SANTI ESTRANY , CENT ANYS. L’OBLIT OFICIAL DELS GRANS ARTISTES MATARONINS

 

El passat dia 24 de juliol, és a dir el d'avans de Sant Jaume, o de Santiago, en Santi Estrany hauria complert 100 anys. Una data important per recordar el seu més que bon fer com a pedagog, historiador de l’art, director de la sala d’exposicions del Museu i artista.

M’assabento de l’acte just el dia de la inauguració de la Sant Lluc quan Agàpit Borràs em va dir que estava preparant una conferència en la seva memòria per encàrrec de l’Associació d’ Amics de la Ciutat de Mataró que li estava preparant un acte per recordar el seu centenari. Em va dir que havia cercat, i trobat, dades en el meu blog i que li agradaria molt la meva assistència a la xerrada, fet al que em vaig comprometre , en especial per la gran amistat que mantenia amb l’artista.

Just l’endemà , en sortir d’una altre inauguració, vaig coincidir amb un amic , historiador local, que se'm queixava dolgut de l’absència d’unes poques obres en la Sant Lluc que fessin, públic i artístic , l’homenatge al gran artista i se'm  queixava de la nul·la resposta que havia donat la sant Lluc a la possibilitat d’homenatjar a l’artista en la Col·lectiva en la que havia participat tants anys. I crec que tenia raó.

I la seva raó no està tan sols en aquesta negativa d’una entitat si no en l’oblit permanent i constant de la ciutat als seus artistes. És molt trist que si volem veure una obra dels bons artistes mataronins que ja ens han deixat no hi ha cap espai ni a al Museu de Mataró ni a ca l’Arenas per poder-los visitar. I el pitjor és que la ciutat no gaudeix en les seves col·leccions obres de molts d’aquells grans artistes que ens han deixat, degut  a la falta de complicitat i coneixement.

Si voleu veure un Alcoy, Rovira Brull, Comabella, Pere M. Viada, Novellas, M. Cusachs, Santi Estrany, Boix, Josep M. Gomis, Manuel Cuyàs, A. Opisso, Jordi Cuyàs i tants d’altres que ens han precedit en el món de l’art i ja ens han deixat , no aneu ni al Museu de Mataró ni a Ca l’Arenas doncs no en podreu veure cap. Si de cas aneu al Museu de Llavaneres a on els podeu trobar juntament a altres artistes vius de primer ordre que segueixen estant a la foscor de l’oblit i l’anonimat a la nostra ciutat.

És una vergonya absoluta que no es pugui veure al museu de Mataró, unes sales amb obres dels que hem anomenat juntament amb obres d’artistes actuals ben vius i valorables com Alís, Duran, Perecoll, Codina Esteve, Jordi Prat, Parés de Mataró, Lluís Serra , JM. Codina, Carme Garolera, Nefer i tants d’altres que convertirien el vell casalot de Can Serra en una focus de propagació del bon art de la ciutat i dels seues artistes.

Però no, Mataró ciutat amb importància històrica a l’art català, temps de les exposicions dels Tàpies, Hernández Pijuan, Alumá, Abelló, Planasdurà, Cuixart, Guinovart allà els anys 50  i amb una gran quantitat d’artistes actuals bons , prometedors i consolidats, segueix negant-los el pa i la sal.

I aquest fer es manifesta i queda en evidència quan la ciutat gira l’esquena al centenari d’un dels artistes més preuat en la ciutat, amb l’aquiescència complaent de l’associació d’artistes  de la mateixa.

Que Mataró sigui la ciutat catalana amb més artistes per metre quadrat , amb un bon nombre d’autors de qualitat i que la ciutat, i molt especialment el seu Ajuntament, es girin d’esquena cap a ells, em fa una pena i una vergonya terrible. I no soc pas l’únic.

Ps.- La imatge que presideix l'escrit és una aiguada que Santi Estrany I Castany, com consta a la signatura, va regalar al meu pare, allà els començaments de la seva carrera.

 

L’IMPORTANT D’UN ARTISTA ÉS EL SEU ART

No puc negar que m’ha costat molt escriure aquest post i més encara el decidir publicar-ho. És així ja que en ser un part implicada en el tema, fàcil  és rebre judicis capciosos i obviant la reflexió, acusar a l’escrivent d’enveja, de ser un cregut,  de no saber acceptar el seu paper, d’estar sempre en contra, de pensar que és el rei del mambo, de que res a Mataró es pot fer sense la seva presència física o anímica , de ... , expressions totes elles que me les he sentit a dir més d’una vegada. Però malgrat tot això crec que és el meu deure com a ciutadà, com a crític i com amic de Santi Estrany , dir que aquest no mereixia la insubstància de l’homenatge institucional que ha rebut avui.

Avui Can Palauet s’ha omplert de gom a gom per retre homenatge a Santi Estrany amb la presència física d’amics, admiradors, deixebles i ciutadans de tota mena. Un gruix de gent que volia sentir de manera contundent i de la boca d’un saberut, allò que ja sabia, que Santi Estrany era un gran artista , un gran ciutadà, un gran mestre i un gran home. I volia com no, reconèixer i compartir un fer i una història, a la que des del púlpit s’havien de donar les pautes de la comprensió mitjançant l’anàlisi cultural, creatiu i evolutiu, alhora que es feia repassada a la seva trajectòria. La gent volia sentir a parlar de Santi Estrany , i a més això era l’escaient per el moment, el lloc i la circumstància.

Però el Dr. Francesc Fontbona , que de bones a primeres ha reconegut que no era expert ni en la figura ni en l’obra de l’artista , tirant per terra tot l’entramat de l’acte institucional, ha realitzat allò que sap fer tan bé, com és realitzar una magistral lliçó d’història de l’art , en especial en la referència al noucentisme , que evidentment conforma una cara del polièdric món d’Estrany, però que no el defineix , ni de bon tros.

La lliçó històrica de Fontbona ha estat aclaparadora i a bon segur tots els assistents hem sortit de can Palauet més savis. Però en tota la lliçó Santi Estrany ha estat un simple apunt al marge o a sota pàgina i la visió del seu fer ha estat del tot tangencial. I és obvi que Santi Estrany idolatrava la geometria , però en aquesta ocasió ell i el seu fer havien de ser centre i no circumstància tangencial.

Ens trobarem dons que dintre d’una setmana s’acabarà l’homenatge oficial. Si tot va com cal esperar en la taula rodona , podrem haver obtingut una nova visó d’en Santi com a persona, com a pedagog i com activista cultural. Uns pocs privilegiats hauran fet passejada per la visió dels seus esgrafiats, però ningú haurà escoltat una reflexió al voltant de la seva creativitat , de la seva història , de l’arribada  a la seva visió constructiva , dels seus canvis conceptuals, del salt que significà l’arribada i posterior eliminació dels personatges en les seves obres , de...

De la seva tècnica , del modus de concebre els seus treballs, dels seus estudis constants en l’inabastable camí de perfecció. De la seva passió per la fotografia i per el concepte psicològic que abocava en el seus ex-libris. Del seu paper de promotor de joves artistes , de la seva resistència expositiva en el Museu, del seu disgust quan en va ser expulsat de males maneres per qui encara mana. De....

Em costa entendre que essent gent de l’art els que  han organitzat tota la història  , no han entès que el més important d’un artista és la seva obra . I és d’ella de la que calia parlar. I era ella la que havia de presidir l’acte . (Lamentable que una obra de l’artista no tingués espai de rellevància en l’acte).

Hem fet un homenatge a l’artista Santi Estrany sense parlar del seu art. Evidentment , una capgrossada mes.

I m’agradaria que hom entengui el que dic. I està dit en la fredor de l’anàlisi i és tan sols amb la fredor d’una altre anàlisi com s’haurà de refutar.  Però ho veig difícil. Els assistents ho tenien tots molt clar. No era això, companys , no era això. Però lamentablement he tingut raó. En vida la glòria és per el protagonista , en la mort, el que cerca la glòria és l’organitzador. I així ens ha anat.

PS.- Alguna reflexió s’hauria de fer també la gent de Cultura ja que no pot ser que tots els homenatges post-mortem a artistes vagin per mal camí. Lamentable va ser la mostra de Pepe Novellas ( mai em panadiré prou d’haver entart en ella a darrera hora ), esperpèntic el de Rovira Brull a can Xalant , amb l’absència dels amics i de la gent de l’art i amb la família cantant-li les veritats al regidor Penedès. I ara Santi Estrany.  I si prenem una mica de cura?.

HOMENATGE A SANTI ESTRANY

En els primers mesos d’aquest any , l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas va tenir la bona pensada de realitzar un homenatge a Santi Estrany. Malgrat el seu delicat estat de salut va acceptar amb alegria i va proposar una xerrada doble en la que Manuel Cuyàs parlaria del seu paper d’activista cultural , en especial en les seves facetes en el camp pedagògic, de patrimoni i nomenclàtor, mentre que el que això signa seria l’encarregat de parlar de la seva faceta artística i creativa.

No cal ni que dir que un va acceptar amb tota alegria la proposta i vaig dedicar esforços a la recerca de dades i fets que podessin donar més brillantor encara a la visió creativa d’en Santi. Ho vaig fer entusiasmat ja que m’unia amb en ell una gran amistat que jo diria que era més que de tota la vida , ja que ell ja havia mantingut de sempre una intensa amistat amb el meu pare.  Després tots sabem que la seva mort es va avançar als actes i l’homenatge va ser ajornat per poder-se realitzar des d’uns nivells institucionals, tal i com mereixia la seva figura.

Ara , aquest dijous, - demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog -, s’inicia aquest homenatge amb un seguit d’actes en el que un no hi prendrà part de manera activa. I no serà així ja que per dignitat personal i professional,  i per dignitat i respecte als desitjos de Santi Estrany, un va decidir borrar-se.

No fa falta entrar en detalles de les circumstàncies . Hom sap que els homenatges en vida es fan sempre per donar lluentor a qui es ret homenatge  i en mort es fan per donar-se lluentor els que l’organitzen. I està clar que el nom de Pere Pascual no dona per a poder lluir.

La meva renúncia va estar clara des del primer moment en veure que havia estat anul·lada la meva xerrada en relació al fer artístic de Santi Estrany i s’anunciava la meva presència en una taula rodona al voltant dels valors pedagògics i d’activista cultural de l’artista, camps ambdós en que un res hi podia aportar.  Tu ja ets hàbil i podràs posar cullerada i dir la teva , em deien rient des de l’organització. Però no , hi ha uns principis que hom se’ls pot passar per l’engonal si li plau , però entenent que hi d’altres que no ho farem.

Òbviament no soc tan gamarús com per no saber la vàlua del Dr. Fontbona . Ja m’agradaria tenir una milionèsima part de la seva sapiència. Però igualment crec que en el concepte artístic general i en l’evolució històrica del fer de Santi Estrany , les seves relacions amb els companys artistes , amb els nuclis artístics mataronins , la seva faceta de promotor cultural del Museu, el seu recolzament als joves creadors , etc ... , potser , ves a saber , en tot això , els coneixements no estan tan distanciats.

Però el que ha d’importar en aquest cas no son els protagonismes i sí el protagonista. La figura de Santi Estrany es mereix això i molt més, i m’agradaria que l’èxit fos absolut i que no ens quedés de nou el mal gust del seu enterrament  , amb aquella més que minsa assistència i amb un generalitzat oblit que no mereixia de cap de les maneres.

Vagi dons la meva convidada a prendre part en els actes . Uns actes que comencen aquest dijous amb la conferència del Dr. Fontbona en relació a l’obra de Santi Estrany ( per el que observo també ha caigut del programa el Dr. Jordi Carbonell , que també estava previst ). Justament  aquets dijous un estarà tot el dia fora i veig complicat poder arribar a l’acte a tan temprana hora ( 19 h) , però en faré tots els esforços ja que el seu record s’ho mereix , així com la seva obra .

Un homenatge més que merescut que hauria de tenir continuació en la permanència del nom de Santi Estrany mitjançant alguna circumstància periòdica que ens permeti un record més viu i permanent.

Un homenatge en el que hi prendre part de cor i amb tot l’esperit, però els que manen han cregut que la meva presència parlant d’Estrany no era convenient. Em quedo amb el record i l’alegria que em provocà el seu desig. Un desig en vida que no s’ha acomplert en la mort , però tots sabem que en això de no complir els desitjos vitals l’entorn de ca l’Arenas en té la mà trencada.

SANTI ESTRANY EN EL RECORD

És difícil escriure quatre ratlles al voltant de la figura del gran artista i millor amic que fou en Santi Estrany  que ens ha deixat avui.

M’unia amb Santi Estrany una gran amistat jo diria que de sempre , a bon segur beneficiat per l’íntima amistat que va mantenir amb el meu pare. Una amistat que ens va permetre parlar moltes vegades , molt de temps , i per la meva part aprendre multitud de coses de mans de la sapiència , quasi sense fi, de la que disposava .

Avui , frapat encara per la seva partida i amb el sentiment intern d’emoció , tot recordant la seva personal demanda de que un  fos ponent de la taula rodona en l’acte del seu homenatge que s’havia de celebrar el proper dia 26 a Ca l’Arenas, em vull quedar amb tots les vivències comunes i amb el personal record personificat amb l’ex-libris que il·lustra aquest post.

Un Ex-libris personificat per a la meva dona i per a mi , regal personal “ com eterna penyora d'amistat” , com ell ens va dir. En el mateix s'uneixen els nostres oficis i les nostres passions . En el cas de la meva dona: el cinema ( cinta dentada ) i la psicologia (èpsilon ) . En el meu el microscopi ( el meu permanent company de feina) i l'art, amb l'arlequí picassià a la platina, tot batejant-me com "analista d'art".

 Avui el record de l'amistat domina per damunt del respecte per la enorme qualitat de la seva polièdrica obra artística i cultural. Santi, per sempre viu en l'art i en el record.

Com a complement vagi l’article al voltant de la seva persona i obra , a publicar en el capgros.com

SANTI ESTRANY

Difícil es esgarrapar quatre idees per remarcar la memòria del gran artista i millor amic que ha estat en Santi Estrany que ens ha deixat avui. Difícil no tan sons per que l’emoció pot trair fàcilment la valoració del record , ans també per que la seva polièdrica activitat podria deixar en el calaix de l’oblit alguns dels més que rellevants mèrits  aconseguits en la seva intensa vida creativa , pedagògica i de responsabilitat ciutadana.

Santi Estrany va ser en essència un noucentista traslladat en el temps.  Les enciclopèdies diuen que el noucentisme era el moviment cívic d’exaltació de la cultura , el catalanisme, la mirada integradora cap Europa, reivindicant l’ordre i el seny , intentant el domini de la raó, la precisió, la serenitat , l’ordre i la claredat . Un conjunt d’elements que tots podem reconèixer en la seva persona i en els diversos aspectes que va conrear en vida.

Artísticament va ser capaç de crear un idioma pictòric personal i inconfusible centrat en el paisatge urbà. Santi Estrany era viatger impenitent, establint una peculiar relació amb les ciutats a les que s’acostava. D’elles , i mitjançant el seu peculiar constructivisme , extreia el batec dels seus monuments , espais i carrers, oferint-nos una mirada absolutament seductora en l’aparença que alhora era fidel reflex de la veritable ànima de la ciutat escollida.

Una comunicació de la que semblava sentir-se en deute i que retornava també en forma de bellesa i amb destinatari la seva ciutat de Mataró, mitjançant aquests magnífics esgrafiats que escampats per tota la geografia urbana , no tan sols embelleixen la ciutat ans també l’humanitzen i esdevenen elements integradors essencials. Uns esgrafiats que tant el van fer patir amb algunes absurdes demolicions i que sortosament estan ja sota el paraigües protector del patrimoni cultural comú.

Una recerca de la perfecció harmònica , d’una secció àuria  interioritzada, que s’evidencia també en la seva tasca docent i pedagògica des de l’Escola d’arts i Oficis fins la Universitat Politècnica, passant per l’ Institut Politècnic Miquel Biada i altres indrets, assolint el màxim en la seva tesi doctoral al voltant de l’Art Gràfic al Noucentisme , esdevingut llibre de referència en el tema.

Una praxis de Cultura i País que va fer evident en el seu treball en tot allò que la ciutat el requerí, ja fos en comissions de cultura , nomenclàtor, patrimoni i molt especialment en el Museu de Mataró en el que va realitzar una tasca ingent i memorable en els temps més difícils i del que va ser expulsat de manera vil i rastrera , un fet que el marcà en vida i que mai va poder oblidar.

Una manera de fer i de ser que va saber traslladar a altres passions de la seva vida com ho  van ser el dibuix de la figura humana , la fotografia , els “ex-libris” , aquestes peces artístiques veritables compendis de reflexions filosòfiques i de les que n’era referència mundial. I com no, en la seva tasca de descobrir i recolzar als artistes joves , el que ha comportat que la quasi totalitat d’artistes que depassen la cinquantena  van debutar en el Museu de Mataró sota el seu aixopluc.

Una manera de fer i de ser que el van fer mereixedor de l’absolut respecte per part de tothom i en especial del petit món de la cultura local que avui està trista per haver perdut un referent que amb passió i seny va lluitar sense defallir , per l’art , la cultura i la ciutat.

Per sempre en el record Santi .

ESPAI D’ART / ESTHER ALIU

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/esther-aliu

Fa ben poc que us parlava de l’Esther Aliu i de la seva multiplicitat com creadora , pedagoga i galerista. Ara és ella mateixa que en parla en aquest darrer Espai d’Art.

EXPOSICIONS PER ARREU

Tots sabem que si un artista vol ser veritablement un professional li cal abandonar el redós acollidor que sempre li ofereix la seva ciutat i entorns. Que cal anar lluny , a altres contrades per a tal de veure com es rebuda la seva obra en espais i indrets en els que es del tot desconegut.

No fa tant us parlàvem de les exitoses experiències de Marc Prat a Tànger i d’Alberto Romero Gil a la Sala Parés de Barcelona. Avui us deixem amb els cartells de tres exposicions a indrets com la Xina ( Pekin ) i Andalusia (Màlaga i la Zubia ) indicatius clars de la “moguda” dels nostres artistes. Els protagonistes ja ho veuen : Santi Estrany , Ana Caballero i Eduard Novellas . Una moguda en la que hi participo de manera indirecte en l'expo de l'Eduard Novellas amb l'escrit que hi serveix de presentació.

CAL FORAGITAR-LOS

Fa tan sols vint-i-quatre hores del darrer post i han passat tantes coses relacionades amb els seus temes que els mateixos han quedat fora de joc i les opinions semblen pensaments de pàrvuls per el de poc incisives. Però anem a pams.

CARRER SANT PERE MÉS ALT

L’IMAC ha respost a la protesta efectuada per l’organització, i ho ha fet de manera tan mentidera i roina que sembla mentida com no els hi cau la cara de vergonya. La carta és la demostració més fefaent de que les seves intencions al respecte del sant Pere més Alt , es resumien en una : Que de cap manera es dugués a terme. La raó ben senzilla. La gent del Llimoner té atorgada una subvenció com associació cultural, però encara que la mateixa es distribueix en els diferents actes que realitzen i organitzen , la subvenció està “escriturada” en relació al Sant Pere més Alt. La seva no celebració pot provocar ,- i aquesta és la intenció i d’ella ja hi ha avis -, la retirada de la mateixa.

És a dir , impedint el sant Pere més Alt, matem dos ocells d’un tret. Eliminen una festa que no desitgem i condemnem a la misèria a una associació que gens ens agrada i a la que més aviat odiem.

Sibil•lins, en Penedès i la gent de l’IMAC.

HOMENATGE A ROVIRA BRULL

Rebo trucada de l’Ester Joan, viuda de Rovira Brull, tot convidant-me a l’acte , sabedora de que no seré convidat al mateix per part de l’Ajuntament. Lamentablement el moment de la trucada no és per a mi el més oportú , - és en uns moments en que estic saturat de feina -, i sols hi ha temps per que em faci tres cèntims , no arriba ni als cinc cèntims de rigor , de tota la història.

El que hem diu deixa com a diàleg de parvulari d’ursulines totes les meves queixes d’ahir.
Encara que quan realitzi la xerrada amb ella, que ara deixem pendent, podré parlar amb tota propietat , no està de més que us redirigeixi al post d’aquets mateix blog , corresponent al dia 1 de Maig de 2006 , és a dir , fa més de quatre anys. Després de llegir-lo podreu observar que res ha canviat , ans el contrari , la cosa ha empitjorat i molt.

Però per si no n’hi havia prou avui m’he trobat , de cop i volta , amb una gran sorpresa. Passejada de rigor i en passar per Ca l’Arenas em deturo per veure quina és la data exacte de la inauguració de la mostra dels “milicians” d’en Josep Mª , i oh sorpresa! , l’exposició ha desaparegut i en el seu lloc ha estat prorrogada fins a setembre la mostra de dibuixos de Fortuny.

Tots sabem que la millor manera d’homenatjar a un artista és fer difusió de les seves obres. Els milicians de “Totes les guerres son una guerra” era una adient perspectiva artística al conjunt global d’aquesta temporada.
Tenint en compte que no es tracta d’obra nova o desconeguda , i sí en canvi d’una obra absolutament identificada i classificada , i que la mostra estava prevista d’abans de començar la temporada, que redimonis ha passat?. Quina ha estat la causa de la seva eliminació o desesperació?. Per que l’IMAC ha callat com un puta i no ha dit res , esperant si ningú es donava compte i creient que tots érem uns ases, que sí ho som per aguantar-los i no fer la suficient pressió per foragitar-los.

És hora dons d’explicacions i transparències. Que ha passat amb l’exposició de Rovira Brull?. Exigim respostes.

SANTI ESTRANY

I com que avui era dia de sorpreses , encara en quedava una en el cabàs.

Ahir, tot cercant en l’agenda cultural la notificació de l’homenatge a Rovira vaig veure que el passat divendres es presentava el catàleg de l’exposició de Santi Estrany. Com que els catàlegs municipals son per a mi de pagament , decideixo acostar-me a Can Palauet, fer-ne una ullada i adquirir-lo si val la pena, El resultat de la meva visita ha estat penós.

Qui acostumi a visitar les exposicions de Can Palauet coneix abastament els luxosos i desaprofitats catàlegs que s’atorguen a les exposicions contemporànies. Dons bé, a Santi Estrany l’han “obsequiat” amb un mal girbat catàleg de dotze planes , amb moltes fotografies petites i mal definides , absolutament indigne amb els mereixements de l’artista i de tercer nivell en relació amb els habituals de l’indret.

Però si el fet és per se indignant , la mateixa s’accentua al veure qui signa l’escrit del mateix que no és altra que Pilar Bonet. És a dir: No suporto a la plàstica , vull que sigui eliminada dels espais públics de la ciutat , els pintors son gent de mal viure que no mereixen cap mena ni d’atenció ni de respecte.... Però això sí, a l’hora d’escriure la presentació, com que aquesta significa calerons , deixo els meus prejudicis ètics i estètics en un racó, i total, per dir quatre bajanades sense transcendència ....

Com veuen tot és molt més penós que no pas ahir. Ho és tan que no n’hi ha prou amb demanar la dimissió dels responsables de l’IMAC amb el seu regidor al davant de tots. Ara , i per higiene , cal exigir la seva destitució

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ

INAUGURACIONS

Quan s’acosta l’entrecreuament entre mesos comencen a aparèixer noves exposicions, que en aquest cas son ja les que preparen el tancament de temporada en espera tan sols d’aquelles que han de perviure en la solitud artística de les exposicions de l’estiu. En aquest cap de setmana son diverses i prou interessants.

Així a partir de demà dijous l’Espai Capgròs ( sense acte inaugural ) presentarà una mostra en la que es reunirà un bon grapat d’estampes amb autoria del més granat de l’art del nostre país .
Una exposició que aplegarà tres elements molt a considerar: la qualitat , l’autoria i el preu. Una autoria garantida , amb noms ben reconeguts i preuats . La qualitat , ja que el presentat aplega un bon grapat d’obra gràfica en diferents tècniques , amb un nivell ben estimable. L’altra ja que el grapat de noms protagonistes és ben estimable. I finalment el preu ja que la quasi totalitat de les peces presentades no depassarà els 500 euros , el que significa una excel•lent relació qualitat/ preu. Una exposciió dons que cal recomanar de vell antuvi.

Per altra costat , l’Ateneu Caixa Laietana inaugura expositivament un nou espai a la seva planta inferior, compartint i cohabitant amb l’Espai Zero, però en la zona que limita amb la Riera , indret per on hi té l’entrada.
Per fer-ho ha fet una aposta valenta tot presentant el treball de l’artista Dionís Òrrit . Aquest creador trempolí ( encara que la gent de Tremp generalment es trempada , en realitat son trempolins ), fa aposta per la poesia visual en la seva multiplicitat de vesants , que en aquest cas es concentren en el que podríem considerar escultura i les instal•lacions, de les que us oferim unes imatges.

La seva mirada intel•ligent , àcida i alhora poètica , va molt més enllà de l’aparença i a bon segur que ens seduirà en la seva sempre arriscada proposta.
Una exposició que caldrà visitar( Inauguració demà dijous a 2/4 de vuit . Ateneu Caixa Laietana).



Divendres és el torn de Llucià González que presenta a Can Caralt ( Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ) l’exposició “El camí de la tècnica” , una exposició amb 24 escultures , 6 de gran format que se situaran en els jardins del Museu , mentre que en l’interior hi haurà 18 escultures de petit format ( una d’elles en homenatge a Gaudí) i un seguit de plafons en el que es recull la seva trajectòria a l’entorn de l’escultura pública.

Una exposició que és un nou pas ferm d’aquest autor en la seva carrera artística i que tindré el plaer de presentar , com també ho faig en el catàleg de la mateixa.

Finalment , i com a complement de tot això, aquest divendres i a Can Palauet ( a les 8 del vespre )i a l’entorn de l’exposició “Recorregut vital” de Santi Estrany , està prevista una taula rodona per parlar de l’evolució cultural de la ciutat de Mataró, des del 1950 fins avui. De moment , i pel que podem llegir en el weeb municipal , al costat de Santi Estrany , sols es cita el nom de Manuel Cuyàs, amb el que poca taula rodona e pregona, però amb tot no deixa de ser una activitat prou interessant.

ESCULTURES I INFORMACIÓ



Fa pocs dies vaig passar tot passejant per davant l’escultura “Fluxus”( veure imatge ) que es troba davant del cafè de mar. Tot mirant-la , observant per cert que no envelleix molt bé en el seu oxidat natural, a bon segur per l¡ambient marí que respira per proximitat, em vaig quedar en blanc intentant recordar el nom del seu autor ( Marcel Camps) , el que sí em va venir a la ment va ser el mail que en Ramon Bassas m’adreça , just la seva inauguració , en que m’indicava que ja havia donat ordre de col•locar una placa indicant les dades essencial de la mateixa , responent a una petició quasi “eterna” per part meva de que aquets fet es realitzés en les escultures públiques de la ciutat.
Dons bé, tot i que Ramon Bassas és el cap , té poder i l’exerceix , de placa , res de res. “Fluxus” , com la resta d’escultures públiques de la nostra ciutat, segueix no identificada per al poble.

A bon segur que al bon amic Ramon li passa com a mi quan faig preguntes que algú considera inoportunes , impertinents o simplement estúpides , que no hi ha resposta per no haver seguit el camí reglamentari.
O sigui que ja ho saps Ramon , a insistir per un altra camí, que jo ja porto vint anys sense aconseguir-ho o sigui que encara et queda un tram ben llarg.

Quasi tant com el que m’espera en poder canviar el final dels meus post. Com que segueixo sense resposta per part de l’IMAC , dons ja ho saben

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.

SANTI ESTRANY. ART I DOCÈNCIA


A Mataró quan es parla del Sr. Estrany, es parla de Rafael Estrany del que enguany es commemora el 50 aniversari de la seva mort. A més de ser un dels grans artistes que ha donat la ciutat va ser home cabdal en la conservació i recuperació el seu patrimoni , ser el pal de paller del que ara coneixem com a Museu de Mataró , al que va saber guarnir amb diverses peces que podríem dir de “procedència dubtosa” , és a dir arrambades del palau de Montjuïc on estaven dipositades després de les incautacions de l’acabar la Guerra.

Però amb el pas del temps potser comença a ser hora que la gent de la ciutat i en especial la de l’art , canviem d’apel•lació i atorguem el títol de Senyor al seu fill Santi Estrany que tant ha fet per l’art , els artistes i la ciutadania en general de la ciutat , sense rebre cap mena de reconeixement públic.

Si hem de definir a Santi Estrany a bon segur que encertarem que és l ha estat un home recte. Quasi tan recte com la seva pintura. En l’art , en l’ensenyament , en el paper que va dur a terme en el Museu , en especial en el que pertoca a la seva política expositiva i de promoció dels joves artistes . Lloc ( el Museu ) del que va ser expulsat amb caixes destemperades per l’enveja d’un director nouvingut i inepte , que no cal ni anomenar . En la ciutat ,amb el seu paper en l’impacte visual de la mateixa amb els seus esgrafiats , o en la comissió del Nomenclàtor , la del Patrimoni , i en totes aquelles altres col•laboracions que li han estat demanades .

Aquests paràgrafs eren els que encapçalaven el post d’aquest “Transport Públic” del 29 de març de l’any passat, amb la mateixa fotografia que l’encapçala avui ,que crec representa fidedignament la seva essència. Just al davant d’una obra seva del 1958 , un magistral treball realitzat amb flumaster , és a dir amb els primers retoladors , amb Saint Germain des Prés com a protagonista.



Aquest divendres , la ciutat ha pagat una part del deute que tenia amb Santi Estrany inaugurant una magnífica antològica del seu fer en les sales de Can Palauet. Una antològica en la que , potser com mai, és acceptable el gran nombre d’obres exposades , degut a la gran trajectòria artística del mestre , de la que ja en varem tenir ocasió de gaudir en una anterior mostra de caire retrospectiu que es realitzà a l’Ateneu en el 1999.

Durant la meva vida he parlat infinitat de vegades amb en Santi Estrany. Amic íntim del meu pare , la seva figura i els seus coneixements han estat comuns per a mi i en ell he trobat moltes vegades el detall i la dada que desconeixia en relació a temps passats. Igualment hem compartit la dèria per Torres García , encara que cadascú des de una trinxera diferent. Ell , en la noucentista , i jo en la constructivista , però compartint tots dos el reconeixement per aquells que ambdós hem considerat un dels grans artistes del segle XX.

Però sempre , quan la conversa es decantava cap a la seva persona , el resum era sempre el mateix. La seva vida estava dividida en dues úniques parts : L’art i la docència. Aquest divendres ho ha repetit en les seves emocionades paraules. Art i docència que en les seves mans han aconseguit un punt límit, ja que ha aconseguit que la sempre feixuga docència de matèries, a vegades tan aspres com ho sigui el dibuix tècnic , assolissin en el seu mestratge el nivell d’art , mentre que quan ha practicat l’art ha fet permanent docència del concepte de la geometria aplicada al mateix , en un veritable constructivisme del paisatge, , amb la proporció àurea com a sant i senya del mateix.

Un art i una docència que es fan palesos en aquesta mostra que aplega el ventall de camps de treball que ha conreat en la seva carrera , amb la pintura com a element essencial , al que acompanyen el dibuix de la figura humana , el disseny gràfic , el que podríem anomenar art industrial, els esgrafiats , la fotografia i els ex-libris.

Pictòricament parlant be val la pena deturar-se en les seves obres més primerenques on ja sorprèn amb l’oli “Tardor” ( 1953) ja amb una geometrització d’uns bolets , o amb els temes florals del 55 en la que la influencia de Bernard Buffet , - molt de moda en aquells moments -, és evident. Però ràpidament ens trobem davant les dues peces claus de l’exposició , ja que marcant l’inici de tota la història , assoleixen una qualitat que les converteix en unes petites obres mestres. És el cas de l’abans esmentada mirada a Saint Germain, i la panoràmica de París que va estar present a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1958.

Son aquestes dues obres cabdals per entendre la posterior “deconstrucció” per emprar una paraula ben actual , dels paisatges ciutadans de tants indrets , per reconstruir-los mitjançant el concepte geomètric com eix, fonament i raó.

Un concepte del que podem observar la seva evolució mitjançant el pas del temps , millorant amb ell com s’observa amb l’obra que presentà en el darrer Sant Lluc , en la que el domini del concepte assoleix nivells altíssims, i que assoleix el punt més àlgid a New York , a bon segur el paisatge urbà que millor s’escau a la seva mirada .

Un concepte que Estrany practica també en el disseny gràfic , com quedà ben palès amb el seu Cartell de Les Santes , que tanta polèmica va provocar ja que hi està dibuixada la bandera espanyola, - com en la realitat -, el que va provocar una àcida controvèrsia amb el costat més nacionalista i l’aparició d’una samarreta “alternativa” , que algun regidor ( crec recordar que fou Toni Segarra ) la lluís en el mateix balcó municipal. Un concepte que també aplica als seus treball d’arrel industrial.

Altra història son els seus esgrafiats , que omplen tants indrets de la nostra ciutat i dels quals alguna ja han malauradament desaparegut ( com el de la imatge de la botiga de discs “Signe” que es trobava al c. Pujol) o el mític de la paret mitjera de la Pça d l’Ajuntament que va arribar a donar nom a la Pça que va quedar batejada com a “plaça dels Ninots” , amb totes les segones lectures que vostès vulguin. Un mural que malgrat la seva curta durada ,- va ser realitzat el 1962 i eliminat el 1968 -, perdura en la memòria de molts i esperem que sigui veritat el que digué l’alcalde del desig de que sigui reposat en altra indret.

En els esgrafiats Estranys juga al doble joc del concepte noucentista i del constructivisme. Amb eines de tots dos bàndols, estructura uns bigarrats conjunts que sempre tenen relació amb l’indret on es troben situats o amb la història , oficis o costums de la ciutat, i que varen ser possibles per l’estreta col•laboració que mantingué amb el seu germà Jordi, aqrquitecte de reconegut prestigi i que treballà molt en la construcció de la Mataró d’aquells anys seixanta i setanta.

Finalment podem observar l’habilitat en el dibuix de la figura humana , en alguns casos també amb la perspectiva geomètrica fregadissa a un pseudo-cubisme . La fotografia , mitjà que domina perfectament i en el que ha participat en nombrosos concursos. Per acabar finalment amb els ex-libris , una de les seves màximes distraccions i de la que n’és un expert, reconegut mundialment, i en els que demostra de nou la seva capacitat de síntesi dels més diferents conceptes , que adjuntats a l’anàlisi de la persona a la que va dirigit, aconsegueix unes obres de gran força artística i de veritable intenció psicològica .

Una exposició aquesta de la que caldrà parlar-ne molt més , cosa que haurem de fer quan aparegui el catàleg , fet que ens permetrà aprofundir, amb totes les cartes a la mà, en la figura d’aquest gran artista mataroní a la que s’ha fet justícia amb aquesta exposició que és d’obligada visita.

Santi Estrany. Recorregut vital

Sala d'exposicions de Can Palauet

Del 30 d'abril a l'11 de juliol de 2010

LA CARA FOSCA

Lamentablement però no vull estar-me de comentar dues circumstàncies de l’acte que no m’han agradat gens ni mica.

El primer és el fet de que aquesta exposició va ser demanada de manera oficial ( per escrit i de paraula) per la gent del Dimarts del Llimoner. Estic parlant de fa uns dos anys , a l’igual que es va demanar per Raúl Capitani.
Que aquestes demandes s’han repetit en diverses ocasions i a diverses persones , en el decurs del temps transcorregut. Que en la petició s’oferia tota la col•laboració per a dur-les a terme. En aquest temps el silenci ha estat l’única resposta.

Ara l’important , l’exposició, ja és realitat , però s’ha realitzat sense dir res de res a la gent del Llimoner , refusant la seva col•laboració, i ni tan sols tenint l’educació de comunica’ls-hi la mateixa i la seva inauguració.

De nou un gets de menysteniment envers els plàstics mataronins per part d’un IMAC que com sempre , actua com si els artistes plàstics fossin uns apestats indignes d’existir.
Felicitats de nou Sr (?) Penedès.

L’altra va ser la poca assistència d’artistes a l’acte. Si que hi eren Perecoll, Vilamanyà, Duran, Serra , March , Vergés, Luis , Brasó i algun altra que em deixo, però en aquesta ocasió els artistes mataronins havien d’estar al complert en aquesta inauguració.

La seva absència deixa un regust amarg ja que mostra el poc corporativisme , en el sentit positiu de la paraula, que sempre hauria d’existir en els artistes , i més quan es tracta de retre homenatge a una figura com és el cas d’en Santi Estrany.