EL NEGRE, UN REPTE PERMANENT. PERECOLL

 

Després d’un període d’absència expositiva, retorna de nou a les sales d’exposició, l’artista Perecoll, amb una magnífica mostra de ”negre sobre negre” al Museu de Llavaneres, demostrant-nos una vegada més la seva gran qualitat artística i creativa que assoleix ara , en la maduresa absoluta de l’autor, el nivell de mestratge.

En el catàleg de la gran exposició de Malèvitx que celebrà justament fa vint anys a La Pedrera, es deia que el suprematisme  era la supremacia del No-res, del sense objecte, supremacia també del color que no emana del sol, sinó de la part més amagada i secreta d’aquets sense-objecte. La superfície acolorida deia, “mata el tema” i tan sols es manifesta el moviment dels cossos acolorits.

Perecoll havia realitzat a finals dels setanta quatre obres monocromàtiques amb negre, però no era aquest un negre pictòric i si essencialment escultòric , com el negre dels ocellots de Mataró, Miami i Barcelona que demostraven el poder del volum en la seva obra. Però serà en l’encreuament entre els 80 i el 90 quan amb l’ajut de les imatges que va veure (Guerra del golf) i va viure (viatge a Berlin) que el negre va despertar de manera definitiva en el fer de l’artista.

Aquell camí que començà expositivament a la Pia Almoina barcelonina,  amb un magnífic escrit de Francesc Miralles , fins avui mateix hi ha un munt de lluites, entrebancades i progressos, però principalment hi ha l’actualització permanent del negre com a element capaç de seguir provocant lluites al creador per emetre missatges plàstics que amb la seva bellesa i contundència obliguin a l’espectador a no restar immòbil davant les obres i si en canvi, establir-hi un diàleg natural que s’omple de vivències interiors.

Fa quasi vint-i-cinc anys dèiem d’una exposició de Perecoll que “ el treball que avui podem gaudir és tan intens com segur de si mateix. És la interiorització plena d’uns sentiments  expressats de manera plàstica. Deturant-se davant de cada obra és un exercici de serenor. Ja no és tan sòls el fet colpidor del negre sobre si mateix, és la presència d’esperits ignots que assoleixen personalitat pròpia i gens fantasmagòrica en el sentiment més interior de l’espectador”.

Ara, amb el pas del temps l’obra  , clarament afermada  amb el pas del mateix, assoleix uns nous signes plàstiques  que conjuguen atractives apostes  en les que l’evolució tècnica serveix per obrir unes noves juguesques que conjuguen a la perfecció  l’habilitat  amb la intencionalitat creativa i que son  rebudes a la perfecció per el públic seduït també  pel carisma global que respira l’exposició.

És aquesta una exposició de les que jo dic es “ de clausura”, docs sols es gaudeix en plenitud amb la visió en silenci de l’exposat per que la seva negror, o millor dit, la seva llum / no llum ens envaeixi i puguem gaudir de la gran / petita lliçó artística que Perecoll ens ofereix, com ho fa avui al Museu de Llavaneres.

Felicitats. D'obligada visita

 

Perecoll,. El negre, un repte permanent

Del 6 de març al 5 d’abril

Can Caralt. Museu Arxiu de Llavaneres

 

COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XX

 

El dia 23 de gener s’inaugurava a la Nau Gaudí , l’exposició de la Col·lecció Bassat que aplega a obres figuratives que pertanyen a aquest segle XXI. Amb aquesta exposició que assoleix la nombre tretze de la col·lecció Bassat, s’arrodoneix la mirada a la col·lecció , el que obre un neguit sobre el que pot ser exposat en un futur, encara que coneixedors del concepte de la mateixa queda clar que encara queden moltes possible mirades, amb el que crec no cal preocupar-se per un futur immediat.

Quan uns dies abans m’arribava la invitació a la inauguració, vaig, primer de tot, fer lectura detallada  dels artistes que la composaven, i veient  que fora dels artistes locals, de la resta sols en coneixia una molt petita part, em motivà a cercar informació des mateixos. Una simple mirada  a Google em va permetre albirar un nivell remarcable que es va fer evident en la mirada a les quaranta-sis  obres que conformen aquest exposició, que sense ser una de les grans si supera a l’anterior en el que pertoca al presentat i ofereix una mirada ben correcta de la realitat de la “pintura figurativa” actual.

La mostra es dedicada doncs en aquesta ocasió  a l’art figuratiu col·locant en aquest calaix tot allò que segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans , queda englobat per l’art que s’expressa mitjançant la representació o la interpretació de realitats externes i concretes. Tal i com s’explica en el catàleg de la mostra, les quaranta sis obres que pertanyen a divuit artistes, sis d’ells dones, ens mostren la vigència de la interpretació de realitat externes i concretes al segle XXI i com son de diverses i confluents les maneres d’arribar-hi.

D’entre aquest 18 artistes tres d’ells son mataronins ( Ricard Jordà, Jordi Prat Pons i Perecoll) i un de la comarca ( Didier Lourenço) mentre que els altres son de la resta del país i de Nova Zelanda, Veneçuela, i els EEUU. Confegeixen entre tots una bigarrada i complexa mostra que podent convertir-se en un veritable calaix de sastre per la seva diversitat estilística i conceptual, assoleix una rara i dispersa dignitat per la qualitat del presentat que emergeix en la seva individualitat en l’entorn dispers i bigarrat que els agrupa, el que permet trobar-hi aquell estil o obra que més coincideixi amb el nostre pensament plàstic, i a més fer-ho d’una manera satisfactòria en l’entorn d’aqueta ample diversitat.

Ricard Jordà

Començant l’anàlisi individualitzat per els artistes més propers. Així de Ricard Jordà (Mataró 1943) ens presenta  dues composicions mitjanes en la que fa patent el seu domini de les segones lectures amb l’existència de materials diversos  que conviden a la reflexió, que esdevé obligatòria front el seu muntatge de quasi sis metres de llarg, en el que l’artista ens presenta el seu neguit vital i aglutina moltes de les reflexions que ha realitzat en el seu més de mig segle de vida creativa i expositiva.

Didier Lourenço

Del malaurat Didier Lourenço (Premià de Mar 1968 – 2023), que ens deixà fa ara dues temporades, podem gaudir ara amb la seva gegantina peça “El lladre de bicicletes” que esdevé obra mestra de la seva primera època. Una composició volumètrica que assoleix rara perfecció i en la que apareixen de trascantó el ciclista i la palmera que varen ser protagonistes de bona part d’aquell temps.  Una obra de gran qualitat que mostra la gran qualitat que atresorava . 

 

Perecoll

Perecoll ( Mataró 1948), ens ofereix un variat mostroari del seu negre sobre negre, encapçalat per el seu espectacular paisatge del “Cap de Creus sota la tramuntana”, de la seva sèrie sobre la Mediterrània, a la que contraposa el magnífic ”Arbre”, pur exercici de precisió tècnica, completant el conjunt amb tres treballs més , dels que caldria destaar “Carmen” , ple d’energia i vida.

Jordi Prat Pons

De Jordi Prat Pons (Mataró 1965) se’ns presenten dos excel·lents  col·lages  de 2011, de gran força expressiva , en els que la pintura és element marginal, ja que els treballs son construïts sobre bigarrats col·la ges matèrics amb el fonament de cartells publicitaris, que assoleixen en les seves mans una força explicita i una personalitat, absolutament magistrals, alhora que de gran bellesa plàstica i estètica.

 

PERECOLL. CRISIS ?

Després de setze anys d’absència expositiva a la seva ciutat Mataró, Perecoll retorna a la mateixa amb una acuradíssima exposició que senyoreja i eleva l’espai expositiu de La Destil·leria.

Discrepo absolutament del concepte que inicia el text de presentació de la mostra quan diu:” L’obra, com si fos una inexorable llei de la física, no es pot sostreure del temps”. Justament penso tot el contrari. Com deia el recentment desaparegut Calvo Serraller: “L’art és un tros de vida universalista i atemporal ”. L’art lligat en el temps i el moment és anecdòtic i no té el pes de l’evolució ni la projecció de la transcendència. I l’exposició de Perecoll s’estableix just en la cruïlla d’ambdues coordenades. Per un cantó és l’evolució de la seva llarga trajectòria i per l’altre és senyal de que la seva obra encara té recorregut per transcendir en els propers anys.

I per demostrar-ho Perecoll presenta un tastet de la seva polivalència tècnica , deixant sols de banda la joieria que en realitat és el seu principi i en certa manera fil conductor. Així la mostra queda presidida per una excel·lent escultura en bronze que en certa manera conjuga dues de les series fonamentals de l’artista: els ocells i els àngels. L’escultura gràcil, estilitzada i quasi flamígera , te potència i alhora ritme i moviment , fet que ve acompanyat per unes textures encertades que potencien les seves qualitats,  la converteix en una obra brillant i espectacular.

L’acompanyen una sèrie de terracotes , amb clar desig de primitivisme, en les que les formes esdevenen imperfectes com si en realitat no fossin peces acabades i si tan sòls projectes d’altres de superior nivell. El fet d’una pàtina innecessària com detall d’acabat els atorga en l’aparença un rang d’inferior quan justament aquest joc primitivista de la peça que sembla precisi del polit final els hi dona força i personalitat i les fa enormement atractives.

Pictòricament , per una part tenim el negre sobre negre, senya d’identitat de la que l’autor no vol renunciar. Ja fa temps que es nota un cert esgotament del tema. Potser per que fa molts anys ja d’aquella grandiosa exposició a la Pia Almoina de tant alt nivell que ara molts treballs semblen purs divertimentos. Sols la peça que podríem batejar com “pastera” assoleix una comunicació directa i punyent, mentre que els altres on demostració d’habilitat i bon fer però amb escassa comunicació, adquirint nivell de peces menors.

Altre cosa son les pintures , que arrodoneixen l’exposició en la sala inferior. Obres treballades, meditades i molt potents que ens retrotrauen a les seves sèries sobre la guerra del golf i aquest ritme quasi renaixentista de volums establerts en una dinàmica de grup. Excel·lents totes elles.

Perecoll titula  l’exposició amb un concepte tan taxatiu com crisi. Una crisi que no apareix pas en la seva capacitat creativa ni tècnica i que no sembla pas que comenci  la seva involució en el sentit de tancar el cercle creatiu, ans el contrari, sembla presentar prou vies d’expansió creativa com per seguir pensant que encara ens queda molt per gaudir d’un Perecoll vital, innovador i amb ganes de seguir seduint al munt de seguidors de la seva obra.

Exposició d'aconsellada visita

(fotografies pròpies i extretes de la xarxa)

LES CADIRES DE L’ALCALDE

 Aquest dilluns s’inaugurà  a la Riera a l’alçada de Bonaire,  just davant el que havia estat Ateneu Obrer en el que hi havia l’escola Racionalista que seguia les criteris pedagògics de Ferrer i Guàrdia, -un emplaçament certament molt millor que el previst en el seu carrer a tocar els jutjats-, el monument  a l’alcalde Abril, afusellat en el camp de la Bota en acabar la Guerra Civil, obra de l'artista

En primer lloc em cal dir que m’agrada l’homenatge en sí i la peça que ha servit per a fer-ho. Coincideixo amb Perecoll tot pensant que a qui s’afusellava era a la representació del poder popular i per tant ha estat una bona pensada l’ús de la reproducció d’una cadira noble ( la del seu despatx) i afegir-hi els forats dels trets assassins. I m’agrada l’indret  escollit i la possibilitat de que la ciutadania es faci seva l’obra, encara que maleeixo que tot s’hagi pet sobre plànol i no s’hagi tingut en compte que la farola posterior a la cadira , difumina en molt la força de l’obra i que la petita columna informativa s’hagi col·locat en un indret que trenqui la seva visió tot pujant per la Riera . Dos detalls que sembla se l’hi han passat per alt a Perecoll, sempre amatent a tots els detalls, però que tenen una fàcil solució , en especial al que pertoca al panell informatiu.

Fora d’això dos petits elements a considerar. El primer de caire polític. El monument a l’alcalde Abril va ser gestionat per l’alcalde Baron i realitzat per l’alcalde Bote , ambdós del PSC. En mig un alcalde sobiranista que no va fer res per fer-lo efectiu.

Al seu costat , els discursos de l’acte inaugural van anar molts d’ells en la comparança amb l’actualitat i en el fet reivindicatiu sobiranista. Curiosament l’alcalde Abril no era independentista i sí federalista. Potser d’haver-ho sabut alguns haurien boicotejat l’acte.

Per altre costat existeix la polèmica de la decisió unilateral de l’acceptació del projecte de Perecoll quan hi havia també el projecte de Jaume Simón. Un projecte desaparegut en “combat”. i hi podia haver hagut un altre projecte , el de Yago Vilamanyà, que mai va arribar a presentar. Ja que els tres artistes van ser contactats per Josep Nieto , - segons sembla amb una proposta que depassava les seves funcions-,per a que presentessin un projecte.

Segon sembla , i em fio del tot de qui m’ho assegura . a la taula sols va arribar el projecte de Perecoll que va ser aprovat fa ara 10 anys i confirmat a l’hora de la materialització. Però queda ben clar que quan Jaume Simon demana explicacions i deixa ben evident l’existència del projecte ( és a dir fa un Anti Cifuentes), l’Ajuntament havia d’haver donant clares explicacions , particulars i públiques , i prendre una decisió final, fonamentada en una acta de quina era la tria escollida , quines les raons i quins eren els signants de la decisió. No ho ha fet així i ho ha fet molt malament. I té tota la raó en la queixa en Jaume Simón, que ha estat maltractat i amb nepotisme. Conec sols el seu projecte per el que ell ha mostrat a les xarxes 8veure foto) i era prou interessant , vàlid i econòmic com per al menys haver estat discutit. No s’ha fet i ha estat un greu error d’impossible esmena.

Ara , si em pregunten la meva opinió, us diré que ambdós eren de gran qualitat  i que a bon segur hauria apostat per l’economia. Però això no modifica la meva opinió de que el treball de Perecoll és de qualitat i justament això és el que ha de jutjar la crítica.

Les fotografies del post corresponen a l’acte inaugural ( de capgros.com) , d’un mateix i Núria Poch amb la cadira original i l’artista Perecoll ( preparació de Tempus Fugit) i el projecte de Jaume Simon ( xarxes socials)

PERECOLL. NEGRE + NATURA

El renovat Museu Monjo gaudeix en aquest mes de juliol de la presència de l’obra de Perecoll que sota el títol de “Negre + Natura” segueix aprofundint en la seva mirada del negre sobre negre abastament coneguda ja de tots, abandonant tota referència al nou camí en el que l’aparició el color i les formes hominoides volumètriques havien agafat protagonisme i que personalment em semblava d’un enorme interès.  

L’exposició de Perecoll que ara presenta al Monjo és el paradigma quasi tutorial del seu habitual fer. Exposició perfectament estructurada, amb el predomini de l’elegància glamurosa en ell habitual, amb l’exacte i reduït nombre de peces , - millor que en faltin que no pas que en sobrin-, amb un eix direccional d’atenció generat per la potència del pseudo tríptic central que com frontal religiós domina l’exposició essent far d’atracció, seducció i quasi d’abducció pictòrica. Tres obres potents, molt ben estructurades i realitzades amb l’habilitat general de l’autor. A la resta obres de caire més complementari que serveixen de perfecte afegitó en el combinat general de la mostra.

Si un desconeix el treball de Perecoll, el resultat de la seva primera visió és del tot impactant. El joc rítmic i  lumínic de les seves peces , emmarcades en el conjunt volumètric que en el que sempre estructura el seu treball és d’impacte visual i conceptual enormement potent. La seducció de les mateixes i el misteri que generen estableixen sempre un feeling amb l’espectador que se sent atrapat per el treball de l’artista.

Altra cosa és però quan ja es té un coneixement previ del fer de l’artista. El negre sobre negre actual de Perecoll té un problema de difícil solució., i que  amés a mé s, ja ve de fa anys. Perecoll va fer ja fa un grapat d’anys un a espectacular i majestàtica exposició del negre sobre negre. Va ser a la Pia Almoina de Barcelona. Exposició de mestre i de culte i reverència absoluta. El nivell i qualitat de l’allà presentat  roman com a rèmora permanent en les seves següents exposicions. Era de tant altíssim nivell el que va presentar allà que en la comparança els nous resultats acostumen a sortir-ne perdedors, i el que es pitjor, perden potència essencial per esdevenir més acomodaticis i a vegades fins i tot propers a una mirada fàcil i decorativa.

.

Avui  a Vilassar de Mar penso que Perecoll està en els límits de l’esgotament del veritable negre sobre negre. Hi ha el tríptic central que em desmenteix per la seva gran qualitat, però cal fer un pas endavant i penso que la recuperació del color que s’albirava és una bona solució. Però això ja és una decisió que sòls l’artista pot considerar. Sense abandonar definitivament el negre , que no deixa de ser l’ADN personal i inconfusible de l’artista i en el que encara li queden coses per dir, especialment si accentua el seu dramatisme, cal recomençar la història amb un capitomba que a bon segur donarà obres ben potents , com correspon a un artista tan afermat com és Perecoll, capaç de mantenir sempre un to qualitatiu elevat com ho fa també ara en aquesta recomanable exposició al Monjo de Vilassar de Mar.

Les imatges han estat extretes de la pròpia xarxa social de l'autor

QUAN DEPERTÀ EL DINOSAURE SEGUIA ALLÀ

Front de qualsevol problema hi ha diverses maneres d’actuar, que generalitzant es poden resumir en dues. Una és fer accions , d’una o altre manera , i l’altre  actuar a l’estil Rajoy, és a dir , no fer res, deixar que el tema es dilueixi, es podreixi, i morint o no , desparegui de l’espectre visual i mental .

En el tema Cultural a Mataró queda ben clar que la postura que sempre es pren és la segona , la de fer com si no passés res, com si no existís cap problema, i esperar que al diluir-se de l’atenció pública el problema desaparegués de per se, però no, en desperar el dinosaure segueix allà, com tan magistralment expressà Augusto Monterroso.

Fa uns mesos esclatà la polèmica davant la falsa restauració i real destrucció dels esgrafiats de Puig i Cadafalch a la casa Coll i Regàs,. El tema va tenir ressò molt més enllà dels límits locals amb la presa de posició de diversos professionals del mon de la restauració que van dir la seva , amb una quasi unànime repulsa davant de l’atemptat patrimonial sofert per tan vil actuació.

Un tema sens dubte important en el món cultural local, vista la importància de l’indret , un dels pocs edificis de veritable valor patrimonial de la ciutat i per el nom del seu protagonista, Puig i Cadafalch, i més en l’any dedicat a la seva memòria. Molt soroll, però de nous res de res. Ni la Fundació Iluro, ni Cultura ni Patrimoni va fer cap notificació pública oferint la versió oficial de la  , per a mi, clara malifeta. Han passat uns mesos i tot oblidat. Sense esgrafiats originals, però amb silenci absolut. I sense cap mena d’explicació oficial.

