dissabte, de gener 28, 2017

I ALS ARTISTES , ELS HI AGRADA L’ART?




D’entre els grup d’amics, coneguts i saludats , que diria Pla, n’existeix un bon gruix amb intenses afeccions culturals. Per uns la seva passió és el cinema, per altres el teatre, altres son lectors enviciats i molts, com no, tenen en l’art plàstic la seva passió i/o professió. Però és evident que el grau de passió vivencial és absolut, fent mans i manigües per estar assabentats, veure i gaudir, d’aquells conceptes culturals creatius que els apassionen.
Lamentablement però he de dir que sempre m’ha sorprès el poc interès dels artistes  per visitar i gaudir, estudiant i analitzant, el treball dels grans mestres   o dels simples companys.

Ja sé que soc un viciós de les exposicions , a bon segur per que soc conscient de la meva gran ignorància i penso que allà puc aprendre molt. Per això intento fer els esforços suficients per acostar-me a quantes més exposicions de qualitat puc. Unes visites que evidentment venen determinades generalment per la distància. I sí, certament moltes vegades programo les vacances o les petites escapades en funció de poder visitar certes exposicions o museus. No ha estat així en  aquesta  darrera escapada a Sevilla però sí que una vegada programada , va aparèixer de manera clara la intenció de visitar l’expo Velázquez i Murillo , per cert amb resultat de fracàs, ja que em vaig trobar amb entrades esgotades per el cap de setmana, cosa que ni se m’havia passat per el cap.

Però xerrant amb molts pintors em trobo constantment amb el desencís  de que no saben les exposicions importants per les que paga la pena viatjar, i ni tan sols saben el que es pot veure a Barcelona o en els diversos indrets de Catalunya , i el que és pitjor ni sabent-ho tenen la més mínima intenció de visitar-les.

I si tanquem el cercle, reduint-lo a l’entorn local, ens trobem en que per un costat a Mataró els artistes, amb les pertinents excepcions,  no tenen ni costum ni desig ni d’acudir a les inauguracions locals ni de visitar a posteriori les mostres dels seus companys. Un fet lamentable que demostra la poca essència professional i corporativa dels mateixos, que en canvi son ràpids en aixecar la veu reclamant un accent més gran en el seu fer.

Aquest fet i les moltes vegades que he parlat amb ells al voltant d’aquest tema m’han portat a fer-me la pregunta que encapçala aquest post: Als artistes els hi agrada l’art?. I la meva resposta és clara: NO. El que els hi agrada és el seu art. 
I com a  símbol, demostratiu està en aquesta experiència de La destil·leria, amb “ÜNIC”. És ben cert que la difusió de l’event ha estat molt dolent, que en cap moment s’ha venut correctament el producte. Però us puc ben assegurar que els Miró, Tàpies o Clavé que s’han exposat mereixien abastament la seva visita. O l’excel·lent treball de Teresa Pera , d’ahir. Però no, els artistes han preferit l’absència. Ells s’ho han perdut, com es perden no sabent aprofitar els ensenyaments que sempre podem treure d’una bona exposició.




  

dimecres, de gener 18, 2017

ÚNIC. LA DETIL·LERIA





Segueix Agit Baqué entenent perfectament que per que un espai funcioni , en ell hi ha de succeir de manera constant coses ben diverses, que mantenir sols l’activitat expositiva en les parets acaba adormint i al final matant a qualsevol projecte. En aquesta lluita està La Destil·leria el que ja l’ha convertit malgrat la seva joventut en un espai de referència cultural a Mataró i comarca.

Ara ha programat en el sempre esmorteït temps del gener una bonica i interessant experiència que no és altre que durant quinze deis, dotze d’obertura hàbil de la galeria, La Destil·leria acull en les seves parets una obra única d’un artista reconegut, amb el que aconsegueix  centrar en aquella escollida peça la mirada de l’espectador aconseguint una lectura clara i definida en contraposició a la mirada més dispersa, però també més complerta que es produeix quan l’exposició esdevé habitual, amb un autor presentant el ventall del seu fer.

