VIATJANT PER L'ESPAI. LLUCIÀ GONZÀLEZ.

Quan encara la xafogor , més que el sol, ens entronca amb l’estiu. Quan encara els vius records de les vacances no han estat emmagatzemats en el disc dur dels nostres records i sentim les olors i els colors de les mateixes, que a Mataró i com un petard perdut de les festes majors ha esclatat del tot i amb intensitat plena , la nova  temporada artística.

Així, si el dijous era l'espai capgròs que ens oferia el treballs de Toni Calafell, el divendres era Llucià González qui ens convidava a viatjar per l’espai al col·legi d’aparelladors , mentre que a Llavaneres feien l’exposició “grossa” de la temporada amb una magnífica mirada en el record amb l’obra de l’il·lustrador Joan Vila “D’Ivori” , tot esperant aquest dissabte en la que la mirada històrica del tricentenari esclatava alhora al Museu i a l’Ateneu Fundació Iluro. Tot això per anar fent boca a Yago Vilamanyà que inaugura divendres a la Presó, tot a l’espera del Sant Lluc i de la nova entrega de la Col·lecció Bassat  que inauguren el mateix dia, -capgrossada havenus -, arrodonint un esplendorós començament.

I com que cal començar d'aguna manera bo és fer-ho amb  la mostra que Llucià González ens presenta al Col·legi d'Aparelladors sota el títol de "Viatjant per l'espai".

Llucià González és un escultor que de fa uns anys està cercant un nou idioma plàstic. Avesat com estava a l’obra pública i per tant de grans dimensions, les circumstàncies de la crisi que han provocat l’absoluta desaparició d’aquest tipus d’obres l’ha obligat a fer un gir en la seva concepció artística per dirigir el seu fer vers uns altres camins més dúctils en el que pertoca a mides i en allò que podríem dir “pes” de les seves obres. I en aquest lluita segueix l’artista tal i com ens mostra en aquesta exposició.

Ara , en aquesta mostra del Col·legi d’aparelladors , Llucià aposta per unes formes arrodonides com en la recerca d’un nou equilibri. He d’afirmar que a priori l’obra que presenta en el targetó de la mostra em va cridar fortament l’atenció ja que em va semblar una aposta per la lleugeresa i el ritme, en una peça que certament semblava un penjoll equilibrat , dúctil i d’una sensible bellesa, però el cert és que la mirada en directe , així com la del resta de la mostra, ha estat decebedor, no en el sentit d’una mala exposició i sí en el sentit de l’oportunitat perduda doncs queda clar que l’autor no ha volgut apostar per el concepte més pur i incisiu , i s’ha deixat anar per uns camins dulcificats i decoratius que en res l’afavoreixen.

El gran dilema de Llucià està en la contraposició pes / lleugeresa. Llucià és un artista d’ànima pesant. La força del seu ofici el porta quasi sense voler a unes obres que siguin aclaparadores en el físic, però el cert és que curiosament els millors resultats estan quan limita la seva tendència natural i aprofita el seu altíssim nivell tècnic per aconseguit unes obres  més lleugeres, mòbils quasi, en les que el contrast genera unes sensacions rítmiques enormement atractives.

Però ara Llucià està com aquells autors figuratius que intenten “modernitzar” les seves obres i de cop i volta s’espanten de si mateixos i acaben afegint un detall plenament figuratiu que recordi les seves arrels. I queda a tots ben clar que aquest poti-poti acaba essent del tot negatiu per el creador.

Dic això ja que les peces lleugeres que tan bon pòsit havien deixat en les seves darreres intervencions ara pugen de talla i ho fan amb uns detalls tècnics que li afegeixen densitat tant per els acabats en forma de reflex i brunyits , tot donant-lis pes, al que cal afegir unes peanyes fosques que accentuen aquest sentit de densitat i trenquen del tot el criteri eteri que hauria de ser eix del concepte creatiu de l’autor.

Ens trobem doncs davant d’una exposició d’interludi per el de dubtes que crea , en l’artista i en l’espectador. Conceptualment , i com queda clar en els dibuixos, l’aire i la llibertat semblen voler predominar , però alhora en la realitat es sotmeten a un concepte més feixuc que les distorsiona.

Cal doncs, definir-se de nou. Per a mi no hi ha dubtes , la llibertat i el ritme han de marcar el futur. Els dibuixos així ho pregonen,. Ara sols fa falta ser-ne fidel. I en aquest cas sols l’autor en té la paraula.

LLUCIÀ GONZÁLEZ. FORJANT L’ESPAI

“El bon forjador no pot oblidar els somnis primitius.
El somieig concret el domina.
Tot en ell esdevé història , història llarga.
Recorda l’òxid i el foc. El foc sobreviu en el ferro fred.
Cada cop de martell és una firma”-

( Gaston Bachelard )


Ja fa força temps que l’escultura ha depassat amplament la seva definició enciclopèdica fonamentada essencialment en la seva tridimensionalitat i en el seu sentit de reproducció de la realitat de manera més o menys fidedigne, per establir-se en uns paràmetres expressius ben llunyans al cànon compositiu acadèmic i tradicional.
Queda molt llunyà el concepte tantes vegades repetit de Miquel Àngel quan expressava que l’escultura era tan sols allò que queda quan s’ha tret el que sobra del bloc, en aquesta aposta reflexiva per fer evident l’ocult , en un concepte quasi pictòric de la dimensió. Fins i tot ja ens sembla acadèmica l’aposta de Brancusi amb les seves formes estructurades en la recerca d’una harmonia , en l’afermament de l’equilibri com eix i concepte.

L’escultura d’avui ha assolit un idioma sensitiu ben diferent, estructurat en uns conceptes que essent a bon segur parells, cerquen la capacitat en la tensió, en un treball nerviüt ,en una força etèria en el sentiment. No cerquen la bellesa en l’evidència de l’ocult, la cerquen en la forma més pura, en el pla, en la línia i per damunt de tot en el buit , en els seus límits , despullats de tota anècdota, en una nuesa total.

Llucià González ha begut d’aquests conceptes. Emparentat per ofici amb Julio González , l’escultor renovador de conceptes i tècniques del que s’ha dit que era l’escultor que volia dibuixar a l’espai, ha cercat des dels seus començaments casar el concepte tradicional i artesà de l’ofici, amb la necessitat expressiva del volum escultòric en un sentit plenament contemporani , signe de la seva capacitat artística i creativa.

Afermat en el convenciment del mateix Julio González quan afirmava : “ Projectar i dissenyar en l’espai amb l’ajuda de nous mètodes, utilitzar aquest espai i construir amb ell, com si estigués treballant amb un material acabat d’inventar. Això és tot el que intento fer”, Llucià estableix el seu idioma plàstic recolzat en els seus sentits primerencs d’ofici i intuïció , tal i com els definia al començar la seva carrera la crítica Maria Lluïsa Borràs, sentits als que amb el temps ha sabut afegir un bon gruix d’altres virtuts entre les que no hi manquen una gran capacitat de treball, la constància , una certa tossudesa en fer realitat els seus pensaments plàstics , i principalment la de saber i voler escoltar i veure , tot passant els imputs capturats per el sedàs personal d’un anàlisi estricte i meditat.

Un ofici , el de ferrer, forjador , metallista o digueu-li com vulgueu, del que se sent tan orgullós com ho han estat altres artistes del mateix ram, encapçalats pel mateix Chillida que estimava com poques coses el qualificatiu de “forgeron” (ferrer) que li atorgava l’epistemòleg Bachelard de qui hem manllevat les frases que encapçalen aquest escrit. Un orgull demostrat titulant aquesta mostra: “La tècnica fent camí”.

Una tècnica apresa i dominada en l’artesanat, modelada en la seva cara industrial , i elevada molt per damunt del caduc concepte d’art aplicada. Una tècnica que li ha permès explorar indrets inabastables per a altres creadors , en la recerca d’uns límits que semblen trencar les lleis de la física , l’equilibri i el moviment . Una tècnica en la que ha anat evolucionat de manera constant millorant les prestacions , cercant noves possibilitats no tan sols en formes i conceptes , ans també en acabats ,imprimacions , textures , en la recerca del punt exacte i més adient per a cada cas i per a cada intenció.

Però tots sabem que la tècnica ha de ser sols mitjà, mai finalitat. Un ideari difícil de ser acceptat per aquells perfeccionistes de la matèria. Llucià en canvi ho ha entès com pocs. Coneixedor del màxim de les possibilitats que la mateixa li ofereix , les esgota aconseguint uns treballs impol•luts en la perfecció però aconseguint sempre que la fredor de la tècnica no domini , ni tan sols s’acosti, al calor de l’esperit comunicatiu que la peça ens ofereix.

Aquesta exposició n’és una clara evidència . Des de les peces de petit format, més intimistes si es vol , fins a les obres de caire públic i monumental, en totes elles és la potència del resultat , la sensibilitat del treball o la seva magnificència, - segons els casos -, la que comunica a l’espectador deixant a la tècnica, -tal com cal -, com element bàsic però accessori.

Unes peces que tenen en el buit l’essència i l’existència. Un buit aconseguit en la modulació del material tot forjant espais. Uns materials direccionats envers la contradicció màxima d’aconseguir de manera subtil i mitjançant les formes , un sentit de gracilitat , ritme i moviment , quan son en si mateixos, signes del contrari.

Unes obres que encara que a vegades mantenen un deix figuratiu, o si més no unes certes referències identificatives , evolucionen envers l’abstracció , però no en el camí d’una abstracció indefinida i sí en aquella abstracció dels records , de la que parlava Klee.

Unes peces posseïdores d’una energia especial , captivadores en la poètica del chillidià concepte de que tot pla és sempre revirat. Unes obres en el que el plec modula l’espai acotant-lo i marcant el camí de la intenció del creador que es fa avinent en cada punt , en cada racó , en cada vibrant i impossible equilibri , fet realitat en el que sembla màgic encontre entre la perfecció de la tècnica i la sensibilitat poètica del creador.

Llucià González un escultor avançant desfermat en la seva aposta creativa , amb la tècnica per fer camí, sempre disposat a seguir forjant l’espai , amb l’empremta del record de l’òxid i el foc, tot sabent que cada cop de martell és una firma , la que certifica la qualitat del seu art.

Pere Pascual
Mataró, maig de 2010

(Escrit de presentació pel catàleg de l’exposició d’escultures de Llucià González que s’inaugura demà a 2/4 de 8 del vespre al Museu Arxiu de St. Andreu de Llavaneres)

59.-

Son els anys , magníficament portats , que avui acompleix Ana Belén , el mite artístic , i per que no dir-ho, eròtic de molts de la meva generació.

Amb tot l’ajut “de modelatge” que vulgueu , la seva persona física i la seva capacitat creativa segueix essent un punt d’atracció per tots aquells que ens movem per la mateixa edat. Un bon grapat de “madurs” que d’ençà “Zampo i jo” fins a on vulgueu, passant per aquell inolvidable “El amor del capitán Brando”, alguna vegada em caigut en la temptació de dir que no, que no ens faria res que ens obsequiés amb una “mossegadeta”.

AFFAIRE ANSON
“La presentació a Mataró del servei de taxi amb xofer del sempre sorprenent Martí Anson no va tenir gaire acollida ja que no va congregar ni deu persones, i totes del gremi. No és d’estranyar, perquè l’acte no estava anunciat enlloc.”

Son frases textual del Tot Mataró que es mouen en la direcció que ja havíem apuntat , de que l’acte de “presentació” del projecte , quan ja feia dies que tot havia acabat , va ser un acte improvisat , desig de reaccionar davant les queixes per tot el lamentable affaire.

Una presentació que és un punt més que hauria d’explicar obligatòriament l’IMAC , i que no ho fa , ni ami que ho he demanat per activa i per pasiva , ni a tota la ciutat.

Per això seguim protestant.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.

INAUGURACIONS

Quan s’acosta l’entrecreuament entre mesos comencen a aparèixer noves exposicions, que en aquest cas son ja les que preparen el tancament de temporada en espera tan sols d’aquelles que han de perviure en la solitud artística de les exposicions de l’estiu. En aquest cap de setmana son diverses i prou interessants.

Així a partir de demà dijous l’Espai Capgròs ( sense acte inaugural ) presentarà una mostra en la que es reunirà un bon grapat d’estampes amb autoria del més granat de l’art del nostre país .
Una exposició que aplegarà tres elements molt a considerar: la qualitat , l’autoria i el preu. Una autoria garantida , amb noms ben reconeguts i preuats . La qualitat , ja que el presentat aplega un bon grapat d’obra gràfica en diferents tècniques , amb un nivell ben estimable. L’altra ja que el grapat de noms protagonistes és ben estimable. I finalment el preu ja que la quasi totalitat de les peces presentades no depassarà els 500 euros , el que significa una excel•lent relació qualitat/ preu. Una exposciió dons que cal recomanar de vell antuvi.

Per altra costat , l’Ateneu Caixa Laietana inaugura expositivament un nou espai a la seva planta inferior, compartint i cohabitant amb l’Espai Zero, però en la zona que limita amb la Riera , indret per on hi té l’entrada.
Per fer-ho ha fet una aposta valenta tot presentant el treball de l’artista Dionís Òrrit . Aquest creador trempolí ( encara que la gent de Tremp generalment es trempada , en realitat son trempolins ), fa aposta per la poesia visual en la seva multiplicitat de vesants , que en aquest cas es concentren en el que podríem considerar escultura i les instal•lacions, de les que us oferim unes imatges.

La seva mirada intel•ligent , àcida i alhora poètica , va molt més enllà de l’aparença i a bon segur que ens seduirà en la seva sempre arriscada proposta.
Una exposició que caldrà visitar( Inauguració demà dijous a 2/4 de vuit . Ateneu Caixa Laietana).



Divendres és el torn de Llucià González que presenta a Can Caralt ( Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ) l’exposició “El camí de la tècnica” , una exposició amb 24 escultures , 6 de gran format que se situaran en els jardins del Museu , mentre que en l’interior hi haurà 18 escultures de petit format ( una d’elles en homenatge a Gaudí) i un seguit de plafons en el que es recull la seva trajectòria a l’entorn de l’escultura pública.

Una exposició que és un nou pas ferm d’aquest autor en la seva carrera artística i que tindré el plaer de presentar , com també ho faig en el catàleg de la mateixa.

Finalment , i com a complement de tot això, aquest divendres i a Can Palauet ( a les 8 del vespre )i a l’entorn de l’exposició “Recorregut vital” de Santi Estrany , està prevista una taula rodona per parlar de l’evolució cultural de la ciutat de Mataró, des del 1950 fins avui. De moment , i pel que podem llegir en el weeb municipal , al costat de Santi Estrany , sols es cita el nom de Manuel Cuyàs, amb el que poca taula rodona e pregona, però amb tot no deixa de ser una activitat prou interessant.

ESCULTURES I INFORMACIÓ



Fa pocs dies vaig passar tot passejant per davant l’escultura “Fluxus”( veure imatge ) que es troba davant del cafè de mar. Tot mirant-la , observant per cert que no envelleix molt bé en el seu oxidat natural, a bon segur per l¡ambient marí que respira per proximitat, em vaig quedar en blanc intentant recordar el nom del seu autor ( Marcel Camps) , el que sí em va venir a la ment va ser el mail que en Ramon Bassas m’adreça , just la seva inauguració , en que m’indicava que ja havia donat ordre de col•locar una placa indicant les dades essencial de la mateixa , responent a una petició quasi “eterna” per part meva de que aquets fet es realitzés en les escultures públiques de la ciutat.
Dons bé, tot i que Ramon Bassas és el cap , té poder i l’exerceix , de placa , res de res. “Fluxus” , com la resta d’escultures públiques de la nostra ciutat, segueix no identificada per al poble.

A bon segur que al bon amic Ramon li passa com a mi quan faig preguntes que algú considera inoportunes , impertinents o simplement estúpides , que no hi ha resposta per no haver seguit el camí reglamentari.
O sigui que ja ho saps Ramon , a insistir per un altra camí, que jo ja porto vint anys sense aconseguir-ho o sigui que encara et queda un tram ben llarg.

Quasi tant com el que m’espera en poder canviar el final dels meus post. Com que segueixo sense resposta per part de l’IMAC , dons ja ho saben

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.