El món de les falsificacions artístiques crec que és tan
antic com el de l’art com element de comerç i per tant de diner. I és un
fet que es repeteix per arreu en el lloc
i el temps. I evidentment Mataró, i els nostres entorns més propers no son llunyans
a aquesta pràctica.
L’altre dia al Fb vaig penjar les mateixes imatges que podeu
veure ara aquí. Son les d’un article que aparegué ja fa forces anys a la
revista Por Qué , una famosa revista de successos que dirigia el periodista
Enrique Rubio. El tema es movia al voltant d’un quadre fals del pintor Grau Sala.
La història resumida és així. Hi havien a Mataró dos
artistes joves, un de nom Ricard Jordà i l’altre de nom que no puc revelar ja
que mai va sortir oficialment a la llum, que havien aconseguit que un marxant
de Vilassar de Mar, de nom Salvador Campins , els hi adquirís de manera regular
obra seva.
Un dia quan es van acostar amb les seves obres a casa del
marxant , aquest, ensenyant una obra del pintor Durancamps, es va enfotre d’ells tot dient que
allò sí que era pintura i no pas el que ells conreaven. Ricard Jordà es va
picar i li va dir que allò que feia Durancamps era senzillíssim i que ell era
capaç d’immitar-ho fàcilment. Així va néixer una aposta.
Jordà es va endur el Durancamps i no en va fer una . si no
dues còpies, de modus i manera que a la setmana següent es va presentar a casa
del marxant amb les dues còpies , fent-ne passar una d’elles com l’original,
sense que Campins observés el canvi, fins que el propi Jordà, enriolat li va mostrar
el veritable original.
Bocabadat Campins , va veure en aquella facilitat una gran
possibilitat de negoci i va anar encomanant obres de diferents artistes. Jordà,
llest com sempre, tenia clar que de cap manera podia caure en la falsificació
estricte per el que va anar creant obres
a l’estil de...,( segons la petició estricta del marxant) però sense copiar en
cap moment una obra original de l’artista
consagrat i sense signar mai cap obra amb el nom de l’artista reconegut.
Tot v anar bé fins que un dia la jove de Grau Sala, dona del
també pintor Grau Santos, va comprar una aquarel·la i un dibuix, en aparença i
signatura del seu sogre Grau Sala que en veure’ls va denunciar que no eren
seus. Estirant dl fil va aparèixer el nom de Campins que va denunciar a Ricard
Jordà com autor de les “falsificacions”. La policia es va presentar al taller de
l’artista , en aquell temps al carrer Pujol, on trobar un altre pseudo Grau
Sala i va ser detingut i passat a disposició judicial, fins que al cap d’uns
dies va ser alliberat ja que en ni ser còpies, ni anar signats amb el nom de l’artista
que es pretenia copiar, essent sols unes proves d’estil , el fet podia ser
moralment discutible, però no il·legal. A qui si va caure el pes de la llei va
ser per el marxant ja que ell ,a posteriori al lliurament de la còpia, si
organitzava la imitació de la signatura original, provocant la confusió en el
comprador i més sota la pàtina de seguretat que oferia un marxant professional.
Aquesta història de fa quaranta anys , mostra d’una picaresca
que sembla ridícula i inversemblant en uns moments en que els avenços
tecnològics han permès la realització, per un costat d’unes falsificacions quasi perfectes a l ‘ull
i a les comprovacions bàsiques , i per l’altre el detectar irregularitats en
altres moments impossible de ser detectades.
Però el tema de les falsificacions comporta sempre el joc de
la doble moral, el fet de l’art com element de distinció i lluïment a l’entorn
d’una certa classe social. Hi ha l’engany però també la complaença en el mateix.
No fa gaires dies que aparegué una notícia sorprenent . A Sils es falsificaven carrosseries
de Ferarri que s’equipaven amb motors de Fiat Punto i es venien per 40000
euros. Està clar que qui ho comprava notava la diferència tècnica , però és
clar hi havia l’aparença del Ferrari que a l’hora de la veritat és el que potser
més contava.
En les dues darreres dècades del segle passat cada vegada
que apareixia una notícia d’obra gràfica falsificada , especialment Miró,
Dalí,, Saura i Tàpies, el nom de Mataró apareixia de trascantó. Hom sap per ex.
el cas d’un advocat que lluïa en el despatx amb un magnífic Miró que hom del món de l’art sabia
que era fals. Quan era preguntat al respecte sempre deia que no el pensava pas treure
del despatx. En primer lloc per que li agradava i això era el més important i
en segon lloc per que si el treia uns
dirien que era tonto per haver-se deixat enganyar i altres dirien en canvi que
estava en males condicions econòmiques i per tant se l’havia hagut de vendre
I aquí és on rau el gran dilema. Que és el que importa, l’obra
o la signatura. No fa pas tants anys que EL Prado va retirar l’obra “El Coloso”
, de sempre atribuïda a Goya per atribuir-la a un deixeble. Si l’obra mereixia
estar exposada per la seva qualitat , que s’ho mereixia, el que calia era
simplement canviar les dades de la fitxa i la cartel·la, però mai de l avida arraconar-la al magatzem
per la seva pèrdua de valor. No deixa de ser curiós que actualment fins i tot
hi ha col·leccionistes d’obres falsificades.
El darrer cas públic de falsificació en que va sortir el nom de Mataró en un cas de falsificació va ser en el litigi
per un Manet teòricament fals , en el que l’acusat era Vicenç Sánchez Pla, més
conegut en el món d l’art mataroní per Vicentet , i que va ser el director de
la galeria Minerva. En el judici va ser exculpat del cas.(Podeu trobar aquí i
aquí , les notícies corresponents).
Històries d’un fet global , complex i perdurable., el de l’art
de la falsificació, que es mantindrà mentre l’art segueixi essent un element
important en el camp del diner i del prestigi social, i es pugui aconseguir
així un veritable i important guany econòmic amb un risc de no patir penes jurídiques
importants.
Però n aquest cas amb l’afegitó de ser una història més del
bon amic Ricard Jordà, artista excel·lent , gran amic , però amb una història
personal digne de culebrot de televisió.
La història m'ha estat explicada per el mateix artista que és qui m'ha facilitat la documentació que reprodueixo