Una experiència ben positiva ,que cal recolzar amb la visita  iq ue de moment presenta resultats prou positius. L’obra gràfica de Tâpies (dissabte) era simplement espectacular, ahir Yago Vilamanyà ens sorprenia amb un interesant treball en pedra i avui ens retrobem amb un gravat d’un Plensa iniciàtic , d’allà els anys vuitanta , molt lluny i diferent del Plensa , el que fa pressuposar una col·lecció potent i atractiva que ha de convidar al passeig que sempre significa acostar-se  a la Desstil·leria.

Dit això crec que també cal fer altres reflexions no tan positives , però que espero siguin llegides com el que son una crítica del tot constructiva.

A primer cop d’ull el total de l’experiència sembla haver estat construïda una mica a corre cuita , o si no haurem de dir que està poc treballada. Per començar el llistat de  protagonistes és absolutament desigual i es dispersa en la seva diversitat, potser caldria un conjunt més homogeni amb un cert lligam comú. Col·locar a Yago entre Tâpies i Plensa és posar-lo al peus dels lleons i cal tenir en compte també que hi ha noms amb un nivell més aviat justet per entrar en la comparança.

La publicitació de l’experiència ha estat desafortunada. Per començar l’escrit de presentació és una veritable palla mental, parlant de la fragmentació i l’obsolescència instantània per seguir en aquesta afirmació de que vivim enllaunats en una temporalitat social inèdita per acabar parlant de la possibilitat de gaudir d’un espai desassossegat lluny del consum frenètic actual

Soc  dels que pensa que per presentar certs tipus d’exposicions no fa falta entrar en fàtues intel·lectualitats , que cal explicar projecte i essències i en aquest cas particular cal incidir i molt en els artistes participants. 
I per fer-ho res millor que un petit currículum de tots ells, ja que hi ha noms que no son populars a nivell de carrer com per ex, la magnífica Carme Solé Vendrell. I que dir d’ emprar en certs casos (Miró I Clavé) el segon cognom. Aquest s’usa com element diferenciador quan hi ha un altre artista amb el que pot provocar confusió, però Mrió i Clavé son marques en sí i per tant l’aparició d’un segon cognom fa pensar que és un altre artista, coincident en el cognom , i no el “gran” , i més quan Tàpies sols és senyalat amb el seu primer cognom.

Una vegada posada en marxa l’experiència hauria d’haver estat obligada la presència viva en les xarxes social, amb fotografies de les peces exposades i fins i tot el petit detall incentivador del que ha de venir. No ha estat així, i ningú sap del nivell de qualitat que fins avui s’està gastant en l’event.

Igualment , hauria estat molt convenient que aquells autors més propers haguessin tingut horari fix de presència per poder parlar amb ells i vivificar la seva obra.

Elements tots ells, subsanables amb facilitat des d’una preparació intensa en la prèvia de la mostra que de moment queda reduïda al pas diari d’una obra i que per tant obliga també al pas diari de l’afeccionat  que no disposa dels detalls corresponents que li permetin fer tria i acudir quan més li sigui convenient.

Malgrat aquest detalls que caldrà subsanar en una segon edició d’Únic  que esperem i desitgem tingui continuitat, cal recomanar que en aquests dies en la vostre passejada pel centre de Mataró us acosteu a La destil·leria  on segur que trobareu una peça que us pot encisar.



diumenge, de gener 15, 2017

ANDREU VILASÍS. ESMALTS. MUSEU DEL CÀNTIR




A bon segur que la causa és haver-me fet gran , però ara quan sento certs noms de creadors , la meva ànima es posa automàticament dempeus i fins i tot acoto una mica el cap en senyal de reverència, encara que ni la tècnica ni l’estilística que practiquin aquests artistes correspongui als meus particulars gustos, però el respecte que em mereixen certes trajectòries així m’ ho marquen.


Justament és el que he fet en motiu de l’exposició d’esmalts que el gran mestre Andreu Vilasís presenta al Museu del Càntir d’Argentona, com si fos l’embolcall professional a l’important acte del proper dimarts al Museu del Disseny en el que el mestre lliurarà a  la institució la seva biblioteca i documentació especialitzada en el món de l’esmalt , a bon segur una de les millors del món.




“L'esmalt és una pasta vítria mòlta a la mida de polsim que s'aplica sobre un metall i es deixa fondre dins un forn a una temperatura que oscil·la entre els 700 i els 900° C. Durant la cocció, l'arena fina (l'esmalt) es fon i s'adapta a la superfície i forma del metall amb el qual s'uneix íntimament. Quan es refreda, el metall queda cobert per una pasta vitrificada brillant si després es poleix.

L'esmaltat es pot realitzar a partir d'un procediment sec o humit depenent de les tècniques d'aplicació i dels processos que poden ser manuals i rudimentaris fins als més sofisticats gràcies a la tecnologia moderna. La tècnica de l'esmalt al foc s'ha utilitzat com a subsidiari de la metal·lúrgia, com ara en el cas sumptuari, en joieria i orfebreria, o en el cas de la indústria i en el de la fabricació d'electrodomèstics, senyalitzacions urbanes o revestiments arquitectònics.

Avui en dia, l'esmalt és un dels mitjans d'expressió artística més perfeccionats que existeix. És una matèria dura, que pot ser brillant o mat, no decolora amb l'acció de la llum, és resistent als agents .

pol·luents, és fàcil de netejar i té una gamma infinita de tons. Pot ser de qualitat opaca o transparent i que permet la visió de la textura del suport conferint-li una riquesa matèrica no superada(vikipèdia dixit).




Una tècnica tan històrica com complexa i difícil de la que Vilasís n’ha assolit mestratge fora de mides, en especial, -tal i com explica acuradament Núria L. Ribalta , en l’escrit de presentació en el catàleg-, en la seva meticulosa i renovada tècnica de la grisalla.

Una tècnica, la de l’esmalt, que potser ha estat en la seva aplicació creativa  la que menys adaptació al temps actuals ha tingut del gruix de tot el conjunt que conformen el que en diem arts aplicades i oficis artístics. Un esmalt que s’ha quedat en una estètica demodé, d’una bellesa rampoina i poc engrescadora , vorejant massa vegades el que en podríem dir una compositiva cursi , havent estat pocs els esmaltadors que hagin trencat aquets conceptes de segles passats per produir un concepte més proper a la realitat artística del segle XXI.



I aquest concepte de passat , de record que tenim tots , d’aquelles obres que es veiem en les joieries, en el camí de la reproducció d’obres mestres de l’art o en medallons camafeus o semblants , sempre més amb una mirada cap el passat que no pas albirant un nou futur.

Fa molt poc que Luis Racionero explicava en un article que l’art és una barreja entre realisme i idealisme, i segons cap on decanti la balança el creador, el resultat en serà un o altre. Vilasis aposta per concepte , escola i convenciment per aquesta mirada propera a l’univers femení, amb una bellesa tòpica i típica, però amb un desenvolupament formal  estricte , en uns plantejaments que es fonamenten en el concepte de la bellesa del noucentisme. I allà es troba a gust i desenvolupa de manera perfecta la seva praxis conceptual que ve afegida d’uns plantejaments tècnics fora mida.



Però esta clar que alhora apareix l’etern dubte de la tècnica , si aquesta és sols mitjà o ha de ser protagonista. Un que es decanta clarament per la primera opció, sent que l’encontillament de l’obra  sotmesa a unes fèrules tècniques quasi dictatorials és la que limita el concepte expositiu a l’admiració de l’esmalt  com element formal, fixant la mirada més en els detalls  cromàtics quasi impossibles, el subtil del modus i manera , deixant en segon terme el concepte i la comunicació, que al meu entendre és el que marca de manera clara el sentiment d’art.

Per això que la conclusió del comentari és complex per si mateix. M’agrada i m’admira el savoir faire de mestratge quasi absolut que es desprèn de l’obra d’Andreu Vilasís. M’admira encara més la seva trajectòria i la seva passió absoluta per la tècnica. Però em dol, l’encarcarament conceptual del treball massa limitat a una bellesa formal fora de temps i no en la recerca d’un futur, per el que alguns grans esmaltistes lluiten, com per ex. les mataronines germanes March.



Malgrat tot he de recomanar amb intensitat aquesta exposició. Per un costat per la lliçó esmaltista que representa, per l’altre per el respecte absolut que em mereix el mestre Vilasís, i en tercer lloc per esperonar a joves en trobar un camí de futur a una tècnica ancestral que fa massa temps que es troba en punt mort i que precisa d’una urgent revolució.

(les imatges han estat extretes de la xarxa i poden correspondre o no a obres presents en l'exposició)



dimecres, de gener 04, 2017

BELEN VILANOVA. CAP A DINS





Vaig conèixer artísticament a Belen Vilanova per l’obra que va presentar a la darrera col·lectiva de Sant Lluc. Era una abstracció cromàtica difícil d’encasellar en qualsevol de les subestilísques de l’abstracció, però era posseïdora a més d’una força cromàtica evident, d’un concepte de ritme i equilibri notable.



Això va fer que aconsellés el seu nom , entre d’altres , a Mateu Ros per a preparar la temporada expositiva de l’espai capgròs que ocupa ara mateix amb la mostra “Cap a dins”. Una ocupació amb la sorpresa de que les obres que presenta no son pintures i sí fotografies manipulades, i la sorpresa afegida per a mi de la seva confessió de que aquell quadre , inici de tota la història , és l’única obra pictòrica que havia fet, cosa que parla i be de la seva concepció creativa i de la seva adaptació als més diversos medis formals per a la seva comunicació creativa.





Belen Vilanova és una artista argentina ( san Juan 1985), llicenciada i professora d’Arts Visuals  que de fa un any resideix a Mataró. Ella és artista “recién” arribada a Mataró. I empro al paraula “recién” en el concepte que un company de feina argentí em deia, tot explicant-me que “recién” no solament posseïa el significat de “fer poc temps” i sí el concepte de que estant aquí , encara hi havia el senyal de pertinença allà, com si encara no hi hagués hagut el trencament  i no existís encara  la distància mental, i sí sols la física.

Com a bona argentina  Belen Vilanova s’interroga de manera constant i permanent al respecte de si mateixa , en aquest psico- anàlisi al que tant acostumats estan i tant estrany ens sona  nosaltres. Mancada potser, ara i aquí,  d’un psicoterapeuta individual , Belen Vilanova resol aquest problema amb una psico teràpia pública en la que expressar els eu sentiments , els seus temors, les seves pors i més que res les seves reflexions sobre la vida, en aquet cas la seva, sotmesa ara a un procés de modificacions i canvis intensos i difícils de preveure , alhora de la necessitat d’adaptar-se a uns nous conceptes vitals i ambientals ben llunyans d’aquells als que estava acostumada.




Així entén la creació artística com “una via d’explorar el sentit de les coses i d’un mateix”, i per aconseguir-ho treballa amb autoretrats fets a la platja de Mataró,( el mar i la platja , uns elements que la tenen encisada des de la seva arribada), fotografies a les que aplica els més diversos elements orgànics , entre ella la pròpia aigua de mar, per que actuïn damunt les mateixes i modifiquin així de manera ostensible i considerable el seu resultat aparent. Unes modificacions variades i variables, en tota l’escala del gradient, des de les més subtils a les més intenses i colpidores, aconseguint així una profunda reflexió al voltant de la identitat , el pas del temps, l’adaptació  a uns nous entorns, etc.

Unes reflexions que explica de manera exhaustiva  en el seu web i que podeu trobar , - us aconsello la seva lectura-, en aquest enllaç: http://belenvilanova10.wixsite.com/belenvilanova/transformaciones-de-la-propia-imagen





Unes imatges que fora del valor d’autoanàlisi que significa , gaudeixen d’una potència plàstica  molt intensa i son plenament sugerents en la simple façana visual, façana en la que mai hem de quedar-nos i sí depassar-la per entrar en la juguesca que ens ofereix l’artista i que poden transmutar i fer paral·lela a les nostres pròpies i personals vivències individuals.





Una exposició d’aquesta nouvinguda artista contemporània a la que augurem positius èxits en la carrera que compartirem. Carrera que s’inicia amb aquesta exposició a l’espai capgròs que us recomanem amb plaer.


(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

dilluns, de gener 02, 2017

2017.- EXPOSICIONS



Qui em segueixi per les xarxes socials haurà pogut veure perfectament la meva terrible dicotomia que fa que mentre sempre em complauen les exposicions amb poca obra i ben triada i considero pecat greu l’atapeïment, tinc una necessitar personal en el jo més personal d’omplir buits en una pulsió d’horror vacui absoluta.

I res pitjor per aquell que pateix tal disfunció que començar l’any i enfrontar-se a una agenda quasi impol·luta quasi sense cap mena d’esdeveniments.
Avui sortosament ha començat a alleugerar-se el neguit, tot prenent nota ja del bon grapat d’exposicions  a les que caldrà fer visita durant l’any.

Pel que veig la meva tradicional visita estiuenca a la capital de l’estat  pintarà molt bé aquest any.

Així al Reina Sofia , del 4 d’abril al 5 de setembre  hi haurà l’expo “Piedad y terror en Picasso” , amb la celebració del 80 aniversari del Guernica com a eix. Seran 150 obres amb inici als anys 20, amb la marca que per a l’autor significà la primera guerra Mundial. També en el mateix reina Sofia podrem gaudir dels prototips avanguardistes de Kobro i Strzeminski.

Caldrà fer parada a la Thyssen on trobarem una mostra al voltant el renaixement a Venècia, amb el subtítol de “triomf de la bellesa idestrucció de la pintura”, amb obra de Ticià, Tinoretto i Veronés . Alhora podrem gaudir també d’una important mostra de Sonia Delaunay-Terk, de títol “art, disseny i moda” que serà la seva primera monogràfica a l’estat.

Mentre al Prado podrem visitar la mostra de “tresors de la HispanicSociety of América, de Nueva York, amb obres d’art islàmic, medieval, colonial, art llatí americà del segle XiX i pintura espanyola dels segles  XiX i XX.

Però òbviament el viatge d’aquest anys ens haurà de portar al Guggenheim de Bilbao a on del 3 de febrer fins el 4 de juny es podrà visitar procedent de la Royal Academy of Arts de Londres una excepcional exposició d’obres inherents a l’Expressionisme Abstracte.  Seran  130 obres entre pintures i escultures les que ompliran a vessar de qualitat el museu bilbaí amb noms com Pollock, Rothko, Newman, Still.

Mentre a Barcelona la cosa està molt més apagada. Al Picasso de moment tan sols s’anuncia una mostra de retrats de l’artista i al MNAC el programa no és gens encisador amb mostres de Torné Esquius, Ismael Smith o Ramon Pichot., tot esperant per el 18 l’exposició dedicada a Gala Dalí.

A Mapfre domini fotogràfic fins a la tardor on arribarà Rodin amb la seva exposició “L’infern segons Rodin” .Una tardor que vindrà acompanyada de dues mostres molt interessants  i necessàries , com seran les de Brossa al MACBA i la de Joan Ponç a la Pedrera.

Mentre per el caixafòrum podrem visitar a la primavera una mostra d’art de l’edat mitjana provinent dels fons del British Museum i al juny la que esperem sigui espectacular mostra al voltant de De Chirico provinent de la seva fundació.

Molt ens agradaria poder afegir a aquest llistat les expos que es celebraran a Mataró i comarca  però el cert és que no en tenim ni idea. A priori i de les poques que coneixem serà obligada la visita a la mostra d’Eduard Alcoy que es celebrar`al Museu de Llavaneres i les de Pere Salinas i de ceràmica  de Faenza que tindran lloc al Museu del Càntir.

De moment en un fet insòlit i gens esperançador en aquest mes de gener amb el que comença l’any no està prevista la inauguració de cap exposició a la nostra ciutat , fet tan lamentable com preocupant.

PS.- Clicant en les lletres morades podreu veure els pertinents enllçaos de les exposicions que ja estan explicitades en els webs dels museus corresponents.