DÜRNAU. 25 ANYS

Si anem per Mataró i preguntem als seus ciutadans amb que relacionen la paraula “Dürnau” estic convençut que la resposta serà la mateixa paraula amb un interrogant invers. Molt pocs , però poquíssims, sabran que es tracta d’una petita població alemanya a la regió de Baden- Württenberg , que juntament amb el petit poblet veí de Gammelshausen , es van agermanar amb Mataró a l’any 1988,per la relació que mantenien ambdues poblacions amb la gent de la U.R.Laru.

Però si la pregunta la fem als artistes que ja porten uns quants anys a les esquenes en la pràctica del seu art, estic convençut que per a sorpresa de tots, els ulls s’il·luminaran i ràpidament sabran de que estem parlant. És així ja que l’agermanament va comportar potser l’exposició col·lectiva més representativa de la història de l’art de Mataró.

Com hem dit, l’agermanament va ser degut a les relacions de la U.R.Laru. En els seus dirigents existia una clara tendència artística (fins i tot havien arribat a realitzar una edició d’un concurs de Pintura Ràpida amb premi important) ja que hi havia la gent del grup Penta, creadors de la casa del Llimoner , hi havia l’artista Ricard Jordà i  el galerista Vicenç Sánchez. Per això van creure que  la millor manera de demostra la potència cultural de la ciutat era organitzar una exposició amb el bo i el millor de l’art que havia generat Mataró en els darrers cent anys. Així naixia “Mataró – Dürnau. Art 1888-1988”

Ara fa doncs vint –i- cinc anys que moltes ren les nits que al “Kent” , mítica wiskeria del carrer Barcelona , ens aplegàvem l’advocat Serra, els artistes Perecoll , Ricard Jordà i Pepe Novellas ; en Manuel Casahuga i en Vicens Sánchez, en Vicens Adell , en Martí Bras i algú que altre membre de la Laru com el forner Toni Solà, - i al seu costat el que això signa -, per fer una selecció que responent perfectament al projecte acontentés a tothom i que al final va ser ,seguint uns teòrics apartats temporals , la següent:

PRECURSORS: Josep Cusachs , Josep Puig i Cadafalch i Joaquim Torres García.

INTERLUDI: Rafael Estrany, Lluís Muntané , Ricard Opisso, Alfred Opisso

ARTS I OFICIS: Jaume Arenas, Jordi Arenas, Antoni Boix, Emília de Torres.

AVANTGUARDES: Eduard Alcoy, manuel Cusachs, Parés de Mataró, Josep Mª Rovira Brull, Moisés Villèlia

SANT PERE MÉS ALT: Ricard Jordà, Josep Novellas, Perecoll Yago Vilamanyà

MODERNS: J.M.Calleja, Rosa Codina esteve , Eduard Comabella, Jordi Cuyàs, Marta Duran , Monreal, Jaume Simón, Jaume Vilarrupla

I finalment com a ÚLTIMS VALORS: Domènec , Joan Fernández i Mònica Vilert.

Una selecció amb el bo i millor dels artistes locals i amb algun que altre arreplegat en la ciutadania , com els cassos de Torres Garcia, Ricard Opisso o Moisès Villèlia. Una exposició magnífica que va triomfar a Alemanya quan s’inaugurà en temps de la Fira de Pasqua i que va ser exposada a posteriori a la Galeria Minerva , la per un llavors emblemàtica galeria del carrer Barcelona. Una exposició amb el logo que encapçala el post, realitzat per l'artista Perecoll.Dürnau,

Una exposició que queda per a la història i més encara ja que s’edità un catàleg llibre , amb escrit històric de Francesc Costa i Oller, i amb anàlisi personalitzat dels artistes presents en la mostra del que un n’és orgullós autor. L’única monografia col·lectiva d’artistes mataronins que s’ha fet mai , escrita a tota velocitat en set dies i per la que vaig rebre com a pagament dos xandalls i quatre samarretes. Un catàleg realitzat amb la col·laboració de l’Ajuntament i la Direcció general del patrimoni Artístic de la Generalitat i que ara no deixa de ser un petit tresor per aquells que el tenen en la seva biblioteca.

Una exposició que ara 25 anys més tard encara admirem amb delit i que ens fa pensar si no seria magnífic endegar una mostra com aquesta del tipus “Art Mataró. Segle XX “ , fent mirada als artistes de Mataró, del segle passat.

Una mirada endins que molta falta ens fa, i més ara en el que la necessitat de l’autoestima ciutadana és imprescindible. Un projecte que no seria gens costós ja que estic convençut que gaudiria del beneplàcit dels artistes participants i tenint en compte la disponibilitat dels espais municipals ( Museu, Can Palauet i Ca l’Arenas ) que permetria una bona distribució de les peces , deixaria sols en despesa extraordinària l’ elaboració d’un catàleg raonat.

Ara fa vint-i-cinc anys  es va fer historia. Potser toca començar-ne un altre.

PREMI PER CAN XALANT.

A mitjans de febrer l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya va atorgar el premi corresponent a “ Espais de Producció i Creació" a Can Xalant per “la programació dels seus darrers set anys”. En el seu moment , i en aquest  post, en varem fer les oportunes reflexions , alhora que un va comunicar el fet als mitjans en els que col·labora que van respondre a la mida de la seva valoració.

Ara , en motiu de que els premis van ser atorgats fa deu dies , l’Ajuntament n’ha fet nota oficial que ha estat reproduïda en diferents indrets com ho pugui ser el capgròs.com  o el blog de l’Associació Sant Lluc.

He de dir que m’ha fet molta gràcia la nota. En primer lloc per que és la primera vegada que de manera pública , Cultura de l’Ajuntament dona en valor el meu fer i m’honora tot dient : “Els socis de l’associació formada per experts en diferents camps de les arts ...” . Essent com soc , membre de la mateixa , em sento recolzat com “expert” per part del meu municipi , circumstància que crec hauria de servir per aixecar el “veto” a que estic sotmès per part de la cultura oficial de fa un bon grapat d’anys.

Per altre part , donant-se importància , Cultura de l’Ajuntament parla de que el premi va ser acordat per unanimitat dels socis de l’ACCA , el que és del tot incert per no dir mentida.

Can Xalant compatia amb tres altres propostes finalistes que eren, un projecte del centre d’art de Tarragona , un altre de Jordi Canudas del centre d’art ACVIC , i el cicle “Catedrals a la capella” , de la capella de Sant Roc de Valls. En va ser el guanyador , i va ser un just guanyador si així ho van decidir els votants , però crec que hom entén que en aquests tipus de premis mai es dona el resultat final de la votació , fet que fa trontollar l’afirmació, però a més un pot dir que , com a membre de l'associació amb dret a vot , no el va votar i es va abstenir , com en la resta de categories.

Guanyador sí, just guanyador a bon segur que també, però atorgar-se un nivell que no respon a la veritat comporta una ombra de paveria que no es mereix premi tan important i riculitza la ja de per se malmesa, imatge de la responsabilitat artística municipal.