dissabte, d’abril 28, 2018

OCASSIONS MALBARATADES





Fa, justament més de quaranta anys que em moc en el món artístic mataroní i malgrat els meus esforços no he aconseguit entendre als artistes locals. He pogut entendre la seva obra , les seves motivacions , però no he pogut entendre mai la seva renúncia local a exigir el que per justícia els hi pertoca. Ho podria entendre si la gran majoria d’autors locals , tinguessin a Mataró com a seu, però les seves mires i projecció anés molt més enllà, però no és així. Els artistes mataronins , diguin el que diguin , en el fons malden per ser els grans artistes del poble, ser el primus inter pares,  ser el gran entre els petits ,encara que ningú en sàpiga res d’ells a Premià o Arenys, i no diem a Barcelona.

Durant quaranta anys s’han queixat de manera justa de la poca atenció municipal i de la Caixa Laietana però mai ningú va gosar fer un manifest de queixa que per cert, ningú hauria signat, ja que no fos cas rebés l’encàrrec d’ un cartell ( orgull de l’artista de poble) , o li oferissin una expo a la Laietana ( més orgull encara).Va passar en el temps d’Alcoy i Rovira i segueix ara. Des del 2003 cap expo a Can Palauet  d’un artista plàstic. Ca l’Arenas  robada als artistes locals amb el beneplàcit d’Ajuntament i marmessors que s’han passat el desig legatari per l’engonal. I els artistes plàstics callats , esperant ves a saber què.

I els artistes es queixen, i molt justament, que no saben a on exposar. Però curiosament quan ho poden fer ,a vegades  s’abandonen, i presenten unes mostres del tot impresentables per el seu nivell i que els perjudica alhora que malmet el nivell d’aquells espais que els hi han fet confiança.

Ho dèiem fa uns dies de Ricard Jordà i la seva exposició a Can Caralt, bona en qualitat però mal presentada  del tot i amb un catàleg encara més lamentable. I ho diem ara per Llucià Gonzalez i la seva expo a l’espai capgròs.

En Llucià és en essència un escultor, i a més ho és fonamentat bàsicament en l’ofici que és la seva virtut més preuada. Ja sabem que l’escultura neix sempre en el dibuix, però mentre que altres escultors han compaginat la bi i la tridimensionalitat, com els exemples propers de Cusachs, Perecoll o Vilamanyà, en Llucià no ho ha fet així.

Per això Llucià que va escàs d’exposicions en els darrers temps erra de manera absoluta repetint el que ja va fer , fa ja unes quantes temporades , en la seva primera presència a  l’espai capgròs, omplint les parets amb dibuixos i deixant l’escultura com element testimonial, quan sols son aquelles dues peces escultòriques presents les que valoren el conjunt.

Els dibuixos De Llucià,  es presenten a més a més , ben llunyans a les seves formes escultòriques. Encara que alguns d’ells poden oferir-nos uns reminiscències calderianes, la resta conforma un seguit  d’equilibris més propers a imaginaries constel·lacions que no pas  a possibles formes escultòriques. Uns dibuixos n’aparença simples malgrat la seva evident complexitat espaial que bé poden servir per presentar-se en forma reduïda en els “punts de llibre” però que en la solitud de la seva individualitat decauen i poden semblar divertimentos en moments de descans en el treball diari, o  com els dibuixos  que alguns realitzen mecànicament en parlar per telèfon.




I és una absoluta llàstima ja que ens quedem sense el bon fer de les escultures de Llucià, representades tant sols per dos excel·lents peces  de dimensions mitjanes, fets en vareta, amb una elegància, pulcritud, i el que és més important , sensibilitat  i harmonia, que assoleixen un nivell qualitatiu més que alt i que honorarien fàcilment qualsevol col·lecció escultòrica de cert nivell Son justament aquestes peces les que havien d’omplir l’espai capgròs i no , uns dibuixos  que res diuen i menys aporten.

És per això que no acabo d’encendre als artistes de Mataró. Tenen poques ocasions d’exposar a la ciutat i quan ho fan ,malbaraten les seves possibilitats oblidant la seva veritat i presentant qualsevol cosa per cobrir l’expedient.
Com és el cas d’aquesta desafortunada exposició de Llucià, encara que sí vull insistir que per les dues magnífiques peces escultòriques que presenta , i sols per elles, ja paga la pena la visita.


dimarts, d’abril 24, 2018

CATIFES DE CIMENT. EL MÓN DE LA RAJOLA HIDRAÚLICA




Les anades i vingudes de les modes fa que certs elements agafin un protagonisme, el perdin i a posteriori el puguin recuperar, agafant de nou volada i importància. Aquest fet és habitual en el camp artístic i en l’arquitectònic , en especial en el cap de les arts menors i aplicades. La ceràmica , la forja, el vitrall i tants d’altres element alternen èpoques daurades amb gran prevalença amb d’altres en estat d’absoluta desaparició. Un exemple ben clar és el cas de la ceràmica hidràulica.





L’aparició de nous paviments ceràmiques i la possibilitat d’una industrialització a gran alçada , va fer que d’ençà abans de mitjans del segle passat , la rajola hidràulica que havia dominat el mercat per la seva consistència qualitat i bellesa anés perdent pistonada front als nous materials industrial fins abocar-se a ser residual.

El gran problema està en a fabricació artesanal de les mateixes ja que la rajola hidràulica es fabrica peça a peça. L'artesà tria els colors que farà servir i prepara una pasta amb aigua, barrejant pols de marbre blanc, ciment blanc, sorra i pigments.


Aquest preparat s'aboca en la trepa, que no és altra cosa que un motlle que integra uns separadors de bronze o llautó encaixats en un marc. Cada espai s'omple amb el seu color corresponent. Com més tonalitats tingui el dibuix, més temps serà necessari, per la qual cosa el cost de la rajola augmentarà. Aquesta capa, la decorada, que serà visible quan estigui col·locada, té uns 4-5 mm. de gruix.




Quan la trepa s'ha omplert amb els diferents pastes de colors, s'afegeix una segona capa anomenada brasatge, d'un gruix similar, formada per una barreja de ciment gris i sorra, que té la funció d'absorbir l'excés d'aigua de la primera. Finalment s'acaba d'omplir fins als 20 o 25 mm. que acostuma a ser el gruix la rajola, amb el gros o capa de suport, constituïda per ciment gris, ciment comú i sorra, amb una textura més porosa per facilitar l'adherència en la seva col·locació. El motlle emplenat es col·loca sota una premsa hidràulica que la comprimeix. Després, es treu del motlle, es deixa assecar i se submergeix en aigua durant 24 hores. Per tal que el ciment quedi perfectament endurit, les rajoles es ruixen amb aigua i es guarden en una cambra humida durant 28 dies, que és el temps que tarda el ciment a endurir-se pel procés químic endegat gràcies a l'aigua. D'aquí rep el nom d'hidràulic i no del fet d'emprar premses hidràuliques (en un principi les premses eren manuals).


Ara , recuperada pera la decoració i altament estimada en estances d’alt standing, s’està produint un estudi profund i una divulgació didàctica sobre les mateixes com és el cas de “Catifes de ciment. El món de la Rajola Hidràulica”, una exposició itinerant de la Diputació de Barcelona , organitzada per el Museu de Sitges que arriba ara al Museu de can Serra de Mataró.



És aquesta una de les típiques exposicions panellades , amb un excés d’informació escrita i en canvi amb poc element visual i nul·la interacció. Tampoc ens presenta prou exemples de la gran bellesa dels models quan per la xarxa és fàcil trobar tones d’imatges. Jo mateix, no fa tant, vaig aconseguir una base de dades amb uns quants centenars de models de les mateixes. 




Aquesta escassa predisposició en el visual fa que la mostra sigui feixuga i un abandoni amb facilitat el seguiment detallat. Malgrat tot paga la pena fer-ne detinguda visita, i més quan per les nostres contardes en tenim tants i tants exemple des de les modestes , habituals en els cases de cos, a d’altres de més nivell com son les recuperades a Ca l’Arenas i les de la casa Coll i Regàs, exemple clar del seu ús en el modernisme.



(Les imatges son d'una obra de Roca sastre, presenta a l'exposició, i de la base de dades de la que disposo amb centenars d'imatges, i que vaig obtenir de la xarxa)


diumenge, d’abril 22, 2018

RICARD JORDÀ. MINI RETRO


En Ricard Jordà després d’haver renunciat , per dignitat personal i artística, a l’exposició antològica que de manera miserable li proposava Cultura a Ca l’Arenas, es va passar tota la temporada fent un resum general del seu treball amb una antològica a terminis, ja fos a l’espai capgròs, al col·legi d’Aparelladors o a la Destil·leria. Ara se li oferia la possibilitat de tancar el cercle , de fer-hi llacet final, amb l’exposició a Can Caralt, al Museu Arxiu de Llavaneres, però lamentablement ha errat del tot i en comptes de llacet el que fa es escampar sense lògica i raó un munt de les seves obres , algunes d'elles ben embemàtiques de la svea carrera, oferint una disbauxada mostra que en res l’afavoreix.




Crec que Ricard Jordà no ha mesurat bé la importància de l’espai i en conseqüència de l’exposició. Can Caralt ha esdevingut de fa temps espai de referència en la comarca del Maresme, amb important xifra de visites en les seves exposicions , i el que és més important, amb moltes visites importants per el seu saber i nivell artístic.





Si hagués tingut en compte aquestes consideracions de segur que no hauria realitzat una exposició tan bigarrada, dispersa i atapeïda , de tal modus i manera que és del tot impossible fer una lectura correcte de la seva trajectòria creativa , si com ell mateix titula l’exposició com una mini-retro.







L’exposició de can Caralt precisava de la contenció i quasi estic per dir del silenci. Poques obres , més aviat molt poques, i totes elles ben significatives. I ho dic així ja que llavors el missatge de Jordà resplendia esclatant i podia arribar amb tota força a l’espectador. I d’allà sorgia la lectura del gran artista que és en Ricard. Una exposició amb vuit o deu pintures , un parell de muntatges  i trs o quatre composicions escultòriquese. En resum , una exposició de delicatessen.





