JOAN POCH. MATÈRIA I ATZAR

Avui he sortit del tot desconcertat  del museu Monjo després d’haver acudit a la inauguració de l’exposició “Matèria i atzar” del mataroní Joan Poch. I ha estat així ja que penso que la feina del crític  és analitzar en  profunditat l’obra de l’artista i fer avinent aquest anàlisi a l’espectador per que aquest tingui vímets suficients com per entendre i aprofundir en el treball del creador.

Però, que passa quan un surt d’una exposició entusiasmat per la part ceràmica i força indiferent per la part pictòrica, i en canvi el propi creador en la seva auto presentació sols es dedica a parlar de la seva pintura i no dedica ni un segon a fer esment de la seva ceràmica que acaba essent com el florero decoratiu que decora l’exposició?. Que cal fer quan veus tan antagònic pensament entre l’autor i el que creus de la seva obra?.

Resposta difícil sens dubte, però amb tot el perill d’errar, o amb tota la seguretat d’errar, ja que la raó del que es fa sols rau en el creador i no pas en el crític, crec que un ha de defensar i raonar les pròpies reflexions per si algú creu fer-ne posteriors reflexions creatives.

Avui a l’exposició el Monjo, Poch reafirma al meu entendre que la seva veritat artística està en la ceràmica i no pas en la pintura. Poques,  però escollides peces, donen vàlua i significat a una atapeïda exposició de la que seria obligada una neteja important d’obres i una remodelació estructural aprofitant en la totalitat la volumètrica espectacularitat que permeten els seus queixals, i no creant un garbuix d’eix central que perjudica el conjunt i molt especialment al díptic central de l’exposició, obra molt interessant que hauria de ser far i nord en la seva propera producció pictòrica.

La ceràmica de Poch és intensament abrupte, amb un aire important de primitivisme com s’evidencia en la peça de caire totèmic i la que l’acompanya amb una deliciosa textura que conjuga rugositat i dolçor. A la resta, peces magmàtiques, gestuals, intenses, potenciades per els desenvolupaments cromàtics, i arrodonides , si s’escau,  per unes suavitats texturals i cromàtiques enormement apetibles. Unes ceràmiques que ens raporten a les de Barceló al país Dogon o als abruptes treballs de Santi Moix. Peces esplèndides, sense concessions ni mistificacions. Agressivament dolces i amb una gestualitat textural  d’una enorme seducció. Peces dignes d’un gran artista.

No succeeix el mateix en el seu treball pictòric. Més adotzenat, edulcorat, massa decoratiu en ocasions  i confós en el general. Sols les peces del final de la sala mereixen una clara atenció., especialment el díptic central,   rítmic, gestual, simfònic diria jo, alliberat del garbuix generalitzat del treball de Poch, respira amb tota amplitud i genera vibracions d’obra important, llàstima que en comptes de deixar-lo presidir en solitud, va acompanyat de dues peces de caire escultòric, absolutament eliminables, i d’un parell de peces que destorben el seu domini, per més que siguin les altres obres pictòriques defensables de l’exposició.

Resumint una bona i interessant exposició, amb evidents errors de muntatge que la perjudiquen ostensiblement, en la que recomano incidir molt en l’apartat ceràmic, d’alt nivell, i obviar el pictòric excepte en el díptic final, amb el que segur que  un sortirà amb un gran regust de boca del Monjo.

Però és clar això és el que jo penso i sento, però l’autor no coincideix amb el meu pensament, ans pensa el contrari. En les seves mans està el futur i seva és la decisió. I no sabeu com em plauria que encertés de ple.

Ps. La presentació de l’exposició va estar presidida per l’alcalde de Vilassar i crec que president del Consell Comarcal , en ella va lloar, com no,  el valor de l’art i de la cultura i de la seva importància en el progrés dels pobles. La llàstima és que a tant sols 50 metres de la porta del Museu Monjo hi ha una gràcil escultura del propi Monjo que ha sofert el vandàlic atac dels llacistes , que han “vestit” la figura amb un seguit de bosses de color groc , en un atemptat cultural lamentable , demostratiu d’un cert tarannà irrespectuós en el cultural que darrerament s’està escampant . Per progressar el primer que cal és el respecte. Esperem doncs que en ben poc la figura de Monjo quedi ben aviat alliberada d’uns afegitons que la malmeten i empresonen.

COSMOS. JOAN POCH

 Fa ara un parell d’anys que el Museu de Llavaneres celebrara el seu primer premi d’art. El mateix no tenia retribució econòmica però si un premi prou llaminer com era la celebració dues temporades després , d’una exposició individual a la sala de Can Caralt.  El guanyador va ser en Joan Poch que ara arrodoneix el premi amb l’exposició promesa que sota el títol de “Cosmos” ens ofereix els seus darrers treballs.

Deia en la presentació de la mateixa , que amb gran plaer vaig realitzar , que un premi en un certamen artístic, al costat de la vàlua del mateix oferia un punt intangible com era el de la motivació per a l’artista per afermar-se en la seva realitat creativa.

Ara , dos anys més tard , hem vist que Joan Poch ha aprofitat aquest estímul per avançar i molt en aquell laberint creatiu en el que es trobava. I dic laberint ja que la necessitat d’expressar els seus sentiments i emocions havien portat a l’autor a una disbauxa creativa en la que anades i tornades , evolucions i involucions, garbuixos i serenors , es donaven constantment la mà en una obra atractiva generalment , però massa confosa en el sempre necessari afany d’anar més enllà de l’aparença.

Ara l’artista sembla haver-se asserenat i sembla que el seu camí es decanti més cap a les seves arrels amb una plàstica més poètica i literària. Una plàstica estructurada en la taca com a eix formal i gestor d’un equilibri espaial , en la que a partir d’un element primigeni es desenvolupa mitjançant el goteig , l’explosió i l’expansió un univers pictòric seductor i plaent.

Joan Poch titula “Cosmos” a la seva experiència. Un cosmos però que res té a veure ni en la pintura còsmica de Dalí ni a al concepte còsmic que amb tanta intensitat va ser treballat per els informalistes , amb Viola al capdavant i amb noms tan interessants com els de Hernández Pijuan i Eduard Alcoy que el practicaren en els seus inicis.

El cosmos de Joan Poch però és menys visceral, menys explosiu. No està en el big bang i sí en l’aparent serenor de les galàxies perdudes. I vull remarcar la paraula aparent ja que l’obra de Poch ens sedueix en l’aparença però d’ella cal esperar una explosió molt més intensa que li doni densitat i així ens colpeixi de manera més contundent.

Però l’exposició de Poch a Can Caralt ens genera una pregunta. L’equilibri de la mostra queda trencat per la potència d’un díptic que senyoreja en la sala i que porta en si mateix tota la força plàstica i la contundència comunicativa de la que estem parlant. És la peça cabdal de l’exposició i la que marca la mateixa. Una obra que per cert lliga perfectament amb el sentit del grup de magnífiques ceràmiques que arrodoneixen l’exposició.

Per això apareix el dubte. Quin és o ha de ser el camí de l’autor?. Una pregunta que sols el creador pot i ha de resoldre. L’evolució ha de continuar. Més serena, més tranquila i amb molta més reflexió. Però ara toca ja encetar un camí més marcat i definitiu. Aquest és el repte front al que cal treballar.

Un repte en el que la síntesi ha de ser fonamental. Una síntesi cap a l’essència que Poch ha de practicar urgentment no tan sols en la seva pintura ans també en el seu concepte expositiu , el que és un dels seus greus , i fàcilment solucionables defectes. Sobren peces , en l’exposició i el catàleg , sobren paraules en la presentació i manca un sentit més global que doni presència al treball.

Amb tot això crec que aquesta mostra de Joan Poch ha de ser cabdal en la seva trajectòria. Ha de ser el seu punt d’intersecció vers un creador més afermat en les seves idees plàstiques i allunyat d’uns dubtes conceptuals que en res l’afavoreixen.

DISPERSIÓ

El jurats d’un concurs , quasi per norma, intenten apostar per l’eclecticisme, i crec que fan be. Així en l’enorme dispersió creativa que sempre significa un concurs intenten sempre fer tria dels diferents punts de vista de la sempre polièdrica visió artística i poder així afinar més en la seva decisió final.

El jurat del Premi de Llavaneres del que en vaig formar part crec que va actuar igual i d’aquí les tres mirades diferents que ens oferien en Joan Poch, Marc Sala i Emma Agustí.  Tres mirades diferents que ara mostren la seva dispersió en coincidir en la mostra conjunta que formava part del premi. Una dispersió que s’accentua encara més per la pròpia dispersió en la tria efectuada per els protagonistes.

Joan Poch , tal i com diu ell mateix en el catàleg presenta una “selecció subjectiva i emocional de la seva obra més recent”, el que al meu entendre és un important error. No està Poch encara per fer mirada enrere al seu fer , ans el contrari,és el moment d’apostar fort per un futur que no acaba de definir-se. Entenent perfectament la diversitat de tecles d l’autor en aquesta la seva accelerada cursa pictòrica , potser ha arribat el moment de fer un pit-stop, i en ell decidir camins i estratègies. 

Triar i decidir , una decisió personal que l’obliga a deixar d’omplir papers i teles de forma febril per deixar pas a una construcció més reflexiva i assenyada que ens permeti observar el veritable Joan Poch , que a hores d’ara crec que ningú encara té constància de quin és.

Marc Sala Audet és el més coherent en la seva presentació, a bon segur per aqueta dicotomia que ha dut en la coincidència de mostres , a apostanr per l’escultura més figurativa ( escaiola) al museu del Càntir, mentre que aquí a Llavaneres l’aposta ha estat en la línia creativa que té en l’acer corten el protagonista.

Una obra ,la de Sala Audet,  que es mou en la seva habilitat tècnica i en l’entorn de la primigènia idea arbòria que està en el punt proper a l’esgotament. Una idea més que correcte, ben desenvolupada en el concepte i en la tècnica però que ha perdut força , en un gir vers els decorativisme,el que li fa perdre el punch que presentava d’entrada.

Emma Agustí és un cas apart. La seva selecció va servir per tancar un parèntesi volgudament creat en la seva activitat creativa i expositiva. Ara , tancat doncs el mateix , el lògic és la febre colpidora per expressar tot el molt que té per dir. D’aquí la diversitat de conceptes, modus i materials que confegeixen unes peces que van des d’un explícit fronterer amb l’anecdòtic fins a altres d’una potent intensitat interior.

Ens trobem doncs davant una dispersió creativa general que podria convertir en un poti-poti difícilment digerible a la mostra , cosa que no succeeix ja que cada creador ha presentat una peça central plena de potència i futur , que fa que encara que sols fos per ella , fos avinent acostar-se a aquesta exposició.

Per un costat ens trobem a Joan Poch amb un treball d’arrels acarbassades que sembla compendi del mon creatiu generat fins ara i que esdevé far per un futur. Una obra potent , ben estructurada , amb l’iconografia pròpia de l’autor que ens permet esbrinar un camí de futur prou interessant.

Marc Sala Audet per la seva part ens renova potència amb el seu arbre empresonat , una obra que no essent del tot recent, segueix dominant el conjunt i ofereix un punt de fuga , i valgui el joc de paraules, que serveixi per seguir escrivint un futur potent.

Finalment Emma Agustí  ens aporta en mig de la disbauxa, dues peces que han de ser cabdals per el seu futur. Una és aquella mena de brúixola per a navegants personals que ocupa l’espai central de la seva presentació i l’altra és l’obra escultòrica de més grans dimensions , en la que ens ofereix un equilibri material i espaial de gran força que captiva i comunica , el que li obra la porta a un seguir del que ja esperem resultats.

Un conjunt doncs , aquest exposat a Llavaneres, que fent selecció i cercant l’essència de la seva dispersió , ens permet esbrinar un punt de futur per a tres creadors que segueixen cercant el seu espai en el complex món creatiu d’avui mateix. Un punt de futur que per ell mateix ja la converteix en una mostra de recomanable visita.

Tres artistes, tres

(Joan Poch, Marc Sala Audet i Emma  Agustí)

Museu Arxiu Can Caralt. Sant Andreu de Llavaneres

Del 4 al 27 d’Octubre de 2013

MASSES POCHS

No es habitual que un artista realitzi tres exposicions que pretenen tenir un cert nivell, en menys de tres mesos, I és menys habitual encara que dues d’elles es solapin , en dues galeries professionals i a pocs km de distància. Alguna vegada haurà succeït i en el cas d’algun artista professional d’ample volada i ben ample fons d’armari, però no en un artista amb poca volada professional i que intenta obrir-se pas en el camp artístic.

No és habitual, i s’ha de dir que tampoc gens aconsellable, ja que quan conflueixen aquests vectors de proximitat en el temps i en l’espai hi ha alguna cosa que s’escrostona. Certament tres mesos no és temps prou suficient com per haver assumit nous reptes creatius i per tant en el que s’exposi hi haurà una disfunció evident. I si a més hi afegim l’accessori de la dualitat ens podem trobar amb unes mostres coixes ambdues , o amb una clara disparitat qualitativa , el que signifiqui una manca de respecte per una galeria i els seus espectadors.

Una mica de tot això és el que succeeix a Joan Poch , aquest artista desfermat que després d’exposar al mes de març al museu del Càntir, ara ens sorprèn amb dues exposicions coincidents, a la galeria Begemot de Mataró, que inaugura amb ell la seva experiència expositiva , i a la galeria “ab” de Granollers. Dues exposicions diferents , amb molts detalls inclòs contradictoris , que si bé ens fan mantenir la idea de que en Joan Poch existeix ànima d’artista i pot assolir un futur positiu ( és a dir , el mateix per el que li varem donar la primera oportunitat seriosa a l’espai capgròs), ens presenta tant alt grau de contradiccions que de nou ens obliga a reclamar una exigència de reflexió profunda i un asserenament en la velocitat compositiva que ens permeti albirar una realitat artística , impossible avui per avui de definir davant el garbuix conceptual i estructural que ens ofereix.

Així a Begemot ens ofereix un cocktail de sensacions ben aleatòries. Per un costat aposta per la façana figurativa, amb el treball realitzat per a la carpeta “M” , realitzada a l’ensems amb Emília Illamola i Joan Carles González. Un treball massa il·lustratiu i un xic mancat d’intencionalitat subjectiva.

Al seu costat apareix un cert garbuix pictòric de difícil lectura concordant, en el que tant apareix una simplificació vers l’abstracció més decorativa, com un cert retorn a la iconografia de la nova figuració, però sense presentar camins definits. Unes obres que assoleixen un nivell més que interessant en un parell d’elles però que s’escolen en la manca de continuïtat general del presentat al que ajuda sens dubte un erroni muntatge general que barreja obres de l’autor amb altres que li son alienes ( pecat greu de galeria principiant ) , i que en certa manera desconnecten el flux unitiu ; si és que existeix , de la mostra.

Una unitat que si apareix en el cas d”Kreta” , l’exposició que presenta a  la galeria “ab” de Granollers , en la que ens ofereix una aposta diferent amb un sols recordatori que ens serveixi d’enllaç.

Aquí l’abstracció és la que domina i a més una abstracció més esponjada en la que la força està per un costat en una iconografia més personalitzada , on signes , detalls i lletres  encaixen en una paleta més nítida i contrastada en la simplicitat i en un desig de lectura més directe per part de l’espectador.

Però de nou es nota que el treball en aquest camp és encara molt primerenc. Hi ha una certa aposta per unes noves tonalitats i per unes densitats texturals i tàctils que trenquin l’habitual sentiment de pintura plana , però aquesta posta queda més “dipositada” que no pas incorporada a l’obra , el que trenca l’esquema de serenor que pregona l’artista.

És per això que ens trobem davant d’un Joan Poch que ens presenta aquí i allà uns detalls positius i enceta uns camins que permeten  pensar que allà hi ha futur, però que amb una rapidesa inusitada els tanca per intentar provar unes altres coses que a vegades no surten tan reeixides.

És per això que de nou ens cal reclamar “reflexió” i serenitat. No per molt matinar surt el sol més aviat , diuen , i Poch vol matinar massa i a l’hora del migdia ja està cansat. Hi ha forces obres que pregonen nivell però quasi cap està acabada convenientment. Em recorda l’amant de problemes matemàtics diversos que el que el preocupa és saber direccionar el problema i no es preocupa en acabar-lo. Poch actua igual en el camp de l’art. Direcciona la creació però no aprofonditza en la mateixa per a treure'n tot el suc que li sigui possible.

I la solució la té ell mateix i ben a prop. En aquestes exposicions la pintura ve acompanyada de les escultures de caire ceràmic. En elles es veu un llenguatge plenament assumit, una tècnica perfectament assentada , i uns resultats que responen perfectament a les intencions de l’autor i que alhora son plaents per a l’espectador. Just això és el que li manca a Joan Poch en la seva pintura: Assumir un llenguatge plàstic, el que li sigui més plaent; assentar uns conceptes tècnics que avui per avui encara trontollen en diverses ocasions i finalment establir un nivell comunicatiu directe , defugint principalment d’aquest desig de transcendència literària que a vegades sembla voler imposar en el seu treball, per començar per allò tan simple en l’aparença i tant difícil en la realitat , com parlar de tu a tu, entre el creador i l’espectador receptor.

Sols amb la serenor i la tranquil·litat per davant, i deixant el temps just per a la cuita de cada obra , Joan Poch podrà descobrir la seva veritable ànima d’artista i transcendir més allà de l’aparença més o menys encertada que ara domina la seva obra. Llavors hi haurà un sol Joan Poch, no com avui en el que els molts pochs son com els arbres que no ens deixen veure el bosc

PLUJA D’EXPOSICIONS

No fa falta ni parlar del mite de capgrossos que se’ns atribueix als mataronins. No fa falta ni discutir de les raons per les que s’actualitza constantment. Però si fos precís sols caldria per exemple veure el que passa en els propers dies en el que pertoca a inauguracions , amb pluja abundant de les mateixes i a més amb un interès a priori prou significatiu.

Per començar parlant del més alt nivell cal recordar que el proper dijous (demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog ) l’Ateneu Fundació Iluro (antic Ateneu Laietana ) acollirà a partir de les set de la tarda el lliurament de guardons  del Premi de Pintura Torres  García – Ciutat de Mataró que arriba a la seva cinquena edició de manera totalment consolidada com ho demostra el nombre de 238 participants dels que quaranta son els seleccionats definitius , que pertanyen al nostre país i a deu comunitats de l’estat espanyol el que demostra fefaentment el nivell de coneixement i d’ importància que ha assolit en l ’àmbit artístic.

Un premi important i una exposició igualment important que ningú s’hauria de perdre i més quan per el que sabem el nivell qualitatiu és superior a les anteriors edicions.

La importància de la Biennal hauria de ser tanta que ningú al seu redós gosés fer-li ombra, al menys en els dies propers i posteriors a la seva inauguració, en el convenciment que en la comparació sempre en sortiria perjudicada . I certament així serà, però aquesta reflexió , que jo considero si més no intel·ligent , veig que no és compartida per ningú a la ciutat ( ni per la mateixa Associació Sant Lluc que l’organitza) i heus aquí que després de tres setmanes de sequera inaugural , de cop i volta hom s’ha disparat a inaugurar en una disbauxa de capgrossos que no comparteixo sota cap concepte.

Demà per exemple a l’espai capgròs s’inaugura l’exposició de Marga Riera de títol “Les dones del cotó” inspirada en el llibre “El silenci dels telers” d’Assumpta Montellà. Una exposició en la que la sempre combativa Marga Riera fa homenatge a les dones que van treballar a les colònies tèxtils.

Una exposició que anirà acompanyada de diversos actes complementaris com per ex. la participació demà mateix del xef Gonzalo Martínez , artista de la cuina i les sensacions del menjar ; la presentació del llibre de Montellà el dia 20 de juny i un recital de poesia social a càrrec del Dimarts del Llimoner , a celebrar el dijous 27 de juny , coincidint en dia i hora ( capgrossos potser) amb la inauguració de la nova exposició de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí.

Una exposició prou interessant a priori però que a bon segur quedarà ofegada per la Biennal el que serà una llàstima. Però això no sembla ni preocupar ni a la mateixa gent del sant Lluc que per el divendres es llencen a inaugurar una exposició tan important , - i que per tant mereixedora d’una individualització total- , com ho és la del tortosí Jaume Rocamora i la seva mostra “Simbiosi permanent” . Una exposició amb tres àmbits ben determinats com ho son un aserie de grofats en blanc de la sèrie “bustrofèdica anaglífica” , un seguit de llibres d’autor i finalment un seguit d’obres de no color.

Una exposició molt important d’un artista que omple el currículum dels seus darrers anys amb ciutats com New York, Londres , Lió, Cotlliure o el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Una exposició doncs d’obligada visita i que mereixeria sens dubte un tracte global ben individualitzat.

Tampoc s’entén que Begemot inauguri el mateix dia i quasi a la mateixa hora. Després de tant silenci és de molt poc professionals inaugurar en la coincidència , fet que és difícil d’entendre si no és per evitar solapar-se amb la inauguració del mateix Joan Poch a la “AB” de Granollers, una coincidència demostrativa , per part de tots ,  d’una manca de professionalitat evident. No per córrer molt s’arriba abans.

Segons sembla, - i dic segons, ja que no he rebut notificació de cap tipus per part de la galeria i per tant he de parlar en hipòtesi -, en aquesta ocasió es presentarà la carpeta “M.” realitzada a partir dels treballs de Joan Poch al voltant d’Asterió i el mite del minotaure relligades amb poemes d’Emilía Illamola i textos de Joan Carles González Pujalte. Una presentació que vindrà arrodonida amb l’exposició de l’obra de Poch que ha servit de suport gràfic al conjunt.

Una mostra a priori prou interessant , tant per la part literària com per veure l’evolució creativa de Poch , tot esperant que la mateixa vagi per el camí de la reflexió i no per la desfermada disbauxa divergent que ens oferia en la seva darrera mostra a Argentona. Una mostra que també hauria de merèixer una atenció individualitzada i preeminent i que ara viatjarà en el furgó de cua de l’activitat expositiva de la setmana.

I si volem arrodonir la bogeria inaugural, ens trobarem que també el divendres i a la mateixa hora , retorna a l’activitat la galeria argentonina “Art i gent” amb la mostra “Gent” de Jordi Turbau.

Bogeria doncs en aquest cap de setmana . Exposicions a dojo i al mig la figura senyera de la Biennal. No hauria sigut millor pensar una mica i evitar coincidències i donar tracte individualitzat a tan interessants exposicions?

A bon segur , però tot ho sabem: Som uns capgrossos.

MONUMENT A COLOM. NIKE I CHRISTO

No vull ni puc estar sense dir la meva en relació a tot l’embolic que s’ha format en relació a la gegantina samarreta del Barça amb que apareixerà mal girbat i durant un mes l’estàtua barcelonina dedicada a Cristòfol Colom.

Cal començar sens dubte per aplaudir amb tota força a l’equip de publicitaris capaç de dibuixar tan original campanya , que a més a més ha obtingut un èxit un ressò impressionant ocupant planes de diaris , minuts de ràdio i televisió, i fins i tot posts de blogs tan humils com aquest mateix.

Però deixant de costat el fet publicitari , és obvi que l’enrenou creat va per altres cantons confegint una polièdrica figura d’angles dispars , parells i contradictoris. Evidentment emergeix per damunt de tot la figura del Barça i el seu poder omnímode sota el qual es pot aixoplugar tot ja que sempre emergeix per damunt del bé i el mal , amb el silenci aquiescent de tothom. I al seu darrera apareixen totes les visions que es puguin imaginar.

De tot el que he vist i he llegit em quedo amb l’article de Juli Capella a “El Periódico” ( l’aconsello ferventment) que sota el títol de “No tot està en venda” reflexiona en relació a l’espai públic , i per tant propietat de tots , i la publicitat. I hem quedo també amb un concepte que apareix per diferents indrets com ho és la banalització del patrimoni de la ciutat.  Reduir el patrimoni a un simple suport i no al seu obligat paper de protagonista porta a una societat a la substitució de valors i a la misèria interior.

Però potser el més curiós del cas és que fa anys ja va voler ser “vestida” l’estàtua de Colón , però llavors el municipi va denegar el permís.

Corria 1976 quan el reconegut artista Christo, especialista en modificar la visió externa dels més importants edificis ( Pont Neuf de París, edifici del Reichstag ) i d’importants espais naturals , mitjançant la manipulació a través de l’embalatge o de l’ús de diferents elements accesoris que capgirin el concepte primigeni, va pensar en embolicar el monument a Colón. 

El projecte inicial va comportar , com és habitual en l’artista , un seguit d’apunts , esquemes i esborranys , plasmats en obra gràfica per la Polígrafa que van ser exposats a La Joan Prats i a la Trece , en el gener del 77 i que encara es poden trobar en subhastes internacionals i a un preu més que considerable / entre 30 i 40000 dòlars ).

El resultat de la negociació va ser negativa però Christo no va desistir i a l’any 1984 va tornar a la ciutat on intentà de nou dur a terme el projecte tal i com consta en aquest article de “El País “ del juny del 84 , però amb resultats finals negatius. Si els socialistes que manaven llavors van agafar-se la amb paper de fumar , CiU se l'ha agafat ara amb el paper dels diners , que com a partit de dretes que és , és l'únic que l'importa. 

En resum una vergonya per la cultura , una vergonya per Barcelona.

BEGEMOT

Fa uns mesos vaig tenir una petita batussa amb els artistes locals ja que em vaig queixar de manera airada per la seva absència massiva en la inauguració de la galeria Begemot , aquell nou espai expositiu a Mataró que s’acabava d’obrir al carrer Fra Lluis de León. Va ser un post  intens i visceral que va molestar a molts.

No em penedeixo d’haver-lo fet ja que segueixo pensant exactament igual , però en justícia  i reciprocitat he de dir que avui la clatellada els hi ha de caure a ells ( Begemot) amb igual intensitat, per començar la seva carrera expositiva de manera tan desafortunada.

Dic això ja que mitjançant les xarxes socials m’ha arribat la notícia que el proper divendres a les 8 del vespre, Begemot inaugurarà la seva primera exposició individual ( Joan Poch) coincidint justament amb la inauguració de l’exposició al Col·legi d’Aparelladors de l’exposició “Simbiosi permanent” de l’artista tortosí Jaume Rocamora, artista desconegut de molts però de gran qualitat com ho demostra el fet que l’any passat el Museu d’Art Modern de Cotlliure li dedica una important retrospectiva , o que ha exposat a indrets del nivell de l’Institut Cervantes d’Utrech.

Sempre he lamentat les coincidències horàries ja que penso que parlant es podria arribar a unes enteses correctes que individualitzessin els actes i sempre es parla del desconeixement mutu , però no és aquest el cas ja que el protagonista ( Joan Poch) és qui fa la prèvia de les exposicions d’Aparelladors, o sigui que...

I queda clar que cal triar i entre un artista consagrat i una sala honorable per la seva qualitat com ho és la del Col·legi d’Aparelladors, i un artista novell i una sala que s’ha mantingut en aquests quatre mesos de vida  més tancada que no pas oberta , no hi ha dubte. Caldrà anar doncs al Col·legi d’Aparelladors , i si queda temps i ganes , ja ens acostarem per Begemot.

Tot plegat una llàstima i la clau potser està en que les coses cal fer-les més amb el cap que no pas amb el cor. Tant costava programar la inauguració per aquest cap de setmana ( erma de tota activitat) o deixar-la per la següent?.

Un espai d’art situat en una ciutat no pot de cap manera donar-li l’esquena si és que vol sobreviure. No pot quedar-se tancat en la seva torre d’ivori i no estar present en cap de les activitats artístiques que s’han dut a terme en els darrers mesos. Així les possibilitats d’èxit decreixen i es pot acabar essent un element marginal en la vida cultural mataronina , cosa que no desitgem de cap de les maneres.

Vagi dons aquesta amatent clatellada. Un greu error el d’aquesta coincidència amb dos grans perdedors l’art de la ciutat i els protagonistes d’ambdues exposicions.

  

FENT CAMÍ. JOAN POCH

A l’art no s’hi arriba mai tard. És així ja que l’art no és una qüestió d’edat i sí de necessitat i capacitat comunicativa d’emocions i sensacions. Però curiosament tots aquells que s’acosten de manera seriosa a la creació artística depassats els anys de joventut , tenen una frisança creativa com si el temps s’hagués escapat ja per davant, esforç baladí ja que el temps, com la son, no es recupera mai.

Aquest teòric retard en arribar a la creació artística certament té un component negatiu que no és altre que el tècnic , però tots sabem que la tècnica , com component d’ofici que és, amb esforç, desig i treball, s’aconsegueix assolir. En canvi però té un component positiu de gran valor, que no és altre que el de la vida viscuda i per tant del pòsit de vivències que son , no s’ha d’oblidar , la raó i eix del fonament creatiu interior.

Encara no fa dos anys que arribaven a les meves mans unes obres de Joan Poch , molt interessants, que havien de servir per donar el meu vist i plau per exposar a l’espai capgròs. Recordo que vaig ser taxatiu en la valoració. Davant la pregunta de si aquell autor podia exposar a l’espai la meva resposta va ser contundent: “No pot exposar, ha d’exposar”.

No ha passat encara any i mig d’aquella mostra ( “ Ànimes i peixos”) i d’ençà aquell moment Joan Poch s’ha desfermat en la creació i l’exposició del seu treball, en un ritme febril , obrint i tancant ràpidament etapes , en un carrera sense final aparent , en la que com era d’esperar s’ha produït una disfunció entre formes i fons , en la que els conceptes originals semblen capgirar-se en el dubte produït del què, com, quan i de quina manera. Un dubte produït sens dubte per una passada de voltes que cal reconduir ja que tinc molt clar , però que molt clar, que en Joan Poch hi ha veritable ànima i capacitat d’artista.

Exposa Joan Poch al Museu del Càntir d’ Argentona  i ho fa presentant “pintures i fangs” ( com així els denomina) sota el premonitori títol de “Laberints” . Una mostra ambivalent tècnicament parlant, però que en aquesta ambivalència ens ofereix de manera clara el neguit interior que el domina , neguiteja i li produeix sotracs creatius importants, tancant-lo en un laberint del que haurà de sortir mitjançant una profunda reflexió de quina és la seva veritat artística.

Pictòricament parlant Joan Poch sembla obrir amb aquesta exposició una nova etapa creativa. Quan començà es movia en el camp de la nova figuració, amb una presència de pes de la mateixa. Era una pintura amb una aura de misteri , d’interrogació reflexiva , amb un cert deix inquietant que feia dominar l’esperit sobre la forma.

 Al poc temps l’obra de l’artista es disbauxava per uns camins més abruptes i menys definits , donant més força al gest, al gargot , al ritme i la complexitat ( premi del concurs de Llavaneres ) mantenint aquest misteri, mentre que ara es despenja amb unes creacions més líriques, més a la recerca d’una abstracció poètica , de molt impacte visual, però clarament edulcorada en relació als seus conceptes anteriors.`Unes obres que semblen més forçades vers unes mirades menys exigents.

És aquesta una variació lògica i natural en aquesta necessitat de tasta olletes que té tot artista quan explota i que amb el temps tornarà al redós de la seva veritat, del seu íntim llenguatge pictòric. Però la pregunta és òbvia: quina és la seva veritat?. Una pregunta  complexa de la que potser no té ni tan sols resposta el propi autor. Una resposta de la que les seves obres ceràmiques , fangs , ens en pot donar pistes prou escaients.

Joan Poch es desenvolupa com artista reeixit en el camp ceràmic. Allà té dominada la tècnica i per tant sap com expressar perfectament els seus conceptes plàstics . Si examinem acuradament el magnífic grup d’escultures , - em nego a emprar l’apel·latiu de ceràmiques com tant bé defensa el mestre Joan Serra -, veurem que el camp de la nova figuració és el que , no tan sols domina , ans marca els ritmes i els conceptes de les peces, alhora que existeix una clara abstracció cromàtica en l’acabat de les mateixes a la que s’afegeix unes textures denses , complexes i de gran força tàctil i expressiva.

Curiosament però, aquestes raons  apareixen de manera més escassa i menys intensa en el  camp pictòric. Potser per això penso que quan Joan Poch posi fre al seu natural i lògic desig d’explorar futurs plàstics i creatius i en faci anàlisi passant per un sedàs ben fi, ens trobarem amb un artista potent, ben construït, amb enorme capacitat creativa i sense les concessions , ves a saber a que i a qui , que avui rebaixen la seva intensitat.

En exposicions com la que ara ens ocupa existeixen peces veritablement meritòries , com la que encapçala aquest post , però al costat hi ha obres poc treballades , que evidencien una necessitat de maduració, d’enduriment diria jo. I aquest és el camí en el que Joan Poch ha de treballar si de veritat  vol assolir el paper d’artista amb pes en aquest el nostre món creatiu.

Potser alguns que llegeixin aquesta crítica  la consideraran negativa i fins i tot un pal. No penso pas així, ans tot el contrari. Crec fermament en Joan Poch i penso que té un bon futur i que no ens decebrà, però ara és obligat el baixar el ritme i entrar en la reflexió. Joan Poch no pot seguir oferint-nos “vins” joves, poc treballats, com ho son bona part de les pintures avui presentades. Ha de treballar ja en “criances” i començar a pensar en el nivell “reserva”. Les seves obres han de tenir més cos i deixar a posteriori intensos sabors en la ment i no quedar-se en la fàcil bellesa exterior.

