ANTONI LUIS

El passat diumenge el nostre bon amic Antoni Luís celebrà el seu 70 aniversari i ens plau, i molt, felicitar-lo per l’efemèride. I és així ja que s’ha de valorar com cal el seu treball en el camp de l’art especialment en el camp de la gestió associativa i en conseqüència, organitzativa i expositiva.

President de fa temps de l’Associació Sant Lluc per l’Art Mataró la seva arribada va ser aigua de primavera per una entitat que anava en orris i que sota la seva presidència , - amb l’ajut i col·laboració incommensurable dels membres de la seva junta-, el Sant Lluc ha anat avançant amb una activitat incansable tant en l’expositiva amb les sales del casal, la Presó i el col·legi d’Aparelladors, com en la “monumental” amb l’organització de la Biennal Torres García, actualment una de les més importants del país, i la tradicional col·lectiva de Sant Lluc, com prenent part en qualsevol manifestació artística es dugui a terme a la ciutat. Es estranya l’activitat artística pública en la que el segell de la col·laboració del sant Lluc no hi sigui.

Amb totes les discrepàncies que es pugui tenir en el que pertoca a línies, tendències, manera de fer etc, seria de cecs no veure i entendre que la Sant Lluc és un motor ara per ara imprescindible per l’art i els artistes locals, i més  després de les dimissions en aquesta tasca , de la cultura municipal i la Fundació Iluro. I n’hem d’estar tots plenament agraïts. I entre els tots evidentment que jo m’incloc.

Per celebrar tan rodona data Antoni Luis ha decidit regalar-se una exposició titulada “auto” que ocupa la segona planta de l’Ateneu i en la que mostra amb escreix la seva obra i la seva trajectòria. Crec que qualsevol festa està bé si es fa a gust de l’organitzador com en aquest cas, per tant res més que repetir la felicitació i com comprendran, aquest cas especial no dona pas a una crítica ja que el presentat no és una exposició, és la festa d’un home que sent i estima l’art.

Felicitats Antoni. I a seguir.

 (Imatge: Retrat d'Antoni Luis realitzat per el seu gran amic Jordi Arenas)

EL SEXO, LA MAJESTAD Y EL COLOR

De nou Vicente Verdú en estat pur. Magnífic

El color es el primer adjetivo con majestad. Todo lo majestuoso procura alegrías o tormentos a través del color puesto que el color que parece algo adyacente no es el color de la circunstancia sino, a menudo, la circunstancia misma de la composición.

Podría casi empezarse por el color del cielo y el color de la tierra y el color de la piel. Cualquier elemento que compone nuestro entorno posee color. Los paisajes que nos abruman o nos liberan, las políticas a las que prestamos adhesión, las banderolas, las razas, los peces y las frutas son color. La luz total se acantona en un extremo y la oscuridad en el otro. No somos, pues, sino dentro del ancho mundo coloreado y nos desarrollamos en su regazo. No existimos sino desde una primera oscuridad privada de color y nacemos a una luminosidad poblada de arcoíris. Esa inmanencia del color nos determina, esa patencia del color nos afirma o nos modifica.

Cada color es un estímulo dentro de un mundo que inicialmente no poseyó esos reclamos o que se confundían con el fuego y las tinieblas. Lo incandescente y lo inerte coinciden con la vida y la muerte fundacionales puesto que la vida es siempre un abrir de ojos al colorido y la muerte su clausura.

Los conventos que buscan el contacto con el otro universo invisible se conjuran hasta ahuyentar el color, mientras Las Vegas que proclama una obscena diversión del aquí se encarna en incontables luces que celebran el éxito de lo “encarnado”.

Lo yerto no huele y apenas despide luz. Lo vivo huele siempre (bien o mal), y supura esencias lumínicas, mientras el cadáver adquiere la palidez. El cosmos existe ondulándose en las voluptuosidades del color, mientras la nada o la muerte serían, por el contrario, la blancura o la transparente oscuridad.

Es decir, toda la nada excluye la acción puesto que el color necesariamente, ineludiblemente, crea. Sin él todo permanecería amilanado en una superficie silenciosa porque el sonido, igual que el sentido nulo, son colores mudos.

Suenan, en cambio, los colores. Vibra su longitud de onda. Induce las curaciones rosadas o la enfermedades cianóticas porque el color es prácticamente el relente de todo lo que está vivo. No hay vida sin color. La sangre o la orina, la bilis o el excremento se significan en el color y su carácter refiere los percances de la vida.

¡Qué obvia, al fin, esta conclusión! La vida es color como el color es vida. La naturaleza se hace notar en la elocuencia de su cromatismo. De otro modo, este mundo no existiría en cuanto mundo sino en cuanto “mudo”. Es decir, producto carbonizado, producto de orden cero o sin producción.

(imatge: Obra d'Eduard Comabella)

CARME FAGEDA. " CELS I TERRES "

Seria abans del passat estiu quan en una xerrada casual amb un artista no pas entrat en anys ,  al preguntar-li com li anàvem les coses ,- el cert és que té un cert i merescut reconeixement i èxit en la lloança del seu fer-, em va dir deixant-me del tot estorat: “No ho sé pas. M’acosto als quaranta i encara no he fet una obra que transcendeixi”. El cert és que em va deixar tan frapat que no vaig saber respondre, però la frase ha quedat impresa en el meu interior.

