“NULLA DIES SINE LINEA”.- PERE FRADERA. MUSEU DE MATARO

Aquest dimecres s‘inaugurà al Museu de Mataró el darrer projecte artístic de Pere Fradera que sota el títol de “Nulla Dies Sine Linea”  consta de 22 treballs dibuixístics amb els que ens ofereix una mirada, que semblant distant per la fredor asèptica de la seva realització, omple de vida 22 edificis emblemàtics de Mataró   que assoleixen en les seves mans un protagonisme especial quan per els ciutadans l’havien perdut en la quotidianitat de trobar-los en cada passejada que realitzem per la ciutat.

Com molt bé explica Carlos Cudeiro en l’escrit de presentació de la mostra, “ el dibuix, molt més que la fotografia, continua essent imprescindible per entendre la realitat ja que és com un matxet esmolat que ens allibera la visió de tot allò que no contribueix a fer que la representació sigui comprensible”.

I justament això és el que amb tota la seva habilitat i sapiència, que es molta, Pere Fradera empra per confegir una mostra silent en l’aparença, però plena de vida que ens omple de sana curiositat per anar descobrint en el treball, les mil i una imatges que tots nosaltres tenim dels edificis que en son protagonistes. I a més a més, provocant la incitació a redescobrir-los sota el paraigües de la seva mirada.

Els 22 edificis triats, ens passegen per els edificis civils i religiosos més emblemàtics de la ciutat. Des de l’Ajuntament a Santa Maria, passant per la Presó o l’Escorxador, sense obviar la Nau Gaudí la casa Coll i Regàs o ca l’Arenas, o la casa Capell, la casa de Beneficència o el Mercat del Rengle. En tots ells la perfecció de la reproducció visual ens enlluerna i seduint-nos converteix la sempre esmorteïda ciutat de Mataró, en una ciutat de somni a la que sens dubte voldríem viatjar.

Amb la perfecció tècnica de tots i cadascun dels treballs presentats i amb el recull de detalls que se’ns ofereixen, la teòrica fredor ambiental del presentat, adquireix ànima, força i calor seduint totalment a l’espectador que es rendeix amb facilitat a l’enorme tasca de l’autor i la grandiloqüència de l’exposat.

Una excel·lent exposició que serveix per fer-nos sentir l’orgull de posseir uns enormes tresors que essent nostres no els sentíem com a tals i que ara recuperen abastament la seva força gràcies al magnífic treball de Pere Fradera .

Exposició d’obligadíssima visita

 

Nulla dies sine linea. Una mirada a edificis de Mataró.

Dibuixos de Pere Fradera.

Museu de Mataró

Del 8 de juliol de 2026 al 31 de gener de2027

 

Ps.-   Malgrat la qualitat del presentat em sembla enormement exagerada ( 7 mesos) la durada de l’exposició. Com igualment ho és els sis mesos de l’exposició de Rovira Brull o l’amplíssima durada de les exposicions de la Nau Gaudí que acostumen a vorejar l’any, quan no el depassen. La durada de les exposicions municipals és un tema que caldria millorar.

 

MERCADILLO DE SANTES

 

La Fundació Iluro absolutament desnortada en l’artístic , i més encara des de la seva nova direcció tècnica que és desconeixedora absoluta de la realitat de la seva història i dels artistes que dormen en el seu acull , omple durant l’estiu les seves sales expositives, suplint l’habitual exposició de Santes amb una col·lectiva d’obres de la seva propietat que son agrupades sota el rimbombant títol de ”Dies de festa , Llocs de trobada”.

Una exposició que és en realitat un conjunt de peces d’impossible lligam que s’assemblen més en el total a una parada dels encants, en la que com sempre, un hi pot trobar agradabilíssimes sorpreses, al costat d’obres de nul valor.

Així hi podem trobar un seguit d’obres infumables d’Alfred Opisso, de les seves sèries de treballs d,ambients parisencs i zíngars, que son salvades per l’obra “Fira”  que ja va ser portada en l’exposició antològica que un va dirigir a començaments del 2010 a la sala de la Biblioteca Popular.

També podem trobar un bon gruix d’obres menors de Pepe Novellas que podrien tenir gràcia, vistes en conjunt, però que desapareix el seu valor, convertint-lo en un “artista per tot” en la seva dispersió expositiva.  El mateix succeix amb un parell d’Alcoys, que fan joc amb un gens destacat Mariano Andreu, el gran desconegut artista mataroní de qui sí s’hauria de fer una gran exposició ,com uns perduts Rafael Griera o Pere Pruna.

I que no dir de la millor peça de la mostra , gens destacada del conjunt, com ho és, sens cap mena de dubtes ,el treball de Carme Rovira , “Ball de sardanes” (1960) que encapçala aquest escrit, veritable obra mestre que hauria d’haver sigut destacada de manera molt més remarcable.

Al seu costat sols l’espectacular treball d’aires picassians de Lázaro Ferré,  l’obre d’aires santvicentins de Laureà Barrau, el llibre de Contes de la ciutat il·lustrat per artistes, d’un Sant Jordi de fa molts anys, o l’escultura de Manuel Cusachs, destaquen en un mar de mediocritats i peces sense interès que serien acceptables en una exposició organitzada per una petita entitat però que mai haurien de ser englobades en un conjunt grandiloqüent en el que no llueixen en la seva solitud i amb el conjunt de peces que volen més ser encabides en l’entorn d’un feixuc discurs escrit (espais de trobada, la música, el menjar, memòria i transformació de la festa, carrer i mercat, festes populars...)  que no pas per correspondre a una exposició essencialment plàstica com caldria.

Fracàs absolut de l’intent de mostrar la col·lecció de l’entitat. I si val un consell, no persisteixin. La col·lecció de la Fundació és d’escàs valor després de les diverses fusions i d’algunes gestions dels que en més alt grau manaven en aquells temps. I el poc que val ja s’ha mostrat en els darrers anys. Així , que muts i a la gàbia, i així s’eviten ridículs tan aclaparadors com el d’aquesta absolutament inútil exposició amb més fullaraca que valors.