanyola el primer C2 del dia ( 6.15 hores) per viure en pròpia carn l’inacceptable transport dels patidors viatgers que soporten dia a dia aquest perillós desgavell, davant la inòpia de l’Administració que tan sols actuarà quan succeeixi una desgràcia , que no volent ser ocell de mal auguri , pot ser qualsevol dia d’aquests.


PS.- No està de més recordar als membres del nostre govern, que si s’atreveixen a aquesta aventura , han d’anar preparats amb bitllets de deu euros , sí, de deu , d’aquells que la majoria de caixers no dispensen , ja que si no el xofer , amb mirada de matador , els obligarà a baixar de l’autobus.
Una altra actuació que ajuden a una mobilitat sostenible i segura.

PS2.- Vist que a vegades fa uns anys anàvem millor amb el transport públic, he volgut homentajar als vells autobusos , tot amanint l'escrit amb el record de la seva imatge.

dimarts, de setembre 22, 2009

DOMÈNEC



Aquells que tenim el costum matiner de llegir el diari i en ell prestem especial atenció a la secció de cultura , avui quasi ens hem despertat amb la noticia que apareixia en tots ells , amb el comentari de la mostra “Modernologies. Artistes contemporanis investiguen la modernitat i el modernisme” que ahir va ser presentada al MACBA. Qui hagi estat més encuriosit haurà pogut saber que l’únic artista català d’entre els 30 creadors que presenten 130 obres és el mataroní Domènec ( 1962 ).

Segons podem llegir, Domènec presenta la instal·lació “Existenzminimum” (2002) que fa referència al paper de l’arquitectura com a símbol dels ideals moderns. La peça és una reproducció del monument de Mies van der Rohe dedicat a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecth , que van ser assassinats el 1919. L’artista converteix aquest monument ( destruït pels nazis) en un habitacle mínim, tan sols amb l’espaí suficient per estirar-hi un sac de dormir, amb el que fa referència al congrés d’arquitectura del Ciam (1929) realitzat amb l’objectiu d’establir unes pautes universals que poguessin garantir un habitatge digne, de petites dimensions.
Domènec que aporta les instruccions per a la seva autoconstrucció sembla establir el concepte de “ que els ideals de l’esquerra comunista es venguessin a Ikea “ , segons la comissària de la mostra , Sabine Breitwieser.

No fa falta repetir aquí que no soc gens amant de moltes de les coses que es realitzen sota l’aixopluc del concepte d’arts visuals. Crec que hi ha molta banalitat , amagada sota l’embolcall d’una modernitat que si no entens sembla ser que ja estàs gaga. La meva crítica està especialment dirigida cap a aquesta incomunicació , moltes vegades buscada , com si l’obra millorés de manera proporcional a la seva inintel·ligibilitat. Com succeeix en aquesta mostra en que segons “El Periódico” , “totes les peces són una reacció a obres, fets o paraules anteriors i la seva comprensió és gairebé impossible si no es tenen totes les referències”.

Cal felicitar a Domènec ja que honor com el que significa ser escollit per aquesta mostra no està a l’abast de tothom i el col·loca en un lloc preeminent entre els artistes de la seva tendència creativa. Però a mi m’agradaria anar una mica més lluny.

Una selecció com aquesta crec que és un fet important en les arts de la ciutat i més encara per les oficials que ho aposten tot a aquest camí. Si és així per què no aprofitar l’avinentesa i explotar-ho com la bona noticia que en realitat és ?.
Sempre he cregut que un dels papers de l’IMAC ha de ser el recolzar i publicitar totes les activitats que els artistes mataronins celebren fora de la ciutat, però aquest és un altra dels somnis que un està convençut que mai veurà , i menys amb el personal que corre actualment per Beneficència.

Malgrat tot esperem que alguna vegada es produeixi el miracle.

(No disposant de la imatge de l’obra de Domènec , la que presentem és la dl monument original de Mies van der Rohe)

dilluns, de setembre 21, 2009

TITELLES

Magnífica la sorpresa que ens ofereix Joan Hortós de la mà de la gent del Sant Lluc, en l’espai expositiu que aquests disposen en els locals de la Presó que en aquesta ocasió , com en d’altres , s’amplia al potent receptacle artístic que n’és el pati de l’edifici d’Elies Rogent.

Massa vegades el concepte “art” l’apliquem tan sols a aquells elements que responen a uns canons pre-establerts , mentre que elements als que sí considerem un cert toc creatiu però pel material, el seu futur ús , la tècnica emprada etc , els deixem en aquesta mena de llimbs artístics que acaben en ser els conceptes “artesania” , “arts aplicades “ etc, fet que és un absolut error ja que el concepte d’art s’ha de moure essencialment en el de la comunicació d’emocions i sensibilitats.

Joan Hortós ens transporta a aquest dilema , a bon segur sense voler. Per aquesta exposició presenta una vintena de dibuixos i una xifra parella de titelles, que depassen amplament el contingut del concepte artesà per ser considerades “obres d’art”.
Per un costat , - en la sala interior - , Hortós és mostra enormement incisiu amb uns dibuixos que conjuguen conceptes tan diversos com les referències a Joan Ponç i a Warhol , en els que de forma alegre i desenfadada explicita, tant la seva interioritat com les reflexions que el mon que l’envolta li provoca. Amb habilitat compositiva , preciosisme tècnic i molt especialment capacitat creativa , els treballs d’Hortós son llaminers a la vista però una vegada assaborits per ella , penetren amb tota la seva carrega en l’interior del visitant amatent.

Element diferent però parell és el seu treball amb les titelles. Limitat aquí per una necessitat de que les seves obres , encara que especials “funcionin” com si d’una titella tradicional es tractés , Hortós juga sàviament les seves cartes amb una aposta agosarada en la que aconsegueix no tan sols un tractament extern cridaner i atractiu , ans també el que és molt més difícil que les seves peces s’estableixin alhora en una dinàmica de conceptes. Elles responen en certa manera a la reconversió dels estereotips , oferint una lectura àgil, intensa, divertida i alhora crítica d’uns elements que ens transporten al paral·lelisme evident amb nosaltres mateixos.

Una exposició aquesta de Joan Hortós que cal visitar amb la seguretat de que en ella hom obtindrà molts imputs al voltant dels quals caldrà reflexionar. Una excel·lent exposició.

PS.- Les fotografies són manllevades del blog del Sant Lluc , blog en el qual es pot visitar tota l’exposició del Sant Lluc mitjançant les fotografies de tots els artistes participants. Una bona idea , realitzada amb tota rapidesa i a la que cal felicitar.

150 ANYS

Tot parlant de l’edifici de la Presó d’Elies Rogent , cal recordar que aquest edifici destinat a presó , va ser el primer que es va construir amb el concepte panòptic com a referència. Un concepte ideat per Jeremy Bentham que responia a la idea d’una presó en la qual tot es podia veure des de un sol punt, Com ell defensava , n’hi hauria prou amb una mirada que vigiles, ja que cadascú la sentiri dirigida a ell i acabaria interioritzant-la fina arribar a vigilar-se a si mateix.

Aquest edifici va ser inaugurat en el 1863 , o sigui que en el 2013, se celebrarà el 150 aniversari de la seva edificació i caldria celebra-ho com cal , vista la importància de l'edificació.

Ho diem ara , amb més de tres anys de coll, per a veure si hi ha sort i algú comença a pensar en ella i alhora de la veritat hi ha idees i diners.
Encara que estem convençuts que no aconseguirem que ningú ni tan sols en prengui nota.

(La magnífica fotografia és de Quico Melero)

diumenge, de setembre 20, 2009

LES ANATOMIES ASIMÈTRIQUES DE DIEGO GUIRAO


Sempre he cregut en l’art com element comunicatiu de vivències , interiors o exteriors. Això m’ha fet desconfiar en general d’aquells que de bones a primeres ens instal·len en el repte de la comprensió dels seus treballs mitjançant expressions , teories , escrits de presentació, com si per arribar a ells el primer que calgués fos posar-se al seu nivell intel·lectual, ja que si no és així no podrem gaudir del seu fer. Com que son molts els casos en els que un s’hi ha trobat , ells m’han fet pensar que aquest distanciament que semblen cercar amb l’espectador és una cuirassa per amagar les seves inseguretats en un halos de suficiència.

Aquesta reflexió em va tornar al cap tot veient el títol de l’exposició amb la que Diego Guirao tornava expositivament a la seva ciutat , després de molts anys d’absència , com reiniciant l’activitat artística en la que ha practicat un important parèntesi expositiu de més de quinze anys. Guirao ha escollit “Asimetrías Telúricas, Anatomías Urbanas “ com a títol per a la seva exposició en la que ens presenta de forma massa bigarrada una vintena llarga de projectes escultòrics al costat d’una quantitat parella d’obres en format pictòric i bidimensional.

La mirada al treball de l’artista ens mostra un creador immers en el diàleg ordre / caos . Les seves obres , tant les escultòriques com les pictòriques que apareixen com a projectes conceptuals de les primeres , s’estructuren en l’ordre de la geometria. Ja sigui amb estructures lineals com en el joc de la corba , existeix un desig de limitar espais alhora que vol alliberar-los amb punts de fuga visuals i estructurals.

Però aquesta rigidesa del concepte , a la que ajuda els material emprats que li donen força , s’escrostona i per a molt bé en els moments en que el gest domina sobre la fredor , i un caos , no ordenat però sí equilibrat , estructura una llibertat que és del tot plaent. És aquí on Guirao aconsegueix les millors fites , ja sigui en les escultures com en els treballs que podríem dir pictòriques , com en la peça de caire mixta que es troba al bell mig del fons de la sala on l’equilibri entre pintura i l’entortolligat metàl·lic aconsegueixen la que és millor obra de l’exposició sens cap mena de dubtes.

Guirao en mostra les seves obres com petits treballs a la recerca d’un objectiu de més dimensió en projecte d’obra púlica i algunes d’elles son prou reeixides, però encara destil·len massa influències varies i un cert mimetisme envers altres escultors als que no arriba a superar en primer lloc en que son evidents unes certes mancances tècniques que amb les seves irregularitats trenquen l’asèpsia volgudament cercada dels seus treballs.

Una exposició aquesta de Guirao que crec s’ha de veure en aires de futur. Es nota l’existència d’una bona dosi de sensibilitat , de cercar idees , d’intentar construir la seva “realitat” artística , però existeixen encara unes mancances clares d’individualització de les mateixes i una manca de depuració en el treball tècnic i de presentació que a vegades desllueixen la vàlua de la mateixa peça. És en aquest futur en el que caldrà mirar i examinar a Guirao , i en ell ,no hi ha dubtes que és en la llibertat , en aquesta mena de gestual caos controlat que tant bé aconsegueix en algunes obres, és on es troba el seu futur que cal esperar ben positiu.

Diego Guirao. “Asimetrías Telúricas. Anatomías Urbanas”
Ateneu Caixa Laietana. Fins el 29 d’Octubre de 2009



(fotografies provinents del cat`leg i el weeb de l'autor)

OPINIONS CAPTIVES , LLEIALTATS ETERNES ?.

No m’ha deixat de sorprendre el cert guirigall que s’ha muntat al voltant de les meves reflexions polítiques en relació al que jo entenc està passant al PSC local , que no és ni més ni menys que el fidel reflex del que passa a la resta de l’estat.

Mai entendré que qualsevol canvi direccional en una cúpula hagi de provocar forçosament el canvi de la resta de l’organigrama encara que s’hagi fet tot molt bé. Entendré menys encara que cada canvi provoqui una “moda” determinada. En el cas actual dels socialistes, que l’aposta per saba fresca signifiqui el desar a les golfes , i sense ni tan sols l’agraïment , a persones que encara tenen molt a dir i oferir. Un canvi que en algunes ocasions com és el cas de Mataró , o com és el cas del nucli estatal , semblen portar al suïcidi polític , que en el cas personalista de l’elecció de Pajín , és un suïcidi en forma de harakiri.

No ho dic per les opinions dels valents anònims habituals. Anònims que amaguen poder i que no aposten per la dialèctica i el contrast d’opinions , en aquest cas antagòniques , i el que fan és la desqualificació sense donar la cara i de pas intentar putejar a aquelles persones que creuen han filtrat unes dades que curiosament estaven a l’abast de tothom i que el partit havia amagat de manera clarament malintencionada.

A ells més que a ningú, però també a tots , be val la pena llegir l’article de Rodríguez Ibarra de fa un parell de dies a “El País”. Rodríguez Ibarra és un personatge que mai m’ha agradat pel seu anticatalanisme , però en aquesta reflexió ho broda.
http://www.elpais.com/articulo/espana/PSOE/nadie/atreve/levantar/voz/elpepiesp/20090919elpepinac_3/Tes

divendres, de setembre 18, 2009



SANT LLUC 2009 . LA TEORIA

Aquest dijous l’Ateneu Caixa Laietana es va omplir per a la inauguració d’una nova edició de la clàssica mostra col·lectiva de Sant Lluc , exposició que serveix de fa anys com acte d’inici oficial de la temporada expositiva. Ho va fer en un acte presidit per l’Alcalde Baron i amb la presència del regidor Penedès ,- a la tercera va la vençuda -, on el discurs inaugural va anar a càrrec d’en Joan Parés , l’artista convidat en aquesta edició és Llucià González , l’artista homenatjat pels seus 25 anys de participació va ser l’Antoni Luis , president de l’associació organitzadora , i es va retre homenatge als artistes desapareguts en el darrer any: Rosa M. Font , Pepita Herrero , Antoni Monferrer , Josep Novellas i Leopold Valls.


El Sant Lluc d’enguany ens ofereix una mostra amb un cert sabor a dejà vu ja que manté exactament el tarannà de les seves darreres edicions. Per un costat segueix amb aquest esperit de nedar entre dues aigües , intentant cercar el bell mig de dos conceptes que en art costen molt de lligar com és populisme i qualitat , mentre que per el que pertoca al tangible de l’exposat manté la clara línia descendent que ja va començar a marcar-se fa un parell d’anys. Amb aquestes condicions la mostra trontolla per arreu i es converteix en un ésser indefinible que contenta rarament a ningú i que a bon segur ha perdut bona part del seu sentit.

El Sant Lluc actual pateix una crisi d’identitat. Sense la participació d’un bon gruix dels artistes més consagrats i coneguts , amb la indiferència i una minsa participació per part dels artistes joves i amb l’oblit total per part dels creadors de les vessants més contemporànies , l’exposició queda en una mostra essencialment figurativa que sembla més un acceptable festival de fi de curs que no pas el que hauria de ser en veritat : el mostrari de la realitat de l’art que es practica a la ciutat. Una realitat que queda molt lluny del que es pot veure en la col·lectiva.



Els causants no son uns , si no tots. A l’organització se li ha de retreure que no acabi de definir el seu “Sant Lluc”. Parlar de qualitat però marcar xifres exactes de participants, fa que succeeixi com en aquesta edició, que s’exposin una trentena de peces que no haurien de superar cap tall, per benvolent que fos el jurat classificador.

El Sant Lluc vol i dol. Li agradaria l’assistència de tots “els bons” , per dir-ho col·loquialment , però sota cap concepte vol abandonar als afeccionats , inclosos aquells que ocupen la pitjor franja del concepte. I això és impossible. Es recolza en “l’esperit” de lliure participació en un concepte de festa popular i aquesta és una referència dèbil i feble , ja que cal de nou recordar que el Sant Lluc va néixer de la mà dels professionals reconeguts ,que presentaven cadascun unes poques obres i deixaven ser acompanyats per algun jove o nouvingut creador , seleccionat i convidat per ells mateixos. És a dir , abans participar en el Sant Lluc era un honor ja que demostrava qualitat i ara no ser seleccionat és un drama ja que significa que un és molt, però que molt dolent.

Però els artistes en son també ben culpables ja que la seva posició envers la mostra és igual d’ambigua. També ells volen i dolen. Tots volen el lluïment que per els “bons” passa per que el nivell sigui bo, mentre que pels “menys bons” el que els interessa és un nivell fluix per a destacar. D’aquí unes absències que en alguns casos son del tot injustificades . Em sembla deplorable i és un punt negatiu per a la seva valoració personal , que artistes als que el Sant Lluc ha ofert promoció amb exposicions en alguns dels espais que ells regenten , donin el silenci per resposta i no presentin treballs per a la mostra , encara que tan sols sigui per obligada deferència i educació. I en aquest cas no valen excuses de cap tipus.


Vist el Sant Lluc d’enguany m’ha vingut immediatament al pensament els versos de Salvat –Papasseit en aquell magnífic “Res no és mesquí” , popularitzada per Serrat en el que diu “ perquè per tornar a néixer necessiteu morir”. El Sant Lluc tal i com està ara, sols té la sortida de la mort, vers la que camina amb passes lentes.

Però morir no vol dir desaparèixer. El Sant Lluc tal i com està ara no té ni present ni futur i per tant cal reinventar-lo per aixecar el vol com au fènix. En primer lloc cal apostar per altres dates , és a dir al voltant de les seves dates naturals ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre ), per facilitar la participació en una temporada ja començada. Cal augmentar les complicitats amb la col·laboració de l’Ajuntament , establint pactes amb el Taller de Gravat , Can Xalant , ACM i qui calgui per ampliar al màxim el ventall de participació i convertir-lo en el veritable aparador de l’art de Mataró.

Cal apostar per un catàleg de mig format amb l’obra fotografiada que significaria amb el pas del temps , una veritable història gràfica de l’art de la ciutat. Cal ampliar espais apostant , a més de l'Ateneu , per exemple per Ca l’Arenas , espai natural per a una mostra d’aquest tipus, que podria dedicar el primer mes de la temporada ( octubre) a la col·lectiva de la que varen ser fundadors els propietaris del vell casalot.

Cal apostar per convertir la col·lectiva en el nucli d’un temps en el que l’art hauria de ser protagonista en la ciutat . Homenatge a un artista per la seva carrera , conferències , debats , taula rodona.....

Si el Sant Lluc vol apostar per la qualitat , i crec que ho hauria de fer , sols li queda reinventar la mostra si no, la col·lectiva serà una mostra per pares , mares , avis i tiets, que no tindrà cap mena de transcendència.


I a un , que encara que molts no ho pensin , creu profundament en el Sant Lluc com a veritable festa dels ARTISTES , així en majúscules , li dol i molt , la lenta agonia d’una col·lectiva que avui per avui i vist el que hi ha , no té cap mena de sentit.

SANT LLUC 2009 . LA PRÀCTICA

Suposo però , que qui ha aguantat la llarga reflexió, ves a saber si al voltant d’un somni , li agradi saber l’opinió més personalitzada al voltant de l’exposició d’enguany. Al menys aquesta és la tasca que se li suposa a un crític.

Per això direm que en aquesta edició de 2009 ,la meva recomanació és que us detureu en les peces dels escassos artistes consagrats presents ja que quasi tots ells presenten treballs dignes de la seva trajectòria i el seu reconeixement.

Després us podeu deturar en aquell gruix d’artistes coneguts però que no arriben al que podríem dir “top” local. En mostres com aquesta el que cal valorar és més el salt qualitatiu endavant ( sentit relatiu ) que no pas la vàlua real del treball ( sentit absolut). En aquest concepte de millora cal apostar per Montserrat Pous , de Antonio , Paloma Rodriguez , Imma Benet , Jordi Torrent i Josefina Enrich. I cal recalcar aquesta valoració de millora com element a considerar.

Cal igualment cercar la sorpresa en forma de nom desconegut , que enguany recau en Jordi Santamaria i Eulàlia García Hernández , i finalment en els escassos joves , personalitzats per Anna García i Marc Sala que han estat els seleccionats per part del jurat per a una mostra de caire individual.

Desprées , i com consell fonamental per a la supervivència , fugir de manera esperitada davant una trentena d’obres que com ja he dit abans , no haurien haver passat qualsevol tall, per suau i benvolent que aquest hagi estat.

Acabat tot cal fer ullada general a la sala i acomiadar-se amb la mirada de l'obra "Assegut"de l'Eduard Novellas . Sens cap mena de dubte, el millor de tota l'exposició.

SANT LLUC 2009. RESUM FINAL

Aquest és el comentari del Sant Lluc d’enguany. Una exposició que funciona amb respiració assistida i que cal revitalitzar com sigui. Crec , tal com mana la modernitat , que li cal un reset , per evitar una agonia lenta per inanició. Llavors podrem dir allò de “entre todos lo mataron y el solito se murió” , i el Sant Lluc no s’ha de perdre de cap de les maneres.

Treballem per aconseguir-ho.

dimecres, de setembre 16, 2009

REFLEXIONS PARAL·LELES

Avui el diari “El País” és per guardar-lo i no per alguna noticia especial i sí per tres articles de primera qualitat que bé farien de llegir quanta més gent millor, en especial els polítics. Per un costat l’article de l’escriptor Javier Reverte de títol “¿ Por qué debe ser gratis la literatura? , al voltant del dret a cobrar que tenen , o deixeu-me ser pedant , tenim , tots aquells a qui ens encarreguen un escrit o unes paraules per un acte en el que generalment cobra tothom menys tu.

Un altre és “ El sentido de la vida” d’aquest magnífic columnista que s’està convertint en el meu opinador de capçalera , que n’és l’Enric González. Es tracta d’un racional, lúcid i reflexiu escrit al voltant de la independència en el que defensa la necessitat d’iniciar un debat seriós al voltant del tema encara que sigui incòmode per a molts , alhora que etziba , qualificant-la de “brutalment deshonesta”, contra l’actitud de CDC. Un article que no té malbaratament.

Però el més interessant n’és l’editorial que titula “En la pendiente” , que inicia en portada i segueix en el lloc habitual i que n’és tan sols la primera de les reflexions públiques d’aquest diari generalment pro gubernamental. Un escrit que us aconsello que llegiu en aquesta direcció: http://www.elpais.com/articulo/opinion/pendiente/elpepuopi/20090916elpepuopi_1/Tes .

No estaria de més que el llegissin els polítics del govern local. Estic convençut que Baron i Bassas així ho han fet ja que son lectors d’aquest i de quasi tots els diaris d’informació general. Però molts no l’han llegit ja que es publica a “El País” i no a “Marca” o a “Pronto” que en son lectures de referència per a més d’un. Jo els aconsello que no tinguin por d’un diari seriós i li donguin un cop d’ull. Una vegada fet ,observin i reflexionin ja que el paral·lelisme de la lectura general del PSOE i el Govern del país , i l’estat del PSC i el Govern de la ciutat és evident.

Una editorial per reflexionar profundament i que no cal desestimar prenent-la com un mal col·lateral degut a la guerra entre Prisa i Mediapro , en la que per obvies raons d’interès particular , per partidisme i per amiguisme , el Govern ha actuat afavorint descaradament a la gent de “La sexta” , arrodonint-ho tot amb el fet del TDT de pagament digne de qualsevol república “ bananera”.

Adjunto algunes de les frases i paràgrafs de l’escrit que encara que es pugui pensar estan tretes de context , simplement estan escapçades per poder-se llegir en clau local, per el que a vegades tan sols es precís canviar algun nom per altre de més proper .Així diu:

“Si hasta ahora los electores y los miembros de su propio partido habían pasado por alto los modos presidencialistas exhibidos en el nombramiento del Ejecutivo y en la toma de decisiones, la creciente sensación de que Zapatero actúa con imprevisión y ligereza.....

A lo largo del último año, las encuestas muestran el desapego de sectores cada vez más amplios de votantes socialistas, desencantados con los titubeos y las contradicciones en asuntos particularmente sensibles para la izquierda y que el propio Ejecutivo había enarbolado para colocar a la oposición entre la espada y la pared.

Es seguramente ahí donde habría que buscar una de las principales causas del malestar que empieza a cundir en las filas socialistas; un malestar multiplicado por el hecho de que la actual dirección ha desmantelado los espacios orgánicos en los que debía desarrollarse el debate interno. Los dirigentes socialistas que discrepan del imprevisible contorsionismo desarrollado por el jefe del Ejecutivo no están teniendo, así, otro camino que el silencio resignado o el abandono de la política .

Como jefe de Gobierno, Zapatero ha querido actuar con los mismos criterios que como jefe de partido. El nombramiento de ministros no ha obedecido a razones políticas identificables, ni su cese. Y una vez en el cargo no se les ha reconocido una competencia exclusiva sobre su departamento, sino que han visto constantemente zapada su labor por las intervenciones de un presidente que los puentea y los desautoriza sin reparar en el coste político e institucional que esta forma de actuar representa para el máximo órgano de dirección política del país.

Si el Gobierno que preside Zapatero desea alejarse de la pendiente por la que se está precipitando y asegurar su continuidad, y, lo que es más importante, liderar la recuperación económica y no la marcha hacia el abismo, es preciso un cambio. Pero no sólo de unas políticas que no se sabe bien del todo en qué consisten, sino de una forma de decidirlas y ejecutarlas que está alcanzando unos niveles de confusión sin precedentes. “

Si afegim a aquestes frases les declaracions de Chaves admetin l’existència d’un debat intern , mentre que Pajín , - potser el més gran error entre els nomenaments del President – parla de lleialtats incondicionals i pensament monolític , vol dir que hi ha mala maror.

És el mateix que a Mataró. L’absurda postura d’adoració al líder al que res es discuteix i davant del qual hom calla com masells. Un equip absolutament dèbil ja que es va escollir primant la fidelitat cega a la intel·ligència i a la vàlua, Una llista que en comptes d’estar formada per els millors amb el que tots aprenen i el cap encara més alhora que en surt reforçat , és va gestar primant el baix nivell per així poder ser el borni en el país dels cecs.

Amb aquestes veles, quan el vent bufa de cara cap problema, però quan hi ha dificultats i cal usar el cervell , tot trontolla , i llavors l’única solució es tancar cada vegada més el cercle al voltant del líder, que amb facilitat es creu messiànic ja que davant la ineptitud de la resta , ho ha de decidir tot.
Mataró està manada per un grapat de regidors que ni en el millor dels seus somnis , que és quan el conscient treballa més , pensaven poder assolir aquesta responsabilitat al capdavant d’unes àrees de la ciutat. Una ciutat que ni en el pitjor dels seus malsons podia creure que seria manada per elements de tan poc nivell.

D’exemple ni ha tants que qualsevol val. Tots els regidors lleparien. Tot això havent escombrat a la gent valuosa que corria pel partit , havent desencisat a bona part de simpatitzants i votants , havent silenciat les veus contraries amb la mà de ferro de l’aparell , alhora que s’elevava en el poder a aquells que tenen en ser “palmeros” i atents a la veu de l’amo, l’única de les seves virtuts. A més fer-ho amb l’habilitat de col·locar-los en la menjadora de la que ja difícilment podran sortir ja que desconeixen la realitat de la vida laboral. Exemple paradigmàtic està en la gent de les JSC ( Gomar , Fernández , Barrera, Naya , Mas...) tots col·locats esplèndidament , i alguns com Carlos Fernández amb ínfules d’estadistes i d’home de futur.

I davant d’aquest fet , i del silenci cansat dels que no hi estem d’acord , uns es van creixent però ho fan tant que al final esclata el globus. La dimissió de Remigio Herrero , silenciada durant mes i mig per la direcció i feta pública amb un mínim comunicat intern just abans la Diada i davant la seva negativa a fer el discurs en representació del partit , és un important enrenou ja que de nou dona esperances de que alguna cosa es mogui . Però , quina?.

S’acosten eleccions al país , i rimmediatament les municipals que cal començar a preparar. Baron que és llest i penso que honest , encara que n’és el màxim culpable sigui per acció o omissió , ha de mirar al futur. La més que probable absència de Bassas , cremat per l’affaire “Fàbregas” i amb probable destí a Nicaragua després, pot ser substituïda per Consol Prados , aspirant número 1 a reemplaçar a Baron en l’alcaldia durant el mandat , amb el que s’acompliria el seu desig moltes vegades repetit de jubilar-se a l’escola i per altra part Mataró tindria per primera vegada una alcaldessa que per temes de paritat ja toca.
Consol Prados de moment va agafant protagonisme , una conferència per aquí , un acte per allà , el discurs de la Diada més enllà , per anar agafant de nou el pols a la ciutat aprofitant el seu escó i el seu càrrec. Però , i al darrera?.

Aquí apareix el gruix del problema. Fora d’un parell o tres de noms fixes, esborrat quasi tothom , sols el nucli dur de l’aparell es manté en la nau , i d’entre aquests pocs noms amb vàlua suficient per a no repetir tan greu error.

Com Zapatero , ara a Baron li toca moure fitxa. Un pensa que encara es poden reconduir les situacions però cal un desig ferm del poder , que un no veu per enlloc. Cal començar a trepitjar terra i a terra. Deixar-se dels afalacs dels actes oficials de carrer i anar a l’arrel. Començar a cridar a la gent , preguntar com ho veuen , quins creuen que han estat els errors , que pensen que cal fer. Escoltar , reflexionar , meditar i actuar.

Cal apostar de nou per la gent. Cal invertir la piràmide i potenciant les sectorials fer-les útils essent altaveu de les seves opinions i no com fins ara en que eren ( i son ) tan inútils que no val la pena gastar un segon per assistir-hi. Cal recuperar la base per que se sentin ciutat i no tan sols elements que son utilitzats quan cal ( eleccions). Cal recuperar a la gent de la cultura , el sector més abandonat de tots i que se sent absolutament traït per un partit i un Govern , que els va ensarronar amb un programa electoral magnífic, del que no s’ha complert ni un borrall.

L’eslogan del darrer congrés parlava més o menys de la ciutat que sap on va. Jo ho dubto , però del que si estic convençut és que l’actual govern no sap el camí per aconseguir-ho. Cal un full de ruta clar , que evidentment no és el PAM que no s’acompleix cap any. Cal recuperar la il·lusió i la trempera de la gent modificant l’actual modus vivendi per una actuació contundent en la que a bon segur cal començar dient que s’ha acabat això de que el pare Ajuntament i la mare Administració han de solventar tots els problemes. Cal dir-ho i actuar en aquesta línia , encara que pugui costar un grapat de vots d’aquells estómacs ben acostumats.

I tot això , cal fer-ho ja. Però existirà aquesta reflexió?. Algú veurà la necessitat del cop de volant?. Cal esperar que sí ja que si no ens trobarem davant d’unes eleccions que de totes totes es guanyaran ja que l’oposició és encara molt pitjor que el Govern i tornarem al mateix punt de partida i Mataró haurà perdut definitivament el seu nord i el seu futur.
Que no sigui així i que entre tots fem bona bugada , tot donant les gràcies a n’en Remi, que n’haurà estat el catalitzador , efectuant un altre dels nombroses serveis que ha prestat a la ciutat.

dilluns, de setembre 14, 2009

ANIMA ROOS

M’acosto al Museu del Càntir per a tal de lliurar una obra de Rodolf Tur que m’ha estat sol·licitada per a la propera mostra de caire antològic que es celebrarà a Argentona ( Museu del Càntir i Casa Gòtica) en motiu del 25 aniversari de la seva mort. Una exposició altament interessant , que vull recomanar ja de bell antuvi ( s’inaugurarà el dissabte 26 de setembre) i que tindré el gust de presentar per petició expressa de la família . Gràcies per la confiança.


El viatge em permet veure l’exposició de la ceramista belga Anima Roos que un erròniament creia ja finalitzada dons era l’exposició estrella de la Fira del Càntir. M’alegro de la meva sort ja que la visita a la seva mostra és enormement plaent per la qualitat dels seus tractaments tècnics , al sensibilitat de les seves realitzacions i la bellesa poètica dels seus objectes finals.

Anima Roos és una reconeguda ceramista belga de prestigi internacional que és gran especialista de les tècniques de “paperclay” i de “l’enfumage” , tècniques en les que es precisa un absolut domini tècnic per assolir per un costat aquesta aparença exterior i per l’altra aprofitar el craquelat que es produeix en el xoc tèrmic i aprofundir en la dimensió de l’esmalt.


Veure la seva obra és captivar-se en tots els seus elements. És fer-ho davant el preciosisme tècnic que es copsa encara que els coneixements ceràmics del visitant siguin minsos o nuls. És bocabadar-se davant la sensibilitat extrema que envolta tota l’exposició dominant-la com si d’una melodia estètica sonés en les nostres oïdes. És finalment el plaer estètic d’uns resultats enormement simples i senzills en l’aparença però que hom veu i entén que sols un gran mestre pot aconseguir-los.

La ceràmica , com totes les manifestacions artístiques , poden aconseguir el seu clímax de maneres diferents , contraries i fins i tot contradictòries., essent totes vàlides si s’aconsegueix la comunicació amb l’espectador. Roos aposta per la sensibilitat , la bellesa i la poètica en formes i resultats aconseguint una mostra de gran seducció i que mereix tota l’admiració.


Les ceràmiques d’Anima Roos una exposició que qualsevol bon afeccionat no s’hauria de perdre. I encara que sigui tard val la pena desplaçar-se a Argentona , on fins aquest cap de setmana es pot visitar.
Si ho fan no s’e’n penediran.

PARÉS DE MATARÓ

Avui , 14 de Setembre , en Joan Parés i Gomis , més conegut com en Parés de Mataró celebra 70 anys i crec que és mereix la més sincera de les felicitacions. Una felicitació a la que estic convençut s’hi afegeixen tots els artistes de la ciutat i tot el món de l’art, ja que es quasi impossible trobar-hi algú que no l’aprecií per la seva bonhomia apassionada.

Parés a més representa una manera peculiar de veure l’art. Enamorat de la seva ciutat , o millor dit del seu casc antic , ha dibuixat , pintat i repintat Santa Maria ( la seva dèria) mil i una vegades. El mateix podríem dir de la Plaça Gran i d’altres indrets . Ha apostat per una poètica del quotidià elevant al nivell de protagonisme artístic els elements més simples que ens envolten quasi sense que els tinguem presents. A més , com excel·lent retratista que és , ha sabut copsar l’ànima d’aquell que esdevenia protagonista del seu art.

En Joan ha sigut molt generós amb mi, a l’entorn de la gran estimació que ens tenim i que va néixer d’unes bones picabaralles quan ell feia uns paisatges amb ceres als que hi faltava trempera i un els criticava amb furor juvenil.
Així al voltant d’on estic escrivint m’envolten tres treballs seus. Un és un retrat ( dibuix) fet en una sola i curta sessió mentre parlàvem del diví i de l’humà. L’altra és un dibuix del Sant Lluc ( 1991) que n’era alhora el que servia com a portada de la col·lectiva de l’any, acompanyat d’una dedicatòria per a mi emocionant ( “A en Pere i al seu incomprès amor pel nostre Patró). Finalment , i just al costat de la taula, una magnífica pintura representant els branquillons d’una escombra , obra que quan me la va regalar em va dir que era per que la fes servir sempre, que calia escombrar moltes coses en l’art i la cultura de la ciutat. Moltes son les vegades que penso en ella i el seu significat.




A n’en Joan se li deu ja una antològica. Sé que alguna vegada se li ha proposat alguna cosa i ell ho ha defugit tot dient que no disposa d’obra ja que ell pinta quasi sempre per encàrrec , que.... , però ara crec que cal apretar i posar fil a l’agulla. En Joan és un gran artista i la ciutat li deu aquest públic reconeixement.

Li deu per moltes coses , especialment per la seva pintura , però també pel fet que ell va ser qui va encetar la que podríem dir “ Passió pel Cartell” ( de les Santes naturalment). La seva obra amb les figures de la ciutat va revolucionar tot el concepte del cartell de la festa convertint-lo en aquest element únic com és ara.

Per això , per allò i per el que oblido , vagi la meva felicitació més intensa per ell i la petició formal a aquells que manen.
Felicitats Joan i a complir-ne molts més , que l’art i la ciutat et necessiten.

diumenge, de setembre 13, 2009

PARÈNTESI

El fet de que la Diada hagi caigut en divendres ha provocat un pont festiu que hom sembla haver-se llençat a devorar com si amb ell volguéssim recuperar la flaire d’unes vacances ja acabades i que no volem oblidar, sabedors de que aquest dilluns amb l’inici del curs escolar , tot tornarà a una rutina que cadascú establirà per a la resta de l’any.

Un pont que ha deixat a la Diada com una festa de segona , per no dir de tercera. Activitats burocràtiques que no mobilitzen a ningú, rutinaris discursos de manual al voltant del país , la pàtria , la independència , el soberanisme , les relacions amb la resta de pobles de l’estat , etc ..., amanits i confegits segons el tarannà i les directrius del grup que les realitza.

Uns actes que massa vegades volen marcar diferències que no pas unitats , encara que l’objectiu sigui el mateix , i que tenen com a punt àlgid oficial el del Parc de la Ciutadella, acte que no acaba de trobar el punt exacte i que en aquesta ocasió ha tingut el ridícul afegitó per part d’IC de la protesta de les bases i d’alguns dels seus diputats ( amb pin palestí a la solapa quan calia el català) , contra la cantant israeliana Noa , mentre que els seus membres al govern aplaudien amb totes les seves forces. Sort que ens ha quedat Arenys de Munt.

Soc catalanista , no nacionalista , defensor del federalisme ,però penso que en aquest camp hom hi pot dir la seva i queda encara molta tela per tallar. De la consulta d’Arenys de Munt n’ha parlat a favor i en contra tanta gent saberuda , que quasi tot està dit. Per la meva part sols dir que recolzo la consulta. En moments com els actuals en que hom reclama la participació dels ciutadans i la necessitat de que existeixi una implicació ciutadana en la vida política , em sembla del tot coherent que un grup de ciutadans , - en aquest cas els d’Arenys de Munt - , diguin la seva. Després ja serà l’hora d’actuar i veure de que serveix , que a bon segur sigui per a res , però si haurà servit per que un poble digui públicament el que pensa i desitja.

I aquest és un fet que cap polític , grup o partit, hauria de desestimar.

NOTÍCIES


Uns dies buits de tot i quasi també de noticies, encara que de les poques que han aparegut , algunes en son prou llamineres com per fer-ne comentari. Per exemple del fet de que els bancs espanyols valen a hores d’ara un 23% més que quan va començar la crisi, fet que algú m’agradaria em pogués explicar.
Però també han sigut notícia que Messi estava trist després de les derrotes d’Argentina i que calia animar-lo ( quins pebrots). Que hi ha hagut un toc del defensor del menor de la Comunitat de Madrid en defensa de la filla de Belen Esteban , personatge al que no vull qualificar per no ser groller , i que ha provocat una airada defensa de tot el submón de la premsa del cor amb uns atacs desaforats al defensor del menor que no crec fossin passats per alt si qui els infligís fos un vulgar ciutadà.

Que a TV3 se’ls hi va anar la pinça i van colar a Sergi Mas fent el Montilla de Polònia just després , i sense cap mena de cortineta , del discurs oficial del President Montilla. L’emprenyamenta ha estat grossa en el Govern i en el PSC , i jo penso que ha estat deguda a que el discurs de Sergi Mas / Montilla , era molt més coherent i intens que la vàcua exposició del Montilla real.




Però la notícia que pot haver passat desapercebuda i seria una llàstima és la de la mort de Larry Gelbart , creador de la sèrie “M.A.S.H.” , mítica sèrie al voltant d’un hospital de campanya americà a la guerra de Corea , i que va fer les delícies de la meva generació. Amb Alan Alda , Wayne Rogers , Mikel Farrell i Loreta Swit ( inoblidable “ morritos calientes” ), molts vàrem gaudir amb l’àcida mirada que ens oferien.

Coneixedor de la mort de Gelbart he pensat que era una llàstima ja que a bon segur ell podia fer amb aquests vímets ( consulta , futbol, xafarderies del cor , política en general, humor ) una sèrie ambientada en el nostre país , molt més àcida i càustica que no pas el M.A.S.H que li va donar fama.

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 11 )


Pregunta: Perquè enlloc no he vist ni la notícia ni cap comentari en relació a la voluntària dimissió de Remigio Herrero , - l’entranyable Remi -, com a president del PSC local?.
Encara que la seva carta dimissionària va arribar al partit abans de Santes ningú n’ha dit res fins ara mateix en que el weeb del partit , en dues senzilles ratlles, comunicava que ara tindria responsabilitats en el sector de Cerdanyola?.
El treball d’en Remi , no mereixia un fort aplaudiment , o és que potser com que la seva dimissió va ser per discrepar del tot amb la política duta a terme per Baron , Bassa i companyia , millor és el silenci i passar així de puntetes per un tema tan espinós?,
Estaria bé alguna explicació, al menys als militants i simpatitzants

Desig: M’apunto al desig compartit per molts de que cal revitalitzar la festa de l’Onze de setembre per convertir-la, mica en mica, en una festa primordial del país.

dimecres, de setembre 09, 2009

NOUS ART



L’altra dia aconsellava visitar 09 09 09 la intervenció organitzada per “ els n9u n9us” aprofitan el conglomerat de nous del dia. Era un consell molt fàcil ja que ni jo, ni crec que ningú, tenia dubte de que l’acte seria un èxit en tots els sentits com així ha estat.

En primer lloc un èxit creatiu i artístic , que és el més important. Els 99 creadors no han defugit el repte i han esmunyit el seu pensament per aconseguir el més variat ventall de possibilitats creatives al voltant d’un element en aparença tan simple i alhora complicat , com és una nou. Una varietat creativa que en molt poque ocasions tenia algun punt de coincidència i que provocava la curiositat personal i artística dels espectadors que quedaven enganxats als magnífics resultat d’una no menys magnifica proposta.

Però a més d’aquesta resposta creativa ( el nucli de la qüestió) hi ha els dos elements que completen l’esquema com son els artistes i el públic dels que cal fer oportuna reflexió.

Per un costat 99 creadors que no és xifra de nyigui-nyogui , dels quals unes tres quartes parts corresponen a artistes plàstics o visuals. A més tot repassant el llistat , qualsevol podria afegir-hi al mateix una altra cinquentena de creadors que no haurien desmerescut en l’aposta , el que vol dir en poques paraules , o millor dit xifres , el gran nombre de creadors interessants que existeixen en la nostra ciutat , fet del que l’oficialitat bé en faria de prendre nota ( encara que estem convençuts que no ho farà).

Per altra part cal considerar l’èxit de públic i el que és més important l’enorme atenció que ha presentat davant la proposta , una atenció engrescadora i motivada , bocabadats davant l’aparició constant de sorpreses i fent realitat allò tan senzill i que alguns no acaben d’entendre mai que davant la qualitat no hi ha mai sorpreses , i que quan parlem de qualitat no importa la manera d’expressar-la sempre que existeixi la clau de tot allò que podem considerar com art , que és ni més ni menys que el sentit de l’emoció.

Una intervenció esdevinguda manifestació artística de primera qualitat i que sols ha de merèixer lloances per a tots els que hi han pres part i que com li deia a Josep Manuel Calleja , veritable ànima màter de tot , lamentablement no mereix un senzill 9 de qualificació. Mereix el 9.9.

Per tant a l'espera de l'exposició ( Caixa laietana del 9 de Novembre al 9 de Desembre ), moltes Felicitats.

(Fotografies manllevades a Jaume Simon i Capgròs.com)

EDUCACIÓ

En els diaris d’avui hi ha un munt de columnes molt interessants però cap com la d’Elvira Lindo a “El País". Com he dit altres vegades em costa quadrar amb el seu pensament però sembla que l’estiu hagi solucionat el nostre desquadrament i si la setmana passada lloava i aprofitava el seu comentari de caire polític , avui he quedat admirat davant la seva columna de títol educació que reprodueixo a continuació. És magnífica i diu unes veritats tan clares i importants que a bon segur sorprendran a més d’un.

No se desaliente: no tenemos la educación pública que quisiéramos (a pesar de la aireada campaña "ni un niño sin ordenador") pero usted puede enseñar a su hijo a no despreciar el conocimiento. No se desanime: es probable que la buena educación le haga sentir a su hijo como un raro en determinados ambientes, pero superados esos desajustes no habrá en el futuro estrés postraumático. No deje para otros lo que puede hacer usted; no tiene por qué esperar, por ejemplo, a que en los colegios se enseñe a comer saludablemente; sienta como una vergüenza personal que en un país mediterráneo como el nuestro haya niños obesos; actúe, no es tan difícil, se trata sólo de enseñarles a comer como Dios. No se acompleje; no pasa nada porque vigile de cerca a su hijo adolescente, se ha hecho toda la vida sin pensar que se atentaba contra ningún derecho fundamental. No tenga miedo a racionar la televisión. No tenga miedo a asomarse a la habitación de su hijo, no se trata de espiar sino de proteger. No quiera ser como su hijo, no se juvenilice, él necesita sentir que está guiado por adultos. No tema decirle que está en contra del botellón y de los encierros, es bueno que él sepa lo que usted los detesta. Y por supuesto, no se apunte a un encierro por acompañar al niño, ahí sí que está usted perdiendo la cabeza y adiestrándole en la brutalidad. Hágale saber que tiene deberes con la sociedad, y si no quiere usar la palabra "sociedad", por ser algo abstracta, hágale saber que tiene deberes con seres concretos. No se deje estafar por esta especie de catastrofismo que nos arroja a pensar que, como todo es un desastre, nosotros, individualmente, no podemos hacer nada. Su desánimo tiene un componente de imperdonable pereza: si ha tenido hijos, sea padre, sea madre. ¡Ejerza! La mejor herencia que podemos dejar en este mundo grosero es la buena educación.

dimarts, de setembre 08, 2009

DESVERGONYITS

Encara que més aviat soc d’aquells que s’aixequen amb les piles posades i d’un humor més que acceptable, avui m’ha canviat molt aviat. Pujar al Casas , agafar La Vanguardia i trobar-me als pocs segons un anunci a doble plana del Banco de Santander lluint de ser el millor del mon i de la pila de milions que han guanyat en el primer semestre.

De primer moment m’he dit entre mi, estaran contents els dels diaris, que amb la crisi publicitària que hi ha algú es gasti la morterada per fer aquests anunci. Però immediatament he anat més enllà i m’he indignat per aquesta impúdica exaltació dels guanys , feta a costa dels ajuts del Govern i d'una política bancària enormement restrictiva i que en res ajuda a sortir de la crisi. Conec alguna empresa i algun company que han trontollat i força per la política restrictiva d’aquesta entitat en la que després de ser clients de quasi sempre ara han vist rebutjades les seves sol·licituds de serveis financers.

