dissabte, d’abril 28, 2012

TRES I QU4TRE. ANNA ALEGRE / ALBERT LLOBET


 



Ens mancaven dos noms per acabar de fer l’anàlisi crític de la mostra “Quatre” que per setena vegada se celebra a la sala de l’Ateneu i no voldríem que el pas del temps la deixes en l’oblit ja que com en dit en altres ocasiones , aquesta mostra és una d’aquelles que sempre val la pena visitar ja que ens presenta una pintura generalment fresca , jove i atractiva.

Uns adjectius aquests que potser son els més escaients per parlar del treball de la terrassenca Anna Alegre (1960) que ens presenta una col·lecció monotemàtica amb la figura de la bicicleta com a protagonista absolut del seu treball.
Resident durant força temps a Holanda com a conseqüència dels seus estudis professionals, l’absolut protagonisme de la bicicleta en la vida quotidiana la va frapar per les sevs múltiples possibilitats plàstiques i es va dedicar a explorar-les en profunditat.

D’aqui que en aquesta ocasió ens enfrontem a ella omplin el més ampla ventall de possibilitats , estètiques, conceptuals, dinàmiques , cromàtiques , etc , en un exercici de depuració de sensibilitats que sorpren en ocasions però que en realitat acaba cansant  i quasi obliga a l’espectador a pensar que molt bé, però i ara , que més ens pot oferir.

Malgrat aquest cansament és evident l’encert ne forces peces , en especial quan la sensibilitat domina a l’efectisme , massa present en les mides grosses. Per això el millor està sens dubte en el conjunt coral d’un bon gruix de peces de mides petita en la que es concentra el bon fer d’aquesta autora a la que potser li manca per una certa depuració i per l’altra una diversitat que avui no ens ofereix.

 



Monotonia que es manté també en l’aparença de l’Albert Llobet ( Figueres. 1988) amb les seves obres rítmiques i sincopades , molt d’estètica gràfica producte a bon segur d’una lògica deformació professional.

Monotonia però que en una observació més propera podem veure que no existeix ja que en realitat practica una pintura complexa en la que manté una estructura potent en la que la línia recta marca espais i distribueix volums per després recombinar els mateixos , tot trencant-los en un ritme molt en el record de l’abstracció gestual de Hartung.. Una contraposició de caràcters que dona vida i atracció a una obra en la que a més demostra bona saviesa en el joc cromàtic i en el bon ús dels oportuns detalls tècnics precisos per assolir un resultat final ben agradable visualment i força interessant en el pictòric.

Una pintura la de l’Albert Llobet amb personalitat i intenció que gustosament ens obliga a augurar-li un positiu camí en al seva tan sols iniciada carrera artística.

SILVANA LOSSI. TROSSOS DE MÓN




Segueix el bon amic Kim Queralt entestat  , - i nosaltres que ens en alegrem -, en mantenir una programació variada en el seu espai d’Art i Gent a Argentona, on en aquest mes ens presenta el treball de Silvana Losi, una veterana artista italiana resident de fa un temps a la nostra comarca.

Certament l’opinió que ens pugui merèixer el treball d’aquesta artista estarà fonamentat en la coneixença prèvia o no del seu fer, i diem això ja que es tan dispersa la seva línia creativa que amb la seva signatura ens podem trobar amb una abstracció amb inclusions objectuals, com succeïa en la seva presentació a la sala del Casal a Mataró en el desembre passat ; com amb una acurada obra al fresc realitzada amb tota mena de fonaments , o com ara mateix i en el cas que ens ocupa , amb un seguit de collages realitzats amb habilitat, grapa i intenció.



Coneixedora del mitjà i amb una certa consciència d’una estètica que podríem dir molt italiana , amb aquest jumellage entre el barroquisme i la decadència , Silvana Losi confegeix unes peces denses, atapeïdes ,- potser massa -,  en les que potser els mil i un detalls que hi diposita converteix a l’obra en massa enfarfegada i pot arribar a distanciar a l’espectador. Però si es supera aquesta barrera , i un intenta entrar en el món de la creadora pot trobar un conjunt prou agraït i amb la suficient tensió creativa com per ser valorable.

 
Però està clar , si retornem al fonament inicial de la diversitat creativa de l’artista , el dubte apareix ràpid. És aquesta la veritable Silvana Losi, o és aquest un exercici tècnic per que la seva veritat està en l’abstracció presentada al Casal, o ni tan sols això i ens hem d’anar als frescos o a ...?.

Heus aquí un problema que cal solucionar. L’artista hauria de definir ben clarament el seu idioma creatiu dons mentre no ho faci sempre ens quedarà el dubte de si el seu art és veritable o fals , i en el dubte sempre hi ha un perdedor que no és cap altra que el mateix artista.

Silvana Losi . Trossos de món
Galeria Art i Gent. Argentona fins el 9  de maig de 2012


divendres, d’abril 27, 2012

ESPAI D'ART. JOSEP Mª JODAR






Aquí teniu el darrer ESpai d'Art , amb una molt interessant entrevista amb el massa desconegut artista mataroní Josep Mª Jodar. Un nom que tot bon afeccionat ha de tenir apuntat a la seva agenda de predileccions.

dijous, d’abril 26, 2012

EXPOSICIONS





No deixa de ser un fet curiós que les inauguracions d’exposicions no es realitzin com sembla el més escaient, és a dir repartides en decurs del temps, i en canvi succeeixi que s’amunteguin de manera sanglotada de forma periòdica. Caps de setmana deserts front a caps de setmana de gran activitat.
Però sigui com sigui el cert és que en aquests dies tenim un ventall més que interessant de mostres que us recomano intensament visitar.

Per començar crec que val la pena desplaçar-se a la veïna població de Sant Andreu de Llavaneres. Allà , el Museu Arxiu de Can Caralt segueix amb la seva exquisida programació i presenta ara les darreres obres del més que conegut , i sempre estimat,escultor mataroní Yago Vilamanyà.

Una vintena de peces de caire abstracte en aquest concepte que tant be treballa l’artista i que complementa amb la seva dualitat figurativa. Una teòrica esquizofrènia creativa que no és tal ja que la saviesa comunicativa de l’artista evita la contradicció i la converteix en complement.

Una mostra de la que en parlarem abastament que a bon segur demostrarà el nivell de saviesa que sempre ha demostrat aquest veterà creador.





Una  altra exposició que es preveu però que molt interessant és la que ens presenta a partir de demà l’espai “A17 Art Contemporani” , aquest indret expositiu que es troba al Carrer Amàlia 17 i està dirigir per Esther Aliu.

Segons predica la prèvia és una mostra en la que es presenta l’obra d’un seguit d’artistes que treballen a Mataró ( Aliu, Alís, Almeida, Codina, Cuyàs, Hortós, de la Hoz , Montlleó, Poch, Romero, Roncero  i ... punts suspensius que serveixen per afegir a Perecoll al que de nou equivoquen cognom i etiqueten com a Coll en aquesta errada que començà a Ca l’Arenas i que sembla ja estandarditzar-se ). Uns artistes però que poques vegades trobem junts en una mostra per la diversitat dels seus discursos. Un conjunt de retrats i autoretrats que il·lustren com veuen i com es veuen els artistes de Mataró.Tot plegat en un exercici poc habitual per la majoria d’ells. Que treballen altres temàtiques i fins i tot en obres de tècnica o factura diferent.

Una exposició molt recomanable que aconsellem de vell antuvi , no tan sols per la qualitat dels participants , ans també per la ductilitat de la mentora de la sala ( Esther Aliu ), artista de sensibilitat provada i de suficient criteri analític com per , essent com és gran defensora de l’art contemporani , saber perfectament separar el gra de la palla i fugir de tantes i tantes boutades que sota l’aixopluc de la contemporaneïtat  intenten fer colar gat per llebre.

Dues magnífiques exposicions a les que cal afegir d’altres que son una mica més lluny.





Per exemple es pot començar per Argentona i la mostra del concurs de cartells de la Festa del Càntir ,guanyat en aquesta edició per el premianenc Eloi Botey.

El cartell argentoní res té a veure amb per ex. el cartell de les Santes. L’exigència d’un concepte tipogràfic i la limitació Cromàtica degut a la limitació de tintes , porta el concurs cap el camp del disseny i enguany amb un resultat magnífic , malgrat el cromatisme groc que trenca la possibilitta de contrast. A bon segur que més espectacular en la samarreta ( servitud obligada en la festa ) que en el propi cartell presenta però un nivell alt de dignitat.




Dignitat creativa amb alta qualitat que és la que presenta el mataroní Antoni Lleonart presentant a la biblioteca l'Esqueller de Sant Pere de Torelló, la mostra “La llera del riu Ges”. Una mostra que explicita el retorn a la seva mirada més paisatgística , enfrontant-se en aquest cas la peculiaritat d’aquest riu Ges que domina els conreus del roma Cirvianum ,avui Torelló i la seva vall.




En altra nivell es mou l’Alberto Romero Gil que presenta des d’ahir els seus treballs a l’espai 2 de la sala Parés.

Res de nou a dir en aquest treball constant i afinat en la seva pròpia evolució. No ve d’ara i sí de quan ningú el coneixia , la meva admiració per el seu treball i la seva trajectòria, per més que pugui discrepar a vegades com va ser en el cas del retrat del naturalista Monserrat . Ara i aquí , per el que hem pogut veure en el seu catàleg , de nou incideix en els seus temes recurrents, convertits quasi en obsessions creatives , com és el cas de les composicions naturals i els seus paisatges peculiars.

Una exposició que caldrà visitar per afermar-nos encara més en el nivell qualitatiu d’aquest gran creador.

Exposicions i artistes mataronins , per arreu i amb qualitat. Un concepte que bé hauria de tenir en compte el poder mataroní de l’IMAC i deixar ja de menystenir-los  com fa actualment amb la seva despòtica i aniquil·ladora programació.



dilluns, d’abril 23, 2012

ART I ESCOLES






L’apreci, l’afecció, el coneixement, la passió per l’art , com per tot tema cultural, és obvi que és un tema educacional. Sols amb la formació s’assoleix el coneixement. Però també existeix una altra cara que és la de donar el just nivell a l’art que podríem dir “escolar” i com es realitza l’encaix entre tots els elements sense que tot quedi en un farcell en que la confusió domini i en el que les coses no quedin en el lloc que li pertoca.

Valgui la prèvia davant del fet que en aquests dies dues sales d’exposicions presenten aquest complex didàctic , amb / i , de vessants diferents. Per un costat a la Sala de la Presó , l’escola de Santa Anna ofereix la seva anyal presentació del fer dels seus alumnes de batxillerat artístic en el ja tradicional “Certamen de les arts” , mentre que a Can Palauet s’ofereix “Al portal de casa_i els constructors_”  una experiència original de Jordi Canudas realitzada a Vic i traslladada a la nostra ciutat amb el protagonisme de Dani Montlleó, Glòria Safont-Tria i Martí Anson.

Fa ja uns anys que vaig decidir no comentar el certament de les Arts , reconeixent l’error d’haver-ho fet en diverses ocasions. Una decisió que va provocar la polèmica més encesa en comentaris que mai hagi tingut aquest blog.

Em mantinc en la mateixa postura i per tant sí que visitaré l’exposició, com ho he fet d’habitud , apuntaré in mente els noms que em sorprenguin i com amant de l’art em felicitaré de la magnífica tasca del batxillerat artístic de Sta Anna , amb el treball de tots els professors encapçalats per el gran amic que n’és en Josep Mª Codina. I aquí quedarà la cosa.

És bo que l’exposició dels alumnes es faci en un indret acurat , com enguany és la sala de la Presó, per el que de dignificació de l’obra significa però res més. Es tracta d’un acte creatiu en període de formació iniciàtica i aquí ha de quedar . Voler anar més enllà seria un greu error. Els protagonistes estan en les beceroles i seria molt contraproduent l’elevació als altars de la distinció de qualsevol d’ells ja que el camí és llarg, ple d’entrebancs i de sorpreses de tota mena.

A Can Palauet , i de manera quasi clandestina , s’ha inaugurat la mostra “Al portal de casa – i els constructors_ “, que segons explica l’agenda cultural es una mostra que es realitza   ... a partir del projecte de Jordi Canudas al barri del Remei de Vic, l’exposició arriba a Mataró i es planteja com a treball referencial a través del qual tres artistes locals traslladaran el procés a tres escoles de tres barris de la ciutat. El resultat i la documentació dels tres processos s’anirà sumant formalment a l’exposició i al projecte inicial.  Al portal de casa_ i els constructors_ , sorgeix de la inciiativa de creuar art, educació i territori”.

No entraré a discutir el projecte pedagògic i si aquest es vàlid o no. Agafaré la cara més positiva i ho donaré per fet , però el que queda ben clar que aquest projecte pedagògic , per més potència que se li pugui donar , no ha de merèixer de cap manera ocupar durant un mes l’espai noble d’exposicions de la ciutat , i més en aquest estat de procés i no en la realitat del resultat definitiu.

Com deia abans cada cosa precisa el seu lloc. I aquest treball escolar molt semblant a d’altres però sense l’altaveu ressonant de la contemporaneïtat amb aquest entrecreuament “d’art , educació i territori” (?) si es vol que depassi les parets escolars ( el seu espai natural) podria ocupar un espai estil Foment o la mateixa sala de la Presó, però mai hauria d’arribar  a ocupar un espai com el de Can Palauet per la descontextualització que provoca tant en el contingut com en el continent.

Però queda molt clar que una exposició en un indret secundari no serveix per aquells “artistes” que signen el projecte , veritables beneficiaris del mateix . Que els escolars serveixen tan sols com a excusa vàlida per un ideari teòric que artísticament poc s’aguanta i en el que és del tot difícil trobar-hi un veritable rèdit positiu.

Però ja ho sabem tots, estem a Mataró i la gent de l’IMAC fa el que volen en el tema artístic ,amb el beneplàcit de director i regidor. Malgrat que teòricament el Consell Rector ha de donar el vist i plau a les línies metres de l’activitat, el cert és que ni en el cas de ca l’Arenas , ( amb modificació de pla d’usos , externalització de part de les exposicions i dues temporades compromeses ), ni en el cas del Museu , ni en el de Can Palauet , s’ha presentat ni a tall d’aprovació, ni tan sols d’informació, la programació prevista per el futur.

I així anem, mentre que es manté el domini dictatorial de la tesitura contemporània , es segueix menystenint a la plàstica en un desig en la línia de l'aniquilació i l'extermini.

Però està clar. Si ningú dels que haurien de manar ( regidor i director de l'IMAC ) son capaços de fer res i la seva postura és de baixada de pantalons davant la veritable reina del "cotarro" , als demés sols ens queda el dret a queixar-nos i fer-nos mala sang , davant la vergonyosa imposició d'un criteri personal per damunt de qualsevol altra reflexió.

I així portem molts anys , i com dirien els "castizos" , " Y lo que te rondaré , morena".

(L'obra que encapçala el post és una composició de l'artista argentoní Josep Serra i que pertany a la col·lecció familiar )

SANT JORDI 2012





Res millor que aquest magnífic Sant Jordi del gran Eduard Alcoy per presidir el post d'avui

Que la diada del Patró de Catalunya i veritable Festa Major de la Cultura  us sigui a tots ben plaent.




dissabte, d’abril 21, 2012

( CONTINUARÀ ) / set30maresme






Tot acostant-nos al dia de Sant Jordi i per tant amb la lectura com a protagonista , aquí a casa nostra hem tingut dos grates notícies.





Per un costat en Pere Màrtir Brasó , aquest artista mig penja ases mig cap gros, que amb èxit total ha exposat el mes passat al Col·legi d’Aparelladors, s’ha llençat per la drecera i de motu propi ha editat el catàleg llibre de la seva anterior exposició celebrada a l’espai capgròs i que tenia per títol “Continuarà...".

Ho ha fet en una acurada edició en la que catorze amics escriuen al voltant de les catorze obres que exposà, quedant tot llaçat per un pròleg de l’acadèmic , actor i director de teatre Hermann Bonín i amb un epíleg escrit per un servidor.

Un catàleg llibre magnífic , ben dissenyat i editat i amb una gran profunditat en els escrits que el conformen que el converteix en un petit tresor que honora a l’artista i a aquells que en formem part. Un magnífic llibre que bo és d’adquirir en aquesta senyalada festa.




L’altra bona notícia està en l’aparició del setmanari comarcal “set30maresme” de publicació cada divendres al matí ( horari de diari ). Una aventura total, i més en aquests temps de crisi de la premsa en paper i que sota la direcció de Pep Masó, - forà del mon periodístic però no del comunicatiu i més conegut per haver estat l’alcalde d’Argentona en el passat mandat -, i sota la coordinació de Xavier Amat , periodista ben conegut per prendre part en les mes diverses col·laboracions, inicien singladura en el desig d’omplir aquest veritable forat de la comunicació comarcal, en aquest Maresme tantes vegades desvertebrat i incomunicat de nord a sud.

Una aventura que desitgem del tot exitosa i en la que col·laborarem de manera arítmica , apuntant com sempre al mon artístic de la comarca.

Un setmanari del que us recomano esdevingueu fidels seguidors.
TEXT

Aquí us deixo el text que es publica en el llibre “ continuarà ...” de Pere Màrtir Brasó.

EPÍLEG



Hola foscor , vella amiga

He vingut a parlar amb tu una altra vegada

Perquè una visió arrossegant-se suaument

Va deixar la seva llavor mentre estava dormint,

I la seva visió , que va ser plantada en el meu cervell,

Encara roman en el so del silenci


“The sound of silence” ( Paul Simon & Art Garfunkel )


El silenci dens , feixuc , pesa com una llosa en la freda asèpsia que tot ho envolta. Els ulls, cansats de mirar veient sempre el mateix , coneixedors ja en la memòria de tots els plecs de la pell que nua s’ofereix al ritme intermitent dels llums que omplen els monitors que marquen camins interiors , es neguen a romandre oberts. Quan l’exterior , monòton , com si per ell el temps no tingues sentit , perdut en un passat , quasi sense entendre el present , i desconeixedor del futur , fa que sols quedi l’interior com a focus d’inacabable resistència , mentre que en el sons del silenci , ressona incansable la cantarella que tot ho ha de moure : Continuarà, continuarà, continuarà...

I en les ombres enterbolides de la consciència , en el pes dels records , els personatges en aire de còmic corren enriolats , tot perseguint-se en un joc inacabable de fet – i – amagar , que els porta a una mirada crítica a tot allò que els envolta i que no acaben d’entendre.


Però mica en mica , la freda foscor il·luminada de la nit del desert , enceta màgies al voltant de l’aire del Nil que serpenteja pels topants , encerclant nous personatges que ens parlen amb un mirar net i clar , on ocres , lilosos i blaus agafen llambregades tonals en el reflex potent d’una llum que tot ho domina.


I en el tombant és una altra llum la que capgira el concepte. Ara és l’àrtic, la fredor gèlida d’una Islàndia que porta el foc en les entranyes . Guèisers incontrolats que ens ofereixen la mirada del blanc i el blau en un entorn enfosquit per la terra volcànica que vibra en l’interior, trametent-li a ell mateix  la força amagada que permet seguir el cant inacabable: Continuarà, continuarà, continuarà....


I la guerra , com sempre llarga i estúpida , en la que malgrat el que diguin , o dictin , els llibres d’història, no hi ha mai vencedors , i sí sempre vençuts . I la sang , que és sempre enfosquida ja sigui de bosnis o croates , palestins o israelians , àrabs , blancs o negres ... . El combat sempre desigual , entre el fort i el dèbil, entre l’opressor i l’oprimit, amb l’artista intentant copsar aquella sense raó que s’escapa i poder així trametre allò que mai s’entén , malgrat totes les reflexions que uns i altres vulguin aportar.


I els Déus . Els inexistents de sempre , i els nous déus d’una societat buida d’esperit que segueix precisant vellons d’or a qui adorar. Tot mentre el bosc crema , i cremant-se ens deixa el polsim cendrós que testimonia el menyspreu al que sotmetem l’espai que ens envolta .


Continuarà, continuarà, continuarà....


Per això quan el mal son es tanca , quan la llum ho envaeix tot , tanca ferides i obliga a una mirada clara i diàfana , la catarsi és obligada. En ella en Pere M. Brasó tanca el cercle i tot reiniciant-lo en aquest retorn a la vida artística, recupera els orígens i es presenta davant els espectadors ben nu d’equipatge , amb el llapis , el retolador, l’spray , per seguir amb les seves reflexions que agafen de nou  el caminar del còmic , - d’igual manera que succeí en els seus començaments -, amb unes histories personals i properes, plenes d’elements que semblen críptics però que s’acosten a la més íntima nuesa de l’artista i que son fruit de les llargues i obligades hores de reflexió davant d’ell mateix , i a soles amb ell mateix.

En Pere M. Però titula el conjunt amb l’explicatiu : “ continuarà...”. Una expressió amb dos clares lectures . Per un costat la de la joiosa amenaça de que això no queda així i que continuarà en el desenvolupament de la seva tasca creativa , però per l’altra apareix el sentit de la ironia del còmic ja que aquesta expressió s’empra al final del capítol com interrogant davant d’un futur que haurem d’esperar un temps a esbrinar.

Unes obres  aquestes de Pere Màrtir Brasó recollides en aquest opuscle, íntimes i personals , essent aquestes les claus precises i exactes per fer-ne lectura. No hi ha en ella res més que els sentiments i les vivències i no existeix l’intent de que l’espectador les agafi com a pròpies. Ni li cal ni ho pretén.  És simplement el traspuar d’unes sensacions i emocions en aquesta obligada catarsi que el mateix artista pregona.

Però aquest deix absolutament personal de la mateixa , afavorit per l’aclaparador domini tècnic que es fa evident en totes i cadascun dels seus treballs no ens eximeix d’una lectura intensa que omplint l’ànima ens evidencia l’alt nivell d’aquest gran artista i millor amic que n’és en Pere Màrtir Brasó.

I en la llum nua vaig veure

Deu mil persones , potser més

Gent parlant sense conversar

Gent escoltant sense escoltar

Gent escribint cançons

Que les veus mai compartiran

I ningú va gosar

Molestar els sons del silenci

         (The sound of silence"

                                                               ( continuarà ..... )

dijous, d’abril 19, 2012

QU4TRE. ESTHER GALDON




Mataronina de naixement ( 1974 ) i resident de fa ja forces anys a la magnífica població de Valderrobres , al Matarranya turolenc . Una població que valgui l’avinentesa de la recomanació d’una visita per la riquesa del conjunt que aplega , encapçalat per el seu magnífic castell , espai on un va tenir ocasió de veure una de les millors exposicions de Guinovart , en la que el bon amic Paco Rodon va tenir molt a veure.

Però tornant al que ens ocupa hem de dir que a bon segur que Ester Galdon és la més dispersa de tots els participants en aquest col·lectiu "Qu4tre". Mentre que la resta es manté fidel a una idea primigènia al voltant de la qual estructura el seu discurs , el concepte axial de Galdon es troba en la seva força cromàtica que genera una pintura esencialment colorista sigui quin sigui el concepte que després desenvolupi plàsticament , que anirà des de l’abstracció fins a un cert apunt realista , abraçant la més ample diversitat de mirades.

Aquesta dispersió queda ben evident amb un seguit de treballs presentats. Uns treballs consistents en la individualitat però que en el conjunt semblen conformar una pròpia i personal col·lectiva. Un conjunt en el que destaca per damunt de tot una visió del seu poble estructurada en un concepte constructivista en el que l’equilibri de volums i colors determina una peça de gran intensitat i qualitat. Al seu costat la resta es mou amb dignitat personal però amb la manca d’un caràcter comú que defineixi conceptes i maneres d’entendre un art que s’endevina positiu però en el que fa falta centrar-se en molta més intensitat.

Esther Galdon evoca maneres i manifesta suficients vibracions com per apuntar-se al seu fer , però queda clar que cal depurar i començar a centrar el fer en un camí més personal i menys dispers que no pas el que ara ens ofereix.


dilluns, d’abril 16, 2012

QU4TRE. JOSEP MARIA JODAR







Si fa uns dies parlàvem de costum i tradició en el que pertoca a la mostra de punts de llibre , avui toca fer-ho d’una altra exposició que ja ha agafat embranzida en això de la permanència i sortosament sembla ja arrelada en la programació de cada temporada com ho és la mostra “Qu4tre” que si no vaig errat , per setè any ocupa l ‘espai de l’Ateneu en aquest estrany cocktail que converteix una mostra col·lectiva de quatre artistes , en un altre cocktail ben diferent de quatre mostres individuals sota un aixopluc comú.

Albert Llovet (Figueres. 1988) , Anna Alegre ( Terrassa. 1980 ), Esther Galdon ( Mataró.1974) i Josep Maria Jodar (Mataró. 1966), son els protagonistes d’aquesta exposició que manté la seva aposta primigènia per la diversitat creativa , en una mirada que vol ser fresca i nova , en contraposició a l’habitual adotzenament que presenten bona part de les exposicions que es realitzen en el decurs d’una temporada.

Una exposició que com cada any presenta diversitat en tot , inclosa com no la qualitat , però que mereix una bona visita i un anàlisi personalitzat que és que duren a terme en aquest i posteriors post.





No fa tant que hem tingut ocasió de parlar de Josep Maria Jodar , i a més fer-ho en termes absolutament elogiosos. Així s’ho va merèixer per l’exposició al Col·legi d’Aparelladors , però de manera molt més especial en la seva magnífica mostra que presentà al 2010 al Museu de Llavaneres , en la que va ser el seu salt definitiu a una consideració  d’artista madur i de qualitat.

Ara , l’artista ha escollit amb plena cura la sempre escassa desena d’obres que li permet l’exposició per que en certa manera serveixi com aquelles antigues “tesines” que els llicenciats havien de presentar per assolir el títol. Així ha volgut filar prim en una aposta contundent , afermada en la seva realitat compositiva i en un sentit especial de deixar petja, abans de fer avinent el seu desig de volar per altres contrades , plàsticament més atractives que no pas les de la seva ciutat.




Cada vegada més quant m’acosto a una obra de Josep Mª Jodar la meva ment plàstica el correlaciona amb el sempre magnífic treball de Hopper. Si el grandiós artista americà ens subjuga amb la inquietant solitud que sap impregnar als seus espais i principalment al seus personatges , Jodar canvia la direccionalitat del seu fer per traslladar-nos a la solitud més intensa dels nostres paisatges més propers als que descontextualitza i els situa en una mena d’estat d’hibernació, en el que essent tot viu i actiu els injecta una mena d’estat en el que el distanciament el resitua en un nou estadi.

La seva mental relació entre la costa del Maresme i la de California , l’ajuda a establir uns paràmetres mentals que serveixen per desvirtuar els paràmetres físics que tots tenim ben entesos per aconseguir en aquest buit del conscient , una situació subconscient que ens ofereixi i permeti una lectura ben diferent.

Ja sigui amb obres més íntimes i acollidores , ja sigui en els grans paisatges com el dels camps de conreu de Llavaneres o la seva desèrtica visió, Jodar entén perfectament que l’important es comunicar. Que sempre existeix un trompe l’oeil mental que resitua les imatges i les recol·loca en aquells quadrats prefixats de la nostra ment , en una retícula que sempre cal trencar.




La personal visió de Josep Mª Jodar composa així una magnífica exposició en la que la potència del seu concepte , ben recolzada en un domini tècnic perfectament escaient, estableix un conjunt de peces de tanta bellesa exterior, com força comunicativa , que alhora ha de fer-se sentir en la ment de qualsevol afeccionat a l’art que tingui una suficient amplitud de mires.

UN magnífic recull, el de Josep Mª Jodar , que mereix la major de les atencions en aquesta atractiva col·lectiva.

PS1.-




Una atenció que al menys en el dia de la inauguració no va ser suficient com per portar gent a la sala. De nou repeteixo, i no vull fer-me pesat -, que és una vergonya que els artistes locals no tinguin el costum d’acostar-se a les inauguracions que se celebren en la seva pròpia ciutat. Aquest oblit esdevé perversitat quan apareixen les veus de queixa de la poca atenció que té la plàstica en la nostra ciutat.

Amb tota la raó que existeix en aquesta queixa , que és molta , la mateixa es desnaturalitza davant la seva permanent absència.


diumenge, d’abril 15, 2012

EMÍLIA DE TORRES . DONA





El passat divendres i de la mà de la gent del Sant Lluc es va inaugurar a la sala del Col·legi d’Aparelladors , l’exposició en record i homenatge a Emília de Torres , de títol “Dona” , que servia alhora per presentar les peces donades per l’artista a l’Associació.

Lamentablement unes ineludibles , i ben satisfactòries , obligacions familiars  ( celebració del final de batxillerat de la meva filla petita ) em van impedir , no tan sols assistir a l’acte , ans també presentar-lo, tal i com era desig de la família en un gest que de nou agraeixo intensament. Per això va ser ahir quan vaig poder visitar l’exposició i en la solitud que donava els petit nucli de persones presents , gaudir amb tota intensitat d’aquesta gran artista que després de la seva mort, i tot sabent la seva edat, ens segueix encisant amb la frescor, potència i intensitat pictòrica de les seves obres.

 Una exposició que es presenta estructurada en tres eixos, un de majestàtic amb la figura femenina com a protagonista , i dos d’accessoris , un , amb  la donació a l`’Associació sant Lluc, i l’altre ,  amb un petit grup de bodegons. Tot en un conjunt que supura nivell per tots costats.

La dona , aquesta figura que tant privilegi manté en l’obra d’Emília de Torres, de nou senyoreja i domina la mostra , en un veritable mestratge de concepció artística i elaboració tècnica.
Conceptualment parlant , Emília de Torres en sap un niu en això de confegir equilibris conceptuals en les seves obres . La distribució d’espais i volums , l’equilibri entre els mateixos , la serenor establerta en una paleta de colors d’ampla varietat cromàtica que es descobreix en el primer terme , encara que sembli dispersa en la globalitat , crea una tensió plàstica a la que ajuda sens dubte el caràcter natural de les seves protagonistes femenines que , sempre lluny del paradigma estereotipat de la bellesa , se’ns mostren properes , com si d’un veïnatge es tractés , donant força natural a unes obres plàsticques destrament tractades i millor realitzades.

Olis, ceres o dibuixos. No importa la diversitat tècnica. És la força creativa la que enlaira el treball que resulta sempre agraït en la mirada exterior i enaltit en una mirada més analítica i interioritzada , que es rendeix indefectiblement ala qualitat del presentat , que per cert mai defuig de la bellesa natural com element.

Una bellesa que es mostra també intensa  en el petit conjunt de bodegons que formen el contrapunt de l’exposició. De nou el perfecte equilibri entre fons i formes ens mou al debat interior de la manera personal de creació de l’autora. Unes obres d’estructura fonamentada en la perfecció acadèmica , amb resolució final trencant totes les normes a la recerca d’una obligada llibertat que doni el to personal.

