L’espectacular ple en la inauguració de l’exposició de
Gerard Rosés al Museu Monjo de Vilassar
de Mar (MEM) certificava el que començava a ser una evidència , el retorn
d’aquest espai al circuit artístic comarcal amb criteri i ganes de
permanànecia. El Monjo que havia arribat a ser espai de referència del país en
l’època de Paco Rodon amb el seu paper
de valedor dels artistes de la generació de la postguerra, amb accent important
al grapat de grans artistes que havien caigut en l’oblit, va estar literalment
mort per la nefasta gestió de Llum Torrents i ara revifa amb més modèstia i un
desig d’àmbit comarcal important que cal recolzar.
Mentre a Argentona , el Museu
del Càntir s’estabilitza elevant el nivell de qualitat en aquest
fifty-fifty entre exposicions convencionals i les dedicades a la seva
especialitat de la ceràmica en el que és punt de referència. Ara mateix exposa
Andreu Vilasis el gran mestre de l’esmalt, de reconeixement mundial, i a ell el
seguirà Josep Mª Codina mantenint el calendari amb exposicions totes elles
d’interessant nivell.
A Llavaneres , la gent del Museu Arxiu amb seu a can
Caralt , mantenen la pistonada que els ha convertit en aquests anys en la
sala comarcal de referència i preparen un potent temporada amb l’estrella de
l’homenatge a Alcoy en motiu del 30 aniversari de la seva mort. Una
commemoració que va ser rebutjada per part de Cultura de Mataró i per la Fundació Iluro.
Vilassar de Mar, Argentona i Llavaneres conformen així com
un cinturó orbital d’exposicions a tenir
en compte, tot encerclant una Mataró absolutament adormida en la que sols les
espurnes de La Destil·leria, l’esforç de la gent del sant Lluc i essencialment
la potència de les mostres de la Nau Gaudí donen vida davant la manca de
projecte engrescador de la Cultura oficial entestada en l’unidireccionalitat de
“l’art contemporani”.
Això sí, després ens despengem en que volem un Guggenheim
per a Mataró Centre per dinamitar la zona. Això, quan els horaris d’obertura
dels espais artístics son inversemblants i per visitar les joies de la Capella
dels Dolors i la casa Coll Regás cal quasi una concatenació astral.
Una vegada més queda clar que el desig, treball i passió de
l’entorn comarcal depassa en molt l’avorrida burocratització d’una Cultura
capitalina que en l’art no aixeca cap i sembla tampoc tenir-ne cap mena de
ganes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada