dimarts, d’octubre 30, 2007

MONUMENTS FRANQUISTES

L’aprovació de la llei de la memòria històrica ha portat d’entre moltes conseqüències l’obligació de la desaparició dels símbols públics que fan referència al que podríem qualificar com “esperit” franquista. A Mataró n’hi ha uns quants , encara que no molt importants , però a Barcelona encara es mantenen en peu alguns de prou importants, que curiosament tenen en alguns casos protagonistes relacionats amb la nostra comarca com son els treballs de Marés, Monjo , o el cas del monument a José Antonio Primo de Rivera , potser el més gran que encara queda en peu i del que en podem veure detall en aquesta fotografia publicada avui mateix per “El Periódico”.
Es troba aquest monument en els jardinets que ocupen la part alta de l’Avda Tarradellas , entre la Pça Francesc Macià i la Avda Sarrià., quasi tocant a aquesta ultima.



Es tracta d’un treball artístic/arquitectònic que inclou un petit espai d’aigua on es reflecteix el conjunt vertical de marbre fosc , mentre que a l’altra costat hi ha un fris escultòric amb un seguit de figures a l’estil de l’època, relacionades amb l’home i el treball, de clar paral·lelisme amb les figures de semblant estructura que son presents en diferents edificis del centre de Barcelona i del mateix temps.

Aquest monument va ser el projecte guanyador d’un concurs d’idees i va ser inaugurat a començaments dels 60. Mort Franco, i convertit en refugi d’ultres , va ser despullat dels símbols falangistes que significaven a qui estava destinat i es convertí en un monument asèptic que a bon segur molta gent no sap ni per què està allà , ni a qui anava dedicat , si és que anava dedicat a algú.

El que tampoc tanta gent sap és que el monument és obra de dos creadors mataronins. El treball arquitectònic és de l’arquitecte Jordi Estrany , malauradament desaparegut , i el fris és obra de l’escultor mataroní Jordi Puiggalí. El monument que va ser discutit en l'època, ja que va ser acusat de ser plagi d'un monument a les víctimes de la guerra realitzat a França per l'escultor Arístides Maillol , serà ara avluat per tècnics municipals per decidir el seu futur el seu futur i si el fris ha de ser conservat o no.

Si oblidem el context històric , difícil per altra part , hem de dir que el monument va ser revolucionari per el que es feia en aquells temps. Una mica com d’escola mataronina , hi diem això ja que cal recordar també el monument a la memòria “ de los Caidos” realitzat per Manuel Cusachs que es trobava a la Pça de les Tereses i que va ser dinamitat una nit, i que corresponia a aquest concepte en bona part transgressor del que semblava anava a representar.

SET MESOS

Avui s’acompleixen set mesos de la signatura que donava vida a Proposta Mataró, el Fons d’Art d’artistes locals. Han passat set mesos i el silenci és absolut . No hi ha hagut cap mena de comunicació , ni la més mínima, i segueixo pensant que és una gran vergonya.

Molts miren a Beneficència , teòrics responsables directes d’aquest silenci anihilador, però jo mantinc també la meva mirada cap a Riera 48. El Fons d’Art va ser lliurat a la Ciutat i en la seva representació al Sr. Alcalde , que va voler ser acompanyat per el regidor de Cultura, en la signatura del trepitjat conveni. També es dons per tant , protagonista d’aquest silenci.

Però a bon segur cal disculpar-lo, està ocupat parlant amb Bassat i Miralles.

dilluns, d’octubre 29, 2007

ESPERANCES

Llegeixo que el dinar del passat divendres entre Baron , Bassas i Bassat no va ser un “bla , bla , bla” i sí un “va-va-va” i valgui l’acudit dolent. Tinc enveja , d’aquella ben envejosa, de Baron i Bassas. No per el dinar que suposo excel·lent, no per la conversa que a bon segur va ser del més atractiva i excitant i sí per poder veure part de la col·lecció i començar a assaborir-la.
Dic començar a assaborir-la ja que vull creure fermament que aquesta mena de regal de Reis anticipat , i enverinat segons alguns , acabarà essent una realitat a la nostra ciutat. Il·lús , diran altres , però què si no la il·lusió és el que m’ha mantingut en el mon de l’art local durant més de trenta anys.

Per una vegada sembla que existeix una majoria de consens de que al menys cal intentar-ho. Els partits sembla que hi estan d’acord , les veus del món cultural també i per el que he pogut constatar personalment amb gent del carrer també existeix una certa sensació de que cal apujar culturalment aquest Mataró que tant deslluït està en aquesta façana.
Descoberta la qualitat de la col·lecció amb l’aval dels experts , es qüestió de posar fil a l’agulla en els altres temes fonamentals ( espai, financiació en la construcció i el manteniment, direcció...) però fer-ho amb cura i tranquil·litat , que tots sabem, i ara patim de primera mà , que en aquests casos les presses son males companyes de viatge.

I d’entre les mil i una opinions llegides en aquests dies , em quedo per analitzar amb dues que divergeixen del comú de totes. Per un costat Albert Alís recomanant que sobre tot que no ho toqui ningú de l’Ajuntament. Que tots sabem el desgavell que és el Museu, Ca l’Arenas, Can Palauet , Can Xalant...
L’altra son les paraules de Pep Dardanyà , director de Can Xalant. Aconsella , encertadament , un estudi de viabilitat per part d’una empresa aliena per comprovar si el projecte té sentit i pot encaixar a la ciutat i el territori. Crec que cal fer-ho i fer-ho també amb Can Xalant. Potser tenim una altra sorpresa i disposem d’una quants milers d’euros més per el manteniment del Museu.

Mentre , il·lusionem-nos amb les exposicions que tenim ben a prop.

VIATGE ??


Les cares de dos búfals , o potser son dos bisons , pintats sota l’estructura d’aquest realisme que tant bé conrea , estructurats tècnicament en aquest esperit nebulós de tonalitats crues, grises i marrons, en el que el treball sobre el grafit dona aquest aire de sfumatto tan genètic i familiar, és el que presenta Marc Prat en la Sala 2 de Ca l’Arenas en l’exposició que serveix per obrir temporada.

Dic exposició i evidentment és massa. Dos obres amb prou feines arriben a tastet i sols queden com elements individuals per intentar esbrinar el treball de l’autor que en aquest cas i degut a la coneixença prèvia, ens indica que Prat segueix amb el camí que encetà amb els seus “peus” i ha seguit amb “criptes” i visions de filosofia oriental.

Aquesta , tan sols aquesta , seria la lectura en unes condicions normals, però no és el cas. L’exposició està en emmarcada en un seguit de mostres amb el viatge com a nexe comú , i queda clar que aquí de viatge res.
No serveix el truc de titular “transhumància” a la mostra i presentar-la a més capgirant el concepte de l’obra que aquí se situa amb els caps allunyant-se , quan l’evidència està en que el treball és un díptic on la tensió de forces està en el cap contra cap, tal i com queda clar en la fotografia que domina el catàleg.

La manca d’espai i el fet de que la cantonada , de posar-se de la manera correcta , trencava el ritme tensional , ha donat pas a aquest desgavell que denota dues coses molt importants: L’inadequat de l’espai que impossibilita als artistes poder expressar el seu fer en les condicions més adients. I la fal·làcia del projecte unitari.

Els pèls de búfal o dels bisons son molt forts i resistents , però en aquesta ocasió no aguanten un viatge que no existeix per enlloc.

(La fotografia és gentilesa de Marta Teixidó)

dijous, d’octubre 25, 2007

ART , ART , I MÉS ART

Trenta tres anys escrivint cada setmana sobre art , i trobant-me amb més d’una , de dues i de tres setmanes fent cap-i-tombes per trobar un tema , i ja veus, que un decideix obrir un parèntesi i succeeix l’impensable , que l’ART , - que sí, que escrit amb majúscules- , esdevé en el protagonista de la vida cultural, la social, i estic per dir la política de la ciutat.

La proposta Bassat afegida a la de Francesc Miralles obre un ventall de possibilitats magnífic que molt bé faria la ciutat de Mataró d’aprofitar , i espero de la intel·ligència de Baron , que per cert cal dir que és un bon afeccionat a l’art , en surtin els oportuns camins que facin factible que aquest somni esdevingui realitat , amb el de positiu que el mateix ha de ser per la ciutat.


Del Fons Bassat n’hem parlat abastament en diferents post i hem resumit continguts en “La rebotiga” , la columna d’opinió del Capgròs.com, però mancava l’important i avui l’excel·lent treball de la gent del capgròs ens permet veure l’anàlisi fet per diferents crítics d’art , tots ells de gran i merescut prestigi , i el resultat és aclaparador.: La col·lecció Bassat és excel·lent , quasi tant com el seu prestigi i reconeixement com a col·leccionista.

D’aquesta manera s’esvaeix el gran dubte. La qualitat està garantida i amb ella l’aspecte cultural. Ara queda la qüestió crematística i penso que malgrat la seva magnitud no serà punt de molta fricció. M’explicaré. Mataró vol el Museu ja que pensa que pot ser l’element d’entrar en el mapa cultural del país , però Bassat també el vol per entrar en el “ gotha “cultural del país. Ambdós es necessiten i penso que serà més fàcil del que la gent creu d’arribar a un acord.

La proposta de Miralles és igualment engrescadora i en pot ser complementaria. Daniel Giralt Miracle va fer el mateix gest amb la Universitat de Vic i aquests encara estan fent salts d’alegria, i si és vol opinió de primera mà només cal recordar que el gerent de la mateixa és un MTV i per tant no enganyarà a ningú.

Parlar de Miralles és parlar d’un dels tòtems de la cultura crítica del nostre país des de la meitat del segle passat . La seva col·lecció és del més alt nivell i serviria coma foc d’atenció de qualsevol historiador de l’art d’aquesta època , que no hem d’oblidar és de les més glorioses de la nostra història. A més per la quantitat de documents registrats esdevindria una de les col·leccions documentals d’Art més importants , no dels país, ans de tot l’estat.
Queda ben clar , i per tots costats, que l’aposta per ambdues propostes ha de ser total i sense concessions.

Que la lluita ha de ser dura i que tot no serà qüestió d’un dia , però que s’ha d’apostar amb gosadia per un futur en el que la cultura , en aquest cas l’artística , tingui un veritable valor.

Les notícies per això han provocat opinions contradictòries. Per un costat hi ha aquells que pensen que tot son diners llençats i que cal apostar per altres serveis , socials o no , o aquells que els hi sembla bé però recorden les grans mancances culturals de la ciutat. I aquí pot estar la mare dels ous.

Tot aquest munt d’impactes de gran calada que poden arribar a Mataró , es per a mi parell a l’arribada de l’AVE. Per un costat compromet molts esforços per a un tema que no cal negar pot ser considerat elitista , mentre que per l’altra existeixen mancances evidents a un nivell cultural més ras.
I potser el més important , que ara amb totes aquestes apostes superposades surt a la llum la mancança de despesa que s’ha fet a la cultura d’ençà la democràcia.
Cert que existien altres prioritats , però el nul zel en el tema cultural ( no cal recordar que qui ha guanyat sempre les eleccions a Mataró, és a dir el PSC , sols ha volgut agafar la regiduria de Cultura en casos comptats , i més aviat per obligació que no pas per devoció) fa que no existeixi consciència de la importància d’una realitat cultural.

A més , la nula despesa en equipaments culturals fa que Mataró no disposi d’un Teatre amb les més mínimes condicions , d’un auditori, d’un espai per conferències , d’un lloc per celebrar actes cívics amb dignitat, d’un espai per convencions o semblants , d’un... ( i val posar el que vulgueu per que la realitat és que Mataró no té res de res en aquest camp). Aquest oblit en el manteniment cultural fa que la possibilitat actual sembli aposta de luxe en evident contraposició a unes necessitats més de carrer.

Resumint he de dir que estic molt il·lusionat encara que em quedi una obligada coïssor. Si tot va bé disposarem d’una important col·lecció d’art contemporani i d’una base documental igualment important de la mateixa època que es complementaran perfectament, però quan ens acostem al proper no tindrem ni obres dels artistes de casa ni cap documentació dels mateixos , ja que aquest Ajuntament que tan ràpidament ha contactat amb la gent de fora , amb la que si gastarà molts diners , no ha tingut ni la cortesia de dir una paraula ( i fa ja set mesos ) als artistes que gratuïtament es varen comprometre a cedir obra a la ciutat per a tal de que aquesta gaudís d’un Fons dels seus creadors , fons del que no disposa.

Alguns diran , de fora vingueren que de casa ens tragueren. Tant de bo de fora vingués sempre aquesta qualitat , però un bocinet per la gent de casa , no hauria estat tant malament , oi Srs Baron i Penedès ?.

(les fotos son del capgròs.com)

DELS DIARIS

Avui els diaris van plens de punts per recordar. Article d’Ybarra que el qualifica com el que és , homenatge a Vázquez Montalbán amb un recull de frases que caldrà guardar , fotografies tan impactants com la de Solbes defensant davant tan sols una diputada els pressupostos 2008( quina vergonya , i després volen que la gent estigui en política) ,,,, i una columna a El Prediódico dedicada a Pasqual Maragall per part de Joan Ollé que és d’obligada reproducció

Aquest home heterodox / ens va organitzar uns Jocs. / Ens queden a la retina / els seus salts en gavardina. / Amb nota molt alta se salda / la seva època d'alcalde. / I és ara quan jo tatxo / de covard i mamarratxo / a qui va dir-li borratxo. / Un bon dia, gens en broma, / diu: "Me les piro a Roma". / Molts dels seus no troben dí- ver / que se'n vagi cap al Tíber. I a l'Eterna Ciutat / torna a la Universitat."Pasqual, llança'ns un cable. / ¿Que vols ser Molt Honorable?" I accepta, perquè vol / plantar cara a Pujol. / Perquè el PSOE amb tot no arrambi / funda Ciutadans pel Canvi. / I no perd la paciència / quan qui guanya és Convergència. / A president ens arriba / amb Esquerra i Iniciativa. / No va ser un temps exquisit / aquell primer tripartit; / anaven de trauma en trauma / a la plaça de Sant Jaume. / Per perpinyanès boicot / ha de fer fora en Carod / i, tot i que amb desgana, / a Esquerra Republicana. / Maragall, home tossut, / té una dèria: l'Estatut / i l'home se sent traït / quan Zapatero, a Madrid, / va i el pacta a tot gas / amb l'intrèpid Artur Mas. / I és que alguna cosa es fragua / al carrer de Nicaragua; / a alguns els va de perilla / canviar-lo per Montilla; / llavors se sent very near / del shakespearià Rei Lear. La seva dona Diana / que, potser és qui a casa mana, / els retreu: "No heu jugat net: / aquí teniu el carnet".I dissabte, a l'hospital / ens vas dir: "Estic malalt". / A tothom que era a Sant Pau / una llàgrima li cau /. Tothom t'estima la tira, / Pasqual Maragall i Mira. / I això, ¿per què serà? / Perquè t'has fet estimar. Un petó i una abraçada, / president i camarada. / Ha estat una cabronada / l'última maragallada.


dimecres, d’octubre 24, 2007

TRASLLAT

Entre ahir i avui , molts mitjans periodístics han donat la notícia del trasllat de l’església d’Emaús , un temple secular, que ha estat col·locat en un nou emplaçament a la localitat de Borna , a la zona de Heuersdorf a Alemanya, propera al lloc on es trobava. La raó , la seva proximitat a una mina de carbó amb tot el perill que significava.

Com veiem a la fotografia el trasllat ha estat sense desmuntar , d’una sola tirada. El paral·lelisme evident. I si fem el mateix amb Can Fàbregas i de Caralt?. I si no val d’una volta , ho fem amb dos pedaços.
Que posats a fer capgrossades , que siguin el màxim de grosses.

NOTÍCIES

Avui el Capgròs.com parla del desig de Francesc Miralles de deixar el seu fons documental a la ciutat de Mataró, una notícia que aquells que sovintegen aquest blog ja coneixien de fa mesos , quan es varen començar les converses (Si algú en vol saber la data exacta la poden situar en l’exposició de Perecoll a Llavaneres , presentada per Miralles i amb la presència de Baron I Basses).

Si llegeixen la noticia poden observar un detall: Converses Baron / Miralles. Si fem volada al cas del Museu Bassat de nou trobem converses Baron / Bassat. Si anem més enrera i anem a Proposta Mataró , el Fons d’Art Local, de nou trobem converses Baron / Promotors. És a dir, sempre Baron i ...

Si no anem errats Baron és l’alcalde i Penedès el regidor de Cultura. On està aquest sempre?, en offside, no sap ni contesta , no s’entera... , o el que és pitjor hom se’l salta olímpicament coneixent que no pinta res. I en canvi Baron , com sempre , en imatge múltiple donant a tot i dret, omnipresent amb lleugeres excepcions per el parells de lloctinents , el que demostra l’enorme feblesa d’un govern sense cos, sense força i sense poder . És a dir , el que hom calculava tan sols veure la llista.

Justament avui hi havia sopar de la Plataforma Alcalde Baron. No hi he anat . Tenia el dia complicat encara que al fina s’ha arreglat la cosa , però també he de dir que no en tenia moltes ganes. La raó , senzilla:
Quan es formà la Plataforma sempre es remarcava la importància de la possibilitat de ser com un senat de no militants capaç de donar una visió diferent a la pròpia de l’aparell, i aconseguir així una nova forma d’actuació. El cert és que res de res. Avui sopar i Baron explicant el PAM i els Pressupostos, ja filats i a punt de costura , i aquest no és el pla previst. El lògic hauria estat una reunió fa temps per fer veure a l’Alcalde quines podrien ser les actuacions en el PAM i per on podrien caminar els pressupostos.

Però que voleu. Baron és un esclau total de l’aparell del partit al que no convenen mai opinions crítiques. Per això aquesta absurda reunió , en la que es buscava el màxim de quòrum. De nou aparell us he equivocat . O busqueu participació o la gent seguirà abandonant.

dimarts, d’octubre 23, 2007

ARTICLES

Amb la seva saviesa habitual encerta en Ramon Bassas tot aconsellant l’article de Javier Cercas en el renovat i més apetecible encara “El País Semanal”. En bona part era aposta segura ja que en general els clava , però en aquesta ocasió ens parla d’un problema ètic que es presenta a més d’un , i més davant la deriva clarament espanyolista del PSC, i front d’ell l’escrit és del tot arrodonit.

Però un , encara que segons el cap dels cadells del partit de Bassas demostra sovint la seva idiotesa , s’apunta a aconsellar i ho fa amb dos articles de Rosa Montero que podrien portar cua i amb facilitat crear polèmica. El primer és del mateix “EPS” i el títol “Elogio de la infidelidad”. D’ell en trec el seu darrer paràgraf:

“Si algo he aprendido con la edad es lo difícil, lo agónicamente complicado que resulta quererse, por más que las parejas siempre suelen comenzar ansiosas de hacerlo. Tú deseas amar al otro con toda tu voluntad y todo tu corazón, pero luego, la mayor parte de las veces, no sabes hacerlo. Todo es tan complicado, en fin, que no creo que en este terreno haya fórmulas magistrales ni consejos infalibles: cada cual ha de buscarse su equilibrio como pueda. Pero sí sé que la fidelidad, esa gran palabra, es un concepto equívoco, una entelequia que puede causar daño y angustia. Yo prefiero la lealtad a la fidelidad: querer y respetar a tu pareja, atenderla y entenderla, cuidar de ella. Y creo que, a veces, una infidelidad intrascendente y discreta puede mejorar tu relación conyugal porque te permite jugar a ser otro. Y eso es lo que de verdad se dirime en las infidelidades: la ambición, tan humana, de ser quien no se es. Sí, la tópica cana al aire puede ayudarte a renovar el amor por tu cónyuge. Pero para eso no debes espiar los móviles ajenos ni llevar con sarkozyana ostentación las cartas íntimas.

L’altra té per títol “Mitos” , està publicat en la columna final de l’edició d’avui i parla del Che, Com diu ella “Lo peor de los mitos es que encienden los sentimientos y no el cerebro”. Un article impagable i que recomano amb plaer.


