ADÉU DIDIER LOURENÇO, ADÉU

Ahir , dia de Santes, ens vàrem despertar amb una notícia terrible. Un dels primers missatges del dia que arribava al nostre telèfon ens deia que Didier Lourenço havia mort . Era una notícia del tot inesperada i ens va colpir profundament.

Un  no era allò que es diu un gran amic d’en Didier Lourenço, però ens coneixíem i teníem bons lligams establerts especialment a través de Moldumat Art, la galeria del carrer Sant Benet de Mataró, on s’han atipat de vendre Lourenços per arreu. Justament allà varem ser companys de jurat d’algun concurs i com no, li vaig presentar alguna exposició, com per ex. la que queda plasmada en la fotografia que encapçala aquest escrit.

He de dir que amb en Didier manteníem una dialèctica que s’havia establert com eterna. Jo li deia que molt bé el que feia, i la seva gran habilitat compositiva i de treball, però jo creia que calia anar més enllà. Que una vegada assolit el coneixement general del poble, havia de fer algunes obres que l’elevessin de la resta de companys artistes i aquesta elevació servís per potenciar encara més el gust artístic dels seus seguidors. Sempre em responia el mateix: Ja ho faré quan sigui gran . I esclatava amb una de les seves generoses rialles d’home gran, com ho era en el físic, l’artístic i el personal.

Darrerament haviem establert contacte amb el Museu del Càntir per que realitzés  un dels càntirs gegants que hi ha a Argentona. Havia acceptat però en els darrers anys la coincidència amb viatges de treball als EEUU havia deixat el projecte en suspens. Encara que el tenia molt present ja que en la darrera vegada que en vaig parlar amb ell, em repetia les ganes de fer-lo principalment per superar al seu gran amic Moscardó, que en llueix  un als carrers d’Argentona. Lamentablement serà una magnífica història que no s’acomplirà mai.

Ara, en el moment de l’adeu, un pensa que Didier a més de ser un gran artista, havia aconseguit el favor d’un públic, essencialment jove, que somiava en tenir una obra seva a la paret . I ho somiava ja que li feia agradable la vida i el feia somiar amb un futur millor. Eren obres, les seves, per les que no passava el temps, encara que per aquells que el jutjàvem com artista, li demanéssim un pas més enllà, fet que sempre ens negà, i el cert és que com podíem queixar-nos de qui era capaç d’il·lusionar i fer feliç a aquells que el veien més que com un artista, com aquell company/amic que sabia traslladar a la plàstica les seves inquietuds i il·lusions.

Avui, tot s’ha acabat tristament. Com a la gent de l’art i molt especialment com amic i coneixedor de la seva obra, avui tinc l’ànima trista i és que a tots ens feia feliços gaudir d’una obra i d’un personatge com va ser en vida Didier Lourenço

Amic Didier, sort en la teva nova aventura i no deixis de pintar el cel  amb les teves obres.

Fins a sempre

T’estimem

ADÉU ESPAI CAPGRÒS I MOLTÍSSIMES GRÀCIES.

 

Amb l’arribada de l’estiu i la festa de les Santes, l’espai capgròs ha iniciat com en els darrers vint-i-un any des que comença la seva activitat el mes de març de 2003, el seu període de descans anyal fins l’arribada  a finals d’agost de la inauguració amb la que iniciant el seu nou curs, inaugurava la temporada artística local.

Però aquest any és diferent. La reubicació de la revista capgròs en un altre indret en  un espai que no està a l’alçada de carrer, i sense les característiques  del seu emblemàtic local al carrer de Sant Benet fa que hagi de donar per acabada la seva època de recolzament a l’espai artístic local, amb el manteniment del seu cicle expositiu.

Des que inicià la seva activitat el març de 2003 amb el retorn de Safont Tria a la vida expositiva fins aquest mes de juliol en que Francesc X Llorca hi ha exposat els seus gravats, l’espai capgròs ha comportat 224 exposicions des de Tomàs Safont Tria, al que seguiren en aquell ja llunyà 2003, Caamaño Leston, Santi Estrany, Marisa Blasco, l’expo 10 de santes, Bernardo Pascual, Raúl Capitani, P.M. Brasó i Xavier Ubach,  fins aquest 2023 en els que Laura Aznar, Aleix Prats, Joan Solà, Melisa Figueroa, Yolanda Capel i Francesc X. Llorca han protagonitzat les darreres exposicions.

L’espai capgròs ha estat durant tota la seva vida un espai obert a tots els artistes locals i comarcals. En ell hi ha exposat des dels millors artistes mataronins fins tot aquell que tenia un quelcom a dir en l’artístic i tenia una qualitat que depassava el mínim exigible. Per l’espai capgròs ha passat el bo i el millor de l’art de la ciutat i si algú no ha passat per allà ha estat per decisió seva ja que hem intentat sempre, i crec que ho hem lograt, fer d’aquell espai un espai obert a l’art, digne, en el que acostar-s’hi fos un plaer per l’espectador i un reclam per l’artista que l’obligues a un nivell de qualitat alt.

Diuen que tot té un temps, i ara amb més de vint anys a les nostres esquenes , les circumstàncies fan que l’adeu sigui obligat. Ho fem amb pena per què a més a més ara l’art mataroní està en uns moments molt difícils expositivament parlant i sabem i entenem que el tancament d’aquesta finestra serveix per capdisminuir les possibilitat expositives dels artistes locals, menyspreats ad infinitum per un govern  municipal a qui els artistes fan més nosa que servei.

Però el temps i les circumstàncies son les que marquen la pauta i l’espai capgròs desapareix amb la cara ben alta, convertint-se en el tercer espai expositiu que ha durat més temps a Mataró, després de la Caixa i el Museu. I a més ho ha fet amb una aposta absoluta per a l’art i els artistes de la ciutat i la comarca. I ho fa donant-lis les gràcies per la seva participació i col·laboració constant i permanent en aquests vint-i-un anys de conreu expositiu.

Gràcies de tot cor, amics artistes i

VISCA L’ART

"LA CERTEZA OCULTA” . MARÍA ORIZA. MUSEU DEL CÀNTIR

 

 

Des de fa anys la Festa del Càntir d’Argentona, junt amb tota la parafernàlia que implica la mateixa, amb la presentació del Càntir de l’any, i tot el seguit d’actes que aquesta festa comporta, ha afegit entre aquests  un llistat d’exposicions ceràmiques de primeríssima qualitat, com sens dubte ho és la d’enguany sota el títol de “La certeza  oculta” i la signatura de María Oriza Pérez. Una exposició que per la seva bellesa , forma i qualitat, és per a mi la millor exposició duta a terme en terres del Maresme en aquesta darrera temporada.

Maria Oriza Pérez ( Aranda de Duero 1964) és la protagonista d’aquesta brillantíssima exposició que es presenta al museu del Càntir d’Argentona, durant tot aquest estiu, i com element essencial de la Fira de Ceràmica “Argillà “ duta a terme aquets dies en l’esmentada població.

Acostumats com estem a veure per aquests verals i en la sala del Museu del Càntir,  a ceramistes de tota mena, estil, tendència i com no , també qualitat, l’arribada aquest any de la pulcre, però alhora detallista i quan vol abrupta, obra de la ceramista castellana Maria Oriza , ens ha deixat a tots perplexes per la qualitat, brillantor, serenor i qualitat del seu treball ceràmic.

Una ceràmica material però que esdevé en puríssima i complexa obra escultòrica que subjuga i atreu de manera total i immediata a hom que s’acosta a la mateixa, com queda i ha quedat en total evidència , davant la respectuosa reflexió del nombrós públic que ha visitat la mostra, que ha esta rebuda amb admiració i el respectuós silenci, esdevingut tancada ovació interior.

Maria Oriza és una autora que comença el seu treball en els anys 90, centrant-se en l’escultura començant a treballar amb diversos materials, com el ferro, el formigó, el polièster o el gres. La seva formació prèvia en el camp de la ceràmica la va derivar cap aquest art que ha conreat de manera brillant , amb peces i investigació demostrativa de la seva capacitat tècnica i qualitat creativa.

Investigadora profunda i tenaç comença a investigar la relació del volum amb la superfície mitjançant el dibuix de línies o retícules que entreteixint-se van obrin un gran camp que li permet investigar plàsticament la relació del volum amb la superfície, investigació amb la que forma i conforma un personal llenguatge volumètric que li permet dibuixar i construir , ja siguin objectes plans amb retícules de tensió  que sedueixen tant per les formes construïdes com per el llenguatge artístic que creen, com peces molt més volumètriques en les que la seva construcció final es completa amb una lectura que ens apropa a les lectures estructurals dels grans edificis religiosos de temps passats.

I ho dic així ja que , al meu entendre, l’obra de Oriza, et crida l’atenció per la configuració i les formes volumètriques que genera sota una teòrica simplicitat, però una vegada enganxat a la xarxa, et subjuga per la complexitat, el dinamisme i la gran esculturalitat del perfecte objecte final concebut, en el que l’equilibri aconseguit no té res de forçat i imposat, ans el contrari, sembla ser el que de forma natural exigeix aquella peça.

En al presentació del catàleg , l’artista burgalés Julián Valle, al costat d’un bell i molt interessant escrit , l’encapçala amb una frase de Brancusi que diu: “la felicitat més gran és el contacte entre la nostra essència i l’essència eterna”. Frase de gran dimensions que defineix perfectament el treball d’Oriza.

L’exposició queda emmarcada amb la peça "Flores del paraiso" que sedueix en la mirada llunyana i enamora profundament en la mirada propera. Ritme, textura, superfícies, volum, generen la dimensionalitat d’una màgica peça central que sols per ella, ja vadria visitar la mostra.

Però és que al seu costat hi ha les peces de tipus gran que subjuguen en la perfecció del seu geometrisme i de les formes i volums que generen per si mateixes I com no, un es sent seduït per “errantes” o “bouquet”, i li agrada perdre’s per les seves peces més planes i silents, mentre que l’ull se n’hi en va cap a la complexitat del meravellós “paisaje del Olvido” o per endinsar-se en la serenor mística de les seves peces de menor tamany, o els seus treballs seriats o els meravellosos treballs cromàtics que generen uns espais rítmics que semblen estar a l’espera per emprendre el vol.

Passejar-se  entre les obres que presenta María Oriza en aquesta exposició és entrar en un mon màgic, plenament creat i realitzat per una artista de primeríssima magnitud, amb una capacitat mental de producció de primeríssim nivell i una capacitat de realització tècnica igual de parella. Una autora que ha aconseguit endur-se l’aplaudiment més personal i tancat de tot aquell que ha visionat l’exposició que mereix el qualificatiu d’excepcional.

Una exposició d’obligadíssima i repetida visita, i que serveix per enlairar l’art de la ceràmica a uns nivells poc habituals entre les exposicions que acostumem a veure per la comarca.

Moltes felicitats per aquesta exposició d’obligada i repetida visita.

 

Maria Oriza Pérez

La certeza oculta

Museu del Càntir. Argentona

Del 7 de juliol al 17 de setembre de 2023

 

 

LA MALEDICCIÓ DEL QUADRE BONIC

 

Fa més de 10 anys , justament el 10 de febrer de 2013 -, vaig publicar quest article de Vicente Verdú, publicat a El País, que m va semblar genial. Avui rellegint-lo penso que es podia haver publicat avui mateix, i mereix el mateix i encès aplaudiment. Just per això el torno, deu anys més tard, a la plena actualitat.

 

La maldición del cuadro bonito.

