“800 mts /2300 mts”. MARGARIDA MARCH

 

Fa molts anys que conec a la Margarida March. Ho vaig fer per raons professionals alienes a l’art i a partir de les mateixes vaig descobrir la seva tasca professional ,practicada conjuntament amb la seva germana, en el mon de l’esmalt on eren , i son, reputadíssimes professionals  de tal modus que van ser escollides per una reconegudíssima marca suïssa de rellotgeria per fer un rellotge de col·lecció en motiu d’un important aniversari, fet desconegut per a la gran majoria dels afeccionats a l’art. Això com que a  l’any 2006 van rebre el reconeixement de la Generalitat que els atorgava el títol de mestres artesanes en l’art de l’esmalt.

La seva curiositat creativa el portà al món del gravat  on va treballar i exposar en la segona exposició el taller de Gravat amb companys com Raúl Capitani , que n’ era el mestre director, o en Domènec, en Carlos Soriano o la seva germana. Corria el 1988 , és a dir fa quasi quaranta anys.

Uns anys que han estat de treball constant en la progressió en el domini de la tècnica. El gravat no és tècnica que sigui de domini ràpid i menys quan es practica una creació en la que la fidelitat és l’essencial com en el cas que avui ens ocupa. En aquest temps ha confegit una manera ben peculiar de treballar. Així pel novembre del 2015 a l’espai capgròs presentava un peculiar jumelage en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat (aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternitat del dispers.

Fa ja deu anys, setembre del 2014, que al mateix lloc que ara, a la sala d’Aparelladors, Margarida March presentà una gran exposició de títol “Llum” en la que dèiem que l’autora en el convenciment de que l’arrel i la raó creativa son el que ha de dominar , sense deixar-se emmascarar per la fullaraca ambiental per més plaent que sigui el resultat final en l’apartat visual i per més llaminera que sigui per engrescar a l’espectador.

Ara deu anys més tarda veiem que sortosament segueix en el mateix criteri, però si llavors eren un bon grapat de gravats en sec , gofrats , sense entintar , realitzats sobre planxa de fusta , establerts com una veritable ferida de llum en l’estampació, ara el seu treball és conseqüència de la seva relació amb la natura.

Així, després de més de cinquanta anys de caminar per les terres pirinenques del Ripollès, li ha fet un homenatge a aquesta peculiar terra, llençant-se a l’estampació d’un parell de centenars de plantes que ha trobat per aquells indrets, les ha classificat , les ha dibuixat amb perfecció de botànic i les ha traslladat a l’art mitjançant el gravat, aconseguint un resultat més que magnífic, per acabar-les arrodonint en un llibre de limitadíssima tirada, que es converteix en un homenatge perfecte a l’art i a la natura.

Les obres de Margarida March, ens retrotrauen a altres temps. A aquells en que la presa no existia i calia el treball molt ben fet. Cada un dels seus gravats son un crit de natura pura i alhora son un crit d’art pur, circumstància que rarament trobem en exposicions avui en dia.

En uns treballs en teoria freds, fets quasi solament com a delectació pròpia, Margarida March torna a donar a l’art aquell sentit que massa vegades sembla haver perdut. El de la sensibilitat pura, el del treball ben fet, el del goig de l’autor, el del desig de comunicació amb l’espectador. Elements que semblen més d’ofici que no pas de creació però que son imprescindibles per el gaudi del creador i per la transmissió a l’espectador.

Un espectador que davant d’ells, sols li resta quedar subjugat per la bellesa que atresoren i per la capacitat  i qualitat tècnica que desprenen que els fa esser estimats i valorats en uns moments de dificultat en trobar vàlua en formes d’expressió com el gravat clàssic. Fet especial si està tan ben fet com en aquest cas, amb l’afegitó de la cloenda amb la peça majestàtica dels cinquanta gravats conjunts que és peça d’honor en una exposició que cap afeccionat s’hauria de perdre.

Exposició d’obligadíssima visita i recomanació.

Moltes felicitats.

 

“800 mts / 2300 mts.”. Margarida March

Sala d’Aparelladors de Mataró

Del 17 d’abril al 17 de maig de 2026

 

 

 

FUNDACIÓ MIRÓ MALLORCA

 

Retornem al contacte habitual després d’una setmana de vacances a Mallorca gràcies a l’IMSERSO, un viatge perfecte i a un preu que quasi sorprèn al pensar-hi. D’entre les diverses visites que vaig realitzar vull destacar la visita a la seu de la Fundació Miró Malloca que es troba en un magnífica paratge  a les afores de Palma .

La Fundació fou creada per desig del pintor Joan Miró (1893-1983) i de la seva esposa Pilar, amb l'objectiu de dotar la ciutat d'un centre cultural i artístic. Els seus fons inclouen una important col·lecció de prop de 6.000 obres de l'artista, incloent pintures, escultures, dibuixos, esbossos, i altres documents.

