Ens mancaven dos noms per acabar de fer l’anàlisi crític de la mostra “Quatre” que per setena vegada se celebra a la sala de l’Ateneu i no voldríem que el pas del temps la deixes en l’oblit ja que com en dit en altres ocasiones , aquesta mostra és una d’aquelles que sempre val la pena visitar ja que ens presenta una pintura generalment fresca , jove i atractiva.
Uns adjectius aquests que potser
son els més escaients per parlar del treball de la terrassenca Anna Alegre
(1960) que ens presenta una col·lecció monotemàtica amb la figura de la bicicleta
com a protagonista absolut del seu treball.
Resident durant força temps a
Holanda com a conseqüència dels seus estudis professionals, l’absolut protagonisme de la
bicicleta en la vida quotidiana la va frapar per les sevs múltiples
possibilitats plàstiques i es va dedicar a explorar-les en profunditat.
D’aqui que en aquesta ocasió ens
enfrontem a ella omplin el més ampla ventall de possibilitats , estètiques,
conceptuals, dinàmiques , cromàtiques , etc , en un exercici de depuració de
sensibilitats que sorpren en ocasions però que en realitat acaba cansant i quasi obliga a l’espectador a pensar que
molt bé, però i ara , que més ens pot oferir.
Malgrat aquest cansament és
evident l’encert ne forces peces , en especial quan la sensibilitat domina a l’efectisme
, massa present en les mides grosses. Per això el millor està sens dubte en el
conjunt coral d’un bon gruix de peces de mides petita en la que es concentra el
bon fer d’aquesta autora a la que potser li manca per una certa depuració i per
l’altra una diversitat que avui no ens ofereix.
Monotonia que es manté també en
l’aparença de l’Albert Llobet ( Figueres. 1988) amb les seves obres rítmiques i
sincopades , molt d’estètica gràfica producte a bon segur d’una lògica
deformació professional.
Monotonia però que en una
observació més propera podem veure que no existeix ja que en realitat practica
una pintura complexa en la que manté una estructura potent en la que la línia
recta marca espais i distribueix volums per després recombinar els mateixos ,
tot trencant-los en un ritme molt en el record de l’abstracció gestual de
Hartung.. Una contraposició de caràcters que dona vida i atracció a una obra en
la que a més demostra bona saviesa en el joc cromàtic i en el bon ús dels
oportuns detalls tècnics precisos per assolir un resultat final ben agradable
visualment i força interessant en el pictòric.
Una pintura la de l’Albert
Llobet amb personalitat i intenció que gustosament ens obliga a augurar-li un
positiu camí en al seva tan sols iniciada carrera artística.
SILVANA LOSSI. TROSSOS DE MÓN
Segueix el bon amic Kim Queralt entestat , - i nosaltres que ens en alegrem -, en
mantenir una programació variada en el seu espai d’Art i Gent a Argentona, on
en aquest mes ens presenta el treball de Silvana Losi, una veterana artista italiana
resident de fa un temps a la nostra comarca.
Certament l’opinió que ens pugui
merèixer el treball d’aquesta artista estarà fonamentat en la coneixença prèvia
o no del seu fer, i diem això ja que es tan dispersa la seva línia creativa que
amb la seva signatura ens podem trobar amb una abstracció amb inclusions
objectuals, com succeïa en la seva presentació a la sala del Casal a Mataró en
el desembre passat ; com amb una acurada obra al fresc realitzada amb tota mena
de fonaments , o com ara mateix i en el cas que ens ocupa , amb un seguit de collages
realitzats amb habilitat, grapa i intenció.
Coneixedora del mitjà i amb una certa consciència d’una estètica que podríem dir molt italiana , amb aquest jumellage entre el barroquisme i la decadència , Silvana Losi confegeix unes peces denses, atapeïdes ,- potser massa -, en les que potser els mil i un detalls que hi diposita converteix a l’obra en massa enfarfegada i pot arribar a distanciar a l’espectador. Però si es supera aquesta barrera , i un intenta entrar en el món de la creadora pot trobar un conjunt prou agraït i amb la suficient tensió creativa com per ser valorable.
Però està clar , si retornem al
fonament inicial de la diversitat creativa de l’artista , el dubte apareix
ràpid. És aquesta la veritable Silvana Losi, o és aquest un exercici tècnic per
que la seva veritat està en l’abstracció presentada al Casal, o ni tan sols
això i ens hem d’anar als frescos o a ...?.
Heus aquí un problema que cal
solucionar. L’artista hauria de definir ben clarament el seu idioma creatiu
dons mentre no ho faci sempre ens quedarà el dubte de si el seu art és
veritable o fals , i en el dubte sempre hi ha un perdedor que no és cap altra
que el mateix artista.
Silvana Losi . Trossos de món
Galeria Art i Gent. Argentona fins el 9 de maig de 2012