Em dic Pere Pascual. Visc a Mataró. Tinc 73 anys, estic casat i tinc 3 fills i 3 nets. Estic jubilat després de treballar tota la meva vida en el camp de les anàlisi clíniques en la sanitat privada. Soc també en "PIC" i he estat durant més de quaranta cinc temporades exercint la crítica d'art en els mitjans periodístics de la ciutat. Intento aquí fer públics els meus pensaments d'allò que m'envolta, veig i sento.
dimecres, de febrer 28, 2007
Fa uns dies parlava de que m’hauria agradat que la cultura fos element primordial de la campanya electoral. Deia també que estava segur que no seria així.
M’hauria agradat per dues raons. Per un costat per què per la raó que fos, la cultura deixava de ser “maría”, i per l’altra per què voldria dir que immigració, vivenda, treball, etc. serien uns element superats i per tant no dignes ni tan sols de ser discutits.
Sabia dons que cultura no tindria paper principal però esperava almenys un millor paper. Joan Salicrú fa un magnífic plantejament al voltant de la cultura oficial i del PMC i el silenci per resposta. Ramon Bassas parla de “Mataró Cultura” una idea brillant, i el silenci n’és la resposta. Barón parla del nou Monumental i el silenci domina...
A algú interessa la cultura?. Quan parles amb els polítics i dius que cal agafar Cultura i fer d’una per totes una aposta per la mateixa, les paraules s’esvaeixen. Sembla que ningú en vulgui tenir especial apreci , menys Graupera ,com no.
Així comencen les apostes, i puc dir que el meu mòbil treu fum. Considerat com sociata i a més amb un cert poder en cultura ( Deu meu, que errats que van) , rebo avui sis trucades amb una mateixa pregunta , es cert que.... va a Cultura?. Per favor ,no.
I un que està més lluny del poder que no pas ningú li agafen ganes de riure. O de plorar. Per què el cert és que a hores d’ara Cultura segueix essent la gran interrogant.
I el lamentable que el mateix no està en quin partit l’assolirà i quin serè el regidor. La pregunta és lamentablement més senzilla, a qui li encolomarem Cultura?.
I que voleu que us digui. A mi m’entristeix. I molt.
dimarts, de febrer 27, 2007
Ben a prop de Mataró , a tan sols deu Km, i al bell mig de la Riera de Caldetes es troba la sensacional Fundació Palau que aplega la magnífica col·lecció artística i literària de Josep Palau I Fabre. Una Fundació que joiosament ens va caure del cel i que no acabem d’aprofitar tal com caldria.
Si parles de la mateixa a la gran majoria d’artistes de l’entorn és molt escàs el nombre d’ells que ni tan sols han tingut curiositat per visitar-la , i això que al bon nivell de les exposicions temporals s’hi afegeix la col·lecció permanent que també és un pur gaudi.
A vegades penso si en realitat els artistes i la gent de l’art de Mataró tenim a casa, justament el que mereixem.
PICASSO INSÒLIT
No és ser molt agosarat dir que Picasso és l’artista més conegut i estudiat d’entre el bon gruix d’artistes que podríem considerar com “artistes moderns”. La seva contemporaneïtat , la llarga vida i amplíssima producció que abasta als més diferents camps de la creació plàstica , la seva universalitat , ha fet que la difusió de la seva obra arribi arreu i no hi hagi Museu o col·lecció important que no disposi de representació del seu treball . A més , el fet de disposar de tres Museus dedicats a la seva obra ( Barcelona, París i Màlaga) fa que el coneixement de la seva obra , i la seva persona , sigui encara més elevat.
Un món de detalls que va més enllà de la realitat física dels mateixos. Un món que personalitza la relació passant de la professional a la intimitat de l’amistat, però un mon en el que es manté fix i permanent la característica artística de l’autor. Encara que moltes peces puguin ser considerades com divertiments , com bibelots , com petites juguesques, en cap d’elles hi ha la més petita concessió al no res , ans el contrari són la magnificació d’un creador capaç de fer art en totes les coses que tocava.
Picasso Insòlit
Fundació Palau
Del 25 de febrer al 15 d’abril del 2007
dilluns, de febrer 26, 2007
A la cultura és clar, les que varen sonar el passat dissabte en la jornada sobre “la cultura que volem” que va organitzà de manera oberta el PSC en els espais del Monumental.
Una seixantena de persones s’aplegaren per discutir, en el millor sentit de la paraula, l’estat de la qüestió de la cultura local i principalment els desitjos , generalment individualitzats , de cadascun dels participants , units tan sols per una participació de manera directa o indirecta en el fet cultural mataroní, aplegant en aquest concepte els valors de la gran i la petita cultura, la cultura general i la tradicional.
Un debat que si som justos hauria de qualificar de to baix i que a bon segur , i tal com ens temien, tan sols tenia dos finalitats:
Per un costat la de catarsi col·lectiva. Hom que es mou en el camp cultural es sent maltractat. Es clar que a Mataró, i vist el que hi ha, es natural. Per això aquesta queixa col·lectiva, aquest dir jo també i si molt m’estires , jo més, serveix per l’autoafirmació del treball ( cadascun en el que ens toca, prou valorable) .
L’altra costat la d’afirmació de la participació com element important per augmentar l’autoestima. El pensar que el que diem es important, no tan sols per nosaltres, ans també per la col·lectivitat.
Dos elements , ben clarificats en una estratègia de masses com sempre ho és una lluita electoral, que podria servir per deixar-nos a tos enganyats però contents.
Però en aquesta ocasió hi havia més. Hi havia el document programàtic de Baron , un element escrit ben abans de la jornada , en la que no va participar , que en certa manera encerclava i apuntava tot el que allà es va dir, el que pot indicar una o dues coses ( i deixo que vostès triïn al seu gust) o que les mancances de la cultura a Mataró son tan evidents que quasi no fa falta parlar-ne ( aposta a la que m’apunto) o que el PSC està molt a l’aguait del que es mou en la cultura mataronina ( fet que penso no es cert).
El document programàtic de Barón és bo. I estic per a dir que malgrat la seva falta d’aprofundiment en alguns punts, és molt bo. Si parlem de notes , jo li donaria un notable alt, malgrat la meva discrepància en alguns punts en espacial en el que pertoca a la cultura popular , molt mimada al meu entendre , però que s’ha de comprendre en aquella màxima que recomana que no s’ha de mossegar la mà de qui et dona de menjar ( vots, és clar).
Recomano amplament la seva lectura , explicitada en el seu blog del passat dissabte. Estableix unes premisses més que correctes: Cultura accessible, inclusiva i de qualitat, fonamentada en els agents culturals, les entitats i els creadors. I tot amanit amb un seguit de mesures de difícil discussió.
És a dir un projecte ben estructurat i arrelat , però que es nota poc treballat , i al que caldrà polir les arestes que encara marquen camins divergents.
Molt vàlides les propostes del Carnet Cultural, de la concertació, de la creació d’espais per a la creació, de l’empresa de gestió cultural, de les formes de comunicació, etc.
Però cal anar més enllà, No val parlar així com així de la marca “Mataró Cultura”. No val inventar primer la marca i després ja veurem que posem a la bossa. Que cal tenir en compte que “Proposta Mataró” va néixer ara fa dos anys i que cal recomençar de nou.
No val apuntar que cal retocar el PMC. S’ha de treballar per explicar ben clar quin és el camí a seguir. I cal dir qui escollirà els elements artístics de referència en els espais públics i com s’organitzarà la rotació del fons d’art municipal, i....
Però amb tots els ets i uts que caldrà discutir, la proposta és enormement engrescadora i cal recolzar-la com jo faig des d’ara mateix. I fer-ho des de la petita discrepància amb afany de millora.
Una millora que ja és evident en el que pertoca a la plàstica, en especial en el compromís amb “Proposta Mataró” , projecte que encapçalo i per el que em barallo de fa ja quasi dos anys. Fet que personalment, i en que val per els artistes de Mataró, agraeixo com cal.
Ara cal afinar. Rematar arestes, polir cantonades, equilibrar pesos específics i arrodonir la jugada, que be es pot fer amb les dues propostes finals de Baron. La ruta de la romanització i el barroc del Maresme.
En el que pertoca a la segona penso que hi ha elements que no ha valorat el candidat. Ho vaig dir a algú en l’acte , però ho he confirmat en el catàleg inaugural ( 1983) del Museu del Maresme, ara de nou de Mataró.
En la sala monogràfica es parla de sis pintures a l’oli sobre taula de començaments dl XVIII. Recordava haver sentit de la veu de Santi Estrany la vàlua de les taules barroques del Museu. Pot ser un element a considerar. Com ho pot ser el nom de Rosa Alcoy, filla d’Eduard Alcoy, gran historiadora i catedràtica d’aquesta època.
Dos apunts que podrien donar més brillantor a un projecte prou interessant, que cal polir per ser brillant del tot , i que de ser cert ens dona esperances a tots aquells que pensem que la cultura mataronina te molt per dir.
Ara tan sols falta que el PSC s’ho cregui això d’apostar per la regidoria de Cultura. Que ja n’hi ha prou d’amagar el cap sota l’ala i que d’una i per totes s’ha d’agafar el toro per les banyes. Que com es va dir en la jornada, aquesta sembla ser la darrera oportunitat.
Esperem que de veritat ho creguin, encara que si us he de ser franc... Jo no les tinc totes. Quan repeteixen tantes vegades allò de que, ... segons els resultats...
Sigui com sigui , caldria apostar en ferm per Cultura. De no fer-ho seriem molts els que no ho perdonariem.
divendres, de febrer 23, 2007
Ha començat el temps de les paraules, del munt de paraules, de les rierades de paraules. Paraules amb sentit i sense. Paraules amb la certesa de que son mentida. Paraules amb la certesa de que poden ser veritat. Paraules que un no sap el que seran. Paraules per que se les endugui el vent. Paraules per que quedin ben marcades en l’ànima de qui les escolta.
Ha començat la campanya
Parole , parole, parole ... ( la música la posen vostès)
PARAULES II
Paraules de Joan Margarit que ahir transcrivia Eva Piquer a l’Avui :
“Constantment estem fent les paus amb nosaltres mateixos. El judici sempre acaba amb el perdó. La venjança és no haver-te parat ni un segon a considerar per què han passat les coses. Com esmorteixes el sentiment de venjança?. Dons comprenent. No hi ha res de franc, tot s’aprèn. I quan ja n’has après molt, et mors. Vas caminant cap al precipici, cada cop coneixes millor el camí , aprens que la riquesa és el matís, i al final del camí te la fots.
L’art no es gens democràtic, i la poesia és la menys democràtica de les arts. Tothom pot llegir poemes , però no tothom té dret a escriure’n. L’art subvencionat no porta enlloc. Preferiria tornar a l’època en què Van Gogh no venia cap quadre. Abans els artistes es morien de gana, ara es moren de farts.
De totes les virtuts humanes, m’interessa sobretot la lucidesa. La lucidesa és la intel·ligència amorosida amb el sentiment i la comprensió. Jo aspiro a aquesta lucidesa”.
Brindem per la lucidesa de les paraules que d’ara en endavant podrem sentir en aquesta campanya electoral. Fem-ho amb tranquil·litat . Un glop per cada paraula o frase. No cal patir, segur que passarem qualsevol control d’alcoholèmia que ens trobem per davant.
PARAULES III
Háblame para que conozca la pureza de las palabras inútiles
Antonio Gamoneda
dijous, de febrer 22, 2007
“Cal fer plantejaments valents i de futur” . És una frase que trec del que remarca la premsa de l’acte de presentació del manifest electoral del PSC i per tant de l’obertura de pre-campanya de Joan Antoni Barón per a ser reelegit alcalde de Mataró. Fet que estic segur succeirà de totes, totes, i jo que me’n alegro.
És una frase que marca camins de manera clara. Però que ha de marcar tots els camins , inclòs el de Cultura , que a mi i a tants ens neguiteja. Ho ha de fer-ho ja que si Mataró “ ha de ser una ciutat en la que valgui la pena viure-hi” , això sols serà possible si el fet cultural assoleix el nivell que fins ara sembla haver-se menyspreat, especialment ,- i que el PSC ho tingui ben present -, per el partit que havent governat sempre ha deixat que la Cultura hagi estat més anys en mans d’altres partits que en les seves pròpies mans.
Per això, en aquesta aposta valenta i de futur , calen dos elements claus: equipaments i allò que ara s’anomena “locomotora”.
Si oblidem , que és per fer-ho , el fantasmagòric “Pla d’equipaments Culturals” de la que ara en tenim mostra de la mà de Graupera en l’exposició del Museu, cal considerar que tot mantenint els elements mitjanament previstos per la propera legislatura cal atacar amb valentia i futur a uns nous reptes.
El primer ha de ser l’inici seriós de projecte del Teatre que la ciutat precisa. En els darrers temps , ciutats parelles a Mataró ens fan pam-i-pipa tot presentant la recuperació dels seus vells espais escènics , recuperats per a la modernitat. Aquí ja no en tenim, el Clavé és història ja llunyana, però la necessitat és la mateixa. I no podem perdre més temps. Cal apostar per ell.
Per això un defensa que el PSC hauria de fer compromís, és la de que en el decurs de la propera legislatura s’ha de realitzar el projecte d’aquest nou Teatre , fins hi tot posar-hi la primera pedra, i que aquesta no sigui simbòlica.
Cal encetar camins , cercar dreceres, i posar fil a l’agulla per un cert compromís de ciutat amb aquest objectiu. I el lloc ,aquell relacionat amb el Parc Central, que sempre surt de trascantó i amb gran secret, quan és un secret a veus, penso que és excel·lent.
L’altre equipament precís és aquest espai polivalent del que tan d’ús es podria fer. I quan dic espai polivalent, no em refereixo a allò que en molts lloc es denomina “pavelló firal” . S’ha de ser valent i amb futur i Mataró precisa d’un espai on desenvolupar actes cívics, petits congressos, simposiums , exposicions itinerants de caire cultural i/o artístic....
És aquest un element a pactar amb l’IMPEM , però que urgeix de totes, totes a la ciutat, que si observem està orfe d’actes generalistes de tot tipus en els que està prevista un cert nombre de persones , ja que no es disposa de cap espai d’aquestes característiques.
Finalment cal acabar de manera ràpida la Nau Gaudí i donar-li un ús atractiu. Personalment no em desagrada , ans al contrari el tema Català Roca , però penso que caldria anar una mica més enllà , i apostar per la fotografia de manera més genèrica , tot tenint en compte els fons dels que disposa la ciutat , amb especial atenció al Fons Carreras , tan menyspreat oficialment.
Mataró , que tant desesperadament cerca un lloc específic en el món cultural, podria trobar en la fotografia aquell element diferencial que el col·loqués en el “mapa” , per emprar aquest tòpic tantes vegades emprat i sentit.
Però tot aquest conglomerat precisa d’un motor potent que el mogui. Que ho faci de manera directa o indirecta , però que produeixi aquest sentit dinàmic que precisa tota cultura que vol ser viva. És allò de la “locomotora comercial” , però disposada en l’àmbit cultural.
Passejar-se per l’activitat cultural de ciutat parelles a la nostra presenten en general alguna entitat polivalent que marca fites i camins , que en moltes vegades coincideix amb el Museu de la Ciutat.
El Museu per la seva polivalència, aplega art actual i del passat , entra en la història de la ciutat , el seu modus de viure i la sociologia, penetra amb l’arqueologia als temps més llunyans, te ramificacions amb les ciències naturals... Disposa per tant dels estris suficients per ser eix i motor de mil i una activitats que convenientment lligades amb les associacions, grups específics , etc. pugui ser aglutinador d’un concepte cultural de ciutat que serveixi de pal de paller en la dinàmica que cal establir si volem ser ciutat viva en el fet cultural.
Que sí, que el Museu de Mataró és justament el contrari, que ancorat en el passat és incapaç ni tan sols d’establir una premisa de treball semblant , però... La gent no és eterna , i els funcionaris estan al servei de la ciutat i no a l’inrevés, Que reciclar-se és el fet dels temps i que una ciutat no pot estar parada per la nul·litat d ‘unes persones que es guanyen un sou al que la gran majoria no arriben ni de bon tros.
Equipaments, locomotores .... elements que serveixen per un plantejament valent i de futur. El que vull, i volem, per a Mataró.
PLANASDURÀ
Coincideix els culturals de “El País” i el de l”Avui” per parlar de la magnífica exposició que la galeria Oriol dedica a Planasdurà.
No puc negar la meva alegria pels elogiosos comentaris que es dediquen a aquest artista un xic maleït. Disposo a cas d’una obra seva de 1955 , que va regalar l’artista al meu pare en motiu de l’exposició que celebrà al Museu de Mataró quan aquest era punt i senya de l’art del país, i que un va heretar a la seva mort.. És una abstracció geomètrica a l’estil de la representada, ja que m’ha estat impossible fotografiar-la correctament per els reflexes que es produeixen.
Puc dir que és una de les meves obres preferides, cosa que quasi ningú entén. La seva capacitat sintètica, cromàtica i espaial, molt a l’estil Mondrian, però amb un domini de negres que dificulta l’equilibri i accentua les arestes, fan d’aquesta obra un treball de primera qualitat que mereix l’atenció de tot bon afeccionat .
Però òbviament no ha estat el sentit personal el que m’ha provocat aquest comentari. El fet està en aquest paper del Museu allà els anys cinquanta quan era sant i senya de la vitalització artística.
Ni més ni menys el que esperem ara , amb plantejament valents i de futur. Baron dixit. Ho apuntem
dimecres, de febrer 21, 2007
I així estem i ... Però sigui com sigui, vagin avui aquestes reflexions que d’una o altra manera espero que estaran ben aviat en el ciber-espai.
DE CULTURA
No em faria res que el tema estrella de les properes eleccions fos cultura. Ja sé que és impossible, i més vistes com estan les coses amb temes tan importants com l’urbanisme, la locomotora econòmica i.... Però ves a saber si entre una i altra cosa, i amb el tema Patrimoni per mig , algú arriba a pensar que potser comença a ser hora que una ciutat com Mataró , amb més de cent vint mil habitants , disposi d’una dinàmica cultural potent, atractiva i atraient, variada , amb una bona oferta de la que podríem dir “gran cultura” , però sense oblidar aquesta cultura menor però no per això menys important.
Ho veig difícil però no tan sols per el propi tema, ans també per una manca de ganes de que així sigui. Aquest gran periodista i bon amic, que n’és en Joan Salicrú ha escrit un brillant post sobre el tema en el seu blog . Un post en el que fets, notícies, desitjos i reflexions es donen la mà per donar una ullada prou atinada sobre el quid de la qüestió. Aquesta tarda quan el rellegia no havia merescut cap comentari.
