EN L’ADEU A YAGO VILAMANYÀ

 

El passat dimecres quan la nit s’albirava m’arribà la notícia , trista i desabrida, de la mort de Yago Vilamanyà, l’escultor mataroní  representant de la darrera generació de gran artistes mataronins, encara que ell sempre m’havia remarcat que era fill de Ripoll i ciutadà de Mataró.

Fa tan sols unes poques setmanes em trucà per telèfon per preguntar-me com estava i vàrem parlar una mica fins que em deixà de cop i volta , tot dient-me que s’ofegava i havia de penjar. Li vaig respondre que ja ens trobaríem per la plaça de Santa Anna  on regnava amb el seu port d’intel·lectual i d’artista i a on l’havíem fet petar tantíssimes vegades, però ja no n’hi hauran més.

Vaig conèixer i intimar amb en Iago fa cincuanta anys quan treballava prop de la Ronda Bellavista amb l’Albert i la Rosa, dos ceramistes de Barcelona que feien peces d’alta ceràmica per decoració i que venien a les millors botigues del país. Allà en Yago, donava forma a les peces que després serien treballades per els ceramistes.

Allà vaig descobrir fa uns cinquanta anys la gran qualitat tècnica i formal que tenia Vilamanyà, capaç de generar a la perfecció un gerro, un cavall o qualsevol peça de caire clàssic i formal, alhora que  immediatament a posteriori, es llençava ferotge a un treball abstracte que em recordava a Boccioni o Brancusi , i vaig començar a descobrir l’artista i al filòsof que apareixia en l’interior d’un home altament capacitat per ser un gran artista. Les xerrades sobre art i conceptes artístics que vaig mantenir amb ell , segueixen a hores d’ara plenament vius en el meu interior.

Allà li vaig descobrir una obra  que sempre m’encisà i que he considerat com una peça de grandíssima qualitat. Mai la va exposar malgrat els meus esforços per que ho fes a Tempus Fugit, però s’hi va negar. Era un cap, potent, intens, gestual en la sobrietat, però alhora enormement autoritari. Li dèiem que era el cap d’en Mussolini. Sempre ho negà i mai ho vaig saber. Ara però m’agradaria que si encara està a casa seva sigui donada a un Museu que la valori , - per exemple el de Llavaneres-, per que és una obra magnífica que dona força i prestigi al seu autor.

El millor homenatge que li podem fer és acostar-nos a les quatre obres públiques que té a Mataró que a més representen diferents maneres d’actuar que impedeixen a qui no el conegui bé a una definició acurada del seu fer com a escultor.

Per un costat al Parc Municipal hi ha l’escultura homentage al seu pare, el músic Honorat Vilamanyà, culpable de que en Yago hagi estat un capgròs més. És aquest un homenatge formal, amb el bust d’un realisme profund i amb el concepte de l’eteri de la música dominant el global. Un homenatge escultòric de gran qualitat formal i anímica.

“La deessa de Rocafonda” és una escultura amb pedra d’Ulldecona (1984). Segons el web municipal és una escultura que representa un tors femení ajagut de grans proporcions. L’obra, de caràcter abstracte, defuig la representació realista de la figura humana i busca sintetitzar-la mitjançant l’ús de línies corbes i geomètriques. L’escultura es troba al damunt d’una peanya de ferro. 

A la Plaça de Sta Anna s’hi troba “Mataró Ciutat Pubilla de la sardana “ (2008). uscultura de bronze que representa una columna escapçada amb la representació, en la seva part inferior, de quatre sardanistes i de l’onatge del mar, en la columnata. És una escultura que sempre l’hem considerada escapçada ja que tenia una mida força superior però va anar essent escapçada per motius pressupostaris i va quedar en un monòlit empetitit i situat en un racó que no llueix gens.

Finalment hi ha el bust de l’homenatge a Josep Gomà que es troba a la Plaça davant del camp de futbol.

Un mostrari més aviat clàssic, amb l’excepció de la deessa de Rocafonda que n’és parella d’una escultura del mateix àmbit que realitzà per Santa Coloma de Gramenet.