“Dona” és una magnífica exposició. És a més una exposició plenament actual, - fet que cal repetir i no cansar-se de fer-ho-, el que demostra encara més la gran qualitat conceptual i artística d’aquesta gran autora que fou Emília de Torres.

En els panegírics , els crítics sempre acabem caient en el tòpic de que els artistes mai moren ja que romanen entre nosaltres amb les seves obres. Avui hem de fer el mateix . La qualitat de l’obra d’Emília de Torres ens transporta a la joventut d’una artista principiant amb ganes d’obrir-se camí per la seva potència , intencionalitat i frescor. Tot en una lliçó impressionant de la que haurien de beure tots aquells que desitgem ser considerats com artistes.

Una  exposició d’obligada i detinguda visita que ens porta la força , sempre viva i actual, d’aquesta gran senyora de l’art que fou , l’Emília de Torres.

dissabte, d’abril 14, 2012

LA "FERIA DE ABRIL" A CATALUNYA






Fa un parell de dies que la Pilar Rahola escribia a questa columna( " A vueltas con la feria" ) en la seva habitual col·laboració a La Vanguardia.

Quan la Pilar no patina , que és sovint , sempre fa diana. Una columna molt recomenable de llegir , en especial per part de Xesco Gomar ( com a delegat de la Junta de Andalucia a Cataluña) i els espanyolistes que dominen en el PSC de Mataró, que com membres de les JSC han tingut a "la feria" un lloc habitual d'esbarjo i identificació natural del seu nacionalisme , que curiosament és el contraposat al catalanisme que figura en els pilars del partit al que pertanyen i diuen defensar (?).

Com que l'article val molt la pena , aquí el repordueixo

A vueltas con la feria

La feria es un montaje comercial para vender finos y chorizos con la excusa de unas cuantas palmas





Un año más ese gran listo llamado Francisco García Prieto ha conseguido que los políticos le hagan el besamanos. Besamanos con millones de euros, todo sea por el maridaje y el bla, bla, bla cultural. Y es así como, gracias a haberse apropiado del nombre de Andalucía, caerán 300.000 euros del erario público, que servirán para que unos cuantos hagan su negocio privado. Como ha sido siempre, porque la Feria de Abril nunca fue ese encuentro entre culturas que vende la corrección política, sino un montaje comercial para vender finos y chorizos, con la excusa de unas cuantas palmas.

La reducción simplista que la feria hace de la amplia cultura andaluza, caricaturizada en su aspecto más banal, debería haber frenado el entusiasmo político, cuyo interés debe dirigirse hacia proyectos con un poco de nivel. Pero como en Catalunya la palabra andaluz activa un paternalismo transversal acrítico, el que ha sabido patrimonializar el concepto se ha llevado el gato a su provechosa agua, y ahí están todos los políticos poniéndose en fila para palmear a la feria. El alcalde Trias ya la ha elogiado, no fuera caso, y el resto se pondrán a la cola.

Y será así como un año más Andalucía quedará reducida a cuatro tópicos sudados para que unos cuantos escogidos -escogidos por la dirección de la feria- puedan hacer negocio, ayudados con el dinero de todos.

Preguntas. La primera es sobre el maridaje. ¿Puede alguien explicarme qué suma de culturas se da en una feria que este año obligará a todas las casetas a llevar la bandera de Andalucía y que no hace, ni parece que hará, un solo gesto a la cultura catalana? ¿Esto es maridaje? Y encima la Generalitat, que no tiene ni un euro pongamos para sardanas o esbarts dansaires o cualquier otra expresión del país, los pondrá para consolidar la caricatura andaluza. Ya fuera para un montaje de Lorca, o para alguno de los grandes del flamenco, o para que Merche nos deleitara con su maravillosa voz..., pero ¿para esto? ¿300.000 euros de las arcas vacías de la Administración irán para folklorear el tópico andaluz y potenciar negocios privados? Pues ya que sólo habrá la bandera andaluza, oigan ustedes, que lo pague la Junta en exclusiva.

Segunda pregunta, ¿van a volver a permitir que vengan comparsas a insultar un poquito a los catalanes, como ya hicieron en el último festival de chirigotas de Catalunya? Porque antes de irse a Cádiz a enviarle cariños a Duran y al president Mas, ya habían hecho lo propio en nuestra propia casa y también con ayudita pública.

Y, finalmente, ¿alguien puede decirme qué tipo de maridaje es aquel donde una cultura aporta el dinero para que la otra se vaya de fiesta? Porque, que yo sepa, Catalunya ni existirá en la feria. En fin. La culpa no la tienen los listos que se aprovechan de lo andaluz, sino los tontos catalanes que siendo cornuts, aún pagan el fino, el insulto y el palmeo. ¡Pobre país!

divendres, d’abril 13, 2012

ESPAI D'ART. EDUARD NOVELLAS

ESPAI D’ART



Aquí teniu el darrer “ Espai d’Art” , amb una  entrevista que crec molt interessant amb l’Eduard Novellas que està exposant al Museu de Llavaneres.


MÉS MAR DE FONS




Han passat ja quinze dies d’ençà la inauguració de l’exposició “Mar de Fons” i tot el desgavell que la conforma segueix igual.

Lamentablement tots sabem que aquesta mostra de tercera ens l’haurem de menjar per més lamentable que sigui , però el que és del tot inadmissible i assoleix ja nivell d’insult a la plàstica i als artistes és que a hores d’ara  i malgrat les denúncies públiques i particulars , fetes a les més altes instàncies, tot el desgavell que l’envolta segueix exactament igual.

Les fitxes de Viquipèdia segueixen tan fresques , amb tot el gruix de lamentable informació que arrosseguen.

“Perecoll” ( Pere González Coll) , segueix essent per el Museu de la Ciutat el Sr. Pere Coll amb el que significa no tan sols d’estultícia ans també de menyspreu cap un creador de reconegut prestigi.

El facebook del Museu ha recuperat en forma de galeria a tot el ventall d’obres que han de ser votades. Quasi la totalitat de les fotografies de les mateixes no tenen la més mínima dignitat , i repeteixo la paraula dignitat , per ser exposades públicament en un element oficial d’una xarxa social. Una col·lecció de fotografies insultant al concepte de creació i art.

En el web municipal i en el seu apartat de cultura , l’exposició segueix sense aparèixer ( potser millor) i de fa ja uns quants dies la plana dedicada a Ca l’Arenas no està operativa.

Això sí., l’IMAC que darrerament porta a terme una tasca de comunicació prou positiva està adreçant informació amb tot el gruix d’enllaços d'hom que hagi parlat de la mostra , ja siguin elements oficials, mitjans de comunicació, webs empresarials, blogs d’associacions o privats. Curiosament totes les informacions son positives ja que parlen de l’experiència de la realitat augmentada , però cap d’elles parla per res de l’exposició en sí, del que hi ha i de la seva valoració.

Curiosament també sols hi ha enllaços a comentaris positius i en canvi s’obvien els comentaris crítics com els d’aquest blog , fet que a bon segur es repetirà amb el programa espai d’art que encapçala aquest post.


MANUEL CUSACHS, ANDREU ALFARO I LA NAU GAUDÍ




Ahir al vespre la Nau Gaudí de nou es va omplir per gaudir ( i mai tan ben dita l’expressió) de la magnífica conferència de Manuel Cusachs al voltant de l’obra d’Andreu Alfaro  en l’entorn del cicle “Els dijous de la Nau” que començat aquest any està assolint un important èxit que quasi un està per dir , està sorprenent a la pròpia empresa.

Si voleu saber com va anar la conferència , aquí va l’enllaç amb l’extensa informació de la mateixa publicada en el web municipal, una lectura que us recomano.

Però no sempre tot és joiós, i una vegada més hem de lamentar l’escasa presència d’artistes mataronins en l’acte. Evidentment que els veritables professionals hi eren tal com cal i atenent la lliçó del mestre , però lamentablement l’absència era generalitzada entre aquells a qui tant els agrada ser considerats com artistes, quan amb fets com aquest demostren la seva poca capacitat i desig de rebre lliçons d’aquell que pot per el seu nivell i mestratge. És a dir: D'artistes , res de res.

dimarts, d’abril 10, 2012

PUNTS DE LLIBRE





Quan una cosa es va repetint acaba essent un costum i amb el temps esdevé una tradició. M’agrada pensar que encara que tan sols començant , sembla haver-se establert un camí  en aquesta direcció amb l’exposició de Punts de Llibre que començà l’Associació Sant Lluc en la seva seu social i que de fa ja tres anys es duplica mitjançant la col·laboració de l’Espai Capgròs . Una duplicitat formal però no conceptual ja que en aquest darrer cas la temàtica és obligada , mentre que en la seu social  la temàtica és lliure.

Una llarga trentena d’autors han respost a la proposta de la gent del Sant Lluc, alguns amb una sola peça i d’altres multiplicant la seva col·laboració, confegint una magnífica exposició en la que “el drac” com a temàtica obligada , senyoreja per la sala de l’espai capgròs.




Uns autors que es nota han fet aposta de valent per el repte que significa no tan sols la temàtica unitària , ans el que és més complex , com son les reduïdes mides en que ha de desenvolupar el seu treball. Un treball que la gran majoria s’ha pres com un seriós divertimento, concepte que no és pas contradictori. Divertimento sí, ja que la aposta creativa intenta depassar els marges habitual del concepte creatiu de l’artista , i seriós també, ja que el treball és executat amb primor i rigor per a tal d’aconseguir unes obres absolutament dignes per aquell que les signe.

I a bon segur que aquí rau la gràcia i l’èxit de l’exposició. Com ja vaig dia en el moment de la inauguració, fen passada per l’obra exposada he de reconèixer que van ser forces les peces de les que vaig haver de mirar la signatura ja que l’aparença no les feia identificables amb l’autor.




Una exposició que podria quedar simplement amb el qualificatiu de distreta , però que és un quelcom més , és la demostració de l’ ambivalència dels nostres creadors que saben sortir ben  airosos d’aquests petits però interessants reptes . Una exposició que cal observar amb detall a la recerca de la peça atractiva ( que hi és ) que sigui més del gust del visitant.

( Les fotografies han estat manllevades del capgros.com i del blog de l’Associació Sant Lluc)  




dilluns, d’abril 09, 2012

VERGONYA ABSOLUTA



Acabo de visionar aquest vídeo , penjat per Joan Salicrú, de la processó del passat Dissabte Sant al meu barri.

No truqueu a urgències , no esteu flipats , ni fumats , ni esteu beguts ni veieu al·lucinacions. Membres de la legió desfilant en la Setmana Santa mataronina , amb tots els seus atributs , himne inclòs.

Del més vergonyós que he vist en els darrers temps. Soc anti processons de Setmana Santa ja que penso que no tenen res de religiós i sí un munt de connotacions d’uns temps passats en el social i religiós que no han de tornar mai.

Però el que no podia imaginar mai , és que a la meva ciutat s’arribaria a tal nivell de porqueria , amb la participació d’una sempre indesitjable i eliminable “Legión”.

No puc creure que això s’hagi fet sense que ningú en tingués coneixement. Essent així, com s’ha permès?.

Ara les explicacions son més obligades que mai. I evidentment també la depuració de responsabilitats.


MAR DE FONS . REFLEXIONS



Una setmana sense acostar-me al blog. Una setmana amb molta feina en els primers dies i de descans i relax en els darrers. Una setmana de Pasqua per carregar piles , que falta fa , per encarar amb forces els darrers mesos de la temporada , que feixucs es presenten.

Una setmana de pau i tranquil·litat que és la que desitjo hagi estat per a tots, però posats una altra vegada per feina , potser cal fer reflexions ben profundes , que en el que pertoca a l’art  implica establir positives discussions al voltant de Ca l’Arenas, l’element punyent en el món artístic mataroní.

La inauguració de “Mar de fons” ha deixat justament això en el camp plàstic mataroní. Cal dons fer anàlisi a font i analitzar punt a punt , tots els elements dels que disposem per intentar esmenar l’errada i no fer que Ca l’Arenas esdevingui encara més un element residual, un mort en vida , en la realitat artística mataronina.

En els meus anteriors post , he deixat ben clar tot el que penso al voltant d’aquesta disbauxada aposta. No incidiré per tant en els mateixos apunts , encara que penso que bo seria que el poder en fes alguna reflexió al respecte. Encara que tot això rau en l’accessori i la clau està en el fonamental, en l’eix al voltant del qual tot gira.

En Ramon Bassas , afeccionat impenitent a l’art , just abans de la inauguració de l’exposició, tot fent evident el seu anhel de poder gaudir de l’obra d’en Jaume Arenas ( l’artista invisible a la seva pròpia casa ) explicitava el seu  temor al fet de que tot l’anunci de la mostra estava estructurat al voltant de la novetat tecnològica de la realitat augmentada ( a l’hora de la veritat un veritable fiasco) i en canvi res es parlava del tema artístic que efectivament hauria de ser el veritable protagonista de la temporada.

Un apunt amb el que encertava de ple. L’IMAC ha apostat per un comunicador com a director i per tant és lògic que s’aposti més per la novetat tecnològica com element de ressonància ( de fet molts mitjans informatius se n’han fet ressò ) que no pas per la qualitat artística , i més quan aquesta s’ha evidenciat com  paupèrrima.

Amb aquesta exposició queda molt clar la nul·la aposta de l’IMAC per la plàstica. I no és opinió tan sols una opinió personal. Perecoll i Josep Mª Codina, per dir els noms de dos protagonistes de la mostra, sortien encesos de la mateixa. I dic aquests noms dons quasi no n’havien d’altres.

Per que un punt molt important a considerar hauria de ser l’enorme patacada de l’acte inaugural. Del món de l’art hi havia els artistes Perecoll. Duran, Fradera i Codina , que n’eren protagonistes a l’exposició. I havia Antoni Luis , del Sant Lluc, Pep Dardanyà, de Can Xalant ,  Ramon Manent dels Amics de Ca l’Arenas; Parés de Mataró, Josep Munné i a darrera hora va arribar Margarida March. Ningú més. La resta fins arribar a la cinquantena escassa d’assistents , públic d’allò que és diu “ entorn”.

És a dir. Després de molt de temps hivernada , la reinauguració de ca l’Arenas ni tan sols és capaç d’aplegar a una desena d’artistes. Ningú del Sant Lluc , ningú del Llimoner , ningú de l’ACM, ningú d’ enlloc. Potser per fer-s’ho mirar , i pensar que alguna cosa s’ha fet malament.

I aquí rau la clau de tot. Es pensarà , s’analitzarà, es reflexionarà ?. la resposta tots la tenim clara i és un NO rotund. Fer-ho implicaria deixar en suspens tot i recomençar el treball de nou. I  l’orgull de qui mana ho impedirà sempre. Però malgrat això cal llençar les preguntes al vol:

1.-Com és possible que de nou es caigui en el parany del tema axial, quan la seva inutilitat ha quedat demostrada ne les anteriors temporades.

2.-Com és possible que la mostra troncal tingui tan escassa qualitat , amb un domini tan aclaparador dels germans Arenas i una presència tan minsa del fons del Museu, amb el lamentable afegitó de que algunes peces repeteixen presència d’altres anys?.

Si es parla de milers de peces de tema marí, com és possible tan escassa selecció en el que pertoca a nombre i qualitat?

3.- Si la aposta d’enguany feia referència al tema tecnològic de la realitat augmentada. Com no es van fer proves abans i així s’estalviava la riota del fracàs de l’obra de Perecoll ( il·legible per el novedòs programa)?

4.- Si la aposta era tecnològica , com no es va preveure treballar en les fitxes dels artistes i estalviar-se el ridícul d’unes fitxes amb dades escasses , errònies, sense sentit , i amb detalls tan divertits com qualificar a un artista com a mataroní després d’afirmar que a nascut a Mataró ( dons que havia de ser , cubà? )  o batejar , sense cap mena de rubor, al reconegut artista “Perecoll” ( Pere González Coll) com a Sr Pere Coll i amés amb un recull de definicions que de ser certes l’aniquilaria com artista?.

5.- Com després d’haver comprovat el desgavell d’aquestes dades , amb queixes personals dels propis protagonistes , les mateixes es mantenen en la xarxa i l’única resposta és encongir-se d’espatlles i carregar la culpa als responsables informàtics?.

Com és possible que ningú sigui capaç tenir cap control de res?.

Com és possible que deu dies més tard , ningú s’hagi dirigit als artistes per intentar arranjar la situació i evitar que els mateixos facin el més espantós ridícul amb les seves fitxes de Viquipèdia?.

6.- Com és possible deixar en mans d’una associació una bona part de la temporada artística , sense dir-ho a ningú i sense passar per les aprovacions degudes , en aquest cas del Consell rector de l’IMAC, al que no s’ha informat de cap de les maners?.

I una vegada “descoberta” la flagrant irregularitat , com és possible que tot segueixi igual i no s’hagi , al menys , deixat en standby tan irregular situació?.

I així unes quantes preguntes més, que espero algú sigui capaç d’explicar públicament.


PS.-



El cert és que no espero respostes personals, però veig que algú del poder llegeix aquests comentaris, i com que la raó és evident i ell no té un pel de tonto, actua en conseqüència.

Així podem dir que encara que a la pàgina de Cultura del weeb municipal, segueix sense aparèixer notificació algun al respecte de l’exposició de Ca l’Arenas , sí que han bloquejat el weeb de l’esmentat lloc al que no es pot accedir de moment i per tant no apareix ja la referència de la mostra d’Art i guerra , acabada ja fa sis mesos.

Igualment hem de dir que si entreu al Facebook del Museu ja no apareix cap del centenar de fotografies que es van penjar per a tal de ser “votades” per ser escollides com a protagonistes de la propera exposició.

Totes aquelles fotografies indignes d’un museu per la seva manca més absoluta de qualitat han estat amagades , espero que per sempre.

Ara sols queden les lamentables fitxes de la Viquipèdia que espero siguin ben aviat posades a to, abans de que algun dels seus protagonistes actui , tal i com té intenció, amb l’interposició de la corresponent denúncia



PS2.-




Les imatges d’aquest post corresponen als grans oblidats de la mostra “Mar de fons” com ho son els artistes vilassarensc Pere Monserrat ( Vilassar de Mar) i Amadeu Casals ( VIlassar de Dalt) , els dos únics artistes del Maresme que juntament amb en Jaume Arenas , poden ser considerats veritables artistes de temes “marins" i que han estat marginats d’aquesta exposició, per més que d’en Pere Monserrat s’ofereixi un petit apunt.

Oblits tan flagrants , fruits del desconeixement més absolut de la realitat i la història plàstica més propera , per part dels professionals (?) que han organitzat la mostra , incideixen de manera més negativa encara , a la més que deficient valoració que mereix la mateixa.