Fa una setmana era el Museu Arxiu de Santa Maria que es passava per l’engonal la propietat intel·lectual i organitzava una exposició al voltant de la restauració de la capella dels Dolors , fonamentada en fotografies de les quals una gran majoria eren de la fotògrafa Marga Cruz a qui ni se li demana permís per usarles en la mateixa, ni se li comunica l’exposició i a la que evidentment no es convida a la inauguració. Davant d’això sols un mail de semi disculpes, en el que plana un evident tuf paternalista de pensar “nena, no n’hi ha per tant, si en realitat t’estem fent un favor ja que indiquem el teu nom en fotografies i crèdits”: L’exposició segueix i evidentment encara no li han demanat l’obligat permís.

Altre alteració habitual de la propietat intel·lectual està en no col·locar com és normatiu el nom de l’autor en el lateral del cartell. Ara mateix en el cartell de ”A la vora del jazz” apareix la signatura de Ricard Jordà en la peça que ha cedit , però és una signatura sols reconeixible per el que coneixem a Jordà i a la seva obra. Però i aquells que no coenixen a Jordá, - recordem que el cartell és d’abast comarcal-, com saben el protagonista de la peça?.

El mateix va succeir amb el cartell de Carnestoltes . Em va agradar al veure’l en un anunci de les parades del bus. Encara que ho vaig remirar tot no vaig saber trobar el nom de l’autor, que cercant per la xarxa vaig saber que  era el dissenyador valencià Vicent Ramón Pascual.

Ja sé que diversos son els cartells que realitza el departament d’imatge que no precisen d’individualització, però si tota la resta, fet que no acostuma a succeir.

I seguim. S’anuncia que finalment l’alcalde republicà Josep Abril , que va ser afusellat tindrà el merescut homenatge en forma de peça escultòrica que realitzarà l’escultor Perecoll. Davant l’oficialització de la notícia apareix l’escultor Jaume Simón , dient que  a ell també li havien demanat un projecte i que per tant al menys ha d’existir el respecte professional i fer-li comunicació de que la seva peça ha estat refusada. Una presentació que confirma Jesus Nieto que era l’encarregat de fer les propostes, que alhora indica que també havia estat convidat l’escultor Yago Vilmanyà que no va arribar a presentar el projecte i que el de Simon era molt més econòmic.

Davant d’això i sense entrar en valorar si és just o no que s’encarregui a Perecoll, - no he vist el seu projecte però m’agrada molt la seva idea-, queda clar que ha d’existir una resposta oficial, que a més a més és molt fàcil. Si hi havia diversos projectes aspirants , ha d’existir un acta en el que quedi clar qui va guanyar, les raons i quins van ser les persones que van decidir la tria. Ras i curt. I aquí s’acaba tot. I l’explicació ha de ser ràpida per evitar la maledicència que parla ja de tracte de favor, de que la decisió va ser presa sols per el regidor de Cultura Sergi Penedès, - cal recordar que es un tema de 2007, ara fa deu anys-, i que els de dalt desconeixien l’existència d’altars aspirants.

Sigui el que sigui, de moment silenci oficial. Un silenci que s’haurà de trencar ja que l’artista ha entrat per registre la consegüent reclamació.

Sigui com sigui , algú dels que manen han de posar en ordre tot aquell desgavell. O és que pretenen que els artistes  deixin de ser mesells i es revoltin. Pretenen potser que Marga Cruz associada al VEGAP, - per els no entesos la SGAE dels artistes-, denuncii el cas i li caigui un pal de consideració al Museu Arxiu, o que Jaume Simon judicialitzi el cas amb demanda  per danys i perjudicis  i s’obligui a l’anul·lació de tot el procés.

Senyores , prenguin mesures , facin correccions , siguin seriosos i deixin de seguir la tàctica Rajoy, per que quan es despertin es trobaran que el dinosaure seguirà allà mateix.

ROIG I NEGRE. PERECOLL

Diuen, i jo hi estic d’acord, que els temps de crisi comporten una màxima creativitat. Que els artistes, deslliurats de la dolça esclavitud que significa una manera de fer de venda segura o possible, encara que pugui provocar-li dubtes en el sentit interior de l’art , posats a “no vendre”  lògicament prefereixen realitzar treballs que els complaguin i en els que sentir-se realitzats que no pas mantenir la falsedat de l’ofici comercial. És doncs el moment del risc i l’aposta agosarada.

