CA L’ARENAS . UNA MENYSTENIDORA MIRADA AL SANT PERE MÉS ALT

El passat divendres es va inaugurar el segon torn de la temporada actual d’exposicions de ca l’Arenas que òbviament ha de merèixer els oportuns comentaris crítics i dels que com a prèvia sols direm que manté el to colateral del fet local mantenint l’absència absoluta del fer dels seus artistes.  Avui però , i amb caràcter d’urgència , crec que hem de parlar de la malifeta insultant envers l’esdeveniment més mític de la història moderna de l’art local, com ho és el Sant Pere més Alt.

Si algun dia s’escriu la història de l’art local dels anys democràtics és obvi que haurà de començar per anomenar  i explicar en el possible,  el que va ser el Sant Pere més Alt, un esdeveniment expositiu al carrer , de ben curta volada doncs sols va tenir tres edicions, però que va servir per ajuntar creadors de tota mena , - avui per ex. seria del tot impossible -, i crear un microclima artístic en el que tan valuosa era la crítica social com la mirada paisatgística més tradicional. Un micro clima que s’estengué per la ciutat i que la convertí en un fenomen social.

Ara a l’entorn d’aquesta falsedat històrica en que estan esdevenint les exposicions de ca l’Arenas arriba l’hora de parlar del Sant Pere més Alt i és difícil fer-ho de manera menys menystenidora com s’ha fet, arribant quasi a la mofa , befa i escarni.

Per aconseguir-ho s’ha cercat la sala més petita del casalot, s’omple d’una fotografia gens escaient d’un munt d’escolars que no reflecteix en res, ans el contrari, el caràcter intel·lectual de la mostra. S’hi afegeixen quatre cartells i quatre obres de poc nivell i ho amanim amb quatre frases esfilagarsades amb les que és impossible comprendre el veritable sentit de l’esdeveniment. És a dir, fullaraca per no dir que no es diu res.

Mentre , curiosament , a l’espai del costat es realitza una acurada mirada a “Per Matar-ho” , acció realitzada al Museu a l’any 1976, amb una relectura escaient realitzada amb mitjans suficients. Uns mitjans que s’ha escatimat fins a la garreperia en el cas del sant Pere més Alt, amb la curiositat afegida de renunciar a disposar de material important que va ser ofert per a l’exposició , oferta acceptada per el regidor que donà les oportunes ordres que després no s’han dut a terme malgrat una reiteració en l’avís per part del cedent.

És per això que vist el vist sols queda exigir a Ca l’Arenas que clausuri aquesta sala. Que ja n’hi ha prou d’insultar la història de l’art local i a més fer-ho en la que havia de ser la seva casa i de la que ha estat foragitat. Cal clausurar l’espai, cercar la documentació existent que serveixi per donar la visió real de l’esdeveniment i obrir-la de nou per fer que la ciutadania en sàpiga la seva importància  i els artistes en puguem fer-li l’oportú recordatori.

Una exposició que és incomprensible hagi esdevingut realitat i més incomprensible encara que ho hagi fet amb el suport i la signatura dels Dimarts del Llimoner que bé haurien d’explicar quin ha estat el seu paper en aquesta malaurada història, ho hauran perdut bona part del respecte que sens dubte mereixen.

ELS ARTISTES , CULPABLES?

En aquests dies han aparegut a la premsa local i en les xarxes socials dues notícies rellevants en el que pertoca al món artístic local. O millor dit , una noticia i un recordatori. Dos fets en els que implícitament no es parla dels artistes però en les que si escatem una mica i en volem fer una lectura més profunda , podrem veure una certa queixa esmorteïda a l’activitat col·lectiva i individual dels nostres creadors. Ens referim a la desaparició del sant Pere més Alt i el recordatori a la participació en la Biennal Torres García.

Després d’onze edicions , la gent del Dimarts del Llimoner han decidit plegar veles i abandonar el Sant Pere més Alt  recuperat per ells en el desig de recordar i traspassar al moment actual, aquelles festes artístiques que van ser clau per l’esdevenir artístic de la ciutat en moments encara de dictadura. Parlen de cansament i d’un cert sentir-se sols, i jo els entenc. Sé de primera mà els esforços que han realitzat i com espectador i participant en diverses ocasions el valor de la resposta obtinguda , que lamentablement ha estat més positiva per part de la societat que no pas per part dels artistes.

L’original Sant Pere més Alt va aplegar en comú el més granat de l’art tradicional d’aquells temps, amb Jordi Arenas al capdavant, amb tot l’art progressista que s’estava gestant , amb Alcoy i Rovira Brull capitanejant la tropa. Un matxembrat creatiu que va copejar la sensibilitat poc acostumada del públic mataroní.

No ha esta així en aquestes ocasions . I no ha estat no per l’esforç dels organitzadors , ni per el suport d’altres grups com hagi estat la gent del sant Lluc. Ha estat per la manca de responsabilitat, col·lectiva i social , dels artistes mataronins que han passat i força , de la festa. Aquesta mandra generalitzada en portar una obra , tot recuperant el sentit de l’art al carrer i per tant d’art del poble i per el poble , ha confegit una fira cada vegada més minvada de qualitat que ha provocat , junt amb el cansament, el desencís final de la gent del Llimoner.

Per altra costat la gent del Sant Lluc ha fet recordatori de que encara queden quinze dies per poder presentar els dossiers per  la Biennal Torres Garcia. Sens dubte una crida general com  recordatori habitual i necessari, però penso jo  que llençada també en el desig d’esperonar la sempre garrepa participació d’artistes locals.

He dit moltes vegades , i avui ho repeteixo un cop més, que no entenc aquesta gasiveria dels artistes de casa en el moment de prendre part activa en la Biennal. I no ho entenc ni en els professionals ni en aquells que volen ser considerats com artistes.

Certament hi ha un grup de creadors que tenen per costum no assistir a cap mena de concurs . res a dir. Però n’hi ha un altre que es mou d’aquí cap allà i tornem-hi però en canvi a la Torres Garcia , n’hi acostar-se. I que dir dels artistes encara no consagrats a qui una simple selecció obriria les postes del coneixement. Però ni per aquestes.

Quan parles amb ells les excuses son del més peregrines. Que si el jurat , que si ja està tot predeterminat , que sols es valora un estil, que ja veus que es selecciona, mentre que “ el meu” , que és tan bo, ja ho veus , n’hi l’han mirat .... Que si naps , que si cols. Però tots sabem que la veritat és molt diferent i no és altre que l’estúpida competència d’artista de poble  que sols té la mira en el petit orgull de veïnatge.

Crec que molts artistes locals haurien de prendre part en la Biennal. Per un cantó per un fet aliè al mateix art , com podria ser l’agraïment professional vers els organitzadors capaços de dur a terme tal esdeveniment. Però per l’altra per significar l’anàlisi de la seva obra per part d’un jurat tan qualificat , una veritable revàlida que molt els hauria de servir en la seva reflexió íntima en relació al seu caminar artístic. Reflexió per als consagrats , i reflexió també per aquells que estan en camí.

Però no existeix aquesta amplada de mires interiors. I a més existeix una por injustificada a la comparança. Jo m’he quedat fora i en canvi en..., l’han seleccionat. Per tant i per evitar-ho, millor no presentar-se. Greu error, i més quan l’organització té cura extrema del secret professional i mai han sortit al carrer , ni el nom dels artistes no seleccionats ni cap circumstància de les que es provoquen en la deliberació del jurat.

Per això avui començo el meu post amb aquest interrogant de culpabilitat. Un interrogant que ha de seguir obert ja que la presència dels artistes mataronins en la vida artística local és tan minsa que no entenen que la seva absència els perjudica a ells mateixos. 

Però d’això ja en parlarem en la continuació d’aquest post.

PS.- Recordo que encara queda el temps suficient com per participar a la Torres García. Endavant.

TANCANT LA PARADETA

La petita frescor que ha deixat la tamborinada d’estiu sembla donar-me una petita embranzida per tancar oficialment la paradeta i deixar per a la tornada de vacances , és a dir tot acabant l’agost, per reiniciar aquestes periòdiques reflexions personals al voltant de l’art ,de manera fonamental, i del que m’envolta, en especial de la meva ciutat i la política més propera de manera tangencial.
Feia ja uns dies que aquet blog no s’obria a nous post. L’obligat sprint final abans de vacances per deixar-ho tot el més enllestit possible i Les Santes amb la seva disbauxa obligada , i sempre magnífica , han arraconat les ganes d’escriure. Ara per això és moment de les darreres reflexions
DE SANTES

Les Santes son magnífiques sempre ja que son festes del poble , així de clar i de senzill. I unes festes que he gaudit , i espero encara aquesta nit fer un parell de ballades , de manera magnífica.

Ja he dit altres vegades que no soc “santero” en aquest esperit de MTV. No ho soc ja que en la meva joventut un vivia a Argentona i la “meva” festa era Sant Domngo i no les devaluades Santes d’aquells moments. Viure a Mataró i molt especialment l’anar “creixent” de les filles, ha anat fent-me cada vegada més “de santes” , des de les activitats infantils / juvenils ( gegants , xeringades , passades , desvetllament ...) fins a les actuals nit boja, ruixada , matinades , albada etc.., encara que en molts d’aquests casos com a simple espectador.

Un santero però sí de sang, ja que com també he dit en altres anys la meva família era de Santes de tota la vida , havent estat el meu avi administrador de la confradia durant molts anys , i ell i la meva mare varen ser padrins de la campana Montserrat ( ben fotografiada queda sempre a la Barram ) quan es van recuperar las campanes de Santa Maria.

He gaudit d’unes bones Santes ben llunyanes a la disbauxa de vi de la que ens parlaven els de la Sexta. Vaig veure els titulars de l’informatiu del vespre i vaig quedar garratibat i corprès , encara que no cal deixar de costat la bona reflexió, com sempre ben atinada , de Jesús González Notario, de que potser aquesta és la visió que en pugui treure un visitant desconeixedor de la història després d’assistir a la nit boja.

He gaudit dons d’unes bones Santes que varen començar en el silenci de no escoltar res de la Crida ja que als caps pensants de megafonia no varen creure convenient orientar un alçàveu direcció Riera amunt i tots els que per allà estàvem ens vam quedar a les capses. Sort que els avenços tecnològics dels que tan us fan alguns dels nostres dirigents , em van permetre via blog de l’alcalde , llegir la mateixa tan sols arribar a casa.

Una crida en la que em va sorprendre el poc nombre de samarretes de la festa presents. A bon segur que l’IMAC ens oferirà uns nombres de vendes d’èxit total, però crec que enguany el resultat “visual” ha estat de mínims , el que hauria de fer repensar als responsables ( si això és possible en el cas IMAC ) , tot el tema del cartell, samarretes etc , obligant a una reflexió general i comuna , de fons.

Tampoc el Setnas ha estat un èxit, fet que he de confessar m’ha sorprès ja que el veia amb un potencial atractiu com per convertir-lo en quasi una mascota permanent de la festa ( el Mario Bross de Les Santes) però ni en el físic i molt menys en l’avorrida animació del mateix , sembla haver enganxat als mataronins.

De la resta em queda una bona valoració general, amb els seus alts i baixos, i tot tenint en compte que cal revitalitzar un conjunt que es va esgotant mica en mica i que enguany tots sabem que els calerons eren els que eren i que en aquest punt no es poden fer miracles.

Quan no calen miracles i simplement cal emprar el sentit comú, és per potenciar el Sarau que més avall no pot caure.
Qualsevol organitzador d’un acte sap que el més important és aconseguir que la gent s’hi acosti. Amb els focs s’aconsegueix que més de trenta mil persones baixin a vora el mar, per tant sols cal una oferta variada del més ample ventall per aconseguir retenir-los tot gaudint de la màgia de la nit. Era lamentable veure com la gent marxava ràpidament després d’una passejadeta ja que l’oferta era quasi nul•la.

Mentre que per arreu el dia del patró, és el dia gran i en el que s’acumula el bo i el millor, aquí a Mataró, el matem amb uns focs més o menys discrets i a altra cosa. El sarau , sens dubte el punt més fluix d’unes Santes discretes , que mantenen la vitalitat per la senzilla, i alhora fonamental raó, de que son festes del poble i que aquest les sent com a íntimes i pròpies.

Ara ens queden 360 dies per reforçar-les.

DE SANT PERE MÉS ALT

Mica en mica també va arrelant aquesta festa en l’entorn festiu i com a prèvia general de festes , enguany quasi donant-se la mà.
Crec que el que cal valorar essencialment és la capacitat d’aquest retrobament de les arts ( plàstiques , murals, teatrals, musicals .. ) amb el carrer i el públic que apareix sense saber exactament el que trobarà però en la certesa de que a bon segur es trobarà amb alguna agradable sorpresa , que enguany han estat diverses i ben positives.

En l’apartat “mare” , és a dir el de l’exposició d’art al carrer , el cert és que enguany no s’assolia el nivell que caldria desitjar. No deixa de ser curiós com els artistes que tantes vegades reclamen tota mena d’atencions , son incapaços del petit esforç que significa apropar-se amb una obra per dignificar una festa que hauria de ser fidel reflex de la realitat artística de la nostra ciutat.

Una festa que enguany ha tingut la grata sorpresa de la presentació pública de les reproduccions de la Laia , que varen néixer a la llum , en el polèmic homenatge a Rovira Brull.
Unes reproduccions que com llavors ja varem comentar , son magnifiques i que van tenir una resposta aclaparadora en el positiu per part dels visitants.

DE TOROS

No vull deixar de dir la meva al voltant del tema de la setmana. Com ja vaig explicitar en el seu temps , si jo hagués estat parlamentari el meu vot hauria estat un NO rotund.

No soc especialment afeccionat als toros. He vist un parell de “corridas” serioses ( a les Monumental de Madrid i Barcelona) , sempre convidat , i uns quants “festejos” de Festa Major de poble , amb “rejoneadores” “recortadores” toro de fuego, vaquillas i de més. I fins i tot una vegada m’he “llençat” a unes “vaquillas”. Va ser durant la mili, a Longares , i em suposo que una mica begut. Sigui com sigui, encara corro.

M’agrada la plàstica dels toros, com m’agrada la plàstica dels correfocs o els castellers , activitats ambdues a les que em costa trobar gràcia i sentit. Però en el meu cap el sentit de la llibertat està molt per damunt de certes absurdes prohibicions.
I dic absurda ja que el debat dels toros no és de cap manera un debat al voltant del patiment dels animals. Qui es vulgui enganyar que ho faci, però l’exclusió de tot el tema dels correbous és prou definitòria. Quan hi ha vots al mig , la defensa des animals queda en segon terme.

El debat està clar que és una qüestió identitaria. No cal entrar en el tema tradicional ni posar exemples com el de Companys i d’altres. La burrada de la decisió, i empro l’expressió animalaria per ser conseqüent , és a bon segur la demostració del mal ús d’un parlament que mentre segueix amagant al calaix lleis tan fonamental com ho pugui ser la llei electoral , malgasta temps , esforços i diners en un paripé folklòric que sols impacta en un element que cal defensar sempre com és el de la llibertat individual.

Del molt que he llegit en aquests dies i especialment avui , em quedo en el cantó negatiu amb el titular de “El Mundo” : “Ganan los animales” i que cadascun s’ho agafi com vulgui.
En el positiu la reflexió que vaig escoltar d’un torero que deia : “Estoy convencido que si los toros solo se celebraran en Catalunya , los catalanes lucharian a muerte para que no fueran prohibidos”. I estic convençut que té tota la raó.

I com resum , sempre cercant la veu del mestre, em quedo amb Josep Ramoneda que a “El País” i en l’article de títol “Crueldad e identidad” explica justament el que penso: “Los toros están en vías de extinción, y preferiria que, como el boxeo, murieran por inanición y no vetados”.

D’ART

I per acabar res millor que fer-ho parlant d’art.

Parlar de Josep Mª Jòdar i del seu pas per la càtedra de l’Antonio López a Avila. Un pas que ha quedat reflexat en l’article que al voltant de la mateixa va publicar el diari “El Mundo” , lloc del que és aquesta fotografia.

