De fa un temps que el món expositiu
sembla centrat únicament en les grans exposicions , en aquest art espectacle
que conforma cues i cues a les seves portes i en les que la seva visita esdevé
com un esdeveniment social, tal i com si
no visitar-les fos quedar en fals en la “cartilla” de cultura obligatòria, com
ho és acudir a tal concert, llegir tal llibre o visionar aquella pel·lícula,
etc.
En canvi les “petites” exposicions
, les que omplen mes a mes els espais de tantes galeries, centres culturals o
semblants , semblen haver desaparegut del mapa de l’existència real. Un grup de
gent a la inauguració, generalment amics i coneguts de l’artista, i en la resta
del temps quatre visites puntuals d’aquells artferits incapaços de deixar
passar la més mínima ocasió per a poder visitar tot allò que faci possible olor
a art, tot intentant esbrinar qualitats , presents i futurs.
A més, l’art d’habitud , aquest
darrer del que parlàvem, ha desaparegut del tot dels mitjans d’informació. La
crítica periodística s’ha fet fonedissa i tan sols algun apunt puntual en forma
de petit espai setmanal ens sobte de transcantó en algun diari però amb tant poc
espai que sols dona per a un parell de noms. Com enyorem el puntual comentari
de J.Mª Cadena després d’haver tafanejat per tots els indrets o aquelles
pàgines dedicades a l’art en diaris com La Vanguardia !.
És cert que un també es deleix per
les grans exposicions. Que a un ja li corca el neguit per que encara no ha visitat
l’expo de la Fundació Mapfre ni la d’escultures de Miró. I que veien els
anuncis d’altres exposicions que es fan per arreu ja estaria agafant transport
per fer-ne oportuna visita. Però també és cert que havent vist tantes
exposicions en el decurs dels quaranta
anys de professió la capacitat de sorpresa ha disminuït i que encara que un segueix fruint, i molt, davant les
obres mestres, més d’una i de dues vegades he sortit amb el petit desengany
del viatge i les alforges.
Per això segueixo visitant tantes
exposicions d’aquelles més petites en la certesa de que allà hi trobaré prou
aliment de qualitat com per gaudir de veritables delicatessen artístiques. En
el que va de temporada he pogut gaudir de mostres tan interessants per la seva
vàlua i qualitat com la de Rovira Brull a Can Caralt de Llavaneres , o la de
J.M.Codina a la barcelonina Àmbit. O mostres de caire més comercial però amb el
sentit millor entés d’aquest concepte com son les de Perico Pastor al Museu del
Càntir d’Argentona o la de Didier Lourenço a Moldumat, de les que
obligatòriament haurem de parlar.
Però si anem més enllà i ens
acostem a uns espais que quasi podríem qualificar de més tangencials, tenim
també ocasió de trobar ben grates sorpreses com son per exemple el cas de
Margarita March que podem visitar a l’espai Capgròs o el d’Andreu Pérez "Tete Ji" que ho
fa a la casa Gòtica d’Argentona.
La Margarita March i l’Andreu Pérez
“Tete ji” estic convençut que no es
coneixen. I diria més encara , que no saben entre ells de l’existència de l’altre.
A fi de comptes un mateix coneix a la Margarita de fa molts anys , i va ser
abans el coneixement personal que no pas l’artístic, mentre que a “Tete ji”
sols el conec de les xarxes socials del Fb. Poques coses els uneixen en teoria,
però potser més de les que sembla.
March i Tete ji son creadors
sensibles i a més ho son des de la diversitat i des de la dualitat. Mentre
Margarita es mou sempre en el camp estètic plàstic però mitjançant dos
procediments que malgrat certes coincidències podrien considerar-se si més no
amb certa contradicció (esmalt i gravat) , Tete ji mostra la seva dualitat amb
la música en la que es mou en el camí del jazz progressiu i la plàstica en la
que es mou mitjançant en un criteri mustidisciplinar en que pintura i volum es
donen la mà.
I és en aquest encaix dual on
podríem estructura un lligam entre ambdues formes de concepcions creatives que
en la diversitat de l’aparença tenen en el fons el desig de confegir un tot
mitjançant la cohabitació, - no m’agrada gens la paraula maridatge-, entre
aquest elements dispersos i en aparença llunyans per aconseguir un resultat
únic i comú, en el que s’aferma el diàleg de contraris i s’estableix el
concepte global de cada artista.
La Margarita ens presenta a l’espai
Capgròs una veritable filigrana de conjunció anímica del gravat i l’esmalt. Els
exemples que ja havíem vist en altres Sant Lluc ara assoleixen un “jumelage" en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat ( aquest
relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la
forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del
conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li
ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues
tècniques mercès a l’evidència de la confraternatitat del dispers.
Una obra curosa des de les petites
peces, veritables flashos visuals del concepte que vol desenvolupar, fins a la serena
elegància de les peces de mides més grans on el contrapunt dignifica i
magnifica el conjunt de l’obra. Uns “Jocs" , aquests de Margarida March que
marquen l’actual estat de gràcia de la seva creació i que llueixen amb tot el resplendor
de la seva qualitat creativa a l’espai Capgròs.
“Tete ji” està molt lluny encara de
l’habilitat compositiva i capacitat tècnica de Margarita March però en canvi
ens demostra perfectament que en la seva
ment s’està gestant un procés creatiu de gestació d’un món oníric i personal
capaç de transmetre la sensibilitat íntima del creador no tan sols en el que
pertoca als sentiments més personals com puguin ser els afectius, ans també al
sentiments socials que mai hauria d’oblidar cap creador.
Desconec del tot els coneixements
de la petita història de l’art proper dels que disposa l’autor, però la seva
línia creativa es mou amb tota dignitat en el que podríem dir una barreja entre
el món simbolista del realisme màgic d’Alcoy i el sentit social dels
personatges de Rovira Brull. Això salvant totes les distàncies, que avui per
avui encara son moltes en el concepte i moltíssimes en els plantejaments
tècnics.
Tete ji ens presenta ara a la Casa
Gòtica d’Aregentona,un seguit de collages que podríem dividir en dues parts.
Per una part ens ofereix uns collages d’arrel i essència pictòrica en la que
diposita tota mena d’elements i materials per a tal de crear una mena de
construcció pictòrica en relleu que li serveixi per mostrar-nos un espai màgic
i imaginat en el que a bo segur la vida podria ser millor. Un camí agradable,
plaent, que interpel·la i obliga a respostes directes, en el que caldrà percudir
i aprofundir.
Per l’altre, el collage ens endinsa envers un camí més escultòric
en la representació de peculiars personatges. Una aposta aquesta interessant
però en la que cal encara incidir amb intensitat per donar la força que ara i
per avui no tenen.
Margarida March i Tete ji, dos artistes
ben diferents. Un , la Margarita, amb la serenor d’una carrera a les esquenes i
la passió per l’ofici com origen i font de tota la resta . L’altre , Tete ji,
amb la força d’un ideari a desenvolupar i amb un munt de temps per davant. Dos
artistes capaços , un des de la serenor formal, i l’altre des de la disbauxa
compositiva, de demostrar que en l’art sempre es pot trobar l'indret en el que
els conceptes i els elements més diversos tinguin punt de trobada i des d’allà siguin capaços de gestar les emociones que sempre ha de trametre l’art.
El plaer de gaudir de la gran
qualitat de l’artista ja fet ( March) o gaudir del projecte d’un creador
encara poc fet però emanant comunicació i feeling (Tete ji), son fets que sols
es poden produir potinejant per aquelles sales amb menys pedegree però capaces
de donar aquella sorpresa que és la veritable vida del “gaudidor” de l’art.
(Les fotografies han estat extrets de la xarxa i en el cas de TeteJi no son del tot representatives dels treballs presentats)