Però a més penso jo que implica també la tornada a l’arrel i al concepte primigeni de tot creador, en quest sentit tantes vegades repetit també de que en realitat l’artista “realitza” sols una obra en la seva vida de la que cada quadre, cada escultura, cada peça son sols un paràgraf i cada època, un capítol.

En Perecoll sempre diu que ell no és que estigui en crisi , és que la crisi ja forma part d’ell de manera substancial. Unes vegades apretant més, altres menys i amb algun miratge passatger, defensa , i amb molta raó, que l’artista està en crisi permanent , la de la creació i la més complexa del comerç i que davant d’aquest fer sols hi ja una possible sortida, o una manera d’apaivagar-la, que no és altre que el treball.

I és en el conjunt d’aquests paràgrafs amb els que crec s’escriu de manera ben adient aquesta , per alguns nova aposta, que Perecoll presenta ara al Museu del Càntir.

Si volem definir el treball plàstic de Perecoll sols ho podem fer amb una paraula: “volum”. Ja sigui pintura, joia o escultura, l’eix del concepte rau en el volum al que sap acompanyar d’un complement de mobilitat i ritme que el converteix en vital. Un volum dinàmic que li és personal i dona sentiment al seu fer.

En Pere però porta més de trenta anys entestat en la lluita personal amb el negre sobre negre. I aquesta lluita , amb la saturació per el pas del temps, té dos problemes. Un , que els començaments van ser tan esplèndids, tan impactants , que després de la Pia Almoina, costa superar aquella fita. I en segon lloc que la repetició i certs camins encetats per l’artista dilueixen els dos conceptes essencials abans esmentats i comporten una davallada artística encara que curiosament la dulcificació del treball pugui encisar encara més a l’espectador de no moltes preocupacions plàstiques.

Dos raons ben conegudes per el creador que per això de tant en tant retorna i reprèn els orígens com si fos per agafar una nova embranzida. Això és ni més ni menys el que s’evidencia en aquest “Roig i negre” que ens ofereix ara a Argentona. De nou en ell  retrobem els seus estilitzats i complexes personatges, establerts en la solitud, el grup o la multitud que en certa manera semblen interrogar-nos en relació als moments actuals. Torna el Perecoll social, l’artista sensible que es sensibilitza per les injustícies i que ara ens copeja amb les pasteres i les mirades anhelants dels seus protagonistes.

Un retorn que a més vol endurir, i per això s’oblida del paper i l’aiguada que havia emprat en moments parells per enfrontar-se a l’estímul més potent de l’acrílic i la superfície rígida. Que s’oblida dels blaus i verds d’altres temps per potenciar la disjuntiva amb aquest roig i negre de fàcils, clares i contundents segones lectures.

Tot , en un conjunt homogeni, vibrant, presentat amb l’elegància habitual de l’autor, vestit amb un emmarcat fet a mida en cada cas, per aconseguir així una atmosfera que permeti assaborir fins el darrer detall de la seva intencionalitat pictòrica.

Un pas , aquest de Perecoll que crec és molt important per desenganxar-se en part de l’esclavitud del negre. Una concepció en la que caldrà aprofundir però de la que estem segurs sortirà una de les etapes més pròsperes de la seva creació.

Per a un, aquesta mirada de Perecoll no ofereix dubtes, ni més ni menys que per això era la dominant en l’elecció que varem fer per “Tempus Fugit”. Una certesa que estic convençut romandrà també en el pensament d’aquells que acceptin el consell de visitar aquesta interessant mirada a l’essència més íntima de Perecoll.

Felicitats.

TEMPUS FUGIT

Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.

La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.

Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.

Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.

Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.

Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.

Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.

I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.

Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.

M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.

Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.

M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.

M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.

M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.

M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.

PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .