dilluns, de març 25, 2013

DÜRNAU. 25 ANYS




Si anem per Mataró i preguntem als seus ciutadans amb que relacionen la paraula “Dürnau” estic convençut que la resposta serà la mateixa paraula amb un interrogant invers. Molt pocs , però poquíssims, sabran que es tracta d’una petita població alemanya a la regió de Baden- Württenberg , que juntament amb el petit poblet veí de Gammelshausen , es van agermanar amb Mataró a l’any 1988,per la relació que mantenien ambdues poblacions amb la gent de la U.R.Laru.

Però si la pregunta la fem als artistes que ja porten uns quants anys a les esquenes en la pràctica del seu art, estic convençut que per a sorpresa de tots, els ulls s’il·luminaran i ràpidament sabran de que estem parlant. És així ja que l’agermanament va comportar potser l’exposició col·lectiva més representativa de la història de l’art de Mataró.

Com hem dit, l’agermanament va ser degut a les relacions de la U.R.Laru. En els seus dirigents existia una clara tendència artística (fins i tot havien arribat a realitzar una edició d’un concurs de Pintura Ràpida amb premi important) ja que hi havia la gent del grup Penta, creadors de la casa del Llimoner , hi havia l’artista Ricard Jordà i  el galerista Vicenç Sánchez. Per això van creure que  la millor manera de demostra la potència cultural de la ciutat era organitzar una exposició amb el bo i el millor de l’art que havia generat Mataró en els darrers cent anys. Així naixia “Mataró – Dürnau. Art 1888-1988”

Ara fa doncs vint –i- cinc anys que moltes ren les nits que al “Kent” , mítica wiskeria del carrer Barcelona , ens aplegàvem l’advocat Serra, els artistes Perecoll , Ricard Jordà i Pepe Novellas ; en Manuel Casahuga i en Vicens Sánchez, en Vicens Adell , en Martí Bras i algú que altre membre de la Laru com el forner Toni Solà, - i al seu costat el que això signa -, per fer una selecció que responent perfectament al projecte acontentés a tothom i que al final va ser ,seguint uns teòrics apartats temporals , la següent:

PRECURSORS: Josep Cusachs , Josep Puig i Cadafalch i Joaquim Torres García.

INTERLUDI: Rafael Estrany, Lluís Muntané , Ricard Opisso, Alfred Opisso

ARTS I OFICIS: Jaume Arenas, Jordi Arenas, Antoni Boix, Emília de Torres.

AVANTGUARDES: Eduard Alcoy, manuel Cusachs, Parés de Mataró, Josep Mª Rovira Brull, Moisés Villèlia

SANT PERE MÉS ALT: Ricard Jordà, Josep Novellas, Perecoll Yago Vilamanyà

MODERNS: J.M.Calleja, Rosa Codina esteve , Eduard Comabella, Jordi Cuyàs, Marta Duran , Monreal, Jaume Simón, Jaume Vilarrupla

I finalment com a ÚLTIMS VALORS: Domènec , Joan Fernández i Mònica Vilert.

Una selecció amb el bo i millor dels artistes locals i amb algun que altre arreplegat en la ciutadania , com els cassos de Torres Garcia, Ricard Opisso o Moisès Villèlia. Una exposició magnífica que va triomfar a Alemanya quan s’inaugurà en temps de la Fira de Pasqua i que va ser exposada a posteriori a la Galeria Minerva , la per un llavors emblemàtica galeria del carrer Barcelona. Una exposició amb el logo que encapçala el post, realitzat per l'artista Perecoll.Dürnau,

Una exposició que queda per a la història i més encara ja que s’edità un catàleg llibre , amb escrit històric de Francesc Costa i Oller, i amb anàlisi personalitzat dels artistes presents en la mostra del que un n’és orgullós autor. L’única monografia col·lectiva d’artistes mataronins que s’ha fet mai , escrita a tota velocitat en set dies i per la que vaig rebre com a pagament dos xandalls i quatre samarretes. Un catàleg realitzat amb la col·laboració de l’Ajuntament i la Direcció general del patrimoni Artístic de la Generalitat i que ara no deixa de ser un petit tresor per aquells que el tenen en la seva biblioteca.

Una exposició que ara 25 anys més tard encara admirem amb delit i que ens fa pensar si no seria magnífic endegar una mostra com aquesta del tipus “Art Mataró. Segle XX “ , fent mirada als artistes de Mataró, del segle passat.

Una mirada endins que molta falta ens fa, i més ara en el que la necessitat de l’autoestima ciutadana és imprescindible. Un projecte que no seria gens costós ja que estic convençut que gaudiria del beneplàcit dels artistes participants i tenint en compte la disponibilitat dels espais municipals ( Museu, Can Palauet i Ca l’Arenas ) que permetria una bona distribució de les peces , deixaria sols en despesa extraordinària l’ elaboració d’un catàleg raonat.

Ara fa vint-i-cinc anys  es va fer historia. Potser toca començar-ne un altre.


PREMI PER CAN XALANT.


A mitjans de febrer l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya va atorgar el premi corresponent a “ Espais de Producció i Creació" a Can Xalant per “la programació dels seus darrers set anys”. En el seu moment , i en aquest  post, en varem fer les oportunes reflexions , alhora que un va comunicar el fet als mitjans en els que col·labora que van respondre a la mida de la seva valoració.

Ara , en motiu de que els premis van ser atorgats fa deu dies , l’Ajuntament n’ha fet nota oficial que ha estat reproduïda en diferents indrets com ho pugui ser el capgròs.com  o el blog de l’Associació Sant Lluc.

He de dir que m’ha fet molta gràcia la nota. En primer lloc per que és la primera vegada que de manera pública , Cultura de l’Ajuntament dona en valor el meu fer i m’honora tot dient : “Els socis de l’associació formada per experts en diferents camps de les arts ...” . Essent com soc , membre de la mateixa , em sento recolzat com “expert” per part del meu municipi , circumstància que crec hauria de servir per aixecar el “veto” a que estic sotmès per part de la cultura oficial de fa un bon grapat d’anys.

Per altre part , donant-se importància , Cultura de l’Ajuntament parla de que el premi va ser acordat per unanimitat dels socis de l’ACCA , el que és del tot incert per no dir mentida.

Can Xalant compatia amb tres altres propostes finalistes que eren, un projecte del centre d’art de Tarragona , un altre de Jordi Canudas del centre d’art ACVIC , i el cicle “Catedrals a la capella” , de la capella de Sant Roc de Valls. En va ser el guanyador , i va ser un just guanyador si així ho van decidir els votants , però crec que hom entén que en aquests tipus de premis mai es dona el resultat final de la votació , fet que fa trontollar l’afirmació, però a més un pot dir que , com a membre de l'associació amb dret a vot , no el va votar i es va abstenir , com en la resta de categories.

Guanyador sí, just guanyador a bon segur que també, però atorgar-se un nivell que no respon a la veritat comporta una ombra de paveria que no es mereix premi tan important i riculitza la ja de per se malmesa, imatge de la responsabilitat artística municipal.


diumenge, de març 24, 2013

RES MÉS LLUNYÀ A UNA CRÍTICA. PERE M. BRASÓ






Només algú sentint una desemparança
Tant profunda que arriba fins avui
Podria alçar amb les seves mans un mur
Que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap el no-res
Bastia un mur per protegir un camí
Cap un ordre final, potser magnífic
                                                       Joan Margarit
                                                       ( Murs de pedra en sec )


Algú diu que els artistes son com els escriptors, que sols escriuen un llibre en les seves vides , encara que ho disfressin amb diferents històries que en realitat son tan sols una , la seva. Altres en canvi aposten per la poesia en cada exposició esdevinguda poemari i cada peça esdevinguda poema personal.

En la sempre difícil i subtil tria, en el cas de Pere M. Brasó, no hi ha raó per el dubte. Ell és d’aquells que fan poemari del conjunt de cada exposició i poema de cada una de les seves peces. Ara, a Llavaneres , ho demostra una vegada més. Fa un any ens deis que s’havia quedat en blanc (sala del col·legi d’Aparelladors ) i ara a Can Caralt ens parla “De pedres i besties” , aquelles que a tord i dret semblen anar torpedinant el seu caminar personal i creatiu.


En Pere Màrtir Brasó és d’aquells artistes que no enganya mai. Entén l’art com un acte de alliberació personal i com un acte de comunicació únic. Per això no defuig parlar clar. A vegades amb l’esquer dulcificat de l’arrel del còmic, però en general, fent-ho a cor nu i pit descobert , presentant les seves veritats , tantes vegades compartides , front d’un món que camina sense sentit ni senderi.




Ara , a Can Caralt, ens presenta potser la seva exposició més catàrtica. Copejat per diversos cantons, Brasó aposta per enfrontar-se a la bèstia i re situar-la en una paramètrica diferent. Empalada o amb ulleres de 3-D, convertida en animal dòcil o menys salvatge, Brasó lluita de manera personal i pública contra els seus fantasmes i les seves pors , amb la gosadia d’aquell que se sap vencedor ja que disposa de la raó i de l’art.


Plàsticament parlant Brasó aposta per tres línies. Per un cantó, amb uns petits apunts , molt en la línia de la seva darrera exposició. Uns apunts que s’ofereixen en vitrines i en les que Brasó apunta per la seva vesant més intimista. Una línia que personalment em plau molt i en la que crec hi té l’autor un gran camí. Apunts naturals, verges , sense contaminació de cap mena, en els que l’autor és mostra absolutament natural, en una nuesa espiritual de molt alta valoració.






Altra cara és la de la seva vesant més pictòrica. Encara que la més escassa, és sens dubte la millor. Aquí és on l’autor sap conjugar millor la plàstica amb sinceritat personal, en uns camins que comuniquen de manera frapant i que en la solitud del minimalisme objectual i cromàtic , apareix resplandent el sentit creatiu de l’autor.


L’altre part s’estableix en el seu conjunt de dibuixos. Establerts mitjançant la dinàmica gestada per una taca iniciàtica, no deixa de ser la mirada més pròpia i personal de l’autor. Una sinceritat que per la mateixa no implica que sigui la seva millor cara. És aquí on apareix el Pere més catàrtic, més enfrontat a si mateix , presentant una mirada més cínica i irònica , de molt més difícil captació i reconeixement.


Però sigui com sigui, introvertit o extrovertit ; alegre o trist; transcendent o il·lús , en Pere M.Brasó esclata de nou en una molt interessant exposició. A bon segur que no pas la millor, però potser una de les seves més intenses i personals, en la que segueix parlant, com ho fan tan sols el bons artistes , d’allò que més ens ocupa, el propi jo, la personalitat més interior, aquella que com diu el poeta ens pot portar cap un orde final, potser magnífic.

Pere M. Brasó. “De pedres i bèsties”
Museu Can Caralt. Sant Andreu de Llavaneres
Del 15 de març al 14 d’Abril de 2013


dijous, de març 21, 2013

FENT CAMÍ. JOAN POCH





A l’art no s’hi arriba mai tard. És així ja que l’art no és una qüestió d’edat i sí de necessitat i capacitat comunicativa d’emocions i sensacions. Però curiosament tots aquells que s’acosten de manera seriosa a la creació artística depassats els anys de joventut , tenen una frisança creativa com si el temps s’hagués escapat ja per davant, esforç baladí ja que el temps, com la son, no es recupera mai.

Aquest teòric retard en arribar a la creació artística certament té un component negatiu que no és altre que el tècnic , però tots sabem que la tècnica , com component d’ofici que és, amb esforç, desig i treball, s’aconsegueix assolir. En canvi però té un component positiu de gran valor, que no és altre que el de la vida viscuda i per tant del pòsit de vivències que son , no s’ha d’oblidar , la raó i eix del fonament creatiu interior.

Encara no fa dos anys que arribaven a les meves mans unes obres de Joan Poch , molt interessants, que havien de servir per donar el meu vist i plau per exposar a l’espai capgròs. Recordo que vaig ser taxatiu en la valoració. Davant la pregunta de si aquell autor podia exposar a l’espai la meva resposta va ser contundent: “No pot exposar, ha d’exposar”.

No ha passat encara any i mig d’aquella mostra ( “ Ànimes i peixos”) i d’ençà aquell moment Joan Poch s’ha desfermat en la creació i l’exposició del seu treball, en un ritme febril , obrint i tancant ràpidament etapes , en un carrera sense final aparent , en la que com era d’esperar s’ha produït una disfunció entre formes i fons , en la que els conceptes originals semblen capgirar-se en el dubte produït del què, com, quan i de quina manera. Un dubte produït sens dubte per una passada de voltes que cal reconduir ja que tinc molt clar , però que molt clar, que en Joan Poch hi ha veritable ànima i capacitat d’artista.


Exposa Joan Poch al Museu del Càntir d’ Argentona  i ho fa presentant “pintures i fangs” ( com així els denomina) sota el premonitori títol de “Laberints” . Una mostra ambivalent tècnicament parlant, però que en aquesta ambivalència ens ofereix de manera clara el neguit interior que el domina , neguiteja i li produeix sotracs creatius importants, tancant-lo en un laberint del que haurà de sortir mitjançant una profunda reflexió de quina és la seva veritat artística.

Pictòricament parlant Joan Poch sembla obrir amb aquesta exposició una nova etapa creativa. Quan començà es movia en el camp de la nova figuració, amb una presència de pes de la mateixa. Era una pintura amb una aura de misteri , d’interrogació reflexiva , amb un cert deix inquietant que feia dominar l’esperit sobre la forma.

 Al poc temps l’obra de l’artista es disbauxava per uns camins més abruptes i menys definits , donant més força al gest, al gargot , al ritme i la complexitat ( premi del concurs de Llavaneres ) mantenint aquest misteri, mentre que ara es despenja amb unes creacions més líriques, més a la recerca d’una abstracció poètica , de molt impacte visual, però clarament edulcorada en relació als seus conceptes anteriors.`Unes obres que semblen més forçades vers unes mirades menys exigents.

És aquesta una variació lògica i natural en aquesta necessitat de tasta olletes que té tot artista quan explota i que amb el temps tornarà al redós de la seva veritat, del seu íntim llenguatge pictòric. Però la pregunta és òbvia: quina és la seva veritat?. Una pregunta  complexa de la que potser no té ni tan sols resposta el propi autor. Una resposta de la que les seves obres ceràmiques , fangs , ens en pot donar pistes prou escaients.




Joan Poch es desenvolupa com artista reeixit en el camp ceràmic. Allà té dominada la tècnica i per tant sap com expressar perfectament els seus conceptes plàstics . Si examinem acuradament el magnífic grup d’escultures , - em nego a emprar l’apel·latiu de ceràmiques com tant bé defensa el mestre Joan Serra -, veurem que el camp de la nova figuració és el que , no tan sols domina , ans marca els ritmes i els conceptes de les peces, alhora que existeix una clara abstracció cromàtica en l’acabat de les mateixes a la que s’afegeix unes textures denses , complexes i de gran força tàctil i expressiva.

Curiosament però, aquestes raons  apareixen de manera més escassa i menys intensa en el  camp pictòric. Potser per això penso que quan Joan Poch posi fre al seu natural i lògic desig d’explorar futurs plàstics i creatius i en faci anàlisi passant per un sedàs ben fi, ens trobarem amb un artista potent, ben construït, amb enorme capacitat creativa i sense les concessions , ves a saber a que i a qui , que avui rebaixen la seva intensitat.





En exposicions com la que ara ens ocupa existeixen peces veritablement meritòries , com la que encapçala aquest post , però al costat hi ha obres poc treballades , que evidencien una necessitat de maduració, d’enduriment diria jo. I aquest és el camí en el que Joan Poch ha de treballar si de veritat  vol assolir el paper d’artista amb pes en aquest el nostre món creatiu.

Potser alguns que llegeixin aquesta crítica  la consideraran negativa i fins i tot un pal. No penso pas així, ans tot el contrari. Crec fermament en Joan Poch i penso que té un bon futur i que no ens decebrà, però ara és obligat el baixar el ritme i entrar en la reflexió. Joan Poch no pot seguir oferint-nos “vins” joves, poc treballats, com ho son bona part de les pintures avui presentades. Ha de treballar ja en “criances” i començar a pensar en el nivell “reserva”. Les seves obres han de tenir més cos i deixar a posteriori intensos sabors en la ment i no quedar-se en la fàcil bellesa exterior.

Un nivell per el que està perfectament dotat i al que arribarà , sens dubte , si la reflexió i el cervell dominen per un temps al cor. Que temps hi haurà per  la disbauxa.

Joan Poch. “Laberints” ( Pintures i fangs)
Museu del Càntir. Argentona
Del 16 de març al 14 d’Abril de 2013







dimecres, de març 20, 2013

ESPAI D’ART . GERARD ROSÉS



En Gerard Rosés és un extraordinari artista del Masnou que fa ja molts anys que es passeja per el món creatiu amb els Seus cartrons sota el braç. I en dic cartrons sense cap mena de sentit pejoratiu , ans el contrari. Cartrons que són pintures ,escultures , o ambdues alhora. Cartrons que son magnífiques obres d’art que ens porta la poètica i la bellesa del dia a dia, de la simplicitat , de la vida en una paraula, i que ara s’exposen a l' espai Capgròs , amb col·laboració amb la galeria Lolet Comas.

Però en Gerard és quelcom més. És pensador, porta la llibertat per bandera i li agrada tota creació que emet emocions i sensacions, de tal manera que fins i tot s’ha embrancat en una pel·lícula d’uns 60 minuts de durada , que hauríem de qualificar com de cartrons animats.

Potser per tot això paga la pena més que mai deturar-se en l’entrevista que avui ocupa l’Espai d’art


dimarts, de març 19, 2013

ESPAI TORRES GARCIA / MÉS DIÀSPORA







De fa ja unes temporades que existia el desig de poder reunir els guanyadors de les edicions de la Biennal Torres Garcia en un indret comú , per que poguessin ser admirades per tothom.

Vista la inexistència d’una col·lecció local i un Museu que faci cas a la plàstica , en època Baron es va creure que el foyer del Tecnocampus era un indret magnífic , no tan sols per les condicions espaials, ans també per el fet de que era el millor element de rebuda que podien tenir tots els assistents als diferents i variats actes que se celebren en el mateix.

Per raons burocràtiques municipals ( obra propietat de la ciutat , cedida i exposada en un espai que essent municipal no és alhora propietat del consistori ) no es va fer en el seu temps i ara , solventades les traves administratives , estava previst que fos aquest dijous a les 11 del matí quan es procedís a la cessió administrativa de la darrera obra guanyadora i es procedís a la inauguració de l’espai. Finalment per raons d’agenda l’acte s’ha hagut de posposar i  , a manca de confirmació, està previst per el dijous 12 d’abril a la mateixa hora de les 11 del migdia.

No hi ha que dir que ens sentim molt feliços d’aquesta trobada de les obres guanyadores que serveix , a més de mostrar la qualitat i la importància de la Biennal, per donar permanent visualització de la mateixa , i per començar a somiar en un espai en que es facin públiques les obres de les que disposa l’Ajuntament i les que podria disposar si algun dia , algun responsable amb senderi, entengués la necessitat absoluta de que els artistes mataronins estiguin correctament representats i exhibits en la seva ciutat.

Però aquesta alegria desapareix en part en veure que l’acte es celebra a mig matí i en un dia laborable , impedint d’aquesta manera la massiva presència dels artistes locals i dels afeccionats a l’art.

