dilluns, de desembre 21, 2015

BON NADAL 2015. L’ORB



Vagi en aquestes festes de Nadal, el meu desig més gran de felicitat personal i creativa per a tothom, en especial per aquells que d’una o altre manera conformem allò que en podríem dir la gran família de l’art.

Enguany l’obra escollida no podia ser altre que “L’orb” , l’esmalt de Mariano Andreu, considerat l'esmalt més gran del món, que es troba en els magatzems del Museu de Mataró després d’haver presidit durant tants anys l’entrada a la sala d’exposicions principal. Una tria obligada com homenatge a l’artista mataroní ja que en el 2016 commemorarem el quaranta aniversari de la seva mort. “L’orb” és una obra que justament va merèixer ocupar la portada de l’edició de Nadal de 1941 de la prestigiosa revista francesa “L’illustration”.

“ És una peça en relleu de gairebé 3 metres d’alçada de coure  esmaltat, una joia gegant d’aspecte imponent, inquietant i misteriós, amb una densitat cromàtica i una estètica que no deixen indiferent, entre el refinament i la monstruositat. 

El títol és ambigu, l’Orb, tot un misteri que podria remetre a la representació del món, però que en aquest cas fa referència al cec, la figura masculina que centra la composició. Està flanquejat per dues dones, una maternitat vestida i una representació de la bellesa, nua i sensual. El sol, la lluna i la garlanda que tanca el conjunt acaben de completar una peça que vol simbolitzar la vida, amb referències moralistes com si fos una mena de vanitas barroca i que podria tenir també altres connotacions més personals de rebuig a la sexualitat i al plaer. 

Una fotografia conservada al MAC acaba d’aclarir el procés de confecció de la peça i apunta a la possibilitat de col·laboració entre els dos artistes. Es mostra una imatge de taller, amb Smith i Andreu disfressats de dona i al fons un relleu de grans dimensions d’una figura femenina que sustenta una criatura. La peça es pot identificar com a l’original en fang d’una part de l’Orb, en la seva primera fase, amb les figures nues abans que l’artista modelés els vestits, tal i com marcava l’ensenyament acadèmic. 

La qualitat del modelat i el fet que a la fotografia apareguin tots dos podria obrir la porta a que Smith va ajudar al seu amic a modelar la peça. Smith era un escultor molt dotat i d’Andreu no es coneixen altres exemples. Posteriorment Andreu la passaria a planxa de coure i l’esmaltaria, amagant en part els detalls escultòrics que quedarien desdibuixats sota la capa del dens esmalt de meravellosos tons cobalt ultramarí, suaus  turqueses i iridescents tornassolats”. 


Aquest magnífic escrit manllevat del Museu d’Art de Cerdanyola ens serveixi de recordatori documental per a tal de reclamar que en aquest proper any de 2016 i com a recordatori de l’artista, sigui retornat al seu lloc de privilegi en el hall d’entrada del Museu de Mataró.

dijous, de desembre 17, 2015

ROIG I NEGRE. PERECOLL





Diuen, i jo hi estic d’acord, que els temps de crisi comporten una màxima creativitat. Que els artistes, deslliurats de la dolça esclavitud que significa una manera de fer de venda segura o possible, encara que pugui provocar-li dubtes en el sentit interior de l’art , posats a “no vendre”  lògicament prefereixen realitzar treballs que els complaguin i en els que sentir-se realitzats que no pas mantenir la falsedat de l’ofici comercial. És doncs el moment del risc i l’aposta agosarada.

Però a més penso jo que implica també la tornada a l’arrel i al concepte primigeni de tot creador, en quest sentit tantes vegades repetit també de que en realitat l’artista “realitza” sols una obra en la seva vida de la que cada quadre, cada escultura, cada peça son sols un paràgraf i cada època, un capítol.




En Perecoll sempre diu que ell no és que estigui en crisi , és que la crisi ja forma part d’ell de manera substancial. Unes vegades apretant més, altres menys i amb algun miratge passatger, defensa , i amb molta raó, que l’artista està en crisi permanent , la de la creació i la més complexa del comerç i que davant d’aquest fer sols hi ja una possible sortida, o una manera d’apaivagar-la, que no és altre que el treball.

I és en el conjunt d’aquests paràgrafs amb els que crec s’escriu de manera ben adient aquesta , per alguns nova aposta, que Perecoll presenta ara al Museu del Càntir.




Si volem definir el treball plàstic de Perecoll sols ho podem fer amb una paraula: “volum”. Ja sigui pintura, joia o escultura, l’eix del concepte rau en el volum al que sap acompanyar d’un complement de mobilitat i ritme que el converteix en vital. Un volum dinàmic que li és personal i dona sentiment al seu fer.

En Pere però porta més de trenta anys entestat en la lluita personal amb el negre sobre negre. I aquesta lluita , amb la saturació per el pas del temps, té dos problemes. Un , que els començaments van ser tan esplèndids, tan impactants , que després de la Pia Almoina, costa superar aquella fita. I en segon lloc que la repetició i certs camins encetats per l’artista dilueixen els dos conceptes essencials abans esmentats i comporten una davallada artística encara que curiosament la dulcificació del treball pugui encisar encara més a l’espectador de no moltes preocupacions plàstiques.




Dos raons ben conegudes per el creador que per això de tant en tant retorna i reprèn els orígens com si fos per agafar una nova embranzida. Això és ni més ni menys el que s’evidencia en aquest “Roig i negre” que ens ofereix ara a Argentona. De nou en ell  retrobem els seus estilitzats i complexes personatges, establerts en la solitud, el grup o la multitud que en certa manera semblen interrogar-nos en relació als moments actuals. Torna el Perecoll social, l’artista sensible que es sensibilitza per les injustícies i que ara ens copeja amb les pasteres i les mirades anhelants dels seus protagonistes.

Un retorn que a més vol endurir, i per això s’oblida del paper i l’aiguada que havia emprat en moments parells per enfrontar-se a l’estímul més potent de l’acrílic i la superfície rígida. Que s’oblida dels blaus i verds d’altres temps per potenciar la disjuntiva amb aquest roig i negre de fàcils, clares i contundents segones lectures.

Tot , en un conjunt homogeni, vibrant, presentat amb l’elegància habitual de l’autor, vestit amb un emmarcat fet a mida en cada cas, per aconseguir així una atmosfera que permeti assaborir fins el darrer detall de la seva intencionalitat pictòrica.




Un pas , aquest de Perecoll que crec és molt important per desenganxar-se en part de l’esclavitud del negre. Una concepció en la que caldrà aprofundir però de la que estem segurs sortirà una de les etapes més pròsperes de la seva creació.

Per a un, aquesta mirada de Perecoll no ofereix dubtes, ni més ni menys que per això era la dominant en l’elecció que varem fer per “Tempus Fugit”. Una certesa que estic convençut romandrà també en el pensament d’aquells que acceptin el consell de visitar aquesta interessant mirada a l’essència més íntima de Perecoll.


Felicitats.

dimecres, de desembre 16, 2015

UN ERROR MÉS. I VAN ....




Aquesta imatge correspon a la reproducció en el catàleg de la primera obra que un troba en acostar-se a l’exposició “El punt sublimat” a Can Marfà. Com poden veure és una obra prou interessant, però com també poden observar està atribuïda a Lluís Terricabres “Terri” quan qualsevol que tingui una petita idea de l’art plàstic a Mataró pot observar que no és d’ell i sí de Joaquim Bartra.

Una errada podeu dir, com m’han dit avui el regidor de Cultura i gent del Museu quan els hi fet notar, però és obvi que és molt més. Qualsevol que conegui el fer de Terri mai podrà identificar una obra com aquesta com de la seva autoria. A més, si hi ha desconeixement hi ha un detall tan senzill com la signatura. Terri signava amb majúscules i lletres soltes com una obra de Terri uns metres més enllà així ho corrobora. Llavors, com és possible que passi això?.


La respo
sta és tan senzilla com òbvia, i és la que denunciem de fa temps que no és altre que, per un cantó hi hagi el menysteniment absolut, - no em cansaré de dir genocida -, que té el Museu envers la plàstica i per l’altre , que és més perillós encara , el desconeixement de la realitat actual i històrica de l’art mataroní. Estic convençut que ningú del Museu coneix el fet artístic de Joaquim Bartra.

I ara que?. Òbviament cal canviar la cartela, però també cal refer els catàlegs i col•locar , si més no, una enganxina en els catàlegs, per a fer , al menys, que la documentació que quedarà sigui correcta. Ho faran?. Jo en tinc molts dubtes vist les errades constants i permanents del Museu en tot el que pertoca a la plàstica mataronina i a la seva història. Sigui com sigui, estarem a l’aguait.

Però aquesta nova gota contra la plàstica mataronina penso que és la que fa ja degotar el got. Fa dies ja ho reclamava, però ara encara més. Sr. David Bote Paz , alcalde Mataró, convoqui una reunió urgent amb Cultura i els artistes mataronins per acabar d’una vegada i per totes d’aquest menysteniment. Crec que és tan imprescindible com de justícia.



dilluns, de desembre 14, 2015

RICARD JORDÀ. RECULL VITAL







Traçar les ombres transparents damunt l’arena.
Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no
l’ombra, no el seu nom: el repòs de l’aire, les
escates del peix que remunta el riu de la llum,
la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.

Joan Navarro ( O: Llibre d’hores)


En un món de l’art com l’actual en el que tot sembla valer, el fer creatiu d’un artista com Ricard Jordà és rara avis. Quan sota l’aixopluc d’una pseudo modernitat canviant a diari, l’art sembla variar el seu rumb al més mínim senyal d’una falsa contemporaneïtat que bufi, trobar-se amb algú fidel a si mateix i fidel a un concepte creatiu que vagi més enllà de la bellesa o la fatuïtat intel·lectual, sempre és d’agrair.

De sempre, deixant de costat el temps de les beceroles artístiques que per el pas del temps a bon segur ni ell mateix recorda, Ricard Jordà ha entès que la pintura és un quelcom més que un punt actiu de plaer estètic i/o plàstic. Ha entès que cal anar més enllà en la recerca de que tot treball generi en l’espectador, a més d’un impacte visual, plaent o no, un neguit interior que li provoqui la reflexió i/o el dubte.

L’essència de Ricard Jordà està en la vida mateixa. Una vida que sempre ha viscut en plenitud  i a voltes depassant-ne límits. I aquesta vitalitat personal la traspua de manera aclaparadora a la seva obra, potser en el convenciment de que en ell, vida i obra conformen un tot absolutament indestriable.

I tots sabem el que és la vida. I el que la mateixa comporta: Passat i futur. Alegria i tristor. Amor i desamor. Companyia i soledat. Vida i mort. Però a més d’aquesta vida personal existeix un entorn social que ens envolta i del que de cap manera podem defugir . La vida de les injustícies, la desigualtat, dels poders fàctics i dels econòmics. La vida dels pensaments totalitaris, religiosos, de la violència que de tan propera, a voltes ni la percebem. La vida d’aquells que quasi no en tenen.

I és aquí on Ricard Jordà ens fa demostració aclaparadora de la seva potència creativa. Sense menysprear de cap de les maneres la bellesa (quan contradictoris poden ser els seus conceptes) , no es capfica en ella i sí ho fa cercant el retrat crític i punyent d’aquesta vida i aquesta societat a la que no acaba de comprendre i no vol acceptar per que va en contra dels seus principis bàsics en una ètica social.

Avui aquest “Recullsl” que ara ens presenta és la més sincera de les seves confessions artístiques públiques. Nu com va néixer, i nu com morirà, Jordà proclama en la seva nuesa el seu sempitern esperit d’artista i d’home vital i crític amb el món que l’envolta. I ens convida a acompanyar-lo per a tal de perseguir “aquella llum que ja no és llum en dibuixar-la”.

Pere Pascual, crític d’art
Mataró, tardor de 2015

(Escrit per el catàleg de l'exposició "Reculls" , mostra retrospectiva de caire antològic de l'artista Ricard Jordà que s'exposa a la sala del Col·legi d'Aparelladors de Mataró)

diumenge, de desembre 13, 2015

CONTINUEM ....