Però no, com un jovencell inexpert, ha volgut omplir cada cm de les parets i a més omplir d’escultures la sala, i de composicions, a més sense cap mena de discurs , quan si d’una retrospectiva , per més mini que sigui, exigeix certes condicions per poder seguir evolucions i trajectòria.

 I llavors és clar, aquells que coneixem abastament el treball de Jordà ens plau,- oi tant, que ens plau-, recuperar visions de les seves obres més emblemàtiques i establir recorreguts i paral·lelismes, però igualment queda clar que aquells que desconeixen l’obra de l’autor, surten embogits en la dispersió, la manca de relació i la impossible lectura d’una exposició que precisaria d’una neteja dràstica i una distribució absolutament diferent. Una exposició que anava per a bouquet i bombó i ha quedat en illegible calaix de sastre.




Fa uns anys vaig començar una presentació del treball de Jordà amb aquest poema de O: Llibre d’Hores de Joan Navarro

Traçar les ombres transparents damunt l’arena.
Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no
l’ombra, no el seu nom: el repòs de l’aire, les
escates del peix que remunta el riu de la llum,
la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.

És justament això, el traçar les ombres transparents ,i refer el conjunt, repetir-lo ,el que faria que aquesta exposició de Ricard Jordà a més de deixar bon gust a qui el coneixem de tota la vida , no esdevingui una gran ocasió perduda per que altre gent pugui endinsar-se, tot valorant-lo, en el fer d’aquest el nostre gran artista i amic que n’és en Ricard Jordà.

Llàstima.

Les imatges han etat extretes de la xarxa social

divendres, d’abril 20, 2018

ELS DIMARTS DEL LLIMONER. 25 ANYS DE PASSIÓ PER LA CULTURA







 ESCRIT PER EL CATÀLEG DE L,EXPOSICIÓ DELS  25 ANYS DELS DIMARTS DEL LLIMONER



Vint-i-cinc anys en la vida d’una persona és ja de per se una xifra prou remarcable, ja que estadísticament representa quasi una tercera part de la nostra existència. Però si aquests vint-i-cinc anys corresponen a un col·lectiu , del tipus que sigui, la xifra esdevé més memorable. Però si del que es tracta és d’un col·lectiu d’amics unit  per uns elements tan personals i intransferibles com son la difusió de la cultura i l’aposta per el creixement personal i el creatiu, el fet assoleix els nivells de rara avis


Potser per això, cal celebrar de manera més intensa l’efemèride , com ho fa la gent dels Dimarts del Llimoner mitjançant aquesta exposició commemorativa i de recordatori de la tasca feta, tot baixant porta, diuen, per raons de cicle vital. I ho fan omplint a vesar les sales de l’Ateneu de la Fundació Iluro amb el resum de la seva activitat.


Els dimarts del Llimoner s’establia oficialment com a tertúlia consolidada a l’estiu de 1992. Ho feia aprofitant la convidada d’aixopluc que la gent de l’Associació Penta, un grup d’amics (Francesc Serra, Toni Solà, Ricard Jordà, Manuel Benavent, i Rafel Vera)) que tenien llogada una casa al carrer de Massevà, anomenada “Del Llimoner” per que un arbre d’aquesta espècie dominava honorablement el pati de l’indret. Els components de Penta, que es reunien en un desig d’emular les associacions gastronòmiques del País Basc, ja havien apostat per el fet cultural obrint les parets de la casa en forma i manera d’espai expositiu  convertint-lo en una petita galeria d’art que servia per pal·liar les grans mancances d’espais expositius que en aquells anys tenia la ciutat.



Allà , el grup informal i variable conformat essencialment per Carlos Soriano, Salva Soler, Foni, Pepe Novellas, Artur Palomer “Pal”, Manuel Patricio, Manolo PrietoJosep Mª Rovira Brull, Raúl Capitani, Pere M. Viada,i F. Benitez  regularitzaven unes trobades que havien estat disperses en el temps i en els indrets. Trobades estructurades en forma de tertúlia ( segons definició: reunió informal i periòdica de gent interessada en un tema, per a debatre i informar-se, o compartir y contrastar iniciatives, noticies, coneixements  y opinió )   en la que es parlava de tot, del diví i de l’humà, però amb l’accent dirigit a  l’àmbit cultural, amb clara incidència en les direccions artístiques i literàries. La tertúlia agafava el nom de “Els dimarts del llimoner”, en raó del dia de la setmana de la trobada i de l’indret que l’aixoplugava.


Una tertúlia que esdevenia hereva de la tradició que a Mataró tenia precedents històrics tan importants com les tertúlies de Ca l’Arenas o les mítiques de “El racó” , dirigides per Terri. O més properes en el temps com les de la Biga Blava (creada el desembre de 1983) i que es mantingué unes poques temporades o les del cafè Òpera (carrer Barcelona 51), tertúlia de mitja tarda en la que hi participaven també Alcoy, Perecoll  i altre gent de l’art) o la del Kenn, pub del mateix carrer , aquesta ja d’horari nocturn i més disbauxada en quan a plantejaments, o la que es produïa al local de la “Agrupación Hispana de escritores” presidida per Laureà Mela  que es celebrava al carrer Argentona 35, espai cedit per el germà de Salvador Espriu.

La tertúlia del Dimarts del Llimoner s’establia sota una certa anarquia en el que pertoca a temes però establerta sempre en el desig d’aprenentatge tant en l’apartat tècnic com en el conceptual i principalment  en el recollir personalment les reflexions dels que eren considerats com a mestres, tant per el seu nivell de coneixements com d’experiències.



Un mestratge establert  en el concepte de mestre definit a la manera que explica la filòsofa Marina Garcés que el considera  “com aquell que no és pas el que imposa el seu saber, si no aquell que ens obre la porta de la pròpia vida. Un mestre ho és per el que sap, però principalment ho és per el que fa possible saber. Els veritables mestres acompanyen però no tutelen i finalment ens alliberen de tota dependència envers ells o cap qualsevol altre instància de poder”. Un mestratge del que la gent del Dimarts del Llimoner ha pogut gaudir en el fer, primer de Josep Mª Rovira Brull ( traspassat l’any 2000), després de Pepe Novellas (traspassat el 2009) i acabant per Raúl Capitani (traspassat el 2016), amb l’afegitó de Pere Màrtir Viada ( traspassat el 2005) ilamentablement més conegut per la seva bohèmia que no pas per l’alçaria els seus coneixements artístics i de pensament i el del poeta Foni (2013)



Però per entendre la necessitat d’establir una tertúlia i un grup d’aquesta mena cal obligatòriament anar a la realitat socio cultural del Mataró del moment (1992), just en els moments en que començava la gran crisi post olímpica, després d’unes Olimpíades que havien capgirat Barcelona i de les que s’havien aprofitat bon part de les ciutats de l’entorn metropolità amb unes millores urbanístiques i d’equipaments important. Però a Mataró no l’hi havia tocat ni la “pedreà”. Sense ser subseu , sols la sortida de la Marató li va donar un cert ressò mediàtic. De la resta, sols el fet de que una indústria de la ciutat construís el pebeter olímpic i el fet de que les samarretes del Cobi fossin comercialitzades per una empresa local mataronina van tenir incidència directe.



Artísticament parlant Mataró estava a punt de recobrar  la capitalitat artística comarcal que en els finals dels vuitanta havia cedit a Argentona ( L’Aixernador) i Vilassar de Mar ( Museu Monjo). Una recuperació que arribava després d’unes barrabassades municipals que comportarien la desaparició de l’Aixernador i l’apertura d’un parèntesi qualitatiu en la programació de les sales del Monjo.
Mataró , mentre, mantenia tres sales comercials en moments d’absoluta decadència com eren Tertre, la galeria Minerva i la sala Tot Art.  Al seu costat mantenien activitat en to menor, La casa del Llimoner i esporàdicament alguns espais d’entitats bancaries o recreatives, mentre que la Caixa Laietana mantenia la seva sala d’exposicions de la Riera , amb exposicions de tota mena i nivell, sense línia determinada i amb criteris poc exigents.
En el que pertoca  a espais públics el Patronat Municipal de Cultura (PMC) inaugurava una petita saleta  a l’entrar a l’edifici de l’Ajuntament a mà esquerra (juliol 92) amb la mostra “ 3 lectures” amb Jordi Gasull, Mònica Vilert i Octavi Comerón. Un minúscul espai aquest, amb el que Carmina Benito com a  regidora i Martí Peran i Pilar Bonet com assessors, van començar a establir el recolzament preferencial de la cultura artística oficial a la defensa i promoció  de l’art , mal anomenat contemporani, sempre a l’entorn de les activitats definides com arts viduals, en demèrit de les arts plàstiques. Una política mantinguda fins l’actualitat,  fora de l’època de Remigio Herrero com a regidor.


Una política que va portar com a  positiu, això sí, la recuperació en part del Museu de Mataró com espai expositiu artístic. Tancat a l’art a pany i forrellat des de la seva recuperació com a museu Comarcal (1983), aquest espai acollirà en l’any 92, exposicions tant valuoses  com les de “11 escultors” , provinent del Museu de Granollers (juny) o la de “De Sucre” provinent de la col·lecció del Museu de Tossa i de Salvador Riera ( juliol ). Cal recordar que la sala d’exposicions municipals de Can Palauet no s’inaugurarà fins quatre anys més tard ( Santes de 1996) amb una antològica de Rovira Brull i una mostra de Carles Pazos.
Mentre la situació general era desencisadora, en canvi en el particular no anaven malament les coses a diversos membres de la tertúlia. Així Pepe Novellas assaboriria l’èxit de ser un els artistes olímpics en la convocatòria organitzada per VISA Internacional, amb exposició inclosa a La Virreina. Carles Soriano executava l’escultura de la façana de l’església de la mare de Déu de Montserrat, Pere Màrtir Viada,- amb “B” en la publicitat oficial-, realitzava un gran mural que ocupava la façana del teatre Monumental, per a la setmana del Cinema, mentre que Capitani podia organitzar la IV exposició del Taller Municipal de Gravat que dirigia. Igualment  Rovira Brull era l’encarregat de realitzar la portada del número 2000 de “Crònica de Mataró”.
Fora d’això cal remarcar  fets com la inauguració de l’escultura Mataró de Manuel Cusachs a la Pça de l’Ajuntament, l’exposició de Perecoll a New York, o la presència de Jordi Cuyàs i Domènec a Arco 92, mentre que eren restaurades les escultures de Jordi Puiggalí a la façana de Sta Maria.


És en aquest entorn en el que comença la seva activitat la tertúlia. La regularitat de la cita i el disposar d’un indret cèntric i còmode permet l’apropament de noves persones i establir una cert full de ruta en el que pertoca a projectes creatius. ,essent els primers l’organitzar una subhasta d’obra pròpia per a tal de col·laborar a les despeses de la casa i realitzar una edició mensual dels “Fulls del llimoner”. Aquests fulls eren un maridatge entre art i literatura seguint les passes el grup Literforma que anys abans havien endegat Carles Martíbras i Victor Pozanco, o de l’edició de la carpeta “Vents” amb obres de Jordà , Novellas i Viada , amb escrits de Costalbareda i un poema de Ventura Ametller .
Els “fulls” ,de gran qualitat i originalitat i que eren repartits de forma gratuïta entre la gent de la cultura de la ciutat ,van tenir important èxit i ressò i van servir durant més d’un any com a nexe d ‘unió corporativa.




Al poc d’acabar-se el projecte dels Fulls, l’espai físic de la casa del Llimoner desapareixia i començava de nou un llarg peregrinar per diversos indrets físics en els que realitzar la tertúlia., com han estat el Bar Sant Benet, el Plata, el cafè Cultural Públic i l’Altre. Tots ells han estat testimoni de la gestació dels nous projectes, sempre oberts i ambiciosos, el primer dels quals va ser “Flamenco” (se canta lo que se siente)

Corria l’any 1997 i es celebrava el 75 aniversari del Concurso de Cante Jondo de Granada organitzat per Manuel de Falla, Garcia Lorca, Manuel Ángeles Ortiz i d’altres. La gent del Llimoner havia fet amistat per raons de veïnatge i idoneïtat cultural amb Isbael Clara Àngeles, filla del pintor i  a qui Garcia Lorca havia dedicat el poema “La señorita del abanico”. Van creure que estaria bé fer-ne homenatge tot recordant que avantpassats materns de Falla (Matheu) eren mataronins, i així es van llençar ainterpretar setze cants , escrits a mena dels palos del flamenc, per Manuel Patricio. Era un acostament complex, mentre que una part dels artistes tenien certa relació amb el flamenc per raons familiars  a la resta els hi sonava estrany del tot. El cert és que el resultat va ser esplèndid amb algunes obres d’excelsa categoria. L’exposició que s’inaugurà a Can Palauet al 1997 i que va tenir un seguit d’importants actes complementaris va ser un èxit absolut , el que va permetre que pogués exposar-se en diferents indrets entre els que cal destacar les sales Capitulares de l’Ajuntament de Córdoba o la sala Romero Murube , espai d’art oficial de la diputació de Sevilla.


El següent gran projecte va ser “Non serviam” una interpretació plàstica al voltant de la figura del dimoni. Una interpretació que es prestava  a les més altes disquisicions artístiques- filosòfiques i que malgrat va ser del tot reeixida amb algunes peces espectaculars per la seva potència i qualitat artística ,alhora que profundes en la  seva reflexió interior. Malgrat això després de ser exposades a la Fundació Niebla a Casavells ( 2001), sols va fer parada a Pineda i Argentona. El càntir realitzat conjuntament per els artistes participants està dipositat al museu del Càntir d’Argentona.


Corria l’any 2005 quan Pepe Novellas va proposar posar en marxa una nova experiència col·lectiva al voltant d’un fet tan peculiar  i transcendent en el personal i el social com ho és una boda. Així naixia el projecte de “El casament”, potser el projecte més complex, artísticament parlant, dels organitzats per el grup. Es tractava de cobrir plàsticament amb una obra de gran format i mida uniforme, els diferents angles que conformen aquesta celebració. Per aconseguir-ho es va ampliar el cercle convidant a altres artistes de l’entorn que ràpidament van tancar el conjunt de l’acte  dividit polièdricament en la visió dels 26 artistes participants. Una visió que va esdevenir real, sensible, cínica o irònica segons els casos però d’una qualitat artística alta en l’individual  que convertia al conjunt en una exposició de remarcable nivell. A més, i per arrodonir el sentit, l’acte inaugural (2007. Sala de la Caixa Laietana. Pça Sta Anna) es convertí en performance,  escenificant el cerimonial d’un casament amb tots els ets i uts , amb els propis artistes coma a protagonistes.
L’exposició que va ser un èxit total va tenir volada a diversos indrets entre els que cal destacar La casa Elizalde . Barcelona ( 2009) i el Tinglado 4 del Moll de la Costa del Port de Tarargona (2010).