Ara he recordat la frase tot visitant la nova mirada de la Carme Fageda a la sala d’Aparelladors, amb aquests "Cels i terres" que no cerquen més transcendència exterior que el de plaure al visitant i més transcendència interior, que és la que val, que resituar-se en el complex sentit de la creació i veure que ara sí comença a confegir-se aquell idioma personal que s’anava albirant mitjançant espurnes , en les seves darrers presències públiques.

Res més difícil per a un artista que descobrir-se a si mateix. Tant difícil que moltes vegades esdevé quasi impossible i ha de ser des de fora, però en la proximitat, que l’autor s’auto disseccioni i mica en mica tregui a la llum el seu jo íntim.

A Carme Fageda li va costar molt pensar que precisava de l’art per a viure. Quan començava a tenir respostes per a ella mateixa mitjançant aquell esclat , per a ella i molts més, que va ser el mestratge de Pepe Novellas , la seva desaparició va portar a tots els que estaven amb ell a una dispersió, a una desorientació absoluta quan no a un atzucac, del que ha costat molt sortir-ne.

D’ençà aquell moment les presències de Fageda eren l’indici d’una lluita en la que cohabitaven passes molt positives amb entrebancs impensables. L’obra anava i venia sense un eix definit i errors i encerts ballaven en una dansa de difícil presagi final. Curiosament però, en cada exposició apareixia un parell de peces que esgrimien criteri personal i que anaves veient que agafaven protagonisme el que permetia somiar amb l’arrelament d’aquell sentit com a camí creatiu. Un fet que s’ha evidenciat en aquesta exposició que ara presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Una mostra que queda clarament emmarcada per una teòrica bisectriu que divideix la sala en dos. Una bisectriu traçada des de l’entrada i fins l’angle oposat. En un cantó i en una sola paret apareix l’autora dubitativa, la de l’oripell, la de la teòrica mirada alegre, la de l’aparença, la de les palmeres.

Encapçalada per un acceptable cartell de festa major de qualsevol població costanera , la resta és ensucrat, dolç, com mirant sols a afeccionats poc compromesos. Palmeres que marquen camins i ofereixen una felicitat de cartró pedra. Obres “boniques” de les que no en quedarà un record en sortir de la sala, amb l’excepció de l’esquer amagat d’una obra (antiga), amb finestra al cel, que ens permet anunciar el que veurem a continuació.

Però aquest primer terç, establert com petit parany, dona pas a l’inici del que comença a semblar ser el veritable idioma plàstic de l’autora. Un idioma en aquest component constructiu, en aquesta mena de joc de trencaclosques o d’imaginari puzzle on les peces van encaixant fins i tot en la disparitat. On les coordinades es capgiren si cal per esdevenir com un google earth que ens aproxima a la visió externa però intentant aprofundir més enllà en una filosòfica mirada al ser humà tant en la seva individualitat com en el de membres d’una comunitat a la que pertanyem essent-ne fins i tot aliens.

S’acosta així de manera plenament intensa al concepte humanístic que sempre semblava surar per damunt de la seva obra però sense acabar de penetrar-hi. Ara, apostant fort, no essent poruga ni en el concepte , ni en la composició, ni en les formes i menys encara amb el cromatisme de la paleta que va des dels càlids fins a negres i terrosos, embrancant-se en vermellosos potents, tot en un equilibri adient a les seves intencions, Fageda comença a aprofundir en la que sembla ser la seva filosofia artística, i en la manera potent i en bona part atractiva de realitzar-la.

Malament aniríem si diguéssim ara tot resumint, que ens trobem davant d’una gran exposició. Però faltaríem també a la veritat si la qualifiquem de vulgar. Crec que és l’exposició de Fageda per distançar-se d’un cert concepte de simple afeccionada. Ara comença el camí d’un art més seriós, un camí no de cara en fora i sí de cara endins. Un camí per aprofundir en aquest humanisme social que deixa latent en uns treballs que haurien de marcar  un camí sense retorn i que l’obliguen a treballar per mantenir un llistó que ella mateixa s’ha apujat en un bon tros.

Si fins ara sols l’esperava  la pintura, ara l’espera l’art. I sols ella està en disposició de superar-lo. Però això ho veurem en la propera exposició.

I espero sincerament que ho veurem per aplaudir-ho amb intensitat.

(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

CRÍTIQUES I CRÍTICS

No sé quants centenars de vegades em vaig sentir dir en la meva època de crític en mitjans de comunicació que era un crític destraler, barroer, que m’agradava ferir, que tirava a matar, que era fàcil en l’insult, que... per arribar a dos qualificatius que m’han quedat a la memòria com és “vidriòlic” amb el que Manuel Cuyàs em presentà al Conseller de Cultura Guitart o el “crítiques enverinades” com me les definia fa ben poc un artista ja mig retirat de l’activitat pública. Tot arrodonit moltes vegades amb un “ en el fons moltes vegades tens raó però la perds tota amb les teves “formes”.

No hi ha ni que dir que no he compartit mai aquesta opinió, fins i tot van ser moltes les vegades em que m’he acusat de tou ( darrerament moltes més). Mentre he vist crítiques musicals, cinematogràfiques, teatrals, literàries o esportives simplement sagnants en que es definia a l’objecte de la crítica amb els més durs epítets ,  molt superiors als meus habituals. Curiosament en el camp de l’art sembla que ens l’agafem amb paper de fumar. I crec que és així per un cantó per la manca de crítica corporativa ( en una inauguració la hipocresia dels autors és espectacular) i per l’altre per el fet de que la desaparició de la crítica en els grans mitjans de comunicació l’ha convertit en mel·líflua, intranscendent i molt acomodatícia.

