MERCADILLO DE SANTES

 

La Fundació Iluro absolutament desnortada en l’artístic , i més encara des de la seva nova direcció tècnica que és desconeixedora absoluta de la realitat de la seva història i dels artistes que dormen en el seu acull , omple durant l’estiu les seves sales expositives, suplint l’habitual exposició de Santes amb una col·lectiva d’obres de la seva propietat que son agrupades sota el rimbombant títol de ”Dies de festa , Llocs de trobada”.

Una exposició que és en realitat un conjunt de peces d’impossible lligam que s’assemblen més en el total a una parada dels encants, en la que com sempre, un hi pot trobar agradabilíssimes sorpreses, al costat d’obres de nul valor.

Així hi podem trobar un seguit d’obres infumables d’Alfred Opisso, de les seves sèries de treballs d,ambients parisencs i zíngars, que son salvades per l’obra “Fira”  que ja va ser portada en l’exposició antològica que un va dirigir a començaments del 2010 a la sala de la Biblioteca Popular.

També podem trobar un bon gruix d’obres menors de Pepe Novellas que podrien tenir gràcia, vistes en conjunt, però que desapareix el seu valor, convertint-lo en un “artista per tot” en la seva dispersió expositiva.  El mateix succeix amb un parell d’Alcoys, que fan joc amb un gens destacat Mariano Andreu, el gran desconegut artista mataroní de qui sí s’hauria de fer una gran exposició ,com uns perduts Rafael Griera o Pere Pruna.

I que no dir de la millor peça de la mostra , gens destacada del conjunt, com ho és, sens cap mena de dubtes ,el treball de Carme Rovira , “Ball de sardanes” (1960) que encapçala aquest escrit, veritable obra mestre que hauria d’haver sigut destacada de manera molt més remarcable.

Al seu costat sols l’espectacular treball d’aires picassians de Lázaro Ferré,  l’obre d’aires santvicentins de Laureà Barrau, el llibre de Contes de la ciutat il·lustrat per artistes, d’un Sant Jordi de fa molts anys, o l’escultura de Manuel Cusachs, destaquen en un mar de mediocritats i peces sense interès que serien acceptables en una exposició organitzada per una petita entitat però que mai haurien de ser englobades en un conjunt grandiloqüent en el que no llueixen en la seva solitud i amb el conjunt de peces que volen més ser encabides en l’entorn d’un feixuc discurs escrit (espais de trobada, la música, el menjar, memòria i transformació de la festa, carrer i mercat, festes populars...)  que no pas per correspondre a una exposició essencialment plàstica com caldria.

Fracàs absolut de l’intent de mostrar la col·lecció de l’entitat. I si val un consell, no persisteixin. La col·lecció de la Fundació és d’escàs valor després de les diverses fusions i d’algunes gestions dels que en més alt grau manaven en aquells temps. I el poc que val ja s’ha mostrat en els darrers anys. Així , que muts i a la gàbia, i així s’eviten ridículs tan aclaparadors com el d’aquesta absolutament inútil exposició amb més fullaraca que valors.