ESCRIT PER EL CATÀLEG DE L,EXPOSICIÓ DELS 25 ANYS DELS DIMARTS DEL LLIMONER
Vint-i-cinc
anys en la vida d’una persona és ja de per se una xifra prou remarcable, ja que
estadísticament representa quasi una tercera part de la nostra existència. Però
si aquests vint-i-cinc anys corresponen a un col·lectiu , del tipus que sigui,
la xifra esdevé més memorable. Però si del que es tracta és d’un col·lectiu
d’amics unit per uns elements tan
personals i intransferibles com son la difusió de la cultura i l’aposta per el
creixement personal i el creatiu, el fet assoleix els nivells de rara avis
Potser
per això, cal celebrar de manera més intensa l’efemèride , com ho fa la gent
dels Dimarts del Llimoner mitjançant aquesta exposició commemorativa i de
recordatori de la tasca feta, tot baixant porta, diuen, per raons de cicle
vital. I ho fan omplint a vesar les sales de l’Ateneu de la Fundació Iluro amb
el resum de la seva activitat.
Els
dimarts del Llimoner s’establia oficialment com a tertúlia consolidada a
l’estiu de 1992. Ho feia aprofitant la convidada d’aixopluc que la gent de
l’Associació Penta, un grup d’amics (Francesc Serra, Toni Solà, Ricard Jordà,
Manuel Benavent, i Rafel Vera)) que tenien llogada una casa al carrer de
Massevà, anomenada “Del Llimoner” per que un arbre d’aquesta espècie dominava
honorablement el pati de l’indret. Els components de Penta, que es reunien en
un desig d’emular les associacions gastronòmiques del País Basc, ja havien
apostat per el fet cultural obrint les parets de la casa en forma i manera
d’espai expositiu convertint-lo en una
petita galeria d’art que servia per pal·liar les grans mancances d’espais
expositius que en aquells anys tenia la ciutat.
Allà ,
el grup informal i variable conformat essencialment per Carlos Soriano, Salva Soler, Foni, Pepe Novellas, Artur Palomer “Pal”,
Manuel Patricio, Manolo PrietoJosep Mª Rovira Brull, Raúl Capitani, Pere M.
Viada,i F. Benitez regularitzaven
unes trobades que havien estat disperses en el temps i en els indrets. Trobades
estructurades en forma de tertúlia ( segons definició: reunió informal i
periòdica de gent interessada en un tema, per a debatre i informar-se, o
compartir y contrastar iniciatives, noticies, coneixements y opinió )
en la que es parlava de tot, del diví i de l’humà, però amb l’accent
dirigit a l’àmbit cultural, amb clara
incidència en les direccions artístiques i literàries. La tertúlia agafava el
nom de “Els dimarts del llimoner”, en raó del dia de la setmana de la trobada i
de l’indret que l’aixoplugava.
Una
tertúlia que esdevenia hereva de la tradició que a Mataró tenia precedents
històrics tan importants com les tertúlies de Ca l’Arenas o les mítiques de “El
racó” , dirigides per Terri. O més properes en el temps com les de la Biga
Blava (creada el desembre de 1983) i que es mantingué unes poques temporades o les
del cafè Òpera (carrer Barcelona 51), tertúlia de mitja tarda en la que hi
participaven també Alcoy, Perecoll i
altre gent de l’art) o la del Kenn, pub del mateix carrer , aquesta ja d’horari
nocturn i més disbauxada en quan a plantejaments, o la que es produïa al local
de la “Agrupación Hispana de escritores” presidida per Laureà Mela que es celebrava al carrer Argentona 35,
espai cedit per el germà de Salvador Espriu.
La tertúlia
del Dimarts del Llimoner s’establia sota una certa anarquia en el que pertoca a
temes però establerta sempre en el desig d’aprenentatge tant en l’apartat
tècnic com en el conceptual i principalment
en el recollir personalment les reflexions dels que eren considerats com
a mestres, tant per el seu nivell de coneixements com d’experiències.
Un
mestratge establert en el concepte de
mestre definit a la manera que explica la filòsofa Marina Garcés que el
considera “com aquell que no és pas el
que imposa el seu saber, si no aquell que ens obre la porta de la pròpia vida.
Un mestre ho és per el que sap, però principalment ho és per el que fa possible
saber. Els veritables mestres acompanyen però no tutelen i finalment ens
alliberen de tota dependència envers ells o cap qualsevol altre instància de
poder”. Un mestratge del que la gent del Dimarts del Llimoner ha pogut gaudir
en el fer, primer de Josep Mª Rovira Brull ( traspassat l’any 2000), després de
Pepe Novellas (traspassat el 2009) i acabant per Raúl Capitani (traspassat el
2016), amb l’afegitó de Pere Màrtir Viada ( traspassat el 2005) ilamentablement
més conegut per la seva bohèmia que no pas per l’alçaria els seus coneixements
artístics i de pensament i el del poeta Foni (2013)
Però
per entendre la necessitat d’establir una tertúlia i un grup d’aquesta mena cal
obligatòriament anar a la realitat socio cultural del Mataró del moment (1992),
just en els moments en que començava la gran crisi post olímpica, després
d’unes Olimpíades que havien capgirat Barcelona i de les que s’havien aprofitat
bon part de les ciutats de l’entorn metropolità amb unes millores urbanístiques
i d’equipaments important. Però a Mataró no l’hi havia tocat ni la “pedreà”.
Sense ser subseu , sols la sortida de la Marató li va donar un cert ressò
mediàtic. De la resta, sols el fet de que una indústria de la ciutat construís
el pebeter olímpic i el fet de que les samarretes del Cobi fossin
comercialitzades per una empresa local mataronina van tenir incidència directe.
Artísticament
parlant Mataró estava a punt de recobrar
la capitalitat artística comarcal que en els finals dels vuitanta havia
cedit a Argentona ( L’Aixernador) i Vilassar de Mar ( Museu Monjo). Una
recuperació que arribava després d’unes barrabassades municipals que
comportarien la desaparició de l’Aixernador i l’apertura d’un parèntesi
qualitatiu en la programació de les sales del Monjo.
Mataró
, mentre, mantenia tres sales comercials en moments d’absoluta decadència com
eren Tertre, la galeria Minerva i la sala Tot Art. Al seu costat mantenien activitat en to
menor, La casa del Llimoner i esporàdicament alguns espais d’entitats bancaries
o recreatives, mentre que la Caixa Laietana mantenia la seva sala d’exposicions
de la Riera , amb exposicions de tota mena i nivell, sense línia determinada i
amb criteris poc exigents.
En el
que pertoca a espais públics el Patronat
Municipal de Cultura (PMC) inaugurava una petita saleta a l’entrar a l’edifici de l’Ajuntament a mà
esquerra (juliol 92) amb la mostra “ 3 lectures” amb Jordi Gasull, Mònica
Vilert i Octavi Comerón. Un minúscul espai aquest, amb el que Carmina Benito
com a regidora i Martí Peran i Pilar
Bonet com assessors, van començar a establir el recolzament preferencial de la
cultura artística oficial a la defensa i promoció de l’art , mal anomenat contemporani, sempre
a l’entorn de les activitats definides com arts viduals, en demèrit de les arts
plàstiques. Una política mantinguda fins l’actualitat, fora de l’època de Remigio Herrero com a regidor.
Una
política que va portar com a positiu,
això sí, la recuperació en part del Museu de Mataró com espai expositiu
artístic. Tancat a l’art a pany i forrellat des de la seva recuperació com a
museu Comarcal (1983), aquest espai acollirà en l’any 92, exposicions tant
valuoses com les de “11 escultors” ,
provinent del Museu de Granollers (juny) o la de “De Sucre” provinent de la
col·lecció del Museu de Tossa i de Salvador Riera ( juliol ). Cal recordar que
la sala d’exposicions municipals de Can Palauet no s’inaugurarà fins quatre
anys més tard ( Santes de 1996) amb una antològica de Rovira Brull i una mostra
de Carles Pazos.
Mentre
la situació general era desencisadora, en canvi en el particular no anaven
malament les coses a diversos membres de la tertúlia. Així Pepe Novellas
assaboriria l’èxit de ser un els artistes olímpics en la convocatòria
organitzada per VISA Internacional, amb exposició inclosa a La Virreina. Carles
Soriano executava l’escultura de la façana de l’església de la mare de Déu de Montserrat,
Pere Màrtir Viada,- amb “B” en la publicitat oficial-, realitzava un gran mural
que ocupava la façana del teatre Monumental, per a la setmana del Cinema,
mentre que Capitani podia organitzar la IV exposició del Taller Municipal de
Gravat que dirigia. Igualment Rovira
Brull era l’encarregat de realitzar la portada del número 2000 de “Crònica de
Mataró”.
Fora
d’això cal remarcar fets com la
inauguració de l’escultura Mataró de Manuel Cusachs a la Pça de l’Ajuntament,
l’exposició de Perecoll a New York, o la presència de Jordi Cuyàs i Domènec a
Arco 92, mentre que eren restaurades les escultures de Jordi Puiggalí a la
façana de Sta Maria.
És en
aquest entorn en el que comença la seva activitat la tertúlia. La regularitat
de la cita i el disposar d’un indret cèntric i còmode permet l’apropament de
noves persones i establir una cert full de ruta en el que pertoca a projectes
creatius. ,essent els primers l’organitzar una subhasta d’obra pròpia per a tal
de col·laborar a les despeses de la casa i realitzar una edició mensual dels
“Fulls del llimoner”. Aquests fulls eren un maridatge entre art i literatura
seguint les passes el grup Literforma que anys abans havien endegat Carles Martíbras
i Victor Pozanco, o de l’edició de la carpeta “Vents” amb obres de Jordà ,
Novellas i Viada , amb escrits de Costalbareda i un poema de Ventura Ametller .
Els
“fulls” ,de gran qualitat i originalitat i que eren repartits de forma gratuïta
entre la gent de la cultura de la ciutat ,van tenir important èxit i ressò i
van servir durant més d’un any com a nexe d ‘unió corporativa.
Al poc
d’acabar-se el projecte dels Fulls, l’espai físic de la casa del Llimoner
desapareixia i començava de nou un llarg peregrinar per diversos indrets físics
en els que realitzar la tertúlia., com han estat el Bar Sant Benet, el Plata,
el cafè Cultural Públic i l’Altre. Tots ells han estat testimoni de la gestació
dels nous projectes, sempre oberts i ambiciosos, el primer dels quals va ser “Flamenco” (se canta lo que se siente)
Corria
l’any 1997 i es celebrava el 75 aniversari del Concurso de Cante Jondo de
Granada organitzat per Manuel de Falla, Garcia Lorca, Manuel Ángeles Ortiz i
d’altres. La gent del Llimoner havia fet amistat per raons de veïnatge i
idoneïtat cultural amb Isbael Clara Àngeles, filla del pintor i a qui Garcia Lorca havia dedicat el poema “La
señorita del abanico”. Van creure que estaria bé fer-ne homenatge tot recordant
que avantpassats materns de Falla (Matheu) eren mataronins, i així es van
llençar ainterpretar setze cants , escrits a mena dels palos del flamenc, per
Manuel Patricio. Era un acostament complex, mentre que una part dels artistes tenien
certa relació amb el flamenc per raons familiars a la resta els hi sonava estrany del tot. El
cert és que el resultat va ser esplèndid amb algunes obres d’excelsa categoria.
L’exposició que s’inaugurà a Can Palauet al 1997 i que va tenir un seguit d’importants
actes complementaris va ser un èxit absolut , el que va permetre que pogués
exposar-se en diferents indrets entre els que cal destacar les sales
Capitulares de l’Ajuntament de Córdoba o la sala Romero Murube , espai d’art
oficial de la diputació de Sevilla.
El
següent gran projecte va ser “Non
serviam” una interpretació plàstica al voltant de la figura del dimoni. Una
interpretació que es prestava a les més
altes disquisicions artístiques- filosòfiques i que malgrat va ser del tot
reeixida amb algunes peces espectaculars per la seva
potència i qualitat artística ,alhora que profundes en la seva reflexió interior. Malgrat això després
de ser exposades a la Fundació Niebla a Casavells ( 2001), sols va fer parada a
Pineda i Argentona. El càntir realitzat conjuntament per els artistes
participants està dipositat al museu del Càntir d’Argentona.
Corria l’any 2005 quan Pepe Novellas va proposar posar en
marxa una nova experiència col·lectiva al voltant d’un fet tan peculiar i transcendent en el personal i el social com
ho és una boda. Així naixia el projecte de “El
casament”, potser el projecte més complex, artísticament parlant, dels
organitzats per el grup. Es tractava de cobrir plàsticament amb una obra de gran
format i mida uniforme, els diferents angles que conformen aquesta celebració. Per
aconseguir-ho es va ampliar el cercle convidant a altres artistes de l’entorn
que ràpidament van tancar el conjunt de l’acte
dividit polièdricament en la visió dels 26 artistes participants. Una
visió que va esdevenir real, sensible, cínica o irònica segons els casos però
d’una qualitat artística alta en l’individual
que convertia al conjunt en una exposició de remarcable nivell. A més, i
per arrodonir el sentit, l’acte inaugural (2007. Sala de la Caixa Laietana. Pça
Sta Anna) es convertí en performance,
escenificant el cerimonial d’un casament amb tots els ets i uts , amb
els propis artistes coma a protagonistes.
L’exposició que va ser un èxit total va tenir volada a
diversos indrets entre els que cal destacar La casa Elizalde . Barcelona (
2009) i el Tinglado 4 del Moll de la Costa del Port de Tarargona (2010).
El traspàs de Pepe Novellas després d’una ràpida i dura
malatia deixà molt tocat al grup que ja havia patit els traspassos de Josep Mª
Rovira Brull i Per Màrtir Viada. La
significada absència de la seva presència, encara que quedava alhora ben palesa
la presència de al seva absència, i no es un joc de paraules, motivà a realitzar
una exposició d’homenatge en referència al buit que havien deixat. Així naixia
el projecte “El buit” , una reflexió
plàstica al voltant d’aquest sentiment dicotòmic: presència/absència que es
produeix després de la mort d’algú estimat i proper.
L’exposició, celebrada a l’Ateneu Caixa Laietana , es va
completar amb un poema de Foni i la lectura dramatitzada a càrrec del quadre
d’actors de la Sala Cabanyes d’un text de Manuel Patricio, “L’Ombra del buit” donant
format literari a les reflexions plàstiques de la mostra.
Fora d’aquests muntatges col·lectius cal destacar la
tasca de recuperació de les activitats d’Art al carrer. Sant Pere més Alt, unes trobades populars d’art que van revolucionar l’adormida vida artística
mataronina els anys 1969-70 i 71 , amb un gruix d’activitats al carrer de sant
Pere més Alt sota l’empenta de la gent que es reunia al bar “El carril” dirigit
per Pere M. Viada. Una activitat artística i creativa que va reunir al costat
de l’art revolucionari del moment als
artistes que corresponien al concepte més benestant de la ciutat. Una activitat
que aixoplugà a ambdós amb obres al carrer a les que s’afegien debats, conferències,
música i poesia. Un fet que per l’inusual i l’èxit que aconseguí ha esdevingut
mític en la petita història de l’art local.
Aixoplugada en el cap de setmana abans de Les Santes, la
gent del Llimoner va voler recuperar aquell mític ambient i ho va aconseguir des de l’any 2002 al 2011, amb una xifra
important d’artistes de tot tipus, des del reconeguts als més afeccionats,
aportant obra per ser exposada lliurament al carrer i un bon gruix d’actes
complementaris de tot tipus i del més ample ventall cultural possible.
Art, teatre., música, poesia, graffiti i d’altres es van
donar la mà, generant una cartellística prou significativa i uns murals
d’homenatge, realitzats per Mateo Lara
d’altíssima qualitat. Unes activitats que van rebre el suport continuat de la
ciutadania que hi participava de manera ben positiva.
Al costat d’aquest actes més col·lectius , la gent dels
Dimarts del Llimoner han gestat un munt de conferències, setmanes culturals,
mostres col·lectives amb participació els seus components per diverses ciutats
de la comarca, participació en diversos
Dia de la Dona el que provocà la
realització de l’exposició “La mediterrània que ens uneix”. Exposició amb
protagonisme femení que aplegà a artistes mataronines i algerianes amb
exposició a la Nau Gaudí i a la Fundació
Cervantes d’Alger. Realització de murals col·lectius amb objectius diversos (
contra la pena de mort, la guerra d’Irak, en defensa de la sanitat pública o
per la igualtat de gènere) i la realització de quasi un centenar de recitals poètics.
Bona part de tot l’explicitat aquí, és el que en resum
podem veure en aquesta exposició commemorativa dels 25 anys. Una mostra curulla
d’art i de records que obliga a una múltiple mirada.
En primer lloc cal fer una mirada més restrictiva en el que
pertoca a ,cada obra i el fer individual , amb el pertinent anàlisi de la capacitat plàstica dels autors ,
capaços de dirigir la seva força creativa de manera intensa i total a
l’objectiu del projecte col·lectiu. Mirada que s’ha de completar amb la global
de cada artista en el que significa d’evolució pròpia amb el pas del temps.
Altre pas obligat és la mirada col·lectiva en cada projecte ,
homogeneïtzant la disparitat de conceptes, tècniques i estils dels
participants.
Però cal també una mirada amb més perspectiva , analitzant l’evolució dels artistes amb el pas del temps,
el que alhora ens permet veure i constatar la variació conceptual, i per que no
dir-ho qualitativa, de la plàstica mataronina en aquest vint-i-cinc anys.
I finalment cal fer una mirada de record, gaudint del
treball dels artistes que ja ens han deixat. Malauradament , Mataró no disposa
en el seu Museu, d’una pinacoteca en la que recuperar el treball dels nostres
grans artistes ja desapareguts, per això avui és l’oportunitat de recordar,
admirar i potser en alguns casos descobrir , l’altíssima qualitat i vàlua
artística de Josep Mª Rovira Brull, Pepe Novellas, Pere Màrtir Viada i Raúl
Capitani , protagonistes d’un art que els fa eterns i ens acompanyarà sempre.
És per tot el dit i principalment per l’exposat que podem
acabar dient que ens trobem davant una magnífic recull d’un bocí important de
la història artística local més propera de la que molts n’hem estat participis
d’una o altre manera. Una exposició que fa justícia al fer d’una entitat que ha
dedicat temps i esforços a ‘art i a la cultura de la ciutat , fets ambdós que
son totalment d’agrair.
Per això tot felicitant-los per la tasca feta , els
encoratjo a que l’èxit que sens dubte tindrà aquesta exposició recordatori els seus vint-i-cinc anys de vida els faci
reconsiderar el seu desig de baixar persiana per raons de cicle vital i
segueixen un temps més lluitant i enaltint la cultura de la nostre estimada
ciutat de Mataró.
Mataró, març de 2018