D’entre els grup d’amics, coneguts i saludats , que diria
Pla, n’existeix un bon gruix amb intenses afeccions culturals. Per uns la seva
passió és el cinema, per altres el teatre, altres son lectors enviciats i
molts, com no, tenen en l’art plàstic la seva passió i/o professió. Però és
evident que el grau de passió vivencial és absolut, fent mans i manigües per
estar assabentats, veure i gaudir, d’aquells conceptes culturals creatius que
els apassionen.
Lamentablement però he de dir que sempre m’ha sorprès el poc
interès dels artistes per visitar i
gaudir, estudiant i analitzant, el treball dels grans mestres o dels simples companys.
Ja sé que soc un viciós de les exposicions , a bon segur per
que soc conscient de la meva gran ignorància i penso que allà puc aprendre
molt. Per això intento fer els esforços suficients per acostar-me a quantes més
exposicions de qualitat puc. Unes visites que evidentment venen determinades
generalment per la distància. I sí, certament moltes vegades programo les
vacances o les petites escapades en funció de poder visitar certes exposicions
o museus. No ha estat així en aquesta darrera escapada a Sevilla però sí que una
vegada programada , va aparèixer de manera clara la intenció de visitar l’expo
Velázquez i Murillo , per cert amb resultat de fracàs, ja que em vaig trobar
amb entrades esgotades per el cap de setmana, cosa que ni se m’havia passat per
el cap.
Però xerrant amb molts pintors em trobo constantment amb el desencís de que no saben les exposicions importants
per les que paga la pena viatjar, i ni tan sols saben el que es pot veure a
Barcelona o en els diversos indrets de Catalunya , i el que és pitjor ni
sabent-ho tenen la més mínima intenció de visitar-les.
I si tanquem el cercle, reduint-lo a l’entorn local, ens
trobem en que per un costat a Mataró els artistes, amb les pertinents
excepcions, no tenen ni costum ni desig
ni d’acudir a les inauguracions locals ni de visitar a posteriori les mostres
dels seus companys. Un fet lamentable que demostra la poca essència professional
i corporativa dels mateixos, que en canvi son ràpids en aixecar la veu
reclamant un accent més gran en el seu fer.
Aquest fet i les moltes vegades que he parlat amb ells al
voltant d’aquest tema m’han portat a fer-me la pregunta que encapçala aquest
post: Als artistes els hi agrada l’art?. I la meva resposta és clara: NO. El que
els hi agrada és el seu art.
I com a
símbol, demostratiu està en aquesta experiència de La destil·leria, amb “ÜNIC”.
És ben cert que la difusió de l’event ha estat molt dolent, que en cap moment s’ha
venut correctament el producte. Però us puc ben assegurar que els Miró, Tàpies
o Clavé que s’han exposat mereixien abastament la seva visita. O l’excel·lent
treball de Teresa Pera , d’ahir. Però no, els artistes han preferit l’absència.
Ells s’ho han perdut, com es perden no sabent aprofitar els ensenyaments que
sempre podem treure d’una bona exposició.