El nou capítol de la Col·lecció Bassat ha arribat ja a la ciutat
, completant amb ell la visió dels anys vuitanta. Una magnífica exposició que
ha de merèixer un anàlisi detallat.
Ara i de moment vagi aquí una visió general en un a columna que ha d’aparèixer en el
capgròs.com. Una visió que en els propers dies i post completarem de manera més
individualitzada en aquest blog.
Ara , de moment i per anar fent boca , vagi la visió
general.
COL·LECCIÓ BASSAT. ANYS 80 (II)
La nau Gaudí acull en aquest mesos el setè capítol de la
Col·lecció Bassat, amb el que complerta la dècada dels vuitanta i ho fa
de manera brillant, com sempre, amb una exposició més que interessant
que aprofundeix en al realitat creativa d’aquells temps, posant l’accent en
noms no tan coneguts però d’indubtable vàlua.
A ulls del profà, i segons el llistat de participants, és
podria considerar una exposició menys atractiva. No hi ha noms com Tàpies,
Miró, Henry Moore, Uclés, Zush o VIllèlia, però en canvi descobreix noms com
Subarroca, Iniesta o Budz.
Per a mi l’atractiu de la Col·lecció Bassat no ha estat mai
en els grans noms i crec que és un error centrar-se en ells. Excepte en els
casos de Râfols Casamada i Guinovart dels que disposa d’obres remarcables, de
la resta sempre podrem trobar obres millors en altres col·leccions. Per a mi el
gran mèrit de la Col·lecció Bassat està en el constant descobriment de noms
inexistents en els espais oficials. Uns noms amb força i qualitat que
mereixerien espais preminents i ara romanen en el caixó de l’oblit .
Aquesta capacitat de misteri i de sorpresa és el que cal
valorar més en aquest nou capítol, suportat essencialment en els tradicionals
noms de Ràfols Casamada i Guinovart , ambdós amb obres d’impacte i qualitat i
amb l’afegitó de petites sorpreses com el Ford Fiesta tunejat per Guinovart o
el magnífic homenatge a Alberta Hunter , obra sonora ja que porta un casette
incorporat amb la veu de la important cantant americana.
Al seu costat cal remarcar ela petita nota de Keith Haring ,
especial per a mitòmans, la gran sorpresa de Jean Budz, movent-se entre
l’informalisme i l’art brut. I com no en els petits detalles d’Hernández
Pijuan, i Gordillo que planten cara a un
potent Viladecans.
Però l’important per a mi està en la resta , en els
descobriments de Bird o Bilbao, En Tom Carr, en Iniesta o Mora, en Bennassar,
Cardells o Gerard Sala. En els petits detalls d’altíssima qualitat de tots els
participants que demostren amb escreix que mereixen una major i millor atenció
en al petita història de l’art de casa nostra.
Punt especial mereixen el mataroní Ricard Jordà en la seva
línia de tots coneguda i la recuperació de Pau Mañé, artista uruguaià que deixa
petja a Mataró en el fer dels seus deixebles , “els mañetis” ( Duran, Alís,
Suari i tants d’altres). I també en els noms de Mario Pasqualotto i de
Pladevall., dos artistes que quasi van iniciar el seu camí expositiu a Mataró,
justament a l’Abast, una sala que es trobava al carrer Sant Bru de la nostre
ciutat.. Un fet que ara ens fa reflexionar ja que vist el que tenim per la
ciutat serà difícil per a no dir impossible veure d’aquí vint anys artistes que
van trobar en Mataró el seu trampolí professional.
En resum, una magnifica exposició, i en van set, que ens
mostra una vegada més el gran tresor cultural que és per a la ciutat el poder
gaudir d’aquesta gran col·lecció d’art contemporani com ho és la de Lluís
Bassat.
Una exposició d’obligada i detinguda visita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada