TELEVISIÓ MATARÓ / MARESME

No hi ha dubte que la notícia del dia avui a Mataró és la fusió de Televisió de Mataró amb Digital Maresme per configurar una televisió pública , encara que jo en diria de caire híbrid , que començarà a emetre tot just començar el proper any.

A dia d’avui és una fusió lògica. Ambdues televisions tenien greus problemes que afectaven a la seva viabilitat , però el seu positiu estava en camps complementaris. Mentre Marasme Digital disposava de mitjans tècnics i ajut polític , Televisió de Mataró disposava d’aquesta quota de credibilitat i respecte que s’ha guanyat en tota la seva trajectòria , pel fet difícil d’entendre per part del poder polític , de ser una televisió privada amb afany de pública. Així en aquestes circumstàncies el més natural i coherent era la fusió que donava com a fruit una nova televisió amb un ric passat i un futur prou interessant.

És lògic que m’hagi satisfet la notícia. Soc home de Televisió de Mataró en la que tinc l’honor d’haver estat amb M.José Recoder les primeres persones que aparegueren en pantalla , i d’això en fa més de vint-i-cinc. És per això que patia per la seva possible desaparició vista les carències , en especial econòmiques, en que es movia.
Ara el futur és difícil però és pot anar caminant amb una certa tranquil·litat , i a més quan segons el que s’ha dit avui, el pes i la direcció de programes restarà en mans de la gent de TVM , mentre que Maresme Digital es queda més en la zona de la gestió. Sembla ser dons un acord ben estudiat en que la lògica s’ha imposat.

Però l’alegria d’avui no em fa oblidar l’emprenyamenta de tant de temps , ja que mai vaig entendre la creació del canal públic en comptes de fer el que s’ha fet ara , que és ni més ni menys que potenciar-lo. Hom sap que la decisió, va ser absolutament política en aquest afany de sempre del Govern de ciutat de dominar la informació quan sempre ha estat dolent explicant-se i pitjor publicitant els seus èxits. I no ho dic jo, que ho ha dit el propi Govern.

El cert és que la creació de Maresme Digital va ser unànimement contestada no tan sols per tots els grups de l’oposició, ans també per l’opinió pública general que no entenia l’absurda trabeta per darrera que feia ensopegar fortament a l’apreciada Televisió de Mataró.
Però Baron i el seu Govern , entossudits com sempre , varen seguir endavant fins que ha arribat l’hora de rectificar. Ni més ni menys que el que succeí amb la Nau Gaudí, fent realitat allò que el Govern és l’únic que ensopega dues vegades en la mateixa pedra.

Justament en el post d’ahir , i en resposta a una opinió, explicitava el meu pensament de que aclarir o rectificar eren signes de valentia i honestedat. És el que avui li pertoca a Baron , encara que potser caldria puntualitzar que una cosa és una errada puntual i altra és aquest entossudiment que bé faria el Govern de la ciutat d’anar deixant enrera.

HOMENATGES I COMUNICACIÓ

En Manuel Cusachs aquesta gran periodista mataroní , coneixedor de la nostra història comuna més propera , etziba en el seu darrer article al capgros.com, la gasiveria de la ciutat envers els seus homes il·lustres i també d’aquells menys importants , però que porten amb tot honor el nom de la ciutat per arreu.

En l’article d’opinió que us recomano us llegiu , a més de citar diferents noms i esdeveniments ,- dels que a bon segur ningú tampoc n’ha pres nota ara-, explicitava el cas de l’homenatge al mestre Vilamanyà que s’efectuà el passat diumenge al parc Municipal amb la descoberta d’un bust realitzat per el seu fill Yago , que corona un pedestal dissenyat per l’arquitecte municipal Periel en el que hi figura una part de la partitura de la sardana dedicada a “El Ferm” , el mític pescador mataroní.

Ni jo, ni em sembla que quasi ningú es va assabentar de l’acte , del que tampoc he trobat imatge gràfica enlloc ( substituida per la dels fills dels homenatjat ) ,el que em suposa que de nou l’Ajuntament s’ha cobert de glòria amb el servei de premsa , a bon segur el pitjor del que disposa qualsevol ciutat de gran i mitjana importància del nostre país.