Aquest bloc ha estat deturat durant més d’un més, un fet que no havia succeït mai en els seus més de nou anys d’existència. Si volguéssim dissimular diríem que ha estat en standby, però no ha estat el cas. El blog ha estat a l’UCI i quasi amb un encefalograma plà molt proper a la seva mort definitiva.

No puc ni vull negar que la visita a l’exposició inaugurada a Ca l’Arenas em va deixar KO del tot. Son uns anys que un ha viscut en primera persona, que els coneix potser com pocs degut a una ubiqüitat molt plena que m’ha permès tenir-ne un coneixement força exhaustiu. I és clar, el que allà s’explica poc té a veure amb la realitat. I el pitjor de tot, és tant alt el grau insultat envers el fet per els plàstics mataronins que un en va sortir amb un mal cos que encara dura.

Però passaven els dies i la postura dels artistes era tan indiferent,  rastrera, llepaculs, com si allò , que és el que passarà a la història, no anés amb ells, que per primera vegada , en el que això pertoca, vaig fer cas dels que més m’estimen i entengués que potser ja n’hi havia prou de fer de Pepito Grillo i que “con su pan se lo coman”.

Ha passat un mes i res ha canviat i per tant el blog anava a la mot per inanició, tot just fins aquest cap de setmana. La raó?. Gegantina i senzilla a l’hora.
En els darrers dies han coincidit les inauguracions de dos artistes importants: Ricard Jordà i Albert Alís. Dos artistes amb dues exposicions especials. Ricard Jordà a Aparelladors presenta una retrospectiva de caire antològic , cinquanta tres anys de carrera, substituint a l’exposició que li van negar ,quan ja estava compromesa, la Fundació Iluro i el Museu de Mataró. Albert Alís exposa a La Destil·leria després d’un grapat d’anys sense fer-ho a la seva ciutat i després de triomfar amb el cartell de Santes ( i com bavejaven Govern i els de Cultura). És a dir , dos grans exposicions de dos artistes dels grans i per tant d’obligada presència institucional.

Vostès van veure a algú del Govern, de Cultura?. No s’esforcin a recordar , en cap de les dues inauguracions , plenes a vessar per cert, ningú del poder, de l’oficialitat en una més que bufetada, una pixada a la cara de la que en son obligades disculpes públiques.

Si a això hi afegim la bufetada personal en veure que el catàleg de Tempus Fugit no està en l’indexat de les Biblioteques Públiques on sí hi son la resta de les publicacions que genera Cultura i la Bassat, m’ha revoltat del tot i he dit que potser cal tornar i fer-ho, no per defensar als artistes , que per el vist no s’ho mereixen, si no simplement per deixar constància d’una veritat , la del dia a dia artístic de la ciutat. Per fer avinent a la xarxa les exposicions i el fer dels artistes que son els que en realitat conformen allò que diem Art i que plau a molts més dels que a priori pensem.

Per ells , i ara lliurat ja de qualsevol lligam interior que pogués portar, reneix a partir d’ara mateix un nou Transport Públic.

Esperem que sigui a fi de bé.




dimecres, de novembre 11, 2015

CAMÍ DE L’APARTHEID. REFLEXIONS AL MARGE



Aquest dissabte s’inaugura a la sala de la planta baixa de la Fundació Iluro l’exposició “Marta Duran. Intensitats i densitats. 35 anys de pintura”, una mostra de caire retrospectiu que ens permetrà visualitzar la trajectòria de l’autora i que a més a més, segons sembla, anirà acompanyada d’un catàleg “important” , tal i com es mereix una exposició d’aquest tipus.

Sense cap mena de dubtes que aquesta exposició és un bona notícia. Com ho son totes aquelles altres que donen visualització al bon fer dels nostres artistes que per les circumstàncies que tots sabem resten desconegut en el seu propi entorn degut a la impossibilitat de realitzar exposicions com cal i mereix la seva obra, ja sigui per l’absència d’espais comercials adients o per la postura negacionista i quasi genocida (plàsticament parlant) de la regidoria de Cultura.

Ara Marta Duran , en bona part gràcies a la seva insistència i persistència , - virtuts de les que alguns altres haurien de prendre nota -, aconsegueix fer realitat aquella mostra fallida prevista per el Museu en motiu dels seus 30 anys. Un fet que repeteixo és i hauria de ser feliç per tot l’àmbit plàstic de la ciutat, però que no assolirà aquest nivell si abans Cultura no deixa clar la multitud d’inquietants notes al marge que deixa aquest projecte.

Vàrem tenir notícia d’aquesta exposició en el decurs d’una reunió de diversos artistes de “Tempus Fugit” amb l’alcalde Mora i el regidor Fernández. En ella el regidor donà coneixement d’aquesta exposició emmarcant-la en un projecte de més durada en el compromís de que cada any Cultura presentaria a l’Ateneu una exposició d’un plàstic local amb el corresponent catàleg. Però és clar , això son paraules de polític de sempre difícil fiabilitat i més encara quan el mateix regidor ens explicava a continuació que ja estava tot a punt per que el Taller de Gravat reiniciés els seus cursos en el mes de setembre , indicant-nos fins i tot quines serien les persones responsables. Estem a mig novembre , del taller de Gravat res de res, de notícies del mateix menys encara i òbviament d’explicacions del regidor, cap ni una.

És per això obligat que Cultura expliqui si aquesta exposició és un fet aïllat i si no és així quines seran les condicions amb les que s’estructurarà l’elecció de l’artista convidat. Tots sabem que aquesta exposició Marta Duran se l’ha guanyada a pols amb la seva insistència , - repeteixo la meva felicitació-, però és clar que ha de quedar clar el futur. Quin és el projecte, homenatjar trajectòries, visualitzar artistes importants de la ciutat, donar pas a noves generacions,...?. Que s’ha de fer?. Cal apuntar-se o triarà lliurament Cultura?. I si és així, com ho farà?. Detalls importants per aconseguir un projecte net i honest.