És per això que últimament m’estic fent un bon fart de somriures interiors i silenciosos quan en aquesta esporgada a la recerca de dades per a poder escriure la història de l’art de Mataró  des de l’any del meu naixement (1951) fins quan s’escaigui , i així desmuntar el fals conte que s’explica a Ca l’Arenas, estic trobant veritables joies entre les que no m’estic de citar-ne una que tingué doble rebot i que crec paga la pena llegir per el que diu i per la prosa amb la que es diu.

L’exposició  era al Museu ( Abril 1952) i el protagonista un artista que diu té arrels mataronines i que s’auto qualifica en el catàleg com expert professional, de nom Juan Llauradó. Entre d’altres coses, la crítica diu així:

“Nos ha producido una deplorable sensación...

Buscamos entre el gran número de telas algún detalle para dulcificar la diatriba pero no lo hallamos ni remotamente...

Los temas, anacrónicos de por si, són además en su mayor parte de mal gusto..

Lamentamos sinceramente que el museo de la ciudad haya acogido en su magnífica sala de exposiciones , y en dónde hemos visto notables manifestaciones artístícas a unas pinturas de tan baja calidad que la desoran notablemente. Esperamos, y así lo espera también la intelectualidad mataronesa que exposiciones de este tipo no se repetirán en este Museo”.

No està pas malament el nivell de la crítica que provoca resposta immediata per part del Sr Rafael Verdés Aixelá que es defineix com apoderat de l’artista , és a dir, marxant.

Comença defensant-se dient que si han venut 15 obres ( quasi rècord del Museu, aposti-la) no deu ser tan dolent alhora que exigeix menys virulència en les opinions ja que : “ se debe no tronchar en ciernes, sino encaminar corrigiendo sus faltas hacia el laurel immarcesible de la glória.”

Busque, sr. Crítico, cuando le encomienden su trabajo, una laboriosa abeja, alguna flor donde sacar el melifluo néctar para sus lectores y no sea ciego escarabajo que haga una bola infecta de todo, no sea que envuelva ninguna flor o semilla que podría haber sido fructífera a la sociedad. No quiera arrancar todo lo que a vd. le parezca cizaña, no sea que como el Divino Maestro se equivoque y arranque también el trigo”.

A aquest escrit es va respondre amb una carta al director defensant al crític i finalment amb un altre escrit del crític en que posava al seu lloc a l’artista i el sue representant. En resum, simplement genial.

I si tenen curiositat per saber qui era el crític, els hi diré que signava SPECTANS  pseudònim que amagava a l’advocat Santi Martínez , home que portà una més reconeguda carrera, que arribà a ser diputat en corts i que va ser marmessor en l’herència de Jordi Arenas.

Com veuen, un ha estat un simple i maldestre aprenent. Fins i tot ara amb la crítica a la Fundació Iluro per la malifeta realitzada contra l’art i els artistes de Mataró amb una exposició esdevinguda vergonya pública.

FUNDACIÓ ILURO. LAMENTABLE I VERGONYÓS

Aplaudint  l’activitat expositiva que va dur a terme la Caixa Laietana, no és ser desagraït dir que la mateixa  no va pas ser exemple de proposta artística amb una activitat de to , tant en el que pertoca a l’expositiu, al patrimonial com a l’ajuda dels artistes , que hem de qualificar com a baix i més si l’enfrontem en comparança amb el que promocionaven i guardaven entitats del seu nivell.

Fundació Iluro, que és qui ha rebut les seves despulles patrimonials essencialment en el pla cultural,  sembla que , a més d’haver absorbit el minsa i depreciat patrimoni artístic, ha heretat els gens de l’antiga entitat en el que pertoca a la cura i promoció de caire artístic i cultural com ho demostra en la seva erràtica i poc definida gestió de l’espai de l’Ateneu.

Ara , i segons sembla com a complement de les exposicions que es celebren a Ca l’Arenas, presenta una exposició de títol “Mostra d’exposicions a l’Ateneu en el fons d’Art de la Fundació Iluro” , títol tan inintel·ligible com la pròpia exposició.

Un està per pensar que servil com és la Fundació envers l’Ajuntament i sabedors que la postura de Cultura envers les arts plàstiques és sempre menystenidora i a ser possible perjudicial,  ha cregut que per el cas la línia a seguir devia ser la mateixa: organitzar una exposició que fos el màxim d’escadussera ( que sobra, que no fa joc.., segons el DIEC) que tingués l’aparença de la brillantor però que sol en vol ras i sense necessitat d’escatar ni una mica  és veies que tot era oripell, que el conjunt era una fal·làcia , ben adornada això sí però fal·làcia , i de pas demostrar que els artistes no mereixen ni el més mínim i legal respecte que els hi atorga la propietat intel·lectual de les seves obres.

“No es podia haver fet pitjor” , son paraules emeses al sortir de l’exposició per un artista professional que maleïa la presència  d’una obra seva i que se sentia greument perjudicat per la tria. Paraules i sensacions que han compartit amb mi un nombre important i poderós d’artistes i que alhora es compartida per bons afeccionats a l’art.