El tradicional que, com, quan i de quina manera , planeja sobre la regiduria de Cultura amb nebulosa d’incògnites. Òbviament la primera està en pronosticar en qui en serà el “propietari”.
Sigui quin sigui el resultat de les eleccions , no crec que Jaume Graupera repeteixi. Malgrat el seu auto-balanç positiu , dubto que hagi deixat a ningú content i hi ha massa agreujats ( entre els que m’hi trobo en raó del fons d’Art “Proposta Mataró” ) com per que els altres partits de govern ( apostem per una reedició del tripartit) en facin confiança, especialment en el cas de Barón que s’ha convertit en el bomber professional de Cultura.
ERC sembla que vulgui apostar fort aprofitant la sinergia de la Generalitat,però dependrà molt del nombre de regidors i especialment de si el PSC desitja en veritat manar a la Beneficència , cosa que darrerament no li sembla molt de gust. Remigio Herrero va ser regidor en raó d’una majoria absoluta no sospitada que va fer que ni tan sols existís in mente qui en podia ser Director de Patronat, el que va provocar el manteniment de Ramon Ramis fins la casual arribada de Toni Cabré .(I diem casual ja que es va aprofitar el seu retorn a l’Ajuntament després d’una excedència laboral) Encara que m’agradaria quedés clar que soc dels que defenso que si un càrrec ho fa be, no hauria de ser obligat el recanvi. Però és tan sols una reflexió, ja que queda clar de que en l'actualitat no és el cas.
Després de qui,va el com?, i aquest sembla ser un tema enterrat. Hom que pensi un xic ha d’entendre que el Patronat Municipal de Cultura , tal i com està previst actualment, és més una rèmora que una possibilitat de treball. Els patronats varen ser creats per poder deixar de costat tota la burocràcia municipal que llastrava qualsevol dinàmica d’actuació, però ara , perduda la seva ductilitat, han de reconvertir-se en un altre estil de fer política i cultura. S’ha de pensar de manera molt clara com es vol actuar , - el Consell de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en pot ser un bon exemple -, i principalment s’ha de trencar aquest esquema actual , participatiu en aparença , inútil en la vida real, i que acaba deixant el poder en mans d’uns tècnics que han de ser justament això, tècnics que han de fer possible les ordres que emanen de dalt, i mai, ser com ara, els veritables amos i senyors de la cultura oficial de la ciutat. I si per algú no queda clar , l’exemple més evident està a arts plàstiques. Tot el fet fins ara , sota el poder absolut i dictatorial de la tècnica corresponent, és justament el que sota cap concepte s’ha d’acceptar.
Per cert, i com anècdota. Daniel Giralt Miracle, un dels notables escollits en el Consell de Cultura, va ser anomenat assessor de l’Ajuntament de Mataró en l’apartat de plàstica, juntament amb Paco Rodon i el que això escriu. Mai vàrem ser convocats, i curiosament, tampoc cessats. L’època, la de Remigio Herrero.
Per acabar queda allò de la cultura que volem. Un, modest, pensa que a bon segur el que opinin el proper dissabte en l’acte organitzat per el PSC serà una visió molt més ampla que no pas la personal d’ara mateix. Deixem dons la decisió en mans de la majoria, però...
Com he dit, i s’ha reproduït en algun blog, la meva intenció estava en no acudir a l’acte. La raó , senzilla. En aquell dia estava prevista una pluja d’idees, que parlant de cultura de Mataró, hem de recuperar la traducció original de temporal d’idees. Aquesta fet, que crec molt positiu per el futur de la realitat cultural de la ciutat, havia estat substituït per un acte d’aquells de partit, per un seminari que vol semblar participatiu , però que tots sabem que no porta enlloc, ni serveix per a res.
Encara que no ho sembli, treballo. Ho faig intensament. El meu temps lliure no és molt. Ni tan sols disposo de tots els dissabtes l. Per això em vaig sentir dolgut, i potser una mica més, vistes les converses mantingudes no pas d’ara mateix, i sí de fa molt temps. Estava decidit a no assistir a l’acte. Ho faré ja que m’ho ha demanat gent que aprecio i que sé que volen una cultura millor per la ciutat.
Però ha faré amb el pensament, i estic per dir la seguretat , de que no servirà per a res. Els seminaris com aquest , sols tenen futur quan hi ha un dirigisme que preconitza uns camins, i aquest és el mètode per validar-los. Però aquest no és el cas.
La taula rodona , eix , principi i final de tot, està viciada d’origen. Josep Novellas, amic de l’ànima i d’anys , te moltes qualitats, però us puc assegurar que no disposa de la de parlar en públic. Tímid, introvertit, artista en essència, Novellas pot ajudar en molt però no en una estructura com la prevista.
Si diuen els dirigents que van a escoltar, que hi pinta en Xesco Gomar a la taula?.Si no vaig errat, ha estat alt dirigent de les JSC i ocupa un càrrec en la Diputació en raó de la seva militància. Si és així, cridant-lo a una executiva hi havia prou. Ara , en una taula rodona sols ens pot parlar de l’oficialitat. I això és voler que se l’escolti, com oficialista, i mai és voler ser escoltat per part del partit.
Finalment en Gustau i l’Encarnació, responen a unes entitats i/o associacions, amb dependència econòmica per prestació de serveis i/o subvencions del mateix Ajuntament. Encara que personalment tenen tots els meus respectes i més, i ells ho saben, és difícil parlar sota el prisma d’una independència de criteris.
Si a més la convocatòria ha estat restringida , - avui he parlat de l’acte amb diversos artistes de Mataró i de primera línia i ningú en sabia res -, tindrem un acte d’aquells que tant agraden als partits , - els tenim a tots ben dominats-, i que en res servirà per poder esbrinar quina és la veritat de la cultura que Mataró demana a crits, que queda ben lluny de la mísera realitat actual.
La cultura que volem, com la volem i de quina manera. Massa preguntes sense resposta , per què la gran clau està en qui vol de veritat aquesta patata calenta. I per favor, si aixeca la mà ICV que algú digui que no, o al menys faci que no ho ha vist.
Tot acaba tenint un límit. I cal trencar-lo. Ha rribat l'hora de la veritable cultura.
