dimecres, de setembre 24, 2014

LA POTÈNCIA EXPRESSIONISTA DE RODY TUR




Fa un parell d’anys que molts vàrem quedar enormement sorpresos   davant la intensitat artística de Rody Tur que presentava després de llargs anys de silenci, exposició de les seves obres a la galeria “Art i gent” d’Argentona, ja desapareguda. La crítica va motivar a diversos grans afeccionats i algun col·leccionista a acostar-se a la mateixa amb opinió unànime: Ens trobàvem davant d’un gran artista.

Ara uns anys després Rody Tur torna a ensenyar-nos els seus secrets més preuats mitjançant una exposició al Museu del Càntir d’Argentona i el cert és que de nou el seu treball ens corprèn , tant per la intensitat de la seva pintura que es manté, com no podia ser d’altra manera , en aquest univers mental propi al que és difícil arribar però que ell allibera en aquesta escampada d’emocions personals que es reflecteixen de manera rotunda en l’exposició.

Poc ha canviat al respecte d’aquella , de manera que podria ben servir el vell comentari per comentar l’actual i és que com és lògic en l’estat de l’artista , la ment manté constant el signe dels seus sentiments, obsessions , temors i alegries. I aquest món mental, personal i al que és difícil arribar , ens deixa petites pistes mitjançant les obres que ens ofereix amb les que podem en part recrear la seva personalitat.




Recolzat en la seva saviesa tècnica , apresa de petit de la mà dels seu pare el pintor Rodolf Tur , Rody accentua els límits del visual tant en el que pertoca a l’apartat cromàtic com en el sentit compositiu de l’obra.  La seva paleta es recolza en un to viu, contrastat , amb un punt d’agressivitat , que per definir-lo d’alguna manera hauríem de considerar com àcid, amb el que no l’importa distorsionar la realitat per accentuar la seva visió personal complint aquell principi propi de la creació de que l’artista no ha de pintar mai el que veu i sí veure sempre el que pinta.

Un cromatisme que li serveix per intensificar les seves composicions en les que l’home en té un gran protagonisme., tant amb la seva presència com en absència. D’aquí aquests paisatges allargassats de mirada quasi zabaletiana. O aquests ports del nord , creats en el seu imaginari , d’una potència visual i emocional important. O les visions quotidianes  amb aquesta col·lecció de personatges , analítics d’emocions en cadascun d’ells. O fins i tot aquet peculiar homenatge a l’amic Josep Serra , amb aquest pintor esquitxant sobre el llenç a terra , a la manera habitual de creació d’aquest artista.




Una exposició que emociona. Captiva en la mirada i sedueix en l’obligada reflexió. Acostumats a una figuració contemplativa o les reflexions de la nova figuració , l’expressionisme intens i absolutament pur d’en Rody Tur ens motiva a la reflexió i a entendre que l’art és més que una relació estètica i visual , que aquí també hi és , és una mirada a l’interior de l’artista que es comunica mitjançant aquests flashos interiors que son totes i cadascuna de les seves obres.

Exposició de molt recomanable visita que alhora exigeix un indret superior per ser mostrada degut a la seva alta qualitat. Estic convençut que serà una de les exposicions de la temporada.

Felicitats.




                        

dimarts, de setembre 23, 2014

ESPAI D’ART. COL·LECCIÓ BASSAT



Reinicia temporada “Espai d’Art” a m1tv, i aquest que és el més veterà espai de les televisions d’arreu de l’estat ho fa amb un espai dedicat íntegrament a la nova exposició de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí.

Un espai en el que expressen les seves opinions Lluís Bassat , Núria Poch , directora de la col·lecció, i els artistes Sergi Aguilar, Enric Ansesa i Perecoll.

Un espai que us aconsello de tot cor i crec paga la pena visionar.


diumenge, de setembre 21, 2014

JOAN VILA “D’IVORI”.






Fa tan sols deu anys que s’inaugurava Can Caralt, la seu actual del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, i en tan sols deu anys l’espai ha assolit nivell de privilegi a la comarca  no tan sols per la magnífica col·lecció artística que atresora , enveja de tots i vergonya d’altres Museus com el de Mataró, ans també per les temporades que presenta en la seva sala d’exposicions en la que conjuga de manera ben adient les mostres d’artistes de gran qualitat , amb accent en els artistes de la comarca , amb exposicions més emblemàtiques en la que de forma més històrica ens apropa a artistes de més transcendència.





Joan Vila “D’Ivori”  és un exemple més dels grans tresors que encara resten amagats en la gran brolla de l’art català. Nascut a Barcelona el 1890 i mort a la mateixa ciutat el 1947 va desenvolupar aquí la seva ingent tasca , amb uns petits parèntesi a l’Argentina i Paris. Un treball el seu que si bé gaudeix de l’estructura del noucentisme es mou amb igual habilitat en el camp del medievalismes i la fantasia , a bon segur per el seu paper professional en el camp de la il·lustració.

Posseïdor d’una pulcritud extrema i un sentit de l’elegància senyorial, va col·laborar en revistes com el “D’ací i d’allà” i d’altres semblants, en llibres de bibliòfils, decorats teatrals, o figurins per els ballets de Magrinya. És a dir , una dispersa activitat creativa que malgrat aquest sentit de dispersió portava marcada la seva empremta i personalitat.





Ara a Llavaneres poden gaudir d’una excel·lent mostra que aplega mirada del polièdric fer creatiu. Il·lustracions, auques, pintures , dibuixos, dissenys , ex-libris ... es donen la mà en una potser massa atapeïda mostra en la que el desig familiar d’una mirada cronològica desfà el didactisme de la mateixa ja que la diversitat conceptual i creativa de l’autor obliga a una mirada més oberta i intemporal que ens permeti reflexionar sobre la seva ductilitat creativa , establerta sempre en relació a la funcionalitat del seu treball.

Un però que no és pas taca per una exposició excel·lent que ens permet recuperar el bon fer d’aquest gran creador que fou Joan Vila “D’Ivori” que certament , i com subtitula l’exposició, és un il·lustrador oblidat.

Exposició d’obligada visita.

Joan Vila “d'Ivori”, l’il·lustrador oblidat.
Can caralt. Museu Arxiu de St.A. de Llavaneres.

Fins el 12 d’Octubre de 2014

Les imatges poden representar obres no exposades

dijous, de setembre 18, 2014

SANT LLUC 2014. HARAKIRI






Avui aquest capvespre a l'Ateneu de la Fundació Iluro s’ha inaugurat l’edició 2014 de l’exposició col·lectiva Sant Lluc.

Vaig començar el meu caminar com a crític en el sant Lluc de 1975. Aquesta és doncs la meva 40 temporada com a crític i el meu 39 “Sant Lluc” dons en una temporada no es celebrà. He de dir per començar que m’ha costat molt trobar en la memòria alguna Sant Lluc de menor qualitat.

La temàtica per un costat , i molt especialment la “barra lliure” marcada en l’organització ha produït tres circumstàncies. 

Per un costat la de ja per se escassa presència d’artistes de nivell s’ha accentuat. La manca de filtre de selecció ha augmentat fins el paroxisme la presència d’obres que de cap de les maners haurien d’estar exposades en qualsevol acte en el que apareix la paraula art, essent indignes de ser qualificades com artístiques i no haurien de tenir protagonisme en qualsevol acte en el que , a priori , es vol servir a l’art. 
I la tercera ,  com si d’un efecte colateral es tractés, artistes d’una certa dignitat han presentat del més fluix de la seva trajectòria , tacant la seva respectabilitat i acabant d’enfonsar la col·lectiva.

Si no tingués coneixement de que no és així, pensaria que la gent del sant Lluc , incapaç de prendre una decisió seriosa i professional apostant per la qualitat, havia decidit matar la col·lectiva i res millor que fer-ho mitjançant una mostra impresentable, veritable insult a l’art i que esdevé vergonya del nivell artístic de la ciutat per el misèrrim de la mateixa.

I és que posats a posar un títol que defineixi la mostra res millor que el de Harakiri. Sols en aquets concepte es pot entendre una exposició que esdevé un veritable perill per a la salubritat del concepte artístic i que el bon afeccionat hauria d’obviar sota pena de poder patir danys en els conceptes plàstics difícilment reversibles.

Si en art , com en salut, fos possible aïllar un espai per evitar la propagació del mal, és obvi que caldria aïllar l’exposició. Un mostra que si de veritat els hi agrada l’art , haurien d’evitar en el possible. El que és de lamentar per l'escassa dotzena de peces que es poden salvar d'aquesta veritable hecatombe artística.


Impresentable.



dilluns, de setembre 15, 2014

DIBUIXOS EMPRESSONATS. IAGO VILAMANYÀ






Inaugura temporada artística l’espai expositiu de “La Presó” i ho fa amb una especial i sensible exposició d’en Iago Vilamanyà que converteix en aquesta mostra a l’escultura , el seu element definitori com artista, en element complementari i cedeix el protagonisme al dibuix, tot presentant unes quantes desenes de peces amb les que mostra la seva mirada vital més personal.

Iago Vilamanyà és un artista d’aquells que hauríem de definir com d’altres temps. I dic això ja que és d’aquells creadors que prové de l’academicisme de l’ofici , sotmès a l’aprenentatge amb el corresponent mestre que anava emmotllant la personalitat creativa sota la fèrula de l’exigència tècnica i del domini de l’ofici.

Un sentit aquest d’ofici que li ha permès ser transgressor amb ell mateix i expressar les seves sensacions sense cap mena de necessitat d’establir-se en una corrent definida i sí alhora fer de saltimbanqui entre oposats , passant de la figura a l’abstracció amb deturada a un cert constructivisme volumètric sense que la seva obra pateixi ni en la qualitat noi en l’ànima. Un fet que justament s’evidencia en la mostra que ara presenta a la Presó. 

Una exposició que queda emmarcada clarament en dos espais: un clarament dominat per el sentit del volum i l’altre en el que és la vida, establerta en la dinàmica del dibuix, la que n’estableix jerarquia.





El fons de la sala està presidida per la vesant que hauríem de qualificar com volumètrica. Peces de gres refractari en  les que s’estableix una dinàmica entre formes i volums , en les que l’equilibri de plens i buits domina amb escreix a les que acompanya  un bronze entre Boccioni i Gargallo que presideix l’espai. Tot envoltat per una sèrie de dibuixos que permeten esbrinar de manera ben adient el sentit del ritme , el gest i el concepte de volum que estableix Vilamanyà en el seu treball. Uns dibuixos veritables estudis bidimensionals d’obres que un ja s’imagina depassant el pla per esdevenir volum absolut.





L’altre part de la sala està ocupada per varies desenes de dibuixos en la que s’ofereix la visó més personal de l’autor envers el mon que l’envolta. Com dèiem abans , Vilamanyà correspon al perfil de creador clàssic el que comporta una potent riquesa intel·lectual. Una riquesa que li permet veure més enllà de l’aparença. Si hi afegim la seva peculiar manera de ser en el que la ironia, un punt de cinisme i unes gotes de mala llet conformen un pensament agut, incisiu, però que alhora té un punt amable i seductor fa que les peces , que seran una veritable sorpresa per a molts, impactin i obliguin a la deturada mirada i a un profund anàlisi.

Una exposició que manté a Vilamanyà en el seu nivell i que respon perfectament al seu pensament , aquell que expressa que l’art és procurar estudiar-se a si mateix. Així ho fa en aquesta mostra de recomanable visita.

Iago Vilamanya.
Dibuixos empresonats.
Sala de la Presó. Fins el 5 d’octubre de 2014

Les fotografies han estat manllevades dels fb de Montse López i Quico Melero



dissabte, de setembre 13, 2014

TONI CALAFELL. LA PRIMERA





La temporada artística a Mataró s’inicià, com ha esdevingut costum en els darrers anys , amb la inauguració de la corresponent exposició a l’espai Capgròs, fet que enguany ha correspost al nouvingut al camp de la creació plàstica, Toni Calafell.

Eren altres temps en que les exposicions no tenien títol i es presentaven sota l’asèpsia de “Pintures” i com a màxim apareixia un afegitó tècnic ( aquarel·les o olis de...) o l’indicatiu d’indret (paisatges de  la Costa Brava..). De fa un temps s’entenen les exposicions en un sentit global i unitari i per això l’afegitó d’un títol que defineixi en certa manera el sentit del presentat. Encerta Toni Calafell en el títol escollit amb aquest: “La primera: sentiments i colors”, ja que respon en tot a la veritat.

Calafell ha estat en la seva vida professional un respectat arquitecte d’interiors , amb una línia personal que el caracteritzava per la serenor i un clar racionalisme d’ús. Ara en canvi , en el moment d’iniciar-se en la pintura , es mou en un paisatge farcit de detalls, en aquest desig d’expressar com diu ell , els sentiments i els colors de la seva ànima artística, i com és natural el tot s’enfarfega demanant a crits una depuració que evidentment sols pot dur amb el temps i el conreu continuat de l’activitat plàstica.

Deia en la inauguració, que res es fa bé a la primera i la pintura no és excepció. L’obra de Calafell respon justament al que és l’obra inicial d’un afeccionat amb un altre passat poderós en el camp estètic , però novell del tot en el camp plàstic que ha de descobrir a poc a poc, com ho han fet tots.

És doncs en el futur en el que hem de posar el nostre punt de mira. En la seva evolució haurem de jutjar el seu nivell que avui per avui és el de qui està en les beceroles. I en ell, tan sols en ell, està el poder d’escriure’l amb cal·ligrafia o mala lletra. De moment és un aprenent a qui crec l’afavoreix ben poc haver començat a l’espai capgròs, ja que en la comparança amb el nivell habitual de l'indret en surt altament perdedor.



dimecres, de setembre 10, 2014

AL·LELUIA




En algun post d’aquest blog i en diversos apunts del fb he maleït a consciència el fet de la coincidència en dia i hora de les inauguracions del Sant Lluc i del nou capítol de la Col·lecció Bassat.

Ho he fet amb vehemència i veritablement emprenyat ja que no entenia , en primer lloc com era possible que des de qui ha de coordinar el global de la cultura mataronina , és a dir des de Beneficència , ningú estava a l’aguait quan ambdues dates estaven fixades per les respectives organitzacions des de mesos. I en segon lloc per una certa prepotència per part de tots en no voler baixar del burro, i pactar sols unes petites variacions horàries. La Sant Lluc escudant-se en la Fundació Iluro, - misèrrima i risible excusa -, i al cantó Bassat marcant paquet amb la qualitat de l’exposició per bandera. En resum, trist , molt trist, per part de tots.

Sortosament a vegades hi ha algú amb senderi, i en aquesta ocasió crec que estic en condicions de dir que des d’Alcaldia s’ha “ordenat” la situació i les coses han quedat com explicaré. I dic explicaré per que en prenguin nota ja que l’agenda cultural municipal és un veritable desgavell i les seves dades no corresponen a la veritat.

Així, en cap moment va tenir en compte les variacions horaries pactades; ahir va fer desaparèixer l’exposició Bassat que s’havia fet fonedissa i que avui al capvespre ha reviscut en dia i hora correcte, mentre que en canvi manté erroni l’horari de la Sant Lluc. És a dir un desgavell dels habituals de Cultura ( alguna vegada s’actuarà demanant responsabilitats als irresponsables que maneguen la comunicació?). un desgavell que alhora em va deixar amb el cul a l’aire fa un parell de dies amb els meus comentaris crítics quan tots estava ja en ordre, però dels que curiosament no m’havia arribat cap notícia tot i essent membre del Consorci del Museu Bassat. Tot en un desori del que he rebut les pertinents disculpes des de dalt.

Afinades les discrepàncies tot queda així:

Dimarts 16 de setembre. A les 19.30 hores i a la Nau Gaudí, inauguració de l’exposició: “ Col·lecció Bassat. Quatre dècades , cinquanta artistes (1940 – 1979) amb la participació de S. Aguilar, A. Alfaro, F. Amat, E. Ansesa, K. Appel, D. Argimon, E. Arranz-Bravo, F. Artigau, R. Bartolozzi, E. Bechtold,J. Brotat, A. Calder, A. Cardona Torrandell, J. Claret, M. Cuixart, A. Cumella, J. Chancho, G. Chávez, E. Chillida, Christo, O. Domínguez, W. Faber, A. Fenosa, Perecoll,M. Gudiol, J. Guinovart, A. Jové, F. Léger, C. Mallo, M. Martí, M. Millares, J. Navarro,J. Niebla, J.L. Pascula, J. Ponç, A. Ràfols-Casamada, J. Rebull, C. Rolando, A. Saura, X. Serra de Rivera, J. M. Subirachs, De Sucre, J.J. Tharrats, J. Uclés, M. Vilà, J. Vilacasas,M. Villèlia, M. Viola, W. Vostell i J.M. Yturralde.

Dijous 18 de setembre , a les 19.00 hores a l’Ateneu de la Fundació Iluro inauguració de l’exposició Col·lectiva Sant Lluc 2014 , amb presentació per part de l’artista Manuel Cusachs que parlarà de la identitat.

Una diferència de dates que afavaoreix a tothom i en especial a l’art ja que li permet gaudir i honorar com cal a dues manifestacions diverses i en certa manera contradictòries que ens permeten fer lectura de la creació des del seu punt més ínfim de l’aprenent fins al mestratge del gran autor.

Dues mostres doncs que cal aprofitar amb intensitat.

(La imatge que encapçala el post correspon a una obra de Pablo Gargallo que es troba en el seu Museu de Saragossa)






dimarts, de setembre 09, 2014

CAPGROSSOS




La fotografia que encapçala aquest post és una obra de Santiago Rusiñol. És un oli sobre tela (91 x 104 cm) pintat en el 1883 i és una representació de Sant Pere de Galligans i es troba dipositada en el Museu de Mataró. També és la peça que presideix una de les planes de cultura de La Vanguardia d’aquest dilluns , essent un capítol més destinats als tresors artístics desconeguts del nostre país.

Mitjançant un article de Fede Cedó, tota la pàgina està dedicada a Rusiñol i al Museu de Mataró, quasi a parts iguales , explicant per un cantó el fer creatiu de l’artista i per l’altre la història del Museu en l’entorn cultural i de  ciutat. Òbviament no parla del lligam Mataró – Rusiñol, amb la baula de  l’artista Sixte Albertí, però això ja seria massa ja que ni tan sols ho tenen present a Can Serra.

Una pàgina, i amb criteris elogiosos,  a La Vanguardia ,hom estarà d’acord que és per fer salts d’alegria. I més si sols s’explica el cantó amable. I per tant en uns moment de comunicació global, el natural és que les xarxes social treiesin fum aprofitant el benefici del comentari. Dons no, aquí també som capgrossos.

Ja sabem que el dilluns es dia de relax a Cultura i al Museu, però coi, davant del fet cal resposta ràpida. Doncs no. Ni a Cultura Mataró ni al Museu semblen haver-se assabentat del fet. Al menys ni en el fb ni el twitter d’ambdues entitats no hi ha cap apunt ni ressò de la notícia. No entenc res. Les xarxes socials serveixen per això, per fer avinent els actes que realitzem però també les conseqüències que provoquen. Però ja ho veieu, res de res.

Es clar que tot pensant , no passava per el meu cap tant passotisme, ho he entés tot. En l’article de Fede Cedó parla de que l’obra està exposada al Museu i si no és d’abans d’ahir, no és veritat. Aquest paisatge va se presentat per el Museu en l’any 2004  per la col·lectiva dels museus locals en una expo que va tenir per títol “La finestra oberta” ( pag 50 i 51 del catàleg). En acabar i com que encara no l’havien desat , el van fer servir per una de les expos de ca L’Arenas, que crec va ser la dedicada als viatges. I perdonin la meva imprecisió però com ja he explicat en altres ocasions, posseint una col·lecció de catàlegs de les exposicions celebrades a Mataró en els darrers 40 anys que depassa el 90% de les mateixes, les meves mancances estan en els catàlegs municipals que no em queden a l’abast per a la meva tasca periodística, degut al veto que pateixo per part de Cultura. Fet que m’impedeix la precisió.

Per tant, si no està exposat, millor no parlar-ne , a veiam si es fa fonedís.

Algú em pot explicar com es pot promocionar un Museu amb una obra que no manté exposada. Un fet més demostratiu de la inutilitat dels que dirigeixen l’entitat. He parlat amb la gent del Guinnes per a tal d’acreditar el seu nivell rècord i s’han negat a acceptar-ho. L’explicació, clara. La importància del Guinnes és que els rècords es puguin batre. M’han aclarit que era evidentque en moltes dècades no es podria batre el  rècord d’inapetència i incapacitat del Museu. I lamentablement he hagut d’estar-hi d’acord.

Capgrossos.

Ps.- Ja hi haurà temps per parlar-ne , però la il·luminació de l’exposició del tricentenari al Museu és castradora. Es veu que han entés que l’exposició havia d’estar il·luminada com fa tres cents anys. I si no és així és impossible trobar-hi raó alguna en tanta deficiència.

Per cert, l'expo, magnífica.


diumenge, de setembre 07, 2014

VIATJANT PER L'ESPAI. LLUCIÀ GONZÀLEZ.




Quan encara la xafogor , més que el sol, ens entronca amb l’estiu. Quan encara els vius records de les vacances no han estat emmagatzemats en el disc dur dels nostres records i sentim les olors i els colors de les mateixes, que a Mataró i com un petard perdut de les festes majors ha esclatat del tot i amb intensitat plena , la nova  temporada artística.

