dilluns, de febrer 27, 2017

L’ART DE FALSIFICAR ART





El món de les falsificacions artístiques crec que és tan antic com el de l’art com element de comerç i per tant de diner. I és un fet  que es repeteix per arreu en el lloc i el temps. I evidentment Mataró, i els nostres entorns més propers no son llunyans a aquesta pràctica.

L’altre dia al Fb vaig penjar les mateixes imatges que podeu veure ara aquí. Son les d’un article que aparegué ja fa forces anys a la revista Por Qué , una famosa revista de successos que dirigia el periodista Enrique Rubio. El tema es movia al voltant d’un quadre fals del pintor  Grau Sala.

La història resumida és així. Hi havien a Mataró dos artistes joves, un de nom Ricard Jordà i l’altre de nom que no puc revelar ja que mai va sortir oficialment a la llum, que havien aconseguit que un marxant de Vilassar de Mar, de nom Salvador Campins , els hi adquirís de manera regular obra seva.

Un dia quan es van acostar amb les seves obres a casa del marxant , aquest, ensenyant una obra del pintor  Durancamps, es va enfotre d’ells tot dient que allò sí que era pintura i no pas el que ells conreaven. Ricard Jordà es va picar i li va dir que allò que feia Durancamps era senzillíssim i que ell era capaç d’immitar-ho fàcilment. Així va néixer una aposta.

Jordà es va endur el Durancamps i no en va fer una . si no dues còpies, de modus i manera que a la setmana següent es va presentar a casa del marxant amb les dues còpies , fent-ne passar una d’elles com l’original, sense que Campins observés el canvi, fins que el propi Jordà, enriolat li va mostrar el veritable original.

Bocabadat Campins , va veure en aquella facilitat una gran possibilitat de negoci i va anar encomanant obres de diferents artistes. Jordà, llest com sempre, tenia clar que de cap manera podia caure en la falsificació estricte  per el que va anar creant obres a l’estil de...,( segons la petició estricta del marxant) però sense copiar en cap moment  una obra original de l’artista consagrat i sense signar mai cap obra amb el nom de l’artista reconegut.

Tot v anar bé fins que un dia la jove de Grau Sala, dona del també pintor Grau Santos, va comprar una aquarel·la i un dibuix, en aparença i signatura del seu sogre Grau Sala que en veure’ls va denunciar que no eren seus. Estirant dl fil va aparèixer el nom de Campins que va denunciar a Ricard Jordà com autor de les “falsificacions”. La policia es va presentar al taller de l’artista , en aquell temps al carrer Pujol, on trobar un altre pseudo Grau Sala i va ser detingut i passat a disposició judicial, fins que al cap d’uns dies va ser alliberat ja que en ni ser còpies, ni anar signats amb el nom de l’artista que es pretenia copiar, essent sols unes proves d’estil , el fet podia ser moralment discutible, però no il·legal. A qui si va caure el pes de la llei va ser per el marxant ja que ell ,a posteriori al lliurament de la còpia, si organitzava la imitació de la signatura original, provocant la confusió en el comprador i més sota la pàtina de seguretat que oferia un marxant professional.









Aquesta història de fa quaranta anys , mostra d’una picaresca que sembla ridícula i inversemblant en uns moments en que els avenços tecnològics han permès la realització, per un costat  d’unes falsificacions quasi perfectes a l ‘ull i a les comprovacions bàsiques , i per l’altre el detectar irregularitats en altres moments impossible de ser detectades.

Però el tema de les falsificacions comporta sempre el joc de la doble moral, el fet de l’art com element de distinció i lluïment a l’entorn d’una certa classe social. Hi ha l’engany però també la complaença en el mateix. No fa gaires dies que aparegué una notícia sorprenent . A Sils es falsificaven carrosseries de Ferarri que s’equipaven amb motors de Fiat Punto i es venien per 40000 euros. Està clar que qui ho comprava notava la diferència tècnica , però és clar hi havia l’aparença del Ferrari que a l’hora de la veritat és el que potser més contava.

En les dues darreres dècades del segle passat cada vegada que apareixia una notícia d’obra gràfica falsificada , especialment Miró, Dalí,, Saura i Tàpies, el nom de Mataró apareixia de trascantó. Hom sap per ex. el cas d’un advocat que lluïa en el despatx amb un  magnífic Miró que hom del món de l’art sabia que era fals. Quan era preguntat al respecte sempre deia que no el pensava pas treure del despatx. En primer lloc per que li agradava i això era el més important i en segon lloc  per que si el treia uns dirien que era tonto per haver-se deixat enganyar i altres dirien en canvi que estava en males condicions econòmiques i per tant se l’havia hagut de vendre






I aquí és on rau el gran dilema. Que és el que importa, l’obra o la signatura. No fa pas tants anys que EL Prado va retirar l’obra “El Coloso” , de sempre atribuïda a Goya per atribuir-la a un deixeble. Si l’obra mereixia estar exposada per la seva qualitat , que s’ho mereixia, el que calia era simplement canviar les dades de la fitxa i la cartel·la,  però mai de l avida arraconar-la al magatzem per la seva pèrdua de valor. No deixa de ser curiós que actualment fins i tot hi ha col·leccionistes d’obres falsificades.

