Després d’un període d’absència expositiva,
retorna de nou a les sales d’exposició, l’artista Perecoll, amb una magnífica
mostra de ”negre sobre negre” al Museu de Llavaneres, demostrant-nos una vegada
més la seva gran qualitat artística i creativa que assoleix ara , en la
maduresa absoluta de l’autor, el nivell de mestratge.
En el catàleg de la gran exposició de Malèvitx
que celebrà justament fa vint anys a La Pedrera, es deia que el suprematisme era la supremacia del No-res, del sense
objecte, supremacia també del color que no emana del sol, sinó de la part més
amagada i secreta d’aquets sense-objecte. La superfície acolorida deia, “mata
el tema” i tan sols es manifesta el moviment dels cossos acolorits.
Perecoll havia realitzat a finals dels setanta
quatre obres monocromàtiques amb negre, però no era aquest un negre pictòric i
si essencialment escultòric , com el negre dels ocellots de Mataró, Miami i
Barcelona que demostraven el poder del volum en la seva obra. Però serà en
l’encreuament entre els 80 i el 90 quan amb l’ajut de les imatges que va veure (Guerra
del golf) i va viure (viatge a Berlin) que el negre va despertar de manera
definitiva en el fer de l’artista.
Aquell camí que començà expositivament a la
Pia Almoina barcelonina, amb un magnífic
escrit de Francesc Miralles , fins avui mateix hi ha un munt de lluites,
entrebancades i progressos, però principalment hi ha l’actualització permanent del
negre com a element capaç de seguir provocant lluites al creador per emetre missatges
plàstics que amb la seva bellesa i contundència obliguin a l’espectador a no
restar immòbil davant les obres i si en canvi, establir-hi un diàleg natural
que s’omple de vivències interiors.
Fa quasi vint-i-cinc anys dèiem d’una exposició
de Perecoll que “ el treball que avui podem gaudir és tan intens com segur de
si mateix. És la interiorització plena d’uns sentiments expressats de manera plàstica. Deturant-se davant
de cada obra és un exercici de serenor. Ja no és tan sòls el fet colpidor del
negre sobre si mateix, és la presència d’esperits ignots que assoleixen
personalitat pròpia i gens fantasmagòrica en el sentiment més interior de l’espectador”.
Ara, amb el pas del temps l’obra , clarament afermada amb el pas del mateix, assoleix uns nous signes
plàstiques que conjuguen atractives apostes en les que l’evolució tècnica serveix per
obrir unes noves juguesques que conjuguen a la perfecció l’habilitat amb la intencionalitat creativa i que son rebudes a la perfecció per el públic seduït
també pel carisma global que respira l’exposició.
És aquesta una exposició de les que jo dic es “
de clausura”, docs sols es gaudeix en plenitud amb la visió en silenci de l’exposat
per que la seva negror, o millor dit, la seva llum / no llum ens envaeixi i puguem gaudir
de la gran / petita lliçó artística que Perecoll ens ofereix, com ho fa avui al Museu de Llavaneres.
Felicitats. D'obligada visita
Perecoll,. El negre, un repte permanent
Del 6 de març al 5 d’abril
Can Caralt. Museu Arxiu de Llavaneres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada