dissabte, de desembre 18, 2021

EN L’ADEU A JOAN HORTÓS



Dimecres passat s‘inaugurava el tradicional 15 X15 . Vaig fer unes quantes fotografies per il·lustrar el post que en uns dies apareixerà en aquest blog i d’elles en vaig triar una per penjar a Instagram tot recomanant la visita a l’exposició. La tria va ser diàfana des del primer instant  i era la que acollia les obres de Susi Vilaseca i Joan Hortós. Un duet perfectament encertat per la Teresa Roig que els aparellà. El minimalisme poètic de Vilaseca equilibrava la densitat imaginativa del  treball d’Hortós. 30 hores més tard m’arribava la notícia de la seva mort que aclaparava el meu atrotinat cor alhora que omplia de boira els meus ulls. Sense saber-ho li havia retret el darrer i més íntim i personal homenatge.

Coneixia a Joan Hortós de sempre, com conec  a tants i tants artistes. Alguna visita i conversa al taller d’en  Nona i després , com no, el taller de la Mari Pau, però certament quan vérem intimar més va ser des del moment en que va decidir explotar el seu ideari plàstic a través d’exposicions i presències varies en les més diverses col·lectives.



Hortós tenia la riquesa de l’imaginari cisellada en el seu interior. Nona l’hi havia tramés la frescor de mil personatges que ell va transformar en un idioma plàstic molt proper en el grafisme al de Rovira Brull, només cal observar les concomitàncies gràfiques amb la Nefer, la seva gran amiga, en la que aflueix aquets grafisme de línies i geometrismes al que Hortós dotava d’uns colors vius i contrastats generant un món màgic ple de personatges encisadors que ens apropaven a la realitat amb una mirada fresca i diferent.



Moltes van ser les vegades que vaig explicitar la meva debilitat per els seus treballs . Així en el comentari del sant Lluc del 2015 deia:   ”No puc , ni vull, negar la meva debilitat per el treball d’Hortós. La seva mirada dolça i alhora irònica, actual però kitsch, amb aquest accent constructivista “fallero” capaç de confegir conjunts creatius plens de llum i color i alhora de sensibilitat i intenció. Molt ben treballada tècnicament com sempre la seva obra és un puntual detall d’aquell art del que Ocaña en va ser mestre inigualable i Hortós un gran i digne seguidor”, de tal manera que en Joan amb la seva bonhomia habitual em va arribar a dir  que no fos tant “amable” amb ell ja que quedava malament amb els seus amics als que un  criticava més durament. I ho deia mb aquell somriure que il·luminava la seva mirada.



Darrerament havíem coincidit sovint tant per la Plaça Espanya com en la parada de busos urbans de la Plaça de les Tereses dels que ambdós érem usuaris. Moltes vegades em va dir : “a veiam quin dia passes per el taller i t’endús un record meu”. Com tantes vegades passa la cità no e concretà i ja no serà possible i em quedaré sense gaudir de la riquesa artística del seu bon fer en la meva petita col·lecció.

No deixa de ser trist que valorem més les coses quan no les tenim que quant les tenim a tocar. En Joan era un dels gran creadors mataronins, però en la realitat era petit com la seva figura. Agradava a hom però ningú li acabava de donar l’empenta per a formalitzar el paper de gran artista.



Avui quan plorem la seva marxa, ens quedem amb el seu somriure, les seves paraules sempre amables i assenyades, la seva bonhomia, el seu tarannà pedagògic i amb les seves obres , magnífiques en el visual i poderoses en la seva lectura . Ens quedem amb el seu imaginari de personatges, rondalles , faules, i la seva finíssima ironia. I ens hem quedat sense el somni fet broma  quan li deia que si mai era ric, cremaríem una falla a Mataró que seria feta per ell. I rèiem els dos  pensant/jugant amb els personatges que la conformarien.

Ara, calladament ens has deixat i ja et trobem a faltar. Estaves a la llista per exposar el 2022 al capgròs , amb sort podrem recordar-te amb intensitat i gaudir una altre cop de la riquesa del teu món interior , a bon segur que molt millor que el nostre.

Vola Joan cap als espais on la bellesa domina al bell mig de les grans persones. Records al amics.

Un petó i una abraçada.

 

PS.- A hores d’ara quan fa mes de 48 hores que hom coneix la mort de Joan Hortós, Cultura Mataró no ha publicat ni una burocràtica nota de condol per la seva mort, oblit habitual en tan lamentable organisme. Crec que és hora de depurar responsabilitats.

 

 


divendres, de desembre 10, 2021

FINS A TRES-CENTS

 



Aviat farà quaranta anys d’anys que de la mà del marxant francès Jean Pierre Guillemot naixi el primer Supemerc’Art a la galeria ’American Prints del carrer Calvet de Barcelona. Una oferta novedosa que oferia art contemporani d’artistes d’un cert nivell a uns preus assequibles. La proposta va ser un èxit total i l’ideari és duplicà en multituds d’espais , agafant especial volada el que es realitzava a la galeria d’art Vinçon, a l’espai de l’emblemàtica botiga de disseny, convertint-se en una exposició d’obligada visita amb multitud de vendes i descobriment d’autors , entre els que en diverses ocasions van ser convidat artistes mataronins.



Va ser tan repetida la idea a nivell local, professional, amical, etc que l’abundància va provocar una davallada de la qualitat amb la conseqüent pèrdua d’atractiu públic, el que va fer que per selecció natural siguin avui mateix pocs espais els que mantenen aquesta idea d’art assequible en el preu i amb un mínim de qualitat per a ser gaudit o regalat en motiu de les festes nadalenques,

La Destil·leria és l’únic espai de Mataró i jo diria que de rodalies que manté l’aposta i cal dir sense embuts que a més ho fa de manera excel·lent, amb un grapat d’artistes de qualitat contrastada, algun d’ells del segment alt entre els artistes locals i comarcals, que a més a més , i aquí rau el mèrit d’Agit Baqué , responsable de l’espai, no juguem amb la fama presentant una obra qualsevol i menor, ans el contrari , amb una aposta interesant i moltes vegades creades expressament per aquesta exposició.



El bon muntatge del bigarrat i dispers conjunt augmenta l’atenció pel presentat, en una tria esdevinguda quasi juguesca per descobrir quina és la peça més interesant d’aquest “Fins a tres-cents” . Una experiència d’obligada visita per a tot afeccionat a l’art  amb la seguretat que allà hi trobarà l’obra que li cridi l’atenció, o la del seu autor preferit i a un preu assequible a la majoria de butxaques.

Cal doncs no perdre’s , un any més, la possibilitat enriquir el nostre espai i la nostra ànima amb l’obra d’art que ens sigui més plaent.

 


Fins a tres-cents

del 27 de novembre de 2021 al 11 de gener de 2022

La destil·leria

dimecres, de desembre 01, 2021

LAS MEJORES FOTOS DE CRISTINA G. RODERO ("España oculta", "Entre el ciel...

FOTOS AMB ÀNIMA. CRISTINA GARCÍA RODERO A LA NAU GAUDÍ

 



L’any 2017 la col·lecció Bassat va establir una entente de col·laboració amb la Fundació de “la Caixa”, el que va permetre presentar a la Nau Gaudí unes instal·lacions espectaculars de Mario Merz i de Miquel Navarro. Ara amb l’arribada de la nova realitat, retorna la col·laboració amb la presència a la Nau de la mostra de fotografia “España oculta. Fotografies de Cristina García Rodero”. Es tracta d’una exposició de 72 instantànies realitzades en blanc i negre entre el 1975 i el 1988 per l’artista Cristina García Rodero, que romandrà oberta al públic fins al 16 de gener del 2022.

Cristina García Rodero es una de les fotògrafes espanyoles més conegudes, creadora d’un estil fotogràfic personal fonamentat en les emocions i afermat en la perfecció tècnica. En la dècada dels 70 una beca li va permetre fotografiar  festes y tradicions de tota mena en una  España en plena transició, el que conformà una gran col·lecció, “ España Oculta”, un espectacular retrat social y antropològic de l’España del moment.


La personalitat sensible de Cristina Garcia Rodero li permet fer un fotoperiodisme amb ànima, que a més és cridaner des del silenci amb les seves potents imatges curulles de sensibilitat, amb el que reclama l’atenció de l’espectador que es queda fagocitat per la intensitat de les mateixes. El seu peculiar estil li ha permès ser la guanyadora de nombrosos guardons com el Premio Nacional de Fotografia en 1996  o el  Photo España 2017, y així com reconeixements importants com el fet de ser l’única persona de nacionalitat espanyola a l’agència Magnum o ser reconeguda com acadèmica de belles Arts.

Passejar-se per les seves obres ens retrotrau a una Espanya rural que sembla de molts anys abans, dels anys trenta. amb un fer, unes costums, unes tradicions que semblen extretes de segles abans quan en realitat son de tan sols de fa quaranta anys. Cristina Garcia Rodero les fotografia amb una certa asèpsia volent apuntar més cap un historicisme antropològic que no pas en un afany de crítica i molt menys de burla, ja que ho tracta sempre amb un respecte absolut.

Gran exposició l’agafis per on l’agafis. Magistral en el fotogràfic, doctoral en l’antropològic i emocionant en el visual i al respecte de la societat representada. Una expo d’obligadíssima visita .