El darrer cas públic de falsificació  en que va sortir el nom de Mataró  en un cas de falsificació va ser en el litigi per un Manet teòricament fals , en el que l’acusat era Vicenç Sánchez Pla, més conegut en el món d l’art mataroní per Vicentet , i que va ser el director de la galeria Minerva. En el judici va ser exculpat del cas.(Podeu trobar aquí i aquí , les notícies corresponents).

Històries d’un fet global , complex i perdurable., el de l’art de la falsificació, que es mantindrà mentre l’art segueixi essent un element important en el camp del diner i del prestigi social, i es pugui aconseguir així un veritable i important guany econòmic amb un risc de no patir penes jurídiques importants.


Però n aquest cas amb l’afegitó de ser una història més del bon amic Ricard Jordà, artista excel·lent , gran amic , però amb una història personal digne de culebrot de televisió.


La història m'ha estat explicada per el mateix artista que és qui m'ha facilitat la documentació que reprodueixo

dimarts, de febrer 21, 2017

LA GASTRONOMIA , UN TEMA PICTÒRIC. 1981




 Era començaments de 1981.quan un grup d’artistes importants de Mataró, amb Alcoy, Rovira Brull, Perecoll,  Novellas, Jordà i d’altres comenten que comencen a estar farts de que cada any , especialment en període nadalenc els hi demanin col·laboració en forma d’una obra per a les més diverses circumstàncies benèfiques. D’aquí surt una idea: I si per una vegada ens donem nosaltres mateixos una obra a benefici de nosaltres mateixos.
Dit i fet. Ràpidament troba aixopluc l’idea en Manuel Casahuga, propietari de la sala Fuset i en Ernest Monter, propietari d’un negoci de marcs, ambdós habituals en les trobades dels artistes abans esmentats, i a la idea s’hi afegeixen ràpidament el gran gruix dels artistes mataronins , sense distincions de nivells i estils.




S’ha de tenir en compte que aquella era una època daurada en l’art mataroní, amb una gran activitat expositiva i amb un nucli artístic compacte que acudia a tots els actes artístics, el que havia creat un ambient excepcional. El nombre de sales d’exposicions era espectacular: Tertre, l’Abast( amb 3 espais) i Fuset com a espais plenament professionals. A mig nivell hi havia Anticus i Studium 48, com institucionals existien el Museu i la sala de la Biblioteca Popular de la Caixa Laietana. El Club Nàutic, el Layetània i la UEC eren centres recreatius amb temporada expositiva. Així com el Casal i el Foment. Igualment tenien sala d’exposicions les entitats bancàries Banc de Bilbao, Caixa de Catalunya i molt especialment el Banc Mercantil de Manresa. El que dona la xifra de 17 espais expositius amb temporada regular, xifra que actualment és absolutament impensable.




L’exposició s’organitzà ràpidament amb una paramètrica ben simple. Obres de petit format , tots idèntics en la mida , emmarcats a càrrec de l’Ernest i exposat a la Fuset. Preu també unitari , que si no recordo malament era 6000 pessetes. Els artistes participants van depassar la cinquantena i l’èxit va ser aclaparador. El dia inaugural a més de mitja hora abans d’obrir la sala, ja hi havia gent a la porta. Tan sols inaugurar amb un tres i no res estava venuda més de la meitat de l’exposició i la resta es va vendre en el decurs dels dies. La xifra recaudada va superar les 300.000 pessetes, quantitat amb la que per exemple es podia adquirí un cotxe tipus Fiesta i encara sobraven diners.




Amb aqueta xifra s’organitzà un gran sopar a sant Sebastià de Cabrera , lloc dels banquets de “lujo” de Can Miracle. Un sopar a l’estil d’un gran casament. Al mateix hi assistiren els artistes ,galeristes, l’alcalde Mas, la crítica ( el meu pare i jo) i potser Rosa Vila que exercia de crítica a EL Maresme. Sé que sols hi havia una dona , tots els artistes eren homes , i creia recordar que era Anna Comas com a regidora de Cultura però no era així ( el regidor de Cultura del moment era Toni Sagarra), per tant a manca de confirmació, direm que Rosa Vila.




La majoria dels artistes van arribar amb autobús que també va ser encarregat de tornar-los acabat l’àpat. Paga la pena fixar-se en el menú que veureu en les imatges amb delicatessen com ostres, patés, pernil del bo, llagosta, llagostins, filet, sorbet de llimó (novetat de lèpoca), i de vins del bo i millor, Xeres, Oporto, vi d’Alsàcia, cava Non Plus Ultra, Calvados, conyac francès etc. I en acabar a altes hores de la matinada xocolata amb xurros.

Un àpat de primera , joia de tots els participants i amb l’anècdota de Pere Viada , passat de voltes com en ell era habitual, insultant  amb els més gruixuts qualificatius a l’alcalde Mas que va resistir estoicament.

Una festa que s guarda en la memòria de tots els que hi van estar. Una festa que seria magnífic poder repetir, però que és del tot impossible. Avui per avui l’escassa vida artística de la ciutat , i la tremenda divisió entre els seus artistes ho farien del tot impossible. Ara bé, si algú s’hi apunta , ves a saber. La vida te da sorpresas, sorpresas te de la vida, diu la cançó.  El cert és que a l’any 1983 es repetí  la convocatòria en motiu de l’homenatge que els artistes de Mataró van retre a Jaume Arenas i al meu pare  Pere Pascual PIC , amb el títol de 55 artistes per un record.

Un fet que tot remenant papers ha sortit de nou a la llum , amb les cartes del pare i meva degudament personalitzades amb dibuixos de Cusachs, Parés, Viada, Novellas i Santi Estrany.


diumenge, de febrer 19, 2017

DONA AMBROSIA DE CASTELLO. ALFONS ALZAMORA.CAN CARALT. LLAVANERES




Corria l’octubre del 78 quan Alfons Alzamora realitzava la seva segona exposició professional. Ho feia a l’Abast , una galeria mataronina que es trobava al carrer Sant Bru. Jugava llavors amb unes figures deliqüescents en el que el joc de tintes i duplicats emmarcaven en una plàstica dinàmica en el camp de la pseudofiiguració.

Ara,  quaranta anys més tard torna  a la comarca i ho fa amb una magnífica mostra a Can Caralt , el Museu Arxiu de Llavaneres , sota l’eix de la figura de Ambrosia de Castello, figura d’una genovesa històrica de la que diu la llegenda es va enamorar perdudament Ramon Llull. Una exposició a cavall de les que acaba de realitzar a Madrid i la Haia i abans de marxar cap a la ciutat belga de Spa.




Com molt bé explica en el catàleg , Alzamora està , com tants d’altres artistes , subjugat per la figura de la menina ( dames de companyia de les infantes), una figura amb geometria especial ja que en un reduccionisme geomètric ens trobem davant d’una zona semicircular damunt del qual emergeix el cos d’estructura paral·lepipèdica. Si a aquesta figura esquemàtica hi afegim els elements complementaris de la mateixa , podrem entendre  amb facilitat la seducció que les menines han tingut i tenen en tants i tants creadors, fora de la relectura de l’obra de Velázquez realitzada també per tants d’altres.
Alzamora es mou en la integració d’un cert constructivisme volumètric amb l’abstracció en la que el submergeix. Si el cubisme és la desconstrucció de la figura en diverses formes geomètriques, Alzamora juga justament al contrari , en la construcció de les seves figures protagonistes mitjançant un veritable puzle de formes geomètriques però de modus i manera que aquestes no quedin rígidament marcades i si entrellaçades amb la cimentació d’una abstracció que dominant l’obra li dona cos.




Tot això amanit amb una tècnica exquisida en la que el color és el complement imprescindible. Un color adequat en cada moment i a cada circumstància, que en aquesta ocasió es concentra en el joc de vermells, en la diversitat de les seves tonalitats des del més vermell sang fins a un vermell ataronjat, un color dominant al costat d’un blau complementari que fa perfectament la seva funció en obres de menys mida i intensitat.










Un treball que s’entén a la perfecció en veure l’escultura que presenta i veure la seva translació a la bidimensionalitat en les peces que té al costat. Allà es descobreix el secret  i s’evidencia el mestratge de tan gran artista.




Nani Mora , alcalde de la població, comentava encertadament que mentre que en moltes exposicions hi ha xerrameca en entrar a la sala, en aquesta la xerrameca esdevenia silenci davant l’aclaparador de l’obra i el muntatge. Un treball dominant que s’abraona damunt l’espectador per dominar-lo i subjugar-lo amb la seva aquiescència ja que  no entenen la raó, si entén que es troba davant d’un art de qualitat  que li comunica intensament un munt d’emocions i sensacions.






Dona Ambrosio de Castelo una gran exposició, a bon segur de les millors de la temporada , que ningú s’hauria de perdre.






Una exposició que demostra el nivell d’Alfons Alzamora feliçment retrobat a la comarca amb aquesta exposició de la que joiosament us fem convidada a una detinguda visita.

Felicitats.


dijous, de febrer 16, 2017

COL·LECIÓ BASSAT. ANYS VUITANTA. NAU GAUDÍ.






El nou capítol de la Col·lecció Bassat ha arribat ja a la ciutat , completant amb ell la visió dels anys vuitanta. Una magnífica exposició que ha de merèixer un anàlisi detallat.

Ara i de moment vagi aquí una visió general  en un a columna que ha d’aparèixer en el capgròs.com. Una visió que en els propers dies i post completarem de manera més individualitzada en aquest blog.
Ara , de moment i per anar fent boca , vagi la visió general.





COL·LECCIÓ BASSAT. ANYS 80 (II)

La nau Gaudí acull en aquest mesos el setè capítol de la Col·lecció Bassat, amb el que complerta la dècada dels vuitanta  i ho fa  de manera brillant, com sempre, amb una exposició més que interessant que aprofundeix en al realitat creativa d’aquells temps, posant l’accent en noms no tan coneguts però d’indubtable vàlua.



A ulls del profà, i segons el llistat de participants, és podria considerar una exposició menys atractiva. No hi ha noms com Tàpies, Miró, Henry Moore, Uclés, Zush o VIllèlia, però en canvi descobreix noms com Subarroca, Iniesta o Budz.

Per a mi l’atractiu de la Col·lecció Bassat no ha estat mai en els grans noms i crec que és un error centrar-se en ells. Excepte en els casos de Râfols Casamada i Guinovart dels que disposa d’obres remarcables, de la resta sempre podrem trobar obres millors en altres col·leccions. Per a mi el gran mèrit de la Col·lecció Bassat està en el constant descobriment de noms inexistents en els espais oficials. Uns noms amb força i qualitat que mereixerien espais preminents i ara romanen en el caixó de l’oblit .




Aquesta capacitat de misteri i de sorpresa és el que cal valorar més en aquest nou capítol, suportat essencialment en els tradicionals noms de Ràfols Casamada i Guinovart , ambdós amb obres d’impacte i qualitat i amb l’afegitó de petites sorpreses com el Ford Fiesta tunejat per Guinovart o el magnífic homenatge a Alberta Hunter , obra sonora ja que porta un casette incorporat amb la veu de la important cantant americana.




Al seu costat cal remarcar ela petita nota de Keith Haring , especial per a mitòmans, la gran sorpresa de Jean Budz, movent-se entre l’informalisme i l’art brut. I com no en els petits detalles d’Hernández Pijuan,  i Gordillo que planten cara a un potent Viladecans.





Però l’important per a mi està en la resta , en els descobriments de Bird o Bilbao, En Tom Carr, en Iniesta o Mora, en Bennassar, Cardells o Gerard Sala. En els petits detalls d’altíssima qualitat de tots els participants que demostren amb escreix que mereixen una major i millor atenció en al petita història de l’art de casa nostra.




Punt especial mereixen el mataroní Ricard Jordà en la seva línia de tots coneguda i la recuperació de Pau Mañé, artista uruguaià que deixa petja a Mataró en el fer dels seus deixebles , “els mañetis” ( Duran, Alís, Suari i tants d’altres). I també en els noms de Mario Pasqualotto i de Pladevall., dos artistes que quasi van iniciar el seu camí expositiu a Mataró, justament a l’Abast, una sala que es trobava al carrer Sant Bru de la nostre ciutat.. Un fet que ara ens fa reflexionar ja que vist el que tenim per la ciutat serà difícil per a no dir impossible veure d’aquí vint anys artistes que van trobar en Mataró el seu trampolí professional.


En resum, una magnifica exposició, i en van set, que ens mostra una vegada més el gran tresor cultural que és per a la ciutat el poder gaudir d’aquesta gran col·lecció d’art contemporani com ho és la de Lluís Bassat.


Una exposició d’obligada i detinguda visita.




dilluns, de febrer 13, 2017

CRISTINA VILLA. ÉSSERS DE FUM





La fotografia ha assolit reconeixement de veritable art i s’ha col·locat a nivell de les  grans disciplines artístiques , amb departaments en els més importants museus  que conjuguen la modernitat , amb el reconeixement i la defensa de les més importants fundacions i comencen a consolidar-se les galeries dedicades únicament a ella.

Aquesta important salt evidentment que ha estat degut en bona part al gran avenç tecnològic de la fotografia en les últimes dècades. El pas de l’analògic al digital, facilitant al màxim noves experiències amb una immediatesa en el treball/lectura sense el decalatge que produïa l’obligatorietat del revelat, ha permès endinsar-se en aventures absolutament impossibles avans. Però la clau ha estat en l’aparició de bons creadors i artistes  que sense por han fet salt al buit sense xarxa, per endinsar-se al màxim a la recerca de les possibilitats expressives que ara li permeten el nous condicionaments fotogràfics.




Cristina Villa és sens dubte un d’ells. Gran dominadora tècnica , excel·lent en la fotografia descriptiva , - aquella en la que podem  considerar que  l’impuls va de fora a dins-, ha anat perfeccionat el salt a la introspecció des d’una sèrie de retrats que depassaven en molt el camp de les aparences , per seguir en aquest camp de la fotografia creativa ( de dins a fora) en la que el creador prepara, modifica i estableix els eixos i estructures de la imatge per aconseguir amb ells, plasmar de la manera més intensa les seves emocions i sensacions.




Una fotografia , la creativa, que amb un cert paral·lelisme amb la pintura ,  presenta els seus límits en l’abstracció, zona en la que justament ara està treballant l’artista , essent aquests ”éssers de fum” una magnifica carta de naturalesa. Cristina Villa a qui li agraden les dificultats, no en té prou amb crear esplendoroses imatges que ens portin a múltiples mirades , com era el cas de la seva anterior sèrie en la que jugava amb aigua i substàncies olioses per aconseguir dinàmiques i diferenciades expressions , que ara vol jugar amb un element tan eteri i per tan indomable, com és el fum, i a  més a més cercar que les formes que desenvolupa lliurament a l’aire creïn ressemblances que ens portin a una referència figurativa. És a dir intenta aconseguir la fusió de la fotografia creativa amb la descriptiva i el cert és que ho aconsegueix de manera ben brillant.

Però a més a més, junt amb  l’aspecte purament visual, l’obra de Villa ens referencia als cinc sentits. El seu sentit del moviment i el ritme ens apropa a unes sensacions musicals (oïda), mentre que el magnífic joc de llum , blancs i negres , dona un senti textural (tacte) a la seva obra que en el conjunt ens acosta quasi a sentir o imaginar els olors dels elements capaços de generar tals fums ( olfacte).En el cas del gust  , ens hem de permetre la llicencia del joc de paraules del gust , bon gust , que ens deixa a tots la contemplació d’aquesta magnífica exposició.





Cristina Villa és agosarada , valenta i enormement creativa. Té clar el que cerca i lluita per aconseguir els seus objectius. I ho fa amb una tècnica molt acurada i amb un sentit creatiu elevat , entenent que la clau de la comunicació en una obra d’art no és altre que la capacitat de generar el misteri per que en la recerca de la solució l’espectador s’introdueixi  al bel mig de l’aposta i participi plenament del sentit del creador.

Unes condicions , totes elles, plenament reeixides en aquesta mostra que s’exposa actualment a la saal d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors i de la que us recomanem de manera intensa una detallada , pausada i silent visita.
Felicitats.

(Les fotografies que apareixen en aqust post han restat extretes e les xarxes socials)




diumenge, de febrer 12, 2017

DADES QUE FAN PLORAR






La passada setmana la Generalitat va fer públiques les dades de l’Informe de l’observatori de Públics en el que pertoca al patrimoni artístic en que revisa les dades de 776 equipaments catalans. Unes dades enormement desencisadores  les agafem per on les agafem.


A grans trets hem de dir que els visitants es concentren en 12 museus/equipaments  amb les següents dades . Encapçala el rànking La Pedrera ( dirigida per cert per la mataronina Marga Viza) amb 1.207.667 visitants, seguit per el Museu Dalí amb 1.134.234 vt, el Picasso amb 994.895, al MNAC amb 820.516, Cosmo caixa 757.245, Caixa fòrum  753.944, castell de Montjuic 734.460, Park Güell  454.289, CCCB 456.293, Fundació Miró 425.067 , MACBA  324.584 ,Museu Marítim 300.339.

Unes xifres ben aclaridores de per on van els trets, encara que si aprofundim ens trobem per ex. que en el cas del Museu Picasso, sol un 2% dels visitants son de la ciutat de Barcelona, xifra que es repeteix en el que pertoca a Catalans i  espanyols, el que fa que un 94% son visitants estrangers.