Parlar també de la propera festa del Càntir amb l’experiència retomada de diversos càntirs d’artistes locals, que en aquesta ocasió agafen forma de càntirs esmaltats i cuits en el format petit , i pintats en el format gegant que en nombre de cinc peces ocuparan els espais més emblemàtiques de la població . Noms com els de Josep Serra , Jordi Prat , Lydia Tur , Miquel Arnau i altres en seran els protagonistes.

I com darrer comentari no vull passar per alt l’exposició que en aquet mes de juliol ha ocupat l’espai que la gent del sant Lluc té a la Presó , amb el protagonisme d’Isabel Llobet.
Aquesta és la primera exposició que es fa mai d’aquesta autora que va morir a l’any 1999. Nascuda a Barcelona i filla del pintor Sebastián Llobet Ribas, es va formar al Cercle Artístic de Sant Lluc i amb els professors Luís García Oliver, Francesc Labarta i Ramon Calsina. Mai va exposar i ara és la seva filla la que presenta els seus treballs.

He de dir que quan vaig veure el dibuix del cartell ( un autoretrat ) que aquí mostro , la imatge no em va atreure gens. La vaig trobar dura, adusta , amb un toc de làmina de Freixas. Però tot passant per davant la Presó, el cuc que tenim sempre aquells que constantment acudim a veure exposicions , em va portar cap a dintre i el resultat va ser ben satisfactori.

L’exposició ens mostra una bona dibuixant amb una veritable capacitat per el mon del retrat , que és l’àmbit que domina a la mateixa , i també per l’apunt amb figures.
El retrat és art difícil, com sempre repetim, no es tracta tan sols d’una correcta reproducció de la imatge , cal establir els trets que determinen alhora l’ànima del retratat. Llobet ho fa així aconseguint nota tan en el retrat més acadèmic com en aquell en que es desferma per assolir millor nota, tot presentant-nos un seguit de personatges del seu entorn , en especial nens i camperols, que son copsats amb habilitat i qualitat , fet que es repeteix en les petites notes que arrodoneixen l’exposició.

Una exposició, aquesta de “Dibuixos pel record” que a bon segur passarà desapercebuda i serà una llàstima ja que queda ben clar que la seva autora era posseïdora de les suficients dots com per haver et carrera en el sempre difícil camp de l’estudi de la figura i el retrat.

Dibuixos pel record. Homenatge a Isabel Llobet
Del 8 de juliol a l’1 d’agost de 2010
Sala de la Presó. Ass. Sant Lluc

BAIXEM PERSIANA

Ara sí. Ha arribat l’hora de les vacances. Que siguin ben fruitoses per a tots.
Que tots gaudim de l’art en les visites que a bon segur farem per arreu de les nostres passejades. Que elles ens donin forces per a una positiva temporada que ja comença a ensumar-se.

I que el descans porti consciència a l’IMAC que no es pot seguir així de cap manera. Donem també repòs a la nostra protesta. Deixem-la adormida , esperant que no sigui necessari despertar-la en començar de nou.

Per això, i per a tots

BONES VACANCES

Post escrit sota la música de “Buddy de Franco & Oscar Peterson play George Gershwin” (Desembre 1954 )

COKTAIL D’ESTIU

Ara sí que sembla que la temporada s’acaba. Encara apareix alguna exposició com per exemple la de Santi Clavell que manté la seva cita tradicional a canet. O en Josep Serra ben a punt d’anar a provar a la Fira d’art de Forte di Marmi a la Toscana, mentre participa a la diversificada col•lectiva de “Setba” , la galeria barcelonina on no fa molt va expossar.

Mentre a Ca l’Arenas acaba una nova temporada , sense pena ni glòria , o millor dit amb molta pena artística i alguna que altra glòria històrica , degut al bon recull historiogràfic que Assumpta Montellà a preparat al pis superior.
Per acabar, una nova mirada de Jordi Arenas , amb un tema tangencial com és la mostra dels seus esbossos al voltant de la pintura de l’altar major de Santa Maria , dedicat a Sant Cugat , que es va destruir durant la Guerra Civil.,
Inaugura també Pep Dardanyà en la sèrie Parabellum , en un acte d’aprofitament del càrrec inaudit, que estaria bé d’explicar.

És clar que per explicar , crec que l’IMAC hauria de dir públicament quelcom al voltant de la “desaparició” de l’exposició de Josep Mª Rovira Brull que havia d’acabar temporada a la Sala 1.
Però no, el silenci domina i aquí pau i després glòria. I de glòria poca , i de pèssima actuació molta. Tanta com per fer que la família es negués a realitzar l’exposició ja que no es van complir cap dels pactes que es realitzaren a, a començaments de temporada , per realitzar aquesta i una altra mostra complementària , molt més important.

Un silenci vergonyós, vergonyant i que no correspon en cap manera a una actitud neta , planera i transparent.
Per això, una vegada més ens cal reclamar, tot dient

PENEDÈS, DESTITUCIÓ
PERA , DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC.

I tot per anar esperant el programa definitiu del Sant Pere més Alt d’enguany que després de tota la història protagonitzada per la permanent incompetència de l’IMAC quan s’acosta a qualsevol fet que soni a plàstica , hauria de tenir una resposta aclaparadora en el que pertoca als pintors mataronins , i més tenint en compte la dedicatòria d’aquesta edició al record de Josep Mª Rovira Brull em el desè aniversari de la seva mort.

Una festa , aquesta de Sant Pere més Alt, que tots els artistes haurien de cuidar i mimar com a pròpia.

I per acabar bo es recordar que a Argentona i de la il•lusió de Kim Queralt, artista en el dibuix de còmics , ha nascut el cafè Art i Gent ( Pau Claris 11 ) en el que es conjuga l’espai artístic i el del bar ,ben direccionat cap a la xerrada i la tertúlia.
Un espai de bon aprofitar ja que és intenció de la direcció a més de realitzar exposicions de manera periòdica , cultivar el petit recital, la presentació de llibres , la conferència , la xerrada...
En resum , un espai atractiu en les seves perspectives i al que desitgem tota mena d’èxits.

Escrit tot escoltant Oscar Peterson ( My personal choice ) (2000)

TAL I COM HAURIA DE SER … SEMPRE.

HI HAURÀ SANT PERE MÉS ALT

Tal i com us dèiem ahir, aquesta tarda s’han reunit la gent del Llimoner i els caps de l’IMAC , Sergi Penedès i Gisel Noè, per a tal d’intentar arribar a un acord que donés llum verda al Sant Pere més Alt d’enguany. El resultat de la trobada ha estat del tot satisfactori i estem en condicions de dir que hi ha hagut fumatta blanca i la celebració cultural es celebrarà en les seves dates tradicionals del cap de setmana abans de Santes que enguany coincideix amb el 24 i 25 de juliol , veritable inici festiu de la ciutat.

Les converses d’avui no han tingut res a veure amb les tenses converses mantingudes fa unes setmanes en la que les condicions presentades per l’IMAC abocaven a una única decisió possible que no era altra que la de la suspensió de la festa. Avui existien ganes de diàleg per part de l’IMAC i ganes d’arribar a un acord possibilista per part de la Gent del Llimoner , i com que parlant s’entén la gent el resultat final ha estat del tot positiu.

Així la festa se celebrarà en les dades prefixades del 24 i 25 de juliol , amb horari d’acabada de les activitats a l’entorn de quarts de deu del vespre i amb una recollida de les instal•lacions que es farà de manera esglaonada , el que si permet un bon gruix d’activitats en el dia festiu, fet que no succeïa amb les exigències de l’anterior proposta oficial.

A bon segur per que hi ha hagut tocada de crostó per part dels de dalt , però el cert és que l’IMAC ha volgut dialogar i la gent del Llimoner si ha avingut, i en aquesta entesa s’ha obtingut una resposta ben satisfactòria per a tothom.

Tot congratulant-nos del fet , molt ens agradaria que el mateix no fos un fet aïllat , fruit de les circumstàncies i de les pressions rebudes , i amb ell s’iniciés un tarannà de l’IMAC , amb el diàleg i les ganes d’acord com a bandera , que a bon segur seria ben rebut per part de tots i alhora seria molt beneficiós per a la ciutat.

Com ho definia un dels protagonistes , les converses han estat , ni més ni menys , que com haurien de ser. Al que un no renuncia a afegir el temporal “ sempre”.

Ara sols resta quedar a l’espera per veure si tot això és un miratge o una veritable declaració d’intencions.
I en senyal de bona intenció , avui deixarem amagada la nostra petició de destitució del regidor , màxim responsable del desgavell de la cultura pública local.

CAL FORAGITAR-LOS

Fa tan sols vint-i-quatre hores del darrer post i han passat tantes coses relacionades amb els seus temes que els mateixos han quedat fora de joc i les opinions semblen pensaments de pàrvuls per el de poc incisives. Però anem a pams.

CARRER SANT PERE MÉS ALT

L’IMAC ha respost a la protesta efectuada per l’organització, i ho ha fet de manera tan mentidera i roina que sembla mentida com no els hi cau la cara de vergonya. La carta és la demostració més fefaent de que les seves intencions al respecte del sant Pere més Alt , es resumien en una : Que de cap manera es dugués a terme. La raó ben senzilla. La gent del Llimoner té atorgada una subvenció com associació cultural, però encara que la mateixa es distribueix en els diferents actes que realitzen i organitzen , la subvenció està “escriturada” en relació al Sant Pere més Alt. La seva no celebració pot provocar ,- i aquesta és la intenció i d’ella ja hi ha avis -, la retirada de la mateixa.

És a dir , impedint el sant Pere més Alt, matem dos ocells d’un tret. Eliminen una festa que no desitgem i condemnem a la misèria a una associació que gens ens agrada i a la que més aviat odiem.

Sibil•lins, en Penedès i la gent de l’IMAC.

HOMENATGE A ROVIRA BRULL

Rebo trucada de l’Ester Joan, viuda de Rovira Brull, tot convidant-me a l’acte , sabedora de que no seré convidat al mateix per part de l’Ajuntament. Lamentablement el moment de la trucada no és per a mi el més oportú , - és en uns moments en que estic saturat de feina -, i sols hi ha temps per que em faci tres cèntims , no arriba ni als cinc cèntims de rigor , de tota la història.

El que hem diu deixa com a diàleg de parvulari d’ursulines totes les meves queixes d’ahir.
Encara que quan realitzi la xerrada amb ella, que ara deixem pendent, podré parlar amb tota propietat , no està de més que us redirigeixi al post d’aquets mateix blog , corresponent al dia 1 de Maig de 2006 , és a dir , fa més de quatre anys. Després de llegir-lo podreu observar que res ha canviat , ans el contrari , la cosa ha empitjorat i molt.

Però per si no n’hi havia prou avui m’he trobat , de cop i volta , amb una gran sorpresa. Passejada de rigor i en passar per Ca l’Arenas em deturo per veure quina és la data exacte de la inauguració de la mostra dels “milicians” d’en Josep Mª , i oh sorpresa! , l’exposició ha desaparegut i en el seu lloc ha estat prorrogada fins a setembre la mostra de dibuixos de Fortuny.

Tots sabem que la millor manera d’homenatjar a un artista és fer difusió de les seves obres. Els milicians de “Totes les guerres son una guerra” era una adient perspectiva artística al conjunt global d’aquesta temporada.
Tenint en compte que no es tracta d’obra nova o desconeguda , i sí en canvi d’una obra absolutament identificada i classificada , i que la mostra estava prevista d’abans de començar la temporada, que redimonis ha passat?. Quina ha estat la causa de la seva eliminació o desesperació?. Per que l’IMAC ha callat com un puta i no ha dit res , esperant si ningú es donava compte i creient que tots érem uns ases, que sí ho som per aguantar-los i no fer la suficient pressió per foragitar-los.

És hora dons d’explicacions i transparències. Que ha passat amb l’exposició de Rovira Brull?. Exigim respostes.

SANTI ESTRANY

I com que avui era dia de sorpreses , encara en quedava una en el cabàs.

Ahir, tot cercant en l’agenda cultural la notificació de l’homenatge a Rovira vaig veure que el passat divendres es presentava el catàleg de l’exposició de Santi Estrany. Com que els catàlegs municipals son per a mi de pagament , decideixo acostar-me a Can Palauet, fer-ne una ullada i adquirir-lo si val la pena, El resultat de la meva visita ha estat penós.

Qui acostumi a visitar les exposicions de Can Palauet coneix abastament els luxosos i desaprofitats catàlegs que s’atorguen a les exposicions contemporànies. Dons bé, a Santi Estrany l’han “obsequiat” amb un mal girbat catàleg de dotze planes , amb moltes fotografies petites i mal definides , absolutament indigne amb els mereixements de l’artista i de tercer nivell en relació amb els habituals de l’indret.

Però si el fet és per se indignant , la mateixa s’accentua al veure qui signa l’escrit del mateix que no és altra que Pilar Bonet. És a dir: No suporto a la plàstica , vull que sigui eliminada dels espais públics de la ciutat , els pintors son gent de mal viure que no mereixen cap mena ni d’atenció ni de respecte.... Però això sí, a l’hora d’escriure la presentació, com que aquesta significa calerons , deixo els meus prejudicis ètics i estètics en un racó, i total, per dir quatre bajanades sense transcendència ....

Com veuen tot és molt més penós que no pas ahir. Ho és tan que no n’hi ha prou amb demanar la dimissió dels responsables de l’IMAC amb el seu regidor al davant de tots. Ara , i per higiene , cal exigir la seva destitució

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ

ENS HEM BEGUT L’ENTENIMENT ?

El cardiòleg em té dit que intenti no posar-me molt nerviós, que encara que tot està ben controlat és qüestió de dominar-me i que ningú em tregui de polleguera , que encara podem tenir algun ensurt. El cert és que ho intento i amb uns resultats ben positius, però no sé per quins set sous, el Govern de la ciutat en general , i molt particularment l’IMAC , no paren d’intentar exasperar-me amb uns fets que depassen amplament els límits de la correcció que haurien de ser per a ells sagrats.

Dos son els casos dels que avui n’és obligat parlar. La “decapitació” del Sant Pere més Alt del programa de Santes i el “misteriós” homenatge que l’Ajuntament sembla vol dedicar a Rovira Brull en el desè aniversari de la seva mort i que segons sembla tindrà lloc a Can Xalant ( si han llegit bé, a Can Xalant ) el proper dissabte.

SANT PERE MÉS ALT

Ja fa uns dies que ho vàrem anunciar amb sordina i mig d’amagatotis , però ara ja està del tot confirmat, la festa d’art al carrer del Sant Pere més Alt enguany no se celebrarà degut a les inacceptables condicions exigides per l’IMAC a la gent de l’organització ( Els dimarts del Llimoner ), amb el que la recuperació d’aquesta històrica i mítica festa artística i cultural queda estroncada i ja veurem si estarà en condicions d’aixecar el cap de nou.

El cert és que l’actuació de l’IMAC ha estat, com totes les que realitza quan es tracta de plàstica, absolutament persecutòria. Fa temps que es començà l’organització en la que constava el cap de setmana del 24 com a dates de la festa , tal i com és tradició ( cap de setmana abans de Santes) no existint cap problema.
De fa poc arribà un avís de l’IMAC indicant que a les 19.30 hores la brigada municipal aniria a recollir cadires , empostissat i tota la resta d’estris, per motius de seguritat amb el correfoc que se celebra a la matinada. La sorpresa va ser total ja que aquest horari impedia la celebració de tota l’activitat festiva de diumenge tarda / vespre , que acostuma a ser el plat fort de la festa.