Un nivell per el que està perfectament dotat i al que arribarà , sens dubte , si la reflexió i el cervell dominen per un temps al cor. Que temps hi haurà per  la disbauxa.

Joan Poch. “Laberints” ( Pintures i fangs)

Museu del Càntir. Argentona

Del 16 de març al 14 d’Abril de 2013

ESPAI TORRES GARCIA / MÉS DIÀSPORA

De fa ja unes temporades que existia el desig de poder reunir els guanyadors de les edicions de la Biennal Torres Garcia en un indret comú , per que poguessin ser admirades per tothom.

Vista la inexistència d’una col·lecció local i un Museu que faci cas a la plàstica , en època Baron es va creure que el foyer del Tecnocampus era un indret magnífic , no tan sols per les condicions espaials, ans també per el fet de que era el millor element de rebuda que podien tenir tots els assistents als diferents i variats actes que se celebren en el mateix.

Per raons burocràtiques municipals ( obra propietat de la ciutat , cedida i exposada en un espai que essent municipal no és alhora propietat del consistori ) no es va fer en el seu temps i ara , solventades les traves administratives , estava previst que fos aquest dijous a les 11 del matí quan es procedís a la cessió administrativa de la darrera obra guanyadora i es procedís a la inauguració de l’espai. Finalment per raons d’agenda l’acte s’ha hagut de posposar i  , a manca de confirmació, està previst per el dijous 12 d’abril a la mateixa hora de les 11 del migdia.

No hi ha que dir que ens sentim molt feliços d’aquesta trobada de les obres guanyadores que serveix , a més de mostrar la qualitat i la importància de la Biennal, per donar permanent visualització de la mateixa , i per començar a somiar en un espai en que es facin públiques les obres de les que disposa l’Ajuntament i les que podria disposar si algun dia , algun responsable amb senderi, entengués la necessitat absoluta de que els artistes mataronins estiguin correctament representats i exhibits en la seva ciutat.

Però aquesta alegria desapareix en part en veure que l’acte es celebra a mig matí i en un dia laborable , impedint d’aquesta manera la massiva presència dels artistes locals i dels afeccionats a l’art.

Un acte com aquest hauria de ser la prèvia més magnífica a l’edició d’ enguany de la biennal i alhora punt de trobada dels artistes locals, demostrativa de la força i qualitat que atresoren. Hauria de ser un acte potent en la plàstica mataronina i no un acte burocràtic per l’institucional.

Es diu que encara no està concretat del tot el dia i hora del mateix i jo demanaria al Govern municipal que en fes repensada i tries un moment horari més adient per convertir aquesta inauguració en una veritable festa de l’art plàstic mataroní , que tant mancat està d’ alegries municipals.

En les seves mans està i espero que entendran la petició. Penso que si hi ha problemes d’agenda , després del temps d’espera , es pot retardar uns dies , que no significarà cap daltabaix. 

Però si es mantingués el criteri, seria lògic pensar , per part meva, que potser l’única cosa que es cerca és una fotografia , i no pas l’interès de l’art , la cultura , els artistes i el poble.

MÉS DIÀSPORA

No fa pas tant que repassàvem el bon nombre d’artistes de Mataró que havien decidit presentar el seu bon fer en altres contrades. Quan arriben les bones notícies del positives que han estat les experiències per en Perecoll, en Marc Prat , la Marta Duran , en Jordi Santamaria i altres , ens arriben més notícies en aquest sentit.

Cal remarcar per exemple le fet de les exposicions que en present, passat i futur, estan realitzant a la zona belga / holandesa , els magnífics ceramistes Joan Serra i Mia Llauder,  massa desconeguts en els nostres mateixos verals i que esperem algun dia la facin petar.

També cal remarcar que el proper dijous , i fins el 25 de març, es celebra a Santa Cruz de la Sierra , la ciutat més poblada i veritable centre econòmic i industrial de Bolivia, la primera gran fira d’art que es celebra en el país , sota el nom de MAJA Bolivia. En ella hi pren part la recentment inaugurada galería Begemot, amb la presència de diversos artistes entre els que cal destacar Camí Giralt i el mataroní Joan Poch.

Per altre part Ivanjot ( Iván Jordà ) ha estat un dels 40 artistes seleccionats en el Premi Internacional de Pintura de Taipei ( Taiwan),  amb l'obra de caire orientalitzant que podeu veure més amunt.Han estat 2462 obres presentades corresponents a artistes de 50 països i l’Ivanjot ha estat l’únic artista espanyol seleccionat.

El premi s’atorgarà el proper 2 de maig i si teniu curiositat de veure les obres finalistes , aquí teniu el corresponent link.