dilluns, de maig 30, 2022

ESCULTURA PÚBLICA I COVID-19

 



Vagi per endavant el meu suport total envers l’escultura pública. I més a Mataró, ciutat que durant algunes èpoques va ser enormement proactiva en el tema, una activitat estroncada amb la gran crisi econòmica de començaments de segle,  fet que ha provocat que tan sols un parell d’obres de caire absolutament institucional s’hagin afegit a la col·lecció pública de la que gaudeix la ciutat.

Vagi també per endavant el meu respecte i reconeixement a la tasca escultòrica de Pere Casanovas. Evidentment resto astorat en la seva faceta de “facedor” d’escultures, l’escultor dels altres, com tant bé se l’ha definit, més que no pas de la seva faceta creativa, massa referenciada per els mil imputs rebuts dels grans artistes amb qui ha treballat i que ha limitat el seu llenguatge personal.

I com no la meva màxima consideració  a sanitaris i pacients d’aquest mal son que ha estat el covid en la nostra societat.

Tot això vagi per endavant per dir que no entenc de cap de les maneres de la necessitat de que Mataró faci un memorial Covid-19 i menys encara que sigui mitjançant una escultura monumental de 8 metres d’alçada, potser per compatir amb els arbres del voltant), i de 1700 kg de pes ( ande o no ande, el burro, grande) i 64350 d'euros de cost

Amb aquesta escultura Mataró es posa al costat de centenars de poblacions que han caigut en el mateix parany, amb un centenar d’escultures de les que cap d’elles passarà a la història de l’art , per més petita i localista que la vulguem, i sí a la història de memes, riotes i comparacions absurdes i vulgars.

Sortosament en el cas de Mataró, Pere Casanovas , el seu autor, és un autor absolutament perfeccionista amb la tècnica el que ens assegura una escultura pulcre i impol·luta. Altre cosa , com no , son les explicacions que s’han fet al voltant dels significats de la mateixa i dels seus elements.

Malament rai quan una escultura pública, i més si és un memorial, ha d’anar amb manual d’instruccions , i més si com és el cas aquest parteix d’una base absolutament errònia.

Per arreu on he llegit al respecte ( nota oficial de l’Ajuntament, premsa i mitjans de comunicació) l’escultura s’estableix en el fonament d’una etèria proveta. I un que a bon segur d’art no en té ni punyetera idea, però que durant quasi mig segle ha estat treballant en el mon dels anàlisi clínics no la troba per enlloc ( Proveta: instrument volumètric per mesurar, de base aplanada), amb bona voluntat pot arribar a  imaginar un tub d’assaig. Sigui com sigui son dos elements totalment aliens al mon del covid, la virologia i ciències properes.

Per un costat hi ha  la mort, escenificada amb una elegant i estètica dalla (fàcilment entenedora) , per l’altre costat, la banderola dentada és difícilment explicable com a escala del coneixement, encara que potser aquí rau la raó de tot. L’escala del coneixement és la que elimina la distància antre el coneixement sensible i l’intel·ligible. En aquest cas dos coneixements difícils de ressituar.

 Finalment les altres dues línies s’ajunten  entortolligant-se en una abraçada que és un plagi de l’escultura de Llena d’homenatge als castellers, altrament coneguda com el tap de cava.

Ens trobem davant un acte inútil, dedicat a l’aparador polític i a la foto  ( ni una sola paraula en el web de Cultura ni en l’especial dedicat a les escultures públiques mataronines). un memorial que no serveix de res , que no fa homenatge a qui hauria d’estar dedicat si és que calen d’un homenatge plàstic, quan se’ls hi nega el veritable homenatge que hauria de ser el reconeixement i enfortiment de la seva feina assistencial i no mantenir la precarietat en la que s troben.

Que entenem perfectament que hi ha un deute pendent amb Pere Casanovas, que evidentment mereix una escultura seva en el parc públic d’escultures de Mataró, però no d’aquesta manera, amb preses i sota qualsevol excusa.

Una escultura freda, impersonal per recordar uns fets intensament emocionals. Un nou desgavell cultural del govern d’una ciutat renyit absolutament amb la cultura plàstica  i amb la sensibilitat general i particular dels seus ciutadans.

Un absolut desastre.

 

dimecres, de maig 25, 2022

“J’AI AVALÉ UNE FAMEUSE GORGÉE DE POISON...”. MIQUEL ARNAU

 


No puc ni vull negar, un cert encisament per el treball de Miquel Arnau, artista que mostra el seu “poderio” aquests dies a La Destil·leria.  Potser per que l’he vist néixer quasi físicament, i sense el quasi en l’apartat artístic i per que en el seguici de la seva entrebancada carrera he patit per que moltes han estat les vegades en que l’Ofici/ Professió artística triada ( la restauració) impedia el correcte i equilibrat desenvolupament de la seva carrera artística(creació). Sortosament arribada la maduresa plena, Miquel Arnau sembla haver triat definitivament l’art com aposta personal vital i haver deixat la professió més com element puntual de subsistència.



Arnau és l’artista maresmenc amb més domini de la tècnica i els materials . un domini assolit en els seus enfrontaments “cara a cara” amb els grans artistes de la història dels darrers segles, i amb qui s’ha hagut de mimetitzar per arreglar els desgavells del pas del temps i uns lamentables estat de conservació. Aquest element tècnic i el seu quefer professional l’hi ha permès endinsar-se també en el llenguatge compositiu i estructural de grans obres  fet que ara, després de passar per el seu personal tamís, dona com a fruit les obres que podem veure.



Arnau viu en un moment i en un lloc equivocat. La seva aparença en les inauguracions, semblant a un dandi  anglès demodeée i el seu amplíssim bagatge cultural i de la natura  el converteix en un noucentista desplaçat. Fàcil és imaginar-lo acompanyant a Eugeni d’Ors, Carreras Candi i el farmacèutic mataroní Pascual i la seva colla, fundadors de l’Agrupació Científic Excursionista de Mataró,  anant per rieres, corriols, boscos i bosquets del Maresme amb la seva llibreta d’apunts, dibuixant el sentiment més íntim de la terra, copsant tot els seus detalls i captant l’essència dels seus colors, no els visuals, i sí els veritables, els de l’ànima, aquells que sols sap veure aquell que estima profundament el territori.



Miquel Arnau viu i treballa des de la seva privilegiada talaia de Can Polseguera, amb els límits del Turó de Cerdanyola i Burriac per un costat i la Riera i Sant Jaume de Traià per l’altre. Es aquest “Territori Arnau” el que gesta tota la seva obra mitjançant la plasmació expressionista del seus imputts creatiusmés interiors i interioritzats.

De tant retratar la natura, al llarg de la seva carrera, Arnau ha aprés a valorar la singularitat de cada instant i de la pròpia vida i fer-ne un matxembrat sòlid que serveix alhora de fonament i estructura en el seu treball.

Així, en aquest camí poc transitat, Arnau es despenja amb uns boscos intensament viscuts i acolorits , amb unes pinzellades assilvestradament vibrants, amb un cert deix esbarzerat com si fossin deixades anar per casualitat, quan  totes elles estableixen la dinàmica exigida en un  equilibri exacte de la peça que no s’engruna en el conflicte cromàtic ,ans justament el contrari . Un color que ens fa arribar a dubtar si la realitat és aquella, o no a la que nosaltres coneixem visualment.



I al seu costant apareixen majestuosos els seus  Burriac, al que podríem afegir els dos que actualment estan exposats a Ca l’Antiga a Teià. Obres de màgica potència en les que curiosament l’esfilagarsament dels traços gestuals que els composen, donen força monolítica al conjunt i l’impregnen d’història. Aquí de nou el color pren protagonisme, però en aquest cas per generar un ambient màgic, que en el global dona majestuositat i poder al conjunt.