S’intentà negociar amb la proposta de recollida dels estris, per part de la mateixa organització, que tancaria el recinte amb l’ajut dels enreixats que serveixen per a exposar les obres . La resposta va ser del tot negativa per part de l’IMAC que sols va oferir una hora més de coll.
Davant aquesta posició,que segui impossibilitant l’activitat festiva , l’organització va intentar traslladar la festa a la setmana abans ( cap de setmana del 17 de juliol )tal i com ha estat en altres anys, proposta que tampoc va ser acceptada tot dient que aquelles dates no es podien considerar Santes i per tant no hi havia pressupost per a la brigada i per els complements necessaris.

Veient clarament que la intenció de l’IMAC no era altra que eliminar la festa , que no cal ni dir que mai li ha estat plaent , la gent del Llimoner ha decidit suspendre-la , donant coneixement de les causes i raons mitjançant carta dirigida a Alcaldia i a Cultura , que ha estat entrada per registre.

Davant les evidencies poc hi ha a dir , tan sols vull preguntar-me , i fer-ho amb veu baixa i de manera que ningú ho escolti no fos cas que algú es sentis obligat a respondre. Hi ha un bon grapat d’euros per l’experiència d’Anson que en res repercuteix a la ciutat i no hi ha pressupost per un empostissat i quatre cadires?. Tan difícil es trobar un punt de trobada vista la disponibilitat en cercar-lo que ha mantingut sempre la gent del Llimoner?.

O potser és que com sempre l’IMAC ha d’intentar aniquilar tot allò que tingui a la plàstica en la seva motxilla, fet que a bon segur és el més probable.

ROVIRA BRULL

De trascantó, i per un petit apunt que Ramon Bassas ha publicat aquesta tarda al facebook , ens trobem davant la notícia de la celebració el proper dissabte a Can Xalant d’un acte d’homenatge a Josep Mª Rovira Brull en motiu del desè aniversari de la seva mort , en el decurs del qual es presentarà el projecte "Laia l'Arquera, un present per a Mataró" i l’ historiador i crític d'art Daniel Giralt-Miracle glossarà la figura de l'artista. Organitza: Ajuntament de Mataró.Sorpresa total. Hem intentat esbrinar alguna cosa i res de res. Res en el weeb municipal, res en el de Cultura ,res en el de Can Xalant, res en l’agenda cultural...

Un acte misteriós que benvingut sigui si ha de dignificar la figura del mestre , però que parteix de diversos greus inconvenients , entre ells el del lloc de celebració que sembla triat expressament com a mofa , befa i escarni.

Lamentablement a Mataró no existeix història escrita de l’art i de les seves circumstàncies i tots sabem que l’oblit és moltes vegades interessat , però sempre hi ha aquell que no oblida, que té presents fets i detalls.

Jo no sé que pensarien aquells que ens manen , si essent com son religiosos i espirituals, tinguessin coneixement de que l’infern ha organitzat una festa de reconeixement a àngels i arcàngels, o que el cel ha fet el mateix amb Llucifer i tots els dimonis. Penso que alguna sorpresa existiria. Dons justament és la mateixa que hem tingut aquells que hem viscut al costat de Josep Mª Rovira Brull el seguit incomptable de putades , putadetes , menyspreus i demés, de mans de bona part dels que ara es mouen a l’entorn de Can Xalant.

O no hem de recordar la història de Pilar Bonet , amb Jordi Cuyàs i Domènec, amb la mostra “Punt zero” que va provocar la seva dimissió com a responsable de plàstica en temps de Josep Fradera com a regidor. O la venjança consumada amb la mateixa exposició només arribar al poder Carmina Benito, enemiga visceral de l’artista.
O totes les malifetes que Pilar Bonet i Martí Peran van fer a Rovira Brull en l’antològica que inaugurà Can Palauet , que va ser mutilada per l’exposició de Carlos Pazos amb l’aquiescència total de Benito.
O hem de recordar els seus ulls plorosos quan no va poder aguantar més la pressió en aquella reunió celebrada a Alcaldia el dia de sant Jordi del 96.
O ens caldrà revisar la inauguració de la Laia i tornar a fer envermellir a a algú per la seva postura i actuació.
O cal recordar la quantitat de menyspreu que tota aquesta gent va depositar en vida , i després , al fet artístic i a la trajectòria de Josep Mª Rovira Brull.

I ara , deu anys més tard , tots aquells que el van oblidar , menystenir i li van fer la trabanqueta tantes vegades com van poder , seran ara els que orgullosos el lloaran de manera falsa i mentidera.
De veritat ens hem begut l’enteniment?.

Que és això de projecte Laia l’arquera? , per què aquest secret?. Com es possible que a la gent que va estar amb ell a les verdes i a les madures ni tan sols se’ls ha convidat ni a l’acte ni a prendre part en l’homenatge ( avui mateix la gent del Llimoner que van ser el seu nucli fort fins a la seva mort no tenien ni idea de l’acte , ni se’ls havia convidat , ni res de res).

Com es possible que a un artista de “ciutat” , que va entregar a la mateixa una de les seves obres més preuades , se li organitzi un homenatge sectari, “secret”, sense avis ni convidada als ciutadans en general i a tots aquells que van ser els seus amics, i a més a més, el mateix s’atorgui a la gent que tan mal li van voler fer i li van fer.

El problema ara, senyors de l’Ajuntament , ja no és de perdre l’enteniment. És simplement de perdre l’ètica i la dignitat.

I com que l'IMAC segueix mut , nosaltres seguim amb la tabarra

TRANSPARÈNCIA A L'IMAC

PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ

PASSAT I FUTUR



Avui aquest vespre s’ha inaugurat a la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana, a la Plaça de Sta Anna, dues exposicions contradictòries però que alhora podríem dir mantenien un nexe unitiu. Eren per un cantó, la mostra de joves seleccionats en el darrer Sant Lluc, amb Ana García i Marc Sala com a protagonistes, i per l’altra la mostra recordant a Pepita Herrero , polifacètica creadora que ens deixà l’any passat. Eren dons el passat i el futur , units per la creació mitjançant una nova activitat de la gent del Sant Lluc.

Ja fa anys que la sempre controvertida mostra col•lectiva del Sant Lluc que serveix per inaugurar temporada té corolari amb l’exposició protagonitzada per aquells joves artistes que han destacat de manera important en la mateixa i que enguany acull el protagonisme complementari de la força escultòrica de l’argentoní Marc Sala , amb la sensibilitat pictòrica d’Anna García i la peculiaritat del seu realisme.

El bon fer de Marc Sala va ser una de les grans sorpreses del passat Sant Lluc i ara n’és una de les més positives confirmacions, assolida en les dues cares oposades del seu bon fer , com ho pugui ser el realisme d’alguns dels seus treballs d’absoluta arrel figurativa en les que els bustos humans , destrament treballats en pedra artificial pintada , exhalen força, vigor i intensitat que contrasta fortament amb la sensibilitat de la seva “columna de carícies” , un treball coral de rara perfecció tècnica amanida amb una sensibilitat a flor de pell , fortament carregada d’una més que activa comunicació.

Però a més , aquest concepte d’arrel clarament realista i figuratiu, és contraposat per l’artista amb un seguit d’obres murals , amb el ferro i l’òxid com a protagonistes , en els que s’acosta a una certa abstracció dinàmica, en les que el bigarrat treball tècnic a la recerca d’un equilibri de plens i buits , estableix una agosarada i complexa dinàmica de gran atractiu visual i intensa capacitat creativa.

Marc Sala, un artista desconegut fins fa ben poc i que assoleix la suficient vàlua creativa com per començar a recordar el seu nom i tenir-lo en compte.

Comparteix protagonisme amb Ana García, una creadora ben volguda i apreciada per a mi però que em provoca un cert dilema l’hora d’enfrontar-me al seu treball.

Dic això ja que ja fa anys que conec el seu fer i no puc negar que em segueix pesant de manera ben positiva aquelles obres iniciàtiques que vaig conèixer, amb un paisatgisme molt àgil, en un concepte constructivista de base que s’esgarrinxava pels verals d’una certa abstracció geomètrica , però mantenint el ferm d’un realisme visual que no volia abandonar.

Però d’un temps ençà Anna Garcia sembla beure massa d’aquell amb qui comparteix trajectòria personal i artística ( Alberto Romero Gil ) i la seva obra ha esdevingut cada vegada més mimètica a la d’ell, encara que mantingui una diferenciació cromàtica i lumínica , que en el cas d’Anna és més activa i pujada de to.

Ana García deriva dons cap un cantó en el que la comparança és inevitable, i en ella en surt clarament perdedora. És per això , que en el convenciment absolut de la seva vàlua , crec que en els propers temps ha d’escollir un dels dos camins que se li presenten al davant. Per un costat pot escollir pel mimetisme i acabar difuminada , amb una sortida vàlida com seria la de les quatre mans , a l’estil Santilari.

O l’altra , la que jo li recomanaria , com és retornar a la seva personalitat individual i reafirmar-se en ella. La vàlua que demostrava i la seva personalitat l’haurà de portar cap uns camins diferenciats i més lliures que a bon segur la farà més seva , més personal i més artista, dons gaudeix de grans qualitats en els dos apartats fonamentals en tota creació, com ho són el tècnic i el del concepte.

L’IMAC ES CARREGA EL SANT PERE MÉS ALT

Ja fa uns dies que de manera críptica vàrem deixar anar la notícia. No hi havia una clarificació total ja que encara quedaven converses a establir i les possibilitats d’un punt d’acord , però a hores d’ara ja no hi ha punt d’acord possible i hem de confirmar la mort ( definitiva ?) del Sant Pere més Alt que fa uns pocs anys havien recuperat amb tot èxit la gent del Llimoner , col•laborant amb altres entitats com el Sant Lluc, la gent de l’Arcàdia, Sala Cabanyes etc.

Ara , per raons sense cap ni peus, i amb un evident desig de fotre ( a l’enemic ni aigua) l ‘IMAC ha assassinat el sant Pere més Alt d’enguany.
I com el que fet s’ho val i cal comentar-ho amb calma , millor deixar-ho tot per demà amb un anàlisi més clar , informat i exacte de la qüestió ,que marca un afermament de la política genocida de la plàstica per part del sempre “venerat” IMAC , a qui esperem deu tingui a la seva glòria , que òbviament no és la nostra.

El curiós és que mentre l’oficialitat dinamitava el Sant Pere més Alt, i l’IMAC practica una cacera en contra de qualsevol fet, cosa o personatge que signifiqui quelcom a l’art plàstic, Ramon Bassas , tot presentant la comentada mostra del Sant Lluc, deia textualment : “ Mataró necessita reconèixer el talent dels seus artistes”..
Dons ja ho veus Ramon , ja em diràs de quina manera.

Per cert, tenint en compte que com era d'esperar l'IMAC segueix sense obrir la boca al respecte del cas Anson i de tot allò que fa , nosaltres evidentment seguim amb la nostra

TRANSPARÈNCIA A L'IMAC
PENEDÈS I PERA , DIMISSIÓ