Si anem per Mataró i preguntem als
seus ciutadans amb que relacionen la paraula “Dürnau” estic convençut que la
resposta serà la mateixa paraula amb un interrogant invers. Molt pocs , però poquíssims,
sabran que es tracta d’una petita població alemanya a la regió de Baden- Württenberg
, que juntament amb el petit poblet veí de Gammelshausen , es van agermanar amb
Mataró a l’any 1988,per la relació que mantenien ambdues poblacions amb la gent
de la U.R.Laru.
Però si la pregunta la fem als artistes
que ja porten uns quants anys a les esquenes en la pràctica del seu art, estic
convençut que per a sorpresa de tots, els ulls s’il·luminaran i ràpidament sabran
de que estem parlant. És així ja que l’agermanament va comportar potser l’exposició
col·lectiva més representativa de la història de l’art de Mataró.
Com hem dit, l’agermanament va ser
degut a les relacions de la U.R.Laru. En els seus dirigents existia una clara
tendència artística (fins i tot havien arribat a realitzar una edició d’un
concurs de Pintura Ràpida amb premi important) ja que hi havia la gent del grup
Penta, creadors de la casa del Llimoner , hi havia l’artista Ricard Jordà i el galerista Vicenç Sánchez. Per això van
creure que la millor manera de demostra
la potència cultural de la ciutat era organitzar una exposició amb el bo i el
millor de l’art que havia generat Mataró en els darrers cent anys. Així naixia “Mataró
– Dürnau. Art 1888-1988”
Ara fa doncs vint –i- cinc anys que
moltes ren les nits que al “Kent” , mítica wiskeria del carrer Barcelona , ens aplegàvem
l’advocat Serra, els artistes Perecoll , Ricard Jordà i Pepe Novellas ; en
Manuel Casahuga i en Vicens Sánchez, en Vicens Adell , en Martí Bras i algú que
altre membre de la Laru com el forner Toni Solà, - i al seu costat el que això
signa -, per fer una selecció que responent perfectament al projecte acontentés
a tothom i que al final va ser ,seguint uns teòrics apartats temporals , la
següent:
PRECURSORS: Josep Cusachs , Josep
Puig i Cadafalch i Joaquim Torres García.
INTERLUDI: Rafael Estrany, Lluís
Muntané , Ricard Opisso, Alfred Opisso
ARTS I OFICIS: Jaume Arenas, Jordi
Arenas, Antoni Boix, Emília de Torres.
AVANTGUARDES: Eduard Alcoy, manuel
Cusachs, Parés de Mataró, Josep Mª Rovira Brull, Moisés Villèlia
SANT PERE MÉS ALT: Ricard Jordà,
Josep Novellas, Perecoll Yago Vilamanyà
MODERNS: J.M.Calleja, Rosa Codina
esteve , Eduard Comabella, Jordi Cuyàs, Marta Duran , Monreal, Jaume Simón,
Jaume Vilarrupla
I finalment com a ÚLTIMS VALORS: Domènec
, Joan Fernández i Mònica Vilert.
Una selecció amb el bo i millor dels
artistes locals i amb algun que altre arreplegat en la ciutadania , com els
cassos de Torres Garcia, Ricard Opisso o Moisès Villèlia. Una exposició
magnífica que va triomfar a Alemanya quan s’inaugurà en temps de la Fira de
Pasqua i que va ser exposada a posteriori a la Galeria Minerva , la per un
llavors emblemàtica galeria del carrer Barcelona. Una exposició amb el logo que encapçala el post, realitzat per l'artista Perecoll.Dürnau,
Una exposició que queda per a la
història i més encara ja que s’edità un catàleg llibre , amb escrit històric de
Francesc Costa i Oller, i amb anàlisi personalitzat dels artistes presents en
la mostra del que un n’és orgullós autor. L’única monografia col·lectiva d’artistes
mataronins que s’ha fet mai , escrita a tota velocitat en set dies i per la que
vaig rebre com a pagament dos xandalls i quatre samarretes. Un catàleg realitzat
amb la col·laboració de l’Ajuntament i la Direcció general del patrimoni
Artístic de la Generalitat i que ara no deixa de ser un petit tresor per
aquells que el tenen en la seva biblioteca.
Una exposició que ara 25 anys més
tard encara admirem amb delit i que ens fa pensar si no seria magnífic endegar
una mostra com aquesta del tipus “Art Mataró. Segle XX “ , fent mirada als
artistes de Mataró, del segle passat.
Una mirada endins que molta falta
ens fa, i més ara en el que la necessitat de l’autoestima ciutadana és
imprescindible. Un projecte que no seria gens costós ja que estic convençut que
gaudiria del beneplàcit dels artistes participants i tenint en compte la
disponibilitat dels espais municipals ( Museu, Can Palauet i Ca l’Arenas ) que
permetria una bona distribució de les peces , deixaria sols en despesa extraordinària
l’ elaboració d’un catàleg raonat.
Ara fa vint-i-cinc anys es va fer historia. Potser toca començar-ne un
altre.
PREMI PER CAN XALANT.
A mitjans de febrer l’Associació de
Crítics d’Art de Catalunya va atorgar el premi corresponent a “ Espais de Producció i Creació" a Can Xalant per “la programació dels seus darrers set anys”. En el
seu moment , i en aquest post, en varem fer les oportunes reflexions , alhora
que un va comunicar el fet als mitjans en els que col·labora que van respondre
a la mida de la seva valoració.
Ara , en motiu de que els premis van
ser atorgats fa deu dies , l’Ajuntament n’ha fet nota oficial que ha estat
reproduïda en diferents indrets com ho pugui ser el capgròs.com o el blog de l’Associació Sant Lluc.
He de dir que m’ha fet molta gràcia
la nota. En primer lloc per que és la primera vegada que de manera pública ,
Cultura de l’Ajuntament dona en valor el meu fer i m’honora tot dient : “Els
socis de l’associació formada per experts en diferents camps de les arts ...” .
Essent com soc , membre de la mateixa , em sento recolzat com “expert” per part
del meu municipi , circumstància que crec hauria de servir per aixecar el “veto”
a que estic sotmès per part de la cultura oficial de fa un bon grapat d’anys.
Per altre part , donant-se
importància , Cultura de l’Ajuntament parla de que el premi va ser acordat per
unanimitat dels socis de l’ACCA , el que és del tot incert per no dir mentida.
Can Xalant compatia amb tres altres
propostes finalistes que eren, un projecte del centre d’art de Tarragona , un
altre de Jordi Canudas del centre d’art ACVIC , i el cicle “Catedrals a la
capella” , de la capella de Sant Roc de Valls. En va ser el guanyador , i va
ser un just guanyador si així ho van decidir els votants , però crec que hom
entén que en aquests tipus de premis mai es dona el resultat final de la
votació , fet que fa trontollar l’afirmació, però a més un pot dir que , com a membre de l'associació amb dret a vot , no el va
votar i es va abstenir , com en la resta de categories.
Guanyador sí, just guanyador a bon
segur que també, però atorgar-se un nivell que no respon a la veritat comporta
una ombra de paveria que no es mereix premi tan important i riculitza la ja de per
se malmesa, imatge de la responsabilitat artística municipal.