Un no era allò que es
diu un gran amic d’en Didier Lourenço, però ens coneixíem i teníem bons lligams
establerts especialment a través de Moldumat Art, la galeria del carrer Sant Benet de Mataró, on s’han atipat de vendre Lourenços per arreu. Justament allà varem ser
companys de jurat d’algun concurs i com no, li vaig presentar alguna exposició,
com per ex. la que queda plasmada en la fotografia que encapçala aquest escrit.
He de dir que amb en Didier manteníem una dialèctica que s’havia
establert com eterna. Jo li deia que molt bé el que feia, i la seva gran
habilitat compositiva i de treball, però jo creia que calia anar més enllà. Que
una vegada assolit el coneixement general del poble, havia de fer algunes obres
que l’elevessin de la resta de companys artistes i aquesta elevació servís per
potenciar encara més el gust artístic dels seus seguidors. Sempre em responia
el mateix: Ja ho faré quan sigui gran . I esclatava amb una de les seves
generoses rialles d’home gran, com ho era en el físic, l’artístic i el personal.
Darrerament haviem establert contacte amb el Museu del Càntir
per que realitzés un dels càntirs
gegants que hi ha a Argentona. Havia acceptat però en els darrers anys la
coincidència amb viatges de treball als EEUU havia deixat el projecte en
suspens. Encara que el tenia molt present ja que en la darrera vegada que en
vaig parlar amb ell, em repetia les ganes de fer-lo principalment per superar
al seu gran amic Moscardó, que en llueix un als carrers d’Argentona. Lamentablement serà
una magnífica història que no s’acomplirà mai.
Ara, en el moment de l’adeu, un pensa que Didier a més de
ser un gran artista, havia aconseguit el favor d’un públic, essencialment jove,
que somiava en tenir una obra seva a la paret . I ho somiava ja que li feia
agradable la vida i el feia somiar amb un futur millor. Eren obres, les seves,
per les que no passava el temps, encara que per aquells que el jutjàvem com
artista, li demanéssim un pas més enllà, fet que sempre ens negà, i el cert és
que com podíem queixar-nos de qui era capaç d’il·lusionar i fer feliç a aquells
que el veien més que com un artista, com aquell company/amic que sabia
traslladar a la plàstica les seves inquietuds i il·lusions.
Avui, tot s’ha acabat tristament. Com a la gent de l’art i molt
especialment com amic i coneixedor de la seva obra, avui tinc l’ànima trista i
és que a tots ens feia feliços gaudir d’una obra i d’un personatge com va ser
en vida Didier Lourenço
Amic Didier, sort en la teva nova aventura i no deixis de pintar
el cel amb les teves obres.
Fins a sempre
T’estimem