COSMOS. JOAN POCH

 Fa ara un parell d’anys que el Museu de Llavaneres celebrara el seu primer premi d’art. El mateix no tenia retribució econòmica però si un premi prou llaminer com era la celebració dues temporades després , d’una exposició individual a la sala de Can Caralt.  El guanyador va ser en Joan Poch que ara arrodoneix el premi amb l’exposició promesa que sota el títol de “Cosmos” ens ofereix els seus darrers treballs.

Deia en la presentació de la mateixa , que amb gran plaer vaig realitzar , que un premi en un certamen artístic, al costat de la vàlua del mateix oferia un punt intangible com era el de la motivació per a l’artista per afermar-se en la seva realitat creativa.

Ara , dos anys més tard , hem vist que Joan Poch ha aprofitat aquest estímul per avançar i molt en aquell laberint creatiu en el que es trobava. I dic laberint ja que la necessitat d’expressar els seus sentiments i emocions havien portat a l’autor a una disbauxa creativa en la que anades i tornades , evolucions i involucions, garbuixos i serenors , es donaven constantment la mà en una obra atractiva generalment , però massa confosa en el sempre necessari afany d’anar més enllà de l’aparença.

Ara l’artista sembla haver-se asserenat i sembla que el seu camí es decanti més cap a les seves arrels amb una plàstica més poètica i literària. Una plàstica estructurada en la taca com a eix formal i gestor d’un equilibri espaial , en la que a partir d’un element primigeni es desenvolupa mitjançant el goteig , l’explosió i l’expansió un univers pictòric seductor i plaent.

Joan Poch titula “Cosmos” a la seva experiència. Un cosmos però que res té a veure ni en la pintura còsmica de Dalí ni a al concepte còsmic que amb tanta intensitat va ser treballat per els informalistes , amb Viola al capdavant i amb noms tan interessants com els de Hernández Pijuan i Eduard Alcoy que el practicaren en els seus inicis.

El cosmos de Joan Poch però és menys visceral, menys explosiu. No està en el big bang i sí en l’aparent serenor de les galàxies perdudes. I vull remarcar la paraula aparent ja que l’obra de Poch ens sedueix en l’aparença però d’ella cal esperar una explosió molt més intensa que li doni densitat i així ens colpeixi de manera més contundent.

Però l’exposició de Poch a Can Caralt ens genera una pregunta. L’equilibri de la mostra queda trencat per la potència d’un díptic que senyoreja en la sala i que porta en si mateix tota la força plàstica i la contundència comunicativa de la que estem parlant. És la peça cabdal de l’exposició i la que marca la mateixa. Una obra que per cert lliga perfectament amb el sentit del grup de magnífiques ceràmiques que arrodoneixen l’exposició.

Per això apareix el dubte. Quin és o ha de ser el camí de l’autor?. Una pregunta que sols el creador pot i ha de resoldre. L’evolució ha de continuar. Més serena, més tranquila i amb molta més reflexió. Però ara toca ja encetar un camí més marcat i definitiu. Aquest és el repte front al que cal treballar.

Un repte en el que la síntesi ha de ser fonamental. Una síntesi cap a l’essència que Poch ha de practicar urgentment no tan sols en la seva pintura ans també en el seu concepte expositiu , el que és un dels seus greus , i fàcilment solucionables defectes. Sobren peces , en l’exposició i el catàleg , sobren paraules en la presentació i manca un sentit més global que doni presència al treball.

Amb tot això crec que aquesta mostra de Joan Poch ha de ser cabdal en la seva trajectòria. Ha de ser el seu punt d’intersecció vers un creador més afermat en les seves idees plàstiques i allunyat d’uns dubtes conceptuals que en res l’afavoreixen.