I hom, amb el partit del poder al davant, hauria de fer quelcom per dirigir-ho.
dimarts, de febrer 13, 2007
PLA D’EQUIPAMENTS
Divendres passat no vaig poder assistir a la inauguració de l’exposició sobre el Pla d’Equipaments Culturals que es celebrava al Museu. Just quan amb en Perecoll i en Carles Spà estàvem a punt d’acostar-nos, una trucada telefònica em reclamava amb urgència. Un petit accident esportiu de la meva filla sense posterior importància, però que obligava al tradicional pas de visita mèdica, radiografia, immobilització etc. Un altre petit ensurt, i que tots siguin com aquest.
Avui dons n’he fet oportuna visita i com quasi tots he quedat esparverat, esmaperdut, bocabadat i... en veure l’antiexposició per excel·lència , aquella que no parla de res i a més ho fa de la pitjor manera.
Estic totalment d’acord amb Jaume Graupera de que no és una exposició electoralista. I tant que no ho és. Més aviat és al contrari, ja que qualsevol que se la miri amb una mica d’atenció, tindrà clar que vist el vist, i el que diuen es veurà, sota cap concepte es por repetir una legislatura cultural com aquesta.
Un Pla d’equipaments amb més de tres anys d’història, amb quasi la meitat del temps contemplat en el PECM , per tenir tan sols pressupostat per aquest any 62000 euros per la Capella dels Dolors i la previsió de començar ( el més calent està a l’aigüera ) les obres de Can Marfà, és demostratiu de que no s’està per la labor de cap de les maneres i en cap àmbit.
És clar que potser mirant el vídeo la comprensió es facilita. Llàstima que per el vist avui el vídeo és mut i no te sonorització. O serà que com no passa ningú per l’exposició es baixa el só per no molestar als vigilants?.
Certament tinc mala sort amb els vídeos del Museu. El d’avui mut, “Peca” a Ca l’Arenas em va costar Deu ,ajuda i tres visites per poder-lo visionar . O potser el problema no és meu i sí de l’eficàcia de la gent del Museu?. Millor no pensar-ho
DEBAT CRÍTIC
“El País” d’avui presenta una interessant entrevista amb Lourdes Fernández , directora d’ARCO. El titular de la mateixa és impactant : “Hi ha una absoluta manca de debat en l’art contemporani” , per explicitar després quan se li parla del lligam amb la indústria cultural: “El problema d’aquest país és que no hi ha crítica, com la pot haver en altres àmbits de la cultura, com en el cinema , que també és una indústria que mou molt diner. Una pel·lícula realitzada per un gran director pot enfonsar-se per una crítica nefasta. Això és el que jo trobo a faltar en l’art contemporani. Hi ha una absoluta manca de debat”.
Estic totalment d’acord, i la referència sembla que sigui escrita per a Mataró, on sols existeix l’art contemporani, que sempre es considera de gran qualitat, davant el desert que significa la resta de conceptes artístics.
No hi ha debat ja que s’exerceix la caritat per part d’uns certs superiors , la gent del PMC ,Can Xalant, Ca l’Arenas, Espai f... , i una ltres inferiors , que som la resta.
Ara està exposant a Ca l’Arenas un contemporani més , en Xavier Roldan. Un n’ha escrit una crítica amb els seus raonaments. Aquests podran ser bons o dolents, acceptats o refusats , concordar amb ells o pensar que és un ximple, però davant d’uns raonaments, siguin els que siguin, sols es poden oposar d’altres raonaments.
En la crítica és juga amb el significat d’una paraula i la seva absència en el diccionari , per fer avinent que malament rai quan per parlar de l’obra d’un, s’han d’emprar paraules que després s'han d’intentar desxifrar mitjançant el diccionari. Que si no s’entenen les paraules difícil serà entendre l’obra.
Quan escric aquest post hi ha set comentaris a la crítica ( rècord després de més de tres cents escrits ) , sis d’ells s’endinsen en la vessant filològica / ortogràfica i tan sols un discrepa del comentari amb l’única reflexió de qualificar-me com a carca i de dir que estic escaldat amb els comentaris de Jorge Carrion , que no se quina relació pugui tenir amb aquesta exposició.
Així anem. Amb el debat , la discussió , aquella bona discussió que moltes vegades porta a la llum , amagats sota la fredor ambiental d’estar sempre essent posseïdors de la gran veritat, I així, d’aquesta manera , anem malament, però que molt malament.
dilluns, de febrer 12, 2007
Amb aquest post que ara començo arribo a la xifra de 200. No ho pensava quan vaig començar una mica picat per la gen del Cap gros, amb en Joan Salicrú al cap de tots. Pensava que podia durar un temps, però el cert és que ja estic del tot viciat.
Està clar que no estic a l’alçada d’un Ramon Bassas o un Joan Antoni Baron, que son veritables professionals de la columna diària , però darrerament intento trobar temps per fer l’oportuna descàrrega d’adrenalina, com em diu un bon amic , estimulada sempre en el to personal, lliure i independent.
Uns pensaments que em sorprenc arribin a tanta gent, que moltes vegades i com de trascantó et fan l’oportú comentari, rèplica o la coincidència amb allò que un expressa en aquests comentaris personals.
Ara es qüestió de començar a caminar per arribar als 300.
TONI SOLÀ
Del que també estic viciat és dels diaris gratuïts. Els fullejo a l’hora d’ esmorzar i de tant en tant et trobes amb agradables sorpreses com avui que en el “20 minutos” apareix ben content abraçat a una coca el forner argentoní Toni Solà.
La raó està en la seva participació aquests dies a “FòrumVic’07. La Gastroteca”, aquesta gran trobada científic culinària que se celebra en la capital d’Osona. Ell està entre els ponents i es destaca el seu paper de proveïdor de pa per a restaurants tan importants com “El Bulli” i la seva especialització en pa de sabors per a l’hosteleria. Remarca que “està considerat com a baluard imprescindible per el gremi de forners”.
En Toni va regentar fins fa poc la forneria familiar i l’espai “Pa tonet” al carrer Gran d’Argentona , a pocs metres de l’altre gran forner local , Can Moré del pa casolà. A més dels grans restaurants als que fornia de pa , feia el mateix amb molts més clients, alguns d’ells tan coneguts com el nostres mítics Frankfurts de la Pça Sta Anna i de la Riera. Qui ho diria , el mateix forn per dues cares tan diferents de la gastronomia.
Per altra part era membre de “Penta” l’Associació Cultural que va crear l’espai de “La casa del Llimoner” al carrer Massevà , espai on es celebraren unes interessants temporades d’exposicions i on va nèixer el grup encara viu, i ben actiu, dels Dimarts del Llimoner.
Felicitats dons per el públic reconeixement a un paper , el del pa, tan important i alhora tan poc valorat.
diumenge, de febrer 11, 2007
JOAN FONTCUBERTA
El diari “El País” te per costum dedicar el seu stand d’ARCO a un artista de primera línia. Enguany el nom escollit ha estat el fotògraf català Joan Fontcuberta i a ell li dedica suplement especial en l’ “EPS”. Qui hagi mirat amb atenció l’article potser s’haurà sorprès d’una foto en la que juga amb el seu pare a la platja de Mataró. La raó és ben senzilla, la seva mare , - Villà de cognom -, es mataronina de soca-rel.
Vaig contactar amb Joan Fontcuberta fa uns anys quan va exposar a la madrilenya sala Helga de Alvear , una mostra que tenia a la sang com a protagonista. Frotis sanguinis de diferents personatges esdevenien com DNI específics per les seves formes i en certa manera establien una grafologia especial.
Per aquell temps , en l’empresa en la que treballo existia una revista corporativa en la que existia un apartat artístic degut a la bona col·lecció d’obres de les que gaudia , o gaudeix , la mateixa. Jo n’era l’encarregat de parlar en cada número d’alguna de les peces de la col·lecció i em va semblar que una exposició com de la de Fontcuberta podia ser un bon punt de partida per parlar d’un art diferent .
Vaig contactar amb ell mitjançant la galeria i el resultat va ser magnífic. Atent, receptiu, sorprès , tot li va semblar be. En les converses va aparèixer el nom de La Roca com el seu lloc de residència i en dir-li que un era de Mataró, es va esplaiar a gust.
Que Mataró era per ella un lloc de referència , que hi tenia molta família ja que la seva mare era de Mataró. Que feia molts anys havia fet una cosa al Museu, però que li agradaria molt fer una exposició a Mataró. Que...
Vaig contactar immediatament amb el PMC i la resposta va ser la que tots sabem, Fontcuberta no ha fet mai res a Mataró, i això que la línia seguida per el nostre ínclit PMC ha estat ni més ni menys la seva.
Apunti dons qui hagi ser el nou regidor de Cultura el nom de Fontcuberta en la seva agenda, i en un lloc destacat. Si fa anys vàrem perdre l’oportunitat, seria qüestió de no recaure en l’error.
OLEGUER i CALDERÓN
Per els seus actes els coneixereu. Oleguer ha expressat les seves opinions al respecte del cas De Juana Chaos i ho ha fet amb la sinceritat que el caracteritza.
Podré estar o no, d’acord amb ell. Certament no ho estic , però em sembla molt correcte que expressi el que pensi i senti. I no m’agrada aquesta postura hipòcrita de que no s’ha de barrejar política i esport.
Un esportista és esportista i home. Com esportista defensa la seva samarreta. Com home defensa les seves idees. Apostar per l’asèpsia és apostar per un borreguisme, quan justament aquells que manen ( Laporta i Cia) si que fan de la política el seu element de projecció molt més enllà del punt esportiu.
Per això el meu reconeixement a Oleguer, i reconèixer l’oportunisme publicitari de Kelme que d’un no res, obté uns rèdits importants fonamentats en l’anticatalanisme de molts sectors.
Tot per acabar censurant aquest “polaco el que no bote” del Sr.Calderon ahir a Màlaga, que nou ens porta al fanatisme carpetovetònic més barroer.
El que no deixa de ser curiós és el paral·lelisme en la pose de les fotografies. A bon segur que podríem dir que son les dues cares de la moneda.
dimecres, de febrer 07, 2007
1.-
En el viatge de nuvis ( fa vint anys) vàrem establir amistat amb una argentina de certa edat i de nom Lila . Havia esta una de les primeres , si no la primera , dona argentina en ser llicenciada en econòmiques, havia tingut una llibreria en la que predominava la cultura espanyola, i era una dona d’esquerres de les que no hi ha.
Parlava d’Alfonsin meravelles, però deia , “Parece que le asesore el enemigo”. Avui encara mantenim el contacte esporàdic però si visqués el Mataró actual, no en el que va viure uns quants dies, estic segur diria el mateix. A Barón sembla que l’assessori l’enemic.
Uns quants dies de Fàbrega i Caralt , i en comptes d’explicar el que cal, silenci. De cop i volta , quan tot sembla mig adormit, de no tornem a la palestra. Cal parlar de Can Minguell.
I és clar, el ciutadà, és a dir jo mateix, no entén res. Coses que passen de l’H a l’A ,i a l’inrevés, O no, que és de la Z a la B . O potser de la Ceca a la Meca.
Parlo amb gent que coneix el cas i hom diu que Can Fàbregas per tirar a terra i que de Can Minguell en poden sortir coses. Ves a saber. Però sigui com sigui cal explicar-les i no com intercanvi de cromos.
Cal explicar-ho i fer-ho. be. I potser caldria fer-ho ja.
2.-
Pla d'equipaments culturals
Malament rai quan de cop i volta, apareix un pla sense que ningú en tingui noticia.
En Graupera ens sorprèn inaugurant divendres una exposició en referència als futurs equipaments culturals. Cara de sorpresa en la majoria. Sembla cosa de bruixes, encara que tots sabem que al PMC ho dominen. O no era Milan a qui anomenaven el “meiga” per que d’existir , existia , però ningú en tenia coneixement d’ell?.
Repassar la nota oficial posa els pels de punta. Tot es tracta del famós estudi de la Diputació posat en solfa. Es parla de la sala Cabanyes quan tot està a l’aigüera, i del Foment quan en Genís encara no en sap res....
En quant a les arts visuals diu textualment: ” ...proposa l’elaboració d’un Mapa d’arts visuals que tindrà com objectius:
Identificar els principals agents i artistes de la ciutat i conèixer la seva acció i projectes.
Identificar les infrastructures públiques i privades de la ciutat, els seus usos i les seves mancances.
Valorar la situació actual del sector i esbossar iniciatives de millora per facilitar la pressa de decisions.
Crear el Centre de la Imatge Català –Roca”.
Us puc asegurar que no soc malparlat habitualment. Però igualment us he de dir que un “c...” dels de toro, m’ha sortit de l’ànima en llegir tanta bajanada junta. Ara tots amb el carnet a la boca que cal identificar persones, fets i.... . Fa anys i panys que parlem del famós llibre blanc de l'art i la cultura mataronina i mai ni tan sols s'ha començat. Ara de nou apareix com un miratge en el desert....
