VOCALS

En el Ple Municipal d’aquest vespre s’haurà aprovat el nomenament de Perecoll, Rosa Codina-Esteve i Josep Serrano com a vocals del Consell General del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró , és a dir del Museu Bassat , com a representants que aporta l’Ajuntament.

Res a dir en el cas dels dos primers , millor dit , penso que és un encert , com ho hauria estat amb altres noms de la mateixa rellevància en l’entorn local de l’art. Cal felicitar al Govern que per una vegada ha donat pas a especialistes de la matèria i no ha col•locat als polítics de torn que res hi entenen, en el sempre estúpid repartiment de cadires en estaments d’aquest tipus.

Ha encertat i crec que cal ,en aquesta ocasió, deixar de costat l’eterna polèmica de la idoneïtat ètica de que artistes que són protagonistes d’un Museu ( com és en aquest cas ) formin part del seu ordre rector. Quan existeix una activitat plena soc partidari d’evitar tota mena de possibles interferències en la programació i demés del govern, i per tant millor que artistes que tenen peces en el mateix ocupin càrrecs en l’organigrama, però ara en uns moments de gestació com els actuals , la seva presència no sols és correcte ans és del tot útil i necessària. Potser així es pot evitar la gran “cagada” dels plafons adquirits per a la Nau Gaudí per ser emprats per a les properes exposicions del Fons Bassat.

Un ocellet m’ha explicat els esgarips quan els que de veritat entenen en el tema varen observar que la llum que il•luminaria les obres seria frontal, posició d’il•luminació que fins el més llec sap que és absolutament perjudicial per a qualsevol obra i més encara per a la seva contemplació.
Dons de moment , aquí tenim els plafons i de bon segur ens els menjarem amb patates , amb tot el de perjudicial que tindran per a obres i visitants de la Nau Gaudí. Una errada que es podria evitar amb professionals en el moment de discutir. Un paper que ara realitzarant de manera excel•lent ambdós artistes mataronins , especialistes com pocs en tota aquesta logística.

El cas de Josep Serrano, evidentment és del tot diferent. No el conec, però les dades que m’arriben és d’un home de partit en el sentit més estricte i que serveix tant “ per un roto como para un descosido”. Que en el tema art no sap si s’escriu amb o sense “h”, però que respon perfectament al perfil d’home de partit que controlarà la situació “tècnica” del consorci. A més la seva figura com a cap de l’entorn municipal en el que es mou l’IMAC inutilitza la pretensió d’aquest de tenir “veu pròpia” i impedeix que algú de l’organisme cultural ( Gisel Noè ? ) en sigui membre. Dit d’altra i ben clara manera , que aconsegueix no tenir l’enemic dintre , sabedors de que ni Penedès , ni molt menys Noè, estant per la labor del Museu Bassat.


Es clar que aquest nomenament no deixa de ser curiós. Perecoll sempre ha mantingut bones relacions municipals. És l’artista amb més obra pública a la ciutat, forma part del Consell del Patrimoni etc. Ara mateix està presentant en el seu “Facebook” la maqueta d’una escultura ( la present en aquest post) que segons el mateix autor té com a sigles provisionals “ E.U.M.”, i deixo descobrir les sigles com un joc ( fàcil, molt fàcil) per als lectors.

En canvi Rosa Codina-Esteve és una artista malhauradament sols coneguda pels art - ferits. Coneguda , reconeguda i admirada , però desconeguda de la resta ja que fora de la gran joia d’exposicióde la temporada passada a la Sala del Col•legui d’Aparelladors , mai ha tingut una exposició com cal a la nostra ciutat essent la darrera presència en aquella petita Sala de l’entrada de l’Ajuntament , és a dir que parlem de fa una vintena d’anys.

No deixa de ser curiós que per un costat es reclamin els teus coneixements per a una responsabilitat com la del Museu Bassat i per l’altra se t’oblidi com artista i per tant s’impedeixi que els convilatans sàpiguen del seu gran saber.

Una incongruència que ha de ser superada ja , malgrat que tots sabem les raons , que ara que ningú ens veu podem resumir amb la incompatibilitat manifesta del gran Gurú de l’IMAC ( és a dir el Cruyff de quarta ) que manega tots els fils titellaires de la institució i l’artista.

Certament cada vegada veig més clar que no és gens bo ser pedant.

CONSONANTS

Les que va acumulant Can Minguell. I tots sabem que quan s’ajunten moltes consonants no hi ha qui pronuncií res.

La gent del Sant Lluc han estat els darrers d’aquesta selectiva processó de publicitació i venda de Can Minguell, i la seva resposta ha estta la mateixa dels demés. Una magnífica rehabilitació, un magnífic casalot , però res existeix en el projecte per a les Arts Plàstiques.

És clar que a la resposta “ encara no està contemplat” que serveix de cantarella davant qualsevol demanda , apareix sempre darrera la veu de qui mana , - Romero , generalment -, insuflant confiança i dient que cap problema , que el que faci falta es posarà. Que una pica , dons tres piques. Que extractors , dons dels més potents. Que..., dons això ja està fet. I hom es queda bocabadat.

Qualsevol amb mig dit de seny , en visitar Can Minguell ( i vull remarcar que jo parlo d’oïdes ja que mai he estat convidat a visitar-la) veu que en el projecte les arts plàstiques ni han estat contemplades , ni encaixen per calçador potent que es vulgui. Però també queda clar que existeixen ordres de dalt i que els artistes han de ser-hi , sigui com sigui, ja que si no.... I si els artistes demanen que Bassas , Baron i Romero facin el pi i després siguin aspirants a La Trinca del segle XXI , dons endavant les haches. Però no és així.

Crec sincerament que a hores d’ara el Govern està fent el ridícul. A hores d’ara disposa de molta informació, - alguna de molt contundent- , com per actuar en conseqüència. Cal dons replantejar el projecte i amb les coses ben clares fer una crida general i veure quina serà la realitat i actuar en conseqüència.

Però també he de dir clarament que el millor seria ser conseqüents i reconèixer que oli i aigua no es barregen de cap manera i que per tant les arts plàstiques no tenen espai a Can Minguell i que caldrà buscar un altra projecte.

A fi de comptes no es tan mala cosa per al Govern. Potser si es presenta un projecte ben fet podran aconseguir algun vot de la cultura plàstica , ja que avui per avui el seu resultat en l’entorn creatiu serà allò de zero patatero, i en ell hi va el meu vot , els dels que m’envolten i la rotunditat més absoluta d’aquesta plàstica mataronina a la que el Govern no deixa de massacrar.

Quina llàstima

PERE MUNNÉ:
PERSONALS REFLEXIONS
SOTA LA VIBRACIÓ DEL COLOR SENTIT

La primera sensació que un rep en travessar la porta de l’Àmbit Zero de l’Ateneu és com si li caigués al damunt una vibrant cataracta cromàtica , tal és la força de l’impacte visual que generen les trenta tres peces de Pere Munné, aquest artista barceloní ben relacionat amb la nostra ciutat per les seves col•laboracions amb la gent del Sant Lluc i les del Llimoner , i que per primera vegada exposa a Mataró en una fita més de la seva internacional carrera.
Apropar-se a les seves obres ens permet però fer una divisió dels diferents àmbits que composen el seu fer , lligats per aquesta intensitat del color íntimament sentit , que li permet treballar alhora els més diversos conceptes pictòrics.



Ens trobem així amb unes obres que reflecteixen la seva mirada exterior dirigida al món que l’envolta. Una mirada urbana i costumista , amb un deix ben personal en el que pertoca a visió general, ambientació i personatges , que s’estableix en un concepte que podríem explicar fent paral•lelisme , en el sentir de les obres de Moscardó, passades pel tamís conceptualment gràfic de Mariscal, però accentuant el seu punt il•lustratiu fent-se fregadís a l’estilística del còmic. Uns potents conceptes que ben garbellats serveixen per encunyar-ne un de personal, únic i inconfusible.


Al seu costat , Munné ens ofereix la seva visió més interior amb la que ens presenta reflexions personalíssimes al voltant de la realitat global de la nostra societat. A voltes ho fa amb el versionat peculiar de grans obres de la història de l’art, en les que capgira personatges i conceptes , destrueix ideologies , manipula el sentit per adequar-lo a la seva forma de pensar, amb uns treballs que amunteguen riquesa , tant en l’apartat de les capacitats tècniques amb una més que reeixida estructura de conceptes , fets i personatges , com amb l’aparició de la seva iconografia personal que ve acompanyada d’un munt d’elements , tots ells perfectament relacionats amb la seva intencionalitat.


En altres, construeix la seva reflexió amb personatges personals , especials, que esdevenen fidel reflex de la societat que vol plasmar mitjançant unes peculiaritats d’escaient lectura crítica.
Però Munné no es queda tan sols amb aquest concepte que si bé no és el clàssic sí que ha estat practicat per altres creadors. Per això en aquesta la seva peculiar juguesca artística , l’autor ens sorprèn amb unes obres pictòriques tridimensionals en les que el volum serveix per accentuar la seva reflexió.



Un volum assolit en obres com quadres amb relleu , en els que aprofita per ampliar el concepte pla del seu treball, mentre que en altres casos son veritables escultures de caire totèmic geomètric que li permet el joc del dintre / fora , del davant / darrera , de veritat / engany. Unes obres en les que la força visual va parella al concepte tridimensional , de manera perfectament aconseguida.

Finalment apareix un petit grup d’obres que semblen ser el repòs del guerrer. Despullades del garbuix de conceptes i personatges , resta sols el dibuix , l’estructura cromàtica quasi serigràfica del color pla, el personatge individualitzat. Tot en un contrapunt que vol cercar més la sensibilitat que no pas la potència de l’impacte que tan destrament desenvolupa en la resta de peces exposades.

L’exposició de Munné esdevé així una exposició si més no peculiar. Però és una exposició que si som capaços de destriar sensacions en el munt d’imputs que ens ofereix en aquesta veritable cataracta cromàtica , no tan sols ens quedarem amb aquest més que brillant aspecte visual , ans també podrem entrar a gaudir del poder de la reflexió d’un artista que vol i aconsegueix apropar-nos a potents reflexions amagades sota la destresa de la força d’un color , absolutament viscut.

Una exposició que cal aconsellar amb la seguretat de que l’espectador sortirà satisfet per la forma i motivat per la intencionalitat d’aquest excel•lent artista que ho és , sens cap mena de dubtes , en Pere Munné.

Pere Munné. Pintures
Àmbit zero. Ateneu Caixa Laietana
De l’11 de març al 2 de Maig de 2010

REIVINDICANT MOISÉS VILLÈLIA

Amb Mataró Ràdio mantinc una clara relació d’amor - odi . M’agrada la ràdio, a bon segur inoculat del virus en els vells estudis de Ràdio Maresme , la ràdio oficial del franquisme en la que col•laborava el meu pare i al que acompanyava moltes vegades ( No cal fer comparacions estúpides amb el fet de ràdio franquista , així que per estalviar algun comentari inconvenient, valgui la pena dir que en ella el meu pare s’afartà de parlar de Garcia Lorca o Hernández , aprofitant-se a bon segur de la incultura de l’època).

Un virus que va continuar en aquella mai oblidada Ràdio Mataró de Carlos Herrera , Sílvia Còppulo, Juanjo Cardenal etc , en la que vaig col•laborar d’ençà el primer programa. I amb Cadena 13...

Amb Mataró Ràdio vaig deixar de col•laborar , - molt a pesar meu -, davant la per a mi incomprensible contradicció de que volien els meus comentaris de forma gratuïta ( com sempre han estat ) al voltant d’exposicions organitzades per l’Ajuntament ( amo de l’emissora) quan aquest em cobra sempre els catàlegs que edita. Per tant si ell em cobra , jo cobro. El dia que es normalitzi la situació ( és a dir quan hi hagi gent normal a cultura i al departament de comunicació ) jo tornaré a col•laborar amb l’emissora municipal de la meva ciutat.

Però malgrat això , allà hi tinc grans amics als que aprecio i dels que em congratulo ( i molt ) dels seus èxits, entre els que com no cal afegir-hi el nou portal de notícies “matarónoticies.cat” que òbviament es troba ja en el meu llistat de favorits, és a dir als que faig ullada a diari.
En ell he pogut llegir el post ( gran encert el d’aquests columnes d’opinió) d’en Francesc Ponsa al que Joan Salicrú ( quin goig el retorn de Riera 48) qualifica de nou mataroní.

Francesc Ponsa , al que no conec de res i no tinc ni remota idea de qui és , s’inicia amb un post dedicat a Moisés Villèlia , fet que essent una gran sorpresa em provoca una gran satisfacció i ja em mereix una gran simpatia per el que suposo jove autor, però no deixa de ser un post que potser mereix un parell d’afegitons , i més des de la perspectiva personal de qui justament té a tocar un petit “bibelot” d’en Moisés ( regal personal al pare ) que és un petit exercici escultòric de formes i equilibri constant , sigui quina sigui la posició del mateix. Una peça ben signada en el seu peu i que té la curiositat d’haver estat “vestida” amb una superfície nacarada per part de la seva esposa Magda Bolumar. Una peça que em comprometo a penjar fotogràficament el més aviat possible.

Dons bé , Villèlia no sols és reconegut a l’Amèrica del Sud , ans també ho és abastament en el nostre país on ha estat protagonistes de diverses antològiques ( IVAM , Museo Gargallo,Caixa Girona... ) totes elles ben remarcables i fins i tot a Mataró ha estat objecte d’alguna magnífica exposició com per ex. la que en els començaments de la democràcia va organitzar en Manuel Cuyàs , - en aquells moments director del PMC -, a Can Xammar, o com va ser la seva presència a la ja mítica exposició Mataró – Dürnau , de la que un en va tenir clares responsabilitats.

Cert és també que després de la seva mort es va intentar celebrar alguna exposició d’homenatge , i si no recordo malament , tot va quedar en un acte institucional a la sala de plens , ja que s’ha de dir ben clar , que la família de l’escultor es va negar en rodó a qualsevol acte més ample , ja que estaven molt dolguts ( mai he sabut el per què) amb la ciutat de Mataró.

Sigui com sigui , és bo recordar l’arrel mataronina de Moisés Villèlia amb Mataró, ciutat en la que de la mà amb el seu pare va restaurar tota la fusteria de Sta Maria i Sta Anna , va exposar per primera vegada en el sant Lluc de 1950 , realitzant la seva primera individual en el Museu de Mataró en el 1954 , seguint l’estela dels grans artistes que en aquells anys exposaven en aquets indret ( Tàpies , Cuixart , Tharrats , Alcoy, Rovira Brull, Hernández Pijoan ) , és a dir , com ara.
Una exposició que repetirà a l’any 1959 , després del seu èxit a la Gaspar amb les seves escultures d’encanyissats. Una exposició , la del 59 , que va portar a la nostra ciutat , - i per comprar -, a Joan Miró, Pierre Matisse, Jacques Dupin ,Frank O’Hara o James Johnson Sweeney. És a dir la crème de la crème de la intel•lectualitat artística del moment.

Sigui com sigui és que Mataró no ha acabat de sentir mai que Villèlia forma part de la seva història cultural, i com reclama Francesc Ponsa , és trist i potser caldria dir que lamentable. Per això ara que dintre de poc , espero i desitjo, que la Fundació Bassat ens permetrà tenir algun Villèlia a mà, algú dels que estan a Beneficència potser pensarà en Villèlia , encara que el cert és que és molt difícil ja que en primer lloc haurien de conèixer la seva existència , però...

Sigui com sigui , benvingut Frances Ponsa a la palestra comunicativa cultural a la ciutat , i si de Villèlia es tracta ja saps on tens un aliat.

Benvingut, i endavant les atxes.

COL•LECCIÓ

Des de la passada setmana , les sales de Can Palauet ens ofereixen visió de la quarantena de peces que d’ençà la inauguració de Ca l’Arenas ,s’han afegit a les diverses col•leccions municipals , ara rebatejades amb el nom de “Fons d’Art”.
Unes peces que tenen procedència diversa que s’estructura essencialment en la donació de particulars , - cas de les obres de Jaume Arenas i Eduard Comabella -, entitats ,- Premis Torres García -, i en l’obligada contrapartida que s’exigeix a tot artista que exposa en les sales “joves” de cedir una obra com a “pagament” de la mateixa. Tan sols provenen del pagament els cartells de Les Santes i les tres obres ( Marc Prat , Manuel Cusachs I Pere Fradera ) adquirides per Alcaldia i que varen servir de felicitació nadalenca en el seu moment.

Ens trobem dons davant d’una bigarrada exposició , convertida en un veritable calaix de sastre i de la que es poden fer lectures diverses que haurien de provocar oportunes reflexions.
Així hem de dir que queda clar el domini qualitatiu de l’apartat plàstic amb un conjunt de peces , algunes d’elles ben notables , absolutament dignes de pertànyer a una col•lecció municipal que vulgui tenir pes. A la sabuda qualitat dels treballs d’Antoni Perna i Marc Llacuna , guanyadors de les darreres edicions de la Biennal Torres García, s’ha d’afegir la importància de les obres de Comabella , la dignitat de la de Duvan , l’especificitat del treball d’Emília de Torres i el bon to de les adquisicions d’Alcaldia. Cal apuntar també el treball de Marc Prat , encara que curiosament sols es tracta d’una de les dues peces del díptic “Índica” ( dos búfals front a front) que tant van donar a parlar per la seva absurda col•locació degut a la manca d’espai, com fer-ho amb l’especificitat de la mirada de Sandro Soriano, no deixant en l’oblit la peça escultòrica de Pol Codina.



Una qualitat pròpia , que es remarca per allò que en argot diem que son unes peces que “s’aguanten” tot i el pas del temps, fet que curiosament no succeeix en la gran majoria del treballs dels contemporanis que amb el petit lapsus de temps han perdut bona part del seu interès , si és que n’havien tingut alguna vegada. Si exceptuem algun treball fotogràfic prou interessant ( Humberto Rivas, Blanca Casas ) en la resta ens queda un tot tou , fonedís , sense aquella mínima espurna per captar no l’emoció, ans tan sols l’atenció de l’espectador.

S’ofereix així un conjunt que cal qualificar de poc pes específic , difícil d’enquadrar en el que hem de considerar la col•lecció oficial d’art de la ciutat. Malgrat aquest apunt , benvingut sigui aquest creixement de la mateixa, ja que crec que la ciutat hauria de posseir obra de tots els seus artistes, i el que avui poden ser treballs menors , m’agradaria pensar que en raó de la seva joventut , amb el temps assoleixin una nivell d’importància de la que tots en puguem estar ben orgullosos.

Altra cosa és però com s’ha d’estructurar aquesta col•lecció , punt fonamental, i quin ha de ser el seu destí, punt que no és pas accessori. Diem com s’ha d’estructurar, ja que no queda gens clar l’engranatge dels diferents elements que la conformen , ni tampoc aquesta " comissió integrada per reconeguts especialistes en el món de l’Art” que anualment avaluarà les peces susceptibles d’ampliar la col•lecció ( ni que fóssim el MABA o el MNAC ). Per altra costat , tenint en compte la línia de l’IMAC amb el que comporta la dictadura de l’art contemporani i el menys teniment quasi genocida de la plàstica , molt difícil veiem que es pugui complir “ l’objectiu de completar els buits de contingut detectats” .

Igualment cal incidir en el destí d’aquestes peces. Es diu ( esperem que algun any sigui veritat) que tot el fons es podrà examinar a través de la xarxa ( espero ser viu encara) però, i mentre ?. És aquí on de nou surt el greu error del Pla d’usos de Ca l’Arenas i tota la seva estructura. És evident que capgirant el concepte , convertint el pis en sala/es d’exposició temporal , la planta baixa podria ben bé ocupar el concepte museístic que la ciutat requereix , amb una rotació important d’activitats, acomplint-se així el sentit de la deixa de Jordi Arenas, que fins ara ha estat vulnerat del tot.

Amb exposicions com aquesta , i molt especialment amb el sentit que se li vol donar , és quan encara em costa més d’entendre la negativa frontal per part de Penedès ( o hem de dir Noè ) a l’existència del projecte de Fons d’Art que justament tenia com objectiu omplir aquest buits que espero siguin els que ara han detectat. A més, fer-ho amb obres de qualitat que aprofitant la possibilitat de l’intercanvi mantindrien sempre la seva actualitat i pujança , evitant el que ara ja és evident en algunes de les obres exposades , la seva absoluta obsolència.

Una exposició dons de discret nivell que ens hauria de portar a noves vies més imaginatives si de veritat volem tenir a Mataró una col•lecció pública de nivell en el concepte general i de molt alt nivell en el que pertoca als artistes locals.

Ps.- En l‘exposició existeix una errada ( intencionada ?) que caldria esmenar. Es diu que les obres premiades a la Torres García estan habitualment exposades a la Biblioteca Pompeu Fabra. En el blog de l’Associació Sant lluc , organitzadora de la Biennal, i en el post del dia 18 de febrer deia textualment :

"Evidentment és una satisfacció per nosaltres poder-vos-ho comunicar, ja que la finalitat última de la Biennal, en definitiva, és aquesta: la de que les obres guanyadores del Premi quedin com a patrimoni de la Ciutat, per enriquir-ne el seu fons artístic.
És recomanable la visita per tenir l'oportunitat de veure aquestes dues obres, de nou, penjades en una exposició, ja que el seu emplaçament actual no convida gaire a la seva contemplació (la d'Antoni Perna és a la Biblioteca Pompeu Fabra, en un racó bastant inabastable, i la de Marc Llacuna encara està esperant destinació, més de mig any després de ser premiada)".

Al que un afegeix la promesa de l’alcalde Baron de penjar l’obra en un espai acordat amb l’artista Marca Llacuna , que ahir mateix afirmava desconèixer del tot el lloc on es trobava la seva obra.

Una setmana de silenci , per cert no pas volgut. El meu vell ordinador ha volgut donar-me un altre senyal de que ja no dona per a més i m’ha deixat penjat. Sortosament les bones arts d’un bon amic que domina els sortilegis de la informàtica , ha permès que li retorni el pols i puguem tirar una mica més, encara que queda ben clar que és hora de fer el cop de cap del canvi.

Llastimosament ha coincidit aquest silenci amb un munt de fets que a aquells que ens agrada dir la nostra , ens permeten festa grossa. No ha pogut ser així, i ara i de mica en mica, caldrà retomar els temes per capítols , sense acabar de perdre l’actualitat , ja que segons sembla, encara queda molta peça al teler i encara hi podrem dir la nostra. Però avui , per començar , caldrà parlar d’allò que més ens ocupa i per tant

PARLEM D’ART

CEL-OBERT . JORDI HOMAR

No puc negar que el passat divendres vaig acostar-me a la sala d’exposicions del col·legi d’Aparelladors amb una certa reticència. Inaugurava Jordi Homar , un artista resident a Mataró , ben desconegut a la que és la seva ciutat , i del que ja havia tingut ocasió de veure alguna mostra , degut a la seva relació amb Argentona.

Dic que anava amb reticència ja que el que havia vist de l’artista m’havia interessat però alhora m’havia deixat un deix d’una certa prepotència , com si l’artista es situes en un nivell i des de aquell status elevat , deixés anar la seva “sapiència”.
Havia accentuat aquest record les frases de convidada a l’exposició tals com:
"Fotografiar el buit és l'objectiu de la sèrie "Cel-obert". Un buit que no és entès com un espai neutre si no com allò que proporciona sentit al ple i que alhora té sentit en si mateix.
Aquí el límit entre l'espai i la matèria funciona com a un enllaç del món visible amb l'invisible.
Límit és també l’essència d'aquestes fotografies situades tant entre la figuració i l'abstracció com entre el que és literal i el que és metafòric".
Per acabar amb una frase de Chillida: “Incidiendo en el espacio con la matéria. Incidiendo en la materia con el espacio”.

Però tan sols entrar en la sala i veure les obres d’aquest “Cel Obert” que presenta Jordi Homar , que totes les reticències varen desaparèixer ja que no cal anar amb embuts per dir que la proposta que ens presenta l’artista és excel·lent.

Homar ens presenta unes fotografies digitals positivades damunt d’alumini, que convenientment manipulades amb l’extracció de tot element referencial de l’entorn , converteix en estructures geomètriques a la recerca del sempre atractiu joc de plens i buits . Una aposta moltes vegades repetides en l’escultura i la tridimensionalitat , però que en el cap de les dues dimensions és més escassa.

A l’estil de certs artistes que practiquen un “buidat” d’espais ben coneguts , Homar aconsegueix descontextualitzar l’espai i donar accent de privilegi als elements arquitectònics , que en les seves mans i mitjançant l’absolut encert del tractament pseudo pictòric , ben recolzat per un acurat i atinat tractament tonal, li permet estructurar límits i delimitar espais que en el seu equilibri subjuguen a l’espectador.

Homar demostra així , per un costat, el perfecte domini dels elements dels que disposa , però per l’altre ( el que més interessa) , la capacitat de crear sorprenent en una aposta tan agosarada com mesurada , per uns camins gens fàcils i que bé s’agraeixen en aquests moments d’ensopiment en aquell tipus de creació que vol anar més enllà.

“Cel Obert” una aposta de Jordi Homar que cal visitar i gaudir.

“Cel Obert”. Jordi Homar
Col·legi d’Aparelladors. Del 12 de febrer al 19 de març de 2010

TÀPIES I EL MITJÓ.

Tot aquell afeccionat al mon de l’art recordarà perfectament la gran polèmica que explotà en els moments de les obres de reforma del MNAC (1991), davant la proposta de Gae Aulenti de col·locar al bell mig de la sala oval, una escultura gegantina ( 18 m) de Tàpies en forma de mitjó.
La proposta , que va ser desestimada en el seu moment, ara segons mostra “El País” serà realitat en un format més reduït , en una peça que presidirà la seu de la Fundació Tàpies després de la seva reforma.

La notícia però seria sols una notícia més si no fos que qui està realitzant la peça és ,- qui si no -, el mataroní Pere Casanovas en el seu taller de Carrasco i Formiguera. Afegeix així un nou èxit a la seva llarga carrera de treballs amb artistes tan importants com Oteiza ( el cub del MACBA) , Saura , Palazuelo...

La llàstima és que malgrat ser home de clara militància política , i que han estat els seus els que durant molts anys han manegat Cultura , mai s’ha establert el pont per “aprofitar-se” de la seva saviesa i coneixements i veure obres dels seus grans amics artistes.
Penso que encara s’està a temps. No estaria gens malament una exposició del seu bon fer , amb els afegitons corresponents. Crec que Mataró li deu, i potser ell es sent una mica en deute amb la seva ciutat.

Ara que es tracta del mitjó, potser seria qüestió de posar fil a l’agulla.

MUSEU BASSAT

Amb tant enrenou mediàtic per notícies més sucoses , a bon segur ha passat desapercebut per a molts l’aprovació del projecte tècnic per executar el Pla de millora urbana del sector Iveco-Renfe.
La notícia té la seva transcendència artística ja que inclou l’espai de la Farinera que ha d’acollir el proper Museu Bassat que inicia així el seu caminar burocràtic cap el seu establiment definitiu.
Una notícia ben agradable que cal remarcar.

GOVERN I ART

Com hauran pogut observar , Alícia Romero va fer les seves puntualitzacions al respecte del tema de la Nau Minguell, més complicat ara per el no, però sí , que ens havíem equivocat..., amb en Jaume Simon.

Com no, que acceptem gustosos la que sempre és agradable xerrada amb ella , però crec que la mateixa ha d’anar indissolublement lligada amb una convocatòria a tots els artistes plàstics per a tal de presentar l’ideari de la Nau Minguell, les característiques dels espais que segons Romero estan destinats als artistes plàstics , les condicions de lloguer i quins seran els punts per valorar a qui s’han d’adjudicar. Tot això acompanyat de les pertinents explicacions quin son els artistes amb que s’ha negociat ( Romero dixit) i quines han estat les raons d’aquesta preferència.

Potser així podrem creure en l’existència d’aquest interès per la plàstica que no hem vist per enlloc , ja que segons m’han afirmat ni la gent del sant Lluc , ni els del Llimoner , ni els del grup de Pepe Novellas , ni cap del bon nombre d’artistes , d’aquells amb “firma” , amb els que he contactat tenen cap notícia ni dels espais ni de la possibilitat de negociar-los.

Ens posem dons a la disposició de la regidora , encara que entenem perfectament que ara té assumptes molt més calents damunt de la seva taula.

Per altra costat cal remarcar la “lluïda” de la ínclita regidora de Joventut , Ana Barrera. Fa uns dies va fer presentació pública del “Pla Jove x Mataró 2009 – 2012 “. Després de penjar-se totes les medalles hagudes i per haver , quan ben bé tres quartes parts de les accions les realitzen altres departaments ( Generalitat , Diputació , IMAC , IME , Esports , Sanitat ...) i puntualitzar als sorpresos oients que amb aquest pla estaríem en el cim de l’atenció juvenil , no ens va quedar més remei que fer-li ullada al totxo de 244 planes que es podrien resumir en una estricta trentena.

Fixant atenció en el mon de la cultura , en la pagina 125 i en l’acció 63 , parla de la Mostra d’Art Jove , descrivint –la com : “ promoció de les habilitats artístiques dels joves del municipi a través d’una mostra d’art jove”.
A més de no descriure l’acció , Barrera cau en un parell d’errors en tan sols una ratlla i mitja.
Un és petit , la mostra d’Art Jove té un camp de participació més ample que no pas el municipal . L’altra és molt greu. La mostra mai serveix per promoure habilitats artístiques, serveix per promoure capacitats creatives.

Habilitat i capacitat de creació son dos elements ben diferents que a vegades ni tan sols van lligats. Ana Barrera que segons afirmen molts , l’única cosa que fa prou bé és el ball andalús , bé hauria de saber que tenir “habilitat” per ballar-lo és una cosa , moltes vegades lligada a la faceta tècnica , i tenir capacitat creativa , el que podríem dir “duende” és una altra de ben diferent.

No estaria doncs gens malament que es fes correcció en aquest apartat que devalua del tot la intencionalitat de l’IMAC al conovocar-la.

D’OBLIGADA LECTURA

No vull però abandonar aquest llarg post sense reproduir el magnífic artcle que avui en Juli Capella publica a “El Periódico”. És de traca i mocador. Cal guardar-lo i no estaria gens malament que tots els membres de tots els partits polítics en fessin lectura i reflexió. Igual que hem fet nosaltres mentre anàvem dient que sí a tot el que llegiem.

¡Adéu, partits polítics!
Juli Capella

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.

Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.

Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots.

Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny.

Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

LA CAIXA. CATALUNYA I MADRID

Han estat diverses les vegades en que he comentat la gran diferència de la realitat artística catalana en comparança amb la madrilenya , en especial al que pertoca a exposicions de tota mena , les de les galeries comercials de tot el ventall d’estilístiques i conceptes , i molt especialment de les exposicions de les entitats públiques i privades.

El pensament ha tornat avui a mi tot veient la inauguració de la que sens cap dubte ha de ser meravellosa exposició retrospectiva dedicada a Miquel Barceló que sota el títol “La soledat organitzativa” aplega 180 peces d’aquest incommensurable artista que van des de l’any 1983 fins ara mateix.

Naturalment que caldrà parlar d’aquesta exposició però avui amb quedo amb el fet de que la mostra es presenta a “CaixaFòrum” , però no a la seva seu barcelonina i si en canvi a la seu de Madrid.
Les raons son evidentment de negoci. Aquesta exposició inaugurada a Madrid té un ressò mediàtic absolut fet que no succeiria si la noticia vingués de Barcelona . I diners son diners i a fi de comptes La Caixa és una fàbrica de fer diners , obtenir beneficis i generalment tractar a tots ( clients , proveïdors , entitats , oficialitat...) amb un clar to de prepotència, per tant aquest plantejament és el natural per ells , però a mi certament m’encabrona.

Les fundacions Mapfre , Juan March , Telefònica etc... que tenen seu a Madrid fan allà les seves exposicions i a vegades n’arriba alguna a Barcelona. Bancaja va iniciar a València , com és natural , el periple de Sorolla. La Caixa no .La seva espanyolitat que el fa patrocinar la selecció espanyola mentre ens cus a peatges amb el seu poder a autopistes , porta el bo i el millor de les seves exposicions a la capital. Como debe ser !

Catalunya dons, plat de segona taula. Felicitats La Caixa....

PS.-La primera peça de l’exposició és de 1983. Ves a saber si estava entre les que Barceló tenia preparades per expossar a la galeria Tertre aquí a Mataró , juntament amb Broto, Bennassar , Grau , Comabella i Monreal, quan a pocs dies de la inauguració es va despenjar del cartell ja que acbava de fitxar per el seu marxant suïs.

CAN MINGUELL

No fa pas gaire que explicava en un post l’amistosa picabaralla entre l’Alícia Romero i jo al voltant de Can Minguell. Jo dient que hi havia hagut un canvi radical del projecte original i que s’havia esbandit als artistes plàstics i ella , un xic o un molt molesta , dient que d’això res monada.

D'aquesta manera tot es resumia dient que el temps acabaria dictant sentència i de moment ja ha donat la primera.

En Jaume Simon , artista mataroní ben conegut i del que la ciutat disposa d’escultures públiques amb la seva signatura com ho son “La Matarona” , el monument al cooperativisme o les geometries de la Pça Occitània, i que actualment està amb gran activitat amb les seves constants aportacions al seu particular M.A.C.M.A., va decidir demanar un espai d’aquests de lloguer de Can Minguell, per emprar-lo com a taller d’escultura , és a dir l’ús exacte que deia el projecte inicial.

Ja té la resposta i aquesta és negativa dient que la seva petició “no correspon”.
Curiosament a més , la resposta no ve ni de l’IMPEM ni de Cultura , que per lògica haurien de ser els jutges del que i el qui. La resposta ve del Tecnocampus , sens dubte el millor ens per entendre i jutjar la paramètrica plàstica.

Vist el vist crec que és hora de que Alícia Romero expliqui la veritat i citi als artistes plàstics, com ho va fer a l’inici , i intenti explicar el que avui és inexplicable , l’escombrada de la plàstica de l’espai per a creadors de Can Minguell.

De veritat que espero ansiós els aclariments. I suposo que en Jaume Simon també.

EMOCIONAT RECORD

El passat divendres i a la sala del Casal Aliança , seu expositiva de l’Associació Sant Lluc per l’Art , els que varen ser alumnes de Pepe Novellas en el seu estudi taller del carrer Campllonch varen voler retre-li homenatge de record en aquest temps d’impasse que va des de el que hauria estat el seu seixantè aniversari i el que serà primer aniversari de la seva mort.

Un record , compartit per tots els assistents a la inauguració, que comporta dues vessants , per un costat l’afectiu , de proximitat , d’afecte i de respecte , al qui va ser mestre i mentor i l’altra el pròpiament artístic. Un record que els seus amics / deixebles , que mantenen encara una certa unitat ja que segueixen treballant en un estudi conjunt, realitzen amb una mostra col·lectiva de mides uniformes , en la que cada artista presenta una obra que correspon a la seca veritat artística.

Sortosament els artistes han estat savis , tal i com correspon a qui ha tingut un mestre com Pepe , i no han volgut caure en el parany ,- que hauria estat el més fàcil- , d’una exposició de caire necrofílic. Han fet el que calia i s’han despenjat en un conjunt bigarrat de conceptes , estils, tendències i emocions que respon a la identitat personal de cada membre del grup. Un conjunt expositiu del que no s’ha d’esmentar a ningú , ja que ni aquest és el concepte de la mostra , ni tampoc el desig dels participants.

Però si potser que caldria repetir el toc d’atenció que Manuel Patricio, presentador de l’acte , realitzà en la seva atinada ,justa i emotiva presentació. Com ell afirmà tan sols començar , Pepe Novellas tan sols de fer una ullada a la col·lectiva a bon segur hauria exclamat: “ Nois , cal treballar més”.

Certament els artistes que comencen precisen com pocs de la mà que dirigeixi les seves passes. Tot el grup ara present a la col·lectiva , havia avançant a pas ràpid i de manera sorprenent en la seva evolució plàstica i ara lògicament existeix en bona part d’ells una lògica sensació de desconcert , en un no saber si el camí escollit és el correcte o si al contrari les coses no van bé del tot.

És una situació lògica i que amb el pas del temps els enfortirà personalment , però també és una situació que cal superar , i el més ràpidament possible. Serrat diu que “ nuca es triste la verdad , lo que no tiene es remedio”. És en l’autocrítica , personal i conjunta , en el suport de tots amb tots , i principalment amb les ganes més absolutes de tirar endavant, com s’aconseguirà superar aquest mal tràngol que ha estroncat la senda positiva.

Però com que hi ha molt bona sement . el fruit sortirà segur. Però això sí, cal mirar endavant, sempre endavant. Amb l’enyor i el record, però endavant, sempre endavant.

NOTÍCIES PARAL·LELES

Mentre segueix en els llimbs de la indecisió la mostra antològica de l’artista que hauria de servir d’homenatge ciutadà a Pepe Novellas, i de la que com he repetit per activa i per passiva , la família no en té cap mena de notícia oficial malgrat saber que l’alcaldia en fa esment en cada acte artístic en que dirigeix la paraula al públic, sí que podem assegurar que al voltant de Sant Jordi és celebrarà una exposició de Novellas en la sala d’exposicions del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

Encara que evidentment és ben d’hora per concretar el material que serà exposat , tot indica que es tractarà de les peces de l’exposició pòstuma celebrada al Col·legi d’Aparelladors i que per les especials condicions horàries , va impedir a molts amics i afeccionats visitar-la. L’acompanyaran altres obres , entre les que a bon segur hi haurà algunes de inèdites.
Una exposició de la que caldrà parlar i concretar , i de la que se m’ha encarregat el text que acompanyarà al catàleg , fet que és com poques vegades s’ha convertit per a mi en un honor i en una absoluta emoció.

També aquests dies s’ha aclarit definitivament l’assumpte del mural dedicat a Machado que havia de realitzar Novellas i que per les tristes circumstàncies no va poder ser possible.
Estem en condicions de dir que el nou projecte contempla el mural que segueix el mateix ideari projectat per Novellas però que serà desenvolupat per Ricard Jordà en la seva personal línia creativa. El mural no anirà a l’interior de l’escola i sí en la façana exterior alhora que la figura escultòrica de Machado serà retornada al giratori superior , i en els jardins del mateix es plantarà un om , signe machadià per excel·lència.

Igualment vull dir que per el que he vist, el projecte de Jordà és esplèndid i tot indica que dintre d’uns mesos , tots estarem ben joiosos d’una nova peça artística pública en la nostra ciutat, que amb la firma de Ricard Jordà ens portarà en el record al seu gran amic Pepe Novellas.

LA SÍNTESI DEL PAISATGE


Concha Ibáñez , la veterana artista de Canet que exposa aquests dies a l’Espai capgròs forma part d’aquest massa nombrós grup d’artistes que d’haver nascut en altra indret, a bon segur gaudirien de reconeixement públic i les seves obres es podrien veure en els Museus.

Lamentablement però , a Catalunya ens hem mogut en un cercle viciós al voltant d’uns veritables genis ( Miró, Picasso, Tàpies , Dalí, Ràfols...) que de manera continuada han ocupat tot l’espai , deixant entrar tan sols a la seva vera a un altra reduït nombre de grans artistes ( Hernández Pijoan , Guinovart ...) deixant fora dels honors a un bon gruix de creadors que cadascun en el seu estil i amb la seva personalitat, han gestat una trajectòria potent en la seva creació.

Un d’aquest autors podria ser ben bé Concha Ibáñez que retorna a la seva estimada Mataró , on havia aconseguit grans èxits a la galeria Tertre. Ho fa mantenint el seu concepte permanent , aquell que li permet copsar el paisatge per despullar-lo de tota anècdota i deixar-lo nu en la seva essència, en aquest concepte ben personal de síntesi artística i creativa.

Diu l’artista que veu el paisatge d’una manera harmònica i poètica , suau i sense sobresalts , i és aquesta una afinada definició. Deturi la seva mirada on sigui, Concha Ibañez aconsegueix en primer lloc absorbir la llum i el color de l’espai representat , que en certa manera seria dir , absorbir l’ànima. Després sols li cal amanir aquest esperit amb el detall puntual dels indrets escollits per aconseguir uns resultants esplendorosos a l’entorn d’una poètica personal enormement seductora que crida de manera ineludible a l’espectador per submergir-se en la mateixa.

En aquesta ocasió Concha Ibáñez ha triat un entorn ben proper com és el Vallés. De la mà de poemes de Marta Pessarrodona ha anat desgranant indrets i espais , amb els que conjuga perfectament en un mesurat equilibri la força dels mateixos i la sensibilitat en la seva expressió. Conforma així una exposició absolutament personal en la que s’accentua aquest el seu sentiment de síntesi creativa que no abandona ni en la força de les peces de mida més gran ni en la sensibilitat extrema d’altres treballs com ho puguin ser les seves ceres , en les que l’autora ens mostra encara més el seu mestratge.

Una exposició aquesta de Concha Ibáñez que no hauria de passar desapercebuda , en especial per aquells amants de la pintura paisatgística. La seva és la millor demostració de que moltes vegades en la síntesi està la millor manera d’expressar l’ànima del que volem dir o representar.
Felicitats.

Concha Ibañéz.
“El Vallés”. Espai capgròs
Fins el 25 de febrer de 2010

ARTICLES

El bon amic Francesc Masriera , regidor de CiU i responsable d’aquest partit en l’àrea de cultura és un habitual lector d’aquest blog , fet que m’honora i em congratula. Sovint , quan ens trobem en qualsevol acte artístic dels que ell és habitual assistent , donant un excel·lent exemple que be farien en seguir la gent de cultura dels partits començant per el regidor ( etern absent) i continuant pels membres del meu partit que si fa no fa.

Dons bé , quan ens trobem, forces han estat les vegades en que m’ha fet un comentari al respecte d’algun post . Així ho va fer l’altra dia al respecte de l’article de Vicente Verdú ( “ Pintar sin pintura”) que reproduïa en el meu blog , per dir-me que curiosament dos dies després ( el diumenge 31) en el dia Avui n’hi havia un altra que incidia en el mateix tema. És de Jordi Font i paga del tot la pena , per el que el reprodueixo amb tot gust , ja que completa amb una visió més propera aquesta absurda discriminació que pateix lactualment la plàstica

Art: El símptoma Moix

No fa gaire, un ministre del govern britànic encapçalava la comitiva inaugural d'una exposició d'art contemporani a Londres. Després d'una saberuda visita a l'obra exposada, se n'anava de dret cap a la taula del final del recorregut, que tenia un llibre obert al damunt, i hi estampava solemnement la seva dedicatòria. De seguida, però, s'adonava de la cara d'horror que posaven els experts, mentre el comissari de la mostra, lívid, li deia amb un fil de veu: "Era una instal·lació...". Serveixi l'anècdota, absolutament certa, per il·lustrar el desconcert existent avui en el món de l'art.

Les instal:lacions sobretot les que operen amb les noves tecnologies, semblen haver guanyat la partida a la pintura, encara que només sigui en el codi de quatre gestors artístics. Alguns museus d'art contemporani refusen la seva faceta d'aparador d'obra pictòrica, bastant indissociable, d'altra banda, del concepte museu d'art. Volen ser banc d'informació de tot allò que es fa en el terreny creatiu, plataforma de relacions entre realitats diverses, expositor de l'art "mentre es fa"..., gairebé sempre al marge de la pintura. L'altre dia, Benjamin Weil, un reconegut prescriptor artístic, es confessava disposat -en la seva comesa, recentment estrenada, al nou centre d'art de Gijón- a "prescindir de la pintura i l'escultura", sense embuts. Joan Manuel Bonet assenyalava el mateix fenomen en la brillant reordenació que Manuel Borja-Villel ha produït en el Reina Sofia de Madrid: "...molts conceptuals, fins i tot de cinquena fila, mentre la pintura última es redueix a uns quants noms, com si fos un gènere en procés d'extinció".

Són manifestacions recents d'una lògica que ja fa temps que dura i que explica per què, a Catalunya, no disposem avui d'un lloc on poder reprendre la lectura sobre les evolucions de l'art a partir del punt on l'hem deixada en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Des de la seva creació, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) va plantejar-se d'una altra manera: com una mena de "borsa de les arts visuals", amb club de rics inclòs, on havien de bellugar i interactuar agents diversos, cosa que redundaria en una forta dinamització de la creació. El fet és que Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Joan Hernández Pijuan, per citar només alguns dels grans noms que ens han deixat, no existeixen en el relat públic dels nostres museus. No van voler o no van poder organitzar la seva Fundació Tàpies i, pel que sembla, era l'única opció que els restava.

El buit sobre aquesta generació històrica esdevé una llosa sobre les noves generacions d'artistes que gosen expressar-se, entre nosaltres, a través del vell gènere de la pintura. Hi ha una funció essencial que un museu contemporani de les arts ha de fer, per definició, i que aquí ningú no fa: establir un relat de les arts visuals al nostre país, des de les avantguardes fins avui mateix, amb especial atenció als joves valors, tot impulsant la corresponent política de compres i tot construint la mostra que materialitzi el relat i el faci entenedor al ciutadà.

Valgui un cas, com a símptoma del problema que tenim. Es tracta de Santi Moix, instal·lat a Nova York des de fa anys, on és reconegut com a jove valor de la pintura: mimat per les prestigioses Paul Kasmin Galery i Pace Galery, lloat per la crítica del New York Times, receptor recent del Premi Guguenheim... Doncs, bé, Santi Moix és inexistent en el nostre estat de coses (amb l'honrosa excepció del Museu de Ceràmica de Barcelona): cap antològica encara, cap obra al fons del Macba, cap obra a l'espai urbà... Em deia l'altre dia: "A Nova York, l'art assaja amb tots els gèneres, també amb els tecnològics, però a ningú no se li ha acudit que la irrupció d'aquests darrers pogués comportar la fi de la pintura, amb la condemna a l'ostracisme dels qui la practiquen". M'ho deia tot recordant els seus companys del projecte Tres al port que resten a Catalunya: Xano Armenter i Francesc Arumí. I afegia: "A Nova York, perquè un artista sigui considerat, cal que es donin només dues condicions: que tingui alguna cosa a dir i que la digui amb prou força, sigui quin sigui el gènere en què s'expressi". Aquí, no encara.

PS1.- El remarcat de les darreres frases és meu. Ho he fet per veure si algun responsable de Cultura de la ciutat , aquests que volen ser tan “moderns”, imiten a Nova York i donen fi al genocidi plàstic que estan duent a terme.

PS 2.- L’obra que il·lustra el post és una estampa , obra de Santi Moix que pertany a la meva col·lecció particular. Al darrera , escrit a mà diu: moltes gràcies, i signen S.Moix i Evelyn ( la seva esposa).
És una peça molt personal ja que està realitzada per servir de torna-regal del seu casament , celebrat ja fa anys de manera ben artística , tot navegant pel riu Hudson a Nova York,
És un obsequi personal seu a la meva mare , amiga de la seva des de temps del batxillerat. Amistat que fregant ambdues els noranta , i amb les dificultats pertinents , encara mantenen.


EL BO , EL LLEIG I EL DOLENT.

El bo és Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura de la Generalitat que ha decidit augmentar en un 9.2% les ajudes que el departament dona als ajuntaments per subvencionar les seves programacions culturals estables per a tal de pal·liar les retallades municipals degut a la crisi.
Ara sols falta que aquests diners s’utilitzin a fi de bé.

El lleig és el cas de Brullet Pineda Arquitectes S.L., que segons la Sindicatura de comptes i en relació a l’hospital del Baix Llobregat , recentment inaugurat , s'indica que el projecte del mateix se'ls hi atorgà de manera directa i saltant-se el procediment administratiu per un valor de 665.000 euros. El projecte havia d’haver estat lliurat en el febrer de 2005 , fet que no es realitzà, i dos anys més tard , de nou s’atorga a aquests arquitectes una altra contracte per la redacció del projecte per una vàlua de 1.297.397 euros. Aquest nou projecte també es va retardar vuit mesos , sense rebre cap penalització tal i com pertoca per contracte.
Justament aquests arquitectes , per altra part ben reconeguts per l’alta qualitat dels seus projectes , son els encarregats de dur a terme el projecte de la Llar Cabanelles. Caldrà anar en compte doncs , no fos cas que en trobéssim en un nou enrenou urbanístic després del lamentable affaire de Can Fàbregas.

El dolent és Ernest Benach. Tan sols a poques hores de la seva xerrada a l’entorn dels valors i la política i de remarcar el sentit de responsabilitat com un dels primordials per un polític , sense cap mena de raó aparent es va escaquejar d’assistir a l’enterrament del soldat mort a Afganistán.
Deixant de costat tots els sentiments i pensament que puguem tenir al voltant de la guerra i molt especialment del paper en aquesta guerra i per qualsevol altra cosa que ens passi pel cap, no acudir als actes per la mort d’un soldat català , hagués nascut a on hagués nascut , és del tot inacceptable.
Fets com aquest són els que provoquen el sentiment de “desafecció” , aquesta paraula que a Benach tant poc agrada i que res fa per que desagraeixi del llenguatge.

MÚRCIA I LA “TORRES GARCÍA”



Els lectors de “El País” i a bon segur els d’altres diaris s’han trobat aquest matí amb la foto que encapçala el post i que correspon a una proposta realitzada per la biennal d’art contemporani de Múrcia (PAC) que ha col·locat en un bus urbà i durant un mes , el muntatge realitzat amb el cos nu d’una model i el retrat de Mariana d’Àustria , esposa de Felip IV , pintat per Velázquez. Una proposta que aviat anirà acompanyada per altres dues amb el Compte Duc d’Olivares damunt d’una llauna de cervesa i la d’una parella de guàrdies civils retirant un quadre de Goya.

És evident que el propòsit dels organitzadors de la biennal de “ que la gent s’enfronti a una obra d’art d’una manera inesperada” està aconseguit i a més amb l’afegitó de la ja prevista polèmica.
El curiós del cas és que qui ha protestat de manera radical, queixant-se del , al seu entendre , to sexista, inapropiat i fora de tot context , demanant el cessament immediat del Conseller de Cultura de la Comunitat ha estat la gent d’IU , mentre que els que defensen l’acció son la gent del PP que és qui governa.

Tot l’explicat no seria res més que una altra anècdota de les que ja ens té acostumats l’art contemporani si no fos pel fet de que l’autora de l’obra és Carmen Molina Cantabella , un nom que a bon segur no els hi sonarà gaire però que justament és l’autora que va aconseguir el 2n. Guardó de la darrera Biennal Torres García amb la peça que acompanyem.

És per això que explicitem el fet , i no tan sols pel detall que si més no és curiós, ans especialment per que amb fets com aquest es demostren tres circumstàncies que es van posar molt en dubte en la darrera edició de la Biennal.

En primer lloc el bon nivell d’artistes participants i el ressò de la mateixa en tot l’estat , amb participacions com la de l’autora protagonista.
En segon lloc, la qualitat del jurat que sap ensumar perfectament entre el nombrós gruix de participants, el nom d' aquells creadors que mereixen ser destacats.
I finalment la revalorització de l’obra guanyadora , que no em cansaré de repetir és excel·lent , capaç de superar a creadors de veritable nivell.

PS.- A vegades copiar és sa. I si els busos de Mataró fessin publicitat d’obres d’artistes locals?. Una manera atrevida , agosarada i intel·ligent de mostrar aquell art que avui per avui no és possible veure en les sales d’exposicions públiques.

VALORS

Aquest vespre he assistit a la xerrada organitzada per la revista “Valors”, magnífica i encomiable tasca la seva , al voltant de la Política i els valors , essent els ponents Ernest Benach , President del parlament de Catalunya , el periodista Francesc-Marc Àlvaro i Antoni Gutiérrez-Rubí , consultor polític ( per aquest ordre en les imatges).


L’acte ha estat esplèndid i caldrà parlar del que han dit amb més calma que no pas la premura que a hores d’ara m’exigeixen la gana i el cansament .

Un acte que caldrà repassar aprofitant el fet de que la gent de Valors acostuma a penjar els seus vídeos a la xarxa , però que ja de bones a primeres un està per dir que ha estat una conferència que hauria de ser visionada per tots els alumnes de batxillerat , aquests a qui la política importa un rave , i per l’altra cantó hauria d’estar d’obligada “lectura” de tots aquells que exerceixen en la política local, ja sigui des de el poder , l’oposició, i molt especialment entre aquells que pul·lulen amb el ganivet entre dents a la conquesta d’una cadira o un lloc a les properes llistes.

A més dues reflexions del “continent”. Esparverant la mitjana d’edat de la sala que depassava en molt la cinquantena ( un altre punt per fer-s’ho mirar) i trista l’escassa presència de la gent dels aparells dels partits. A bon segur intuïen que els hi tocarien el crostó.

Esperant reflexions més intenses , quedi per avui els dos punts que cal exigir a tot polític , Francesc-Marc Àlvaro dixit , que son : eficàcia i responsabilitat.

Si les fem servir com a ras , el cert és que ben pocs dels que practiquen la política a casa nostra , passarien la línia de tall.

MES VALORS

Encara que sembli mentida , en Joan Salicrú de tant en tant em demana un comentari per a la revista. Així ho ha fet aquest mes al voltant de l’autenticitat , l’autèntic , en el meu cas aplicat a la creació artística.
Aquesta ha estat la meva aportació , que serà publicada en el proper número.

L’AUTENTICITAT COM A SENYAL D’IDENTITAT ARTÍSTICA

Fa un parell d’anys que estudiosos de l’obra de Goya varen entrar en dubte sobre l’autoria de l’artista en la pintura anomenada “ El colós” , que finalment va ser atribuïda al seu col·laborador Asensio Julià.

Fins aquell moment l’obra havia estat exposada al museu del Prado , al costat d’altres obres de l’artista aragonès i havia estat unànimement lloada. El fet del descobriment de qui en realitat havia estat el seu autor , la va retirar de l’exposició pública i va fer capdisminuir les lloances. És lògic això?. Les obres es valoren per el seu nivell qualitatiu , o per el nivell de qui les signa?.

Lamentablement el nivell de qui signa una obra és moneda de canvi cabdal en l’aspecte comercial de l’art . És per això que l’autentificació de les autories és tan important, i moltes vegades és l’única que es valora. En l’art, les falsificacions presenten una cara diferent a la d’altres bens de consum. L’engany en l’art no és consentit ja que mentre en altres objectes falsificats, existeix un desig d’engany a voltes més gran per part del qui compra que no pas per part de qui ven, que quasi no enganya amb el seu preu, en l’art, rarament el comprador “accepta” ser “enganyat” ja que aquella “firma” moltes vegades li serà més motiu d’orgull en el valor monetari que plaer en l’estètic.

Però no totes les obres autentificades en la seva autoria , corresponen en un sentit més real, a obres autèntiques. La veritable autenticitat de l’obra haurà de respondre més del sentiment personal del creador que no pas d’un fer mimètic , repetitiu o de simple divertiment.

L’art és la real comunicació de l’artista en el que pertoca a les seves sensacions i emocions. A més , és una comunicació establerta sota uns codis personals, que configuren allò que diem ”idioma artístic” de l’autor. És aquí , en aquesta conjunció perfecta i equilibrada d’elements personals (contingut) expressats de manera tècnicament acurada i en l’idioma plàstic personal (continent) , on rau la veritable autenticitat d’una obra d’art.

Una conjunció difícil en la teoria , però que en la pràctica redueix la seva dificultat per que , no ho dubtin , les obres d’art realment “ autèntiques” emeten la vibració d’una emoció que arriba fàcilment a l’espectador , ja que correspon justament al senyal més preuat de la seva identitat.

I si tenen dubtes , tan sols cal enfrontar-se cara a cara a les obres. Sortosament per els nostres verals hi ha abundància de grans i “autèntics” artistes, que donen a les seves obres l’empremta de l’autenticitat més absoluta.

LES JOIES DELS NOSTRES MUSEUS

Fa uns dies la gent del Museu del Càntir varen tenir a bé obsequiar-me amb el llibre de títol el que encapçala aquest post , llibre que és una excel·lent monografia al voltant de l’art en els museus locals de la província de Barcelona.


Tenia coneixement del mateix per boca de Ramon Manent que n’és el signant de quasi tot el munt de fotografies que il·lustren de manera magnífica aquest recomanable treball.

Em deia Ramon Manent que havia estat un treball dur però enormement satisfactori ja que a més dels reptes fotogràfics , - per cert , tots ells magníficament resolts com és habitual en aquest gran mestre -, li havia permès descobrir veritables tresors amagats pel desconeixement , i que omplen de qualitat el magnífic conjunt de museus locals dels que disposa la província barcelonina.

Tot el que em va dir es reflexa perfectament en aquest llibre del que aquest cap de setmana he fruit amb intensitat i sense ganes de deixar-lo de les mans.
Depassant 500 pàgines i amb un nombre superior d’imatges , Francesc Fontbona i Conxita Gil ens van fer repassada dels diferents museus locals fent parada en la seva història i en el resum del seu contingut , el que provoca en el lector afeccionada un desig absolut de passejar-se pels mateixos i anar a descobrir per si mateix , allò que tan magníficament se’ns explicita.

Un treball magnífic que aconsello per a tothom i que com deia serveix de catalitzador perfecte per incitar a la seva visita. Un treball però que en el que pertoca a casa nostra deixa el regust amarg del poc nivell del nostre Museu en comparança a tants d’altres de poblacions molt més petites., alhora que et fa bullir una mica la sang veient les mentides que Carles Marfà i Mireia Blesa , (noms que apareixen en el llistat d’agraïments) devien dir als autors , ja que el que escriuen ells de ca l’Arenas i la realitat no tenen ni un borral de coincidències
.
Però malgrat això vaigi el nostre consell d’apropar-se a aquesta monografia , encara que sols sigui per admirar les “estampes” tan ben fotografiades per aquest mestre de mestres que n’és Ramon Manent.

MATARÓ I EL CINE PORNO

Ja saben vostès que entre les possibilitats de “negoci” que està intentant establir la nostra ciutat , està la de potenciar-la com espai de tota mena de rodatges cinematogràfics amb la creació de l’Oficina de Film Comission, que serveixi per facilitar la recerca d’espais en la diversitat que ofereix la ciutat , una idea que cal aplaudir.

El que no sé si ja s’ha començat a treballar en el tema ja que justament aquesta setmana en el molt anomenat programa de “Cuatro” realitzat per la periodista Samantha Villar i que té com eix el fet de explicar la seva dedicació durant 21 dies al tema que proposa , en aquest darrer programa dedicat al cinema porno,.

Quina no ha estat la nostra sorpresa en veure a la periodista acompanyant a una anomenada actriu porno, fent exercicis gimnàstics a la platja del Callao, fàcilment identificable per l’escola universitària i l’escultura dedicada al Camí del Nord.


Serà que la petja de Nacho Vidal, que tant ha fet per donar a conèixer el nom de Mataró per arreu del món , ha establert escola i sense saber-ho Mataró és lloc de caliu d’artistes dedicats a aquest càlid art?.

Seria qüestió d’esbrinar-ho i si la recerca fos positiva tirar endavant. Cal esperar que així el nom de Mataró “s’enlairarà” formós en aquest entorn tan universal.

SI T’AGRADA L’ART , SEGUEIX LLEGINT

No m’estic de reproduir el magnífic i impagable article de Vicente Verdú , publicat avui a “El País”. Es pot dir més alt i més fort, però no més clar.

PINTAR SIN PINTURA
VICENTE VERDÚ


Un uso corriente que llama mucho la atención es el hecho de que las galerías de arte no cobren un céntimo por entrar en ellas y recrearse ante los cuadros. Pero también es llamativo que apenas se vea a alguna persona visitando una galería en Barcelona o Madrid y ésta debe de ser la razón de que sea completamente gratis. Si no pagando nada están desiertas, ¿cómo iban a esperar que se llenaran requiriendo un estipendio?

Pero otra importante razón de fondo para explicar la ausencia de público es tanto la arbitrariedad del valor que rige en el mercado del arte como los precios desaforados y ridículamente altos que se piden por un cuadro. Un doble asunto de hace varias décadas pero que sigue en pie como si no bastaran los espectaculares fraudes a lo Damien Hirst o las grotescas especulaciones en galerías, exposiciones y subastas.

El público no especulativo ni conspirativo, el mundo ajeno a la complicidad de críticos, galeristas y curators da justificadamente la espalda a este mercado que crece tanto en la mendacidad como en la banalidad y el desconcierto.

Hay críticas de especialistas que debieran orientar el gusto y fijar la importancia de un pintor pero si hay algo inextricable en todos los géneros posibles de escritura es (con excepciones) esta clase de textos donde raramente se adivina si el juicio es positivo o negativo porque viene a ser contemplativo. Faltos de instrucción, huérfanos de críticos inteligibles y náufragos en un mercado sustantivamente intrigante y especulador, el cliente potencial pierde interés por ir de galerías.
Un ejemplo que puede constatarse estos días en una céntrica calle de Madrid es la astronómica diferencia de precios entre las muestras de dos galerías vecinas y sin que medie nada demasiado cabal que lo justifique.

En la galería Orfila (fuera del prestigioso grupo galerista del Consorcio) expone un pintor, Martín Viveros, sin fama pero no sin talento, cuyas obras de "expresionismo abstracto" tienen fijados unos precios entre los 400 y los 1.200 euros. Diez metros más abajo, sin embargo, en la Marlborough los cuadros de David Rodríguez Caballero, cuya máxima característica consiste en pegar tiritas de vinilo sobre superficies de fieltro o papel vegetal, cuestan más de 12.000 euros. ¿Por qué? La pregunta, se dirá, es impertinente refiriéndose al arte. Pero la estupidez también.

Una galerista de estilo, perteneciente al Consorcio, confesaba que no expondría ninguna obra que supusiera un retroceso en su trayectoria vanguardista. Y el vanguardismo, una vez experimentadas todas las opciones provocadoras, viene a recaer hoy, especialmente, sobre la originalidad de los materiales que se utilicen. De ahí que se llegara a emplear excremento de elefante (Chris Ofili) como una elección todavía inédita en 1999 y que logró, junto a otras sensations de los jóvenes artistas británicos, la cola más larga de turistas en la historia del Brooklyn Museum.

El secreto se encuentra en "la propuesta" nueva, y la nueva propuesta lo será en estrecha relación con la novedad de los materiales. ¿La mano del artista? El artista de gran éxito hace tiempo que no mueve un dedo. Basta con constatar los resultados de los premios de pintura: los galardones recaen sobre obras que son una conjunción de soportes no convencionales, máquinas digitales y pueriles sortilegios tales como "pintar sin pintura" (Rodríguez Caballero).

¿La deshumanización del arte? Esto fue el tema de hace un siglo. De lo que se trata ahora es de la sublime institucionalización del camelo. Tampoco esto es de ayer ni siquiera de anteayer pero, a estas alturas, no debiera continuar ni mañana por la mañana. ¿Galerías vacías? La presente calamidad de la crisis compite con el insufrible nivel de la impostura

Ens treiem el barret i aplaudim amb totes les nostres forces.

DE “CUPOS” , GUÀRDIES I GRUES

Jo soc un més dels grans descontents de l’actuació de la Policia Municipal. No és d’ara , és de sempre. El meu descontent es personalitza en la poca professionalitat d’una gran majoria , en la seva habitual actitud xulesca , de perdona vides i no de servei, al costat de moltes coses més que com que ja he comentat en diverses vegades no venen ara al cas.Però com que malgrat tot sempre penso que poden ser recuperables ,el que si voldria es donar un consell que podria alleugerar la pressió d’aquells que es mouen en el treball de la grua.

Si volen complir amb el “cupo” tan sols tenen d’acostar-se qualsevol tarda-vespre a la Pça Joaquim Blume. , davant del camp de futbol. Avui a les 20.00 hores , 8 vehicles aparcats irregularment. Divendres passat a les 20.45 hores , eren 14 vehicles que ocupaven tot l’espai de la plaça en la que no hi ha ni un metre d’aparcament legal per vehicles de turisme.

Passin i carreguin, Compliran la seva feina , evitaran ensurts i accidents i del “cupo” ni recordar-lo, la xifra el depassarà amb escreix.

SATISFACCIÓ

L’exposició d’Alfred Opisso m’ha donat moltes satisfaccions de les que obligatòriament hauré de parlar tot just s’acabi , però potser ja valgui la pena apuntar que entre les més satisfactòries es troben aquelles que han tingut a les escoles com a protagonistes, i de totes elles la relació establerta amb el 3er curs de Primària de l’escola Àngela Bransuela.

Joiosament aquest curs va decidir que el seu projecte escolar d’enguany giraria al voltant de l’art i més específicament de la pintura en general i els pintors locals en particular. La mostra d’Opisso ha estat catalitzador per establir els contactes suficients com per confegir un petit programa de visites a exposicions , tallers , visites d’artistes a la classe etc. que a bon segur donarà els suficients fruits que com a mínim significarà que per cap dels alumnes del curs l’art , els artistes i el seu concepte els hi sigui alié.

Avui hi ha hagut el primer capítol d’aquesta col·laboració amb la visita a l’expo de Pere M. Brasó ( espai capgròs) ,que gentilment s’ha prestat a exercir la seva docència en un acte gratificant per a tots.
Una satisfacció que a mi m’arriba ben a fons , ja que potser aquesta és la cara més dolça i alhora escassa de la sempre controvertida tasca de crític d’art.

SANTS

Avui en el quiosc on compro habitualment el diari he quedat sorprès per la col·lecció de fascicles més inesperada , això que n’hi ha de les més impensables , que si didals, que si fer el titànic a raó d’una peça a la setmana , que si casa de nines andalusa , que..... , però el que no esperava mai era un col·leccionable de “ Vírgenes y santos” .

La col·lecció està formada per un mínim de 70 lliuraments , al mòdic preu de 9.99 euros , composats d’un escrit amb la vida i miracles del sant i una imatge d’uns 15 cm. Regirant per Salvat , que és qui realitza la col·lecció, em sorprenc encara més ja que actualment hi ha una oferta de llançament que amb la compra dels tres primers fascicles et regalen una espelma decorativa , una creu banyada en plata i un Nen Jesús.
Increïble.

No sé però si aquesta col·lecció arribarà a temps d’afegir vida , miracles i figura del Dr. Samsó, beatificat com tots sabem el passat cap de setmana. No havia parlat de l’acte i potser és hora de fer-ho. Per evolució soc descregut , i un xic anticlerical, encara que tinc el màxim de respecte per tot aquell que té unes creences religioses.

No havia parlat de l’acte de dissabte ja que vaig poder observar que de manera ben encertada el fet s’havia intentat limitar a l’àmbit religiós i no al ciutadà en general. Fora del nucli antic no existien cap referències de l’acte i estic convençut que poc més dels MTV eren coneixedors de l’esdeveniment ( ?).
Pel demés el fet de que Mataró sigui noticia positiva , encara que sigui d’aquest tipus , sempre és bo i fins i tot ens va fer gràcia sentir al Papa parlant català i dient el nom de la ciutat. I en el que es refereix a la parafernàlia litúrgica , dons si fa no fa, parella a la de quan guanya el Barça, la que realitzen els partits en temps d’eleccions , o si encara existeix , les cerimònies de canvi de grau en els boy-scouts.


De tot però hi ha dos punts que per a mi son elements de discrepància. En primer lloc la presència de polítics. Entenc la presència de l’alcalde Baron , en representació de la ciutat que donava la benvinguda als arribats de fora , però no puc entendre de cap manera , sabedor de que ens trobem en un estat aconfesional, la presència de Montilla a la presidència , i a la de tants altres polítics i regidors , que estan en el seu dret d’assitir a nivell particular, i per tant entre el poble, i mai haurien d’estar en lloc de privilegi ja que aquest no s’escau en tal ocasió.

L’altra punt de discrepància està en aquest missatge de reconciliació que se li ha volgut donar a l’acte. Crec que la beatificació de Samsó , com la de tants sacerdots i religiosos morts a la Guerra civil, és una dissecció clara de separar de nou “els bons” i els “dolents” , i més quan es manté una clara separació en la definició de “màrtirs” segons si s’era d’un o altra cantó, com és el cas dels capellans afusellats per les tropes de Franco.

Encara que aquests actes tinguin un significat religiós , per a mi tenen una lectura “civil” separadora , que en res afavoreix a la necessària reconciliació, que principalment ha tingut en l’església una gran enemiga , com s’observa veient les múltiples plaques de “caidos” ( d’un costat tan sols , com no) que aguanten incòlumes temps i lleis.

Però potser a meva mirada en aquest cas és mes apaivagada. El nom de Samsó l’havia escoltat moltes vegades per boca del pare , i d’entre la seva herència tinc el llibre de la seva guia per catequistes , que il·lustra aquest comentari.
Un llibre que editat per "Gràfica Fides. Mataró", el 23 d'Abril de 1936 , per tant a menys de 3 mesos de la seva mort, ves a saber si s'ha convertit en una petita peça de simbòlic valor històric i sentimental.