Esta clar que de totes totes el mateix succeeix a altres entitats , però aquestes al menys tenen la decència de no encabronar als seus clients amb aquesta indecent publicitat. Però tots sabem com les gasta Botin amb la seva habitual prepotència ,capaç de sortir-se judicialment amb la seva , i fardar la propera temporada de patrocinar a Ferrari.
No soc client d’aquest banc però si ho fos ho deixaria de ser immediatament., encara que pugueu dir que tos ha fan igual. Però al menys els altres no et fan sentir allò de cornut i pagar el gasto.

MAL SON

No tot podien ser flors i violes en la inauguració de la temporada artística. Si hem pogut gaudir de dues bones exposicions com ha sigut la de Sarraute i la de "Passió pel dibuix" , queia també en el camí una decebedora exposició com ho és la de Saénz Mir que exposa a l’Espai Capgròs una vintena de peces amb la figura com a protagonista i amb el títol de “Somiant el cos”.

Dic que aquesta és una exposició decebedora ja que pels coneixements previs , les dades del currículum i alguna que altra obra que havíem pogut visionar , tot feia pensar en una artista figurativa , més aviat de caire gestual amb prou solvència com per gestar uns treballs comercials correctes amb la figura com a protagonista, però els resultats no han estat aquests.

Saénz omple a vessar l’espai Capgròs de figures de tota mena en un diàleg de contradictoris ja que aposta per les dues cares de la moneda: per un cantó al figuració més clàssica i estricta i per l’altra una figuració mes desdibuixada a la que vol donar un aire més rítmic i actual , però el cert és que en cap de les dues circumstàncies assoleix uns bons resultats.

La figuració clàssica té sempre un problema afegit, que si no es fa bé la cosa canta a simple vista, i en el que avui ens mostra el desafinat és força constant com queda clar en l’obra que acompanya aquestes ratlles. A l’autora li trontollen quasi tots els elements i els resultats semblen més d’una aprenent que no pas d’una professional ampla carrera.

Més ben lliurada surt quan aposta per desdibuixar tot presentant uns treballs a voltes aquarel·lats en les hi ha algun apunt que té una certa grapa però en les que en general de nou trontolla en els elements formals bàsics i així els resultats tan sols poden ser negatius.

Somiant el cos” és el títol d’aquesta mostra. No és en absolut exagerat dir que en aquesta ocasió Saénz Mir el que va tenir és un mal son..

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 10 )

Pregunta: Amb tants assessors d’imatge , com és possible que Zapatero ens presentés el passat diumenge una imatge tan rescomida com la del cant de la Internacional, amb Guerra i amb els seus dos grans errors ( Pajín i Aido) amb el puny enlaire?

Desig: Que demà tot sigui magnífic en l’aposta pel 9.

dilluns, de setembre 07, 2009

PAISATGES INTERIORS


Jorge Sarraute és un artista argentí afincat de fa molts anys a Argentona. És artista en el sentit més ampla de la paraula ja que desenvolupa la seva sensibilitat creativa de manera excel·lent mitjançant la música per un costat , - es un reputat contrabaix -, i la pintura per l’altra. Ara presenta la seva primera individual seriosa a Mataró a la sala del Casal amb una vintena de peces aplegades sota el títol de “Paisatges Interiors”.

Fa temps que havia vist algunes coses de Sarraute que em semblaven interessants però que encara quedaven diluïdes en l’habitual complexitat temàtica i creativa de molts artistes argentins , però vaig tenir ocasió de visitar una exposició seva a la Casa Elizalde , en la que conjuntament amb un company fotògraf feien un treball al voltant de “Rayuela” de Cortázar.

Allà es van esvair tots els dubtes , estava clar que Sarraute era un artista a seguir, Aquest convenciment s’ha afermat en altres ocasions i ara assoleix evidència en aquesta mostra del casal, on una sola peça, “Carretera” ( al damunt d'aquest paràgraf ) , és paradigma de tota la seva qualitat.

Difícil és encaixar l’obra de Serraute en un estil determinat, encara que a bon segur el camp de l’expressionisme figuratiu és el que més se li escau. Però és clar que el camp del simbolisme i el d’un cert surrealisme especial també li son propers. Però a més els seus treballs segueixen emmarcats en aquesta necessitat d’omplir tota la seva obra de missatges , detalls i notes, en aquest horror vacui molt habitual en la filosofia pictòrica de les seves arrels.

La seva obra es caracteritza per una personalitat definida tant en la figura , - sempre eix de tota la composició -, el color , - bigarrat , amb una certa estridència cridanera que serveix per subjugar a l’espectador i fer-li atenció del missatge -, i un traç gestual, intens, rítmic , que marca el contrapunt adequat a cada circumstància.

Però com tot artista interioritat , - ben encertat el títol de “Paisatges interiors” -, tot el seu rebombori plàstic manté a l’home com a personatge evident o amagat , en aquesta passejada per la vida que és el que fa l’autor mitjançant les seves obres.

És aquesta una exposició per visitar. A bon segur que hi ha alguna peça que grinyola , algun treball al que caldria donar més voltes , però per tant sols la qualitat d’una mitja dotzena del presentat , ji ha suficient per que pugui sortir satisfet qualsevol afeccionat exigent.
Jorge Sarraute , un artista que demana a crits , o millor dit , amb les potents notes del seu contrabaix , una exposició més important en la nostra ciutat.

09.09.09





No vull estar-me de recordar que aquest dimecres caldrà acudir a la crida dels 99 artistes que al carrer Nou, i de 9 del matí a 9 del vespre , ens oferiren la seva plàstica personal amb la nou com a eix unitari, per celebrar l’especial agrupament de tants “9”.

Estic convençut de l’èxit de l’experiència i més sabent que darrera hi està en Josep Manuel Calleja , un dels millors creadors de Mataró, de renom internacional i que a bon segur tenim aquí un xic desaprofitat. Un craedor al que tinc gran estima , tant a nivell artístic com personal, i que té un espai important en la meva història ja que va ser el primer artista al que vaig entrevistar a Televisió de Mataró, i d’això aviat en farà 25 anys.

Una experiència dons de la que caldrà fruir amb intensitat , esperant ja l’exposició posterior que serà a la caixa , com no que del 9 de Novemebre al 9 de desembre.

UNA PREGUNTA I UN DESIG (9)

Pregunta: Avui a “la contra” de “La Vanguardia” , entrevisten a Joan Laporta. Per què , a diferència de quasi tots els entrevistats en el seu cas no es fa esment del seu estat civil, familiar i espiritual?.
No serà que no les vol mostrar per evitar mals entesos en el camp de la política , aquest element que com ell mateix diu, no hi té ambicions però sí inquietuds?.

Desig: Que les exposicions de Jorge Sarraute i “Passió pel dibuix” siguin molt visitades. Ambdues valen molt la pena.