Així, si el dijous era l'espai capgròs que ens oferia el treballs de Toni Calafell, el divendres era Llucià González qui ens convidava a viatjar per l’espai al col·legi d’aparelladors , mentre que a Llavaneres feien l’exposició “grossa” de la temporada amb una magnífica mirada en el record amb l’obra de l’il·lustrador Joan Vila “D’Ivori” , tot esperant aquest dissabte en la que la mirada històrica del tricentenari esclatava alhora al Museu i a l’Ateneu Fundació Iluro. Tot això per anar fent boca a Yago Vilamanyà que inaugura divendres a la Presó, tot a l’espera del Sant Lluc i de la nova entrega de la Col·lecció Bassat  que inauguren el mateix dia, -capgrossada havenus -, arrodonint un esplendorós començament.

I com que cal començar d'aguna manera bo és fer-ho amb  la mostra que Llucià González ens presenta al Col·legi d'Aparelladors sota el títol de "Viatjant per l'espai".

Llucià González és un escultor que de fa uns anys està cercant un nou idioma plàstic. Avesat com estava a l’obra pública i per tant de grans dimensions, les circumstàncies de la crisi que han provocat l’absoluta desaparició d’aquest tipus d’obres l’ha obligat a fer un gir en la seva concepció artística per dirigir el seu fer vers uns altres camins més dúctils en el que pertoca a mides i en allò que podríem dir “pes” de les seves obres. I en aquest lluita segueix l’artista tal i com ens mostra en aquesta exposició.

Ara , en aquesta mostra del Col·legi d’aparelladors , Llucià aposta per unes formes arrodonides com en la recerca d’un nou equilibri. He d’afirmar que a priori l’obra que presenta en el targetó de la mostra em va cridar fortament l’atenció ja que em va semblar una aposta per la lleugeresa i el ritme, en una peça que certament semblava un penjoll equilibrat , dúctil i d’una sensible bellesa, però el cert és que la mirada en directe , així com la del resta de la mostra, ha estat decebedor, no en el sentit d’una mala exposició i sí en el sentit de l’oportunitat perduda doncs queda clar que l’autor no ha volgut apostar per el concepte més pur i incisiu , i s’ha deixat anar per uns camins dulcificats i decoratius que en res l’afavoreixen.

El gran dilema de Llucià està en la contraposició pes / lleugeresa. Llucià és un artista d’ànima pesant. La força del seu ofici el porta quasi sense voler a unes obres que siguin aclaparadores en el físic, però el cert és que curiosament els millors resultats estan quan limita la seva tendència natural i aprofita el seu altíssim nivell tècnic per aconseguit unes obres  més lleugeres, mòbils quasi, en les que el contrast genera unes sensacions rítmiques enormement atractives.

Però ara Llucià està com aquells autors figuratius que intenten “modernitzar” les seves obres i de cop i volta s’espanten de si mateixos i acaben afegint un detall plenament figuratiu que recordi les seves arrels. I queda a tots ben clar que aquest poti-poti acaba essent del tot negatiu per el creador.

Dic això ja que les peces lleugeres que tan bon pòsit havien deixat en les seves darreres intervencions ara pugen de talla i ho fan amb uns detalls tècnics que li afegeixen densitat tant per els acabats en forma de reflex i brunyits , tot donant-lis pes, al que cal afegir unes peanyes fosques que accentuen aquest sentit de densitat i trenquen del tot el criteri eteri que hauria de ser eix del concepte creatiu de l’autor.

Ens trobem doncs davant d’una exposició d’interludi per el de dubtes que crea , en l’artista i en l’espectador. Conceptualment , i com queda clar en els dibuixos, l’aire i la llibertat semblen voler predominar , però alhora en la realitat es sotmeten a un concepte més feixuc que les distorsiona.

Cal doncs, definir-se de nou. Per a mi no hi ha dubtes , la llibertat i el ritme han de marcar el futur. Els dibuixos així ho pregonen,. Ara sols fa falta ser-ne fidel. I en aquest cas sols l’autor en té la paraula.





dimecres, de setembre 03, 2014

LA CONFIANZA






Molts son els que creuen, per que així m’ho han dit, que les meves vacances son un anar i venir de Museus, monuments i exposicions i el cert és que van errats i de molt.


És obvi que cal aprofitar el temps de lleure per visitar aquells indrets que en condicions habituals de treball no és possible, i en el meu cas una visita a la capital, una altre a algun indret que em faci especial il·lusió sempre cau (enguany el Museu Soulages) i aprofitar les visites turístiques per fer una mirada , generalment lleugera , als monuments civils i religiosos s’escau però sense que aquest caire artístic sigui l’eix al voltant del qual giren les vacances.


Igualment molts  pensen que visitar un Museu amb mi ha de ser terrible per l’atenció i deteniment  observant les obres i el cert és que els amics amb qui he fet visites acostumen a queixar-se del contrari, que vaig molt ràpid i no els hi deixo veure amb tranquil·litat. I és cert. Soc d’aquells que van amb els deures fets i sols em deturo davant d’allò que veritablement m’interessa i llavors hi estic el temps que fa falta , però per la resta, mirada lleugera i diseccional.




En canvi hi ha dos temes que m’agraden molt quan viatjo i en els que em fixo intensament. Un d’ells son els mercats , per els que em deleixo i visito sempre, i altre els comerços peculiars , aquells que estan fora de modes i corrents i molt especialment llunyans a qualsevol multinacional.

Practicant aquesta afecció vaig encantar-me a Osca i a la cèntrica i molt bonica plaça de Lluís López Allué, on justament es troba l’oficina de turisme, davant “Ultramarinos La confianza”. El rètol kitsch em va cridar l’atenció i en acostar-me em vaig trobar amb la meravella que mostren les fotografies o que podeu trobar a www.ultramarinoslaconfianza.com .




Com no que vaig entrar-hi i em vaig submergir en els petits detalls que feien d’aquella una botiga especial. ôbviament que la curiositat em va trair i vaig conversar amablement amb la mestressa i amb el parell de joves que comencen a regir i actualitzar la botiga mantenint en tot , en el fer i en l’esperit, el miratge comercial de la seva peculiaritat. Vaig parlar de la seva “parenta” mataronina de Can Pinós i en tenien plena coneixença, de tal manera que orgullosos m’explicaven que hi havia una diferència clara ja que mentre “La Confianza” mataronina havia tingut ajut i restauració municipal, ells seguien des de 1868 en mans particulars i familiars i ho mantenien així per gust, plaer , història i honor.




Tornat a Mataró he pensat que una ciutat com la nostra , amb un govern que diu vol apostar per el comerç de proximitat i amb encant hauria de fer alguna cosa per reunir a les dues “La Confianza”. Està bé agermanar-se amb la ciutat més llunyana i en aparença sense cap mena de relació històrica i cultural , però no estaria bé un agermanament comercial , particular en aquest cas, promogut per l’administració i que servis d’exemple i ensenya d’aquest comerç local, personal i de proximitat que tots enyorem i desitgem?.

Perdoneu que avui hagi sortit dels marges habituals dels meus comentaris, però el poder artístic, social i cultural de les dues “confianza” mereixen trobar-se en una gran abraçada real, comercial i metafòrica.

Serà capaç l’Ajuntament de dur-ho a terme. A mi m’agradaria , i molt.


dilluns, de setembre 01, 2014

PERSIANA AMUNT. TOT SEGUEIX IGUAL.






Encara que ja fa uns dies que un ha reiniciat la seva tasca professional que li dona de menjar, un mantenia una certa recança en reiniciar aquest “transport públic” per el que definitori és en marcar el final de temps lliure.

Però està que en començar el mes  calia fer-ho i un pensava en poder parlar en aquests quatre dies que manquen abans de començar la temporada artística de les emocions viscudes al Museu Soulages a Rodez , que sols puc qualificar com orgàsmiques,  artísticament parlant, és clar. O parlar de la magnificència del Museu Pablo Gargallo a Saragossa, recuperat fa uns anys i que paga molt la seva visita. O el Toulouse Lautrec a Albi,  reordenat en la seva col·lecció i que ara aconsegueix no saturar al visitant. O parlar d’un bon grapat de meravelles monumentals que un ha pogut gaudir en les seves passejades per terres de l’Aragó i Castella. O parlar de...

Però no. En començar el mes i veure que Cultura segueix amb el menysteniment vers la plàstica i així com ha explicitat clarament la temporada teatral i ha fet presentació i convidada per l’Aula de Teatre, res ha dit de les mostres que podrem gaudir (?) als espais artístics municipals i tampoc ha dit ni brot del taller de Gravat  que el regidor Fernández va donar per recuperat en una xerrada amb diversos artistes i del que, seguint la seva petició, no n’ havíem parlat ni un borrall.