Sota el títol de “YAGO VILAMANYÀ.  PASSIÓ PER L’ESCULTURA”  i la frase com encapçalament: “L’art és procurar estudiar-me a mi mateix” fa uns anys li vaig fer un reportatge entrevista que ara em plau recuperar per que crec que respon molt al seu tarannà.

En Yago Vilamanyà té un cap potent i molt ben moblat,“germànic” diu ell. Té també unes mans peculiars. Son unes mans gastades i endurides de tan treballar els materials que en elles prenen formes i volums escultòrics , però alhora son una mans acaronadores  que traspuen tendresa i amor a l’ofici , configurant així l’imprescindible deix tàctil que tota escultura comporta.

Fill de Ripoll i ciutadà de Mataró, que és com ell mateix es defineix , estava destinat a ser artista , encara que sols fos per raons genètiques , essent com és fill de músic i poetessa.

El seus treballs amb Josep Viladomat i principalment amb Llorenç Cairó , de qui es considera deixeble , li generen uns conceptes escultòrics que desenvolupa en plenitud. “No soc , ni vull ser, un escultor definit com a clàssic o modern. Per a mi l’escultura és una recerca constant del món interior i necessito que flueixi aquest aspecte intimista , en unes obres que han de ser llegibles per tothom. Per això estic orgullós que el “Monument a la sardana” de la Pça Sta Anna sigui l’escultura més dibuixada de la ciutat. I a bon segur , la més “tocada”.

Davant de la seva sèrie d’escultures definides com “orgàniques” ens diu: “He observat una pedra del camp, un tronc d’arbre, un cargol de mar, un os ...,  les transformo tot cercant el món arquitectònic de la forma. No vull renunciar de cap manera a la figuració, però aquesta no sempre ha de ser explícita. Picasso no va renunciar a res.”

En Yago Vilamanyà defensa aferrissadament aquesta ambivalència que conviu amb ell en el decurs de tota la seva carrera. “ El que passa és que la figuració sempre es considera com a concepte i no com interpretació. Llavors la diferència amb el món abstractiu és fa molt gran, dons cada individu té el seu genoma artístic particular . Per això ara no parteixo de les formes per fer-ne abstracció. Ara ho faig al revés. Parteixo de la reinterpretació de les formes vives. Per no dir que intento anar més enllà: Vull reinterpretar les coses”.

Un concepte que s’evidencia amb una  aposta per el que podríem definir com  “abstracció figurativa”,  amb unes obres  en les que l’accent està en la forma com a eix comunicador , deixant a l’abast de cada visitant  la lectura personalitzada , que en alguns casos anirà per camins més referencials, mentre que per altres la força estarà en l’estructura espaial destrament generada.

 “ Hi ha artistes  locals , comarcals, nacionals, internacionals i de Sotheby’s . ( Aquests  generalment quan ja s’han mort) . Ni sé , ni vull saber en quin nivell estic . Per mi triomfar en l’art és sobreviure de l’art. I ho faig. A més, si les meves obres produeixen una comunicació artística, que més puc demanar?. Per que per a mi l’art és procurar-me estudiar a mi mateix. I en aquest camí son sincer fins l’absolut”.

Una sinceritat en la diversitat que podem refondre tot confrontant dues de les seves escultures públiques a Mataró, com ho son les de les places de Joan XXIII i de Sta Anna. Una confrontació resolta amb nota per un artista amb lloc destacat en el nostre Parnàs artístic més proper.

 

Ara , en el moment de l’adeu definitiu, bé estaria apropar-nos a les seves escultures públiques que hi ha a la ciutat per dipositar-hi un mirada de record i admiració que estem segur li arribarà allà on sigui.

Adeu Yago. Que el camí et sigui propici.

 

ASSEYEZ-VOUS MADAME NICOTINE. ( J.M.CALLEJA & YAGO VILAMANYÀ )

Estic convençut que de realitzar-se una enquesta entre gent afeccionada a l’art en la que la pregunta fos: Quin és l’artista més internacional de la nostra ciutat? , les respostes serien absolutament variades però ben poques donarien el nom de Josep Manuel Calleja.

