Sempre intento que el primer post del nou any sigui un post positiu,
il·lusionant i esperançador. No sempre ho aconsegueixo ja que les festes
nadalenques acostumen a portar exposicions molt comercials dedicades al regal
escaient per les dades, però sortosament sempre hi ha alguna exposició que ens
convida al gaudi del plaer més enllà del simplement visual i/o estètic.
Aquest any el cert és que l’aposta era fàcil, sols calia
parlar de la magnífica exposició que els gravadors que s’agrupen amb el nom de
Tarlatana 17, ens presenten a les dues plantes superiors de l’Ateneu Fundació
Iluro. La gent de Tarlatana 17 després de diversos bolos per províncies, com es diria en argot teatral, ara
fan el salt de la seva confirmació d’alternativa omplint a vesar de bon gravat
i bon art els espais de la Fundació Iluro, previ el pagament corresponent del lloguer de l’espai,
per realitzar una demostració cultural i artística que hauria d’haver estat
recolzada pertinentment per una fundació que es defineix com cultural. Però això
son figues d’altre paner.
El col·lectiu Tarlatana ha estat llest en aquesta posada de
llarg i essent conscient de la diversitat conceptual, formal i tècnica dels seus
components ha apostat per una mostra coral realitzada mitjançant els solos de
cadascun dels seus components que han
escollit al seu gust quines, com i de quina manera havien de ser exposades les
seves obres per aconseguir remarcar el seu bon fer alhora que es diferenciaven
del seus companys de grup.
I a fe que ho han aconseguit. Alguns amb més encert que
altres però tots d’una forma seriosa i professional. L’única cosa que m’ha
desagradat i penso que és tan inútil com perjudicial, es haver farcit els
panells amb frases de diferents autors , en una mostra d’una certa pedanteria
intel·lectual que és absolutament innecessària alhora que produeix la
distracció de l’espectador que a voltes queda més pendent de les paraules que de
l’art que atresoren les peces presentades.
Fora d’això és un absolut plaer visionar el treball de tots
i cadascun dels participants i fixar-nos en la recerca de la matèria present en
l’obra de Montserrat Badia; el maridatge de figuració i abstracció en el
treball de Dolors Blesa ; les reflexions
d’una natura vibrant en Carme Boleda; l’harmonia del color i el gest en Montse
Brullet; la serenor inquietant de les lectures de la línia i la geometria d’Eduard
Huertos, la personal iconografia de Cristina Julián, el vanguardisme del classicisme
de Daniel Llín o la intencionada grafia de Ramon Llinés.
La potència de l’expressió del món interior de Catherine
Lorton conjuga a al perfecció amb la sensibilitat extrema del minimalisme de
Margarida March, complementada en l’exquisida mirada a la natura de Mercè
Montserrat, que contrasta amb la potència abassegadora del treball investigatiu
de Cecilia Morales. Carme Muñoz atrau amb la seva aparent simplicitat que s’equilibra
en el dinamisme rítmic de Teresa Oller que
alhora es complementa amb el treball personal i eclèctic de Sergi Rabassa mentre
que Neus Soler es gestiona perfectament en el moviment que es confronta amb l’estaticisme
de l’obra d’arrel fotogràfica de Raymond Zorrilla.
Tot en un conjunt equilibrat en el desequilibri de les 17
individualitats i que té en un uns llocs comuns el complement aglutinador de la
mostra.
Una exposició magnífica que demana a crits una carpeta conjunta
del grup per mostrar i demostrar que son una de les baules fortes del poder del
gravat a Mataró, com queda clar amb el seguit d’actes complementaris que duran
a terme aquests dies amb els seus companys d’aquesta activa addicció que n’és
el gravat.
Una exposició que hauria de ser definitòria per començar a
treballar en una gran mostra de la història del gravat a Mataró aquella que
comença amb els boixos de l’impremta Abadal, segueix amb la col·lecció de
gravats de Goya, amagats sota pany i forrellat als magatzems del Museu de Mataró.
Continuaria amb els gravats de Rafael Estrany, als que podien seguir els de
Lluís Muntané, les litografies i serigrafies de Rovira Brull, Alcoy , Perecoll
i Opisso. Tot el treball serigràfic de l’empresa Zoe Barut enllaçant amb les serigrafies
de les exposicions de Tertre i continuar ja amb el treball de Raúl Capitani i
tots els seus alumnes del taller de gravat i dels tallers serigràfics d’inserció
social que realitzà per l’Ajuntament de Mataró. I acabar amb la segona època
del taller de Gravat amb Rosés i Lloret al capdavant i per cirereta final
aquesta nova fornada encapçalada per ells mateixos , -els components de Tarlatana-,
i amb la gent del taller dels Edus, la Carboneria o la tercera època del taller
de Gravat de Mataró, o els treball dels alumnes d’Amalia 17. Un camí del gravat
a Mataró que s’ha de recordar i posar en valor.
Però mentre no s’estructura aquesta obligada mirada al gravat
mataroní, no us perdeu de cap de les maners aquesta magnífica exposició que
demostra el bon fer d’aquet grup d’artistes amics que conformen el grup
Tarlatana 17
Moltes felicitats i a seguir.