diumenge, de gener 31, 2021

ORNITOGRAFIES. XAVIER BOU



La Destil·leria ofereix de manera presencia l’exposició “Ornitografies” de Xavi Bou, exposició que s’havia de realitzar l’any passat just en el moment de l’inici de la pandèmia i que va reduir la seva acció a una mostra de caire telemàtic.

Xavi Bou és un fotògraf català  que es dedica a la Ornitografia, un projecte que porta realitzant des de fa més de sis anys, on reflecteix el sistema de vol de les aus fent servir la tècnica de la cronofotografia, una pràctica fotogràfica que busca documentar el moviment mitjançant la superposició de diferents marcs per tal d'imitar el moviment a la perfecció .

Una vegada acaba la filmació, realitzada després de meticulosos estudis de condicionaments, arriba la fase de postproducció. Segons el fotògraf, un cap de setmana de rodatge li proporciona material per aproximadament dos mesos d'edició. Cada fotografia acabada comporta entre 200 i 600 preses de les diferents fases del vol, en funció de l'efecte desitjat, foses en una única imatge que condensa el pas del temps dibuixant al cel abstraccions geomètriques de gran bellesa plàstica, que ens remeten al futurisme i l'obsessió del moviment per captar el dinamisme. (dades extretes de Wikipèdia a on podeu aprofundir si esteu interessats en aquest tècnica)



D’aquesta manipulació tècnica sorgeixen aquest fotografies captivadores i seductores. Unes obres plenes de misteri, des del tècnic fins el formal. El trompe l’oeil del treball finalitzat pot confondre  i pensar en un dibuix, o en la realització d’un pur grafisme  gestual, ja que en cap moment, per un espectador desinformat li arribarà l’imput de que allò és una filmació degudament manipulada del vol d’uns ocells.




Exposició força interesant, per el que misteri i reflexió que proposa, i també per la vesant estètica que proposa l’autor, però que a mi aquesta exposició, personalment em genera un dubte. En l’art la tècnica sempre ha de ser mitjà, mai ha de convertir-se en protagonista. I per tant , cal tal complexitat tècnica per arribar a aquest fi, entès com a obra d’art?. Altre cosa és l’aspecte científic que el treball comporta que a mi em recorda el meu passat professional, i el tractament per imatge que es realitzava dels espermatozous en els estudis de infertilitat.

Exposició bocabadadora per l’entorn en el que es realitza i molt atractiva en el senti estètic i decoratiu que mereix una visita. Altra cosa és pronunciar-nos si això és veritable art, que un, personalment, creu que no.

 

dilluns, de gener 25, 2021

PINHAI. VILARDELL.

 



La sala del col·legi d’Aparelladors acull per començar any l’obra pictòrica ( acrílics sobre fusta) de Francesc Xavier Lozano VILARDELL, artista de Valldoreix que disposa d’un potent currículum tant en l’artístic com en l’acadèmic. Llicenciat en Belles Arts en l’especialitat d’escultura i Premi especial de doctorat, exerceix docència en la mateixa universitat fet que simultanieja amb una constant activitat expositiva en  la que al començament pintura i escultura es donaven la mà per acabar prenent aquesta la primacia com es pot veure en les obres que presenta a la seva web que podeu visitar aquí.


Ara i avui Vilardell omple amb demesia la sala d’Aparelladors amb l’exposició PINHAI acrònim  de pintura i haiku que com és de quasi tots sabut és una de les formes de poesia tradicional japonesa més estesa. El títol suposo apareix ja que la intencionalitat de l’artista és fer maridatge de dos vessants creatives, la poètica i la plàstica i alhora fer-ne també de les cultures oriental i occidental.




Així l’artista es dedica a plasmar plàsticament amb el seu estil inconfusible un seguit de poemes convenientment explicitats en les cartel·les de les obres. I ho fa amb una explosió cromàtica, amb desenvolupament d’estructures geomètriques a les que vesteix , complementant-les amb una ample diversitat de figures, peixos, plantes , insectes etc  en la recerca d’una joc visual que cridi l’atenció de l’espectador , confegint un tot d’ample atractiu cromàtic, visual i estètic.