TRANSPORT PÚBLIC


He dit moltes vegades que en soc usuari màxim. Per sort no pateixo la RENFE , però casi.
Soc usuari , o millor dit patidor de la Casas, que com tots sabem tenen un slogan publicitari: “Casas , un descans” , quan baixes, afegim els usuaris.
El desgavell de la RENFE ha multiplicat als usuaris de l’autobús, cosa lògica. I davant d’aquest fet , que n’hauria de ser d’alegria ( res millor que la competència s’enfonsi) la Casas ens ofereix un servei cada vegada pitjor.
Soc usuari del C-2 de les 06.15 , en la que curiosament coincideixo amb el responsable de mobilitat de les AAVV. Actualment la cosa depasa tota mena de límits. Anem plens de gom a gom i per damunt del permès. No cap ni una sola persona dreta i tornem als vells “borregeueros” de temps oblidats.

Per tant, retards, mal servei i per sobre tot una inseguretat que fa fredar. Mentre, les autoritats res a fer. Entre els usuaris es parla de trucar als mossos , però la gent no vol ja que encara s’arribaria amb més retard, i a aquelles hores ningú va de gresca i sí a treballar.

Per tant seguim tentant a la sort. Però l’accident està a prop. Avui ja hi ha hagut un parell d’ensurts amb unes maniobres un xic brusques. Llavors tot seran plors i disculpes, però cal fer alguna cosa ja. No vull cridar al mal temps però l’accident està planant i ningú sembla fer-hi res per evitar-lo.

CADELLS

El que mana a les JSC està molt enfadat amb mi i aprofita per posar-me a parir , críptica i intel·lectualment no faltaria més , per que els critico de costum i els qualifico de cadells.
La crítica al seu fer és questió de punt de mires i per tant no queda més que aguantar-la, encara que en el seu cas és força generalitzada entre bona part dels militants i simpatitzants del PSC ( veure blogs) i els qualificatius , - que no son meus- , de “palmeros” i “guàrdia pretoriana” son més que habituals, però això queda en el rifi-rafe de visions contraries , el que no és de rebut és sentir-se ofesos ( pell fina tenen els jovencells) per ser anomenats “cadells”.

Entre les JSC de Mataró domina aclaparadorament la gent nascuda a Catalunya però amb llengua vehicular castellana i arrel cultural que haurem de qualificar espanyola , elements tots ells respectables amb majúscules ( el meu pare, català de soca-rel , era expert en flamenc ).
El meu coneixement no arriba a discernir si la paraula “cadell” , que tradueixen per “cachorro” es ofensiva en argot popular castellà , però us puc ben assegurar que no ho és en català.

Cadell , és la cria , és aquell que encara no és adult per anar sol i al que li cal la protecció dels progenitors , dels adults. Més d’una vegada , en converses amb el meu fill , prou granat com per fer-me avi qualsevol dia : “...però de que vas , si encara ets un cadell” i mai s’ha sentit ofès, ni ha vist aquesta intenció.
Els equips de base d’un esport son els cadells fins que arriben a ser “els grans” ( el primer equip). Les JSC son els cadells del PSC ja que estan encara formant-se i precisen dels adults ( PSC ) per poder seguir endavant.

Cadell és en el cas de les JSC un epítet , i mai un insult. És clar que per veure això s’ha de tenir una obertura de mires de les que el seu cap demostra no disposar.

Però un té les esquenes amples i n’ha sentit de pitjors. El que si cal significar que malament rai quan s’ha de matar , o insultar al missatger. Llavors és quan queda clar que no hi ha res al darrera.
Un , que en té bastant poc d’intel·lectual, ha lluitat durant més de trenta anys per uns ideals de l’art i de la cultura a la ciutat. Equivocats? , ves a saber , però ho ha fet i encara que sols fos per això mereix el respecte d’algú que encara no ha dit res , a bon segur per què no ha tingut temps.
Però , on estan les reflexions sobre el fet de que el PSC no agafi mai la regiduria de Cultura?. On estan les reflexions sobre Ca l’Arenas, Can Xalant, el Museu, Can Palauet , els tallers per joves , l’art en particular i la cultura en general?.

Quan ho facin , si és que son capaços, serà el moment de parlar. Mentre, sentir-se ofesos per que son qualificats de cadells és ni més ni menys que la rebequeria de nen mimat que ja és creu gran per què amb la seva pressió han obtingut una quota de poder i es creuen alguna cosa quan son simplement cadells, uns simples cadells als que encara els hi queda temps per créixer.

Però que no s’enfadin , tenen més possibilitats , més coneixements i més tot com per escombrar-nos ben aviat. Encara que vist el vist no sé pas si serà el millor.

PS.- Per cert poso la cervesa a la nevera. Quan vulgueu la fem petar. A bon segur , ni uns son tan cadells, ni jo tan idiota. Accepteu la convidada?

dilluns, d’octubre 22, 2007

DIES PER OBLIDAR

Hi ha dies en que certament millor seria quedar-se al llit. Avui , per ex, en podria ser un.
Mancaven encara vint minuts per la set que ja fitxava a la feina. Una baixa de darrera hora el divendres i tot a Can Pistraus. De bòlit amb les urgències i amb el munt de feina endarrerida i que cal que surti ben ràpid. D’aquí en endavant un entrebanc rera altra, com si d’un aquells jocs en que les fitxes de domino cauen fent figures , dons més o menys així.
D’aquesta manera fins aquesta hora en que m’apropo a l’ordinador i evidentment no tinc ganes de dir res.

Això que tenia uns posts magnífics. Per un costat tenia preparat el primer dels comentaris en relació a Ca l’Arenas. També tenia previst parlar de la ministra més ministra i els desgavells de la RENFE. I dels comentaris , lamentables en bona part , que es poden llegir a la blogosfera socialista al voltant de Maragall. O com es descobreixen les rates que ara volen quedar be , quan han estat els primers en masacrar al President. Haurien de comprendre que el silenci és a vegades dignitat.

O potser podria parlar que després de mig any de silenci avui els telèfons han tornat a sonar. És clar, no havia contestat positivament al sopar de la Plataforma Baron i calia fer caliu. Una mica trist , no?.
Però no tinc ganes de res que no sigui anar a descansar , que demà a les 05.36 el despertador sonarà de nou i amb una perspectiva semblant, però....


56.......... 337 / 9007 / 13175

Demà, avui dimarts 23 d’octubre per la majoria dels que llegeixin aquest blog, farà sis mesos que tinc comptador nou , i a hores d’ara he rebut 9007 visites i he presentat 13.175 pàgines , que per ser d’un anònim servidor que parla d’art i de tant en tant de política local, penso que no està malament del tot, Per tant, a tots aquells que s’han acostat alguna vegada , moltes gràcies. I als que el sovintejen encara més.

Per cert , ho oblidava. El 23 d’Octubre és Sant Pere Pascual , que per aquell que no en tingui coneixença va ser el primer que va traduir la Biblia a un idioma no llatí. El nom com podeu veure correspon , però la Santedat no.

Per cert, un altra oblit. El DNI diu que avui n’acompleixo 56. El cor , 18. La meva dona..., millor preguntar-li a ella....

Sigui com sigui , seguim a la trinxera

diumenge, d’octubre 21, 2007

AVUI MÉS QUE MAI, PASQUAL MARAGALL


He sigut , soc ( moltes vegades ho he expressat en aquest blog) , i ara estic segur que seré per sempre, “maragallista” , un apel·latiu ben definitori d’una manera de ser , una manera d’entendre la política , el país , el servei a la comunitat, i molt especialment veure les coses tres passes per davant dels altres.

Divendres a corre cuita em trobava amb la notícia del seu abandó del PSC , ahir era la seva fermesa tot anunciant que patia l’Alzheimer. Avui llegeixo de tot, començant per el magnífic article que el mateix Maragall presenta a “El País”.Veig l’opinió respectuosa i jo diria que admirativa, de quasi tots els seus rivals polítics , opinió que en canvi esdevé freda i impersonal, això sí sota l’excusa de la privacitat corresponent, per part del PSC a qui li ha sortit un gra a “salva sea la parte” , ja que al burocraticisme i el domini absolutista de l’aparell, res li és més contrari que la llibertat personal que desprèn Maragall en tots els seus actes.

Rafael Nadal, en un impagable article a “El Periòdico” (diari del que he manllevat la fotografia) que us recomano amb tot plaer, en fa la següent semblança: “Polític d'enorme carisma, audaç, brillant, moltes vegades controvertit, sorprenent en ocasions i irritant en altres, Maragall ha marcat les últimes tres dècades de la política a Catalunya i a Espanya. La democràcia municipal, les noves vies de participació política i el desenvolupament de l'autogovern de Catalunya deuen molt a Maragall, polític sempre obert a les noves influències culturals i socials.”, per seguir amb un lúcid anàlisi que sense voler esdevé panegíric d’obligat aplaudiment.
Ara , Maragall , és més que mai necessari per el país. Sabedors tots que no acumula cap ambició política , les seves paraules sonaran com a trons en el silenci buit de qui governa actualment i seguiran ser far de guia per aquells que seguim creient en una política de i per els ciutadans , fora de l’ortodòxia obligada de partit, i principalment per aquells , militants o no , que seguim pensant en els conceptes d’esquerres , progressista i catalanista , que eren eix i fonament del PSC i de les que ara alguna columna ha desaparegut de manera tan clara i flagrant, de manera que un gran nombre de simpatitzants, en especial aquells que ens etiquetem com socialistes i catalans no nacionalistes , ja no ens sabem reconèixer.

I be faria el PSC d’obrir els ulls. Montilla, Chacon, Iceta , Corbacho, Zaragoza i companyia no estaria gens malament que donguessin la cara i la seva presència en les properes eleccions fos ja amb les sigles de PSOE , i deixessin llibertat a la refundació del PSC. Per entendre-ho, si es que en tenen alguna intenció, potser que facin ullada per el munt de blogs socialistes catalans , i vegin les seves reaccions.

Només llegir el magnífic post de la Joana Torres ja en tindrien prou. Però s’atreviran?. Ves a saber si Pascual Maragall guanyarà la seva millor batalla just ara en decantar-se de la política.
I és que , ho mirem com ho mirem, no hi ha color.

Endavant Paski. Que cabrón..... Visca Catalunya!

divendres, d’octubre 19, 2007

A Joan Antoni Baron no li va fer molta gràcia la publicació de la notícia de les seves converses amb Lluís Bassat per a tal d’estudiar la possibilitat que el Museu d’Art Contemporani que ell pregona tingui la seu a Mataró.