Un acte com aquest hauria de ser la prèvia més magnífica a l’edició d’ enguany de la biennal i alhora punt de trobada dels artistes locals, demostrativa de la força i qualitat que atresoren. Hauria de ser un acte potent en la plàstica mataronina i no un acte burocràtic per l’institucional.

Es diu que encara no està concretat del tot el dia i hora del mateix i jo demanaria al Govern municipal que en fes repensada i tries un moment horari més adient per convertir aquesta inauguració en una veritable festa de l’art plàstic mataroní , que tant mancat està d’ alegries municipals.

En les seves mans està i espero que entendran la petició. Penso que si hi ha problemes d’agenda , després del temps d’espera , es pot retardar uns dies , que no significarà cap daltabaix. 

Però si es mantingués el criteri, seria lògic pensar , per part meva, que potser l’única cosa que es cerca és una fotografia , i no pas l’interès de l’art , la cultura , els artistes i el poble.



MÉS DIÀSPORA




No fa pas tant que repassàvem el bon nombre d’artistes de Mataró que havien decidit presentar el seu bon fer en altres contrades. Quan arriben les bones notícies del positives que han estat les experiències per en Perecoll, en Marc Prat , la Marta Duran , en Jordi Santamaria i altres , ens arriben més notícies en aquest sentit.

Cal remarcar per exemple le fet de les exposicions que en present, passat i futur, estan realitzant a la zona belga / holandesa , els magnífics ceramistes Joan Serra i Mia Llauder,  massa desconeguts en els nostres mateixos verals i que esperem algun dia la facin petar.

També cal remarcar que el proper dijous , i fins el 25 de març, es celebra a Santa Cruz de la Sierra , la ciutat més poblada i veritable centre econòmic i industrial de Bolivia, la primera gran fira d’art que es celebra en el país , sota el nom de MAJA Bolivia. En ella hi pren part la recentment inaugurada galería Begemot, amb la presència de diversos artistes entre els que cal destacar Camí Giralt i el mataroní Joan Poch.

Per altre part Ivanjot ( Iván Jordà ) ha estat un dels 40 artistes seleccionats en el Premi Internacional de Pintura de Taipei ( Taiwan),  amb l'obra de caire orientalitzant que podeu veure més amunt.Han estat 2462 obres presentades corresponents a artistes de 50 països i l’Ivanjot ha estat l’únic artista espanyol seleccionat.

El premi s’atorgarà el proper 2 de maig i si teniu curiositat de veure les obres finalistes , aquí teniu el corresponent link.



dissabte, de març 16, 2013

JA HA GUANYAT JOAN MORA LES ELECCIONS MUNICIPALS 2015?





Una de les imatges/reflexions més clarividents de la realitat de la vida quotidiana, la vaig trobar de la mà de Woody Allen en l’inici del seu film ”Match point”, amb aquella pilota de tennis que cimbreja damunt la cinta. Segons el costat en que caigui es pot decidir el partit i marcar guanyadors i perdedors. És exactament el que succeeix a la vida amb l’atzar que per alguns la domina. I encara més a la política , marcada per uns camins que generalment son inabastables per al raonament humà.

L’Ajuntament de Mataró n’és un d’ells. Després de dos anys de govern inestable, qualsevol persona amb dos dits de senderi sap que el govern municipal és un absolut desastre, en que limitat a tres noms ( Mora, Fernández i Rey) , no surt del pou, sense cap mena d’iniciativa personal i fent la viu viu amb l’herència del passat , que ells saben més que ningú , és molt millor de l’habitual i a més amb el pòsit fonamental de la construcció d’una Mataró moderna i actual front la Mataró de fa trenta anys , enfosquida en la negror de l’absència de futur.

Joan Mora , home llest , acostumat a lluitar en la selva dels negocis, on no hi ha ni llei ni ordre, ha sabut sempre que amb els seus actius mai podria repetir èxit a la ciutat. Que va guanyar, no per ell, i sí per la sorpresa de PxC, amb unes dades que havien fugit d’estudi de tots. Sabedor dons d’aquest principi, sap que no li val l’excusa de l’herència ( que malgrat veus sicofants és prou positiva) i que fins i tot viu d’ ella ( biblioteca Antoni Comas, Corte Inglés...) i que per tant amb dades de funcionament té la partida molt perduda . Potser per això ha sabut agafar l’única carta guanyadora que estava a les seves mans ( tema “preferents” ) i s’ha de dir , de veritat i sense complexos, que ho està fent molt bé.

Les preferents, aquesta animalada de la Laietana, diuen que afecten al 12% de la població mataronina , el que comporta a un 18-20 % de votants. Joan Mora ho està treballant molt bé , - felicitats -, i sap que amb aquesta feina pot aconseguir una bossa important de vots. I jo no ho critico, doncs soc dels pocs que creu que la tasca més important d’un alcalde és estar el més a prop possible dels problemes dels seus ciutadans.

Mora ha entès perfectament doncs la “realitat social”, mentre que el PSC local, enquistat davant la lluita d'un grup municipal de tasca més que remarcable , enfrontat però a una direcció local que està marcant uns camins de silenci i inexistència que han depassat ja els llindars de la irresponsabilitat, que ha perdut el nord i està deixant el poder en safata de plata , a l’”enemic” Mora.

Evidentment queden dos anys per retomar i retombar els pronòstics , però en aquest “match point” local, la bola està caient , potser de manera definitiva , cap un costat , que al meu entendre, no és pas el bo.

Aquells seguidors de la política hauran vist que a més hi ha hagut un moviment general que a bon segur afavoreix , i molt, aquesta aposta de futur de Joan Mora , que no és altra que Esteve Terradas ha estat proposat com a secretari d'organització del PSc , en substitució de Dani Fernández , imputat per tràfic d’ influències.

Una elecció evidentment molt positiva en teoria , per Mataró i el Maresme , -el cor sempre tira cap a casa-, però mot negativa en realitat,  per a Mataró, ja que Terradas és mentor, guia i recolzament real i virtual d’Alícia Romero, a la que amb l’ajut de Rangel, va col·locar en lloc de sortida del Parlament ( per davant de Laia Bonet , esdevenint símbol inequívoc d’un partidisme chaconista i anti catalanista) i a la que defensa com a nou cap de llista del PSc de Mataró, amb el recolzament absolut del grup de palmeros ( Xesco Gomar, Carlos Fernández , Javier Naya , Ana Barrera) i per tant de l’executiva del partit, aquesta que roman amagada de tot i de tots,i que no apareix en cap acte públic, ni encara que sigui de la importància i transcendència com el de la festa de l’Ensenyament Públic.

Un nomenament , el d’Esteve Terradas, que ha de merèixer més comentari, inclosa l’anècdota de quan era regidor d’esports i va convertir a Mataró en la riota de tot l’estat , amb la seva prohibició a cert tipus de sabatilles esportives en el pavelló Eusebi Millán.

Però això son figues d’altre paner. L’important és pensar ara si de veritat Joan Mora ja ha guanyat la seva reelecció. Jo crec que sí, si no ens movem de manera ràpida. Però està disposat el “poder” local del PSC , a sortir de les seves coves per fer un enfrontament reial i lleial, encara que això serveixi per decapitar les seves aspiracions?. 

Jo crec que no, i em dol molt, però ells  sabran. Però de no fer-ho, està clar que Joan Mora , amb dos anys per davant, té guanyada bona part de les eleccions de 2015.

Ara està en les nostres mans posar-hi remei.

Ens arremanguem?.

dimecres, de març 13, 2013

A TRAVÉS DEL MIRALL. JOAN FONTCUBERTA





De fa ja uns quants anys la Generalitat de Catalunya manté un programa de serveis culturals que permet visionar arreu del territori un seguit de mostres d’art ben seleccionades per la seva diversitat i qualitat , en una aposta ben remarcable d’una comunicació artística de qualitat per a tots i per arreu. Un programa que per ex. ha permès que arribessin a Mataró obres com les de Chillida o Tàpies , que en condicions normals mai haurien arribat a casa nostra.

Enguany la mostra itinerant de la que fins el 28 d’abril podem visionar a Can Palauet , és “A través del mirall” amb la signatura de Joan Fontcuberta , el més premiat artista fotògraf de la contemporaneïtat i que a més a més en aquest dies ha aconseguit el premi Hasselblad , considerat el veritable Premi Nobel de la fotografia.

Fa temps que segueixo el treball de Fontcuberta. En vaig tenir coneixença , ja fa uns anys , quan va realitzar una de les seves experiències convidant a diverses persones a realitzar-se uns frotis sanguinis ( gota de sang estesa sobre un “porta” ( vidre per a l’exploració microscòpica ) i convertint-les en una mena d’anàlisi grafològic de la seva personalitat. La presentà a la madrilenya galeria Helga de Alvear i vaig contactar amb ell per a tal d’aconseguir el permís per parlar-ne i fer-ne reproducció en la revista interna de l’empresa en la que treballo , degut a la seva relació amb el camp de l’anàlisi.

Encara que a l’hora de la veritat no es va concretar la publicació, vaig mantenir un seguit de converses amb ell i em va sorprendre la seva absoluta disponibilitat , el seu sentit planer de la relació i el seu pensament, convertit en desig , de que l’obra artística a quanta més gent dispersa arribi , molt millor .




Ara la seva obra arriba a Mataró en aquest concepte itinerant i de nou em pregunto el fet de que estant dedicat l’art públic mataroní a l’art contemporani, com ha estat possible que no haguem pogut gaudir abans d’una exposició seva i més sabent el seu ascendent mataroní ( la seva mare és mataronina )?. Una pregunta si voleu un xic malintencionada però de difícil resposta coherent.

No és un demèrit dir que “A través del mirall” no és pas de les col·leccions més reeixides de l’artista , però la seva gran qualitat ens permet descobrir aquí l’etern interrogant que plana sobre tota l’obra de Fontcuberta com és la reflexió al voltant del dubte.

Fontcuberta ha dit moltes vegades que sempre intenta provocar el trencament d’aquesta dualitat mental que tenim tots d’equiparar fotografia amb realitat i per tant amb certesa. Els seus treballs s’ha mogut en aquest camí , demostrant-nos la capacitat d’engany que té el mitjà , però alhora provocant-nos un nou dubte , en fer-nos pensar si és que a l’hora de la “veritat” ( si és que aquesta es manifesta mai en el treball de l’artista” ), l’autor ens enganya de nou convertint en veritat allò que pressuposem fals.





En el cas que ens ocupa Fontcuberta ens fa discurs sobre les diferents veritats, o mentides , que provoquen les imatges privades escampades públicament per la societat , en especial mitjançant les xarxes socials. Com la mateixa imatge provoca sensacions diferents que a més poden ser contradictòries amb les sensacions, motius i emocions , del moment de premer el disparador.

Mitjançant el bombardeig de múltiples imatges , repetides i disperses, de nou Joan Fontcuberta ens porta a l’àmbit que pretén , el del pensament, el de les reflexions, el d’anar sempre a cercar un quelcom més enllà d’una imatge que representant la seva realitat , pot no ser-ho.

Nova lliçó d’art del pensament el que ens ofereix Joan Fontcuberta en aquesta exposició “A través del mirall” . Una exposició de visita obligada , amb ulls i ment ben oberts per copsar la intensitat de les reflexions d’un veritable Artista amb majúscules.


dilluns, de març 11, 2013

CONCHA IBAÑEZ / CARME RIERA. AUSTERITAT VS EXHUBERÀNCIA





En aquest desnortat Ateneu Caixa Laietana, sense direcció artística , criteri, línia a seguir o full de ruta ( que trist per un espai tan magnífic , important i que ha desenvolupat un paper cabdal en la cultura artística de la ciutat) , al costat de la malaurada i ja comentada mostra de Noemí Carrau podem trobar-nos amb la mirada de dues veteranes artistes que comparteixen comarca (Maresme) i relació amb el mar. D’aquí aquesta mostra complementaria: “Entre terra i mar” amb el protagonisme de la canetenca Concha Ibáñez i “Entre mar i terra” amb el fer de la cabrerenca Carme Riera.

Vàrem conèixer a Concha Ibáñez a finals dels 70 en una de les primeres temporades de Tertre. Ara , més de trenta anys més tard , la seva obra no sols manté una fidelitat fèrria en el seu fer , ans manté alhora la potència d’aquest paisatge sense anècdota que tant va sorprendre en aquells temps.
Cal recordar que per un llavors el paisatge imperant era el de l’escolàstica olotina , i noms com els de Lluís Roura ja eren una gran revolució. Per això la síntesi, el paisatge estructural de Concha Ibánez, el seu reduccionisme volumètric encastat en uns cromatismes nets i purs , que no primaris , va capgirar conceptes com encara ho fa ara.




Concha Ibañez estructura el seu fer en el que podríem dir minimalisme sensitiu. Els seus paisatges son uns paisatges viscuts , digerits i expulsats en forma d’essència pura. Silenciosos en l’absència de vida aparent , ens ofereixen una latència interior de gran intensitat que els trasmuda donant-los força i consistència, en una mena de poema silenciós que absorbeix en cada pinzellada les dues ànimes que sempre comporta una obra d’aquest tipus : la del creador i la de l’espai ( en aquest cas paisatge ) representat.

Ens trobem amb una Concha eterna, en plena forma com ho demostra amb el seguit de magnífics dibuixos de data recent , que de nou ens fa lliçó magistral de saviesa enfrontant-se al paisatge de sempre i seduint -lo com ho ha fet en el decurs de tota la seva carrera.




Però si Concha Ibañez és austeritat , Carme Riera és en canvi exuberància en estat pur , presentant uns treballs de tota mena , de la pintura a l’escultura  passant per el col·lage , que semblen eternament inacabats davant el munt d’elements que hi aboca  per a tal de sentir-los absolutament coherents amb ella mateixa.

A Carme Riera també la vàrem conèixer a la galeria Tertre , on exposà a 1982 , però a diferència de Concha Ibáñez , el seu caminar ha estat una constant recerca interior i en conseqüència plàstica, en la que han intervingut formes, materials, tècniques i maneres , confegint un tot confús que fa que en ocasions ( com succeeix en aquesta exposició ) , la disparitat sigui de tal magnitud que sembli ens trobem davant obres d’artistes diversos.




Per això fent repassada tranquil·la a l’exposat no hi ha dubte que ens quedarem amb les seves obres més depurades que alhora , i no és contradicció, son les més senzilles que no simples. Ho fem així ja que el permanent sentit d’inacabat de moltes de les peces , les enfarfega de tal manera , que queden confuses , sense ritme, enfosquint sentits i conceptes i quedant finalment perdudes en un magma de sensacions que no poden ser assolides de cap manera per l’espectador.

Però aquesta és l’essència de la creadora i en ella la hem d’acceptar o rebutjar segons els nostre bon entendre.

Austeritat vs exuberància. Terra vs mar. Simplicitat vs complexitat. Cares contraries per un únic combat de sensibilitats que mantenen dos grans i veteranes artistes: Concha Ibáñez i Carme Riera

Ara la tria es per a vostès. Jo no me n’amago. Per a mi Concha Ibáñez ha estat i és , una de les grans. I sempre és un gran plaer trobar-se amb les seves obres.


ATENEU CAIXA LAIETANA
“Entre mar i aigua”. Carme Riera
“Entre terra i mar”. Concha Ibáñez
Del 26 de febrer al 7 d’abril de 2013


diumenge, de març 10, 2013

JUEGOS DE AGUA. LUISA M. SEGURA REQUENA







Era el mes de setembre , començava la temporada i el sant Lluc ens oferia una bona sorpresa amb el treball de Luisa M. Segura. La seva obra era de les destacades de la mostra i d’ ella dèiem textualment:

L’altra sorpresa és la de Mª Luisa Segura Requena , una artista que ha arribat a la nostra ciutat fa poc i que  amb aquesta,  la seva carta de presentació (“Pereza placentera”) , ens fa avinent la seva exquisida sensibilitat en la composició d’aquestes il·lustracions de masses , a l’estil dels dibuixos de “multituds” d’ Opisso, però en una mirada plenament actual. Amb un magnífic domini tècnic , tant en el que pertoca al dibuix , la paleta cromàtica i l’habilitat per donar vida a personatges i ambients , l’obra de Segura , que mereix una detinguda i atenta mirada , ens permet ensumar una creadora especialment sensible en representar la vida en tots els seus matisos. Un nom a seguir.

Ara  podem procedir al mateix mitjançant la ben valorable exposició “Juegos de agua” que presentà el passat divendres a la sala de la Presó.





Luisa M. Segura Requena, aquesta malaguenya provinent de Lanzarote i que per raons professionals ha aterrat , sortosament , a casa nostra , és una amant de l’aquarel·la, tècnica que practica amb rara perfecció. Prefereix la tècnica tradicional i defuig d’aquesta aquarel·la més “seca” que ara s’estila. Però aquesta preferència clàssica no la converteix en una autora acomodatícia en la concepció, ans el contrari, aposta per una gosadia en el concepte i en la dificultat , fet que s’agraeix en tots els sentits.

Avui ens presenta una mesurada exposició ( ja era hora una exposició sense excessos en el nombre de peces ) en la que fa potent presentació del seu fer. “Juegos de agua” és en essència una aposta difícil, ja que la mostra es divideix en bisectriu en dues zones ben delimitades, a les que podríem dir : Aigua i platja; ambdues tractades amb absolut mestratge.





En el que pertoca a l’aspecte “aigua” , Segura entén perfectament la dificultat d’una temàtica amb mestres tan rellevants com Sorolla, i en el cas mataroní, com Rafael Estrany. Potser per això accentua el seu treball en el desenvolupament del tractament marí amb un joc de sensibilitats cromàtiques en la paleta dels blaus i verds , en la que el joc de transparències li dona encara més joc i força. Una veritable abstracció aquarel·lística a la que hi afegeix unes figures ( que bé podrien ser obviades ) perfectament integrades en el conjunt, superant l’habitual superposició en la que fàcilment cauen tants creadors.

En l’altra vesant, Luisa M. Segura ens mostra també el seu domini en el camp de la llum que sap conjugar de manera ben adient amb els cromatismes blaus ( mar / cel ) aconseguint un equilibri intencionat en el que es disposen el conjunt humà que formem i conformem tots nosaltres en un dia de platja qualsevol. Molt acurada en la tècnica , en el joc de llums i obres , i mestre en el dibuix , la personalitat del conjunt abandona l’anècdota , per esdevenir un veritable reflex social de la realitat d’ara mateix.




Acabada la visió de l’exposició no vaig estar-me de fer una petita reflexió en les xarxes socials, tot remarcant la dificultat d’aconseguir art des del context de la simplicitat i de l’habitud. Luisa M. Segura Requena ens ofereix una magnífica visió social d’una dia de platja, fugint del detall per centrar-se en el pàlpit del plaer que el mateix significa. El sol, els nens, l’aigua, els venedors, les  “sombrilles” , escenifiquen plàsticament una realitat per a tots viscuda i que en les seves mans assoleix el nivell d’obra artística de veritable qualitat.

“Juegos de agua” , una bona exposició que recomanem amb plaer i que serveix com eficient carta de presentació d’una artista nouvinguda , Luisa Mª Segura Requena ,  que esperem romangui força temps entre nosaltres .

Felicitats

“Juegos de Agua”. Luisa M. Segura Requena
Sala de la Presó
Del 8 de març al 7 d’abril de 2013

(Fotografies manllevades del web del sant Lluc)