CARME FAGEDA. INSOMNIS

Retorna, Carme Fageda a l’espai capgròs després de nou anys d’absència. Allà debutà l’any 2008 de la mà de Pepe Novellas i acompanyada d’Eva Casado i Paloma Rodríguez, essent la seva primera individual el 2013.

Ara hi arriba  en el punt àlgid de la seva creació  i en un bon moment de forma , presentant una exposició de doble cara. Per un costat la de la seva pintura, avui clarament afermada en un idioma prou personal, i per l’altre presentant els seus gravats, tècnica que ha descobert de la mà de Laia Arnau i el seu taller de La Carboneria, i del que amb poc temps ja mostra una destresa remarcable.

Pictòricament Fageda ha assentat el seu llenguatge en un personal constructivisme, per més que a ella no li acabi d’agradar la definició, entenen com a tal  l’equilibri de diverses formes geomètriques que alhora interrelacionen entre elles per a formar com un entramat cel·lular a l’estil dels rusc de les abelles, però sense la rigidesa geomètrica i si en canvi en un caos  perfectament ordenat per l’autora, articulant-se per generar un seguit de formes en una “mena de joc de trencaclosques o d’imaginari puzzle on les peces van encaixant fins i tot en la disparitat” tal i com ja dèiem anys enrere quan començà en aquest concepte plàstic. Una conjunció  però que va més enllà del formal i que al menys a mi  en porta a estructures futuristes de ciutat en l’ona de Blade Runner però en la seva vesant més amorosa.

 Arrodoneix la apartat pictòric  amb una imatge del seu espai imaginari, en forma de ciutat vertical , que sembla evolució de la que ja presentés en les dues  anteriors exposicions. Ara aquesta peça totèmica explicita una forma d’entendre i fruir de l’art Obra d’una peculiar bellesa visual  i calidesa poètica

El manteniment de la seva tessitura d’establir un cert grau de monocromatisme (color i variants) dona encara més força al treball pesant de l’artista, com queda ben evident amb el col·lage que presenta al cavallet, obra  de gran força , intensitat i bellesa.

Completa la mostra un seguit de gravats de petit format en que Fageda sembla alliberar-se. Apareix la figuració , explícitament femenina, i encara que l’engranatge constructiu segueix essent el mateix, defuig de la densitat intencionada de la seva pintura, per establir-se per un costat juganer, alegre i esperançat. Obres amb grapa, enormement seductores que ens porten al desig de veure-les ja en una mida més gran en la que a bon segur podrà esplaiar-se més.

Un acurat llacet  per arrodonir una exposició que posa en valor a una artista de treball amagat i no molta presència pública que ara i aquí ens demostra la seva positiva evolució i ens obliga a tenir-la molt més en compte.

Felicitats.

 

Insomnis. Carme Fageda.

Espai capgròs

Del 28 d’abril al 25 de maig de 2022

CARME FAGEDA. " CELS I TERRES "

Seria abans del passat estiu quan en una xerrada casual amb un artista no pas entrat en anys ,  al preguntar-li com li anàvem les coses ,- el cert és que té un cert i merescut reconeixement i èxit en la lloança del seu fer-, em va dir deixant-me del tot estorat: “No ho sé pas. M’acosto als quaranta i encara no he fet una obra que transcendeixi”. El cert és que em va deixar tan frapat que no vaig saber respondre, però la frase ha quedat impresa en el meu interior.

Ara he recordat la frase tot visitant la nova mirada de la Carme Fageda a la sala d’Aparelladors, amb aquests "Cels i terres" que no cerquen més transcendència exterior que el de plaure al visitant i més transcendència interior, que és la que val, que resituar-se en el complex sentit de la creació i veure que ara sí comença a confegir-se aquell idioma personal que s’anava albirant mitjançant espurnes , en les seves darrers presències públiques.

Res més difícil per a un artista que descobrir-se a si mateix. Tant difícil que moltes vegades esdevé quasi impossible i ha de ser des de fora, però en la proximitat, que l’autor s’auto disseccioni i mica en mica tregui a la llum el seu jo íntim.

A Carme Fageda li va costar molt pensar que precisava de l’art per a viure. Quan començava a tenir respostes per a ella mateixa mitjançant aquell esclat , per a ella i molts més, que va ser el mestratge de Pepe Novellas , la seva desaparició va portar a tots els que estaven amb ell a una dispersió, a una desorientació absoluta quan no a un atzucac, del que ha costat molt sortir-ne.

D’ençà aquell moment les presències de Fageda eren l’indici d’una lluita en la que cohabitaven passes molt positives amb entrebancs impensables. L’obra anava i venia sense un eix definit i errors i encerts ballaven en una dansa de difícil presagi final. Curiosament però, en cada exposició apareixia un parell de peces que esgrimien criteri personal i que anaves veient que agafaven protagonisme el que permetia somiar amb l’arrelament d’aquell sentit com a camí creatiu. Un fet que s’ha evidenciat en aquesta exposició que ara presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Una mostra que queda clarament emmarcada per una teòrica bisectriu que divideix la sala en dos. Una bisectriu traçada des de l’entrada i fins l’angle oposat. En un cantó i en una sola paret apareix l’autora dubitativa, la de l’oripell, la de la teòrica mirada alegre, la de l’aparença, la de les palmeres.

Encapçalada per un acceptable cartell de festa major de qualsevol població costanera , la resta és ensucrat, dolç, com mirant sols a afeccionats poc compromesos. Palmeres que marquen camins i ofereixen una felicitat de cartró pedra. Obres “boniques” de les que no en quedarà un record en sortir de la sala, amb l’excepció de l’esquer amagat d’una obra (antiga), amb finestra al cel, que ens permet anunciar el que veurem a continuació.

Però aquest primer terç, establert com petit parany, dona pas a l’inici del que comença a semblar ser el veritable idioma plàstic de l’autora. Un idioma en aquest component constructiu, en aquesta mena de joc de trencaclosques o d’imaginari puzzle on les peces van encaixant fins i tot en la disparitat. On les coordinades es capgiren si cal per esdevenir com un google earth que ens aproxima a la visió externa però intentant aprofundir més enllà en una filosòfica mirada al ser humà tant en la seva individualitat com en el de membres d’una comunitat a la que pertanyem essent-ne fins i tot aliens.

S’acosta així de manera plenament intensa al concepte humanístic que sempre semblava surar per damunt de la seva obra però sense acabar de penetrar-hi. Ara, apostant fort, no essent poruga ni en el concepte , ni en la composició, ni en les formes i menys encara amb el cromatisme de la paleta que va des dels càlids fins a negres i terrosos, embrancant-se en vermellosos potents, tot en un equilibri adient a les seves intencions, Fageda comença a aprofundir en la que sembla ser la seva filosofia artística, i en la manera potent i en bona part atractiva de realitzar-la.

Malament aniríem si diguéssim ara tot resumint, que ens trobem davant d’una gran exposició. Però faltaríem també a la veritat si la qualifiquem de vulgar. Crec que és l’exposició de Fageda per distançar-se d’un cert concepte de simple afeccionada. Ara comença el camí d’un art més seriós, un camí no de cara en fora i sí de cara endins. Un camí per aprofundir en aquest humanisme social que deixa latent en uns treballs que haurien de marcar  un camí sense retorn i que l’obliguen a treballar per mantenir un llistó que ella mateixa s’ha apujat en un bon tros.

Si fins ara sols l’esperava  la pintura, ara l’espera l’art. I sols ella està en disposició de superar-lo. Però això ho veurem en la propera exposició.

I espero sincerament que ho veurem per aplaudir-ho amb intensitat.

(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

PILIS I CELS

Tots aquells que vàrem conèixer a Pepe Novellas sabem del seu tarannà en certa manera despistat i de la seu poc afany en retenir detalls que fossin simplement accessoris. El nom de les models n’era un d’ells. Com que la seva primera model es deia Pili , a partir d’aquell moment totes les models que van passar per l’estudi eren “Pilis” , i l’expressió normal per dir que s’anava a treballar amb model era :”Anem a fer pilis”. Una expressió que quallà , com no, també entre els seus alumnes.

Per això, i a modus de subtil homenatge al mestre, Carme Fageda ha volgut titular la seva exposició a l’espai capgròs , que és la seva afirmació expositiva després de la mostra individual de fa unes temporades a la sala de la Presó, com “ Pilis i cels” en una íntima definició del que significa l’obra ara presentada.

Encara que Carme Fageda no és una nouvinguda en això de l’art, pertany però al grup de creadors que arriben a l’afirmació de la seva afecció quan les circumstàncies de la vida , familiars i professionals, els hi permet. Això fa que essent intel·lectualment formats i gaudint d’un bon bagatge emocional i sensitiu , els hi cremi el temps i una vegada assolits els plantejaments tècnics , les etapes es succeeixin de manera desfermada.

Mentre que l’artista jove segueix un caminar en certa manera lent i pausat, el creador del que parlem tan sols tastat un camí creatiu, aquest li sembla ràpidament esgotat i en passa a altre , en la recerca desesperada de trobar la seva veritat i el que en podríem dir , el seu idioma plàstic.

Aquesta reflexió es fa evident en el cas de Carme Fageda si és que hem pogut seguir la seva trajectòria. En poc temps les coses canvien, i el que fa un no res era vital ara ja és un deixalla en el camí , però avui , en aqueta exposició, crec jo que , explorats els verals , el camí sembla ja desbrossat per a una definició més plena.

Carme Fageda , pinti el que pinti , en aquest cas  pilis i cels, estableix la seva obra en una construcció volumètrica dels espais. Posseïdora d’una interessant sentit de l’equilibri dels mateixos , genera l’obra amb el recolzament d’una tècnica prou acurada i una paleta cromàtica certament reduïda  que li serveix per reforçar els límits de la seva geometria espaial, omplint el seu interior amb els elements que generaran el seu peculiar concepte de la figura. Una manera de fer que li permet accentuar la intensitat o dramatisme de les mateixes , amb un expressionisme peculiar capaç de generar les suficients vibracions emotives.

Una manera de fer que extrapola , en el cas dels cels, a una mirada més tendra i poètica; més sensible i emotiva, en la que l’absència de la figura , ens la fa més present encara , remarcant el caràcter de l’home com a veritable protagonista de la seva creació artística.

Pilis i cels. Terra i espai. Cos i esperit. Les eternes dues cares de la sensibilitat del creadors , col·locades de nou aquí front de l’espectador per que aquest en digui la seva.

Dolça i abrupta alhora , generant bellesa sense partir d’ella , Carme  Fageda ens demostra que està en el punt d’inflexió de la seva carrera. Ara li toca decidir.

Esperem  i desitgem, per a bé de tots i de l’art , que ho faci a fi de bé.

Carme Fageda. "Pilis i Cels"

Espai capgròs. Febrer de 2013

ESPAI D'ART. CARME FAGEDA

En el darrer programa d'espai d'Art de m1tv , emès ahir mateix , podem gaudir d'una interessant entrevista amb l'artista mataronina Carme Fageda que presenta la seva exposició "pilis i cels" a l'espai Capgròs.

Igualment tenim ocasió de visionar les imatges de l'exposició col·lectiva que ha servit per inaugurar "Begemot Art Gallery" , la nova galeria privada que acaba d'obrir les seves portes a la ciutat.

Una galeria de la que en tindrem moltes més notícies en el proper programa ja que Margarita Yarmats , la seva directora , en serà la convidada.

LA VIDA , ÉS A DIR L’ART , SEGUEIX

Entre la Torres García i les eleccions el cert es que tenim una xic abandonada l’activitat expositiva habitual, encara que sortosament aquesta ha estat una quinzena d’impasse , a l’espera de la que ja serà la darrera llambregada de la temporada abans d’aquest estiu que ja comencem a notar amb la seva calor. Una llambregada que té els seus primers actes en els propers dies.