Intel·ligent com és , Baron pretenia mantenir en secret les converses. Per un costat li donava carta guanyadora: Si el resultat era negatiu no havia de passar comptes a ningú, si en canvi els resultats eren positius tot esdevenia un triomf personal.
El que no volia de cap manera Baron és que el camí fos el que ha estat. Així s’ha trobat , com temia , amb l’abraçada de l’ós per part dels grups de l’oposició ( CiU i PP) que l’encoratgen per un costat , però per un altra el fiscalitzaran i no li deixaran passa una, mentre que el Govern , demostrant la seva poca potència seguia adormit,

Així trobem a ICV al núvols , amb Conxita Calvo fent molt bé allò per el que va ser anomenada (IME) però recordant sempre el seu inexistent paper polític , i la Quitèria fent el que sap fer , és a dir , res. Per tant , a l’espera del que diguin els popes , el silenci domina per aquest cantó.
En l’altra (ERC) Penedès segueix cobrint-se de glòria. En comptes de ser àgil i apujar-se ràpidament al carro per no ser descavalcat , es fa l’ofès i no parla. El seu comentari accidental en roda de premsa, sense fer un comunicat potent , el deixa de bones a primeres en el més absolut fora de joc.

Per això Baron tenia por i volia silenci. Els seus més negres presagis s’han confirmat.


Però clar que el PSC no pot anar parlant de cultura amb veu gaire forta. D’ençà primers d’any que no s’ha reunit la seva sectorial del tema , fora d’aquella aixecada de camisa col·lectiva que va ser la trobada del Monumental, on Baron va enlluernar tothom amb un ben aprofitable programa cultural, encara que després tots hem sabut el per què d’aquell agosarament. Baron sabia perfectament que si no tenia majoria absoluta ( miracles a Lourdes) Cultura seria regalada al primer postor.

Havent plegat Quico Verjano, desencisat com tants d’altres , ara és Ivan Pera qui dona la cara , en espera del cadellet corresponent de les JSC que n’agafarà les responsabilitats.
La convocatòria però és si més no per fer-ne riota. És al capvespre del dia 31 d’octubre , és a dir quan comença un pont i quan es celebra una diada tan nostrada com la de la Castanyada.

És per això que penso tres raons en per què s’ha triat aquest dia i aquesta hora:
1.- Com que al PSC ja no es belluga cap català, ningú ha tingut en compte la diada.
2.- Son tan inversemblants les explicacions que ha de donar el partit per haver regalat Cultura al primer passavolant que millor que hi hagi poca gent , i així serà més fàcil mentir sense posar-se tant vermell.
3.- Amants de les tradicions , s’ha convocat en aquest dia i hora per celebrar adequadament la festivitat d’aquests dies, és a dir , el dia dels Morts , estat en que es troba des de fa molt de temps la cultura en el PSC.

Personalment penso que és la raó més creïble


Potser a algú el sorprendrà el punt primer però si en general , i no ho dic jo, el PSC està en un procés de descatalanització radical , a Mataró les coses no van pas millor , però un pensava que encara es guardaven les formes.
No sé la cara que van posar la gent del Gremi de Restauració quan sopaven amb l’Alcalde en començar aquesta setmana , i coneixien que el sopar d’inici de temporada del PSC no tindria lloc en un restaurant qualsevol, i en canvi, fregant les irregularitats , seria a una Hermandad Rociera.
Una “Hermandad Rociera” és una associació amb dos pilars ben clars: El religiós ( la Virgen del Rocío) i la cultura popular andalusa. El PSC en te diversos de pilars , però entre ells hi ha l’aconfessionalitat , per no dir el laïcisme , i Catalunya.

Res puc dir jo , ja que no soc militant , però crec que fets com aquests no haurien de succeir ja que mostren de manera ben clara el que tots sabem , la fagocitació fins a l’eliminació total del PSC per part del PSOE , el que deixa orfes a gent com un, que catalans i socialistes no ens podem veure representants de cap de les maneres en aquest projecte ( Montilla, Chacón , Corbacho...) , això per anomenar tan sols a les altes esferes del poder.



El riure però va per barris . Deixant l’oposició que prou feines te per anar traient el cap, bo és deturar-se de nou en ERC.

Pocs som els que fem ullada al butlletí municipal, Un ho fa per vici i per veure les bajanades que diuen els polítics que lamentablement sempre acaben tractant als ciutadans com a tontos i ser inferiors
En el darrer número ERC demanava la comunicació amb el poble , però es veu que no ha entés encara , que comunicar vol dir que si un ciutadà escriu cal contestar.
Ho dic ja que un , il·lús de sí per la facilitat que ens oferien els regidors per resoldre els nostres dubtes, va escriure al regidor de Cultura Sr. Sergi Penedès per demanar expliqués les raons per les que les dades que havien estat atorgades al Fons ‘Art per realitzar la seva exposició inaugural, havien estat esborrades i ocupades per altres exposicions. D’això fa ja dues setmanes i el silencia ha estat la resposta.
Felicitats dons a ERC per la vostra capacitat de comunicació.

Encara que pensant pensant, he arribat a la conclusió que Penedès està molt ocupat amb el “territorialitzador”. Que no sabeu que és?, dons jo tampoc , però a la demanada per part de la AAVV de Cirera en l’Audiència Pública, d’una millor territorialització de la cultura en la ciutat , el regidor va respondre que una de les seves primeres decisions com regidor, va ser crear la figura del teritorialitzador.
Ara entenem el per què de la paràlisi del PMC. Hom està entretingut amb el territorialitzador, ( per cert , fons ben informades ens han dit que serà la joguina més demanada per Reis) , i així no hi ha manera de que funcioni la cosa.

Com es pot veure , estem ben distrets amb aquest govern.

PS.- Acabat de publicar el post i abans de tencar l'ordinador faig visita als diaris digitals i em trobo amb la bomba: "Maragall ja no milita al PSC".
Certament sols una pregunta , cap a on vas PSC?. O hem de dir ja PSOE

dijous, d’octubre 18, 2007

18 D’OCTUBRE, SANT LLUC , PATRÓ DELS ARTISTES

Dons sí , avui és el dia del patró. Ho és especialment dels creadors i com afegitó de tots aquells que ens sentim partícips de l’art i el considerem com quelcom important en la nostra vida.

Un dia que enguany ha esta il·lusionant per els artistes mataronins. La descoberta de la possibilitat de que el Museu Bassat pot aterrar a Mataró , ens ha fet brillar les ninetes a tots i existeix una certa alegria contagiosa que sembla dir , a veiam si ara sí i d’una vegada per totes l’art i la cultura mataronina està de sort, que ja toca.

De moment es esperançador que existeixi un clima general de que pot ser important i que aquesta aposta no pot passar de llarg. En aquesta esperança ens movem, i tot aprofitant la diada , a veiam si Sant Lluc ens dona una mà.



L’EMPREMTA DE L’ARTISTA

Cap títol d’exposició millor per anar a visitar en un dia com avui. És la que l’ Obra Social de la caixa ens ofereix a Can Palauet tot presentant una acurada selecció d’aiguaforts i litografies de catorze grans artistes internacionals.

Una vegada a l’any, i com si de treure el ventre de penes , el PMC ens ofereix als afeccions a les arts plàstiques una exposició d’aquelles de les de sucar-hi pa. Generalment provenen d’una entitat oficial i apleguen un conjunt d’obres de les que generalment no tenen presència en els nostres verals. Si la temporada anterior varen ser els “Codis” de Chillida , avui és aquesta excel·lent col·lecció de gravats que amb la mítica marca d’estampació de “La Polígrafa” apleguen els treballs de catorze artistes de primera magnitud , amb obres que van de començaments dels anys setanta a començaments dels noranta.

Una mostra amb dues lectures ben diferenciades , però alhora d’igual importància: La tècnica i la personal.
Si ens apropen a l’aspecte tècnic caldrà meravellar-nos amb la precisió i intenció en que tots aquests grans mestres , empren les eines que tenen a l’abast. Entenedors de les característiques pròpies del gravat , en treuen el màxim suc , sense que en cap moment limitin la seva capacitat creativa, en modus i manera que els resultats son plenament identificables en la seva plàstica personal.

A més però apareix una altra lectura , igualment escaient i necessària , com ho és la de valorar al gravat com el que val, una possibilitat de primera magnitud que mai , i sota cap concepte , pot ser considerada com art menor . I per l’altra cantó aprofundir en el gravat com a llenguatge individual encara que seriat. Conceptes tots elles que queden ben clars en totes i cadascuna de les peces de l’exposició.

L’altra costat està en la lectura individualitzada del treball presentat. El llistat de noms simplement fa fredar: Bacon , Christo, Condo, Dibbets, Fahlström, Guinovart , Lamb , Matta, Motherwell, Ponç, Saura; Tamayo, Villalbai Whitman. Diversos conceptes , diversos estils, diverses maneres d’entendre l’art i d’expressar-se amb ell, però assolint un nivell tan alt de qualitat que la tria obligada s’ha d’establir més en gustos personals que no pas en qualsevol altra condicionament., que en el meu cas porta a aconsellar a matta, Motherwell, Ponça i Saura com a pocker escollit , amb Bacon per fer-ne el repoker , no deixant però de costat a cap altra creador, ja que com hem dit , i bo es repetir, el conjunt és de gran qualitat.

Si a més afegim que el muntatge és acurat malgrat algun problema amb la llum i els reflexos, haurem de considerar , amb tot plaer, que aquesta és una exposició que ningú s’hauria de perdre i que ha de servir per enamorar als que no coneixien l’art del gravat, i a enlairar encara més el seu reconeixement a tots aquell que sempre l’hem considerat com element important en l’art dels nostres dies.

Fotografia del capgròs.com , amb un visitant admirant els gravats de Saura

dimarts, d’octubre 16, 2007

LLAVANERES , MATARÓ I LA FUNDACIÓ BASSAT

Punt 1

El diari “El Punt” explica avui la decisió del Govern de Llavaneres no dur a terme el projecte que faria realitat el Museu d’Art de la Fundació Bassat que ell mateix descobria ara fa un any a la revista Report Maresme i que tant de ressò mediàtic va tenir en la premsa i els diferents mitjans d’informació. Segons explica el mateix Govern, hi ha altres necessitats més importants a la població i actualment no s’està en condicions de fer realitat el Projecte.

La noticia no crec que hagi estat una sorpresa per a ningú. Encara que era una idea personal, Victor Ros ,que s’apuntava a totes , va entrar al drap i ràpidament es va posar al costat de la iniciativa, incloent-lo en la seva col·lecció de projectes de futur, però el fet de que en època electoral no en fes bandera , marcava ja el poc futur del projecte.

Un futur que en bona part ja estava marcat per una oposició generalitzada de la població que ni es fiava de Bassat al que molts qualifiquen d’home amb alta necessitat de protagonisme, i que ja allà el 92 va intentar que Llavaneres acullis totes les “despulles” dels Festivals Olímpics, ni tampoc veien la necessitat de tan gran despesa. Cal recordar que el projecte comporta l’aportació per part de la ciutat dels terrenys i la construcció de l’edifici, mentre que a canvi Bassat dipositaria en el mateix la seva col·lecció , que això sí, cal qualificar com molt bona.

Ara , un nou govern ha decidit tancar la carpeta dels somnis.

PUNT 2

El mateix comentari , explicita que s’han establert relacions amb l’Ajuntament de Mataró per què sigui la nostra ciutat , aquella en la que es faci realitat el projecte i que el Consisitori veu amb bons ulls la proposta i el projecte de Bassat.

Deixant de costat que el Govern mataroní veu amb bons ulls el Fons d’Art , Proposta Mataró. Que igualment veu amb bons ulls el desig de cessió a la ciutat per part del crític Francesc Miralles del seu fons documental particular, d’altíssim nivell i que malgrat aquests “bons ulls” el silenci n’és la resposta des de fa mesos. Que veu amb bons ulls el projecte de tallers per a creadors. Que.... I sempre amb molts bons desitjos i molt minses realitats.

Sigui com sigui , he de dir ben clar que per a mi seria una gran alegria que aquest projecte fos realitat i així , de cop i volta , Mataró disposaria d’un seguit d’elements de primer ordre en tota la cadena creativa ( formació / creació / exposició / col·lecció) , ja que el complex projecte aplega tots els conceptes de la creació, entrant el seu nom ,- ara sí i de totes , totes -, en l’univers artístic i col·locant el de Mataró en el planeta creatiu, somni llargament buscat per els que manen.

Però aquest desig el veig de difícil realització ja que la pregunta és fàcil: Estarà el Govern mataroní disposat a destinar el grapat de diners que significa el projecte Bassat i aguantar la pressió pública que difícilment estarà d’acord en aquesta despesa cultural?. La resposta , és al meu entendre , un rotund no.

En primer lloc hi ha problemes de lloc i espais. Un centre d’aquest tipus ha de servir com a crida de visitants i per tant ha d’estar en un indret el suficient cèntric com per aprofitar-los . No en veig cap, fora dels espais Velòdrom (predestinat al nou teatre) o camp de Futbol , amb clar futur urbanístic. En qualsevol d'ells es potenciaria aquesta eix cultural de la Riera, de la que tant en va parlar el PSC en temps electorals.

L’altra problema és l’econòmic. Mataró mai ha fet cap aposta per la Cultura i els ciutadans estan tan acostumats a això que qualsevol despesa que a ella es dedica , els reca en l’ànima.
Qualsevol de les evidents mancances existents en la ciutat , per petita i fútil que sigui , estic convençut semblarà imprescindible davant aquesta despesa cultural. I no ha d’estranyar-nos vist el paupèrrim paper pressupostari de Cultura , i el nul interès del Govern per manar en aquesta àrea , el que la col·loca als ulls dels ciutadans com un element residual i fàcilment prescindible.

Espai, diners , pressió... massa elements com per poder creure que per una vegada els bons ulls amb que es mira un projecte significarà la seva plasmació.

Convençut del “no” m’agradaria exigir valentia al Govern , i per una vegada , encara que sigui per casualitat i no sentant cap precedent, demostrin que entenen que una ciutat que vol tenir actius importants , ha de tenir a la cultura com element clau en el seu desenvolupament.
La Fundació Bassat , amb els seus pros i contres , és un projecte que cal estudiar a fons i en el que es pot apostar. I cal fer-ho. Encara que al final tot acabi amb el contrasentit de disposar d’una excel·lent col·lecció d’art de creadors de tot el mon , que haurà costat els seus diners , i mentre, la ciutat no disposi d’una col·lecció dels seus artistes , cedida per els mateixos i per tant amb cost zero , com era aquesta Proposta Mataró. Fons d’Art que tan menyspreativament ha estat eliminat per part del Govern de la ciutat.

Encara que sigui així, i per el que val, repeteixo; Per una vegada , apostem per la gran cultura.


PS: La fotografia del post, correspon a un seguit de "Meninas" de Manolo Valdés. És així ja que Bassat havia anunciat haver-ne encarregada una per presidir el passeig d'escultures que serviria d'entrada i nexe d'unió entre la població i la Fundació.

dilluns, d’octubre 15, 2007

EL DIA EN QUE VAIG SER ESTRELLA DELS PROGRAMES DEL COR

Aquells que hem estat de descans en aquests dies, i per tant hem pogut llegir tranquil·lament el diari, hem vist la noticia del casament de Borja Thyssen i tot el guirigall que s’ha muntat al seu voltant. Tot fent-ne xafarderia he recordat el dia en que per causa seva vaig tenir el més que dubtós honor de ser protagonista dels programes del cor de televisió.

Era el desembre del 2002 quan a l’Ateneu es celebrà una exposició de la col·lecció que la baronessa Thyssen té del pintor Josep Amat. La mostra va ser molt comentada en el mon cultural ja que va coincidir amb el pacte amb el MNAC per que aquest acullis obra de la col·lecció, i per el fet de que s’anuncià que ben aviat ( fet que no s’ha produït ) es construiria una delegació de la Thyssen a a Sant Feliu de Guíxols amb especial protagonisme en la col·lecció de la baronessa i en especial en l’apartat de Pintura catalana.

La baronessa va visitar l’exposició i es va sotmetre a una llarga sèrie d’entrevistes ja que feia poc que havia enviduat i el gran problema era (?) , com passaria els seus primers nadals sense el baró. Va venir acompanyada del seu fill Borja que anava despistat al darrera.

Aquell dia havia sortit la notícia que a bon segur ell seria el director del Museu de Sant Feliu i em vaig dirigir ma ell per preguntar-li, em va respondre amablement i vàrem seguir parlant d’art . Em va explicar que tenia una petita col·lecció, que havia iniciat amb el regal d’un Goya per part del seu pare , que havia comprat un Remnbrandt, un Picasso, i que anava comprant segons li permetien els seus estalvis.
Em vaig presentar com a crític de la televisió local i li vaig demanar si em podia dir el mateix davant les càmeres. La seva resposta va ser contundent: "No saps que no parlo mai per televisió”. Li vaig respondre que jo de tot això no en sabia res i que jo sols volia parlar d’art. Em va mirar i em digué: “Si no parlem de la meva novia ( amb la que ara s’ha casat) i sols parlem d’art , cap inconvenient".
Així es va comprometre a la primera entrevista que donava mai per televisió.

Vàrem pujar al pis de l’Ateneu i varem mantenir una conversa de quasi deu minuts , davant de la sorpresa dels professionals que no entenien res i demanant igualtat d’oportunitats rebien la resposta :”Si vols parlar d’art com aquest periodista , quan vulguis . Si no, ja ho saps, res de res”.
Aquella entrevista va ser comprada a TVM per una productora amb la que van anar a mitges en la post-venda. Van “picar” totes les televisions que la varen reproduir en els escassos segons que els hi podia interessar ja que l’art n’era el tema predominant i quasi únic. Va ser reproduïda a tots els programes del cor i com que eren temps de Nadal i vacances i un hi apareixia de trascantó en algunes ocasions , em sembla que em va veure un munt de gent. Divertida era la cara del meu àmbit professional, que no donaven crèdit al que veien. El cert és que en tornar d’aquelles vacances de Nadal mai s’han rigut tant d’un com en aquella ocasió.

O sigui que ja ho veieu, el circumspecte crític d’art , protagonista dels espais del cor. Qui ho hauria de dir.

Curioses anècdotes per explicar als nets. Per cert , TVM en va fer una bona recollida gràcies a la venda d’aquelles imatges. Jo , no en vaig veure un duro, com per altra part era natural.
Vagi el missatge per regidors en offside que parlen d’interessos personals quan es toca el tema del malauradament enterrat Fons d’Art.

diumenge, d’octubre 14, 2007

PINTORS

Ara , quant tantes vegades l’art s’allunya de la pintura i s’entronca per verals ben complexes , de tant en tant be de gust apropar-se a creadors que tenen en la pintura la seva expressió més intensa i íntima per aconseguir el seu afany de comunicació plàstica. Aquest és el cas de Lázaro Ferré i Nieves G. Nau , residents ambdós al Maresme i que ara exposen conjuntament a la sala de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) .

José Luis Lázaro Ferré és un del bon grapat d’artistes del nostre país , que malgrat no tenir un reconeixement popular , si estan en el coneixement dels bons afeccionats i col·leccionistes , com ho demostra la seva presència en importants col·leccions entre elles la Saatchi.

És ell un artista del que es poden definir com d’ofici i de benefici. És d’ofici ja que sempre ha considerat que sense ell no és possible aconseguir una obra afermada.
Un ofici demostrat en el seu aprenentatge , aconseguint Matrícules d’Honor a dibuix i color i afermat en la resta de la seva formació. Un ofici que es fa patent en tot el seu treball ja que tot l’entramat de l’obra s’escau perfectament. Color, distribució, volums ,espais , equilibri..., tots aquests elements massa vegades accessoris per a molts, tenen en la seva obra la importància que mereixen donant aquest to de solvència que domina sempre la seva obra.

Direm també que és de benefici ja que eclèctic lector de tots els ismes esdevinguts en aquests temps ha sabut treure’n pròpia lectura , per fer-los seus i donar un caire especial. Una lectura que per a molts serà còpia però que per a mi ,no. Penso més en una lectura d’essències que després sap reconstruir a la seva manera.

Certament noms com Warhol, Picasso, Lèger, Arroyo i tants d’altres , semblen estar sota l’arrel del seu treball. I dic semble, per què una mirada més aprofondida ens permet extreure la lectura sorneguera , crítica , un pel àcida i amb una bona dosi de melangia que Lázaro Ferré sap donar a la seva pintura. Aquella que primer sembla recordar-te a..., i al final acabés recordant-te de...

Una exposició de plàcida i recomanable visita.

Elements ben semblants podríem emprar per parlar de Nieves G. Nau. Excel·lent dibuixant, dissenyadora de productes culturals per Museus com el Prado, Thyssen, Guggenheim , Miró o Victoria &Albert Museum de Londres , que no és dir pas poc, Nieves G. Nau es detura en la recerca de la perfecció mitjançant l’estètica hiper-realista.

Una lectura que a la vegada presenta dos vessants , que a modus de bisectriu imaginaria , divideixen el presentat. En un costat hi cal col·locar les seves obres amb protagonisme vegetal. Son obres que encara que mantenen el to asèptic del realisme dut a l’última ens ofereix una visió que en algunes ocasions és “calenta” , en un sentit comunicatiu intens entre el creador i el seu objecte de recreació, i en altres un ambient més imaginari, quasi oníric , que frega amb el realisme de la ficció , amb arbres de poètica ombrívola, que semblen més parlar-nos en un altra concepte.
Per l’altra costat en canvi ens ofereix unes obres interelacionades amb l’humà, realitzades amb una aparença visual molt més calenta de tons i colors , però que en canvi ens parla més de solituds, abandó i fredor d’ànima. Unes obres plenes d’absència , en contradicció amb les anteriors en que la presència n’és el sentiment dominador.
Obra interessant en el seu aspecte tècnic , però en la que caldria apretar en el distanciament obligat per l’hiper-realisme. Voler plasmar l’exactitud implica moltes vegades renegar de plasmar l’ànima. I al meu entendre G.Nau és millor quan es deixa anar i amoroseix el treball amb espurnes d’ànima que no pas quan la fredor domina el seu sempre minuciós treball.

Sala d’Exposicions de la Caixa Laietana. Pça Sta Anna
Del 13 de setembre al 4 de Novembre de 2007

dissabte, d’octubre 13, 2007


PATRIMONI


Mentre mitja ciutat està enfrontada a l’altra mitja per tot l’enrenou de Can Fàbregas, culebrot de primera , i més ara amb la nova proposta municipal que malgrat els meus esforços i una dosi molt elevada de bona voluntat no entenc per cap costat i menys quan encara sembla que hi guanyarem diners i que no entendre-ho vol dir no comprendre per on bufen els vents de la modernitat i el nou segle.
Dons bé, quan hom està capficat amb Can Fàbregas avui llegeixo a “El Punt” que Mataró en els darrers set anys “s’ha carregat” 274 cases de cós. I davant d’això poques queixes , cap plataforma , i tots a fer la viu viu.

A diferència d’altres ciutats dl nostre país en els que la burgesia benestant van fer aposta per la innovació, la cultura , una arquitectura important, etc. a Mataró, “Can Miquetes” com recentment em comentava molt be un amic , ens movem amb una estructura fabril amb edificis poc remarcables , amb alguna qu’altre excepció entre les que no es troba Can Fàbregas, i en canvi si manté com a tret característic de la ciutat la casa de cós , amb aquesta estructura repetida que tants de nosaltres hem viscut d’una o altra manera.

Ara , d’aquesta manera de viure , ja quasi res en queda. Com deia , les queixes han estat minses . Potser , i m’ho deien amb tota la mala intenció que jo amb bona part comparteixo, molts dels que es queixen per Can Fàbregas han fet oportú negoci amb la cas de cós familiar.

Però amb tot l’enrenou visitant avui l’exposició del MACBA “Sota la bomba” , una exposició de la que en parlaré en un altra dia però que ja dic que és de les millors i més emocionants exposicions que he vist en els darrers anys i que és absolut pecat mortal artístic no fer-ne visita.
Dons bé en aquesta exposició he descobert unes obres de l’artista italià Giuseppe Capogrossi. Una d’elles semblava perfectament la nova distribució prevista per tota aquella zona. No havent-la trobat n’ofereixo en les il·lustracions del post altres variacions que be poden ser preses en anàlisi per els doctes urbanistes capaços d’engendrar tan alta parida.

Si així és , al menys podrem dir de tot cor, que ha estat feta per un veritable “Capogrossi”.

divendres, d’octubre 12, 2007

AVUI HE FET FESTA

Dons sí, he fet festa. I quan dic fer festa vol dir fer festa. No he treballat , he descansat , ha estat un dia relaxat del tot, i a més he fet un bon àpat celebrant el dia. I que quedi clar quin dia: El dia del Pilar.
La meva dona és aragonesa, encara que no ho sembli en la parla, però els que la coneixem si ho notem amb el seu esperit i la seva manera de ser. I avui a l’Aragó és festa grossa. Per això avui hem tingut Pernil DO de Teruel, xoriços de Monreal, xai del Jiloca i vi de Carinyena d’aquell de 14º que es mastega , més que es menja.

Ens ha faltat arrancar-nos amb alguna jota , però jo es clar , en ser de fora sols en ser les pujades de to o la típica de la “Virgen del Pilar que no quiere ser francesa...” , i està clar que no era el cas. Que per espanyolisme ja n’he tingut prou ben a prop de casa amb l’homenatge a la bandera feta per el PP al passeig Carles Padrós, justament al costat del Monument a la Intolerància d’en Perecoll. Coincidència ?.

EXPOSICIONS

La actualitat ha fet que unes quantes exposicions d’aquelles que un dia ja en parlaré un altra dia , s’hagin quedat en l’oblit i no m’agradaria que fos així. Per això , tenint en compte que encara tenen vigència expositiva , vagin aquí , i en els propers post , els pertinents comentaris:

ELLE’S

Fa unes poques temporades que Rosa M. Font feia la seva primera exposició seriosa a l’Espai Capgròs. Ara hi retorna amb una pintura que vol evolucionar d’aquell camí il·lustratiu que presentava llavors , cap una pintura de les que podríem considerar més seriosa.

El caminar de l’artista sempre és feixuc en l’afany d’aconseguir la seva pròpia veritat. Ho és ja que a més dels dubtes personal ha de fer front a un seguit de condicionaments externs que sembla marquin un camí prefixat. Exemple : l’aquarel·la o el gravat és un art menor ; la il·lustració està bé però clar un s’ha de personalitzar més... Pensaments com aquests estic segur que bullen en el seu cap.
Fa uns anys ens oferia una delicada mirada il·lustrativa d’ambients que copsava amb profunditat. Esdevenia quasi sense voler-ho en una artista en el camí dels Moscardó quan s’enfronten a espais tancats . Hi havia una certa rèmora en l’estil però el conjunt mantenia frescor i atractiu.
Ara Rosa M. Font vol anar més enllà i està en aquell punt en que vol i dol. Segueix amb la descripció però ha perdut un xic la frescor afegint dificultat a les seves obres , jugant amb condicionaments òptics , com en l’obra que acompanya aquest comentari, o anant més enllà de la simplicitat aparent dels treballs que tant bé domina.
Per l’altra costat apareixen altres obres més en el camí del que alguns dirien pintura seriosa, i el difícil pas es nota en els resultats que s’ofereixen encarcarats i amb una duresa inusual en la seva sensibilitat , ja que encara no s’ha trobat ni el punt ni la distància.

És per això que ara cal deturar-se i aprofundir. En primer lloc afermar-se en el concepte que tota pintura és “seriosa” i que la pintura il·lustrativa és tan vàlida com qualsevol altra , ja que del que es tracta és de comunicar. Una vegada oblidades les punyetes valoratives , mirar-se endins per veure quina és la pròpia realitat artística i una vegada feta la tria ,llençar-se sense embuts a expressar-se de la manera més valenta possible.

Aquest és el repte actual de Rosa M.Font de la que estic convençut en sortirà del tot airosa.

Rosa M. Font. “Elle’s”
Espa Capgròs del 27 de setembre fins el 30 d’Octubre.

dimarts, d’octubre 09, 2007

VINT-I-SIS EUROS AMB QUARANTA DOS CÈNTIMS , I TRES CÈNTIMS DE PROPINA


Aquesta és la quantitat que he pagat per disposar dels quatre catàlegs que ha editat Ca l’Arenas com anuari de la passada temporada . Com tot ciutadà que els vulgui tenir, diran vostès , i bona part de raó els assisteix , i en aquest sentit he comprat i he pagat .

Però és cert també que aquests catàlegs institucionals tenen més que res un efecte curricular en els participants i propagandístic en les Institucions . Justament per això son enviats a crítics , Museus, Institucions, Universitats i demés en un afany en que es barregen informació i auto-promoció.
De catàlegs dels més diversos espais, museus , institucions i demés en rebo uns quants. Si m’identifico n’aconsegueixo uns quants altres . De l’únic lloc on per norma he de gratar-me la butxaca és en les exposicions organitzades per l’Ajuntament de Mataró.

Soc posseïdor, i ho dic amb orgull, d’un crec que magnífic arxiu de catàlegs de les exposicions realitzades a Mataró i rodalies en els darrers trenta anys. Me’n manquen alguns, - la majoria de les mostres organitzades per el PMC- , ja que no m’ha passat pels dellonsis fer-ne pagament.
Sincerament crec que coneixent tothom que la meva tasca de crític ha esta sempre amb guany econòmic zero , és de menyspreu mantenir aquesta constant negativa. I a més , fer malèvoles acusacions des de Beneficència dient que no era veritat.

Aquí estan els rebuts. Espero que els tres cèntims de propina constin en l’estat de comptes, per què , ho ben juro, que els comptes de Ca l’Arenas de 2007, els miraré amb lupa.

ANÈCDOTA

Moment de pagar :” 26.42 euros”, Bitllet de 50 a la mà. Mirada perduda del sempre amable , i cal remarcar-ho, encarregat de la casa i una explicació: Ho sento , però encara que ho hem demanat no ens deixen tenir una caixeta amb canvi.

Amb bona voluntat tenim 45 cèntims , però a on trobem canvi un diumenge al matí al voltant de Ca l’Arenas? .

En veritat, una pagina d’auca.

VERGONYA

Fullejo els catàlegs. S’ha de dir que estan molt acurats . ben editats , dissenyats , amb un to agradable, etc.
Em deturo a “Mirades contra el temps” l’exposició mare i nucli. Cerco una obra i evidentment baixen tots els sants del cel.

M’explicaré. En aquesta mostra es presentava l’obra “Cara de noi” de Santí Surós. Sí, Santí amb accent , que en castellà vol dir Centino, i no Santi que és diminutiu de Santiago.

Vaig detectar l’errada abans de que s’inaugurés l’exposició i en vaig fer el pertinent avís. Ho vaig fer en la diada inaugural. Vaig enviar mails al PMC, a Ca l’Arenas. Vaig fer-ne reclamació a tots i cadascun dels diferents “responsables” que he trobat a la porta , que han tramés la nota com ells mateixos m’han indicat. S’imprimeix el catàleg i l’errada continua. En Centino Surós és per a sempre més Santiago Surós.

La contumàcia en l’error no canvia la veritat, sols demostra l’estultícia del que la practica.

DIFERÈNCIA

Quatre son els catàlegs editats. Tres corresponen a la mostra general del pis, el menjador i la sala 1. Els tres estan en català i parlen de mostres organitzades per el Patronat Municipal de Cultura – Museu de Mataró.
Però les coses varien quan ens enfrontem al catàleg de la sala 2: La Finestra / La Galeria , és a dir , les mostres d’art contemporani.

La primera variació està en que el catàleg no tan sols està en català , ans també en castellà i anglès. Per quin set sous aquesta diferència tan qualitativa, ens preguntem?.

La segona està en que el Museu de Mataró desapareix dels crèdits on consta tan sols Patronat Municipal de Cultura. On a demés consta com a Comissariat i Coordinat per Gisel Noè , el que demostra , al meu entendre, una falta de ètica , ja que essent tècnica d’arts visuals del PMC , justament la tasca de dirigir i coordinar és la seva feina . La seva individualització, en evident efecte curricular , és un error que hauria de ser subsanat en els propers catàlegs.

El que succeeix que aquesta diferenciació és absolutament irregular:
En el Pla d’Usos de Ca l’Arenas consta ben clar que : “ ...es defineix com una extensió específica del Museu de Mataró , especialitzada en Art..” igualment indica que el centre “... depèn de l’equip tècnic i directiu del Museu de Mataró...”
Per tant no és de rebut que uns s’apuntin a un carro, ho facin amb avantatges i a més deixin de costat a aquells dels que en realitat depenen.

Però ja sabem tots com les gasten per Beneficència . I si no que m’ho diguin a mi. Però sigui com sigui.:Atenció als tres cèntims. Que constin en el balanç. Per ells aniré a per totes.

PREGUNTES QUE POTSER MEREIXERIEN RESPOSTA ( II )

Quants catàlegs s'han editat i a qui han estat enviats de manera gratuïta, i per quina raó?. Ha cobrat la tècnica del Pat ronatper els seu comissariat i coordinació?. Si ho ha fet en funció del seu càrrec , per què la seva diferenciació personalitzada?.

Ja que els de casa no tenim cap dret , al menys bo estaria saber que es fa amb els nostres diners.

dilluns, d’octubre 08, 2007

Arribo a casa i en començar un cert ritual , obrir el correu, llegir el capgròs.com, em trobo amb la noticia que em fa pampalluguejar , em fa quasi netejar-me les ulleres , i em fa dir per dintre allò de “ no és possible” , “on està la càmara oculta “ i de més. “El govern estudia fer una rèplica de Can Fàbregas”. Veritablement ens hem tornat tots bojos.

El tema de Can Fàbregas és un problema que ha estat portat malament d’ençà el seu començament. El modus emprat per la seva desqualificació patrimonial , amb un joc d’aquells que podríem dir amb nocturnitat i traïdoria , el sí però no o ja veurem, el voler deixar córrer el temps pensant que tot s’apaivagaria quan el cert es que succeïa el contrari.... L’intentar deixar passar les eleccions en espera de temps millors. I tot per arribar a tan alta bajanada.

Can Fàbregas te valor per se i per el que va significar, o no té cap valor. Vaig defensar , i segueixo en el mateix camí, que en el moment de cessar la seva activitat hauria estat un indret ben aprofitable, però ara , passats els anys i malmesa en el seu conjunt, és difícil defensar el seu manteniment. El que és del tot inacceptable és una proposta com la que descobreix capgròs.com.
Sabedor però que ser capgròs és molt important i que de tant en tant algú n’ha de fer mèrits per continuar amb la raó de l’acudit vaticino moltes possibilitats a aquest projecte de rèplica que a bon segur portarà el nom de la ciutat als més alts nivells de popularitat i el colocarà en el “mapa” més que no pas ho ha fet Can Xalant, la nostra darrera capgrossada.

Desitjós com estic per col·laborar en aquesta universalitat de la nostra ciutat. proposo que aquesta rèplica en lloc de ser com tots els nous espais de l’Ajuntament que son multiusos i polivalents , és a dir que acaben no servint per a res , aquest es dediqui a un Museu de la Rèplica. És a dir que aplegui còpies de les obres més importants de la història de l’Art , amb el que visitant tan sols un Museu podrem tenir a mà tota la Història de l’Art i els seus significats.

A més la mostra pot ser realitzada per Can Xalant, que facilment trobarà un concepte contemporani per explicitar amb lectura de difícil entendre tota la nova teoria. Evidenment tot coordinat per Gisele Noè i considerant la mostra com un complement al viatge que proposa Jorge Carrión a Ca l’Arenas. Llavors si que serà el no va més.

Certament capgrossos for ever.

diumenge, d’octubre 07, 2007

Ahir es va inaugurar la nova temporada de Ca l’Arenas. Deslliurat ja de les obligacions informatives no vaig assistir a l’acte. Temps hi haurà per parlar de les exposicions que presenta que a més , com per arreu, esdevenen invisitables en els actes inaugurals. Tampoc vaig assistir ja que de cap de les maneres tenia ni el cos ni l’esperit disposat per escoltar el munt de bajanades que a bon segur s’hauran dit en els discursos inaugurals.
Ara , en la prèvia i el desconeixement de la realitat que significa aquesta nova temporada , i tan sols ajudat per les dades dels mitjans informatius i del weeb del propi indret vull fer-ne una prèvia reflexió.

PASSAT


Sense voler entrar en la dinàmica i qualitat del presentat , que ho miriem com ho mirem, haurem de qualificar amb un aprovat rascadet , podem enfrontar-nos a les dades oficials.
4232 participants en el taller ( sens dubte el millor de tot l’any) . Una xifra important que demostra la necessitat d’aquest tipus de tallers dedicats als escolars de ciutat i comarca.

Ens queden dons 7820 visitants, SI usem la calculadora signifiquen 558 visitants/mes o 22.34 diaris. Si en restem un miler que varen acudir en els dies inaugurals , els resultats son deplorables, no arribant ni als 20 visitants/dia. Tot això tenint en compte les inauguracions que apleguen sempre un bon grapat de visitants.
Així no és d’estranyar que en més d’una , i de dues , i de tres , i de... que hagin estat zero els visitants de l’espai expositiu. I el que dic està confirmat en el recompte oficial que es du a terme.

Si afegim que no hi ha hagut cap acte complementari , que la publicitat fa inexistent les seves activitats .Que el mateix no te a be ni tan sols indicar horaris, exposicions actuals, entrada lliure etc..., és d’un cinisme fora de mides mostrar la satisfacció per la primera temporada i qualificar la mateixa com la de “ progressar adequadament”.
Si això és adequadament , que Déu ens agafi confessats.

PRESENT

El viatge és el tema recurrent que diuen haurà de vertebrar tota la temporada.
La primera pregunta que ens fem és , existeix el concepte d’art de viatge?. Certament hi ha , o quasi estem per dir que hi havia, una literatura de viatges. En el cinema , quina és l’especialitat del cinema de viatges? , el documental visual, el sociològic, les road movies , tota aquella pel·lícula que es realitza en un indret llunyà ?. I en la música?. La música peculiar d’un indret és popular per a ells i en canvi esdevé música de viatge si el que l’escolta és un element aliè al propi entorn.

I en l’art?. Potser podrem considerar art de viatge es casos ben peculiars com ho puguin ser Fortuny i el Marroc, Barceló i Malí , o potser els dibuixos explicatius d’investigadors que es passejaren per remotes terres. Però, és art de viatge les visions de la Riera d’Argentona de Martí Alsina , o la mirada de Rafael Estrany a l’entorn de la Pça Gran. O potser ho serien si els signants foren artistes llunyans i ignots?.

Fan trampa de nou els responsables (?) de la programació, i més quan en llegir el seguit d’exposicions veiem que a les excuses de la primera tongada , en general agafades pels pèls, s’afegeixen conceptes com “viatge interior” i..., el que ben be ens podria permetre art psicodèlic , amb el que de “ viatge” comporta , o fer-ne mostra de l’art creat en teràpies mentals, en un hipotètic viatge a la bogeria, o...

Eliminat dons l’element recurrent , quedant clar que el mateix és anecdòtic i no pas eix central , el tema queda del tot obert, esdevenint dons innacessari aquest voler fer d'una temàtica inexistent , pal de paller de tota la temporada.
Qualsevol nom de creador que puguem imaginar serveix ( Perecoll i el viatge al negre, Codina viatjant per la pell ...). Escrostonem dons l’excusa i ja que hom hi tenia cabuda , com es possible una programació tan pobre , trista i lamentable, que justament és el contrari del magnífic editorial de capgròs.com que un signaria del tot. No existeix ni imaginació, ni dinamisme, i principalment no existeix ambició.

Fer repàs dels noms que protagonitzaran la temporada és absolutament descoratjador. Queda clar que s’han mirat compromisos i principalment donar un caramel als diferents elements de pressió , més coneguts com "capelletes" ,per evitar males cares i que hom estigui en certa manera content.
Si obviem un parell de noms , no existeix a priori res essencialment engrescador, i si en canvi apareixen un bon grapat de noms en els que és difícil trobar els mèrits per ser protagonistes del nostre centre d'Art més important, dominant essencialment la gent relacionada amb Can Xalant , que ha comprés perfectament que no li cal cap espai expositiu, ja que Ca l’Arenas ha esdevingut Can Xalant 2.

FUTUR.

Negre , molt negre , de seguir així.
Es parla de que aviat hi haurà bar. No es parla del Centre d’Informació que hauria de permetre tenir informació real i actualitzada no sols de la realitat del Centre ,ans també de tots els artistes mataronins.

Es parla de que els usuaris s’estan organitzant per celebrar actes paral·lels i que segons sembla aviat es parlarà de viatges . Si es permet la ironia , potser caldria aprofitar per fer a Marsans, Iberia, Halcón o qui sigui , empreses col·laboradores de l’entitat.

Però a on anem?. El pla d’usos , dolent com pocs, ens parla de Ca l’Arenas com “.. un centre d’Art que es defineix com una extensió específica del Museu de Mataró, especialitzada en art i la seva difusió, en la promoció de l’activitat artística de la ciutat i on s’hi ha de realitzar tota mena d’activitats de caràcter públic i d’interès general, relacionades amb l’esmentada especialització: exposicions, xerrades , conferències, tertúlies , audiovisuals...”.
Cap on anem dons?.
Estic convençut que si Jordi Arenas ressuscités, es tornaria a morir del disgust de veure com han canviat l’ideari amb el que va fer deixa a la ciutat i als seus artistes , aquella que va ser la seva casa.

I a bon segur deixaria anar algun renec, en veure que ni tan sols ha existit sensibilitat per que la sala on s’exposa permanentment obra dels Arenas, estigui dedicada a Jaume Arenas allà el mes de maig de l’any vinent quan s’acompleixin els vint-i-cinc anys de la seva mort.
Però Jordi Arenas mai podia arribar a pensar que la sensibilitat de la gent del Museu estigués tan propera a aquell lloc on com diuen , l’esquena perd el seu nom.

De l’exposat en parlarem en la propera ocasió.

divendres, d’octubre 05, 2007

Tres dies de silenci. Les obligacions personals i/o familiars sumades a tres plaers ( dimarts, el Barça ; dimecres en Manuel Cusachs , acadèmic; i el dijous Serrat i Sabina) han portat la tranquil·litat a aquest blog. Enmig un error tècnic , un esborrany penjat unes poques hores, - però descobert per els fidels -, han de servir per donar pas a aquest poti-poti que parli d’algunes de les moltes coses han quedat al pap en aquests dies

ACADÈMIC


Dimecres tarda. El contestador de casa m’ofereix el missatge d’en Manuel Cusachs. Em comunica el lliurament del diploma i de l’insignia de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi que li seran lliurats aquella mateixa tarda. Em diu, fet que m’emociona, que li agradaria molt la meva presència. Acaba el missatge tot dient que encara que suposa que ja he estat convidat per l’Ajuntament , ell ho volia fer personalment.

Tot magnífic , però el bon amic Manuel anava errat en una cosa , l’Ajuntament de Mataró no havia tingut a be convidar-me a l’acte . És tan trist que ni vull entrar en detalls ni en consideracions, però penso que compartir amb en Manuel tants anys de lluita per l’art de la ciutat mereixia més que l’actitud d’Alcaldia, que era qui feia la convidada, que obligadament he de qualificar com mesquina. Faig mans i mànigues i assisteixo a l’acte que esdevé emocionant per aquells a qui l’art mataroní ens motiva particularment, i per aquells que pensem que Manuel Cusachs s’ho mereixia.

Manuel Cusachs és un estrany cas de superació i fidelitat. Ja no cal ni parlar de la superació dels seus inconvenients físics, de la lluita per ser fidel a un sentiment i a un ofici, del seu seguir en un caminar traçat en el seu cap i en el seu cor i que aconsegueix sense haver de renunciar a aquells criteris per ell fonamentals.
Cusachs és la demostració de l’artista que va més enllà de la seva realitat plàstica. Que el seu és la plasmació plàstica d’una reflexió personal fruit d’una conversa filosòfica amb si mateix i amb els seus mestres: literats, polítics, humanistes ....
El seu sentiment de país , amb el que discrepo molt , el seu sentiment d’element pont entre cervell i cap, que comparteixo en quasi tot, aquesta capacitat d’intentar anar sempre més enllà malgrat les dificultats. Aquest ser artista sense deixar de ser home que amb els peus ben plantats a la terra , és una lliçó prou important com per aquest reconeixent merescut d’acadèmic, del que en va fer excel·lent primer ús amb un discurs d'acceptació en el que el retrat en va ser magnífic protagonista.

Un reconeixement que sols mereix la gran felicitació que anirà ben aviat completada amb la felicitació artística per les exposicions que s’acosten i de les que ja somien en gaudir.

A tot un però. Una vegada més s’ha vist que ela Sala de Plens és absolutament inadequada per aquests actes i que cal trobar una solució ja. Sols trenta sis cadires , l’escassa capacitat física, el gran nombre de gent que es va quedar a fora. Cal urgentment una nova ubicació i un , com ja ha fet altres vegades, es decanta per la Nau Gaudí.
Igualment cal remarcar la poca representació de regidors assistents a l’acte. Un va trobar a faltar especialment al regidor de Cultura. Potser hi era , i no el vaig poder observar entre el munt de gent assistent, però penso que el seu paper hauria d’haver estat important com a representant de la cultura a la ciutat, i si va assistir a l’acte ( bo seria aclarir-ho) ni tan sols va ser visible per la majoria.

fotografia:capgros.com

PROPOSTA MATARÓ. FONS D’ART. MORT I ENTERRAT

En el començament d’aquesta setmana va ser presentada la nova temporada de Ca l'Arenas , que segons sembla s’inaugura demà. En aquesta ocasió el no rebre informació es obligat ja que vaig demanar l’eliminació de les meves dades en tots els arxius del PMC. La causa va estar en l’ús indegut de les mateixes vulnerant la meva intimitat.Hom sap que no tinc secrets i que les meves dades personals en el que pertoca a direcció, mail, tfn.. que estan en mans de molta gent. Per això és més lamentable que una entitat municipal tingui accés a correus aliens als propis i en faci ús.
Ara no tindré informació del PMC per obligació legal, i no pel seu afany de menyspreu personal.

Presentació de la programació de Ca l’Arenas, temps hi haurà de parlar dels seus projectes, ara sols vull parlar de la fredor de les dates.
En les diverses reunions mantingudes el passat mes de març amb la regiduria de Cultura , representada per el regidor Jaume Graupera i el director del PMC Rafa Milan, per a tal de dur a terme el projecte “Proposta Mataró. Fons d’Art” es va arribar a un acord en referència a les dates de l’exposició inaugural.
Per part de Cultura la proposta anava en que la mostra hauria d’haver-se inaugurat el passat setembre , servint per inaugurar la temporada artística. Els promotors dl fons no hi vàrem estar d’acord per dues raons : La primera per una impossibilitat física , especialment referida al tema catàleg que hauria d’haver estat a impremta a finals de juny . L’altra, que consideràvem que de cap de les manera havia de coincidir amb la Sant Lluc.

Entenent Cultura aquest pensament es va trobar com a data adient i definitiva aquella que ocupava del 15 d’abril al 15 de juny , essent la mostra del Fons la prèvia de la mostra antològica de Cusachs. Precisament les dates d’aquesta eren les que marcarien de manera exacta i definitiva les de l’exposició inaugural del Fons.
Per això Cultura reservava aquestes dades per exposició del Fons tant a Ca l’Arenas ( nucli essencial) com a Can Palauet , amb la possibilitat de si existia manca d’espai ( el més probable) també es feia reserva condicional del Museu.S’ha fet pública la programació de Ca l’Arenas i no existeix aquesta reserva d’espai per l’exposició inaugural.

És per això que es confirma l’incompliment absolut per part de l’Ajuntament de Mataró, de l’acord dut a terme per tal de dotar a la ciutat d’un fons d’Art d’artistes locals amb obres significatives dels mateixos, i que el mateix ha estat mort i enterrat per part de l’oficialitat.
Es per tant que tots els artistes queden absolutament deslliurats del seu compromís com a participants , i un mateix com a promotor del Fons d’Art que de manera clara , diàfana, contundent i oficial ha deixat d’existir.

És per això que demano a qui correspongui, s’abstingui de fer declaracions públiques i populistes al voltant del mateix. Proposta Mataró ha mort. O millor dit, l’ha matat l’Ajuntament. Que tothom ho tingui molt clar.

SERRAT i SABINA

Sort que ahir vaig poder gaudir d’un d’aquells moments màgics de comunicació.

Amb un Sant Jordi de gom a gom, amb un Montilla seriós i burocràtic, presidint com si no anés amb ell la cosa, vaig participar de tres hores , - si , han llegit bé , tres hores -, d’un bombardeig d’emocions , d’un tremolar a flor de pell, d’un sentir-se partícip d’una societat diferent a la que pinten els que manen.
D’anar d’un costat a l’altra en tot aquest estrany mon de les sensacions i emocions que van tenir a n’en Joaquin i a n’en Joan Manuel com agitadors conscientment inconscients d’una manera d’entendre la vida i el viure , molt llunyana a l’estereotip marcat per aquells que no volen que mirem més enllà de la curta mirada de vol ras.
Que si no, ja ho sabem , esborrar-nos de la llista dels escollits costa tan sols apretar un “supr”.

A bon segur que en parlaré en els propers dies, però va ser un concert tant intens que costa més d’assimilar que un llarg dia de treball i una curta nit de descans.

CARLOS LLAMAS

Just quan anava cap el Sant Jordi, al bell mig del col·lapse en que es trobava Barcelona , a la SER , la meva ràdio, feien referència a la mort de Carlos Llamas, una mort que vaig sentir com a molt propera, per les moltes hores que com oient havia compartit amb ell i el seu mestratge.
Dir que un havia agafat a Carlos Llamas com a referència sona a molt pedant. Avui quan rellegia les opinions personals dels seus companys , he vist que teníem alguns trets de caràcter ben comuns. Tan comuns com allunyades estaven les nostres capacitats.
Entre els molts escrits que avui llegia em quedo amb unes paraules de Luis Fernández, actual cap de RTVE, tot recordant els versos de Machado: “ de toda la memória , solo vale / el don preclaro de evocar los sueños”.
I un , pobre de mi, he pensat que també parlava del Fons d’Art.