Potser succeiria això ja que malgrat que la seva participació creativa s’ha estès no sols per tot el nostre país i la resta de l’estat , ans també ha anat deixant petja per els indrets més diversos dels cinc continents, el fet de conrear allò que podríem definir com a “ poesia visual”, i així tots ens entenem, el col·loca en la sempre difícil frontissa de fàcil indefinició entre art , literatura poètica visual, instal·lació etc.

J.M.Calleja , a més de les seves experiències personals té la gran virtut de parir idees ben aprofitables i saber-les desenvolupar engrescant a qui faci falta.  Amb C.A.P.SA per bandera i des de experiències històriques tan diverses com importants ( propostes conceptuals a la platja , Per Matar-ho, Rosa – Rosae ...) fins a la més propera de 09.09.09 , ha sabut sempre ser l’aglutinador d’unes proposicions amb el concepte com eix i l’acció plàstica o conceptual com a resultat.

Avui J.M.Calleja s’aparella amb Yago Vilamanyà per presentar a l’Ateneu , conjuntament i de manera associada, una mirada polièdrica al voltant del tabac , aquest element  que forma part de manera intensa en la vida d’un d’ells ( en Yago) i que en canvi passa de costat per la de l’altre ( en Josep Manuel), però amb tant de pes en la societat que ens / els envolta que permet tota mena de capgirells intel·ligents que en permetin una reflexió creativa, artística ,cínica , mordaç,  lúdica o festiva , o potser no tant.

Una reflexió essencialment intel·ligent. Recolzada en el domini tècnic dels protagonistes ( cadascun en la seva especialitat) el duet creador va desgranant la seva mirada fent homenatge de pas, des d’artistes com Brossa ( sempre present quan es parla d’aquet tipus d’art) , Villèlia o el cinema, en aquest esquer incisiu que obliga a l’espectador a inquirir-se a si mateix al voltant de la proposta que se li ofereix , ja sigui per desxifrar-ne les claus , ja sigui per gaudir-ne encara més tot donant-li la volta per fer uns muntatges mentals encara més personals.

M’he divertit molt veient l’exposició. Ho he fet intentant acabar el sudoku mental que Calleja i Vilamanyà ens ofereixen i en aquesta diversió he anat comprenent encara més el per que en Yago és un artista amb tota consideració , i en Josep Manuel és aquell creador que des del seu reducte mataroní s’escampa per arreu del món.

Una interessant mostra que us recomano amb tot plaer.

( En homenatge a la mateixa he intentat escriure el post tot fent unes calades a la cigarreta , però no ha pogut ser . està clar que Madame Nicotine no té res a fer amb mi )

DIÀSPORA

En aquests propers dies i en les properes setmanes, un bon grapat d’artistes mataronins seran actualitat per les seves exposicions en diferents indrets del nostre país i de fronteres més enllà.

Per alguns el camí serà curt com per ex, Yago Vilamanyà que presenta la seva exposició “Retorn” al Museu del Càntir d’ Argentona , o en Pere M. Brasó que en el proper mes de març presentarà les seves darreres realitzacions al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

 Per altres la proximitat d’una exposició a inaugurar en els propers dies a la sempre agradable sala l’Arcada de Blanes ha des er el preludi i preparatiu per una posterior exposició a la sempre exigent Ginebra, com és el cas d’Albert Alís.

Marta Duran per altre costat exposa en aquest mes de març en el Barclyas Bank , a París, en la sempre emblemàtica Avinguda de l’Òpera . Mentre , Perecoll i Marc Prat , a duo fan les alemanyes exposant a la galeria Kunst Kontor de la ciutat de Wiesbaden, ciutat de quasi tres cents mil habitants propera a Frankfurt.

 I anant més enllà , Joan Poch i Camil Giralt  fan les Amèriques i es presenten a la fira Internacional d’Art de Bolivia , la primera que es celebra en aquell país sota l’aixopluc del Ministeri de Cultura. Una experiència a la que potser s’hi afegirà algun altre artista mataroní.

Amb vol llar o vol curt els artistes mataronins han entès perfectament que cal volar. Que un no es pot quedar en el petit reducte localista i menys amb les poques possibilitats comercials i expositives , després de la quasi desaparició de la Caixa Laietana i amb la postura pública que dona totalment l’esquena als artistes plàstics.

Fan molt bé de llançar-se a l’experiència i l’aventura , fet que recolzem del tot, amb la certesa que de la seva qualitat en poden sortir resultats ben positius.

I com que parlem de la seva qualitat la pregunta surt immediata. Si son acceptats en aquests diversos espais , tots ells de reconeguda solvència, com és possible que no puguin exposar el la sala d’exposicions municipal de la seva pròpia ciutat?.

Una pregunta amb resposta difícil. Per això mentre els responsables se la pensen nosaltres seguim amb la cantarella :

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. 

Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 

Mataró no es mereix els tècnics artístics públics que avui per avui , i de fa temps, manen a la ciutat.

YAGO VILAMANYÀ

L'exposició que està realitzant el bon amic , en Yago Vilamanyà, a les sales de Can Caralt , el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres , em dona pas a aquest post que podríem considerar monogràfic.

Per un cantó tenim l'entrevista que ocupa el darrer Espai d'Art de m1tv , i per l'altre , l'escrit que inicia la meva col·laboració al setmanari set30maresme. Una col·laboració d'aparició irregular en el temps, és a dir , quan hi hagi raó per fer-la, i  en la que sota el títol de "Art a contrallum" intentarem oferir una mirada artística, més personalitzada entre l'autor i el comentarista .

YAGO VILAMANYÀ.  PASSIÓ PER L’ESCULTURA

“L’art és procurar estudiar-me a mi mateix”

 En Yago Vilamanyà té un cap potent i molt ben moblat, “germànic” diu ell. Té també unes mans peculiars. Son unes mans gastades i endurides de tan treballar els materials que en elles prenen formes i volums escultòrics , però alhora son una mans acaronadores  que traspuen tendresa i amor a l’ofici , configurant així l’imprescindible deix tàctil que tota escultura comporta.

Fill de Ripoll i ciutadà de Mataró, que és com ell mateix es defineix , estava destinat a ser artista , encara que sols fos per raons genètiques , essent com és fill de músic i poetessa.

El seus treballs amb Josep Viladomat i principalment amb Llorenç Cairó , de qui es considera deixeble , li generen uns conceptes escultòrics que desenvolupa en plenitud. “No soc , ni vull ser, un escultor definit com a clàssic o modern. Per a mi l’escultura és una recerca constant del món interior i necessito que flueixi aquest aspecte intimista , en unes obres que han de ser llegibles per tothom. Per això estic orgullós que el “Monument a la sardana” de la Pça Sta Anna sigui l’escultura més dibuixada de la ciutat. I a bon segur , la més “tocada”.

Ara , a Can Caralt de Llavaneres presenta una vintena d’escultures definides com “orgàniques” . “He observat una pedra del camp, un tronc d’arbre, un cargol de mar, un os ...,  les transformo tot cercant el món arquitectònic de la forma. No vull renunciar de cap manera a la figuració, però aquesta no sempre ha de ser explícita. Picasso no va renunciar a res.”

En Yago Vilamanyà defensa aferrissadament aquesta ambivalència que conviu amb ell en el decurs de tota la seva carrera. “ El que passa és que la figuració sempre es considera com a concepte i no com interpretació. Llavors la diferència amb el món abstractiu és fa molt gran, dons cada individu té el seu genoma artístic particular . Per això ara no parteixo de les formes per fer-ne abstracció. Ara ho faig al revés. Parteixo de la reinterpretació de les formes vives. Per no dir que intento anar més enllà: Vull reinterpretar les coses”.

Un concepte que s’evidencia en aquesta exposició, amb una  aposta per el que podríem definir com  “abstracció figurativa”,  amb unes obres  en les que l’accent està en la forma com a eix comunicador , deixant a l’abast de cada visitant  la lectura personalitzada , que en alguns casos anirà per camins més referencials, mentre que per altres la força estarà en l’estructura espaial destrament generada.

Una exposició que és un pas més , i ben potent , en la densa carrera de l’artista. “ Hi ha artistes  locals , comarcals, nacionals, internacionals i de Sotheby’s . ( Aquests  generalment quan ja s’han mort) . Ni sé , ni vull saber en quin nivell estic . Per mi triomfar en l’art és sobreviure de l’art. I ho faig. A més, si les meves obres produeixen una comunicació artística, que més puc demanar?. Per que per a mi l’art és procurar-me estudiar a mi mateix. I en aquest camí son sincer fins l’absolut”.

Una sinceritat en la diversitat que podem refondre tot confrontant dues de les seves escultures públiques a Mataró, com ho son les de les places de Joan XXIII i de Sta Anna. Una confrontació resolta amb nota per un artista amb lloc destacat en el nostre Parnàs artístic més proper.

Yago Vilamanyà. “Escultures”.

Fins el 27 de maig de 2012.
Museu Arxiu “Can Caralt”. Sant Andreu de Llavaneres .

PS.- Les imatges fotogràfiques , tant de l'escrit com del programa televisu , son gentilesa del Museu Arxiu de Llavaneres.

EL PODER DE LA FORMA. YAGO VILAMANYÀ

Les dificultats habituals que comporta l’escultura en els conceptes de creació i venda ha fet que d’un anys ençà l’obra d’un escultor està més llençada vers l’obra pública que no pas l’exposició individual. Potser per això que feia molt de temps , potser massa , que no gaudíem d’una exposició “pura” d’escultura com la que el bon escultor que és en Yago Vilamanyà  ens ofereix  ara en plenitud en l’espai expositiu de Can Caralt a Sant Andreu de Llavaneres.

Yago Vilamanyà és un rara avis en això de l’escultura ja que domina , i amb encert , els dos conceptes , que per més antitètics que siguin son els fonamentals en la creació , com son l’abstracció i la figuració. 

Tècnicament irreprotxable i conceptualment àgil i hàbil, aposta en aquesta ocasió per el que podríem dir l’abstracció figurativa , en una bona exposició  en la que la vintena de peces presentades aposten per la forma com element matriu i eix comunicador , deixant a l’abast de cada visitant  la lectura de les mateixes , que en alguns casos anirà per camins més referencials, mentre que per altres la força estarà en l’estructura espaial destrament generada.

Encerta , com no podia ser d’altra manera , en Josep Puig i Pla en l’escrit de presentació del catàleg tot definint el treball de l’autor com d’escultura “orgànica” en aquest treball insinuant “ a formes de cossos i éssers vivents ; a pedres i a terra” , però jo hi afegiria que Vilamanyà vol anar una mica més enllà.

Així en tota l’exposició està present la recerca del concepte més essencial de l’escultura que no és cap altre que el volum erigit com a eix central , però també la recuperació del massa oblidat concepte tàctil que ha de comportar sempre la bona escultura , i que en aquest cas arriba del tot llaminer en els adients acabats a les seves terra cuites , que assoleixen estadis de referència, molt agraïts visualment i ben remarcables en el sentit estètic i creatiu.

Vilamanyà aposta així per una escultura viva i activa . Sense entrar mai en la figuració estricte , en la que amb tanta saviesa sap moure’s , ara ens mostra com la mateixa es pot intuir en el joc d’una abstracció encaixada i exacta , en la que l’equilibri formal i estructural dona forma i pes a unes peces que mostren allò que hom podia intuir , i que els vells coneixedors sabíem de fa temps, que no és altra cosa que Yago Vilamanyà és un gran artista d’ofici (tècnica) i de benefici ( creació).

Per si algú ho dubtava , aquí està aquesta exposició que us recomanem amb tot plaer.

Yago Vilamanyà . escultures

Del 27 d’abril al 27 de maig de 2012
Can Caralt. Museu Arxiu de Llavaneres.

( Les fotografies son les del catàleg i son de Manuel Contreras )

EXPOSICIONS

No deixa de ser un fet curiós que les inauguracions d’exposicions no es realitzin com sembla el més escaient, és a dir repartides en decurs del temps, i en canvi succeeixi que s’amunteguin de manera sanglotada de forma periòdica. Caps de setmana deserts front a caps de setmana de gran activitat.

Però sigui com sigui el cert és que en aquests dies tenim un ventall més que interessant de mostres que us recomano intensament visitar.

Per començar crec que val la pena desplaçar-se a la veïna població de Sant Andreu de Llavaneres. Allà , el Museu Arxiu de Can Caralt segueix amb la seva exquisida programació i presenta ara les darreres obres del més que conegut , i sempre estimat,escultor mataroní Yago Vilamanyà.

Una vintena de peces de caire abstracte en aquest concepte que tant be treballa l’artista i que complementa amb la seva dualitat figurativa. Una teòrica esquizofrènia creativa que no és tal ja que la saviesa comunicativa de l’artista evita la contradicció i la converteix en complement.

Una mostra de la que en parlarem abastament que a bon segur demostrarà el nivell de saviesa que sempre ha demostrat aquest veterà creador.

Una  altra exposició que es preveu però que molt interessant és la que ens presenta a partir de demà l’espai “A17 Art Contemporani” , aquest indret expositiu que es troba al Carrer Amàlia 17 i està dirigir per Esther Aliu.

Segons predica la prèvia és una mostra en la que es presenta l’obra d’un seguit d’artistes que treballen a Mataró ( Aliu, Alís, Almeida, Codina, Cuyàs, Hortós, de la Hoz , Montlleó, Poch, Romero, Roncero  i ... punts suspensius que serveixen per afegir a Perecoll al que de nou equivoquen cognom i etiqueten com a Coll en aquesta errada que començà a Ca l’Arenas i que sembla ja estandarditzar-se ). Uns artistes però que poques vegades trobem junts en una mostra per la diversitat dels seus discursos. Un conjunt de retrats i autoretrats que il·lustren com veuen i com es veuen els artistes de Mataró.Tot plegat en un exercici poc habitual per la majoria d’ells. Que treballen altres temàtiques i fins i tot en obres de tècnica o factura diferent.

Una exposició molt recomanable que aconsellem de vell antuvi , no tan sols per la qualitat dels participants , ans també per la ductilitat de la mentora de la sala ( Esther Aliu ), artista de sensibilitat provada i de suficient criteri analític com per , essent com és gran defensora de l’art contemporani , saber perfectament separar el gra de la palla i fugir de tantes i tantes boutades que sota l’aixopluc de la contemporaneïtat  intenten fer colar gat per llebre.

Dues magnífiques exposicions a les que cal afegir d’altres que son una mica més lluny.

Per exemple es pot començar per Argentona i la mostra del concurs de cartells de la Festa del Càntir ,guanyat en aquesta edició per el premianenc Eloi Botey.

El cartell argentoní res té a veure amb per ex. el cartell de les Santes. L’exigència d’un concepte tipogràfic i la limitació Cromàtica degut a la limitació de tintes , porta el concurs cap el camp del disseny i enguany amb un resultat magnífic , malgrat el cromatisme groc que trenca la possibilitta de contrast. A bon segur que més espectacular en la samarreta ( servitud obligada en la festa ) que en el propi cartell presenta però un nivell alt de dignitat.

Dignitat creativa amb alta qualitat que és la que presenta el mataroní Antoni Lleonart presentant a la biblioteca l'Esqueller de Sant Pere de Torelló, la mostra “La llera del riu Ges”. Una mostra que explicita el retorn a la seva mirada més paisatgística , enfrontant-se en aquest cas la peculiaritat d’aquest riu Ges que domina els conreus del roma Cirvianum ,avui Torelló i la seva vall.

En altra nivell es mou l’Alberto Romero Gil que presenta des d’ahir els seus treballs a l’espai 2 de la sala Parés.

Res de nou a dir en aquest treball constant i afinat en la seva pròpia evolució. No ve d’ara i sí de quan ningú el coneixia , la meva admiració per el seu treball i la seva trajectòria, per més que pugui discrepar a vegades com va ser en el cas del retrat del naturalista Monserrat . Ara i aquí , per el que hem pogut veure en el seu catàleg , de nou incideix en els seus temes recurrents, convertits quasi en obsessions creatives , com és el cas de les composicions naturals i els seus paisatges peculiars.

Una exposició que caldrà visitar per afermar-nos encara més en el nivell qualitatiu d’aquest gran creador.

Exposicions i artistes mataronins , per arreu i amb qualitat. Un concepte que bé hauria de tenir en compte el poder mataroní de l’IMAC i deixar ja de menystenir-los  com fa actualment amb la seva despòtica i aniquil·ladora programació.

ARPEGIS


Si ens llencem a fer un llistat d’aquells artistes mataronins que en podríem considerar com “històrics” , entenen com a tals a aquells que son artistes de sempre , de quan ser artista era encara més una heroïcitat , està clar que apareixeran els noms de Cusachs, Parés , Perecoll, Jordà … i Yago Vilamanyà, aquest artista del Ripollès , esdevingut mataroní de fa tants anys que és ja com si en fos de soca-rel.

Malgrat això i la seva llarga carrera , el fet de ser avar en les exposicions ,- ja sabem que exposar escultura és més que complex -, fa que el seu treball no sigui conegut i reconegut com mereixeria per la seva vàlua. Una vàlua demostrada principalment en el seu caminar escultòric on és capaç de desenvolupar el més ampla ventall de conceptes que va des del realisme i la figuració, camp que domina a la perfecció, fins a l’escultura més conceptual , caminant entre mig per totes les vessants que ens puguem imaginar. Un caminar escultòric que no li ha fet oblidar mai el dibuix i la pintura , de la que ara ens ofereix una magnífica mostra a l’espai Capgròs.

Yago Vilamanyà ha batejat la mostra amb el títol de ”Arpegis” , nom de clara identitat musical a bon segur en homenatge familiar. Un nom escollit amb tot encert ja que l’obra presentada concorda perfectament amb les dues definicions de la paraula: Disposició successiva dels sons d’un acord. Successió de sons disjunts.



Yago , sense pors i alhora sens embuts , es nota que ha gaudit , i molt, en la realització d’aquestes peces en les que a modus d’escriptura automàtica , com ell mateix ho defineix , ha anat expressant la reinterpretació d’elements externs passats pel sedàs de la seva sensibilitat.

Amb habilitat , Yago Vilamanyà salta des de la imatge figurativa traçada amb sensualitat fins a l’abstracció més gestual, en la que es desferma per conjugar amb tota gosadia per una paleta cromàtica ben contrastada que dona joc a una pinzellada que va del traç ampla per marcar eixos i distribuir espais, fins a la finesa en la recerca de l’apunt , del detall que podria passar desapercebut però que queda enaltit en qualsevol mirada aprofundida.

Vilamanya en aquests arpegis , esdevé solista de jazz que improvisa deixant anar la seva saviesa creativa , ben coneixedor que en ella no hi haurà ni la nota fora de to, ni el desacord que deslligui tot el conjunt , conformant així una exposició exquisida que a bon segur sorprendrà a més d’un , com potser en algun cas ha sorprès al propi artista , i que ens fa avinent la qualitat d’un artista complert més enllà de l’escultura que li ha donat merescut coneixement.

Una exposició, aquesta de l’espai Capgròs que és una agradable sorpresa que hem de recomanar amb tot plaer.

Yago Vilamanyà. “Arpegis”.
Espai Capgròs .Del 29 d’Abril al 26 de Maig de 2010

NO HO ENTENC

Avui s’ha celebrat a Mataró la XV edició de la Fira d’Art. Tots sabem el que és una fira d’art , el seu paper i el nivell general dels seus artistes , és a dir un espai perfectament idoni per a molts creadors mataronins que justament estan en la mitja qualitativa i que tindrien en la fira ( aquesta i d’altres ) un bon espai per presentar els seus treballs , veure la resposta del públic, i fins i tot i si s’escau , vendre algunes de les seves obres.

Dons bé , m’he passejat per la fira i si no se m’ha passat algú per alt, no he vist a cap artista de la nostra ciutat , ni tan sols aquells que si son presents habitualment en altres contrades. I sincerament penso que és un absolut error.