El complex està situat al costat de la que va ser la residència privada de Miró des de 1956, i inclou un primer taller, Son Boter, adaptat a una casa tradicional, i el segon taller, més ampli, construït d'arrel per l'arquitecte Josep Lluís Sert, amic personal del pintor, i autor de l’edifici de la Fundació Miró a Barcelona .Al voltant, pels jardins s'aprecien diverses escultures i murals.

El 1992 es va afegir el nou Edifici Moneo, obra de Rafael Moneo, per abrigar els serveis administratius i presentar de forma rotativa les obres del llegat. La fundació també organitza exposicions temporals d’avantguarda. Justament en el moment de la nostre visita estava a punt d’inauguració l’exposició de Carlos Bunga , artista portuguès, resident a Llavaneres i amb estudi a Mataró.

L’espai queda dividit en tres espais principals: L’edifici principal que va ser dissenyat per Moneo un cop mort ja l'artista, amb l'objectiu d'acollir l'espai expositiu de la Fundació. El Taller Sert, edifici que Joan Miró va encarregar a l’arquitecte Sert i finalment Son Boter: casa típicament mallorquina del segle XVIII adquirida per Miró el 1959 amb l'objectiu de treballar-hi les obres més voluminoses, que en aquests moments no és visible ja que està en obres per arranjar els seus espais.

Miró que va viure a Mallorca des de 1956 , als 63 anys, fins la seva mort l’any 1983 van signar el 1981 la donació dels tallers i de les obres que contenien a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca que segueix actualment dirigint la Fundació i duent a terme la difusió de la seva obra.

Amb un fons de 118 pintures damunt tela, 39 pintures damunt diferents tipus de suport, 35 escultures, 1.031 dibuixos, anotacions i quaderns, i amb 3.749 objectes i 1.925 peces d’obra gràfica inventariades, la seva exposició canviant permet veure a la perfecció tot l treball de l’artista i l’evolució del mateix, alhora que ens permet veure obres de Arroyo, Canogar, Chagall, Chillida, Chirino, Feito, Francés, Genovés, Guerrero, Guinovart, Gordillo, Hernández Pijuán, Rueda, Millares, Mompó, Muñoz, Ràfols Casamada, Saura, Sempere, Tàpies i Villalba al que s’ha d’afegir , gràcies a la producció pròpia d’obra gràfica als tallers de la Fundació, amb obres d’artistes com Peter Phillips, Wolf Vostell, Joan Cruspinera o Rafa Forteza, entre d’altres.

Entre la gran vàlua de les obres escollides de Miró i la gran qualitat de els obres dels artistes que l’acompanyen es gesta una mirada ampla i total al fer de l’artista , amb el gratíssim i espectacular valor de l’acompanyament de les obres dels altres autors de la col·lecció, que confegeixen en la seva totalitat una col·lecció espectacular, mirada plena al fer i al concepte del genial artista, i dels seus amics.

 

 

CÀNTIRS BESTIALS

 

Aquest dijous es presentà al Museu del Càntir el catàleg raonat de “Càntirs bestials” , és adir d’aquelles peces existents al Museu i que representen d’una o altre manera  a un animal esdevingut càntir en el procés creatiu. Aquest catàleg, raonat i escrit per l’Oriol Calvo , que fins fa poc ocupava el càrrec de Director del Museu, càrrec que ha abandonat per la seva jubilació.

Aquest catàleg raonat, correspondria a l’exposició que fa ja uns anys es realitzà en el mateix indret, de la que no se’n va fer catàleg per tema econòmic . Ara, aprofitant uns millor moments, s’ha editat i presentat, cosa que crec és un encert ja que encara no tinguem els càntirs expositivament vius, molts d’ells es troben exposats en la col·lecció general del Museu i el catàleg , ben escrit i raonat, ens permet endinsar-nos en aquesta peculiar temàtica.

Així ens podem endinsar-nos en els orígens dels càntirs zoomòrfics, per seguir per camins de la quotidianitat contemporània, amb animals amb significat i animals fantàstics amb els que podrem trobar les imatges d’un gran nombre de peces, en les que el gall n’és el rei però acompanyats d’un gran nombre d’animals de la més ample diversitat, entre els quals s’hi troben, com no, animals fantasiosos . igualment ens trobarem amb una ample diversitat de materials, formes i colors, quedant amplament representada la sèrie de càntirs de vidre que toquen el mateix tema.

Un repàs abundant, ben variat, amb fotografia de les peces que van acompanyades de la seva corresponent fitxa ceràmica i que permeten tant a l’estudiós com al profà en la matèria una passejada amable, artística i altament interessant.

Un catàleg llibre, de preu ben reduït ,- 10 euros- , que no ha de faltar en cap biblioteca d’un veritable afeccionat de la ceràmica popular en general, i dels càntirs en particular.