En la visita un no pot deixar-se escapar del swing vibrant establert en el conjunt de dibuixos i petits apunts que presenta. Obres en aparença de menors però que assoleixen un nivell de qualitat i significació que les fa imprescindibles per entendre el seu fer.



Acaba la mostra amb l’obertura d’un nou camí, aquell que podríem considerar com “boscos del segle XXI”, un camí novedós però incipient al que caldrà seguir en aquest gir sobtat de guió, però que es preveu altament interesant.

Arnau té molt clar el concepte modern de pertinència a un indret i a un territori. Un nivell de pertinència que l’obliga a seguir essent fidel a un modus d’entendre i practicar l’art. I per que no, de viure la vida.



Constable  allà pel 1828 deia: “Sens dubte , l’amor a la natura és un sentiment profundament arrelat a l’home. Dedicar-se a estimar-la és, com a mínim, un camí cap a la felicitat.” Pot ser per això Arnau sembla en l’aparença feliç, i s’expressa feliç en la seva pintura, felicitat que ens traspassa a nosaltres quan ens acostem a gaudir-la i quan sabem introduir-nos en la mateixa.

Miquel Arnau un més que interessant artista que hom hauria de tenir en compte, que esclata a Mataró amb una excel·lent exposició.

 

J’ai avalé une fameuse gorgée de poison ...

Miquel Arnau.

La destil·leria

Del 21 de maig al 29 de juny de 2022

 

divendres, de maig 13, 2022

SENSE AMBICIÓ

 

El Museu amb les portes tancades . Fotografía de R. Manent


Mentre que els Museus de la comarca ( Llavaneres, Càntir d’Argentona , Monjo de Vilassar i Fundació Palau) estan en un punt àlgid de visites i reconeixement, amb exposicions engrescadores i de qualitat, els Museus de Mataró resten adormits, sense trempera i en una evident crisi d’activitats i visitants.

Llastrats per la seva manca de definició, enrocats en unes sales de síntesi que demanen a crits una actualització i modernització, amb unes exposicions temporals poc atractives , gens publicitades i amb una difusió mínima, alhora que d’una durada eterna (8 mesos per un sol quadre de Martí Alsina i 10 mesos per l’actual exposició al voltant del vidre) , i amb uns horaris de visita inversemblants, molt més reduïts que el museus dels pobles que ens envolten, els Museus de Mataró s’ancoren en una letargia del passat, abjurant de la vitalitat que precisa la societat actual.

I la cosa no ve d’ara, sinó des de la seva refundació en temps de la transició. Potser la clau està en que mentre els museus que ens envolten, es mouen amb intensitat, professionalitat i passió, el de Mataró  es mou sense ambició  i a ritme funcionarial . I així malament anem.


( Publicat al cagròs, com opinió en l'anàlisi que fa la revista a l'entorn dels Museus que aquest cap de setmana celebra la Nit del Museus a l'entorn del dia Mundial dels Museus.

Donant-me tota la raó el Museu de Mataró ho celebra sense cap mena d'ambició i a ritme funcionarial. Allarga fins les 10 de la nit, l'horari de visita, però sols fa les rutinàries visites guiades.

Calen explicacions i les necessitem ja.


 

diumenge, de maig 08, 2022

CARME FAGEDA. INSOMNIS


Retorna, Carme Fageda a l’espai capgròs després de nou anys d’absència. Allà debutà l’any 2008 de la mà de Pepe Novellas i acompanyada d’Eva Casado i Paloma Rodríguez, essent la seva primera individual el 2013.




Ara hi arriba  en el punt àlgid de la seva creació  i en un bon moment de forma , presentant una exposició de doble cara. Per un costat la de la seva pintura, avui clarament afermada en un idioma prou personal, i per l’altre presentant els seus gravats, tècnica que ha descobert de la mà de Laia Arnau i el seu taller de La Carboneria, i del que amb poc temps ja mostra una destresa remarcable.




Pictòricament Fageda ha assentat el seu llenguatge en un personal constructivisme, per més que a ella no li acabi d’agradar la definició, entenen com a tal  l’equilibri de diverses formes geomètriques que alhora interrelacionen entre elles per a formar com un entramat cel·lular a l’estil dels rusc de les abelles, però sense la rigidesa geomètrica i si en canvi en un caos  perfectament ordenat per l’autora, articulant-se per generar un seguit de formes en una “mena de joc de trencaclosques o d’imaginari puzzle on les peces van encaixant fins i tot en la disparitat” tal i com ja dèiem anys enrere quan començà en aquest concepte plàstic. Una conjunció  però que va més enllà del formal i que al menys a mi  en porta a estructures futuristes de ciutat en l’ona de Blade Runner però en la seva vesant més amorosa.



 Arrodoneix la apartat pictòric  amb una imatge del seu espai imaginari, en forma de ciutat vertical , que sembla evolució de la que ja presentés en les dues  anteriors exposicions. Ara aquesta peça totèmica explicita una forma d’entendre i fruir de l’art Obra d’una peculiar bellesa visual  i calidesa poètica



El manteniment de la seva tessitura d’establir un cert grau de monocromatisme (color i variants) dona encara més força al treball pesant de l’artista, com queda ben evident amb el col·lage que presenta al cavallet, obra  de gran força , intensitat i bellesa.



Completa la mostra un seguit de gravats de petit format en que Fageda sembla alliberar-se. Apareix la figuració , explícitament femenina, i encara que l’engranatge constructiu segueix essent el mateix, defuig de la densitat intencionada de la seva pintura, per establir-se per un costat juganer, alegre i esperançat. Obres amb grapa, enormement seductores que ens porten al desig de veure-les ja en una mida més gran en la que a bon segur podrà esplaiar-se més.




Un acurat llacet  per arrodonir una exposició que posa en valor a una artista de treball amagat i no molta presència pública que ara i aquí ens demostra la seva positiva evolució i ens obliga a tenir-la molt més en compte.

Felicitats.

 

Insomnis. Carme Fageda.

Espai capgròs

Del 28 d’abril al 25 de maig de 2022



dimarts, de maig 03, 2022

FLUID INFINIT. AMOR ESTADELLA

 



En el seguit  d’interessants exposicions que presenta el Museu del Càntir en la seva sala d’exposicions , en aquest  mes de maig hi presenta una de ben especial com és la de vestits de la barcelonesa, esdevinguda de fa anys pallaresa, Amor Estadella



Estadella és un veritable personatge que va abandonar la capital Barcelona en la que mantenia una ampla activitat cultural per retirar-se al Pallars on al llarg del anys ha estructurat el seu retorn personal als ancestres culminat amb el retrobament amb el món esotèric de la seva mare, reviscolat en ella especialment mitjançant la quiromància.



Tota la seva energia, essencialment sanadora, sembla que es dipositi en aquests  peculiars vestits realitzats i estructurats en base i fonament als més diversos elements que ha anat trobant en la seva via ( ferros, xarxes, pedres ,sedes etc.) als que dona vida pròpia convertits en veritables obres d’art.



Que la costura és un art es ben evident i queda clar amb les exposicions que han conquerit els millor museus del món,. Peó Estadella capgira el concepte ja que no son vestits esdevinguts obres d’art, sinó obres d’art que n comptes d’estructurar-se en fonaments tradicionals ( pintura, escultura...) s’estructuren en vestimentes varies que subjuguen per formes. modus, colors, volums  i textures que en un imaginari màgic estructuren un art viu i palpitant.



Curiosa i palpitant exposició que paga la pena visitar.


Fluid Infinit. Amor Estadella

Musue dl Càntir. Argentona

Del 22 d’abril al 19 de juny de 2022