I no ho dic jo , ho deia aquest passat cap de setmana i en la seva col·laboració al programa “Òptica” de TVM , la Teresa Carreras cap de continguts dels mitjans periodístics municipals , i ho feia de manera explícita i contundent.

Massa vegades hem dit que potser un dels més greus problemes que té el consistori mataroní està en la seva absoluta ineficàcia en explicar als ciutadans les coses que fa , ja que en fa i moltes les fa bé. Però sigui pel que sigui la petita marinada del Maresme fa volar les noticies i tota comunicació va en orris.

Be farien Baron , Bassas i Fernández , tres homes obsessionats per tot el que surt publicat en relació a L’Ajuntament , mirar menys de portes en fora i posar en solfa un departament imprescindible per a una ciutat que vol ser moderna i vol aparèixer en el mapa.

ARTISTES

D’entre els noms que apareixen en la llista de Cusachs hi ha el de Rafael Estrany del que es commemora el 50 aniversari de la seva mort.

De Rafel Estrany molt poc en coneixen les recents generacions , quan a la seva gran qualitat artística caldria afegir la seva tasca de mestratge i el seu paper fonamental en la posta en marxa del Museu de Mataró , alhora que caldria recordar el seu paper de valedor dels tresors artístics de la ciutat en el decurs de la Guerra Civil.

Per tot això i per molt més estaria bé realitzar una nova mirada al treball del mestre , però més en aquest any en que coincideixen dos fets ben relacionats amb l’artista. Per un costat l’efemèride de Santa Maria ,basílica de la que va aconseguir salvar importants tresors , i per l’altra que a Ca l’Arenas s’han dedicat amb escassa fortuna a relacionar art i viatges. En Rafael Estrany , artista reconegut mundialment pels seus gravats va aconseguir les seves millor fites en els seus desplaçaments al que podríem dir “Països Baixos” , essent l’escola de caire flamenca la clau de bona part del seu treball.

Però és clar quan hi ha un desconeixement tant absolut de la petita història artística local , el que succeeix no és oblit i si incapacitat . Justament la que regna en el Museu al que ell va donar vida.

(L'obra reproduïda és un aiguafort d'aquells moments , amb la catedarl d'Ambers)

EDUARDO GONZALO

M’agrada el ciclisme. Tinc encara al cap aquella Gimsom que em vaig comprar amb els estalvis de molt de temps , que comprenien Reis , Sant i aniversaris.

Amb ella i amb el meu germà i amics vaig fer molts quilòmetres per les carreteres comarcals. La nostra volta preferida era sortir d’Argentona , anar a Dosrius , passar per Can Bordoi fins a Llinars , d’allà a Cardedu , tornar a Dosrius , baixar als Quatre rellotges i dirigir-nos a Parpers i la Roca , per tornar per Sant Bertomeu i Orrius. Ara sols de pensar-hi , ja suu.

En aquells temps ( tretze , catorze anys ) aquestes passejades les fèiem després de veure el Tour a casa d’en Pere Teixidó. Coneixiem tots els corredors i ens emocionàvem amb Merck , Ocaña , Pérez Francés , Gómez del Moral, etc... als que sempre anàvem a veure per la Mercè a la Pujada a Montjuic.

Ara segueixo el tour en els diaris i en els caps de setmana intento veure el final d’etapa, i de fa tres anys ho miro més ja que corre un mataroní, l’Eduardo Gonzalo que és cosí germà , d’una gran amiga de la meva filla petita.

Vaig seguir dia a dia el seu debut i vaig estar ben content de que aconseguís acabar la carrera. L’any passat va tenir mala sort i es va trencar en els primers dies de carrera , i enguany està fent un gran paper , i avui mateix ha estat en els llocs capdavanters , amb minuts televisius inclosos.

Quan ja es porta una setmana de carrera , l’Eduardo ocupa el lloc 34 de la General que no està gens malament i és el sisè de la classificació dels corredors joves. Porta el dorsal 125 i corre en un equip francès l’Agritubel , una empresa de catalans que es dediquen a tubs per l’agricultura , és a dir els “Sabater” del Sud de França.

Bo seria per exemple , que aquest dimarts que es diada de descans , el regidor Ivan Pera li fes arribar un missatge de recolzament de la ciutat. Son detalls que cal fer i que s’agraeixen i que corresponen al paper de la comunicació del Consistori, però com que aquesta....

Tres dies de silenci. Les obligacions personals i/o familiars sumades a tres plaers ( dimarts, el Barça ; dimecres en Manuel Cusachs , acadèmic; i el dijous Serrat i Sabina) han portat la tranquil·litat a aquest blog. Enmig un error tècnic , un esborrany penjat unes poques hores, - però descobert per els fidels -, han de servir per donar pas a aquest poti-poti que parli d’algunes de les moltes coses han quedat al pap en aquests dies

ACADÈMIC

Dimecres tarda. El contestador de casa m’ofereix el missatge d’en Manuel Cusachs. Em comunica el lliurament del diploma i de l’insignia de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi que li seran lliurats aquella mateixa tarda. Em diu, fet que m’emociona, que li agradaria molt la meva presència. Acaba el missatge tot dient que encara que suposa que ja he estat convidat per l’Ajuntament , ell ho volia fer personalment.

Tot magnífic , però el bon amic Manuel anava errat en una cosa , l’Ajuntament de Mataró no havia tingut a be convidar-me a l’acte . És tan trist que ni vull entrar en detalls ni en consideracions, però penso que compartir amb en Manuel tants anys de lluita per l’art de la ciutat mereixia més que l’actitud d’Alcaldia, que era qui feia la convidada, que obligadament he de qualificar com mesquina. Faig mans i mànigues i assisteixo a l’acte que esdevé emocionant per aquells a qui l’art mataroní ens motiva particularment, i per aquells que pensem que Manuel Cusachs s’ho mereixia.

Manuel Cusachs és un estrany cas de superació i fidelitat. Ja no cal ni parlar de la superació dels seus inconvenients físics, de la lluita per ser fidel a un sentiment i a un ofici, del seu seguir en un caminar traçat en el seu cap i en el seu cor i que aconsegueix sense haver de renunciar a aquells criteris per ell fonamentals.
Cusachs és la demostració de l’artista que va més enllà de la seva realitat plàstica. Que el seu és la plasmació plàstica d’una reflexió personal fruit d’una conversa filosòfica amb si mateix i amb els seus mestres: literats, polítics, humanistes ....
El seu sentiment de país , amb el que discrepo molt , el seu sentiment d’element pont entre cervell i cap, que comparteixo en quasi tot, aquesta capacitat d’intentar anar sempre més enllà malgrat les dificultats. Aquest ser artista sense deixar de ser home que amb els peus ben plantats a la terra , és una lliçó prou important com per aquest reconeixent merescut d’acadèmic, del que en va fer excel·lent primer ús amb un discurs d'acceptació en el que el retrat en va ser magnífic protagonista.

Un reconeixement que sols mereix la gran felicitació que anirà ben aviat completada amb la felicitació artística per les exposicions que s’acosten i de les que ja somien en gaudir.

A tot un però. Una vegada més s’ha vist que ela Sala de Plens és absolutament inadequada per aquests actes i que cal trobar una solució ja. Sols trenta sis cadires , l’escassa capacitat física, el gran nombre de gent que es va quedar a fora. Cal urgentment una nova ubicació i un , com ja ha fet altres vegades, es decanta per la Nau Gaudí.
Igualment cal remarcar la poca representació de regidors assistents a l’acte. Un va trobar a faltar especialment al regidor de Cultura. Potser hi era , i no el vaig poder observar entre el munt de gent assistent, però penso que el seu paper hauria d’haver estat important com a representant de la cultura a la ciutat, i si va assistir a l’acte ( bo seria aclarir-ho) ni tan sols va ser visible per la majoria.

fotografia:capgros.com

PROPOSTA MATARÓ. FONS D’ART. MORT I ENTERRAT

En el començament d’aquesta setmana va ser presentada la nova temporada de Ca l'Arenas , que segons sembla s’inaugura demà. En aquesta ocasió el no rebre informació es obligat ja que vaig demanar l’eliminació de les meves dades en tots els arxius del PMC. La causa va estar en l’ús indegut de les mateixes vulnerant la meva intimitat.Hom sap que no tinc secrets i que les meves dades personals en el que pertoca a direcció, mail, tfn.. que estan en mans de molta gent. Per això és més lamentable que una entitat municipal tingui accés a correus aliens als propis i en faci ús.
Ara no tindré informació del PMC per obligació legal, i no pel seu afany de menyspreu personal.