El traspàs de Pepe Novellas després d’una ràpida i dura malatia deixà molt tocat al grup que ja havia patit els traspassos de Josep Mª Rovira Brull  i Per Màrtir Viada. La significada absència de la seva presència, encara que quedava alhora ben palesa la presència de al seva absència, i no es un joc de paraules, motivà a realitzar una exposició d’homenatge en referència al buit que havien deixat. Així naixia el projecte “El buit” , una reflexió plàstica al voltant d’aquest sentiment dicotòmic: presència/absència que es produeix després de la mort d’algú estimat i proper.



L’exposició, celebrada a l’Ateneu Caixa Laietana , es va completar amb un poema de Foni i la lectura dramatitzada a càrrec del quadre d’actors de la Sala Cabanyes d’un text de Manuel Patricio, “L’Ombra del buit” donant format literari a les reflexions plàstiques de la mostra.


Fora d’aquests muntatges col·lectius cal destacar la tasca  de recuperació de les activitats d’Art al carrer. Sant Pere més Alt, unes trobades populars d’art que van revolucionar l’adormida vida artística mataronina els anys 1969-70 i 71 , amb un gruix d’activitats al carrer de sant Pere més Alt sota l’empenta de la gent que es reunia al bar “El carril” dirigit per Pere M. Viada. Una activitat artística i creativa que va reunir al costat de  l’art revolucionari del moment als artistes que corresponien al concepte més benestant de la ciutat. Una activitat que aixoplugà a ambdós amb obres al carrer a les que s’afegien debats, conferències, música i poesia. Un fet que per l’inusual i l’èxit que aconseguí ha esdevingut mític en la petita història de l’art local. 

Aixoplugada en el cap de setmana abans de Les Santes, la gent del Llimoner va voler recuperar aquell mític ambient i ho va aconseguir  des de l’any 2002 al 2011, amb una xifra important d’artistes de tot tipus, des del reconeguts als més afeccionats, aportant obra per ser exposada lliurament al carrer i un bon gruix d’actes complementaris de tot tipus i del més ample ventall cultural possible.

Art, teatre., música, poesia, graffiti i d’altres es van donar la mà, generant una cartellística prou significativa i uns murals d’homenatge, realitzats per  Mateo Lara d’altíssima qualitat. Unes activitats que van rebre el suport continuat de la ciutadania que hi participava de manera ben positiva.



Al costat d’aquest actes més col·lectius , la gent dels Dimarts del Llimoner han gestat un munt de conferències, setmanes culturals, mostres col·lectives amb participació els seus components per diverses ciutats de la comarca,  participació en diversos Dia de la Dona  el que provocà la realització de l’exposició “La mediterrània que ens uneix”. Exposició amb protagonisme femení que aplegà a artistes mataronines i algerianes amb exposició a la Nau Gaudí i  a la Fundació Cervantes d’Alger. Realització de murals col·lectius amb objectius diversos ( contra la pena de mort, la guerra d’Irak, en defensa de la sanitat pública o per la igualtat de gènere) i la realització de quasi un centenar de recitals poètics.


Bona part de tot l’explicitat aquí, és el que en resum podem veure en aquesta exposició commemorativa dels 25 anys. Una mostra curulla d’art i de records que obliga a una múltiple mirada.

En primer lloc cal fer una mirada més restrictiva en el que pertoca a ,cada obra i el fer individual , amb el pertinent anàlisi  de la capacitat plàstica dels autors , capaços de dirigir la seva força creativa de manera intensa i total a l’objectiu del projecte col·lectiu. Mirada que s’ha de completar amb la global de cada artista en el que significa d’evolució pròpia amb el pas del temps.

Altre  pas obligat és la  mirada col·lectiva en cada projecte , homogeneïtzant la disparitat de conceptes, tècniques i estils dels participants.




Però cal també una mirada amb més perspectiva , analitzant  l’evolució dels artistes amb el pas del temps, el que alhora ens permet veure i constatar la variació conceptual, i per que no dir-ho qualitativa, de la plàstica mataronina en aquest vint-i-cinc anys.

I finalment cal fer una mirada de record, gaudint del treball dels artistes que ja ens han deixat. Malauradament , Mataró no disposa en el seu Museu, d’una pinacoteca en la que recuperar el treball dels nostres grans artistes ja desapareguts, per això avui és l’oportunitat de recordar, admirar i potser en alguns casos descobrir , l’altíssima qualitat i vàlua artística de Josep Mª Rovira Brull, Pepe Novellas, Pere Màrtir Viada i Raúl Capitani , protagonistes d’un art que els fa eterns i ens acompanyarà sempre.




És per tot el dit i principalment per l’exposat que podem acabar dient que ens trobem davant una magnífic recull d’un bocí important de la història artística local més propera de la que molts n’hem estat participis d’una o altre manera. Una exposició que fa justícia al fer d’una entitat que ha dedicat temps i esforços a ‘art i a la cultura de la ciutat , fets ambdós que son totalment d’agrair.

Per això tot felicitant-los per la tasca feta , els encoratjo a que l’èxit que sens dubte tindrà aquesta exposició recordatori  els seus vint-i-cinc anys de vida els faci reconsiderar el seu desig de baixar persiana per raons de cicle vital i segueixen un temps més lluitant i enaltint la cultura de la nostre estimada ciutat de Mataró.


Mataró, març de 2018




dimecres, d’abril 18, 2018

LES CADIRES DE L’ALCALDE





 Aquest dilluns s’inaugurà  a la Riera a l’alçada de Bonaire,  just davant el que havia estat Ateneu Obrer en el que hi havia l’escola Racionalista que seguia les criteris pedagògics de Ferrer i Guàrdia, -un emplaçament certament molt millor que el previst en el seu carrer a tocar els jutjats-, el monument  a l’alcalde Abril, afusellat en el camp de la Bota en acabar la Guerra Civil, obra de l'artista

En primer lloc em cal dir que m’agrada l’homenatge en sí i la peça que ha servit per a fer-ho. Coincideixo amb Perecoll tot pensant que a qui s’afusellava era a la representació del poder popular i per tant ha estat una bona pensada l’ús de la reproducció d’una cadira noble ( la del seu despatx) i afegir-hi els forats dels trets assassins. I m’agrada l’indret  escollit i la possibilitat de que la ciutadania es faci seva l’obra, encara que maleeixo que tot s’hagi pet sobre plànol i no s’hagi tingut en compte que la farola posterior a la cadira , difumina en molt la força de l’obra i que la petita columna informativa s’hagi col·locat en un indret que trenqui la seva visió tot pujant per la Riera . Dos detalls que sembla se l’hi han passat per alt a Perecoll, sempre amatent a tots els detalls, però que tenen una fàcil solució , en especial al que pertoca al panell informatiu.




Fora d’això dos petits elements a considerar. El primer de caire polític. El monument a l’alcalde Abril va ser gestionat per l’alcalde Baron i realitzat per l’alcalde Bote , ambdós del PSC. En mig un alcalde sobiranista que no va fer res per fer-lo efectiu.
Al seu costat , els discursos de l’acte inaugural van anar molts d’ells en la comparança amb l’actualitat i en el fet reivindicatiu sobiranista. Curiosament l’alcalde Abril no era independentista i sí federalista. Potser d’haver-ho sabut alguns haurien boicotejat l’acte.

Per altre costat existeix la polèmica de la decisió unilateral de l’acceptació del projecte de Perecoll quan hi havia també el projecte de Jaume Simón. Un projecte desaparegut en “combat”. i hi podia haver hagut un altre projecte , el de Yago Vilamanyà, que mai va arribar a presentar. Ja que els tres artistes van ser contactats per Josep Nieto , - segons sembla amb una proposta que depassava les seves funcions-,per a que presentessin un projecte.




Segon sembla , i em fio del tot de qui m’ho assegura . a la taula sols va arribar el projecte de Perecoll que va ser aprovat fa ara 10 anys i confirmat a l’hora de la materialització. Però queda ben clar que quan Jaume Simon demana explicacions i deixa ben evident l’existència del projecte ( és a dir fa un Anti Cifuentes), l’Ajuntament havia d’haver donant clares explicacions , particulars i públiques , i prendre una decisió final, fonamentada en una acta de quina era la tria escollida , quines les raons i quins eren els signants de la decisió. No ho ha fet així i ho ha fet molt malament. I té tota la raó en la queixa en Jaume Simón, que ha estat maltractat i amb nepotisme. Conec sols el seu projecte per el que ell ha mostrat a les xarxes 8veure foto) i era prou interessant , vàlid i econòmic com per al menys haver estat discutit. No s’ha fet i ha estat un greu error d’impossible esmena.

Ara , si em pregunten la meva opinió, us diré que ambdós eren de gran qualitat  i que a bon segur hauria apostat per l’economia. Però això no modifica la meva opinió de que el treball de Perecoll és de qualitat i justament això és el que ha de jutjar la crítica.

Les fotografies del post corresponen a l’acte inaugural ( de capgros.com) , d’un mateix i Núria Poch amb la cadira original i l’artista Perecoll ( preparació de Tempus Fugit) i el projecte de Jaume Simon ( xarxes socials)


dilluns, d’abril 16, 2018

MATARÓ, UNA CIUTAT QUE NO CREU AMB LA CULTURA COM A EIX






El passat dissabte, convidat no per el PSC local i sí per un socialista  forà però que està treballant ara a la ciutat i de manera molt positiva, vaig acudir a la xerrada de David Bote tot presentant aquest “Mataró ens uneix” de cara  ja a les properes eleccions.

 Vaig acudir amb el desig de que per una vegada em trobaria a la cultura com element important en el desenvolupament estratègic de la ciutat, però una vegada més en vaig sortir del tot decebut. Mig segon i de trascantó. És a dir poc més que en qualsevol resum d’actuacions i /o entrevista en les que la paraula Cultura no surt mai en l’argumentari.

 I el cert és que no acabo d’entendre aquest rebuig dels socialistes mataronins envers la defensa de la cultura com acció de govern. Aquest menysteniment considerant  a la cultura com element de classe diferenciadora en un sentit elitista, del tot lluny del pensament popular quan és just el contrari.
L’estat de benestar s’estableix i es fonamenta en tres potes: sanitat, ensenyament i cultura.



A Mataró s’ha treballat i bé la sanitat malgrat la poca repercussió municipal  en el poder d l’organització sanitària. A ensenyament hem tingut la sort de gaudir de bons regidors, com per ex Pep Comas, amb un treball constant en la lluita pel diari i pel futur, que no ha pogut ni ser torpedinada per la baixesa de dirigents del PdeCat com Vicent Garcia que han intentat des del poder i per partidisme, causar greus dificultats a la ciutat. Però en Cultura , l’al·lèrgia tradicional del PSC  vers la seva direcció, regalant-la sempre a al primera oferta , l’ha convertida en un element tangencial, quan per arreu es considera la seva importància.

Actualment s’està discutint i molt el pla de regeneració comercial del centre de Mataró. I és obvi que el mateix ha de passar per la diferenciació d’altres espais i centres comercials. Actualment tant els centres comercials ( tancats) com els ciutadans ( a cel obert) mantenen en totes les ciutats la mateixa oferta comercial, amb la presència de les mateixes marques de grans cadenes amb el petit afegitó d’alguna presència local. És a dir, puc anar al centre de qualsevol població amb la seguretat de que trobaré els mateixes elements comercials. Que em farà per tant anar a una o altre població?, queda clar que els elements adjacents que poden ser de comoditat ( aparcament etc ) o de valor afegit ( elements culturals en tota la seva diversitat: Cinema, teatre, museus, exposicions, restauració....).

A Mataró l’element cultural no ha tingut mai cap importància a nivell de planificació ciutadana. NO ho va tenir en els començaments de la democràcia doncs les greus mancances de tot tipus van tenir més importància. Tampoc va tenir cap importància en els temps de les vaques grasses. I menys encara en temps de crisi. I ara , en un moment mig, sembla que el Govern hagi de disculpar-se per cada euro dedicat a cultura.

Mataró és l’única ciutat de tot l’estat , que  amb més de 50000 habitants , no disposa d’un teatre en condicions , un auditori o semblant, i una sala d’exposicions ”correcte ”. I el pitjor és que no està en el cap ni en  el pensament del Govern  fer quelcom per solucionar tan greu problema.


I no està en el pensament, tot sabent per ex. que Cultura representa a prop del 4% del PIB estatal, amb uns valors excepcionals en certes ciutats. Magnífic es fer repàs d’un bon gruix d’articles publicats per Miquel Molina a La Vanguardia al respecte. I no sols fent esment dels dos casos més paradigmàtics de l’estat com son els de Bilbao i Màlaga i sí fent  ullada a projectes més petits però no per això menys interessants.

Mataró no és una ciutat monumental, però curiosament té restes romanes ( Torre Llauder), un interessant casc antic, un espectacular barroc ( VIladomat amb la capella dels Dolors) i  té les dues cares del Modernisme , la seriosa de la Nau Gaudí, i l’excessiva de la casa Coll i Regàs. Permet doncs obtenir una mirada global impossible en altres indrets. Per què doncs no potenciar-ho?.

Però està clar que el que no pot ser és que tots aquest equipaments tinguin una obertura limitadíssima en el temps, que per visitar-ho hagis de demanar tanda telefònicament , que sigui impossible fer un parell de visites en una jornada,ja que coincideixen en els limitats horaris d’obertura. En resum que els impediments siguin molt superiors a les facilitats.



Tenim a més un Museu que és una merda absoluta. Escàs d’espai i amb un discurs museístic de fa trenta anys , ho és tot menys engrescador. I això que hi ha alguns tresors remarcables, com per ex la col·lecció de gravats de Goya.
I evidentment tenim dos espais expositius ( Can Palauet i ca l’Arenas) amb discursos irracionals i amb exposicions generalment de nivell i discutible.
Però queda clar . No tenim tampoc cap teatre, ni cap cinema, ni hi ha cap mena d’esborrany per fer-lo  realitat. 


Que s’ha fet d’aquell projecte del temps d’Ivan Pera amb la Riera com eix cultural. Aquell eix que començava a la nau Gaudí seguia per l’eix comercial Rambla Riera. Amb les pastilles culturals del Museu, sala Cabanyes, Foment, Ateneu Iluro, Ca l’Arenas, La Presó, Café Nou per acabar amb un nou teatre en l’actual velòdrom i amb el parc com element enriquidor. No estaria gens malament recuperar-lo i anar per una materialització pausada.




Tampoc tenim espais musicals, ni cap festival de cap mena que pugui servir de pol d’atracció. Però el pitjor de tot és que el Govern ni en té ganes ni el preocupa el suficient  la situació cultural. I no entendre que la Cultura és actualment un element generador de riquesa de tota mena és d’una ceguesa terrible. I més quan per a més INRI , Mataró disposa de creadors culturals de tota mena i de més que remarcable nivell.

Ara que s’enceta aquest nou projecte de Mataró ens uneix, oblidar que la Cultura ha de ser fonamental en el mateix seria un error tan garrafal com el que s’ha mantingut en aquests més de quaranta anys amb la renúncia a dirigir la Cultura de la ciutat.