Però res de res . Per això era obligat fer repassada a l’agenda municipal i en ella a més de trobar de nou les propostes del M|A|C  a les que no vull avui qualificar doncs no és qüestió de fer-se mala sang tan sols en començar, un ha quedat bocabadat quan ha vist que la col·lectiva del Sant Lluc i el nou capítol de la col·lecció Bassat s’inauguren el mateix dia i a la mateixa hora i he de dir que els ulls m’han fet pampallugues.

Des de fa uns quants anys el Sant Lluc ha inaugurat la seva col·lectiva el dijous proper a l,11 de setembre. Enguany i en el fet de coincidir aquesta data amb dijous, dia habitual d’inaugurar, l’acte s’ha retardat uns dies fins caure en el dia 18. La decisió va ser pressa d’acord amb la Fundació Iluro i es va comunicar en les bases de la convocatòria ja fa uns quants mesos.

Per l’altre part el consorci del Museu Bassat ja va decidir també fa uns quants mesos que seria el 18 de Setembre la data inaugural del nou capítol expositiu i així va quedar marcat en el calendari de l’any. Un recorda perfectament el comentari de la possibilitat de coincidència amb el sant Lluc però es va recordar que aquesta inaugurava sempre en setmanes anteriors.

Arriba el moment de l’agenda municipal i llavors hom es dona compte de la coincidència. I ara que fem?. Dons el cert és ben poca cosa. Cultura no s’immuta , - per a que si la plàstica l’importa tres pebrots ?-, i manté dia i horaris. El Sant Lluc reacciona i decideix mantenir dia però avançar mitja hora la convocatòria per afavorir la possibilitat de l’assistència a ambdós actes. I el Bassat es queda com estava.

Amb tot això és evident que el pitafi és monumental. En primer lloc es demostra que la gent de Cultura segueix amb la inutilitat per bandera. Per que coi serveix la tècnica d’arts plàstiques o visuals?. És clar que com que mai ha anat a la Bassat ni a la Sant Lluc no sap de quin pa si menja. Però una vegada l’hem cagada el tema s’ha de resoldre , que queden dies i és possible i és factible.

La Sant Lluc , encara que aquest any es preveu com la pitjor de la història amb la seva tolerància de participació lliure i amb la seva collonada d’apuntar-se a la fantasmada del valors municipals, és una exposició cabdal en la temporada artística que provoca una atenció , si no qualitativa sí quantitativa important. És una mostra que per la seva història , tradició i trajectòria mereix i crec que és obligat , un acte inaugural potent i independent que permeti el contacte entre els protagonistes creadors ja que està aquí una de les seves grans raons i causes.

La Bassat per altre cantó, i més en aquest capítol per la seva qualitat, precisa també dels honors independents. Ho precisa per la idea , la ciutat , l’art i els artistes , en aquest cas foranis i poc habituals en les nostres contrades. A més , seria d’estúpids oblidar-ho, les relacions entre l’art local i el projecte Bassat no és pas fluïda, ans el contrari, i per tant res pitjor que una contraproduent coincidència que en res afavoreix a ningú.

Certament que cal destacar el gest de l’avançament horari del sant Lluc , però és un gest que de res serveix. Tots sabem que sols les autoritats seran les que a corre cuites  aniran d’un cantó cap  a l’altre i per tant estic convençut que cal fer un canvi obligat i que no existeixi aquesta actual coincidència.

I posats a valorar l’efecte qualitatiu de crida en un costat i altre tinc molt clar que la Fundació Iluro no té pas l’agenda tan atapeïda com per que la inauguració es realitzi el dia anterior o el posterior, i per part dels artistes participants a la Sant Lluc el fet de que sigui un dia o altre , en poc o en res , alteraria la presència i l’èxit de la convocatòria. Per això demano públicament que Cultura posi accent en el tema i intenti solucionar-ho, que repeteixo es pot i sense moltes incidències.

De fer-ho seria una mostra de complicitat envers l’art , els artistes i la ciutat que hom agrairia. Ho faran?. Vull pensar que si i si no fos seria una molt mala senyal per a tots , per l’art , per la cultura , per els artistes , per el públic, per la Bassat , per la sant Lluc i molt especialment ,  si se’m permet la individualització, per a mi, ja que seria un pèssim començament d’aquesta la meva quaranta temporada , i última , en el paper de crític local.


PS.- L’obra que encapçala el post és de Soulages i la tria és molt lògica vista la negror amb la que comença la temporada artística local.