Però a més ha de quedar ben clar que aquest “caramel” , que jo veig molt enverinat , no és a canvi de res. Que la plàstica ha de tenir les mateixes possibilitats que la línia contemporània que domina dictatorialment a Cultura per exposar en els espais oficials de la ciutat (Museu, Can Palauet, Ca l’Arenas). Que ja n’hi ha prou d’exclusivitats exercides pel gust i les ganes de qui mana ( G.N.) a qui per cert no ha triat ningú. Tretze temporades d’exclusió dels artistes plàstics de Mataró de Can Palauet ja és una xifra esfereïdora i no tan sols és obvi, és pura justícia democràtica i cultural que els pintors i escultors mataronins estiguin en igualtat de condicions per exposar en els espais públics sota una única exigència , la de la qualitat.

Per que s’ha de tenir molt clar que exposar en un espai municipal pesa molt més en qualsevol currículum que fer-ho en els devaluats fins a la misèria espais de la Fundació Iluro que ha perdut el seu escàs prestigi amb el fet de cobrar per exposar el que el converteix en un “bonus brossa” per a qualsevol artista amb pedegree.

I aquesta situació ha de quedar ben clara no fos cas que aquesta història de l’Ateneu sigui un pas més en el camí del dur apartheid que cerca insistentment Cultura. L’insultant actuació a Ca l’Arenas en aquesta temporada convertint la mostra en escopinada directe al rostre dels plàstics mataronins n’és un evident exemple , però n’hi ha d’altres, com per ex. el cas dels locals de la Presó.

Tots coneixem l’estat de degradació estructural de l’espai de la Presó que ha obligat a cessar en l’activitat a les entitats allà establertes. Totes elles han estat aixoplugades en altres espais municipals i això que algunes com els Armats i els Pessebristes eren de difícil ubicació per les seves especials característiques. Però la solució s’ha cercat, s’ha treballat i s’ha aconseguit. L’Associació Sant Lluc amb un senzill espai per a estudi i principalment com a sala d’exposicions, és a dir de fàcil solució, no ha rebut encara cap mena de proposta. No m’estranya. Tot està en el aquest desig de Cultura de fer desaparèixer, encara que sols sigui per cansament, l’activitat plàstica en la nostra ciutat.

Cal estar doncs a l’aguait. Cal exigir a Cultura que expliqui clarament els seus projectes envers la plàstica local. I caldrà discutir-los i cercar situacions de consens, però tots sabem que res serà així. Cultura sap perfectament que els plàstics son mesells i a més sap que ningú no aixecarà la boca tot esperant que l’any vinent ell sigui l’escollit.

I així ens va. Quan tots hauríem estar contents per una mostra com aquesta, la foscor d’uns pèssims administradors públics ens porta a la malfiança i el desencant. Quan plegareu d’una vegada pel bé de la ciutat?. Encara que sé que la resposta és mai, tingueu ben clar que el meu somni és que fos demà mateix.

Però tinc també molt clar que els somnis, somnis son.


diumenge, de novembre 08, 2015

PERICO PASTOR / DIDIER LOURENÇO I L’ART “COMERCIAL”





La litografia que encapçala aquest post està realitzada a quatre mans per Didier Lourenço amb la col·laboració del seu bon amic en Perico Pastor, dos dels millors representants de qualitat a l’entorn del segment artístic que en diem “comercial” i que ara casualment exposen conjuntament en els nostres entorns. Per un costat Didier Lourenço ens ofereix “El somni” a l’espai de Moldumat a Mataró, mentre que Perico Pastor ho fa amb “Plats i olles” al museu del Càntir d’Argentona.

Certament tots quan parlem d’art se’ns omple la boca d’aquell Art amb majúscules,  transcendent , històric, que depassa el d’habitud i que ens transporta més enllà. Però hem de ser molt conscients que d’aquest art n’hi ha poc, molt poc. Generalment ens conformem amb un graó inferior , amb aquell art que ens tramet, ens sedueix, ens neguiteja , ens provoca, ens interroga a la recerca d’unes respostes que ens surten de la nuesa del nostre interior. Un art que ens arriba al nostre nucli interior més personal.

Però massa vegades mirem amb un deix de prepotència aquest art al que genèricament anomenem com “ comercial”, com si fos un simple mal necessari per en la comparança destacar al que etiquetem com veritable, i potser en algunes vegades crec que anem una mica errats. Potser caldria començar però per analitzar el sentit d’aquest adjectiu comercial amb el que el definim massa vegades. No serà que això de comercial , i subjacent ment vendible, l’equiparem a vulgar trencant l’elitisme que sembla obligat davant allò que considerem gran i per tant inabastable?. L’equiparem així amb un cert menysteniment al d’art popular per amants de poques dificultats?. Però és clar, no son comercials Jeff Koons o Damien Hirst?. Llavors, com es menja això?.



Certament hi ha un art comercial que és pura brossa. Un art fet sense compromís ni exigència. Sense coneixements tècnics ni intencionalitat formal. Un art pobre per a pobres en el gust artístic. Però hi ha un art “comercial” que depassa amb molt el concepte de digne i que a més a més serveix com inductor , i jo estic per a dir com a catalitzador, d’un moviment interior personal que pot dur al comprador o espectador a mires més altes. És la porta , fàcil i amable a vegades , per endinsar-se en els camins de l’art però fent-ho des dels inicis amb uns criteris d’exigència que foragiten de totes totes, a  aquells treballs indigents en el fons i la forma.

Per això jo no defujo gens ni mica d’aquest art, sempre i quan estigui fet en la seva vesant més qualitativa com és en aquesta ocasió el cas ja que tant Didier Lourenço com Perico Pastor no ens presenten una mostra de restes de sèrie, d’obres del munt ingent que arriben a crear ja que ambdós son uns grans treballadors i sí en canvi ens ofereixen un recull  d’afinats treballs que si bé en alguna ocasió tenen tan sols el gust i el desig de ser plaents a l’espectador, en la majoria ens ofereixen aquesta llambregada de veritable art que sols els importants artistes acullen en el seu sí.




L’obra que Perico Pastor ens ofereix al museu del Càntir d’Argentona és una mostra que tal i com cal, s’ha definit de manera expressa per a l’espai. Per això ens ofereix detall de la seva vessant ceràmica , fent-ho no tan sols com una pertinent picada d’ullet a l’espai, ans demostrat la seva saviesa compositiva. Els seus plats i olles, magnífics tots ells, es donen la mà a un seguit de rajoles “de piscines” ,per definir-les d’alguna manera, i principalment amb un altre grup ceràmic d’emoticons que a un ja li agradaria poder disposar per ús en xarxa.

I en el contrapunt una pintura excel·lent, Poques peces molt ben triades que encara que no son actuals no estaven pas entre les deixalles del seu estudi. Agosarades, amb intensitat i intencionalitat pictòrica, son molt més que petits detalls , son espurnes fefaents de la gran qualitat que Perico Pastor atresora ja que en elles es resumeixen les seves característiques creatives principals. El gest, el color, la figura , l’esperit humanístic, son elements ben remarcats en aquest ben escollit conjunt.

Una exposició que cal visitar i que a més a més es fa amb gran gust per el plaent i qualitatiu de la visita.

Quelcom semblant hauríem de dir de la mostra de Didier Lourenço a Moldumat. Una vintena de peces entre litografies, pintura damunt paper i damunt tela, per demostrar que segueix tenint molt ben aprés el seu llenguatge plàstic esdevingut ja inconfusible.




Com en el cas de Perico, Didier manté a l’home com a personatge omnímode del seu treball. Un home individualitzat en la personalització del detall o bé dispers en l’entorn de la massa i esdevingut un gra de sorra en la immensitat del no res. Un home que sembla suspès en un estat eteri com si estigues en la recerca de trobar-se a si mateix. Una sensació aquesta d’una certa solitud en companyia, d’un cert aïllament , és la que composa l’eix conductor de la mostra a la que hi afegeixi la seva visió més poètica i simbòlica en obres com la que serveix de presentació.



Una reflexió constants en tota l’exposició sigui quina sigui la tècnica emprada. Magistral com sempre en la litografia que domina com pocs, amb agosarats treballs fins a nou tintes, que les converteixen a ulls d’un no expert en obres difícilment separables de les de pintura damunt  paper . Quasi tan sols la signatura numerada ens dona la pista vers la seva tècnica.

En l’apartat més estrictament pictòric de nou Didier mostra la seva lleugeresa creativa i capacitat tècnica amb aquesta figuració que tant ens porta cap un noucentisme, com cap el simbolisme o vers una correlació mental amb diverses figures de l’art.





Tècnicament irreprotxable i conceptualment fidel a la seva essència, Didier Lourenço  ens explica el seu discurs plàstic tantes vegades sentit, però capaç de ser escoltat cada vegada de manera diferent, en una exposició que agradarà, i molt, als seus seguidors i que demostra una vegada més que l’art qualificat com a comercial pot assolir els mateixos nivells de dignitat que aquell al que a vegades , i amb molta facilitat, qualifiquem com a seriós.

Perico Pastor i Didier Lourenço dos bons artistes que oficien dues bones exposicions.





diumenge, de novembre 01, 2015

PETITES / GRANS EXPOSICIONS. MAGARIDA MARCH /ANDREU PÉREZ “TETE JI”





 De fa un temps que el món expositiu sembla centrat únicament en les grans exposicions , en aquest art espectacle que conforma cues i cues a les seves portes i en les que la seva visita esdevé com un esdeveniment  social, tal i com si no visitar-les fos quedar en fals en la “cartilla” de cultura obligatòria, com ho és acudir a tal concert, llegir tal llibre o visionar aquella pel·lícula, etc.


En canvi les “petites” exposicions , les que omplen mes a mes els espais de tantes galeries, centres culturals o semblants , semblen haver desaparegut del mapa de l’existència real. Un grup de gent a la inauguració, generalment amics i coneguts de l’artista, i en la resta del temps quatre visites puntuals d’aquells artferits incapaços de deixar passar la més mínima ocasió per a poder visitar tot allò que faci possible olor a art, tot intentant esbrinar qualitats , presents i futurs.

A més,  l’art d’habitud , aquest darrer del que parlàvem, ha desaparegut del tot dels mitjans d’informació. La crítica periodística s’ha fet fonedissa i tan sols algun apunt puntual en forma de petit espai setmanal ens sobte de transcantó en algun diari però amb tant poc espai que sols dona per a un parell de noms. Com enyorem el puntual comentari de J.Mª Cadena després d’haver tafanejat per tots els indrets o aquelles pàgines dedicades a l’art en diaris com La Vanguardia !.




És cert que un també es deleix per les grans exposicions. Que a un ja li corca el neguit per que encara no ha visitat l’expo de la Fundació Mapfre ni la d’escultures de Miró. I que veien els anuncis d’altres exposicions que es fan per arreu ja estaria agafant transport per fer-ne oportuna visita. Però també és cert que havent vist tantes exposicions en  el decurs dels quaranta anys de professió la capacitat de sorpresa ha disminuït i que encara  que un segueix fruint, i molt, davant les obres mestres, més d’una i de dues vegades he sortit amb el petit desengany del viatge i les alforges.

Per això segueixo visitant tantes exposicions d’aquelles més petites en la certesa de que allà hi trobaré prou aliment de qualitat com per gaudir de veritables delicatessen artístiques. En el que va de temporada he pogut gaudir de mostres tan interessants per la seva vàlua i qualitat com la de Rovira Brull a Can Caralt de Llavaneres , o la de J.M.Codina a la barcelonina Àmbit. O mostres de caire més comercial però amb el sentit millor entés d’aquest concepte com son les de Perico Pastor al Museu del Càntir d’Argentona o la de Didier Lourenço a Moldumat, de les que obligatòriament haurem de parlar.




Però si anem més enllà i ens acostem a uns espais que quasi podríem qualificar de més tangencials, tenim també ocasió de trobar ben grates sorpreses com son per exemple el cas de Margarita March que podem visitar a l’espai Capgròs o el d’Andreu Pérez "Tete Ji"  que ho fa a la casa Gòtica d’Argentona.

La Margarita March i l’Andreu Pérez  “Tete ji” estic convençut que no es coneixen. I diria més encara , que no saben entre ells de l’existència de l’altre. A fi de comptes un mateix coneix a la Margarita de fa molts anys , i va ser abans el coneixement personal que no pas l’artístic, mentre que a “Tete ji” sols el conec de les xarxes socials del Fb. Poques coses els uneixen en teoria, però potser més de les que sembla.




March i Tete ji son creadors sensibles i a més ho son des de la diversitat i des de la dualitat. Mentre Margarita es mou sempre en el camp estètic plàstic però mitjançant dos procediments que malgrat certes coincidències podrien considerar-se si més no amb certa contradicció (esmalt i gravat) , Tete ji mostra la seva dualitat amb la música en la que es mou en el camí del jazz progressiu i la plàstica en la que es mou mitjançant en un criteri mustidisciplinar en que pintura i volum es donen la mà.

I és en aquest encaix dual on podríem estructura un lligam entre ambdues formes de concepcions creatives que en la diversitat de l’aparença tenen en el fons el desig de confegir un tot mitjançant la cohabitació, - no m’agrada gens la paraula maridatge-, entre aquest elements dispersos i en aparença llunyans per aconseguir un resultat únic i comú, en el que s’aferma el diàleg de contraris i s’estableix el concepte global de cada artista.




La Margarita ens presenta a l’espai Capgròs una veritable filigrana de conjunció anímica del gravat i l’esmalt. Els exemples que ja havíem vist en altres Sant Lluc ara assoleixen un “jumelage" en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat ( aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternatitat del dispers.

Una obra curosa des de les petites peces, veritables flashos visuals del concepte que vol desenvolupar, fins a la serena elegància de les peces de mides més grans on el contrapunt dignifica i magnifica el conjunt de l’obra. Uns “Jocs" , aquests de Margarida March que marquen l’actual estat de gràcia de la seva creació i que llueixen amb tot el resplendor de la seva qualitat creativa a l’espai Capgròs.





“Tete ji” està molt lluny encara de l’habilitat compositiva i capacitat tècnica de Margarita March però en canvi ens demostra perfectament  que en la seva ment s’està gestant un procés creatiu de gestació d’un món oníric i personal capaç de transmetre la sensibilitat íntima del creador no tan sols en el que pertoca als sentiments més personals com puguin ser els afectius, ans també al sentiments socials que mai hauria d’oblidar cap creador.

Desconec del tot els coneixements de la petita història de l’art proper dels que disposa l’autor, però la seva línia creativa es mou amb tota dignitat en el que podríem dir una barreja entre el món simbolista del realisme màgic d’Alcoy i el sentit social dels personatges de Rovira Brull. Això salvant totes les distàncies, que avui per avui encara son moltes en el concepte i moltíssimes en els plantejaments tècnics.




Tete ji ens presenta ara a la Casa Gòtica d’Aregentona,un seguit de collages que podríem dividir en dues parts. Per una part ens ofereix uns collages d’arrel i essència pictòrica en la que diposita tota mena d’elements i materials per a tal de crear una mena de construcció pictòrica en relleu que li serveixi per mostrar-nos un espai màgic i imaginat en el que a bo segur la vida podria ser millor. Un camí agradable, plaent, que interpel·la i obliga a respostes directes, en el que caldrà percudir i aprofundir. 
Per l’altre, el collage ens endinsa envers un camí més escultòric en la representació de peculiars personatges. Una aposta aquesta interessant però en la que cal encara incidir amb intensitat per donar la força que ara i per avui no tenen.




Margarida March i Tete ji, dos artistes ben diferents. Un , la Margarita, amb la serenor d’una carrera a les esquenes i la passió per l’ofici com origen i font de tota la resta . L’altre , Tete ji, amb la força d’un ideari a desenvolupar i amb un munt de temps per davant. Dos artistes capaços , un des de la serenor formal, i l’altre des de la disbauxa compositiva, de demostrar que en l’art sempre es pot trobar l'indret en el que els conceptes i els elements més diversos tinguin punt de trobada i des d’allà siguin capaços de gestar les emociones que sempre ha de trametre l’art.

El plaer de gaudir de la gran qualitat de l’artista ja fet ( March) o gaudir del projecte d’un creador encara poc fet però emanant comunicació i feeling (Tete ji), son fets que sols es poden produir potinejant per aquelles sales amb menys pedegree però capaces de donar aquella sorpresa que és la veritable vida del “gaudidor” de l’art.

 (Les fotografies han estat extrets de la xarxa i en el cas de TeteJi no son del tot representatives dels treballs presentats)


dijous, d’octubre 22, 2015

ROVIRA BRULL i MATARÓ



Can Caralt, la seu del Museu Arxiu de S.A. de Llavaneres acull en aquests dies una mostra retrospectiva que ens retroba amb l’obra de Josep Mª Rovira Brull als quinze anys de la seva mort. Una mostra excel·lent que no sols ens permet recuperar el bon fer de l’artista, ans va més enllà aprofundint en camps menys coneguts, artísticament parlant, com ho son el camp de la il·lustració de llibres , el del dissenys gràfic i molt especialment el de la publicitat. Això per no parlar de la seva mirada escultòrica o l’escollida tria del seu llegat pictòric.

Una exposició magnífica que honora a l’artista i a l’indret que l’acull i que de pas marca un nou solc en la mala relació entre el seu llegat i la ciutat que l’acollí, Mataró, que no va tenir a bé enviar a ningú, ni del Govern ni de Cultura , a representar-la oficialment.

Em sembla que son escassos els dubtes de que la icona artística de Mataró és l’escultura “Laia l’arquera”. Qualsevol enquesta estic convençut que així ho demostraria. Però lamentablement també estic convençut que qualsevol enquesta seriosa indicaria el desconeixement abundant del nom del seu creador, i un desconeixement  encara més gran del seu fer. Fa uns dies en vaig ser-ne testimoni davant d’alumnes que estan acabant el batxillerat artístic a la nostra ciutat.

Josep Mª Rovira Brull va fer una tasca de vàlua incalculable a Mataró. Tant per el seu fer artístic com per la seva ingent tasca pedagògica,  com per resituar el pensament artístic de la ciutat en uns nous indrets de modernitat, trencant el classicisme imperant en ella. La resposta de la ciutat va ser en bona part positiva fins en el darrers anys de la seva vida en el que hi va haver un evident assetjament oficial al seu treball.

Se li va oferir inaugurar Can Palauet, però a pocs dies se’l va obligar a compartir espai amb C.Pazos, en una rastrera venjança de Cultura per antics temes del PSUC, fet que per poc inhabilita la inauguració. En el cas de la Laia, paga la pena veure les fotografies de la inauguració per a observar les significatives absències. Discreció en la seva mort i punyalada vergonyant amb l’homenatge que en el desè aniversari de la mateixa, Cultura de la mà de Sergi Penedès li oferí en territori comantxe (Can Xalant), que acabà quasi com el rosari de l’aurora.

Ara, passats quinze anys , és obligat el retrobament. No pot mantenir-se l’oblit i el menysteniment de la ciutat vers l’home i l’artista. Una exposició com la que ara s’exposa a Llavaneres s’ha de poder visitar a Mataró, ampliada en la mesura del nou espai, i amb ella oferir la possibilitat als mataronins , els que el varen conèixer i als que no, a retrobar-se amb el fer d’una artista excepcional.

A la mort d’un artista tots caiem en el tòpic de que els artistes no moren mai ja que es perpetuen amb la seva obra. Però per que sigui així cal que la mateixa estigui a disposició del públic. A Mataró no passa això. Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Comabella, Viada ... de cap d’ells és impossible poder veure , mostrar i ensenyar el seu treball. Cal refer la situació. I ara , amb Josep Mª Rovira Brull podem fer la primera passa.

L’art, la cultura i la ciutat no es pot permetre aquest oblit que tant mal ens fa a tots i que tan malament deixa a aquells que han de tenir cura del respecte a qui tant va fer per a la mateixa.


(Escrit publicat avui mateix al capgros.com en les seves columes d'opinió)

 


diumenge, d’octubre 18, 2015

JOSEP Mª ROVIRA BRULL. L’ART VERITABLE



La veritable obra d’art pertany al temps real,
a la seva època i a la nostre,
és a dir, a la seva presència davant nosaltres.

                                                ANDRÉ MALRAUX.


En uns temps convulsos en el polític i el social com son els actuals, és de lamentar que els artistes semblin haver perdut la seva capacitat crítica i motivadora front l’espectador, amb un art que a més de desenvolupar les seves característiques estètiques i plàstiques sigui capaç de generar interrogants a la recerca de la veritat davant de la  multiplicitat de preguntes que la complexa societat genera.

Avui l’art sembla immers en una bombolla en la que el banal domina. Una banalitat filosòfica quan ens enfrontem a certes propostes contemporànies més fonamentades en el que haurem de definir com boutade  creativa que no pas a un anàlisi contundent de la realitat. Però al seu costat existeix també un fenomen de caire esteticista que troba en la bellesa l’única raó de la seva creació. I més enllà un munt de “famílies” i opcions , incapaces totes elles d’establir un idioma comunicatiu capaç de produir una resposta en el social, que és just el que precisa la societat i exigeix l’art si l’establim en el seu veritable concepte, raó i causa.

Per això és molt bo que el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, ens presenti una magnífica mostra de caire antològic que ens permeti retrobar-nos amb el creatiu fer de Josep Mª Rovira Brull, aquesta artista barceloní de naixement però mataroní per adopció i creació, que ja fa quinze anys ens va deixar. Un veritable artista capaç eternament de preguntar i preguntar-se, en relació a la societat i la vida.

L’espai de Can Caralt ens permet acostar-nos a la seva mirada iniciàtica retrobant-nos amb paisatges i il·lustracions que marquen les seves beceroles. Podrem extasiar-nos en la descoberta dels seus treballs publicitaris d’un nivell i qualitat importants que mantenen una vigència conceptual i comunicativa absoluta. I com no, podrem endinsar-nos en el camp plàstic que li va permetre a Josep Mª Rovira Brull expressar de manera contundent la seva mirada dolça, crítica, dura , irònica , cínica i fins i tot malèvola, envers el mon que l’envoltava i les seves circumstàncies socials i polítiques. I fer-ho amb gosadia, llibertat i criteri.

Establert en una mirada analítica, moblat el seu pensament amb un bagatge cultural que dona fonament a les seves reflexions i dotat d’uns coneixements tècnics que li permeten estructurar visualment de la manera més adient la seva obra, el treball de Rovira Brull s’estableix amb l’home com a protagonista , i totes les seves conseqüències vitals , polítiques i socials com essències per a la seva polimòrfica mirada.

Els seus treballs, establerts en l’anomenat realisme màgic, li permeten reflexionar amb intensitat en relació als difícils temps en que li va pertocar viure. Una mirada lúcida i intel·ligent ,adobada a més amb una potència visual impactant que accentua de manera potencial la força del seu missatge.
Un missatge que romandrà permanent en el seu fer, encara que la visió exterior davalli en intensitat amb el pas del temps per endinsar-se en una poètica naturalista amb la que manté igualment la seva permanent crítica social.

Josep Mª Rovira Brull és artista en el seu concepte més intens. Ho és en el fons i en la forma, però també per la seva trajectòria formativa i educativa i per la transcendència vital de la seva obra i el seu missatge, que van molt més enllà de l’escultura de Laia l’arquera , esdevinguda icona de la ciutat que l’acollí.

André Malraux ens parla de la necessitat de que el veritable art pertanyi al temps real. Un fet que es fa avinent en totes i cadascuna de les obres presents en aquesta exposició. I no podia ser menys tractant-se Josep Mª Rovira Brull, un gran i veritable artista del que seria imperdonable l’oblit.

Pere Pascual
Crític d’art.

Escrit per el catàleg de presentació de l'exposició "Rovira-Brull. retrospectiva 15 anys després" que es celebra a Can Caralt. Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, fins el 22 de novembre de 2015




dijous, d’octubre 08, 2015

SANT LLUC 2015 ( i VII )




TOMAS SAFONT TRIA.- Instal·lat de fa temps en la figuració, que no realisme, de caire fauvista, l’autor descarrega tota la seva pulsió creativa amb unes obres intenses, de gran atractiu i bellesa si entenem la mateixa no com un fet estètic formal i temperat i sí com la perfecta expressió de la translació creativa de la sensibilitat de l’artista. Curulla de color i intensitat , la seva és una de les obres a remarcar en la col·lectiva tal i com succeeix en les darreres edicions.

ALEX SALAS.- No sé si per deferència de país , l’autor no s’ha avingut a presentar la seva estilística habitual d’aquest art colorista i geomètric en certa manera dominat per la figura femenina i ha limitat la seva força a aquesta referència daliniana d’acurat formalisme i nul·la vibració. Una obra que no li serveix de carta de presentació ya que es troba ben lluny de la seva singularitat i que enganya al respecte de la seva vàlua.

LUCÍA SÁNCHEZ.- Habitual de la col·lectiva al costat d’unes presències fluixes amb obres de paisatgisme urbà, fa tres  temporades ens va sorprendre amb una interessant composició d’una zona ferroviària, al bell mig de la decadència i la vida activa. Ara la seva presència va per aquest costat però sense arribar ni de lluny al cert neguit que llavors ens oferia. Avui és una obra de la que es pot treure molt més suc doncs ha quedat en una expressió freda, distant i sense vibració, convertint-la en absolutament intranscendent.

VALENTINA SÁNCHEZ.- Si de cop i volta l’obra que ens presenta l’autora desaparegués per qualsevol causa de la col·lectiva cap visitant repetidor la trobaria a faltar, - ni per a mal ni per a bo -,  el que seria mostra fefaent de la intranscendència de la mateixa. Ni bromal, ni conceptual, ni tècnicament hi ha el punt que ens motivi a deturar-nos davant d’ella el que demostra el seu escàs interès.




JORDI SANTAMARIA.- De fa un temps que l’autor sembla haver trobat aquell punt creatiu en el que es sent còmode, que li permet expressar de manera ben adient els seus neguits creatius, i que a més a més serveix per contactar amb el públic que es troba ben gust amb el treball que se li presenta. Amb una estètica que “moscardoneja” , i així ens entenem tots, l’artista però saps capgirar-la cap al seu punt de mira amb resultats ben correctes i absolutament agradables.




JOSEP SERRA.- Si en l’entorn hi ha un artista inconfusible en el seu sentit creatiu aquest és Josep Serra. Establert de manera permanent ( i que duri) en l’expressionisme abstracte, desfermat absolutament en el seu sentit creatiu en el que hi creu profundament i al que no marca cap barrera, la seva obra s’estableix en el teòric maremàgnum de gest, ritme i color, que en les seves mans es recomposa en una complexa melodia en la que l’equilibri i la bellesa dominen  per seduir a l’espectador d’ulls oberts que e sent abduït per el nivell del presentat.

JOAN SERRAT.- Fidel a si mateix i a l’art primitiu, de nou ens presenta una mirada als nostres ancestres, en aquest art que és difícil de qualificar com a tal , i sí més una mena d’aplicació creativa per a reviure plàsticament l’antigor. Un altre cas de la necessitat de fer dicotomia entre pintor i artista. I penso que queda ben clara la meva opinió.

JOAN SOLÀ.- Si hi ha cosa difícil de fer és un bon retrat i més encara si es tracta de realitzar-ho en tractament escultòric. Ho és tant per l’obligació d’una semblança física , fet difícil de per se, com per el més important, la seva semblança vital: el rictus, el somriure , el posat... Un conjunt que no acaba d’aconseguir en aquesta ocasió l’escultor, malgrat l’ortodòxia amb la que ha dut a terme el seu treball.

JORDI TORRENT.- L’habilitat al poder. Provinent de la ràpida, allà va saber entendre que en un munt d’obres cal saber trobar el punt distintiu per cridar l’atenció, accentuar-lo i envoltar-lo d’una resta que no el perjudiqui. Després , en el moment de la creació pictòrica , ha fet una translació a la que ha afegit el ritme, el gest i color com elements per satisfer a primera vista  , encara que en un anàlisi més profund es pugui observar que es pot aprofundir , i força, per aconseguir una obra de veritable nivell.





PEP TREGÓN.- Conscient de que el material és tant sols mitja i l’important és el resultat i el missatge, Tregón juga amb la ceràmica que tant bé domina per realitzar aquest exercici pseudopictòric com en la passada edició ho va fer en el camp escultòric. Destre en el fer, amb una clara intensitat de reflexió en el pòsit de la mirada, la seva obra és veu amb interès però potser li falta un puc d’acidesa per aconseguir crear la motivació suficient com per establir personalitat pròpia.

PAU VIADER.- El dibuix a la ploma portat al paroxisme de la realitat, mantenint la tradició catalana del dibuix de camp com fidel ,per no dir exacte, reflex de la realitat. Dibuix fidel per a una fidelitat d’uns setanta anys de pràctica , per tant, silenci i respecte.

MONTSERRAT VILATERSANA.- Sempre m’ha sorprès la gosadia dels aprenents que es llencen sense por al camp de la figura quan aquesta és a bon segur una de les parcel·les pictòriques més difícils de dominar ja que precisa d’una bona qualitat tècnica i conceptual, i a més a més cal tenir en compte que l’errada és fàcil , i s’evidencia amb facilitat. Però malgrat tot allà es llencen amb resultats tan fluixos com el cas que ara ens ocupa.




CRISTINA VILLA.- Que la fotografia és un art plenament assumit en l’art contemporani ja és una evidència per a tots. I si això és així és mercès a la gran qualitat dels professionals i el fet de que alguns d’ells intenten realitzar una creació que depassi el purament fotogràfic per esdevenir art en estat pur. Es plantegen l’obra com un treball creatiu en la que la fotografia és simplement mitjà tècnic i mai finalitat. Cristina Villa n’és un d’aquests més interessants artistes capaços de confegir obres de tant alt nivell i capacitat creativa com la que ara ens ofereix i que esdevé del millor de tota la col·lectiva.

(Les fotografies han estat manllevades del web del Sant Lluc)