 

Recolzat amb una tècnica que domina com pocs i amb l’ajut de plantilles i reserves , Vilardell va construint aquests veritables jocs de puntes de coixí submergides en un mon de grafisme i especialment de potencia cromàtica intensa i contrastada que acaba amb unes peces “boniques” i “decoratives”.

 


Però ha de quedar ben clar que si ens quedem en el bonic i el decoratiu, alguna cosa falla , artísticament parlant. Si amb l’explosió cromàtica plenament càlida amb la que vesteix les seves obres , el resultat és una pintura freda i quasi asèptica, vol dir que hi ha quelcom que no encaixa en l’apartat comunicatiu.


  Potser serà que en l’art cal depassar la superfície formal, que en el fons és simple esquer visual, per anar més enllà a la recerca del misteri i dels interrogants que l’artista ens planteja, però això no succeeix en cap moment en l’obra que avui jutgem, ja que aquest misteri, aquests interrogants o no existeixen o son difícils de ser copsats per els espectadors.


El curiós però capbussant-nos en el seu web hem trobat uns treballs anteriors , en la mateixa línia però més interesants. En aquests treballs primigenis existia una certa dosi de saturació i enfarfegament però saltaven a la vista interrogants que motivaven a intentar fer-ne escaient lectura. Obres que després de l’obligada  depuració i evolució mantenien un fort atractiu formal i alhora conceptual. Però al final la depuració ha estat tan dràstica que ens em hem quedat amb una pell millorada i més bonica però sense vibració en l’ànima.


 Potser seria escaient un retorn al passat, eliminar l’excés de densitat pictòrica  però mantenint dilemes amb les grafies complexes i els entrecreuaments geomètrics que donaven dinamisme al treball, inclòs rebaixant l’actual accentuació cromàtica , donant temps de repòs visual a l’espectador, el que a bon segur evitaria distraccions visuals i permetria concentrar-se en el misteri que atresoren els treballs i que ara resta amagat sota la cataracta visual que pateix la seva epidermis.

 

Crec que Vilardell és un artista potent i reflexiu. I si fa autocrítica veurà que no pot ser que uns obres tan càlides visualment, siguin alhora tan fredes en l’interior ( això no és maridatge de cultures) i que alguna cosa caldrà fer . Ara la reflexió li toca a ell en el creatiu i també en l’expositiu ja que es obligat millorar en el vestir i bastir l’exposició. Cal seleccionar  i evitar l’excés d’obra que molesta al conjunt. Potser així hauria lloc per unes cartel·les més grans que facilitessin la lectura dels haikus inductors, fet absolutament impossible amb les mides actuals.


 Exposició contradictòria , aquesta de Vilardell a Aparelladors. Saborosa per fora però insípida per dintre .Amb  les qualitats que atresora sobradament l’artista , esperem que solucionarà el desequilibri i ben aviat podrem gaudir d’una exposició molt més arrodonida i plaent per a tots, els estetes i aquells que cerquem un quelcom més enllà de la aparença.



Pinhai. VILARDELL

Sala del col·legi d'Aparelladors. Mataró

del 22 de gener al 14 de febrer de 2021 

 

dissabte, de gener 23, 2021

RECORDANT JOAQUIM BARTRA

 



La passada setmana va morir Joaquim Bartra, gran advocat, jurista, polític i principalment home de la cultura , amb la cirereta final de ser un gran dibuixant en el que podríem considerar una obra que reflectia una reflexiva crítica social.

Tinc el plaer i l’honor de ser el responsable de que la seva obra sortís del cenacle privat d’amics i coneguts que en gaudien per que la mateixa arribés la públic en general.

Una de les seves filles  em va preguntar un dia si podria valorar el fer artístic del seu pare, i si creia que aquest podia ser ensenyat en públic. Ingrata pregunta sens dubte, però a la que em vaig enfrontar. Després de veure els treballs la meva resposta va ser taxativa: No sols es poden ensenyar públicament aquests treballs, ans obligatòriament  s’han d’ensenyar .

Així va néixer la primera exposició de Quim Bartra que es celebrà a l’espai capgròs, a la que en seguiren d’altres com al museu del Càntir d’Argentona o com la gran exposició que celebrà a l’Ateneu Caixa Laietana ara justament fa 8 anys , crítica de la qual podeu llegir aquí i així aprofundireu en el seu bon fer.

Quim Bartra a més a més va ser l’involuntari protagonista d’un dels habituals errors de Cultura Mataró amb la plàstica . Una errada amb la que la cultura oficial va demostrar el seu absolut desconeixement de l’art plàstic local.

Va ser en l’exposició del Fons d’Art de la Fundació Vilaseca que es celebrà a can Marfà, essent si no vaig errat , la primera exposició artística que es celebrà en l’indret. Una exposició que aplegava obra d’una bona quantitat de reconeguts artistes locals i de la que és realitzà acurat catàleg.

Doncs bé, l’obra de Quim Bartra que allà estava exposada , obra en la seva línia habitual, va ser catalogada i així consta en el catàleg editat com una obra de Terri , el que demostrà el desconeixement que el Museu de Mataró tenia tant de l’obra de Terri com de la de Bartra. Artistes poc a veure en el seu fer. I el cert és que em va costar molt que hi hagués l’acceptació de l’error. Sens dubte un error que podia haver estat un tema magnífic per una obra de Bartra, el dibuixant desconegut que ens omplia de saviesa cada vegada que produïa un dels seus acudits.

Ara ja el veig fent conyetes de Sant Pere  i de tots els grans artistes amb qui compartirà espai,

Bon viatge Quim.

Ps.- La imatge que encapçala el post és la de l’obra que em regalà en motiu de l’exposició de l’espai capgròs.

 

dimarts, de gener 19, 2021

LA CÀLIDA ABSTRACCIÓ DE MICHÈLE LE PAPE



LEspai Capgròs comença l’any tot presentant el debut mataroní en una exposició individual de l’artista Michèle Le Pape, artista nascuda a Paris el 1944 però afincada a Catalunya des del 20 anys , on es llicencià en Belles Arts a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi i que els mataronins vàrem descobrir en el darrer Sant Lluc on hi participà per primera vegada amb una obra notable.




Le Pape practica una abstracció expressionista intensament cromàtica. La seva abstracció es fonamenta en la recerca d’una mirada contemporània a una temàtica de sempre, com ho és el paisatge. Amb clares influències del paisatge de Monet, Le Pape el despulla de tot accessori centrant-se en el cor del mateix al que tracta d’una manera poètica mitjançant l’ús d’una vibrant paleta d’ampli ventall, amb el que aconsegueix unes obres intenses, d’un esteticisme profund, malgrat que en algunes vegades caigui lleugerament en el decorativisme.




Establerta en uns plantejaments tècnics més que correctes, Le Pape no es queda en l’immobilisme en que a vegades s’ancora certa abstracció per jugar amb el ritme i el gest i produir una energia positiva encara accentuada més en el color, aconseguint una obra enormement càlida fet que s’agraeix i més encara en aquests moments




La pintura de Le Pape és una injecció de mediterranisme al que ha extret el superflu per quedar-se en l’essencial i poder establir un contacte directe amb l’espectador que es troba còmode amb una pintura com la seva. I a més ho fa no sota la comoditat que li pot donar els anys de professió, ans el contrari amb el desig i la intenció de noves provatures, com és el cas de l’escultura que arrodoneix de manera ben escaient la mostra.



Una exposició interessant que ens serveix per descobrir una veterana i alhora artista plena de “savoir faire"  i de la que esperem noves exposicions.

Michèle Le Pape. Espai capgròs. Del 8 al 27 de gener de 2021


dimarts, de gener 12, 2021

RECORDANT JOAN SAFONT

 



El nou any comença copejant-nos fort. Aquest diumenge per la tarda quedàvem gelats, no per la temperatura ambiental i sí en conèixer la mort sobtada del gran fotògraf i amic, Joan Safont.

I permeteu-me que empri, com a bon segur han fet molts, la paraula amic. No ho érem en el sentit més estricte de la paraula, però sí anàvem més enllà del planià “coneguts i saludats”. Feia molts anys que ens coneixíem de coincidir mil i una vegades en activitats artístiques i culturals. I en el decurs del temps a cada trobada circumstancial s’afegia una llarga xerrada de carrer en la que sempre apareixia de la manera passional tan pròpia d’ell, l’explicació dels darrers treballs i les esperances en el nou projecte en que s’havia embarcat. I en un parell de dies no fallava l’arribada d’un enllaç a on poder extasiar-se amb les meravelles que era capaç de copsar amb la seva càmera.

Tan en el camp de la moda, com en el publicitari i molt especialment en el camp de la natura, en particular el món de les aus, li van servir per demostrar el gran artista que era. Sempre li deia per què era esquiu a treballar en el món de l’art i em responia que en aquest camp imperava l’ofici i en canvi poca creativitat té el fotògraf ja que aquesta rau en l’obra a fotografiar. I en canvi en la natura, la moda etc, l’ofici seguia essent imprescindible però permetia el toc creatiu i artístic del professional.

Aquesta foto que acompanya el post va ser un regal que em va fer. És la d'una tempesta a terres de la Llacuna de Gallocanta, un indret que sovintejava cada any en temps de migració de les grues, del que té un reportatge sensacional conjuntament amb la seva dona Mireia Canicio i que podeu visionar aquí



Una Gallocanta que forma part de l’entorn del meu estimat Terol. N’havíem parlat molt de l’indret i els seus voltants, Calamocha, Tornos  o Bello, avui mateix notícia per haver aconseguit la mínima més baixa de tot l’estat, al voltant de 30º sota zero. De quin era el millor lloc per esmorzar o fer un dinar gloriós amb un preu excel·lent. I em sembla recordar que m’havia parlat d’antecedents familiars per la zona.

Ara amb un click ens has deixat sense que podem gaudir més de la teva amistat i personalitat i alhora del teu art. Quan aquest estiu, com cada any visiti Gallocanta, que amb l’aqüífer que es preveu aquest estarà resplendent,  miraré el cel per a veure si hi trobo el teu ull màgic , copsador genial d'instantànies magistrals.

Gràcies Joan per el que ens vas donar i el que ens deixes.

Descansa en pau.


divendres, de gener 08, 2021

EL GRAVAT: VEUS I MIRADES. TARLATANA 17

 


Sempre intento que el primer post del nou any sigui un post positiu, il·lusionant i esperançador. No sempre ho aconsegueixo ja que les festes nadalenques acostumen a portar exposicions molt comercials dedicades al regal escaient per les dades, però sortosament sempre hi ha alguna exposició que ens convida al gaudi del plaer més enllà del simplement visual i/o estètic.

Aquest any el cert és que l’aposta era fàcil, sols calia parlar de la magnífica exposició que els gravadors que s’agrupen amb el nom de Tarlatana 17, ens presenten a les dues plantes superiors de l’Ateneu Fundació Iluro. La gent de Tarlatana 17 després de diversos bolos per  províncies, com es diria en argot teatral, ara fan el salt de la seva confirmació d’alternativa omplint a vesar de bon gravat i bon art els espais de la Fundació Iluro, previ  el pagament corresponent del lloguer de l’espai, per realitzar una demostració cultural i artística que hauria d’haver estat recolzada pertinentment per una fundació que es defineix com cultural. Però això son figues d’altre paner.




El col·lectiu Tarlatana ha estat llest en aquesta posada de llarg i essent conscient de la diversitat conceptual, formal i tècnica dels seus components ha apostat per una mostra coral realitzada mitjançant els solos de cadascun dels seus components  que han escollit al seu gust quines, com i de quina manera havien de ser exposades les seves obres per aconseguir remarcar el seu bon fer alhora que es diferenciaven del seus companys de grup.




I a fe que ho han aconseguit. Alguns amb més encert que altres però tots d’una forma seriosa i professional. L’única cosa que m’ha desagradat i penso que és tan inútil com perjudicial, es haver farcit els panells amb frases de diferents autors , en una mostra d’una certa pedanteria intel·lectual que és absolutament innecessària alhora que produeix la distracció de l’espectador que a voltes queda més pendent de les paraules que de l’art que atresoren les peces presentades.




Fora d’això és un absolut plaer visionar el treball de tots i cadascun dels participants i fixar-nos en la recerca de la matèria present en l’obra de Montserrat Badia; el maridatge de figuració i abstracció en el treball de  Dolors Blesa ; les reflexions d’una natura vibrant en Carme Boleda; l’harmonia del color i el gest en Montse Brullet; la serenor inquietant de les lectures de la línia i la geometria dEduard Huertos, la personal iconografia de Cristina Julián, el vanguardisme del classicisme de Daniel Llín o la intencionada grafia de Ramon Llinés.



La potència de l’expressió del món interior de Catherine Lorton conjuga a al perfecció amb la sensibilitat extrema del minimalisme de Margarida March, complementada en l’exquisida mirada a la natura de Mercè Montserrat, que contrasta amb la potència abassegadora del treball investigatiu de Cecilia Morales. Carme Muñoz atrau amb la seva aparent simplicitat que s’equilibra en el dinamisme rítmic de Teresa Oller  que alhora es complementa amb el treball personal i eclèctic de Sergi Rabassa mentre que Neus Soler es gestiona perfectament en el moviment que es confronta amb l’estaticisme de l’obra d’arrel fotogràfica de Raymond Zorrilla.

Tot en un conjunt equilibrat en el desequilibri de les 17 individualitats i que té en un uns llocs comuns el complement aglutinador de la mostra.




Una exposició magnífica que demana a crits una carpeta conjunta del grup per mostrar i demostrar que son una de les baules fortes del poder del gravat a Mataró, com queda clar amb el seguit d’actes complementaris que duran a terme aquests dies amb els seus companys d’aquesta activa addicció que n’és el gravat.




Una exposició que hauria de ser definitòria per començar a treballar en una gran mostra de la història del gravat a Mataró aquella que comença amb els boixos de l’impremta Abadal, segueix amb la col·lecció de gravats de Goya, amagats sota pany i forrellat als magatzems del Museu de Mataró. Continuaria amb els gravats de Rafael Estrany, als que podien seguir els de Lluís Muntané, les litografies i serigrafies de Rovira Brull, Alcoy , Perecoll i Opisso. Tot el treball serigràfic de l’empresa Zoe Barut enllaçant amb les serigrafies de les exposicions de Tertre i continuar ja amb el treball de Raúl Capitani i tots els seus alumnes del taller de gravat i dels tallers serigràfics d’inserció social que realitzà per l’Ajuntament de Mataró. I acabar amb la segona època del taller de Gravat amb Rosés i Lloret al capdavant i per cirereta final aquesta nova fornada encapçalada per ells mateixos , -els components de Tarlatana-, i amb la gent del taller dels Edus, la Carboneria o la tercera època del taller de Gravat de Mataró, o els treball dels alumnes d’Amalia 17. Un camí del gravat a Mataró que s’ha de recordar i posar en valor.

Però mentre no s’estructura aquesta obligada mirada al gravat mataroní, no us perdeu de cap de les maners aquesta magnífica exposició que demostra el bon fer d’aquet grup d’artistes amics que conformen el grup Tarlatana 17

Moltes felicitats i a seguir.