Presentació de la programació de Ca l’Arenas, temps hi haurà de parlar dels seus projectes, ara sols vull parlar de la fredor de les dates.
En les diverses reunions mantingudes el passat mes de març amb la regiduria de Cultura , representada per el regidor Jaume Graupera i el director del PMC Rafa Milan, per a tal de dur a terme el projecte “Proposta Mataró. Fons d’Art” es va arribar a un acord en referència a les dates de l’exposició inaugural.
Per part de Cultura la proposta anava en que la mostra hauria d’haver-se inaugurat el passat setembre , servint per inaugurar la temporada artística. Els promotors dl fons no hi vàrem estar d’acord per dues raons : La primera per una impossibilitat física , especialment referida al tema catàleg que hauria d’haver estat a impremta a finals de juny . L’altra, que consideràvem que de cap de les manera havia de coincidir amb la Sant Lluc.

Entenent Cultura aquest pensament es va trobar com a data adient i definitiva aquella que ocupava del 15 d’abril al 15 de juny , essent la mostra del Fons la prèvia de la mostra antològica de Cusachs. Precisament les dates d’aquesta eren les que marcarien de manera exacta i definitiva les de l’exposició inaugural del Fons.
Per això Cultura reservava aquestes dades per exposició del Fons tant a Ca l’Arenas ( nucli essencial) com a Can Palauet , amb la possibilitat de si existia manca d’espai ( el més probable) també es feia reserva condicional del Museu.S’ha fet pública la programació de Ca l’Arenas i no existeix aquesta reserva d’espai per l’exposició inaugural.

És per això que es confirma l’incompliment absolut per part de l’Ajuntament de Mataró, de l’acord dut a terme per tal de dotar a la ciutat d’un fons d’Art d’artistes locals amb obres significatives dels mateixos, i que el mateix ha estat mort i enterrat per part de l’oficialitat.
Es per tant que tots els artistes queden absolutament deslliurats del seu compromís com a participants , i un mateix com a promotor del Fons d’Art que de manera clara , diàfana, contundent i oficial ha deixat d’existir.

És per això que demano a qui correspongui, s’abstingui de fer declaracions públiques i populistes al voltant del mateix. Proposta Mataró ha mort. O millor dit, l’ha matat l’Ajuntament. Que tothom ho tingui molt clar.

SERRAT i SABINA

Sort que ahir vaig poder gaudir d’un d’aquells moments màgics de comunicació.

Amb un Sant Jordi de gom a gom, amb un Montilla seriós i burocràtic, presidint com si no anés amb ell la cosa, vaig participar de tres hores , - si , han llegit bé , tres hores -, d’un bombardeig d’emocions , d’un tremolar a flor de pell, d’un sentir-se partícip d’una societat diferent a la que pinten els que manen.
D’anar d’un costat a l’altra en tot aquest estrany mon de les sensacions i emocions que van tenir a n’en Joaquin i a n’en Joan Manuel com agitadors conscientment inconscients d’una manera d’entendre la vida i el viure , molt llunyana a l’estereotip marcat per aquells que no volen que mirem més enllà de la curta mirada de vol ras.
Que si no, ja ho sabem , esborrar-nos de la llista dels escollits costa tan sols apretar un “supr”.

A bon segur que en parlaré en els propers dies, però va ser un concert tant intens que costa més d’assimilar que un llarg dia de treball i una curta nit de descans.

CARLOS LLAMAS

Just quan anava cap el Sant Jordi, al bell mig del col·lapse en que es trobava Barcelona , a la SER , la meva ràdio, feien referència a la mort de Carlos Llamas, una mort que vaig sentir com a molt propera, per les moltes hores que com oient havia compartit amb ell i el seu mestratge.
Dir que un havia agafat a Carlos Llamas com a referència sona a molt pedant. Avui quan rellegia les opinions personals dels seus companys , he vist que teníem alguns trets de caràcter ben comuns. Tan comuns com allunyades estaven les nostres capacitats.
Entre els molts escrits que avui llegia em quedo amb unes paraules de Luis Fernández, actual cap de RTVE, tot recordant els versos de Machado: “ de toda la memória , solo vale / el don preclaro de evocar los sueños”.
I un , pobre de mi, he pensat que també parlava del Fons d’Art.