FENT CAMÍ. JOAN POCH

A l’art no s’hi arriba mai tard. És així ja que l’art no és una qüestió d’edat i sí de necessitat i capacitat comunicativa d’emocions i sensacions. Però curiosament tots aquells que s’acosten de manera seriosa a la creació artística depassats els anys de joventut , tenen una frisança creativa com si el temps s’hagués escapat ja per davant, esforç baladí ja que el temps, com la son, no es recupera mai.

Aquest teòric retard en arribar a la creació artística certament té un component negatiu que no és altre que el tècnic , però tots sabem que la tècnica , com component d’ofici que és, amb esforç, desig i treball, s’aconsegueix assolir. En canvi però té un component positiu de gran valor, que no és altre que el de la vida viscuda i per tant del pòsit de vivències que son , no s’ha d’oblidar , la raó i eix del fonament creatiu interior.

Encara no fa dos anys que arribaven a les meves mans unes obres de Joan Poch , molt interessants, que havien de servir per donar el meu vist i plau per exposar a l’espai capgròs. Recordo que vaig ser taxatiu en la valoració. Davant la pregunta de si aquell autor podia exposar a l’espai la meva resposta va ser contundent: “No pot exposar, ha d’exposar”.

No ha passat encara any i mig d’aquella mostra ( “ Ànimes i peixos”) i d’ençà aquell moment Joan Poch s’ha desfermat en la creació i l’exposició del seu treball, en un ritme febril , obrint i tancant ràpidament etapes , en un carrera sense final aparent , en la que com era d’esperar s’ha produït una disfunció entre formes i fons , en la que els conceptes originals semblen capgirar-se en el dubte produït del què, com, quan i de quina manera. Un dubte produït sens dubte per una passada de voltes que cal reconduir ja que tinc molt clar , però que molt clar, que en Joan Poch hi ha veritable ànima i capacitat d’artista.

Exposa Joan Poch al Museu del Càntir d’ Argentona  i ho fa presentant “pintures i fangs” ( com així els denomina) sota el premonitori títol de “Laberints” . Una mostra ambivalent tècnicament parlant, però que en aquesta ambivalència ens ofereix de manera clara el neguit interior que el domina , neguiteja i li produeix sotracs creatius importants, tancant-lo en un laberint del que haurà de sortir mitjançant una profunda reflexió de quina és la seva veritat artística.

Pictòricament parlant Joan Poch sembla obrir amb aquesta exposició una nova etapa creativa. Quan començà es movia en el camp de la nova figuració, amb una presència de pes de la mateixa. Era una pintura amb una aura de misteri , d’interrogació reflexiva , amb un cert deix inquietant que feia dominar l’esperit sobre la forma.

 Al poc temps l’obra de l’artista es disbauxava per uns camins més abruptes i menys definits , donant més força al gest, al gargot , al ritme i la complexitat ( premi del concurs de Llavaneres ) mantenint aquest misteri, mentre que ara es despenja amb unes creacions més líriques, més a la recerca d’una abstracció poètica , de molt impacte visual, però clarament edulcorada en relació als seus conceptes anteriors.`Unes obres que semblen més forçades vers unes mirades menys exigents.

És aquesta una variació lògica i natural en aquesta necessitat de tasta olletes que té tot artista quan explota i que amb el temps tornarà al redós de la seva veritat, del seu íntim llenguatge pictòric. Però la pregunta és òbvia: quina és la seva veritat?. Una pregunta  complexa de la que potser no té ni tan sols resposta el propi autor. Una resposta de la que les seves obres ceràmiques , fangs , ens en pot donar pistes prou escaients.

Joan Poch es desenvolupa com artista reeixit en el camp ceràmic. Allà té dominada la tècnica i per tant sap com expressar perfectament els seus conceptes plàstics . Si examinem acuradament el magnífic grup d’escultures , - em nego a emprar l’apel·latiu de ceràmiques com tant bé defensa el mestre Joan Serra -, veurem que el camp de la nova figuració és el que , no tan sols domina , ans marca els ritmes i els conceptes de les peces, alhora que existeix una clara abstracció cromàtica en l’acabat de les mateixes a la que s’afegeix unes textures denses , complexes i de gran força tàctil i expressiva.

Curiosament però, aquestes raons  apareixen de manera més escassa i menys intensa en el  camp pictòric. Potser per això penso que quan Joan Poch posi fre al seu natural i lògic desig d’explorar futurs plàstics i creatius i en faci anàlisi passant per un sedàs ben fi, ens trobarem amb un artista potent, ben construït, amb enorme capacitat creativa i sense les concessions , ves a saber a que i a qui , que avui rebaixen la seva intensitat.

En exposicions com la que ara ens ocupa existeixen peces veritablement meritòries , com la que encapçala aquest post , però al costat hi ha obres poc treballades , que evidencien una necessitat de maduració, d’enduriment diria jo. I aquest és el camí en el que Joan Poch ha de treballar si de veritat  vol assolir el paper d’artista amb pes en aquest el nostre món creatiu.

Potser alguns que llegeixin aquesta crítica  la consideraran negativa i fins i tot un pal. No penso pas així, ans tot el contrari. Crec fermament en Joan Poch i penso que té un bon futur i que no ens decebrà, però ara és obligat el baixar el ritme i entrar en la reflexió. Joan Poch no pot seguir oferint-nos “vins” joves, poc treballats, com ho son bona part de les pintures avui presentades. Ha de treballar ja en “criances” i començar a pensar en el nivell “reserva”. Les seves obres han de tenir més cos i deixar a posteriori intensos sabors en la ment i no quedar-se en la fàcil bellesa exterior.

Un nivell per el que està perfectament dotat i al que arribarà , sens dubte , si la reflexió i el cervell dominen per un temps al cor. Que temps hi haurà per  la disbauxa.

Joan Poch. “Laberints” ( Pintures i fangs)

Museu del Càntir. Argentona

Del 16 de març al 14 d’Abril de 2013