dimarts, de gener 19, 2021

LA CÀLIDA ABSTRACCIÓ DE MICHÈLE LE PAPE



LEspai Capgròs comença l’any tot presentant el debut mataroní en una exposició individual de l’artista Michèle Le Pape, artista nascuda a Paris el 1944 però afincada a Catalunya des del 20 anys , on es llicencià en Belles Arts a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi i que els mataronins vàrem descobrir en el darrer Sant Lluc on hi participà per primera vegada amb una obra notable.




Le Pape practica una abstracció expressionista intensament cromàtica. La seva abstracció es fonamenta en la recerca d’una mirada contemporània a una temàtica de sempre, com ho és el paisatge. Amb clares influències del paisatge de Monet, Le Pape el despulla de tot accessori centrant-se en el cor del mateix al que tracta d’una manera poètica mitjançant l’ús d’una vibrant paleta d’ampli ventall, amb el que aconsegueix unes obres intenses, d’un esteticisme profund, malgrat que en algunes vegades caigui lleugerament en el decorativisme.




Establerta en uns plantejaments tècnics més que correctes, Le Pape no es queda en l’immobilisme en que a vegades s’ancora certa abstracció per jugar amb el ritme i el gest i produir una energia positiva encara accentuada més en el color, aconseguint una obra enormement càlida fet que s’agraeix i més encara en aquests moments




La pintura de Le Pape és una injecció de mediterranisme al que ha extret el superflu per quedar-se en l’essencial i poder establir un contacte directe amb l’espectador que es troba còmode amb una pintura com la seva. I a més ho fa no sota la comoditat que li pot donar els anys de professió, ans el contrari amb el desig i la intenció de noves provatures, com és el cas de l’escultura que arrodoneix de manera ben escaient la mostra.



Una exposició interessant que ens serveix per descobrir una veterana i alhora artista plena de “savoir faire"  i de la que esperem noves exposicions.

Michèle Le Pape. Espai capgròs. Del 8 al 27 de gener de 2021


dimarts, de gener 12, 2021

RECORDANT JOAN SAFONT

 



El nou any comença copejant-nos fort. Aquest diumenge per la tarda quedàvem gelats, no per la temperatura ambiental i sí en conèixer la mort sobtada del gran fotògraf i amic, Joan Safont.

I permeteu-me que empri, com a bon segur han fet molts, la paraula amic. No ho érem en el sentit més estricte de la paraula, però sí anàvem més enllà del planià “coneguts i saludats”. Feia molts anys que ens coneixíem de coincidir mil i una vegades en activitats artístiques i culturals. I en el decurs del temps a cada trobada circumstancial s’afegia una llarga xerrada de carrer en la que sempre apareixia de la manera passional tan pròpia d’ell, l’explicació dels darrers treballs i les esperances en el nou projecte en que s’havia embarcat. I en un parell de dies no fallava l’arribada d’un enllaç a on poder extasiar-se amb les meravelles que era capaç de copsar amb la seva càmera.

Tan en el camp de la moda, com en el publicitari i molt especialment en el camp de la natura, en particular el món de les aus, li van servir per demostrar el gran artista que era. Sempre li deia per què era esquiu a treballar en el món de l’art i em responia que en aquest camp imperava l’ofici i en canvi poca creativitat té el fotògraf ja que aquesta rau en l’obra a fotografiar. I en canvi en la natura, la moda etc, l’ofici seguia essent imprescindible però permetia el toc creatiu i artístic del professional.

Aquesta foto que acompanya el post va ser un regal que em va fer. És la d'una tempesta a terres de la Llacuna de Gallocanta, un indret que sovintejava cada any en temps de migració de les grues, del que té un reportatge sensacional conjuntament amb la seva dona Mireia Canicio i que podeu visionar aquí



Una Gallocanta que forma part de l’entorn del meu estimat Terol. N’havíem parlat molt de l’indret i els seus voltants, Calamocha, Tornos  o Bello, avui mateix notícia per haver aconseguit la mínima més baixa de tot l’estat, al voltant de 30º sota zero. De quin era el millor lloc per esmorzar o fer un dinar gloriós amb un preu excel·lent. I em sembla recordar que m’havia parlat d’antecedents familiars per la zona.

Ara amb un click ens has deixat sense que podem gaudir més de la teva amistat i personalitat i alhora del teu art. Quan aquest estiu, com cada any visiti Gallocanta, que amb l’aqüífer que es preveu aquest estarà resplendent,  miraré el cel per a veure si hi trobo el teu ull màgic , copsador genial d'instantànies magistrals.

Gràcies Joan per el que ens vas donar i el que ens deixes.

Descansa en pau.


divendres, de gener 08, 2021

EL GRAVAT: VEUS I MIRADES. TARLATANA 17

 


Sempre intento que el primer post del nou any sigui un post positiu, il·lusionant i esperançador. No sempre ho aconsegueixo ja que les festes nadalenques acostumen a portar exposicions molt comercials dedicades al regal escaient per les dades, però sortosament sempre hi ha alguna exposició que ens convida al gaudi del plaer més enllà del simplement visual i/o estètic.

