Ahir el regidor de Cultura va presentar primer a la premsa i
a posteriori als teòrics usuaris ( curiosa aquesta prevalença de donar per fet
una cosa que ni tan sols s’ha explicat als que han de ser els seus veritables
protagonistes) el projecte de la Casa de les Arts a establir-se a l’espai de la
Presó. Un espai que ja Antoni Sagarra en el primer mandat democràtic havia
qualificat en el seu pla quatre anual per dotar a la ciutat d’infraestructures
culturals , planejant convertir l’edifici de Rogent en seu del Museu d’Art
Contemporani de Mataró. Un pla que no es realità ja que com tots sabem, a
Mataró l’aposta cultural com element de futur de la ciutat va ser ràpidament descartada
i potser per això ara, en ple segle XXI, , estem com estem.
Aquí podeu trobar l’ideari del projecte que publica el web
de Cultura. Un projecte que a primer cop d’ull es presentava amb una música
engrescadora , en especial que s’apuntava la desaparició del monopoli expositiu
de Can Palauet per part de l’art mal anomenat contemporani, que després de
setze temporades , si, han llegit bé, setze temporades, tornava a uns camins
més eclèctics i participatius.
Però a la que s’ha filat més prim, hem anat a la lletra de la
cançó, i molt especialment a la lletra petita i als solos, hem pogut veure que
res de res , que tot és una operació d’acotxar l’enlairament del projecte del
M|A|C per que retorni las nivells de Can Xalant i com que fer-ho a seques hauria
estat escandalós i a bon segur no hauria estat factible, ara ho encabim en un
projecte global en que matem dos ocells d’un tret, aconseguim el que volem amb
el MAC , i encara més, alhora escapcem
definitivament a la plàstica a la que a
més a més podrem acusar de no haver sabut aprofitar la gran ocasió que els hi hem
presentat.
Un MAC que per cert és el gran desconegut de tothom. Ningú
sap quin és el seu pressupost, qui mana en ell, qui és el seu consell directiu
i assessor, com fa la tria de projectes,
com s’avaluen les seves actuacions , en el cultural i l’econòmic. Potser que
per començar , obrim portes i finestres i expliquem amb detall que és el MAC,
com funciona i quin és el seu modus operandi total.
Mirant el projecte queda clar que sols hi ha un gran
beneficiat, el MAC que a més d’esdevenir visible, ,assoleix seu, sala d’exposicions,
sala d’activitats educatives, sala d’edicions i multimèdia. I alhora pot
recuperar el projecte de residents.
Fora d’ell, tots hi surten perdent. La gent del Sant Lluc es
queden sense sala d’exposicions, que curiosament si tindrà el MAC, i sense espai
de cap mena. El mal dit taller de Gravat , ja que no és de cap de les maneres
un taller en el sentit educatiu i formatiu que havia assolit el taller de
Gravat en les mans de Capitani i de Murtra, és simplement un aprofitament de
material per , en una mena de coworking, uns interessats puguin tirar les seves
estampes , i de tant en tant oferir de manera aleatòria algun curset puntual.
Doncs bé, el mal dit taller de Gravat , perd un 40% de la seva superfície i es
troba amb greus problemes ja que essent la Presó un immoble cultural de la més
altra protecció, això impedeix tota mena d’actuació en l’espai. És bo preguntar-se com podrà ser possible en
aquest entorn , elements essencials com son extractors potents , gestió de
residus, etc...
La gent del Llimoner i altres possibles entitats , queden
penjants al mig del no res, ja que la Presó no es converteix com caldria
esperar en un hotel d’entitats , el seu protagonisme esdevé en el clímax en una
“taula de centre” en la que es posaran
en solfa els projectes i la seva idoneïtat.
Curiosament no es parla del Consorci del Museu d’Art
Contemporani de Mataró. Com a membre de la seva junta , he de dir que el Govern
mai ha parlat d’aquest projecte, quan sembla evident la necessitat de que ell
hi fos present i fins i tot aglutinador de molts dels projectes.
Igualment el Govern no parla de que s’adjunti al projecte el
material que havia a Can Xalant i que pertanyia a l’Ajuntament. Males llengües diuen
que això no és possible ja que aquest material, o bona part d’ell, ha
desaparegut , amb la aquiescència d’una Cultura que ha mirat cap un altre
costat.
També es parla d’usar espais de certes cel·les per a tallers
a títol individual, encara que seria bo explicar com i de quina manera ,
retornant a la impossibilitat de fer coses per la protecció de l’edifici. És evident
que per ex. no podrà ser possible que una paret s’embruti, això per no parlar
de les mínimes infraestructures imprescindibles, en forma de piques, muntacàrregues
per a poder pujar els material, en especial en el camp escultòric, etc.
Això sí , els projectes que es gestin a la casa tindran sortida
a Can Palauet. Però, quins projecteS?. Sols el MAC està en condicions de
produir-los, la resta son més oients que no pas presents i allà no podran generar
res. Però a més a més, con es gestionarà això?. Qui avaluarà els projectes?. Com
s’establiran les prioritats , i el calendari?. Hom amb qui hem parlat , acaba
convenint que tot s’acabarà amb un repartiment d’espais i temps. Ex. Dos mesos
de Can Palauet per el Sant Lluc, dos per el taller de Gravat, un per Capsa , un
pel Llimoner i quatre per el MAC, amb el que s’acaba de desvirtuar tot.
A més a més , l’opció Can Palauet és una absoluta aberració
ja que implica la desaparició de l’únic espai de la ciutat que pot ser emprat
per exposicions de cert nivell.
El que cal és redefinir els espais expositius públics i relligar-los
entre ells. Can Serra ha de ser seu de les mostres històriques i àmbit
historicista. Ca l’Arenas ha de centrar-se en l’àmbit local i Can Palauet ha d’esdevenir
en la veritable sala d’exposicions de la ciutat , amb un programa de nivell amb
presència d’artistes locals i forans., sempre d’alt nivell; aprofitant la
multiplicitat d’exposicions de nom que actualment es passegen per arreu sota el
patrocini d’institucions i entitats. Una sala de nivell. Per això el lloc idoni
de resposta de la Presó és Ca l’Arenas a qui s’ha de rescatar de l’oblit,
començant donant-li la visibilitat de
tota mena , en especial horària, que ara no té.
I per acabar d’adobar-ho , Cultura decideix menystenir encara
més a la plàstica , i l’exposició homenatge que realitzava a l’Ateneu ( Duran /
Capitani) decideix traslladar-la a Ca l’Arenas. Si, la dels 1880 visitants /any
, la de menys de 5 visitants diaris. La que sols s’obre els caps de setmana. Es
a dir que una expo de quatre mesos a Ca l’Arenas aconsegueix menys visitants
que els aconseguits en una setmana a l’Ateneu. I Ho fa de motu propi ja que el
desig de la Fundació Iluro era mantenir-la. I era tant així que el forat que
deixa serà substituït per una mostra commemorativa del 25 anys dels Dimarts del
Llimoner.
Una exposició que ofereixen a Ricard Jordà. Un artista que
fa uns anys , en motiu dels seus 50 anys de professió, havia aconseguit aparaular
un antològica omplint el Museu i l’Ateneu. Ara , menys de la meitat d’espai, en
un ambient inhòspit i hostil. A més a més, res d triar comissariat, comissariada
per el Museu, un lloc en el que ningú coneix a l’artista i al seu fer. Per no
saber, no saben ni si accentua el seu cognom , i com.
No entenen que si es tractada amb coneixement una exposició com aquest pot visualitzar la història plàstica
de Mataró de mig segle. Començant amb Arts i oficis i Jordi Arenas, seguint per
els grans mestres Alcoy, Rovira i el Sant Pere més Alt. Tot seguint per Tertre
i el boom artístic de la transició. Continuant per la travessa del desert, els Dimarts del
llimoner , fins arribar a l’art actual. Però això sols es pot fer amb algú que
conegui a l’artista l’evolució artística de Mataró. I al Museu no hi ha ningú,
però no importa ja trobarem una altre Raquel Medina per fer el lamentable desastre de l’expo de Capitani,
i pagar e ps uns quants milers d’euros.
Una història més que ves a saber com acabarà. Potser com el
projecte de Can Minguell?. O com tants d’altres.
Lamentablement però la plàstica ja està acostumada que amb
Cultura de Mataró la història sempre es repeteix i ella acaba essent la cornuda
i pagant el gasto, Potser ara al menys arriba el moment de començar a dir prou
i potser que si de cas la vaselina la posi Cultura.
fotografies pròpies