El fotut és que parlo amb periodistes, artistes, gent de la cultura, i sempre trobo la mateixa resposta. No t’hi escarrassis . El PSC no vol Cultura. Genera mal de caps i no produeix cap vot. A la que apreti IC , tot quedarà igual.
Però soc tan il·lús i m’agrada pensar en una Mataró culturalment diferent, amb ales i il·lusió. Però el cor es repeteix. El PSC no vol cultura.
Com m’agradaria una postura clara. Però està clar , al PSC a vegades sembla que le asesore el enemigo,
I els fets semblen demostrar-ho.
3.-
Aquest cap de setmana s’inaugura el nou pavelló esportiu de Cirera que portarà el nom de Teresa Maria Roca.
Malgrat tot el llegit, quasi res s’ha escrit d’ella. Vaig tenir la sort de fer-ne coneixença ja que era gran amiga de la meva germana ( no crec anar errat en dir que és la padrina d’algun dels seus fills) i de fa temps que soc bon amic d’en Ferran Rodríguez, el qui en vida va ser el seu marit.
Valgui tot això per el lamentable paper oficial que remet al nom de M.T.Roca com una bona esportista i una bona professora d’educació física. Ella era molt més, abans de la malaltia i en la lluita contra ella. Sempre recordaré les llàgrimes de Sagrario Aguado, la seva rival madrilenya, amb la que lluitaven centímetre a centímetre per el rècord d’alçada, quan la Maria Teresa va morir, i es va esvair per sempre la seva cara pigada .
Tinguin per segur que el proper diumenge estaré en la inauguració. I potser ploraré , ves a saber , però m’agradaria pensar que algú del Patronat d'Esports haurà pensat en Sagrario Aguado, la seva rival, la seva amiga , a bon segur la que , fora de la família, més s’emocionarà amb el nou pavelló, que mai podria haver escollit millor titular, com el de la Maria Teresa Roca.
REPICO
Em truca Rafa Milan per citar-me i parlar de Proposta Mataró. Serà en dues setmanes.
Cosas veredes si elecciones haberes, dixit el savi.
dimarts, de febrer 06, 2007
Xavier Roldan és el nou creador que ocupa en aquests dies la sala 2 de Ca l’Arenas. El seu treball intenta trobar en el camp de la publicitat, definida per ell com a "generadora de pseudodiscursos identitaris” l’element generador de la comunicació amb l’espectador, però el cert és que el resultat no acaba de ser del tot satisfactori, ans més aviat el contrari.
A priori, la idea encara que no es novedosa, permet trobar-hi suficientment suc com per ser atractiva . La publicitat, les seves icones, la capacitat de suplantació que es produeix al submergir-se en el camp publicitari..., estris tots prou significatius com per aconseguir un resultat positiu .Però queda clar que la idea supera en molt a les capacitats del creador.
Roldan estableix el seu treball en dues parts: unes bosses serigrafiades amb imatges cobertes per bosses de “marca” i per l’altra un seguit de dibuixos en que els caracters facials han estat substituïts per logotips. Dos conceptes interessants en l’ideari i fracassats per el deficient treball “formal” dels mateixos.
Si la publicitat manté un principi, aquest és el de l’acabat de “l’obra”. Roldan l’oblida i ens presenta unes bosses de difícil lectura i uns dibuixos en els que l’enganxina substitueix al dibuix, trencant tot el possible encís de la composició. Així produeix una evident desunió entre contingut i contingut que porta en orris la seva proposta.
A més, Roldan està de mala sort. Justament en els mateixos dies Brasó exposa al Monjo i en algunes de les seves obres juga amb la bossa i la publicitat. La seva capacitat colpidora converteix en anècdota intranscendent tot el treball de Roldan.
Però ja sabem que en això de l’art contemporani cal anar més enllà. Que “el jo no soc tonto” emprat en una de les bosses / obra d’art , és més que significatiu.
Per això m’apropo a l’escrit del propi autor. Diu: “ No solament les practiques discursives posseeixen una poderosa eficàcia materialitzadora , sinó també la totalitat de les de representació , visionat i escòpia, en les xarxes d’intercanvi i producció, consum i circulació de la imatge, de la visualitat. La imatge es posada en evidència com a “ fàbrica de identitat”. Un després de cercar i no trobar en cap diccionari la paraula “escòpia” , tan sols assoleix un primari “lo qualo ?” per desistir del tot.
Per això considero clarament el treball de Roldan com un frekesme més en aquest joc en que uns , -ells- , entesos , donen algunes engrunes del seu saber als altres , -nosaltres pobres amants de l’art- , tot fent-nos allò que altres temps es deia caritat.
Vist això, i ja que tot parteix de la publicitat , que algú apunti un anunci i en faci paral·lelismes: “Si voleu art , PMC tanqueu l’aixeta”.
És clar que potser això no val per xicots Martini , però és que aquests no saben el millor. Un entès en això de les begudes m’explicava que calia comprar Cinzano i no Martini. Que aquest darrer era de Bacardi i res tenia a veure amb l’amaro italià, i en canvi el Cinzano era importat de l’Itàlia.
Ja veieu, hi ha exposicions que ni tan sols encerten amb el títol amb el que ens volen sorprendre. O potser ensarronar ?.
dilluns, de febrer 05, 2007
SITGES
Pe raons d’una celebració familiar passo el dissabte a Sitges. Sempre m’ha agradat aquest indret i principalment l’aire que respira. Potser feia més d’un any que no hi havia anat i puc dir que estava més engrescadora que mai, tot preparant forces per el Carnaval . Sitges és un espai en que qualsevol ajuntament hauria d’intentar emmirallar-se en el tema cultural, salvant totes les distancies degudes al bon patrimoni que ha sabut conservar.
Passejar per Sitges es trobar per arreu la figura de Santiago Rusiñol , del qui per cert acabada la temporada de Pastorets, la Sala Cabanyes en fa oportú record teatral.
Parlar de Russiñol es parlar de Sitges però també d’Aranjuez on es convertí en el pintor “oficial” dels famosos jardins. Crec que ja ho he comentat en algun post , però valgui recordar que va ser un mataroní Sixto Albertí el que el succeí en el fictici títol de pintor dels indrets i que és l’autor de l’escultura dedicada a Rusiñol que es troba en els jardins del “real sitio”.