Però si apropem la mirada i ens acostem a la realitat propera ens trobem per ex. amb les següents dades:

Can Serra . Museu de Mataró 7963 visitants, (1288 exposició permanent i 6675 de les mostres temporals) el que dona un promig de 26 persones/ dia.
Ca l’Arenas 1870 visitants., és a dir aprox 11 persones /dia.
Clos Arqueològic Torre Llauder 2348 viixitants.
Fundació Palau a Caldetes  3256  visitants
Museu del Càntir d’Argentona. 11270 visitants, del que 6199 son de l’exposiicó permanent.

Aquí, en aquest enllaç podeu trobar aquestes i altres dades per que en feu les lectures pertinents .En els llistats no hi ha sales d’exposició com Can Palauet, Can Caralt o el Museu Monjo, o la Nau Gaudí de la que espero en poc fer-vos públiques les dades oficials. però no cal ser expert per veure que les coses no van bé en els reductes oficials.

Unes dades que haurien de fer reflexionar, provocar canvis, establir sinergies, ets, Però al menys en el que pertoca a Mataró tot segueix igual. Enrocats a la Beneficència amb l’art contemporani, en fotent-se dels plàstics i desitjant enfonsar-los . sense idees, sense projecte fora d’aquell que els beneficia en el curricular o el crematístic, Cultura de Mataró és la demostració de la corrupció intel·lectual existent al país.

Dimecres passat s’inaugurà la darrera exposició de la col·lecció Bassat. Algú pot entendre que la directora del Museu de Mataró, Anna Capella,  no hi fos present?. Doncs no hi era. Un fer que en qualsevol ens professional hauria provocat l’acomiadament immediat. Però aquí res de res, ni va estar en la roda de premsa , ni en l’acte inaugural ni s’ha excusat , ni res de res. Tranquil·la a la seva taula, amb tocs a l’esquena dient-li “olé els teus ovaris”.

I així anem, Amb xifres que fa que Argentona ens passi les mans per la cara i demostrant que sí que a capgrossos no ens guanya ningú.

Xifres son xifres que diria Cruyff , però demostren moltes coses , com per ex. que és obligada la dimissió el regidor de Cultura i el cessament de tots els seus adlàters.

És clar, això si volem ser ciutat considerada en el camp cultural, però per ser-ho cal treballar, a voltes amb propostes simples com per ex. imaginar  una visita amb tres eixos. Barroc (Dolors i Viladomat), Modernisme ( Casa Coll i Regàs, la Confiança, Nau Gaudí) i art català contemporani català ( Col·lecció Bassat).

Però per això cal treball, feina , il·lusió, desig i amor per l’art i la ciutat, elements tots ells inexistent allà on domina el poder cultural a Mataró.




dimarts, de febrer 07, 2017

CAMINS DESFESTS.- GABRIEL SCHMITZ. LA DESTIL·LERIA






La Destil·leriasegueix esent una veritable alenada d’aire fresc en l’ambient expositiu de la ciutat , essent la darrera glopada l’exposició de l’artista alemany , resident a Barcelona de fa més de vint anys, Gabriel Schmitz.
Si del que  es tracta és d’encasellar als artistes en una tendència determinada per a tal de facilitar el seu enteniment global, queda clar que per a uns Schmitz és exemple clar de la nova figuració, mentre que per d’altres , com un mateix, l’encaixarem en el camp de l’expressionisme figuratiu., en el sentit de que la seva figuració va més enllà de la simple aparença i en certa manera és simplement esquer o excusa per aprofundir en una visió més humanística, ja que mitjançant ella ens parla de l’home d’avui amb la seva solitud, les seves pors i per que no dir-ho el, els seus anhels.



Schmitz, exquisit dominador tècnic , en especial en el camp del dibuix, gesta mitjançant la potència , el gest i el ritme, unes figures que van molt més enllà del que aparenten. En totes i cadascuna de les seves obres hi ha l’espurna en forma de detall intencionadament potenciat que ens parlen de l’interior del protagonista que  s’intueix és el propi artista que es despulla mitjançant les seves imatges de mirall interior.




Schmitz presenta a la Destil·leria una potent mostra d’una quinzena de peces, distribuïdes en dos espais i dues tècniques( oli i carbonet sobre paper). No tenim dubtes que el concentrat de l’artista es troba en l’espai interior en el que un seguit de dibuixos mostren el sentir creatiu  de l’artista. Intuïtiu, ràpid, gestual i rítmic, Schmitz no precisa d’amagatalls i disfresses per expressar el que sent i vol. Amb intencionalitat i puresa  ens mostra la seva gran qualitat. Generant el misteri que precisa cada obra i que obliga a una resposta també ràpida i intuïtiva per part de l’espectador.

 


L’espai principal, dedicat essencialment a l’oli, en canvi ens ofereix a un creador que volgudament ha disminuït al potencia del seu treball. La pèrdua de la immediatesa, la cocció més lenta de la tècnica a l’oli, fa suavitzar el seu treball, encara que intenti solventar-ho amb una pinzellada dura i un cert esquematisme volumètric .



Sigui com sigui Schmitz ens ofereix una mirada personal en la que ens converteix en protagonista dels seus treballs,en uns dansants més,  per més que poc tinguem a veure amb els mateixos.  I és així ja que el seu expressionisme personal ens és en certa manera comú, ja que ens sentim partícips del les sensacions i emocions que viuen i senten els seus protagonistes.




Gabiril Schmitz un artista que explicant, a l’home s’interroga i ens interroga sota l’eterna incògnita de la pròpia personalitat, d’aquest que som i a on anem, vigent plenament en una exposició que no dubto en recomanar.


Les imatges han estat extretes de la pròpia xarxa social de La destil·leria

diumenge, de febrer 05, 2017

JOSEP SERRA PAINTING.





Aquest és l’escrit de presentació fet per el catàleg “Painting” en l’exposició de l’argentoní Josep Serra que presenta a partir d’aquest dimarts la seva obra abstracte a la Galeria Comas de Barcelona, allà on el Passeig de Gràcia perd el seu nom per convertir-se en els Jardinets de Gràcia.

Amic personal i defensor del seu treball, des de fa més de trenta anys, per a mi ha estat un plaer, un honor i un orgull fer-ne aquest escritper el seu catàleg



LA SINCERITAT  ARTÍSTICA DE JOSEP SERRA

Deia Jackson Pollock que “pintar és auto-descobrir-se. Tot bon artista pinta el que ell és”. Josep Serra que el té com a pintor de capçalera i referència, sembla que a més de viure profunda i íntimament el concepte de la seva pintura, comparteix alhora el seu pensament i filosofia vital.

Així passejar-se per l’obra de l’artista és passejar-se per la nuesa absoluta de la seva personalitat  i per davant de totes les cares que conformen la seva polièdrica figura , complexa com la de tots nosaltres. Davant d’ella ens podem trobar amb la serenor i la calma d’una poètica de transcendència vital, però també amb la virulència interior de la lluita per canviar el món, o si més no, el propi entorn.

La pintura de Josep Serra amb el gest , el ritme i el color com a eix, fonament i raó, ens evidència el sentit de la vida, aquella que va més enllà de l’aparença per establir-se en els cànons ètics més profunds del creador, aquells que  es refereixen , tal i com raonava l’escultor Oteiza quan deia: L’art no transforma res, no canvia el món, no canvia la realitat. El que l’artista transforma de debò és a si mateix. I aquest home, transformat per l’art, és qui pot des de la vida transformar la realitat”.

La maduresa que evidencia l’obra que presenta Josep Serra en aquesta exposició ens demostra el nivell  del seu fer establert en l’autoexigència creativa i la màxima sinceritat vital, elements essencials per ser un bon artista , és adir per pintar el que veritablement, un és.


divendres, de febrer 03, 2017

CINTURÓ ARTÍSTIC

        



L’espectacular ple en la inauguració de l’exposició de Gerard Rosés al Museu Monjo de Vilassar de Mar (MEM) certificava el que començava a ser una evidència , el retorn d’aquest espai al circuit artístic comarcal amb criteri i ganes de permanànecia. El Monjo que havia arribat a ser espai de referència del país en l’època de Paco Rodon amb el  seu paper de valedor dels artistes de la generació de la postguerra, amb accent important al grapat de grans artistes que havien caigut en l’oblit, va estar literalment mort per la nefasta gestió de Llum Torrents i ara revifa amb més modèstia i un desig d’àmbit comarcal important que cal recolzar.

Mentre a Argentona , el Museu del Càntir s’estabilitza elevant el nivell de qualitat en aquest fifty-fifty entre exposicions convencionals i les dedicades a la seva especialitat de la ceràmica en el que és punt de referència. Ara mateix exposa Andreu Vilasis el gran mestre de l’esmalt, de reconeixement mundial, i a ell el seguirà Josep Mª Codina mantenint el calendari amb exposicions totes elles d’interessant nivell.

A Llavaneres , la gent del Museu Arxiu amb seu a can Caralt , mantenen la pistonada que els ha convertit en aquests anys en la sala comarcal de referència i preparen un potent temporada amb l’estrella de l’homenatge a Alcoy en motiu del 30 aniversari de la seva mort. Una commemoració que va ser rebutjada per part de Cultura de Mataró i per la Fundació Iluro.

Vilassar de Mar, Argentona i Llavaneres conformen així com un cinturó orbital d’exposicions  a tenir en compte, tot encerclant una Mataró absolutament adormida en la que sols les espurnes de La Destil·leria, l’esforç de la gent del sant Lluc i essencialment la potència de les mostres de la Nau Gaudí donen vida davant la manca de projecte engrescador de la Cultura oficial entestada en l’unidireccionalitat de “l’art contemporani”.

Això sí, després ens despengem en que volem un Guggenheim per a Mataró Centre per dinamitar la zona. Això, quan els horaris d’obertura dels espais artístics son inversemblants i per visitar les joies de la Capella dels Dolors i la casa Coll Regás cal quasi una concatenació astral.

Una vegada més queda clar que el desig, treball i passió de l’entorn comarcal depassa en molt l’avorrida burocratització d’una Cultura capitalina que en l’art no aixeca cap i sembla tampoc tenir-ne cap mena de ganes.


(La imatge correspon a un dels esgrafiats de la façana de Can Caralt)

dimecres, de febrer 01, 2017

GERARD ROSÉS , L,ARTISTA DEL QUOTIDIÀ




Durant molts anys i de la mà de Paco Rodon ,la sala d’exposicions Ferrés i Puig del Museu Monjo de Vilassar de Mar va ser un espai de referència no tan sols a nivell local i comarcal, ans també nacional. La seva mai prou lloada tasca oferint espais als pintors emergents de la comarca  alhora que realitzava un paper de mestratge intens al voltant dels artistes de la generació de la post guerra, des dels més coneguts com Hernández Pijuan, Guinovart o Ràfols Casamada , fins aquells altres que havien quedat més amagats però de gran vàlua artística (Todó, Garcia Llort, Garcia Vilella, Romà Vallés, Garcés.. i tants d’altres)van convertir l’espai de Vilassar en un veritable lloc de peregrinació artística mensual. Un paper i un manera de fer que es va enfonsar del tot amb la nefasta gestió de Llum Torrents i que ara sembla recuperar-se amb una nova línia més dedicada a la proximitat, fet que coneixent l’ample i potent nòmina d’artistes comarcals es preveu prou interessant.




Diumenge passat en va ser una ben positiva mostra , amb la sala d’exposicions plena de gom a gom per assistir a la inauguració de la mostra del masnouí, resident a Teià, Gerard Rosés. Exposició de títol “Llibertat” i que va se presentada per Vicens Altaió.

No fa molt que vaig parlar de Rosés, en motiu de la mostra que presentà a l’espai Capgròs, una mostra de “fons d’armari” provinent de la galeria Lolett Comas.

Deia llavors que feia molts anys que coneixia  a l’autor   que m’havia acabat d’encisar en una exposició que realitzà el 1992 al Museu de Granollers i de temàtica esportiva i olímpica, D’ençà llavors que he seguit la seva carrera i he de dir que cada vegada m’he enamorat més del seu fer en aquesta la seva capacitat creativa per convertir en art qualsevol cosa, fet o circumstància del que ens envolta en la nostra vida diària.



Discrepo en part de les saberudes paraules de Vicenç Altaió en la presentació. Jo crec que el pensament artístic de Rosés es mou en una paramètrica més senzilla en aparença, en aquella que és capaç de transformar en sensibilitat i bellesa, els fets, essers i objectes més habituals, convertint les seves exposicions en un petit curt en el que podem veure desenvolupat de manera creativa i artística el més habitual i comú de les nostres existències.


Gerard Rosés sap extreure el punt emotiu de tot i de tots i el trasllada al camp artística aprofitant la seva personal i depurada tècnica en la que un no sap si presenta escultures pintades o son pintures tridimensionals,  conceptes els dos prou vàlids. I ho fa com un apuntador de la vida , com un fotògraf accidental que immobilitza el moment  ja sigui simple o transcendental. Qualsevol cosa que fem durant un dia pot estar o és possible de ser reflectit per la mirada creativa de Rosés.



I aquí, justament aquí, rau la importància del seu fer. Art és comunicar emocions i sensacions , i res més que això és el que fa Rosés , i tant li és retratar-nos al wàter, com mirant embadalits rera la finestra ,  el reflex de la lluna amb la persona estimada.
I tot amb el sentit més poètic i emotiu, de modus i manera que tots ens sentim forçosament protagonistes de les seves obres. Ens reconeixem en elles i alhora reconeixem l’entorn humà i simbòlic que ens ofereix
.



El quotidià, un tema en aparença senzill però moltes vegades més difícil d’explicitar que no pas la més profunda de les filosofies. Un sentit artístic que sols els bons artistes poden assolir. I està clar que en Gerard Rosés està en aquets nivell.

Una exposició d’obligada i plaent visita que us recomano amb tot plaer per sentir en plenitud  la llibertat conceptual i creativa de l’autor.

(Les imatges extretes de la xarxa poden no representar les obres exposades)