Aquest any el cert és que l’aposta era fàcil, sols calia parlar de la magnífica exposició que els gravadors que s’agrupen amb el nom de Tarlatana 17, ens presenten a les dues plantes superiors de l’Ateneu Fundació Iluro. La gent de Tarlatana 17 després de diversos bolos per  províncies, com es diria en argot teatral, ara fan el salt de la seva confirmació d’alternativa omplint a vesar de bon gravat i bon art els espais de la Fundació Iluro, previ  el pagament corresponent del lloguer de l’espai, per realitzar una demostració cultural i artística que hauria d’haver estat recolzada pertinentment per una fundació que es defineix com cultural. Però això son figues d’altre paner.




El col·lectiu Tarlatana ha estat llest en aquesta posada de llarg i essent conscient de la diversitat conceptual, formal i tècnica dels seus components ha apostat per una mostra coral realitzada mitjançant els solos de cadascun dels seus components  que han escollit al seu gust quines, com i de quina manera havien de ser exposades les seves obres per aconseguir remarcar el seu bon fer alhora que es diferenciaven del seus companys de grup.




I a fe que ho han aconseguit. Alguns amb més encert que altres però tots d’una forma seriosa i professional. L’única cosa que m’ha desagradat i penso que és tan inútil com perjudicial, es haver farcit els panells amb frases de diferents autors , en una mostra d’una certa pedanteria intel·lectual que és absolutament innecessària alhora que produeix la distracció de l’espectador que a voltes queda més pendent de les paraules que de l’art que atresoren les peces presentades.




Fora d’això és un absolut plaer visionar el treball de tots i cadascun dels participants i fixar-nos en la recerca de la matèria present en l’obra de Montserrat Badia; el maridatge de figuració i abstracció en el treball de  Dolors Blesa ; les reflexions d’una natura vibrant en Carme Boleda; l’harmonia del color i el gest en Montse Brullet; la serenor inquietant de les lectures de la línia i la geometria dEduard Huertos, la personal iconografia de Cristina Julián, el vanguardisme del classicisme de Daniel Llín o la intencionada grafia de Ramon Llinés.



La potència de l’expressió del món interior de Catherine Lorton conjuga a al perfecció amb la sensibilitat extrema del minimalisme de Margarida March, complementada en l’exquisida mirada a la natura de Mercè Montserrat, que contrasta amb la potència abassegadora del treball investigatiu de Cecilia Morales. Carme Muñoz atrau amb la seva aparent simplicitat que s’equilibra en el dinamisme rítmic de Teresa Oller  que alhora es complementa amb el treball personal i eclèctic de Sergi Rabassa mentre que Neus Soler es gestiona perfectament en el moviment que es confronta amb l’estaticisme de l’obra d’arrel fotogràfica de Raymond Zorrilla.

Tot en un conjunt equilibrat en el desequilibri de les 17 individualitats i que té en un uns llocs comuns el complement aglutinador de la mostra.




Una exposició magnífica que demana a crits una carpeta conjunta del grup per mostrar i demostrar que son una de les baules fortes del poder del gravat a Mataró, com queda clar amb el seguit d’actes complementaris que duran a terme aquests dies amb els seus companys d’aquesta activa addicció que n’és el gravat.




Una exposició que hauria de ser definitòria per començar a treballar en una gran mostra de la història del gravat a Mataró aquella que comença amb els boixos de l’impremta Abadal, segueix amb la col·lecció de gravats de Goya, amagats sota pany i forrellat als magatzems del Museu de Mataró. Continuaria amb els gravats de Rafael Estrany, als que podien seguir els de Lluís Muntané, les litografies i serigrafies de Rovira Brull, Alcoy , Perecoll i Opisso. Tot el treball serigràfic de l’empresa Zoe Barut enllaçant amb les serigrafies de les exposicions de Tertre i continuar ja amb el treball de Raúl Capitani i tots els seus alumnes del taller de gravat i dels tallers serigràfics d’inserció social que realitzà per l’Ajuntament de Mataró. I acabar amb la segona època del taller de Gravat amb Rosés i Lloret al capdavant i per cirereta final aquesta nova fornada encapçalada per ells mateixos , -els components de Tarlatana-, i amb la gent del taller dels Edus, la Carboneria o la tercera època del taller de Gravat de Mataró, o els treball dels alumnes d’Amalia 17. Un camí del gravat a Mataró que s’ha de recordar i posar en valor.

Però mentre no s’estructura aquesta obligada mirada al gravat mataroní, no us perdeu de cap de les maners aquesta magnífica exposició que demostra el bon fer d’aquet grup d’artistes amics que conformen el grup Tarlatana 17

Moltes felicitats i a seguir.