Un fet al que caldria treure suc, més tenint en compte que el Madrid-Aranjuez va ser el segon trajecte ferroviari de la península.
No us imagineu un petit trasvàs de fets culturals amb una exposició de Rusiñol a Mataró, una d’artistes mataronins a Sitges i Aranjuez , l’oportú Concert d’Aranjuez escoltat en el lloc que es creies més escaient de la ciutat, i....?
Certament semblo imbuït de l’esperit de l’artista i començo ja amb els duros a quatre pessetes.
ANIMUS PROVOCANDI
Acabo el dissabte presentant al Museu Monjo , davant de més d’un centenar de persones que omplien la sala, l’exposició “Animus Provocandi” de Pere Màrtir Brasó, artista nascut a Vilassar i resident a Mataró.
En la fotografia d’un instant de la presentació, en la que estic acompanyat per l’artista i per Paco Rodon , director del Museu, s’observa clarament el tríptic que presideix la mostra: Tres figures en posició de crucificats.
Al centre , i en una mida més gran, Ronaldinho , el nou Déu d’aquest nou segle , dominat com no, per el logo de Nike. Ha desplaçat a la seva dreta a una figura a semblança de Jesús en la que hi consten els diversos noms dels deus que “dominen” la terra , mentre que a l’esquerra queda la referència personal de l’autoretrat del creador. Un tríptic amb ànim de provocar, però no una provocació de refús , de distanciament i sí una provocació de reflexió que és el fet dominant de tota l’exposició.
Brasó tanca cercle amb aquesta mostra que presenta a modus d’antològica sense ser-ho , ja que presenta obres actuals però que corresponen a les diferents corrents que ha anat conreant al llarg de la seva trajectòria. Corrents diverses que no deixen de ser diferents instruments per interpretar una simfonia única , aquella que correspon a la seva mirada que té a l’home com a protagonista en la visió íntima i d’allò que l’envolta.
Ja sigui la guerra , expressada amb crueltat o amb la ironia de l’acudit en que es presenta a un polític cridant “Aturem la guerra” i en el públic apareix la resposta “quina?”. La societat de consum com a dominadora i anihiladora de la personalitat mitjançant les grans marques . La natura assetjada , present amb unes obres de la sèrie “El bosc cremat” , colpidores per la seva simplicitat. I així l’home, l’amor , el sexe, l’esport , les relacions , l’art , el pensament....
Tot en una mostra que vol retornar a aquell art social que sembla haver-se perdut. Una exposició en la que es reivindica el paper de l’artista com a ser independent capaç de fer el crit oportú d’avis que ens motivi a la reflexió, i per què no, a l’actuació.
Quan l’art sembla dominat per l’estètica, sempre és important acostar-nos a una visió ètica del mateix, sigui o no amb animus provocandi, com és en aquest cas.
Una exposició que cal visitar. Es troba al Monjo i restarà oberta fins el 25 de febrer.
MARTA DURAN
Cap sorpresa en l’exposició que la Marta Duran presenta a la barcelonina Galeria Comas. I dic cap sorpresa ja que el resultat es exactament el previst al veure el bon catàleg dedicat a l’exposició.
La mostra ofereix dues exposicions en una. Per un costat una línia de paisatgisme molt avançat , treballat mitjançant una pinzellada intensa i agressiva, jugant als plens i buits amb l’ajut del gruix i donat toc d’intensitat amb una paleta sense pors , per conjugar un tot atractiu visualment però en el que queda palès una gran intencionalitat plàstica. Un paisatge marí ple d’emocions que no vol defugir del sentiment estètic i vol accentuar-lo fins punts insospitats. En resum, excel·lent.
Però hi ha l’altra costat. Apareix amb el mateix criteri però de cop i volta es dulcifica. Apareix una figuració , massa vegades poc integrada en el conjunt , en un intent com d’atrapar un concepte més acomodatici , en uns aires d’estètica decorativa, que pugui ser més plaent als clients habituals de la galeria, que es mouen en uns criteris que podríem considerar com més tradicionals.
El que passa però és que quan entra la figuració més definida , es nota que Duran no es troba tan còmoda i l’obra s’encarcara , perdent aquella lleugeresa que és una de les seves grans virtuts.
Una exposició dons amb dues cares massa marcades, i vist que en surt dominadora la vessant més tradicional, haurem de dir que per a un no deixa de ser una decepció.
Estic convençut però que la moneda cauria de l’altra cara , si la galeria fos altra diferent , en una aposta més de futur que no de passat. És un fet que no anecdòtic i que Duran hauria de considerar. Malgrat el prestigi, Comas no és ni de bon tros la galeria més adient per a la seva veritable pintura. Llàstima.
PATRIMONI
Com tants mataronins aprofito el cap de setmana per veure el debat de TVM amb la participació del Gran Senat amb els sis savis. El tema patrimoni amb la fàbrica Fàbregas i de Caralt domina i es diuen un grapat de coses , alguna que altra més que interessant.
Encara que hi hagi una mica de trampa , - jo no vaig sentir dir a Cuyàs que fos membre del Consell del patrimoni i per tant artífex de la requalificació -, i quasi tots portin aigua al seu molí, em sorprèn la minsa defensa oficial, que segueix el to de “no tocar” que està duent a terme el Consitori per un costat i la gran majoria blocaire afí al govern per l’altra.
Segueixo pensant que és un greu error i que caldria explicar el cas públicament, però massa em temo que tot segueix en aquest obscurantisme en que es mou tot el que es refereix a la política cultural i elements afins.
Com a mostra un exemple. El proper divendres s’inaugura al Museu una exposició al voltant dels equipaments culturals. Un, ni per casualitat ensuma del que es tracta. Fa dies que parlo amb diversa gent de la cultura i ningú en te la més mínima idea. Fa dies vaig parlar amb una regidora de l’Ajuntament que quedava sorpresa davant la meva ignorància. Es va comprometre a enviar la documentació adient . han passat deu dies i el més calent a l’aigüera.
Voleu que us digui una cosa, cada vegada és més emprenyador haver d’enfrontar-se a una política de fets consumats en la que no es tenen en compte els veritables agents i receptors de la Cultura.
I després no entenen que Ca l’Arenas tingui tan poca assistència. Però que esperàveu, babaus, amb tan inútil pla d’abusos?.