Vicente Verdú 

Hay una circunstancia que puede afectar mortalmente a un cuadro y es que resulte bonito. Lo bonito es una especie de la que —como de la peste— debe huir el buen pintor. Lo bonito provoca un efecto tan popular que puede contagiar a casi todo el mundo. Lo bonito, lo bonito del norte y lo bonito del sur, apesta. Lo bonito no tiene nada que ver con la belleza ni tampoco con la originalidad. Mejor dicho: constituye la negación de la originalidad puesto que si triunfa es precisamente gracias a su condición de cosa ya vista. Ya está visto y al volverlo a ver se obtiene un plácida sensación en cuyo seno baila lo bonito.

Otra cosa muy diferente es la belleza. Mi querido amigo Eugenio Trías opuso, en su libro inolvidable, lo bello y lo siniestro. La otra cara majestuosa de la belleza es su faz siniestra. Tanto en un caso como en el otro alcanzan la categoría de lo sublime y enriquecen con ello al espectador. Lo enaltecen o lo hacen sucumbir en un abismo excepcional. De una u otra manera el sujeto se halla frente a un suceso que le trasciende y la procura inmortalidad. Lo bonito, sin embargo, es además de mortal, altamente degenerativo.

Todo cuadro que se sintetice en la exclamación de bonito abdica de todo interés superior. O mejor, esta calificación lo ratificaría en su enanismo. Lo bonito vale para referirse a casi todo lo que no es arte. Cuando traspasa esa frontera, el arte acaba a sus pies.

Mientras lo bello se opone a lo siniestro, en el fondo cruzan sus divinas manos. Por el contrario, cuando lo bonito se opone a lo feo, en el fondo se cruza la mediocridad. Ahora ya puede decirse que es incomparablemente más cool lo que se basa en cualquier registro de la fealdad. No hace falta reunir ejemplos de la música, la moda o el cine. Lo bonito es un subordinado satélite de lo feo pero se comporta, además, con la náusea de lo feo escarchado.

El impresionismo, por ejemplo, es ya, a estas alturas, bonito. Fue al principio insoportable y salvaje pero ahora es doméstico, muy comestible y dulzón. Las colas que convocan su exposiciones son regueros de gentes ávidas por saborear su confitería cultural de ahora. No hambrientos por sus orígenes sino por sus presentes de azúcar.

O dicho inversamente, lo más dulzón y pastelero es reductible al orden de lo bonito. Justamente, la melaza de la que se compone lo bonito empastela al cuadro que la posee. No hay cuadro bonito que visto varias veces no lleve por tanto a la angustia. De este modo, ARCO es una ocasión para realizar esta experiencia digestiva.

Este año, dentro de la organización de la feria, funciona una asesoría para coleccionistas novatos (fresh collectors) que se propone orientar a todos aquellos que no tienen gusto alguno ni vergüenza en reconocerlo. Gracias a esta consultoría, ciertos artistas llegan a realizar sus ventas, puesto que lo primeros consejos efectivos a los coleccionistas, según los mismos asesores, son aquellos que abundan en lo que de antemano les ha parecido más o menos “bonito” a la clientela.

Hay que huir de ellos como de la peste. O quizás no. Porque lo que se trata es de vender cuadros y cuantos más mejor porque ¿cómo podrían vivir de otro modo los artistas? Hay que vender los cuadros mejores, los cuadros peores, pero sobre todo los bonitos. Porque los bellos de verdad es probable que tarden años en cotizarse. Es decir, demandarse tanto como portentos de la belleza o como gigantes de la monstruosidad. Como creaciones de excelencia o como malditos.

¿Malditos? Lo maldito es justamente la tenia que debilita el intestino de lo bonito. Gracias a ella, el lienzo va perdiendo entidad, se demedia y se hace definitivamente ridículo. O, lo que es más exacto, se manifiesta cursi de una vez.

Porque ¿cómo no admitir que lo cursi y lo bonito se acuestan y copulan incestuosamente, estrechamente juntos para alumbrar gusanos de colores fluorescentes que llaman la atención de los coleccionistas bobos, los despistados y determinados turistas?

 

Per reflexionar-hi

 

OLGA SERRAL EN PLENITUD A CA L’ANTIGA

 

L’estiu no acostuma a ser un bon temps per gaudir de bones exposicions. Fora de Museus i d’algunes, poques, sales expositives de ciutats amb reclam turístic, la resta queda per a foc d’encenalls amb col·lectives de fons de la galeria, o amb exposicions de joves principiants a qui es vol situar en el mapa sense haver adquirit encara suficients mèrits. Però al mig de tanta mediocritat sempre hi ha un lloc que per raons desconegudes ens ofereix la sempre agradable sorpresa d’una exposició amb cara i ulls, realitzada per un artista amb solvència i qualitat. Això és justament el que està passant a Ca L’Antiga de Teià

Ara, fa ben poc, reinaugurava temporada després de descansar de la més que feixuga tasca que havia significat l’any anterior , tot celebrant el 150 aniversari de la casa, i ho feia amb la més que interessant exposició de Joe Dart i ara retorna per el camí de l’encert amb l’exposició “ Paper- Amor / Amor -Paper “ a càrrec de la mataronina Olga Serral.

No fa pas tant que coneixem el treball creatiu d’Olga Serral, una artista que ha fet del paper l’eix del seu treball, i ho ha fet amb professionalitat, serietat i altament entestada de trobar en ell l’element que li permeti expressar de forma pura i fidedigna la seva vessant més artística i creativa.

Fa pocs mesos i en relació amb una mostra que presentà a Bukòlica dèiem d’ella: “ D’aquesta mena d’embogiment van sorgint del seu cap i de les seves mans incomptables peces en les que silenciosa i calladament l’artista va desgranant el seu fer i la seva evolució, amb diferents formes i conceptes per establir una dinàmica creativa i artística que depassa la de la simple reflexió per anar per camins de dèries i senderis, en les que Serral va trobant les pistes que l’han de portar a una plàstica més establerta normalment”.

Sembla que el camí ha estat molt curt però enormement intens i avui per primera vegada podem veure una exposició d’Olga Serral en la que totes les aventures anteriors, semblen haver confluït en una manera de fer i establir el diàleg pictòric de la manera més adient possible.

Avui a Ca L’Antiga podem gaudir d’una professional excel·lent en el seu fer i la seva exigència , tècnica i creativa, que ens permet endinsar-nos en el seu fecund mon interior en el que creació i paper  es donen la mà per jugar simbòlicament en la recerca de la nostra realitat i el nostre entorn més proper i íntim.

Tres peces mitjanes inicien de manera magnífica l’exposició , tot creant un camí de territori  tan destrament traçat  que generen les sensacions primigènies que després podrem veure desenvolupades en la vintena de peces que formen l’exposició.

Unes obres diverses en formació i imatge que conjuguen un perfecte i constant maridatge entre el paper , que per la seva textura i intenció agafa de per se un instrument de protagonisme, i les formes que l’autora genera sobre la superfície, i que van des de la senzillesa fins a l’espectacularitat de les seves projeccions arbòries, marcant peces individuals que obliguen a una mirada tranquil·la i neta per poder absorbir la potència del missatge natural que ens adrecen.

El treball de Serral amb el paper és un treball que essent en bona part acaronador, no defuig de l’aspror de la reflexió íntima i plenament intensa que pretén donar l’autora, aconseguint sempre unes peces  texturals en el físic i el que és més important en l’anímic, ja que és quasi impossible defugir del diàleg que ens ofereixen. Un diàleg que  essent sempre directe, és a voltes dur i personal.

És per això que recomano la visita a aquesta exposició. Una visita que ha de ser lenta i tranquil·la per anar copsant el missatge de vida i natura que ens presenta l’autora que crec fa amb aquesta mostra un tall profund , i a mi m’agradaria definitiu, amb altres línies encetades en el passat, i que ara queden soterrades front la potència i el bon sentit creatiu que demostra Olga Serral, en una exposició que podia haver estat intranscendent i que ara esdevé clara marca, entre  el seu passat i el brillant futur que sembla es presenta al seu natural i més que brillant treball.

 

“Paper - Amor /  Amor - Paper”. Olga Serral

Ca l’Antiga. Teià

Juliol de 2023