dilluns, de març 20, 2017

QUAN DEPERTÀ EL DINOSAURE SEGUIA ALLÀ





Front de qualsevol problema hi ha diverses maneres d’actuar, que generalitzant es poden resumir en dues. Una és fer accions , d’una o altre manera , i l’altre  actuar a l’estil Rajoy, és a dir , no fer res, deixar que el tema es dilueixi, es podreixi, i morint o no , desparegui de l’espectre visual i mental .

En el tema Cultural a Mataró queda ben clar que la postura que sempre es pren és la segona , la de fer com si no passés res, com si no existís cap problema, i esperar que al diluir-se de l’atenció pública el problema desaparegués de per se, però no, en desperar el dinosaure segueix allà, com tan magistralment expressà Augusto Monterroso.






Fa uns mesos esclatà la polèmica davant la falsa restauració i real destrucció dels esgrafiats de Puig i Cadafalch a la casa Coll i Regàs,. El tema va tenir ressò molt més enllà dels límits locals amb la presa de posició de diversos professionals del mon de la restauració que van dir la seva , amb una quasi unànime repulsa davant de l’atemptat patrimonial sofert per tan vil actuació.

Un tema sens dubte important en el món cultural local, vista la importància de l’indret , un dels pocs edificis de veritable valor patrimonial de la ciutat i per el nom del seu protagonista, Puig i Cadafalch, i més en l’any dedicat a la seva memòria. Molt soroll, però de nous res de res. Ni la Fundació Iluro, ni Cultura ni Patrimoni va fer cap notificació pública oferint la versió oficial de la  , per a mi, clara malifeta. Han passat uns mesos i tot oblidat. Sense esgrafiats originals, però amb silenci absolut. I sense cap mena d’explicació oficial.

Fa una setmana era el Museu Arxiu de Santa Maria que es passava per l’engonal la propietat intel·lectual i organitzava una exposició al voltant de la restauració de la capella dels Dolors , fonamentada en fotografies de les quals una gran majoria eren de la fotògrafa Marga Cruz a qui ni se li demana permís per usarles en la mateixa, ni se li comunica l’exposició i a la que evidentment no es convida a la inauguració. Davant d’això sols un mail de semi disculpes, en el que plana un evident tuf paternalista de pensar “nena, no n’hi ha per tant, si en realitat t’estem fent un favor ja que indiquem el teu nom en fotografies i crèdits”: L’exposició segueix i evidentment encara no li han demanat l’obligat permís.




Altre alteració habitual de la propietat intel·lectual està en no col·locar com és normatiu el nom de l’autor en el lateral del cartell. Ara mateix en el cartell de ”A la vora del jazz” apareix la signatura de Ricard Jordà en la peça que ha cedit , però és una signatura sols reconeixible per el que coneixem a Jordà i a la seva obra. Però i aquells que no coenixen a Jordá, - recordem que el cartell és d’abast comarcal-, com saben el protagonista de la peça?.


El mateix va succeir amb el cartell de Carnestoltes . Em va agradar al veure’l en un anunci de les parades del bus. Encara que ho vaig remirar tot no vaig saber trobar el nom de l’autor, que cercant per la xarxa vaig saber que  era el dissenyador valencià Vicent Ramón Pascual.

Ja sé que diversos son els cartells que realitza el departament d’imatge que no precisen d’individualització, però si tota la resta, fet que no acostuma a succeir.





I seguim. S’anuncia que finalment l’alcalde republicà Josep Abril , que va ser afusellat tindrà el merescut homenatge en forma de peça escultòrica que realitzarà l’escultor Perecoll. Davant l’oficialització de la notícia apareix l’escultor Jaume Simón , dient que  a ell també li havien demanat un projecte i que per tant al menys ha d’existir el respecte professional i fer-li comunicació de que la seva peça ha estat refusada. Una presentació que confirma Jesus Nieto que era l’encarregat de fer les propostes, que alhora indica que també havia estat convidat l’escultor Yago Vilmanyà que no va arribar a presentar el projecte i que el de Simon era molt més econòmic.

Davant d’això i sense entrar en valorar si és just o no que s’encarregui a Perecoll, - no he vist el seu projecte però m’agrada molt la seva idea-, queda clar que ha d’existir una resposta oficial, que a més a més és molt fàcil. Si hi havia diversos projectes aspirants , ha d’existir un acta en el que quedi clar qui va guanyar, les raons i quins van ser les persones que van decidir la tria. Ras i curt. I aquí s’acaba tot. I l’explicació ha de ser ràpida per evitar la maledicència que parla ja de tracte de favor, de que la decisió va ser presa sols per el regidor de Cultura Sergi Penedès, - cal recordar que es un tema de 2007, ara fa deu anys-, i que els de dalt desconeixien l’existència d’altars aspirants.

Sigui el que sigui, de moment silenci oficial. Un silenci que s’haurà de trencar ja que l’artista ha entrat per registre la consegüent reclamació.

Sigui com sigui , algú dels que manen han de posar en ordre tot aquell desgavell. O és que pretenen que els artistes  deixin de ser mesells i es revoltin. Pretenen potser que Marga Cruz associada al VEGAP, - per els no entesos la SGAE dels artistes-, denuncii el cas i li caigui un pal de consideració al Museu Arxiu, o que Jaume Simon judicialitzi el cas amb demanda  per danys i perjudicis  i s’obligui a l’anul·lació de tot el procés.

Senyores , prenguin mesures , facin correccions , siguin seriosos i deixin de seguir la tàctica Rajoy, per que quan es despertin es trobaran que el dinosaure seguirà allà mateix.