VOYEURS

No fa quasi res ,- quan parlava de l’expo de gravat a la sala de la Presó- , que deia que la gran alegria dels visitants impenitents d’exposicions estava en trobar aquell petit tresor amagat que sempre significa una exposició que t’arriba a l’ànima quan ni tan sols ho esperaves. El cert és que a vegades passa temps i temps sense trobar-te amb aquest plaer inesperat , però sortosament ara , i en un espai de temps molt curt , m’ha passat dues vegades: Una , amb l’exposició de la Presó, i l’altra amb aquest “Voyeurs” amb la que Esther Aliu ens sorprèn en el seu intermitent espai expositiu “A-17”.

No he de negar que vaig acudir a l’exposició amb una certa prevenció, Per un costat , -el positiu- , confiava , i confio, en el concepte artístic d’Aliu , però la parrafada de la presentació a premsa, plena de tots els tòpics modals:

 (És un espai expositiu independent on presentem  a Mataró, projectes nous que acostin la realitat expositiva més centralitzada, al Maresme, col·laborant així a crear  circuits alternatius no tan sotmesos a les exigències comercials del mercat imperant i amb els quals s’estableixin diàlegs d’íntima complicitat entre artistes emergents o en vies d’emergència.  Volem donar especial protagonisme a les propostes contemporànies realitzades amb els mitjans d’expressió que  impliquen un contacte directe amb materials plàstics i a la utilització de processos artesanals per a la investigació de nous llenguatges.

El nostre objectiu és la promoció artística i la dinamització dels processos d’apropament de l’art contemporani menys mediatitzat, és a dir, a donar visibilitat a la base de l’iceberg  que no té tantes possibilitats d’arribar a la nostra ciutat per aquests mitjans, però que s’emmarca igualment en el panorama artístic del que forma part. Pretenem  col·laborar amb les polítiques culturals

municipals  i les  entitats presents a la ciutat en l’educació en el fet artístic i en la capacitat del pensament creatiu com a eina per a millorar el món. )",

convidava al pitjor, però  només obrir la porta i veure l’exposat , quedava ben palès que del que es tractava era simplement d’art , sense qualificatius de cap mena , fora de l’obligatori apunt lloatori per la seva qualitat

.

Així Sonia Pulido es recolza en allò que ella en diu pseudo - nostàlgia, per endinsar-se en un món peculiar , entre la realitat i l’engany , per caminar per uns verals en certa manera psicòtics , jugant a l’oferiment d’un món diferent i amable en l’aparença, però dur i cruel en la realitat amagada sota la superficialitat del seu llenguatge. ( imatge que encapçala el post).

Diego Mallo aposta per una formalitat més acadèmica , però pervertint el concepte tot capgirant l’escala de valors.

Els seus personatges , entre reals, esborronats i mecanitzats , ens presenten la deshumanització que patim, sotmesos en certa manera a una certa funcionalitat , social i professional, que ens coarta i aliena.

Una mirada freda però amb un bri d'esperança.

Craig Stewart ens ofereix , en l’aparença amable de la seva línia blanca , una crítica intensa de la solitud i la petitesa del esser humà. En la línia de la vinyeta periodística , el seu treball és intens , vibrant, reflexiu oi seductor.

Clara Nubiola, malgrat la seva evident qualitat , es potser la menys sorprenent. En el camí que per aquí va iniciar Aurora Altisent, ens ofereix unes agradables visions mataronines, en aquest equilibri compassat de l’agrupament de diverses realitats arquitectòniques locals.

Notario aposta sense embuts per un ambient kitsch , amb la publicitat com a protagonista.

Amb ella per bandera , l’artista subverteix els conceptes , juga a la ironia, aposta per la malla llet, es riu d’uns i altres , i conjuga una plàstica simple en l’aparença, rica en el concepte , d’una enorme càrrega que va molt més enllà del que podríem dir “simbolisme” per apuntar a una aposta de critica seriosa, mordaç i fins i tot cruel, de la realitat i el poder dels conceptes artístics.

Finalment Manuel Antonio Domínguez és el més complex dels artistes participants. Preocupat essencialment per l’home i el seu entorn personal, familiar , professional i social, que en bona part el capdisminueix , ens ofereix una mirada crítica gens críptica , davant la qual fàcil es sentir-se identificat.

Una mostra de gran qualitat, que cal visitar sense excuses. Una mostra que a més de la qualitat pròpia de l’exposat , serveix per trencar el tabú que signifiquen les dues paraules que conformen el genèric de l’exposició . És a dir : “Dibuix contemporani”.

Per un costat, “Dibuix” , element essencial tantes vegades menystingut i que ara despunta com el que és : Fonament, estructura, necessitat i culminació.

Per l’altre , contemporani, trencant le fals concepte encunyat per alguns interessats. Contemporani com fet en el temps, és a dir , ara mateix. I fet en la més ample diversitat de conceptes i desenvolupaments.

Una exposició magnífica que serveix de manera perfecte per acabar un any que esperem doni pas a un altre molt millor. Però mentre, acostar-se a Amàlia 17 ( "A-17")és una excel·lent pensada per acabar l’any.

EXPOSICIONS

No deixa de ser un fet curiós que les inauguracions d’exposicions no es realitzin com sembla el més escaient, és a dir repartides en decurs del temps, i en canvi succeeixi que s’amunteguin de manera sanglotada de forma periòdica. Caps de setmana deserts front a caps de setmana de gran activitat.

Però sigui com sigui el cert és que en aquests dies tenim un ventall més que interessant de mostres que us recomano intensament visitar.

Per començar crec que val la pena desplaçar-se a la veïna població de Sant Andreu de Llavaneres. Allà , el Museu Arxiu de Can Caralt segueix amb la seva exquisida programació i presenta ara les darreres obres del més que conegut , i sempre estimat,escultor mataroní Yago Vilamanyà.

Una vintena de peces de caire abstracte en aquest concepte que tant be treballa l’artista i que complementa amb la seva dualitat figurativa. Una teòrica esquizofrènia creativa que no és tal ja que la saviesa comunicativa de l’artista evita la contradicció i la converteix en complement.

Una mostra de la que en parlarem abastament que a bon segur demostrarà el nivell de saviesa que sempre ha demostrat aquest veterà creador.

Una  altra exposició que es preveu però que molt interessant és la que ens presenta a partir de demà l’espai “A17 Art Contemporani” , aquest indret expositiu que es troba al Carrer Amàlia 17 i està dirigir per Esther Aliu.

Segons predica la prèvia és una mostra en la que es presenta l’obra d’un seguit d’artistes que treballen a Mataró ( Aliu, Alís, Almeida, Codina, Cuyàs, Hortós, de la Hoz , Montlleó, Poch, Romero, Roncero  i ... punts suspensius que serveixen per afegir a Perecoll al que de nou equivoquen cognom i etiqueten com a Coll en aquesta errada que començà a Ca l’Arenas i que sembla ja estandarditzar-se ). Uns artistes però que poques vegades trobem junts en una mostra per la diversitat dels seus discursos. Un conjunt de retrats i autoretrats que il·lustren com veuen i com es veuen els artistes de Mataró.Tot plegat en un exercici poc habitual per la majoria d’ells. Que treballen altres temàtiques i fins i tot en obres de tècnica o factura diferent.

Una exposició molt recomanable que aconsellem de vell antuvi , no tan sols per la qualitat dels participants , ans també per la ductilitat de la mentora de la sala ( Esther Aliu ), artista de sensibilitat provada i de suficient criteri analític com per , essent com és gran defensora de l’art contemporani , saber perfectament separar el gra de la palla i fugir de tantes i tantes boutades que sota l’aixopluc de la contemporaneïtat  intenten fer colar gat per llebre.

Dues magnífiques exposicions a les que cal afegir d’altres que son una mica més lluny.

Per exemple es pot començar per Argentona i la mostra del concurs de cartells de la Festa del Càntir ,guanyat en aquesta edició per el premianenc Eloi Botey.

El cartell argentoní res té a veure amb per ex. el cartell de les Santes. L’exigència d’un concepte tipogràfic i la limitació Cromàtica degut a la limitació de tintes , porta el concurs cap el camp del disseny i enguany amb un resultat magnífic , malgrat el cromatisme groc que trenca la possibilitta de contrast. A bon segur que més espectacular en la samarreta ( servitud obligada en la festa ) que en el propi cartell presenta però un nivell alt de dignitat.

Dignitat creativa amb alta qualitat que és la que presenta el mataroní Antoni Lleonart presentant a la biblioteca l'Esqueller de Sant Pere de Torelló, la mostra “La llera del riu Ges”. Una mostra que explicita el retorn a la seva mirada més paisatgística , enfrontant-se en aquest cas la peculiaritat d’aquest riu Ges que domina els conreus del roma Cirvianum ,avui Torelló i la seva vall.

En altra nivell es mou l’Alberto Romero Gil que presenta des d’ahir els seus treballs a l’espai 2 de la sala Parés.

Res de nou a dir en aquest treball constant i afinat en la seva pròpia evolució. No ve d’ara i sí de quan ningú el coneixia , la meva admiració per el seu treball i la seva trajectòria, per més que pugui discrepar a vegades com va ser en el cas del retrat del naturalista Monserrat . Ara i aquí , per el que hem pogut veure en el seu catàleg , de nou incideix en els seus temes recurrents, convertits quasi en obsessions creatives , com és el cas de les composicions naturals i els seus paisatges peculiars.

Una exposició que caldrà visitar per afermar-nos encara més en el nivell qualitatiu d’aquest gran creador.

Exposicions i artistes mataronins , per arreu i amb qualitat. Un concepte que bé hauria de tenir en compte el poder mataroní de l’IMAC i deixar ja de menystenir-los  com fa actualment amb la seva despòtica i aniquil·ladora programació.

A-17

De manera que haurem de qualificar com de quasi clandestina , s’ha inaugurat a Mataró un altra espai d’art . Es tracta de "A-17”  que de la mà d’Esther Aliu obre les seves portes en el seu lloc de treball en l’ensenyament artístic , del que amb habilitat agafa les dades per batejar-lo, ja que es troba al carrer Amàlia 17. “A-17” un nom atractiu que a més ens porta reminiscències d’autopista amb el que comporta de trasllat , contacte amb altres indrets i cultures , i principalment comunicació .

Un espai que inicia el seu caminar amb una mostra a la que jo atorgaria més el qualificatiu de conjunta que no pas de col·lectiva, en la que hi prenen part a més de la mestressa de l’indret , els artistes Anna Carbonell, Dani Montlleó, Teresa Pera, Montse Pons, Ita Puig, Natàlia Rabert, Alex Reig i Gloria Safont-Tria.

I dic conjunta i no col·lectiva ja que en la mateixa no hi el garbuix de l’aigua barreig  i sí en canvi la divisió del conjunt de la galeria en petits espais propis en els que de manera independent cada artista sembla haver-se creat la seva “individual” personal , el que afavoreix la visita evitant les confusions i a més permet accentuar el caràcter divers del conjunt.

Un conjunt de bona qualitat , amb les diferències que hom hi trobarà , formades especialment pel gust personal de cadascun, i més especialment en aquest cas en que la diversitat dels conceptes “contemporanis” ( i empro aquesta paraula amb la que no hi combrego, com tampoc ho fa Aliu, tal i com em comentava en la llarga conversa que vàrem mantenir) és molt evident. Un conjunt en el que sortosament la plàstica hi té també lloc , - jo diria que amb el nivell més alt del presentat -, al costat del bon ventall de diversificació creativa que la contemporaneïtat comporta.

Una diversitat que en una exposició com aquesta , i per tant amb un clar component comercial, ens permet observar com en alguns casos es rebaixen i molt, les ínfules de lectures filosòfiques per oferir una mirada clarament esteticista , justament el gran “pecat” del que s’acusa des d’aquest cantó  creatiu als sempre repudiats plàstics convencionals.

Un espai i una exposició que cal visitar amb la seguretat de gaudir d’un conjunt de qualitat , especialment en el que pertoca a les positives sorpreses que venen de la mà de creadors desconeguts pels nostres verals.

Un espai expositiu que pot fer molt per la vida artística mataronina si sap conjugar amb ambició l’eclecticisme que sols pot portar-se endavant amb la qualitat per bandera.

Estic convençut que la intel·ligència d’Aliu ho farà possible.