ANDREU VILASÍS. ESMALTS. MUSEU DEL CÀNTIR

A bon segur que la causa és haver-me fet gran , però ara quan sento certs noms de creadors , la meva ànima es posa automàticament dempeus i fins i tot acoto una mica el cap en senyal de reverència, encara que ni la tècnica ni l’estilística que practiquin aquests artistes correspongui als meus particulars gustos, però el respecte que em mereixen certes trajectòries així m’ ho marquen.

Justament és el que he fet en motiu de l’exposició d’esmalts que el gran mestre Andreu Vilasís presenta al Museu del Càntir d’Argentona, com si fos l’embolcall professional a l’important acte del proper dimarts al Museu del Disseny en el que el mestre lliurarà a  la institució la seva biblioteca i documentació especialitzada en el món de l’esmalt , a bon segur una de les millors del món.

“L'esmalt és una pasta vítria mòlta a la mida de polsim que s'aplica sobre un metall i es deixa fondre dins un forn a una temperatura que oscil·la entre els 700 i els 900° C. Durant la cocció, l'arena fina (l'esmalt) es fon i s'adapta a la superfície i forma del metall amb el qual s'uneix íntimament. Quan es refreda, el metall queda cobert per una pasta vitrificada brillant si després es poleix.

L'esmaltat es pot realitzar a partir d'un procediment sec o humit depenent de les tècniques d'aplicació i dels processos que poden ser manuals i rudimentaris fins als més sofisticats gràcies a la tecnologia moderna. La tècnica de l'esmalt al foc s'ha utilitzat com a subsidiari de la metal·lúrgia, com ara en el cas sumptuari, en joieria i orfebreria, o en el cas de la indústria i en el de la fabricació d'electrodomèstics, senyalitzacions urbanes o revestiments arquitectònics.

Avui en dia, l'esmalt és un dels mitjans d'expressió artística més perfeccionats que existeix. És una matèria dura, que pot ser brillant o mat, no decolora amb l'acció de la llum, és resistent als agents .

pol·luents, és fàcil de netejar i té una gamma infinita de tons. Pot ser de qualitat opaca o transparent i que permet la visió de la textura del suport conferint-li una riquesa matèrica no superada(vikipèdia dixit).

Una tècnica tan històrica com complexa i difícil de la que Vilasís n’ha assolit mestratge fora de mides, en especial, -tal i com explica acuradament Núria L. Ribalta , en l’escrit de presentació en el catàleg-, en la seva meticulosa i renovada tècnica de la grisalla.

Una tècnica, la de l’esmalt, que potser ha estat en la seva aplicació creativa  la que menys adaptació al temps actuals ha tingut del gruix de tot el conjunt que conformen el que en diem arts aplicades i oficis artístics. Un esmalt que s’ha quedat en una estètica demodé, d’una bellesa rampoina i poc engrescadora , vorejant massa vegades el que en podríem dir una compositiva cursi , havent estat pocs els esmaltadors que hagin trencat aquets conceptes de segles passats per produir un concepte més proper a la realitat artística del segle XXI.

I aquest concepte de passat , de record que tenim tots , d’aquelles obres que es veiem en les joieries, en el camí de la reproducció d’obres mestres de l’art o en medallons camafeus o semblants , sempre més amb una mirada cap el passat que no pas albirant un nou futur.

Fa molt poc que Luis Racionero explicava en un article que l’art és una barreja entre realisme i idealisme, i segons cap on decanti la balança el creador, el resultat en serà un o altre. Vilasis aposta per concepte , escola i convenciment per aquesta mirada propera a l’univers femení, amb una bellesa tòpica i típica, però amb un desenvolupament formal  estricte , en uns plantejaments que es fonamenten en el concepte de la bellesa del noucentisme. I allà es troba a gust i desenvolupa de manera perfecta la seva praxis conceptual que ve afegida d’uns plantejaments tècnics fora mida.

Però esta clar que alhora apareix l’etern dubte de la tècnica , si aquesta és sols mitjà o ha de ser protagonista. Un que es decanta clarament per la primera opció, sent que l’encontillament de l’obra  sotmesa a unes fèrules tècniques quasi dictatorials és la que limita el concepte expositiu a l’admiració de l’esmalt  com element formal, fixant la mirada més en els detalls  cromàtics quasi impossibles, el subtil del modus i manera , deixant en segon terme el concepte i la comunicació, que al meu entendre és el que marca de manera clara el sentiment d’art.

Per això que la conclusió del comentari és complex per si mateix. M’agrada i m’admira el savoir faire de mestratge quasi absolut que es desprèn de l’obra d’Andreu Vilasís. M’admira encara més la seva trajectòria i la seva passió absoluta per la tècnica. Però em dol, l’encarcarament conceptual del treball massa limitat a una bellesa formal fora de temps i no en la recerca d’un futur, per el que alguns grans esmaltistes lluiten, com per ex. les mataronines germanes March.

Malgrat tot he de recomanar amb intensitat aquesta exposició. Per un costat per la lliçó esmaltista que representa, per l’altre per el respecte absolut que em mereix el mestre Vilasís, i en tercer lloc per esperonar a joves en trobar un camí de futur a una tècnica ancestral que fa massa temps que es troba en punt mort i que precisa d’una urgent revolució.

(les imatges han estat extretes de la xarxa i poden correspondre o no a obres presents en l'exposició)