Ho és més encara ja que estic convençut que la gran majoria no assisteixen a la mateixa per que se’n donen de menys. Creuen , il•lusos ells, que exposar en aquestes fires és com tenir parada al mercadillo, quan ells son de botiga i ben parada. Prefereixen exposar a indrets com la sala del Carrer Sant Josep ,vàlida sols per contentar l’ego davant amics i coneguts , però sense que ningú més entri a visitar l’exposició, que passar l’examen d’un públic variat que els pugui “castigar” amb la seva indiferència.

Quan son tantes les vegades que aquests artistes , als que cal considerar “afeccionats” , en el millor sentit de la paraula , demanen a crits uns espais per exposar , bé valdria retopar-los tot dient-los que “fer el carrer” en aquest cas és una magnífica possibilitat que no haurien de desaprofitar com ho estan fent ara de manera ben miserable.

"LA BELLE E.P.O.C. " a TV3

L'exposició d'en Pepe Novellas que s'està celebrant al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres va ser noticia cultural de cloenda el passat divendres al telenotícies comarques de TV3.

Si voleu, podeu recuperar l'emissió a l'espai del weeb de TV3 , "televisió a la carta", i cercant l'esmentat telenotícies. Arrossegant el cursor fins quasi el final podreu veure la magnífica filmació que ha portat per arreu del país la qualitat dels seus impactants treballs.

VETERANS

Sabedor abastament que demà al vespre ningú llegirà cap blog ni n’escriurà cap paraula que no sigui referent al Barça i com que un té el costum d’escriure aquestes quatre lletres en acabar de sopar i com a digestió ( descarrega d’adrenalina en diuen alguns ) i que per tant demà suposo que enfebri’t per l’emoció de l’èxit estaré assaborint “El Vestidor” i fent zaping d’emissora en emissora per escoltar les declaracions ( de l’altra cara de la moneda , millor no mentar a la bicha ) , aprofito avui per recomanar-vos que us apunteu a la vostra agenda dues exposicions de dos grans artistes “veterans” , - si és que en això de l’art l’edat té alguna importància , que no la té- , com son en Yago Vilamanyà i en Santi Estrany , a qui curiosament de jove els amics més íntims anomenaven també Yago.



En Yago Vilamanyà presenta a partir de dijous ( 19.30 hores) i a l’Espai Capgròs una vintena d’obres pictòriques que ha aplegat sota el sonor i muscial títol de “Arpegis” . Una exposició definida per ell mateix com intimista, amb una doble vessant. Per una part la reinterpretació d’elements externs passats completament pel sedàs del propi creador i per l’altra exposar el seu mon intern , les idees que brollen dedins , sense saber-ne exactament el motiu.

Una exposició molt interessant que ens ofereix la cara pictòrica d’en Yago, una cara massa vegades amagada i que us puc ben assegurar que és de gran qualitat.

L’altra exposició és la que sota el títol de “Santi Estrany. Recorregut vital” ens presenta una mena d’antològica del fer d’aquest altra gran artista. L’exposició s’inaugura a Can Palauet el proper 30 d’Abril a les 20.00 hores i un , encara que té per costum no assistir a les inauguracions de l’IMAC ( higiene obliga ) , és obvi que no pot faltar en aquest obligat recordatori a una trajectòria tan intensa com la duta a terme per en SantiEestrany, home i artista al que aprecio en el que val , que és molt, i del que em sento orgullós de ser-ne amic , com ho demostrà amb l’obsequi d’un particularitzat ex-libris familiar.

Un ex-libris en el que s’apleguen els nostres oficis i les nostres passions. En el meu cas, la meva feina professional amb el microscopi , eina diària al que acarono durant tota la jornada laboral, i la passió, l’arlequí picassià que es trova a la platina, al que "analitzo" ( crítica) . Per part d’ella , el seu ofici ( psicologia ) representada per la seva lletra en l’alfabet grec , i la seva passió ( el cinema ) amb el dentat que limita la peça establerta com a fotograma.

Una peça entranyable que m’estimo molt , i que conforma una d’aquelles coses que et fan content d’haver-te dedicat a la tasca de crític i poder gaudir de l’amistat de tan grans persones i artistes , com ho és en Santi Estrany.

Una exposició que caldrà visitar obligatòriament.