Així demà dimecres i a Gal-Art , serà Miquel Güell i sota el títol de “Realisme Artístic” qui presentarà el conjunt del seu treball fonamentat en les composicions i natures mortes , totes elles en el camp del classicisme més accentuat.

Dijous serà el torn de  l’espai capgròs amb la inauguració de l’exposició “Pepe Novellas i els Dimarts del Llimoner” , una mostra coral en el que podem gaudir del Novellas més íntim i juganer , en la seva relació personal amb la gent del Llimoner , entitat de la que va ser fundador i membre actiu fins a la seva mort. Una mostra que ens permet acostar-nos a l’intercanviï tècnic i formal dels seus components , amb una mirada  propera que ens permetrà aprofundir encara més amb el fer de Pepe Novellas , ara més actual que mai degut a la seva exposició retrospectiva.

Finalment serà la sala del Museu Arxiu de Llavaneres a Can Caralt , quan a partir d’aquest divendres acollirà l’exposició d’escultures i dibuixos de Josep Mª Gomis , aquest artista mataroní tan esquerp fa un temps per exposar i que en la darrera temporada camina desfermat per poder oferir-nos constantment noves visions del seu febril treball , amb resultats tan positius com sorprenents.

Però mentre succeeix això ja hi ha altres exposicions que mereixen l’oportú comentari , com és el cas de

NTERIORS . Carme Fageda.

Carme Fageda forma part del grup de bons artistes que van fer esclatar les seves possibilitats creatives en el taller de Pepe Novellas. La seva sobtada desaparició els va deixar orfes de l’amic i el mestre i els ha obligat a un treball personal dur per aconseguir trencar els vells atavismes , tan apresos i estimats, per concentrar-se en la sempre difícil tasca d’expressar sense embuts les seves sensacions creatives més personals.

Carme Fageda és artista figurativa. Ho és en el sentit estricte del concepte pictòric contrari amb l’abstracció i ho és també en el sentit més “petit” de que té en la figura , ja sigui humana o objectual , l’element amb el que  confegeix i estructura el seu idioma plàstic. Un idioma fet present a la Presó amb una mostra atractiva que ens permet esbrinar maners i especialment futur.

L’exposició està conformada en un afinat esquema melòdic que comença per les seves obres que podríem dir amb figura , en aquesta estètica adaptada entre influencies modiglianesques i de Matisse , establerta però en un equilibri de volums equilibrats en una bona resolució cromàtica. Un joc de volums que s’accentua en la resta de la mostra esdevenint columna interior del seus treballs frescos i imaginatius , en la que un pot observar l’estira i arronsa entre les referències antigues , - amb un cert bigarrament cromàtic i d’elements -, i una llibertat més conceptual amb una limitació objectual i un augment del contrast cromàtic que en certes ocasions és tan atrevit com encertat.

Però tota la mostra queda concentrada i resumida en dues peces que no està dir de més, son de bona qualitat. Per un costat està la peça “amigues” que esta tècnicament resolta amb tota solvència i que ens obra la porta a noves possibilitats gràcies a la intencionalitat constructiva de la mateixa.

Per l’altra ens trobem amb la mostra del catàleg . Un treball àgil, ben resolt, atractiu, jove i dinàmic i que a més resumeix aquesta caminar de l’autor en el seu afany de simplificar , o millor dit, de sintetitzar els seus conceptes creatius.

Una síntesi perfectament assolida en aquesta peça que en ha de servir a tots , i a l’autora també, com a frontissa entre el passat i un futur que avui s’ofereix prou esperançat.

Carme Fageda. Interiors.
Sala de la presó. Del 20 de maig al 19 de juny de 2011

TRANQUIL·LITAT

En aquesta setmana entre carnestoltes i setmana blanca , sortosament la tranquil•litat expositiva és el dominant el que m’ha permet dedicar-me , en l’escàs temps lliure que disposo, a tot el tema de l’expo Novellas. Una mostra que espero reeixida , encara que quedarà lluny de ser una antològica i de ser allò que dèiem “l’exposició” que mereixeria en Pepe. Però l’esforç de molts , encapçalats per Glòria Bosch que està duent a terme una tasca magnífica, espero doni el suficient pes a l’exposició com per demostrar la gran vàlua de l’amic desaparegut.

Mentre les sales mataronines van fent la viu i algunes modestes però en afany de perdurar , com és el cas de Gal-Art , ens ofereixen el que ells diuen una miscel•lània , en el que aposten per una pintura més assequible en el pensament però prou acurada en la forma i realització.

Destaquen en el conjunt que encara durant uns dies ocuparà les parets de la galeria, els treball de Carme Fageda , que havent begut , com quasi tots els alumnes , del mestre Pepe Novellas, ara vol desempallegar-se del mimetisme per conrear una figuració vibrant en el gest i el color , amb unes obres sense concessions , impregnades d’uns conceptes potents que caldrà seguir.

Per l’altra costat ens presenten un seguit de treballs de l’artista Ramon Planet, afincant en terres olotines ,que juga en el concepte ,ja emprat per altres autors , d’aquest paisatgisme que podríem qualificar com vintage , en el que s’aposta per una certa decrepitud ambiental, que retrata espais creant un ambient proper i intimista, en una certa línia poètica que esdevé agradable, fet al que ajuda una acurada i intencionada tècnica destinada , com cal , a afinar en la resposta final.

Dos noms , al costat d’altres , que fan avinent la passejada en una línia comercial més elevada que hauria de ser norma en aquest i altres galeries comercials a l’ús.

DONA I CARNAVAL

No m’estic de comentar la per a mi absurda , populista i estúpida postura de la junta directiva del FC Barcelona , convertint la llotja d’avui del Camp Nou en un reservat , - o haurem de dir ghetto -, absolutament femení.

He dit moltes vegades que en això de la igualtat femenina res m’han d’explicar. Porto quasi quaranta anys treballant envoltat de dones per quasi totes parts i en fa més de trenta que els meus caps han estat sempre dones, i per tant tinc perfectament entés tot el que es pugui dir de la seva vàlua en tots els sentits.
Potser per això em sembla una mesura falsament publicitària realitzar actes com aquest. L’important no és “deixar” per una setmana la llotja a les dones i sí en canvi mantenir quasi de manera exclusiva la junta i les decisions del poder als homes, com succeeix a Can Barça ( i atots els clubs) en que les dones son minoria en el poder i tenen un paper absolutament decoratiu.

Per més simbòliques que es vulguin , accions com aquesta , crec jo que no son una demostració de valorar a les dones en el que valen , que és molt , exactament igual que els homes , i no deixa de ser una acció de masclisme paternalista en espera del fàcil aplaudiment de qui no vol veure més allà dels seus nassos.

O poser és que un ha fet una lectura incorrecte del fet. L'acte no era reivindicatiu de res i simplement era un acte més de Carnaval.

500 DIES

Dons sí . encara que sigui impossible, la incompetència municipal ho ha aconseguit. Fa 500 dies que es va realitzar l’acte que ha immortalitzat la fotografia. Es tracta de l’entrega a la ciutat de la peça guanyadora de la Biennal Torres García. Els protagonistes , l’acalde i Marc Llacuna , guanyador del concurs.

Mentre tot està a punt per el primer garbell de la nova edició , el nostre consistori , a bon segur que dubtós davant el gran patrimoni pictòric del que disposa, segueix sense saber a on col•locar la peça del mataroní guanyador.
Ansiós de superar-se com sempre , després de col•locar en tan inadequat lloc l’obra de Perna , guanyador de l’anterior edició, dubta ara en quin lloc pot lluir menys la peça, i a bon segur per això han passat 500 dies.
Sí han llegit bé,

500 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.

Felicitats a la ineptitud cultural de tan gran consitori.