Des del títol que espero i desitjo algú sigui capaç de desxifrar-me, fins el més petit detall de l’exposició ,tot sembla fet sense cap mena d’interès , de manera burocràtica, sense la més mínima passió. Tot sembla a corre cuita com si existís el convenciment que total..., per quatre quadres, per quatre artistes,... que es fotin.

I així el sentit de menysteniment sura per tot el global. En primer lloc està en la tria. Qui l’ha feta?, com s’ha fet?, en quins criteris?. Com és que s’han escollit artistes de molt baix nivell i en canvi s’han deixat a la calaixera altres artistes més qualificats que acomplien els mateixos condicionaments?.

Però si acceptem que qualsevol tria és sempre discutible, el que no té discussió és que qualsevol exposició , i més si és col·lectiva, precisa d’un nexe unitiu, d’un lligam que l’estructuri i vertebri no convertint-la tan sols en una simple corrua d’obres una rere l’altre. Quin és l’idioma d’aquesta mostra?. Em sento incapaç de trobar-ne cap.

I que dir del muntatge. Atapeït fins la saturació ( numèricament parlant sobren una vintena de peces) , sense ordre i criteri ni tan sols estètic. Amb un discurs pla, ple de bonys conceptuals, no donant espai per a que les obres respirin ofegant les seves vibracions, l’exposició sembla concebuda i realitzada per aprenents en pràctiques i escassos de criteri.

És obvi que exposicions com aquesta son complexes, per això precisen criteris definits que agrupant conceptes permeti capítols que potenciïn les obres entre elles igualant-les en la lectura de l’espectador i potenciant la seva comprensió individual i global.

Com bon exemple tenim el cas que 25 obres , és a dir un 43.2% de l’exposició, pertanyen a treballs presentats a “Qu4tre” una experiència dedicada als artistes joves i que durà uns quants anys. En ella es dividien els dos pisos de l’Ateneu en quatre mini-exposicions que permetia a joves i incipients creadors poder presentar unes quantes obres en un concepte i espai del tot dignes. Son obres per tant de temps iniciàtics, de beceroles, limitades en la qualitat per raons lògiques i que en molts casos ara no representen en res als seus autors.

Son doncs unes obres que precisen d’una mirada i un anàlisi diferent i que no poden entrar en la comparança amb artistes fets, refets i consagrats.

Tant costava crear una zona específica , o molt millor, recrear el concepte de Qu4tre ( fins i tot en el físic) i permetre així una lectura del més adient?. En no fer-ho hi ha flagrants atemptats com per ex. que Catherine Lorton que actualment està en un estat creatiu magnífic quedi representada per una obra quan era alumne de Marta Duran, quan potser li agradaria que la mateixa dormís en el calaix de l’oblit.

Però per actuar així es precisa passió, amor per l’art, respecte per els artistes i a més a més conèixer la petita història de la que es vol fer representació.

I que dir del catàleg?. En aparença, ben correcte. Reproduccions prou encertades, disseny clàssic sense arriscar res amb l’inconvenient d’una grafia petita i poc afavoridora de la lectura per el poc contrast i en que no es té cura de remarcar adequadament el nom de l’artista que n’ha de ser el veritable protagonista. Però, i en l’ànima?.

Un catàleg d’una exposició no és tan sols un opuscle més o menys gran en el que es reprodueixen quantes més obres millor de la mateixa, és també l’espai en que s’explicita per les paraules el sentit de la mateixa i s’aprofundeix en tots i cadascun dels elements que conformen l’exposició, permeten una reflexió més profunda de la mateixa.

Res d’això succeeix en aquest cas. Un sol escrit institucional per part del President de la Fundació i para de comptar. A continuació venen la reproducció de totes les obres , per ordre cronològic segons s’indica, però el cert és que fins i tot en això s’equivoquen.

Obres per ordre cronològic significa obres ordenades per el moment de la seva creació, el que podria ser un ordre interessant ja que permetria tenir una visió globalitzada de la realitat artística del moment. Però no, l’ordre emprat és el cronològic de naixement dels autors. I quin sentit és aquest?.des de quan les obres s’agrupen per l'edat dels creadors i no per la coincidència en el temps. Simplement ridícul i aberrant.

Es vesteix així un catàleg que esdevé un sense sentit, sense cap lectura possible, amb obres que es malmeten en la companyonia convertint el que hauria de ser un complement adient que servis per l’estudi de l’època en una peça inútil amb l’únic valor de les estampetes del missal.

El meu pare que m’ensenyà el poc que sé m’esperonava a visitar exposicions , quantes més millor, tot dient-me que sempre se’n treia profit. Em deia que a vegades aprenies el que s’havia de fer i en altres el que no s’havia de fer. Com és obvi per l’explicat aquesta exposició correspon al segon cas.

Però és tan flagrant que una entitat que té en el concepte de la seva existència la defensa de la cultura en general i en aquest cas i per la seva història, defensa de l’art, no pot caure tant baix amb una exposició més intencionadament malaurada i perjudicial per els artistes i per els espectadors, que sense que serveixi de precedent he de considerar aquesta exposició com d’OBLIGADA NO VISITA a menys de gaudir d’una sòlida formació artística.

Una exposició que si l’entitat tingués senderi, hauria de tancar, replantejar-se-la en la totalitat ( nova tria, nombre d’obres adequat , muntatge adient, catàleg com cal, consulta amb els artistes en relació al seu interès...) i re obrir-la quan hagi assolit la dignitat.

Una mostra que mai hauria d’haver existit d’aquesta manera i que si la cultura tingués la més mínima importància hauria de provocar el cessament immediat dels responsables de tal greu malifeta cultural.

Vergonyós i lamentable.

BREU RESSÒ. ANA GARCÍA

Aquells que tenim la sort de gaudir d’obres d’art a casa nostre  aquestes ocupen uns espais en causa i per raó ben determinades. Fora dels condicionaments de mida que limiten la seva presencia en certs indrets, el cert és que cada obra sembla reclamar un espai propi en la que lluir més, no ja per la seva pròpia potencia artística i sí per la seva raó comunicativa.

Així per ex. al costat de la taula on estic escrivint aquest post, a l’ànima del meu “zulo” com diuen a casa, estan penjades la Carcassona de Lloveras, - el primer quadre que em va regalar un artista-, un Sant Pere de Rodolf Tur al que tinc gran estima, una escombra de Parés molt significativa en la dedicatòria, un dibuix de Ricard Opisso amb Picasso i Nonell, el cartró de Rovira Brull que va ser el decorat d’Espai d’Art, uns dibuixos de Pepe Novellas, un cartró de Josep Serra .....( i exactament 36 obres més). Son obres que em trameten la vibració que preciso per escriure el que vull.

Al dormitori, també  junt a una bona representació ,el capçal del llit està dominat per una Mònica Vilert, regal de la meva dona quan en vaig complir 40 , i a la tauleta de nit cohabiten en magnífic equilibri una sensible mirada de Josep Mª Codina i una petita obra a la que tinc gran estima personal i artística d’Ana García,datada en 2003, quan encara no era mataronina i signava en línia recte i no pas en aquesta curiosa submissió que ho fa ara.

Aquesta obra , una certa mirada de paisatgisme urbà de línies geomètriques i de caire abstractiu constructivista és el causant que un s’acosti amb certa recança a les seves exposicions, de les que fins ara sempre ha acabat sortint en el convenciment de que malgrat el nivell del presentat no assolia la qualitat i frescor que emana aquella peça que vigila a diari el meu son.

És per això que vaig visitar amb una certa prevenció l’exposició que Ana García inaugurà a quest dissabte a La Destil·leria. Una prevenció establerta no tan sols en aquesta rèmora general, ans també per el fet de que en les darreres presències expositives d’Ana s’evidenciava per un cantó la gran submissió creativa envers qui és el seu far i guia, i també per el protagonisme de la figura en aquesta ocasió, un flanc sempre difícil i potser el més dèbil de la creadora.

He de dir però que en aquesta ocasió anava errat. Una primera visita en el dia inaugural, en vol ras i curt degut a obligacions personals, ja m’indicà que en aquesta exposició hi havia un quelcom més en el que calia aprofundir. La visita posterior , amb la tranquil·litat i el silenci en la solitud de la sala, em va permetre copsar essències que em donen la satisfacció de dir que aquesta és una bona exposició que mereix pertinent atenció.

Ana García ens presenta una desena de figures , que no retrats , establertes molt en la tradició del realisme castellà. I dic figures ja que fora de la similitud, que desconeix-ho i poc m’importa, amb la model, la intenció de la creadora no està en entrar en l’intringulis interior del retratat ( element clau i fonamental quan parlem d’això, d’un retrat) i sí en canvi ens pretén situar davant d’un esser humà situat en una atmosfera etèria , com si deixés en la nostres mans la possibilitat i el desig de dotar-la , vestir-la i bastir-la, dels condicionament d’una determinada personalitat.

Els seus retrats adquireixen així una vacuïtat que els converteix en inquietants. Ens miren sense mirar-nos i els sentim vius encara que semblin romandre en una altre dimensió. En el dilema de la realitat / irrealitat s’estableix una dinàmica comunicativa important que permet deixar de costat petits errors compositius que no desmereixen el global, i que donen sentit i sentiment al fet creatiu.

Una exposició interessant que cal visitar i del que un en sortirà amb evident bon gust per la qualitat i el nivell del presentat. Un gust que en el meu cas esdevé regust ja que no esborra el doble raser, aquell que em segueix  fer pensar que aquell camí del 2003 era i és molt més interessant que l’actual tan mediatitzat per fars i guies. 

I és que res per a un artista que ser per se , ell mateix.

(Imatges extretes de la xarxa)

LÁZARO FERRÉ. LLIBERTAT COMPOSITIVA

José Luís Lázaro Ferré no és pas un nouvingut en això de l’art. Des d’ençà aquell 1975 quan debutarà a la galeria Pròcer, curiosament de la mà de Perecoll, no sols han passat un munt d’anys ans també un bon gruix d’exposicions i experiències que l’han convertit en un artista conegut i apreciat per afeccionats amb bouquet encara que en certa manera desconegut del gran públic.

Maresmenc d’adopció, viu a sant Vicens de Montalt, aquesta la seva exposició a l’espai capgròs no és la primera exposició a la ciutat ja que ja ho havia fet fa quasi deu anys a la sala de la Caixa Laietana (Pça Sta Anna) en una curiosa i interessant mostra en la que en certa manera feia una revisió peculiar i personalíssima d’estilístiques i autors que marcaven o havien marcat la seva trajectòria.

Allà Lázaro assolia el seu punt àlgid creativament parlant. El seu peculiar cubisme , i l’hem de definir així ja que l’essència del seu treball es fonamentava  en formes estructurals que en bigarrades composicions curulles d’objectes de tota mena ( personals, iconogràfics, viscuts, naturals...) cohabitaven en un collage de transparències creant un conjunt tan il·lusori com real, però ple de vida i alhora d’equilibri.

Ara però estem en el procés contrari. Existeix com una deconstrucció de l’idioma. L’arrel és la mateixa però en els plantejaments hi ha una aclarida formal en un plantejament plàstic en el que domina ja més l’essència, l’esperit, la forma i el gest, aconseguint una intensitat molt atractiva en el visual però sense que aquesta sigui esquer ja que les obres conformen aquell punt de misteri, d’intriga, que és imprescindible en qualsevol obra d’art si vol ser considerada com a tal.

I entre un i altre camí apareix l’exposició de l’espai capgròs, amb una mica de tot per satisfer la diversificació però amb una punta de llança vers aquesta alliberació de conceptes que sens dubte és el punt de mira actual. Una exposició molt interessant que precisa detinguda visita i en la que tan sols hi trobem a faltar algun apunt de gravat de la que Lázaro Ferré és un mestre i al que dedica actualment bona part dels seus anhels creatius.

Una exposició que com els bons i vells vins deixen en la boca el regust del bon art amb profundes puntades sensitives després del gaudi de la seva visita.

SIGNATURA

El meu pare era home saberut. D’entre els molts temes que dominava estava la grafologia, una ciència que ell aplicava també com a punt de valoració en la crítica artística. M’aconsellava tot dient que sempre s’havia d’examinar la signatura y analitzar la seva correspondència amb l’obra presentada. En el cas de discrepància, obra gestual / expressionista i signatura racional, o a l’inrevés, segons ell era indicatiu d’una falsedat creativa. I si un artista era fals la seva obra també i per tant el qualificatiu crític hauria de ser negatiu.

Segueixo fixant-me en el detall així com m’interesa molt la col·locació de la mateixa en el conjunt de l’obra que no és qüestió baladí ans el contrari.

Per això m’ha agradat molt l’article que publicava Vicente Verdú en el País i que reprodueixo a continuació. Crec que és d’aconsellada i obligada lectura per a qualsevol artista.

La firma del cuadro

La firma y el autorretrato proporcionan a los expertos importantes datos sobre el pintor. Pero existió un artista supremo, Velázquez, que si se autorretrató en dos grandes cuadros, Las Meninas y La rendición de Breda, mantuvo el gusto de no firmar.

La firma o no del cuadro no es, como en la literatura, un asunto menor. Hacerlo en el envés suele disgustar al cliente pero deja la imagen liberada de la peste de su autor. Hay, sin embargo, de todo. Pintores como Gauguin, Degas o Manet firman con un grafismo que da la cara y varios de ellos, como Picasso o Bacon, enaltecieron su rúbrica incluso con una raya, a modo de pedestal.

Una cosa es que el pintor pinte bien y otra que suspenda en caligrafía. Van Gogh, el más conspicuo y culto de todos, hizo de sus rúbricas una fiel miniatura de su estilo porque sabía, como gran lector, que el remate es parte inseparable de la hechura poética.

Pero este resultado, coherente con la estética integral, no se cumple siempre a pesar de los esfuerzos del artista. En estos desdichados casos el cuadro sangra herido por el adefesio. O también, en el caso contrario, una firma de Ráfols Casamada acentúa la serenidad y delicadeza de la obra. Otros buenos pintores, como Bores, son coherentes con sus creaciones, más o menos sosas, y se rubrican sin sal.

Firmar con el nombre entero está al alcance de muy pocos y hacerlo, en ocasiones, con un punto tras el nombre propio es un recurso escolar. Los de mayor enjundia actual prefieren valerse ahora solo de las iniciales y dejar la obra, tal como Navarro Baldeweg (NB), en la línea de la LV de Louis Vuitton.

Y aquí empieza el escalón. Porque si Louis Vuitton o Yves Saint Laurent confían su logo al poder de las capitulares, o bien, hacen de los nombres propios ornamentos propios, al estilo de Ford, Nissan, Nike, Adidas o Gap ¿cómo eludir esta estética imperiosa y visual?

¿No habrá llegado ya el momento en que los cuadros plasmen el nombre del artista en la superficie y no en un ángulo caduco. No en tímida miniatura sino en un glorioso striptease presidencial.

Y no diré más. Yo, como pionero de todo esto, he empezado a firmar mis últimos cuadros con el nombre completo a la manera de Prada o el Hacendado. No soy apenas nada (por ahora) pero ¿cómo dudar de que me imitarán? Barceló, Basquiat y los grafiteros hicieron esto aunque con otra intención. La mía, no obstante, es llevar a la superficie el fondo de la cuestión. O como Andy Warhol dijo, refiriéndose a nuestra poscultura: “Soy una persona profundamente superficial”. Es decir, el más del más allá. No fue el primero en darse cuenta puesto que ya Paul Valéry afirmaba: “Lo más profundo del hombre es la piel”.

 Vicente Verdú

EL DESGAVELL DE L'ART A LA FUNDACIÓ ILURO.

Que la Fundació Iluro i l’art no acaben de trobar el seu encaix és un fet evident. El tema “lloguers d’espais”, en que no queda clar per ningú en el que pertoca que val o que no val per a poder exposar, grinyola per arreu. El tema d’espais institucionals que sí accepta la que va ser magnífica mostra de gravats de “Art Print Residence” ,que és un negoci privat amb el que de publicitat per a ell significava l’exposició, i en canvi no accepta que un artista particular pugui exposar en el mateix, i altres,  provoquen dubtes i situacions de menyspreu.

Molts punts foscos i poc aclarits en el context d’una Fundació opaca i gens clara com ha quedat en evidència en el tema de la rehabilitació de la casa Coll i Regàs. Una rehabilitació si més no molt discutible i que caldria aclarir , no mitjançant la veu de l’aparellador de l’obra , bon amic meu per cert, i sí per un expert patrimonial que és qui hauria de tenir cura de la mateixa.

Una rehabilitació que fa pudor a llufa i que segueix amb la maledicció de l’espai en el que cal recordar que Caixa Laietana ja va actuar destruint els magnífics jardins de la casa.

Ara dijous l’Ateneu ens presenta una exposició difícil d’entendre. El títol diu, - com poden veure en l’encapçalament ,  que es tracta d’una “Mostra d’exposicions a l’Ateneu en el Fons d’art de la Fundació Iluro”. Algú em vol explicar com es menja?. Que és una mostra d’exposicions?. Fotos de les exposicions que s’han realitzat a l’Ateneu?.

Si esbrinem una mica mes podem arribar a explicar que potser el que voldria dir seria: “Fons d’Art de la Fundació Iluro. Obres provinents de les exposicions de l’Ateneu”. Seria una lectura , però ves a saber.

El que sí sé és que no es pot emprar publicitàriament una obra escapçada sense permís de l’autor i sense que es faci evident el nom de l’obra i l’autor. Que els propietaris d’una obra ho son en el físic però no en l’intel·lectual. I aquest coneixement és obvi que el té la Fundació vistos els brillants advocats que en formen part del seu consell.

En els mitjans d’informació local he vist l’anunci de l’exposició i aquest està superposat damunt una obra escapçada d’autor desconegut (no s’anomena)  però que jo identificaria com de De Antonio , de la seva exposició a l’Ateneu que vaig tenir el goig de presentar e directe i en el catàleg. Greu errada que cal urgentment esmenar.

És per això que cal posar la casa en ordre. Pregaria al seu president Sr. Carles, que no seguís fent el ridícul en el proper discurs inaugural desqualificant al missatger i posés mans a l’obra per que l’Ateneu esdevingui un espai de qualitat cultural en el que , de la manera més justa possible, hi tinguessin accés tots aquells que amb qualitat poden aportar art i cultura a la ciutat. I que en el mateix hi hagués cura i respecte per els drets dels artistes que van molt més enllà dels que genera la simple propietat física de les seves obres.

PER UNA CARTOGRAFIA DEL FRACÀS.

Enrique Vila-Matas és un quelcom més que un escriptor. La lucidesa de les seves reflexions son bon fanal per il·luminar el camí. En aquest magnífic article que publicava ahir a El País reflexiona al voltant del fracàs íntim del creador, un fracàs personal que ni es veu ni es nota i que moltes vegades cohabita amb un èxit de públic i crítica.

Un article d’extrema lucidesa que qualsevol creador hauria de llegir.

Por una cartografía del fracaso

Salvo que sea un pavo real, ningún escritor lúcido termina un libro creyendo que alcanzó por completo el objetivo deseado. También son respetables los libros incompletos, pero por lo general no son como el autor los había pensado. Está lleno de buenos libros en los que, aunque no suele saberse, el autor buscó un efecto concreto y no lo logró, quizás buscó una cima y se quedó en el camino. Todos esos desafíos no superados articulan una especie de callada derrota íntima, de fracaso interno que sólo puede conocer el autor y que no suele aflorar nunca fuera de su área de secreto.

Pero estaría bien que, prescindiendo del uso mezquino que harían de ese material los cuervos de turno, alguien intentara preguntarles a los mejores escritores en activo dónde creen que flaquea y retrocede su escritura, cómo imaginaron que sería su último libro cuando comenzaron a escribirlo, cuáles sus “grandes esperanzas” y a qué atribuyen que muchas de ellas no se hayan hecho realidad.

Si todos jugaran limpio —lo que ya sé que es mucho pedir— contaríamos de pronto con una cartografía del fracaso que sería de una utilidad incalculable para los propios creadores literarios, ya que accederían a un material que ahora solo aflora privadamente en esporádicas conversaciones nocturnas donde los escritores confiesan haber rematado mal sus libros, dándole de algún modo la razón a Delacroix que decía que siempre había que estropear un poco un cuadro para poder terminarlo.

Es curioso, pero cuando los escritores hablan así utilizan un lenguaje distinto de los críticos, a los que preocupa la tramoya o la fluidez de los diálogos, mientras que a los escritores les interesan los ajustes de cuentas con ellos mismos, es decir, plantearse, por ejemplo, si el lenguaje utilizado fue el adecuado para aquello que en verdad fue siempre lo único que les importó: que la comprometida revelación de su conciencia estuviera del todo presente en lo que trataron de comunicar.

Hoy en día parece que todo esté ya escrito, y sin embargo falta este mapa de confesiones de honrosos fracasos que, ampliando el panorama crítico desde dentro de la creación misma de literatura, ayudaría a los autores a contrastar problemas y a trabajar con mayor conocimiento del terreno. No se olvide que, como dijera o recordara Juan José Saer en su momento, El Quijote inaugura la moral del fracaso y termina con la epopeya, es decir, acaba con una filosofía de fondo que está de parte del triunfo, por mucho que el héroe muera (el caso del Cid, sin ir más lejos). Desde El Quijote en adelante, la moral del fracaso es la verdad ética, e incluso la verdad metafísica de los héroes de la novela moderna. A fin de cuentas, hay que aceptar el fracaso, sin rencor ni vergüenza, como prefiguración natural del destino. ¿O no ha dejado ya de ser el fracaso un accidente literario para ser un sinónimo de la literatura en general? En ese contexto, un valiente libro coral con una amplia cartografía del fracaso le haría dar a la literatura contemporánea un fascinante paso adelante.

Enrique Vila-Matas

L’ALTRE CARA (OCULTA) D’OCTAVI COMERÓN.

Un dels moments claus de tot creador és el moment de decidir el títol de la seva obra. Envejo seriosament als artistes no figuratius que moltes vegades es conformen amb “Composició” tot seguit d’un ordinal romà i no s’han de trencar el cap. I és que el títol d’un treball engloba en si mateix tot l’esperit de l’obra concentrat en aquella paraula o frase. El títol, a més a més, s’escriu sols en relació al receptor com si fos la pista o senyal amb la que pot començar a esbrinar aquell fet creatiu que un va a descobrir.

Difícil era avui la tria. El fàcil a bon segur era quedar-se en aquesta “Inquietud íntima” genèrica de la mostra però un ha volgut anar més enllà i s’ha quedat amb el tòpic de “l’altre cara”  tot sabent que era trampós  però alhora del tot entenedor per el visitant de l’exposició. I dic trampós ja que els creadors en el fons no tenen altre cara. Com molt bé ho diu Lluís José Comerón ( el seu pare) en la presentació:

 "En art tot és biografia ja que tota obra artística és l'exteriorització d'una inquietud íntima de l'autor, de la seva manera de sentir i de pensar, en un moment determinat de la seva vida; de l'encuny d'una moneda en la què s'hi fonen tots els pòsits d'esperances i neguits, de reflexions i deliris, de l'artista. Una mena de radiografia que, a la vegada que ens mostra com l'artista veu i entén - o no - el món que l'envolta, també ens permet escrutar i entendre - o no - el seu món interior”.

Però no hi ha trampa en dir “oculta” ja que Octavi Comerón, a bon segur l’artista contemporani més important de les nostres contrades, va anar redirigint el seu pensament plàstic que el motivà a estudiar Belles Arts, vers un pensament que obligat és qualificar de filosòfic, amb el que va saber bastir un entramat ideològic de densa profunditat que mantenia en quasi tots els casos, això sí, la cirereta final d’un detall essencialment visual.

L’any passat Can Palauet va acollir una veritable antològica de la seva trajectòria amb el seu “Contracte comú” com a pilar ,  tal i com ho és, de la seva ideologia creativa . Una exposició que ens va permetre esbrinar de manera ben intensa la seva línia de pensament i creació. Però lamentablement la faceta plàstica de Comerón esdevenia inexistent.  (Mai entendre aquesta aversió a mostrar la cara plàstica dels artistes contemporanis per part de certs ideòlegs visuals, teoria de la que Cultura de Mataró n’és la més fervent seguidora, com si l’ús plàstica fos una traïció a uns principis dogmàtics irrenunciables. Absurd).

Ara la família d’Octavi Comerón , que malauradament ens va deixar fa tres anys quan encara era massa aviat i ni havia assolit la cinquantena, ha volgut mostrar aquesta façana amagada, aquesta cara oculta , que ens mostra a un artitsa exuberant en la potència juvenil i filosòfic en la seva maduresa ideològica.

Veure la figura gegantina (183 x 183 cm) que presideix la sala i saber que va ser una de les seves primeres obres permeten entendre perfectament la seva tria acadèmica per Belles Arts. Encara que evidentment i davant d’un estudi detallat l’obra presenta mancances i desequilibris, la mirada general és majestàtica i espectacular i permet copsar un creador d’alta intensitat de pensament i una gran gestualitat en la translació visual i a qui no fa por moltes coses com ho mostra un potent agosarament però alhora altament equilibrat.

Igual atenció , i amb menys espectacularitat però superior qualitat, ens trobem amb una abstracció matèrica , molt del moment, gràvida i densa que estructura ja un ideari de depassar les formalitats acadèmiques i modals.

Peça que ve acompanyada d’unes altres de caire abstractiu, molt més íntimes i poètiques que serveixen per desembocar en les obres de maduresa fàcilment definibles com a visions plàstiques de la seva filosofia personal, en aquest concepte de l’artista i el seu treball, en aquest pensament social, polític i intensament revolucionari en relació al creador, l’obra , el negoci de l’art i les seves repercussions. Un concepte revolucionari plasmat mitjançant la contradicció del classicisme d’una figura d’un obrer d’esquenes , i de la força de la camisa d’un treballador que crema amb un foc quasi amagat. Lectures potents davant unes pintures que emergeixen colpidores en el contrast de la teòrica asèpsia de la seva formalitat.

Una exposició , aquesta “Inquietud íntima” , que permet a la família presentar aquells treballs més íntims i personals que ara , en sortir a la llum , ens donen ocasió a tancar la polièdrica mirada d’aquest artista filòsof o filòsof artista , com preferiu, que assolí merescut respecte i admiració per el seu desenvolupament teòric i que ara ens demostra hauria pogut assolir-lo també per la seva capacitat plàstica.

Una exposició imprescindible per conèixer millor la complexitat d’aquest gran creador.